INAUGURACIÓ COL.LEGI

COL.LEGI NOSTRA SENYORA DE GRÀCIA

La inauguració oficial del Col.legi Nostra Senyora de Gràcia va ser l’octubre del 1954.

L’autorització per al funcionament provisional de l’escola ja es tenia des del 21 de juliol de 1954. El setembre (abans de la inauguració oficial) es va rebre la resposta de la “Inspección Provincial de Enseñanza Primaria de Barcelona” a la petició formulada per mossèn Joaquim, per sol·licitar la declaració d’escola subvencionada. Se li va comunicar que calia adreçar una instància perquè es pogués tramitar la sol·licitud al Ministerio de Educación Nacional. Al cap de quinze dies ja l’informaven que s’havia tramitat favorablement.

Per demanar la legalització de l’escola, calia presentar una sèrie de documents: Una instància dirigida al cap de la Delegació Provincial d’Educació Nacional; una altra al Director d’Ensenyament Primari; Còpia del Títol legalitzada per un notari; la Partida de naixement, legalitzada no només per un notari, sinó per dos; i el Certificat mèdic. Si el titular era seglar, es demanaven molts certificats de bona conducta avalats per les autoritats locals. En el cas de l’escola, no van ser necessaris, doncs el titular era mossèn Joaquim, però si que va necessitar un Informe de la Junta Local d’Educació Nacional i un Certificat de l’Alcalde i de l’arquitecte municipal. També va haver d’adjuntar documents pedagògics com el Reglament del Col·legi, les matèries d’ensenyament, un inventari del material escolar, els horaris, els plànols de l’edifici i dels patis, situació i orientació. Si el titular era religiós es demanava el certificat de la superiora, document que també es va poder estalviar.

Els informes del vicari, mossèn Josep Maria Gasol, de “La Junta local de Educación Nacional” i de l’Alcalde de Manlleu Sr. Pere Corrius, foren aquests:

Com es pot veure en el document, al Barri se l’anomenava “Barriada de Viviendas Protegidas de Manlleu”. La Junta Local va considerar totalment necessària aquesta nova escola i es va certificar que reunia totes les garanties de seguretat i higiene.

Observant l’inventari que s’hi va adjuntar, ens ha permès veure el material escolar que tenia el col·legi per a cada classe en aquell moment i que era: taules de dos alumnes; dues pissarres (encerados); mapes: Mundi, Europa, España i Planisferi; tarima i rellotge; crucifijo, cuadros Inmaculada y del Generalísimo. Per als pàrvuls, les taules eren per a quatre alumnes i amb el mapa d’España n’hi havia prou. El mestre tenia la taula enfilada damunt de la tarima, des d’on feia les seves explicacions i, segons els alumnes, ho controlava tot.

La declaració de “Escuela Subvencionada” per Ordre del Ministeri, va ser el 2 de desembre del 1954 i va sortir publicada al B.O.E. del desembre d’aquell any. La primera quantitat que es va rebre van ser 10.000’- ptes. com corresponia a una escola de “cuatro grados”. Aquesta subvenció es percep com a “Escuelas que sustituyen a las Nacionales Subvencionadas” i com a escola gratuïta.

Quan es justifica aquesta subvenció en la memòria explicativa, s’exposa que aquesta quantitat resulta insuficient, però que és totalment necessària per continuar amb les classes obertes.

No obstant, fins que no va arribar la subvenció, Mn. Joaquim havia sol·licitat a la Diputació de Barcelona una aportació periòdica per sostenir la institució. (Veure document 1) La Diputació li va contestar que li atorgava 3.000’- ptes. com a donatiu i per una sola vegada.

Consta que des del 15 de novembre de l’any 1953 ja funcionaven dues aules de nens i dues de nenes que feien un total de 120 alumnes.

El personal docent inicial el formaven quatre mestres, la Srta. Montserrat Rocafiguera i la Srta. Antònia Vilaró, el Sr. Martí Caballeria, i Mn. Joaquim Blancafort que a més exercia de director.

Les primeres alumnes amb la Srta. Antònia Vilaró. Any 1954

Grup de nens amb Mn. Joaquim Blancafort

Grup de nens amb el Sr. Martí Caballeria

Grup de nenes amb la Srta. Montserrat Rocafiguera

Mossèn Joaquim i el matrimoni Caballeria Rovira

L’horari de les classes era de 9 a 12 i de 2/4 de 3 a 2/4 de 6. Després hi havia una hora voluntària, “la vela”, que era de 2/4 6 a 2/4 de 7, estona que s’aprofitava per fer els deures. Els dissabtes al matí també hi havia classe. “El sábado por la tarde, vacación”. Així ho especificava una senzilla llibreta, que segurament està escrita pel Sr. Martí, i que conté moltes anotacions sobre el funcionament de l’escola i ens aporta informació detallada, sobretot pel què fa a nombre d’alumnes, els costos, les coses que es compraven, els mestres que s’hi anaven incorporant... En definitiva, un document molt interessant que us convidem a veure. (link)

A partir d’aquest document hem estructurat aquesta part del treball seguint el format de cursos, l’hem complementat amb altra documentació de l’arxiu de l’escola i altres aportacions personals. Aquest format d’anuari pot fer-lo una mica repetitiu, però a nosaltres ens ha semblat el millor per respectar el primer document bàsic de la història de l’escola.

Es dóna la coincidència que el Sr. Martí Caballeria i Casellas, va ser el primer i únic alumne becat per l’Ajuntament de Manlleu l’any 1934 per cursar el batxillerat, però mentre l’estava estudiant va esclatar la Guerra Civil i es van aturar aquests estudis, fet que el va forçar a demanar que el col·loquessin com a auxiliar o vigilant dels nens en alguna escola de Manlleu, i va ser a l’Escola Nova Unificada, que era l’única que funcionava oficialment, segons consta en el treball de David Osa sobre l’Escola Pública a Manlleu (1). Al final va obtenir el títol de “maestro” el 1949. El Sr. Martí (nom com se’l coneixia habitualment) també exercia com a secretari de l’escola i gràcies a les seves anotacions a “la llibreta” es poden conèixer alguns dels aspectes i anècdotes que hi van tenir lloc en els seus inicis. Aquest mestre vivia amb la seva família en un espai dins l’escola, “el pis” com encara se l’anomena, i que al llarg del temps ha tingut diferents usos: arxiu, lloc de treball dels mestres, espai de reforç, ...

Quan l’escola comença oficialment l’octubre del 1954, estan registrats per fer l’ensenyament primari 45 nenes i 48 nens, per tant, la resta, uns 27, devien ser nens i nenes de parvulari. Al llarg del curs 1954-55 arriben 6 nens i 9 nenes més. En aquells anys, només constaven escolaritzats els que tenien “la cartilla” que era el document acreditatiu dels anys d’escolaritat i, com és evident per l’època, es registraven en llibres a part nens i nenes, i per descomptat, s’havien de sol·licitar al Ministerio de Educación Nacional en dues comandes i fulls separats; fins i tot el color de la cartilla era diferent, taronja per a les nenes (menys mal que no era rosa) i blava per als nens. Aquesta cartilla era obligatòria des de l’1 de setembre d’aquell any i s’havia de pagar, costava 4,50 ptes. cadascuna. (2)

Pel que fa a la procedència dels alumnes, els primers eren bàsicament del barri i d’alguna casa de pagès de la rodalia. Alguns havien anat al Parvulari de Dalt Vila i d’altres no havien anat mai a l’escola. Mirant les llistes es veu que només hi havia uns sis o set cognoms castellans. (3)

Els llibres escolars, com era habitual a l’època, quedaven simplificats a un sol volum, "La Enciclopedia Álvarez" editada per Miñon. N’hi havia per diferents graus.

Aquí tenim una petita mostra d’uns d’aquests llibres que encara es conserven a l’escola.

Com es pot veure un dels apartats importants era conèixer bé ”la Patria”, España.

Altres llibres ens mostren un tipus molt determinat d'instrucció i el que crida l'atenció - que tots els d'una certa època ja sabem- són les temàtiques molt religioses i alliçonadores acompanyades d'un vocabulari força allunyat del que era usual, sobretot tenint en compte que per a molts la nostra llengua vehicular era el català.

Alguns eren en format enciclopèdia, i n'hi havia de diferents graus. Altres eren considerats de lectura i contenien diferents tipus de lletra.

En aquestes enciclopèdies hi estaven inclosos tots els “continguts curriculars” o “materias de enseñanza”, que, segons el document que s’adjunta, ens permet veure que la primera era la Religió amb l’apartat del Catecisme -que solia anar lligat amb la Parròquia- i la Història Sagrada. En segon lloc s’hi troba la llengua, evidentment la castellana, desglossada en quatre apartats. Les Ciències les dividien en les Exactes i les Fisico-naturals. La Geografia i la Història es referien, com ja hem dit abans, a España. Destacar que la Urbanitat era un apartat important del “conocimiento sociológico”. La Música i l’Educació Física no apareixen enlloc. Però en canvi les habilitats manuals tenien tres apartats: Dibuix, Treballs Manuals i Labors. Se suposa que les d’utilitat les deurien fer els nens mentre que les de “adorno” les nenes.

Tots els llibres que s’utilitzaven havien estat avalats per un censor, segons consta a la contraportada.

També podem destacar que l’apartat de ciències naturals era molt clar i didàctic. En la imatge que s’adjunta hi ha ben esquematitzat el cultiu de les plantes des que es planta la llavor, el creixement i fins a la floració.

Hi havia molta diferenciació pel que fa al sexe a l’hora de l’esbarjo: les nenes anaven d’excursió amb la mestra i els nens jugaven a futbol, com podem veure en aquestes il·lustracions.

El curs 1954-55 es comencen a fer classes de comerç i els alumnes s’examinen al Col·legi Sant Miquel dels Sants de Vic.

Quant a la pedagogia, les primeres anotacions que es poden considerar així, tot i que l’escrit no té data ni va signat, és un manifest adreçat als pares amb les següents consideracions:

“La misión de la Escuela no se reduce a proporcionar solo una cultura al alumno, sino principalmente a inculcarle –con la ayuda de los padres y según las posibilidades del niño- hábitos de trabajo, de buena conducta y de nobles ideales, que le capaciten después para desenvolverse en la vida, siendo ésta la mejor herencia que podemos proporcionarles”. Després segueixen unes quantes normes.

Al dors, i manuscrit, hi ha unes reflexions que se suposa que són prèvies al document adreçat als pares, i acaba dient: “Y no perder nunca de vista que la voluntad del maestro y la del discípulo persiguen fines opuestos (uno que hagan, ellos pasarlo bien) y es inevitable el roce entre ambos”

El juny del 1955 es rep la primera visita d’un Inspector. L’informe que consta a l’acta no pot ser més favorable, cita textualment: “...El edificio es de construcción moderna y de propiedad del obispado, reúne las mejores condiciones higiénicas y pedagógicas...” “...Funcionan dos secciones de niños bajo la dirección del Rvdo. Sr. Joaquin Blancafort, en esta sección se realizan magníficos ejercicios de lenguaje y cálculo.” “...La sección segunda está a cargo de D. Martín Caballeria que dan una excelente impresión de disciplina y trabajo organizado”. Acaba l’acta felicitant a Mn. Joaquim “por los resultados obtenidos y por la labor de apostolado que realiza”. Esmentem la valoració positiva que en fa l’inspector però ens adonem que només fa referencia a la part masculina de l’alumnat. Es que no hi havia tant interès per a la instrucció de les nenes?

Quan s’acabava el curs s’havia d’enviar un resum dels nens i nenes matriculats i s’havia de justificar l’assistència dels alumnes mes a mes. Aquest control devia ser degut a que en aquells anys encara es faltava força a l’escola, d’entrada l’assistència no era obligatòria, alguns alumnes en determinades èpoques de l’any ajudaven a casa o accedien al món laboral. En aquest curs 1954-55 la mitjana d’alumnes que assistien a classe va ser del 69,5% els nens i el 67,6% les nenes.

Per Sant Josep ja s’havia estrenat el Teatre del Casal amb l’actuació dels Alumnos del Colegio del Casal de Gracia amb les obres "La Casa dels Sorolls” i “L’Antonia”. Hi trobem tres curiositats: el programa està redactat en castellà però les obres que s’hi representen són totes dues en català; els actors són tot nenes, per tant, en lloc d’alumnos serien alumnes i finalment, no diu del Col·legi Ntra. Sra. de Gràcia sinó del "Colegio del “Casal de Gracia”. (Veure document 2, programa)

Més endavant, el diumenge 3 de juliol del 1955, també al Casal de Gràcia, té lloc una vetllada literària musical a càrrec de les alumnes de les Escoles Nacionals del carrer José Antonio i les nenes de l’escola del Barri de Gràcia. Com es pot veure en el programa, tot i que està redactat totalment en castellà, la majoria de cançons i poemes són en català. Continuen actuant només nenes, i aquest cop de l’escola en diuen “las Escuelas del Barrio de Gracia”. (Veure document 3, programa)

Abans de començar el curs 1955-56 es redacta el primer reglament, que és un extracte del que ha aprovat el “Ministerio de Educación Nacional”. Els 3 primers punts i el 6è que es troba en dues parts, segurament per no haver de tornar refer el document, són de caire organitzatiu. El 4t punt ja implica la responsabilitat dels pares pel que fa a la puntualitat i l’assistència a l’escola. El 7è punt forma part de la ideologia de l’època en que la religió era un deure ineludible per a tots els nens i nenes escolaritzats. I, l’últim punt fa referència al compromís dels pares a acceptar aquest Reglament.

El cost escolar previst per aquest curs quedava desglossat de la següent manera, tenint en compte que variava depenent de les activitats que feia cada alumne. La quota fixa era la mensualitat i la calefacció a l’hivern.

No obstant, les quotes i la subvenció no arribaven per cobrir totes les despeses i, pel setembre, Mn. Joaquim es tornà a dirigir a la Diputació per demanar una aportació anual, al·legant que el Sr. Inspector havia recomanat i “ordenat” que s’obrissin dues noves classes, i els recalcava que inclús un mestre ensenyava gratuïtament (se suposa que era ell). A l’octubre li responien que no era incumbència seva i que no hi havia una partida destinada a donar compliment a aquesta sol·licitud. (Document 4)

De nou s’adreçà a la Diputació suplicant que a en la pròxima distribució dels beneficis procedents de “las Apuestas Mutuas Deportivas destinados a Centros benéficos” es tingués en compte el caràcter gratuït del centre i s’assignés una quantitat proporcional per adquirir material pedagògic.

Mentrestant, i davant la precarietat econòmica, Mn. Joaquim va escriure una instància a l’Ajuntament de Manlleu exposant que al col·legi li resultava difícil la compra del carbó per escalfar les aules “durante los largos meses de invierno” i demanava si l’Ajuntament podia proveir-los del carbó necessari per aquell curs. Els deia que l’hivern anterior s’havien gastat 2.500 Kgs. de carbó, sense comptar la llenya.

El novembre del 1955 es va rebre una subvenció del Ministerio de 7.500’- ptes. que un cop descomptat l’impost de l’1,30 % van quedar en 7.402,50 ptes.

El curs 1956-57 només consta que es planten 20 arbres al pati, negundos o aurons americans. Se suposa que el curs va transcórrer amb normalitat i que es deuria necessitar ombra al pati.

El desembre consta un pagament a l’escola de 8.623,90 ptes. com a subvenció, de la partida de 1.176.479,60 ptes. que té la Pagaduria Provincial de Barcelona per a les escoles de la província.

El curs 1957-58 comença el dia 2 de setembre amb els mateixos professors.

Hi ha 28 nens i 43 nenes de 1r i 45 nens i 40 nenes de 2n que fan un total de 156 alumnes. Segons consta a “la llibreta”, ”degut a l’augment del cost de la vida, es van haver d’augmentar lleugerament les quotes”.

En una ordre de gener del 1958, el “Ministerio de Educació Nacional”, disposa que en la memòria que han de proporcionar les escoles per obtenir la subvenció, hi ha de constar entre altres, el nombre d’alumnes amb matrícula gratuïta, l’edat segons l’ensenyament que reben, la relació de “anormales (ciegos y sordomudos), y separados los varones de las hembras”.

Segons la memòria de l’escola, tots eren de matrícula gratuïta, no n’hi havia cap d’anormal i l’assistència mitjana ja havia pujat respecte el 1955. També cal destacar la classificació de “Iniciación Profesional” que deuria correspondre als estudis de Comerç, tenint en compte que l’edat oficial d’entrar a treballar era als 14 anys.

A la memòria també s’havia de justificar l’ús que es feia de la subvenció, l’escola va destacar que els diners rebuts es destinaven bàsicament a material inventariable i fungible i que malgrat la bona administració, la llargada i duresa de l’hivern en aquesta comarca, feia que una part important de la subvenció es destinés a calefacció, i que calia tenir en compte que la nova barriada, formada per obrers amb poc recursos, no permetia poder cobrar unes quotes elevades. També esmentava que els mestres treballaven gairebé “per amor a l’art” i per apostolat.

A la llibreta s’esmenta la gran quantitat de baixes per malaltia degut a una forta epidèmia de grip asiàtica la setmana del 14 al 19 d’octubre.

També, el diumenge 3 de novembre té lloc la visita Pastoral de l’Excm. i Rvdm. Sr. Bisbe Ramon Masnou. És rebut en processó pels alumnes i fidels a la plaça de Gràcia i acompanyat fins a l’església. Exhorta als nens a saber Catecisme “per a obrar de conformitat, a estimar als pares, fer la visita al Sagrari i ser devots de la Verge”. Com era preceptiu de l’època, abans de començar les classes, es resava un Parenostre i una Avemaria.

El curs 1958-59 hi ha un total de 199 alumnes i s’estrenen taules de dues places, pupitres, com es veu a la imatge. Els pupitres eren de dues places i tenien un forat per al tinter. Encara no s’havien inventat els bolígrafs ni els retoladors i s’escrivia amb llapis i –per passar en net– la tinta amb “mango i plumilla”, amb les conseqüents taques i repeticions.

En una visita de la Inspectora Sra. Amparo Rahola, insisteix en la necessitat de donar “carnets bien despachados” i el certificat d’escolaritat.

En un altre ordre de coses i tenint en compte que el Casal aglutinava un seguit d’espais molt interrelacionats, la inauguració de la Biblioteca va ser tot un esdeveniment i l’escola no en quedà al marge. A l’abril de 1958 n’estava prevista la inauguració, però es va ajornar fins l’11 de gener de 1959 (4). La dotació de llibres i la bibliotecària van anar a càrrec de la Diputació de Barcelona. A l’octubre del 1954, quan es va inaugurar el Casal, Mn. Joaquim ja havia escrit a la Diputació exposant que en l’edifici on funcionava una escola pels nens i nenes de la barriada hi figurava una espaiosa sala destinada a biblioteca; deia que en tot Manlleu no existia cap biblioteca pública i demanava que es dotés el Casal dels llibres suficients per poder funcionar satisfactòriament aquest equipament molt adequat a la importància de la població, i també que s’atorgués una consignació pels honoraris d’una bibliotecària, i que podria ser nomenada alguna de les mestres de l’escola (Veure document 5). Mn. Joaquim no es rendia mai i pel març del 1955 havia tornat a escriure una instància a la Diputació exposant que la Sra. Àngela Roca havia sufragat les despeses del Casal i el mobiliari i tornava a demanar la creació d’una Biblioteca. (Veure document 6)

Aquest gener es va rebre la segona visita d’una inspectora. En aquest cas diu:

“...me place hacer constar el orden, disciplina y organización que impera tanto en las clases de los niños como en las de las niñas. La matrícula aumenta: son 44 en cada clase de niños y 120 niñas para las dos maestras. Se aconsejaría se habilitara otra aula para las niñas pues es excesivo el número para el trabajo de las maestras y la capacidad de las clases”. També acaba felicitant “al Sr. Director y a los maestros por su labor y por el rendimiento educativo e instructivo”.

També aquest mes es van rebre 8.958 ptes. pels quatre graus que conformaven l’alumnat de l’escola.

Es continuen demanant les cartilles d’escolaritat separades nens i nenes, però ara ja en el mateix full, un petit pas cap a la igualtat de gènere. També el nombre de cartilles demanades és més elevat: 25 per a nenes i 10 per a nens. El 1960 ja són 20 cartilles per als nens.

En la memòria d’aquest curs Mn. Joaquim feia constar que la quantia de la subvenció era insuficient, i també parlava de la labor del professorat i esmentava que aquest donava classes gratuïtes. Aquest curs es comptava amb 216 alumnes, “todos gratuitos” i 28 que feien comerç.

Aquest és el primer curs que es comença a tenir el mes d’agost totalment de vacances, degut a la poca assistència d’alumnes els anys anteriors perquè no era obligatori anar a l’escola durant l’estiu. Cal tenir en compte que les vacances pagades a Espanya no es van generalitzar fins els anys 60, per tant, se suposa que els mestres –com la majoria de treballadors– en feien pocs dies.

El curs 1959-60 comença amb una matrícula de 234 alumnes distribuïts en cinc aules.

A partir de l’any 1959 la llengua familiar de l’escola és el català, malgrat l’elevat nombre d’alumnes de parla castellana degut a la immigració dels anys 50 i 60. També en aquest moment hi havia la imposició de la llengua castellana en l’àmbit educatiu. Els mestres, tots de parla catalana, s’adreçaven als alumnes en català i encara que els llibres eren en castellà, en general es parlava català a la classe. Els nens aprenien una poesia en català per recitar-la a casa per Nadal.

S’incrementa la plantilla amb una nova mestra, la Srta. Corpus Garcia, que més endavant va exercir el càrrec de directora durant molts anys.

Durant aquest curs es va produir la mort de dos dels germans Roca, el Sr. Matias i la Sra. Àngela, benefactors del Casal. Tenint en compte la religiositat de l’època i que l’escola participava en molts actes religiosos, es va celebrar una missa pel seu sufragi i en agraïment a la seva generositat.

També amb el mateix esperit religiós, el 2 de novembre es va fer una visita col·lectiva al cementiri amb motiu del dia dels difunts.

Mirant els arxius dels anys 60 s’hi pot observar que l’escolarització sovint no és completa, per això hi ha els certificats d’escolaritat on hi consta els anys que els alumnes han anat a l’escola i els certificats d’estudis primaris que els aconsegueixen els alumnes amb l’escolaritat completa.

LLibreta de l'escola, en aquest cas, Registre de Llibres d'Escolaritat

Segons el butlletí de la “Federación de Amigos de la Enseñanza” (F.A.E.) per obtenir el Certificat d’Estudis es demanaven els següents requisits: a) tenir dotze anys complerts, b) acreditar almenys cinc anys d’escolaritat i c) tenir una puntuació mitja no inferior a cinc.

A l’acabar aquest curs es donen els primers certificats d’estudis primaris a 9 noies i 8 nois, la majoria nascuts a Manlleu. Ens trobem en un moment de creixement econòmic i la necessitat de mà d’obra fa que arribi a Manlleu gent de la mateixa comarca procedent del camp i, més endavant, de fora de Catalunya. Encara que la majoria de la població d’origen immigrant es trobava més cap el barri de l’Erm, a l’escola Nostra Senyora de Gràcia ja hi començava a haver alumnes procedents d’altres llocs d’Espanya, concretament de Granada, de Càceres i de Salamanca. A partir dels anys següents el nombre s’anirà incrementant a poc a poc.

En els documents de l’escola s’hi fa constar, per part d’inspecció, la necessitat d’omplir bé la documentació i sobretot de portar un bon registre de títols. Fa referència a una llei del 1958 adreçada als centres amb tots els passos per dur a terme l’avaluació i posterior sol·licitud del títol.

La tramitació de tota aquesta documentació passava pel registre civil i s’havien d’abonar unes taxes, concretament, 170 pessetes l’any 1959.

El 1960 el Ministeri encomana, per primera vegada, a “el Instituto Nacional de Estadística” l’estudi de la “Financiación y Costes de la Enseñanza” i tenim detallats tots els costos que l’escola va justificar del curs 1958-59:

Sous de personal docent contractat i no contractat 117.600 ptes.

Assegurances socials: 15.552 “

Despeses reparació: 4.500 “

Calefacció i llum: 9.120 “

Personal neteja: 1.450 “

Mobles de fusta (pupitres) 10.000 “

Màquines d’escriure: 4.000 “

Altres despeses i material pedagògic: 3.650 “

Entrades:

Subvenció de l’Estat: 8.958 ptes.

“ municipi: 2.000 “

Empreses: 12.000 “

Associacions sense ànim de lucre: 10.000 “

Particulars: 55.000 “

Queda clar que la subvenció estatal no arribava enlloc i s’havien de refiar d’altres aportacions. Aquest concepte de “particulars” no sabem si es refereix a les quotes dels alumnes perquè a tot arreu consta com escola gratuïta, però amb el que concedia el ministeri alguna estratègia o altra s’havia de fer. Quant a les empreses i associacions sense ànim de lucre no n’hem trobat constància escrita, o eren anònimes o no se n’ha conservat la documentació.

El curs 1960-61 hi va haver alguns canvis de professorat, la Srta. Antònia Vilaró causa baixa per matrimoni. S’incorporà l’Ester Rodellas Picart fins el maig, i fins a l’acabament del curs la substituí la Srta. Consuelo. Aquestes mestres tenien al seu càrrec un grup mixt de 62 alumnes.

En aquests moments l’assistència dels alumnes a l’escola ja havia augmentat considerablement, era d’un 92,5 % . Això mostra que els pares i la societat en general començava a valorar la formació dels infants i joves.

Durant aquest curs, i amb motiu de la festa del Llibre, es va fer una sessió de cinema i una conferència a càrrec de la Sra. Bibliotecària.

Com ja hem comentat abans, l’escola estava estretament lligada a la religió, en la seva memòria hi consten els actes religiosos amb la mateixa categoria que els educatius. Així, s’esmentava que el juny del 1958 començaven les obres d’ampliació de l’església, que per cert, les pedres que es feren servir per aquesta ampliació eren les que es van extreure de l’enderrocament del malaguanyat arc de can Regàs per ampliar la zona de les tres creus; també es diu que el 4 de novembre de 1961 va tenir lloc la benedicció de les campanes apadrinades pels Marquesos de Castell Florite i el Sr. Josep Roca i Sra. (el fill petit de la família Roca); el mateix dia també es van inaugurar les pintures de l’interior de l’església fetes per l’artista Joan Rifà; quan al maig del 1962, mor el pare de Mn. Joaquim es va a l’enterrament; el 1963, en motiu de la mort de S.S. Joan XXIII s’assisteix a un funeral a la Parròquia.

El curs 1961-62 es fa càrrec del parvulari la Srta. Montserrat Crosas amb 70 alumnes, entre nenes i nens.

El novembre del 1961 la Diputació de Barcelona concedeix 25.000 ptes. al “Grupo Escolar Ntra. Sra. de Gràcia de las Viviendas Protegidas de Manlleu” per ser destinades a l’ampliació de les instal·lacions.

Aquesta quantitat va a càrrec del “Fondo del Patronato de Apuestas Mutuas Deportivo Benéficas”, i amb ella es van poder construir dues aules al primer pis.

A la visita de la Sra. Inspectora, Josefa Mateu Ferrer, que té lloc el 9 d’abril, fa constar que tots els mestres són titulats, que “en las clases hay orden, disciplina, funcionan bien, etc. Los niños poseen una buena formación en las distintas disciplinas escolares. Sin embargo, se recomienda intensificar los ejercicios de lenguaje en todas sus variadas formas”. Es veu que també va recomanar llegir el Quijote. També creu convenient “crear otra Escuela de Párvulos pues es imposible poder atender 71 niños a la vez”.

En la pròxima convocatòria de subvenció es demana aquesta nova aula.

Aquest curs ja hi consten cinc graus d’ensenyament.

El maig del 1962 surt una nova convocatòria per demanar subvencions i l’escola –per descomptat- la sol·licita. Exposa que té 266 alumnes de matrícula gratuïta, “118 varones y 148 hembras”. 22+38 a pàrvuls, 54+68 a elemental, 24+30 a perfeccionament i 18+22 a iniciació professional. I aquí ja consten 6 graus d’ensenyament.

El curs 1962-63 va començar a treballar la “senyoreta” Mercè Sañé que substitueix a la Srta. Montserrat Crosas que plega per vocació religiosa. També consta que comença la Sra. Carme Rovira, muller del Sr.Martí, com a auxiliar del Parvulari.

Grup de nenes amb la Srta. Corpus Garcia

Grup de nens i nenes amb la Srta. Mercè Sañé

Al març torna a visitar l’escola la mateixa inspectora i fa constar que “la labor que se desarrolla en la escuela es admirable” així com també la bona impressió que ja li va fer el curs passat. Felicita de nou “a Mn. Joaquín Blancafort y a todo el personal docente por la buena marcha que dan a su quehacer escolar y les desea sigan en el futuro la senda pedagógica actual por la que tan eficazmente cumplen día a día su deber”.

Els nens i nenes de Primària continuen anant en classes separades. Expliquen unes ex-alumnes que al pati –cobert de “gravilla”- hi havia una línia virtual i que no es podien barrejar els nens amb les nenes. “Si queia una pilota al cantó contrari, t’havies d’esperar que algú te la tornés”. També expliquen que el pati era molt gran, doncs no hi havia els equipaments actuals com el gimnàs, ni l’aula d’infantil i, per descomptat, tampoc les classes de secundària. El lloc on són ara els vestidors del gimnàs s’utilitzava per guardar les closques d’avellana que s’empraven per carregar les estufes a l’hivern. Eren els mestres els que arribaven una estona abans per carregar l’estufa i encendre-la per tal que alumnes trobessin la classe calenta. També expliquen com es feia la neteja de les classes. Només s’escombraven una vegada a la setmana amb serradures molles i de tant en tant s’utilitzava lleixiu, un producte difícil de trobar encara en aquell moment.

Grup de nens i nenes de pàrvuls amb la Sra. Carme Rovira

El curs 1963-64 comença a treballar la Srta. Ana Costa que substitueix a la Srta. Montserrat Rocafiguera que és baixa per matrimoni.

Aquest curs els preus ja es van incrementar notablement. Ara de la mensualitat en diuen “gastos” i s’hi afegeix el concepte matrícula.

El curs 1964-65 comença el 9 de setembre.

A l’octubre, a Manlleu es celebra la Santa Missió; durant els dies 8, 9 i 10 va tenir lloc la Missió Infantil amb un acte conjunt final amb tots els alumnes de les escoles.

Durant els anys del franquisme, la Santa Missió esdevenia una exaltació del nacionalcatolicisme i dels ‘bons costums’ promocionat pel règim. Eren “una sèrie continuada de prèdiques, lliçons doctrinals i exercicis pietosos que són fets durant alguns dies en una parròquia o localitat per un o uns quants sacerdots, anomenats missioners”. Des del punt de vista històric, les Santes Missions, que ja es donaven en segles anteriors, van tenir un impuls notable després del Concili de Trento. (www.joanarimanyjuventeny.cat/)

Per descomptat hi van participar totes les escoles de Manlleu, la de Nostra Senyora de Gràcia també, i es va fer una processó pels carrers del poble. A les fotos es veu una mostra d’aquesta manifestació religiosa quan passa pel carrer Fedanci.

A l’esquerra, la Srta. Corpus i al mig, el Sr. Martí

A la dreta, la Srta. Mercè i més enrere, Mn. Joaquim

Com a curiositat, a l’abril es compren 10 exemplars del llibre “Niñas candorosas”. El títol i la portada ja ho diu tot.

Aprofitant l’avantatge de tenir un teatre en el mateix edifici de l’escola, els alumnes sovint feien representacions teatrals, a nivell intern o per obsequiar els pares.

Amb motiu del sant de Mn. Joaquim a cada classe es preparava una activitat que amb el temps va esdevenir un festival de l’escola on s’escenificaven contes populars, danses,... tot un seguit d’activitats arrelades al país (veure link Llibreta Verda, any 1965, a l’apartat “Inauguració col·legi”).

A sota veiem una mostra d’unes d’aquestes representacions habituals al teatre del Casal.

A partir de cartes dirigides als pares, sabem que per Nadal també es feien representacions al teatre almenys des del 1971.

Com ja hem dit anteriorment, a l’Educació Física no se li donava la importància que té ara i no comptava com a matèria d’ensenyament, no obstant, els mestres de cada grup procuraven que els nens i les nenes tinguessin una estona a la setmana de gimnàstica.

Nenes al pati fent gimnàstica

Grup de nenes amb la Srta. Mercè Sañé

El curs 1965-66 comença el 13 de setembre amb la baixa de Mn. Joaquim per malaltia, el va substituir durant el mes de setembre el Sr. Jorge Roca. Consten sis mestres a la plantilla amb un total de 227 alumnes. Una ràtio que sobrepassava els 40 alumnes per aula fins arribar a ser 48 en alguna d’elles.

El combustible per escalfar les classes havia canviat. Consta que durant aquest hivern es van gastar 3.625 pessetes entre carbó de coc i pinyes.

Aquest curs un nou inspector visita l’escola. Ho troba tot correcte i per primer cop es fa esment d’una classe de maternals, els més petits, amb 50 escolars. A part, s’esmenta una classe de pàrvuls amb 43 alumnes i es fa constar que aquestes dues són mixtes. També diu que tots els mestres són titulars excepte les dues persones que tenen cura dels més petits. Com sempre, acaba felicitant a Mn. Joaquim “que tanto beneficia a los niños que se le han confiado”.

El curs 1966-67 comença el 14 de setembre. Consta que hi ha 10 alumnes de Batxillerat i que el responsable n’és Mn. Joaquim. També s’incorpora una nova mestra, la Dolors Terradellas. En aquest moment l’escola ja té sis graus: Mn. Joaquim es cuida dels nens de 2n, 3r i 4t de Primària, el Sr. Martí dels nens de 5è, 6è, 7è i 8è. La Mercè Sañé és la responsable de les nenes de 2n, 3r, i 4t de Primària i la Corpus de les de 5è, 6è, 7è i 8è. L’Anna Costa i la Dolors Terradellas tenen cura dels nens i nenes de 1r curs de Primària i dels pàrvuls. El total d’alumnes és de 252. Devia ser una mala anyada, perquè és l’únic curs a la història de l’escola que no es dóna cap certificat ni d’escolaritat ni d’estudis primaris.

En la visita del mateix Inspector que el curs anterior, es diu que és una “Escuela Graduada a distancia y por tanto las clases de niños y niñas de 6 a 14 años han de acoger cada una varios cursos” també diu que els professors treballen formant equip sota la direcció de Mn. Joaquim. Cada mestre feia totes les assignatures a la seva classe però hi havia una línia educativa compartida. Després d’examinar els alumnes comprova que s’han impartit i assimilat els temes. També fa constar que el Sr. Blancafort està en contacte amb la “Inspección de Enseñanza Primaria” per rebre informació precisa per estar al corrent de la manera més aconsellable per millorar i “hacer más fructífero el hacer escolar”.

Com era de normativa, el Batxillerat Elemental començava als 10 anys, previ un examen d’ingrés als 9, i durava 4 anys, fins als 14. Els mestres solien ser els mateixos que feien l’ensenyament primari i es repartien les assignatures, no calia ser llicenciat. Les primeres classes es feien al “pis” on havia estat la vivenda de la família del Sr. Martí.

Més endavant hi va haver negociacions amb un contractista d’obres, el Sr. Riera, per fer l’ampliació del 1r pis per tal d’ubicar-hi els alumnes de Batxillerat. Els alumnes es presentaven als exàmens com a lliures i no hi havia gaire fracàs escolar. Cal tenir en compte que al Batxillerat s’hi apuntaven alumnes amb un cert nivell i amb ganes d’estudiar.

Petit apartat específic d’economia.

Des del principi hem vist que la precarietat econòmica de l’escola era un problema endèmic i ho ha set durant molts anys. De cara a donar una visió una mica general d’aquest aspecte ens ha semblat d’agrupar una sèrie de dades econòmiques per evitar algunes reiteracions.

Com ja hem vist abans, l’escola estava subvencionada des del desembre de 1954, però també hem comprovat que aquesta subvenció no cobria ni de bon tros les despeses, i llevat d’algunes aportacions puntuals de la Diputació, calia refiar-se de les quotes dels alumnes per tirar endavant, que se suposa que eren la principal font d’ingressos. No obstant, aquestes “quotes” es devien considerar com aportacions voluntàries perquè l’escola continuava rebent la subvenció com a "Escuela que sustituye a la Nacionales Subvencionadas” i els alumnes hi assistien amb caràcter gratuït.

Aquí hi ha una taula dels preus per resumir i veure de manera ràpida el cost escolar i com va anar variant a mesura que passaven els cursos. Per una banda permet veure que en els primers anys, els increments eren proporcionalment menors. També hi ha desglossats els conceptes. Veiem que el concepte de ”matrícula” no apareix fins els curs 63-64. És de suposar que anava lligat amb l’augment dels costos i també del nivell de vida. Destacar també que el cost per estudis que no eren considerats bàsics, com el comerç i sobretot el batxillerat, el preu era força més superior. Segons alguns documents, consta que el Ministerio de Educación y Ciencia havia concedit algunes beques de Batxillerat a alumnes de l’escola.

La Diputació de Barcelona continuava fent alguna aportació puntual. El 1961 donà 25.000 ptes. per ampliar les instal·lacions. També s’han trobat uns documents de l’any 1967 i 1969 a nom de Mn. Joaquim Blancafort que corresponen a la compra d’accions de Prima Luce S.A. de 1.000 i 2.000 ptes. respectivament. Ningú ens n’ha donat cap mena de raó, pensem que segurament degut a la precària situació del casal i l’escola deuria intentar obtenir diners d’altres llocs per poder-la tirar endavant.

Quant als sous dels mestres, a partir de la referència del primer any, es van incrementant cada curs igual que les quotes dels alumnes, en funció del cost de la vida, malgrat que algun curs quedaven congelats.

A l’octubre de 1953, les dues mestres cobren 800 ptes. al mes cadascuna, mentre que el mestre en cobra 1.500 (quasi el doble) no obstant, se suposa que ell complementa la tasca docent amb la de secretari.

El proper any consta que el mes de juliol i agost també cobren.

L’estiu del 1958 reben, per primer cop, la paga extra del juliol.

L’any 1959 se’ls paga un suplement per hores extres i, també per primer cop, una gratificació de 1.000 ptes. per Nadal.

El 1960 cobren tots 120 ptes. per Certificats d’Estudis.

El 1961 el mestre cobra 508 ptes. per “Seguros Sociales” i ara la diferència de sou entre els mestres i les mestres ja ha disminuït, el mestre ja només cobra 200 ptes. més.

El 1r trimestre del 1962 l'auxiliar de parvulari cobra 3.000 ptes. en un sol pagament, per ajudar a la vigilància dels més petits.

Finalment, a l’octubre de 1967 tots els mestres cobren 5.500 ptes.

Després d’aquest parèntesi econòmic tornem al funcionament general de l’escola.

El curs 1967-68 continuen els mateixos professors i el nombre d’alumnes és de 255.

La llei de 1965 de la reforma de la Enseñanza Primaria ressaltava “la necesidad de esta reforma para conseguir el objetivo de dignificar y elevar el nivel y calidad de este grado educativo”. Aquesta llei va encaixar molt bé amb la dinàmica de l’escola. Es va començar a treballar a partir de centres d’interès i es van continuar potenciant les sortides a l’aire lliure. Aquest curs es va anar a Sant Miquel del Fai amb una colla d’alumnes.

Grup d'alumnes a Sant Miquel del Fai

Moment de joc a la bassa del Poquí

Grup de nenes al Poquí

Grup de nenes a Puig Agut

El curs 1968-69 es rep de nou la visita de l’inspector. A part de dir que tot continua amb normalitat i amb els mateixos mestres, afegeix que “examinados niños y niñas y comprobado los controles de rendimiento, se deduce que tanto en conocimientos instrumentales como en formativos, han alcanzado niveles altos”.

També diu que el col·legi ha estat subvencionat per l’Estat com en anys anteriors. Acaba animant al Sr. Director que segueixi amb el mateix entusiasme de sempre perquè el col·legi segueixi complint una gran funció social.

El curs 1969-70 la matrícula ha augmentat a 272 alumnes. De la visita d’Inspecció queda constància que “el centro trabaja eficazmente”. I acaba dient: ”Habida cuenta del prestigio de que goza este colegio recomiendo a la Dirección que procure mantenerlo en esta línea y que todo intento de sugerencia será bien acogido por los padres de los niños que le honran con su confianza”.

Pel juny el Ministerio de Educación y Ciencia reclama un expedient d’actualització del Col·legi per la incorporació dels nous mestres degut a l’ampliació de les dues aules, i entre altres documents demana: l’Acta de naixement, els Certificats mèdics oficials i els Certificats de "Conducta Religiosa y Moral, de antecedentes político-sociales y de buena conducta de cada uno de los cuatro maestros". I acaba la carta dient: “No se olvide que estoy laborando por sus propios intereses y que si el Estado llega a establecer conciertos económicos con los Colegios privados y religiosos ahora que se habla de la gratuidad total de la Enseñanza Básica, podrá Ud. resultar perjudicado” és a dir, que al Col·legi li calia posar-se al dia amb l’administració i amb tota la paperassa que comportava per evitar conseqüències negatives, la més perjudicial era la retirada de la subvenció i evidentment la inviabilitat de la continuació de l’escola.

Una curiositat, el juliol mossèn Joaquim compra 2.000 bolígrafs a 1,50 ptes. cadascun, li costen 3.000 ptes.

L’escola organitzava activitats per tal de donar a conèixer la nostra cultura i el medi natural, sortides a Empúries, Camprodon o Castellfollit de la Roca. A finals del curs 1969-70 es destaca l’acampada de nenes de l’últim curs d’Ensenyament Primari a Sant Pere Pescador i una sortida “extraordinària” pel País Valencià amb els quatre alumnes que acabaven 4t curs de Batxillerat i la mestra Mercè Sañé.

Curs 1970-71

Les assemblees i reunions de l’escola es feien en català i si calia es feia algun aclariment en castellà. A partir d’aquest curs es comencen a fer classes de català i a les aules es van introduir llibres de lectura en català. Algun curs va endegar una biblioteca comuna: els nens portaven un conte o llibre en català per compartir i a final de curs se l’entornaven a casa.

El 2 de gener, en plenes vacances de Nadal, va tenir lloc una gran glaçada, es va arribar a -20º, una temperatura que, segons la “Comarca” de 9 de gener, només es dóna un parell de vegades al segle. També explica el mateix periòdic manlleuenc que aquest clima polar va tenir conseqüències a la nostra població: a part d’haver-se d’anular actes propis d’aquestes festes com la cavalcada dels Reis d’Orient, van haver-hi desperfectes en moltes instal·lacions d’aigua i desaigües. L’escola no en va ser una excepció i, segons testimoni de la mestra Mercè Sañé, es van rebentar les canonades d’aigua i aquesta incidència va impedir que es poguessin començar les classes normalment el dia 8 de gener com era habitual.

El 29 de gener del 1971, mor mossèn Joaquim.

La mort de Mn. Joaquim, encara massa jove, va deixar el barri orfe. El Sr. Ramon Codina ens explicava com el va afectar la seva pèrdua.

“Una de les morts que m’ha impactat més és la que es va produir el gener de 1971. Era la festivitat de Sant Tomàs d'Aquino, que era festa al col·legi de Gràcia i patíem aquell dia una severa glaçada que obstruïa les conduccions d’aigua de les cases. Per aquest motiu mossèn Joaquim, que des de feia un temps presentava un aspecte poc saludable, fent un altre acte d’entrega als demés i sense tenir en compte la temperatura de sota zero que es va patir durant tot aquell dia, es va dedicar a restablir el subministrament d’aigua del col·legi, perquè l’endemà era un dia normal de treball per a mestres i alumnes i no volia que aquest servei no es trobés normalitzat.

I aquest cos seu tan poc cuidat, perquè el seu esperit el posava sempre a la disposició dels altres i mai a ell mateix, li va dir prou de tant maltractament i aquella mateixa nit va deixar d’actuar, davant la consternació general de tots els que l’havíem conegut i deixant un buit tan intens, que pensava que el seu lloc ningú més el podria ocupar.

Ara que han passat més de 40 anys del seu adéu silenciós, afirmo solemnement que aquell sentiment no va ser fruit de l’emoció d’un dia, sinó que encara ara experimento unes sensacions d’una gran pluralitat perquè em proporcionen pau, goig, tristesa i alhora una gran alegria per haver pogut compartir 20 anys al costat del ser més humà que he conegut mai”.

Enterrament multitudinari a la parròquia de Ntra. Sra. de Gràcia

Durant un curt període de temps es va fer càrrec de les tasques parroquials Mn. Josep Soldevila. No obstant, calia trobar un capellà que substituís Mn. Joaquim tant per les tasques pròpies de la parròquia com per portar la direcció de l’escola.

El maig d'aquell mateix any entra a treballar Don Pedro Pascual Caro que substitueix a la Srta. Dolors Terradellas.

Consta en una acta de 24-10-1971 que, des de la mort de Mossèn Joaquim pel gener, es va crear una comissió de pares, mestres, Ajuntament i el Bisbat per tirar endavant l’escola. Els pares representants van ser els Senyors: Joan Sitjà, Jaume Andreu, Enric Rosanas, Josep Viñas, Lliberato Solà, Jaume Tarrides, Josep Pou, Ramon Roma i Ramon Codina; per part dels mestres hi havia el Sr. Martí Caballeria, la Srta. Anna Costa, Srta. Mercè Sañé i Sra. Corpus Garcia; l’Ajuntament estava representat pel Sr. Joaquim Vivas, i el 1r Arxipreste de Manlleu, Rvd. Francesc Torrentó, representant del Bisbat, va actuar com a president. En aquesta reunió es va manifestar que l’escola tenia greus problemes econòmics i com que les quotes ja estaven fixades no es podien augmentar almenys fins el curs següent, es van demanar aportacions voluntàries a les famílies per aquell curs, aconseguint unes 150.000 pessetes, també es fa constar la donació dels contractistes Srs. Joan Riera i Rius i Lliberato Solà Pujol de 164.000 pessetes que corresponien al valor de les obres d’ampliació que s’havien fet a l’escola l’any 1970, concretament, dues aules al 1r pis. D’altra banda es va acordar que el Sr. Martí Caballeria, que era el mestre més antic, es faria càrrec de la direcció de manera interina.

Finalment, tal i com estava previst, després de les vacances d’estiu es va convocar una reunió a l’escola per rebre el nou mossèn. Així explica el Sr. Ramon Codina el procés per escollir nou director:

...”un cop ja passat el període vacacional d’aquell any, es va personar a la reunió de l’escola, que s’havia convocat especialment per a rebre’l, un jove mossèn d’uns trenta anys –tot just acabats de fer- per fer-nos saber que el seu nom era el de Jaume Campalans i que havia estat designat pel senyor Bisbe per fer-se càrrec de la parròquia del nostre barri i que, com una primera presa de contacte, tenia molt interès a escoltar el debat que teníem previst fer aquell dia, sobre com es pensava organitzar el futur del nostre centre educatiu.

D’entrada, i dins el nou organigrama que s’hauria de configurar, enteníem que ell hauria d’estar destinat a ocupar el mateix lloc que exercia Mn. Joaquim com a Director de l’escola.

Sense pensar-s’ho dos cops, s’hi va oposar totalment dient-nos que si la seva responsabilitat de la Parròquia havia d’anar necessàriament lligada a la direcció de l’escola, es plantejaria seriosament rebutjar la seva designació al Bisbat, a fi que trobessin una altra persona més idònia per aquest destí.

Davant d’aquesta resposta tan contundent per part de qui en principi li pertocava ser el legítim successor de Mn. Joaquim, i donat que el senyor Caballeria desestimava també ser-ho ell, els que estàvem reunits, que érem, els professors amb vot i veu i els pares amb veu però sense vot, vàrem començar a deliberar perquè sense més dilació es nomenés a la persona que assumiria a partir d’aquell moment, la direcció de l’escola de Gràcia.

La persona que es va fer sentir més, i de forma molt positiva, va ser la senyora Corpus Garcia que va exposar molt coherentment tot un nou programa escolar que implicava també als pares d’alumnes, perquè es necessitava la força de tots per afrontar el repte tan complicat que ara mateix pesava com una espasa de Damocles sobre el nostre centre escolar.

No cal dir, que a partir d’aquella reunió, la Corpus –que és com tothom l’anomenava- ja era la nova Directora de l’escola, càrrec que inicialment tenia caràcter de permanència indefinida, i que va exercir durant molts anys.”

Hi posem la foto de Mn. Campalans i la Corpus que tenim a les pinzellades?

Tal com expressa el Sr. Ramon Codina, Mn. Jaume Campalans, que va arribar per fer-se càrrec de la Parròquia el setembre de 1971, va refusar de ple fer-se càrrec de la direcció del col·legi però hi va estar vinculat fins que va deixar d'exercir el juliol de 1981. Era el responsable de les classes de Religió, i en el quadre pedagògic consta com a tutor d’algun curs.

A partir d’aquell moment, el setembre del 1971, comença una nova etapa de l’escola.

Aquest curs 1971-72 es presentava ple de novetats. Pel juliol –mitjançant una circular- s’informa als pares que el curs començarà el 6 de setembre, que a conseqüència de la Nova Llei d’Educació es suprimeix l’actual Batxillerat Elemental i s’unifica i s’enforteix l’Ensenyament Primari (ara EGB) fins els 14 anys. S’informa de les noves quotes (tot inclòs) fins que no hi hagi més mitjans per cobrir despeses.

També se’ls comunica que la nova Direcció de l’Escola l’assumeix l’actual mestra Sra. Corpus Garcia Montañá en col·laboració de tot l’equip docent i la Junta de Pares.

La Sra. Corpus va haver d’encarar la nova direcció i l’adequació de l’escola a la nova llei d’educació que va tenir conseqüències importants de cara a la continuïtat del nostre centre.

1.1.6. LA LEY GENERAL DE EDUCACIÓN DE 1970. La Ley 14/1970, de 4 de agosto, General de Educación y Financiamiento de la Reforma Educativa (LGE), regula y estructura, por primera vez en este siglo, todo el sistema educativo español.

Fue una ley de gran alcance, que pretendió superar las contradicciones internas en las que había caído el sistema por sucesivas reformas sectoriales, insuficientes para responder al acelerado cambio social y económico de la España de aquellos momentos.

Los planteamientos de la ley se inscribían en la tradición educativa liberal y suponían un reconocimiento implícito del fracaso de la educación autoritaria de los últimos 30 años. Desde una perspectiva global de educación permanente, la LGE diseñó un sistema unitario (se suprime la doble vía en los primeros niveles) y flexible (se crean numerosos «puentes» y posibilidades de paso de una rama a otra en los niveles superiores).

Así, se estructura el sistema en cuatro niveles: Preescolar, Educación General Básica, Enseñanzas Medias y Enseñanza Universitaria.

Un resumen de las características más relevantes del sistema regulado por la LGE puede ser el siguiente:

a) Generalización de la educación de los 6 a los 14 años para toda la población, en el doble sentido de integración en un sistema único, no discriminatorio, de todos los niños y niñas comprendidos en estas edades, y de escolarización plena.

b) Preocupación por la calidad de la enseñanza. La LGE no sólo supuso la extensión de la educación, sino que procuró una enseñanza de calidad para todos.

c) Fin del principio de subsidiariedad del Estado, presente hasta 1970. Esta ley reconoce la función docente del Estado en la planificación de la enseñanza y en la provisión de puestos escolares.

d) Presencia notable de la enseñanza privada en los niveles no universitarios.

e) Un sistema educativo, pretendido teóricamente con esa estructura, poco selectivo en comparación con otros países.

f) Preocupación por establecer relaciones entre el sistema educativo y el mundo del trabajo, por entender que la educación debe preparar para el trabajo.

g) Configuración de un sistema educativo centralizado, que trajo consigo una uniformidad en la enseñanza.

Com ja cita el Sr. Ramón Codina, la Corpus va esbossar un programa on la implicació dels pares hi fos molt present. De bell antuvi, com s’ha vist, ja participaven en les reunions de l’escola tot i que amb veu però sense vot. A partir d’aquest moment prenen més protagonisme, sobretot en temes econòmics. D’entrada es van configurar com a Junta per executar el poder provinent de la primera Assemblea que es va convocar a l’inici del curs 1971-72.

Tot i que la incorporació per formar part de la primera Junta estava oberta a qualsevol pare o mare d’alumnes, al final foren cinc les persones que la van constituir: els senyors Joan Sitjà, Ramón Puntí, Joan Domènech, Jordi Bassas, Ramón Codina, Esteve Codina i naturalment, Mn. Jaume Campalans com a representant de la Parròquia. Com es pot veure, l’escola de Gràcia va ser precursora del que més endavant va ser el Consell Escolar que va instaurar la Conselleria d’Ensenyament l’any 1986 i que es va presentar com una gran innovació. En una acta de 31 d’octubre de 1971 es fa una reglamentació del funcionament d’aquesta Junta de Pares, la seva renovació, la temporalitat, els suplents,... i s'estableixen Comissions: Administrativa, Conservació de l’Immoble, Secretaris de la Junta, d’Informació i de Reunions mensuals amb els membres suplents.

Per estudiar i presentar el projecte econòmic que seria determinant per la viabilitat de l’escola, va ser escollit el Sr. Ramon Codina, que per la seva experiència professional era la persona més idònia, si bé per portar el control dels comptes de l’escola, va demanar que fos el Sr. Ramon Puntí que se’n fes càrrec.

Amb la nova Llei, el Ministeri també regula les quotes que pot percebre l’escola si vol rebre la subvenció, i demana un pressupost de despeses i les aportacions anuals dels alumnes.

A la sol·licitud de subvenció també s’ha d’adjuntar una “Descripcion Sumaria de la zona”. L’escola encara la situa a “la barriada de viviendas protegidas de la Excelentísima Diputación de Barcelona, ... donde se concentra la zona rural, y distante, mas de un Km. de los otros Centros docentes”. Fa la descripció de l’edifici i esmenta que té vuit aules edificades però que només en funcionen sis per falta de mitjans, i que podria disposar de tres noves aules amb la mida adequada segons la nova Llei d’Educació. També explica que “El Magnífico Ayuntamiento, en previsión de futuras ampliacions ha adquirido terrenos colindantes con la escuela”. Per acabar diu que l’economia del centre només depèn de les aportacions mensuals dels alumnes, que no cobreix les despeses necessàries i que té una subvenció de l’Ajuntament de 30.000’- ptes. anuals.

Per primer cop la Sra. Corpus va haver de justificar les 18.000’- ptes. rebudes de la subvenció de l’any 1971 i ho va fer amb una factura del carbó i les pinyes que s’havien gastat aquell hivern. I també per primer cop s’esmenta que dels 205 alumnes matriculats, 124 ho són d’assistència gratuïta, que hi ha un 50% d’immigrats –s’entén de la resta de la península- i que s’actua amb ells en l’aspecte formatiu i el social promovent actes escolars públics i amb contactes extraescolars amb els pares i entitats culturals i esportives locals.

Quan el Sr. Puntí es va fer càrrec dels comptes pel febrer, el rector Francesc Torrentó va demanar per obrir un compte corrent al Banco Zaragozano. La quantitat inicial fou de 17.480 ptes. Com ja hem dit, la situació econòmica de l’escola era bastant precària i alguns veïns ens havien comentat que molta gent, agraïda a Mn. Joaquim, havia fet donacions per poder tirar endavant. Només en aquest curs es van rebre 67.164 ptes. en donacions diverses i anònimes, la més petita de 1.000 ptes. i la més gran de 19.100 ptes. També consten unes aportacions periòdiques de l’Ajuntament amb un total de 20.000 ptes. i una subvenció anual de la Diputació de 3.000 ptes. En concepte de matrícula es recapten 13.675 ptes.

Com a despesa més important consta la nòmina dels mestres que va de les 50.000 a les 54.000 ptes. llevat de la del mes de juliol que puja a 96.150 ptes. degut a la paga extra o a les vacances. A la Seguretat Social es pagava entre 7.000 i 18.000 ptes. depenent dels mesos. Altres despeses eren per a llibreries de Manlleu i Barcelona, carbó i llenya, personal de neteja, -en aquest moment hi havia dues treballadores i el cost d’aquesta partida era de 5.040 ptes. al mes- i el subministrament elèctric. A final de curs, el saldo va ser de 107.216,50 ptes. per tant, ben positiu.

Quant a l’organització pedagògica, amb la nova llei d’educació, els cinc primers cursos de Primària passen automàticament a ser d’Educació General Bàsica, però per poder impartir el 6è s’havia de demanar una autorització expressa. És per això que pel juny es sol·licita aquesta autorització per començar el 6è el proper curs. Aquest estiu també es sol·licita que alguns mestres puguin fer els cursets necessaris per implantar la segona etapa de la nova llei. També s’exigia fer un curs de perfeccionament per impartir el 5è d’EGB.

Les àrees establertes eren les següents:

1- Área Filológica: Lengua Española y un Idioma Moderno (a l’escola va ser el Francès)

2- Área de Matemáticas y Ciencias de la Naturaleza

3- Área de Ciencias Sociales

4- Área de Educación Estética y Tecnología

D’entrada es proposen per fer els cursets la mestra Mercè Sañé en l’especialització de Filologia (Lengua Española y Francesa) i la Corpus Garcia en la de Matemàtiques i Ciències Naturals. Més endavant, també fa el curs corresponent a Matemàtiques i a Educació Estètica i Tecnologia Don Pedro Pascual.

La nova llei estructurava l’EGB en tres cicles: Cicle Inicial, 1r i 2n; Cicle Mitjà, 3r, 4t i 5è i Cicle Superior, 6è, 7è i 8è.

Una de les novetats pedagògiques que va comportar la nova llei va ser la de noves estratègies per a l'aprenentatge. Els alumnes van passar de tenir els típics llibres i quaderns a treballar amb fitxes. Aquest curs hem trobat les primeres factures de la llibreria Bosch de Barcelona on la comanda és: Fichas de Educación General Básica.

En l’àrea de Socials es comença a notar una obertura. A 4t curs, a part d’estudiar-se les diferents regions d’España com es venia fent des del principi de la Dictadura, ja es posa com a objectiu l’estudi del riu Ter, Manlleu, Osona, i la província de Barcelona, tot i no haver-hi encara material editat.

Malgrat que no figurava l’ensenyament del català com a matèria lectiva, aquesta nova llei obre la porta a la seva introducció a l’escola. Segons una circular de la Delegació Comarcal d’Omnium Cultural de febrer de 1972, aquesta institució fa una anàlisis molt completa de la llei i entre altres qüestions destaca:

En el títol preliminar es diu que “Son fines de la educación en todos sus niveles i modalidades... la incorporación de las peculiaridades regionales que enriquecen la unidad y el patrimonio cultural de España”. Omnium es demana: "quines són? ...no es pot negar que davant de totes hi ha l’idioma català parlat per alguns milions de persones. Aquesta idea de l’enriquiment del patrimoni a base de les varietats regionals, és totalment contrària a la que fins ara hem vist imperar i que encara existeix en moltes mentalitats, ... però el bon criteri es va imposant on el problema s’examina amb serenitat i d’acord amb els principis pedagògics universalment acceptats". Més endavant afegeix: "L’article 14 ens diu que: “La educación pre-escolar comprende juegos, actividades del lenguaje, incluso en su caso, de la lengua nativa”. Per tant, ja des del primer nivell, els mestres a Catalunya, no solament poden sinó que tenen el deure de dedicar activitats escolars a l’idioma català, que és el natiu. Quant a l’EGB s’insisteix que en aquest nivell “Las áreas de actividades educativas comprenden el dominio del lenguaje ...y el cultivo, en su caso, de la lengua nativa”. Per Omnium doncs: "Resulta ben clar que a Catalunya l’activitat educativa en aquest nivell exigeix el conreu de la llengua catalana".

Per a la nostra escola no suposava un gran canvi, però legalitzava una situació que feia temps que es portava a la pràctica. A partir d’ara les circulars que s’adrecen als pares solen ser bilingües: català en una cara i castellà en l’altra.

Aquest mateix curs, segons consta en el llibre d’Actas, es convoca una reunió el 2 de febrer per parlar del seriós problema que s’havia plantejat i que posava en perill la continuïtat del col·legi. La nova llei d’educació demanava un mínim d’alumnes a les escoles per concedir la subvenció o prorrogar-la, com era el cas del Col·legi de Gràcia. Als municipis de menys de 25.000 habitants aquest mínim era de 30 alumnes per aula i que l'edifici tingués capacitat per ser un centre d'EGB complert. Quant a l'espai, d'entrada no era un problema, però la xifra d'alumnes havia de ser de 240 alumnes a l’EGB, i l’escola només en tenia 210. En aquesta reunió per intentar resoldre el problema de l’adequació de l’EGB, es va plantejar la necessitat de parlar amb el Sr. Ramon Casals (director de l’Acadèmia Casals) sobre una possible fusió, es va acordar una data i que es trobarien amb el Sr. Ramon Codina i el Sr. Isidre Bofias (representant de pares de La Salle).

En la mateixa reunió es parlava d’incrementar quotes de cara al curs 1972-73 ja que el nou sistema d’ensenyament comportava fer una sèrie de millores que representaven unes despeses importants. Es va quedar que el segon trimestre es faria una reunió amb tots els pares dels alumnes per tal de posar-los al corrent de la difícil situació en que es trobava el centre.

Mentrestant el BOE va publicar tota la documentació que calia presentar per demanar la subvenció (plànols i un informe de la situació on estava ubicat el centre, les aules que es tenien i les que es podien construir per tal de completar els vuit cursos d’EGB) i l’escola es va posar a preparar-ho per poder-ho presentar dintre del termini previst. Semblava que podia ser una solució. Es va posposar la reunió amb el Sr. Casals tot esperant veure com es desenvoluparien les noves directrius de la Nueva Ley de Educación.

El març de 1972 el Sindicato Provincial de Enseñanza es fa ressò del “clima de inquietud reinante en la opinión pública” arrel de la possibilitat de tancament d’algunes escoles no estatals a causa del compliment de la nova llei sobre la Classificació i Transformació dels centres. En aquells moments, aquest Sindicat era molt actiu i vetllava per poder solucionar els problemes de les escoles amb risc de desaparèixer. Són moltes les vegades que s’adreça a l’escola de Gràcia per donar informació i oferir assessorament. Entre altres documents, els va passar una enquesta per analitzar la situació de la població quant a llocs escolars. També els va informar de les localitats on el Ministeri tenia intenció de crear escoles estatals, ja que tenien por que amb la construcció d’aquests nous centres, s’extingissin els no estatals. En aquest llistat no hi constava Manlleu. El 1964 s’havien construït uns mòduls per a l’Escola Estatal, sota Puigventós i s’estava edificant el Colegio Francisco Franco, l'actual Puig Agut, per substituïr-los. Aquest nou centre s’inauguraria l’octubre del curs vinent. No obstant, a l’Ajuntament no li interessava perdre llocs escolars i menys d’unes escoles que considerava necessàries i que tenien un prestigi reconegut. A part dels centres d'Ensenyament reglat, a Manlleu, aquest curs s’havia inaugurat l’escola d’Educació Especial Clam, que va suposar una millora per als alumnes amb necessitats educatives especials, i que va funcionar fins l’any 1992, moment que es començà la integració a l’escola i, a nivell comarcal, es disposava del centre d’Educació Especial de Sant Tomàs, que funcionava des del 1967.

El mateix sindicat manifestava que “el primer obstáculo con que se tropieza ...guarda relación con la tradicional suspicacia de los centros, reacios a proporcionar datos fidedignos sobre su organización, alumnado y estructura” i demanava les dades reals amb unes metàfores marineres: …”que nos acompañe el éxito en la nada fácil tarea de evitar el naufragio o de rescatar del mismo cuanto se pueda. Si seguimos pilotando la nave es porque nos queda todavía una dosis razonable de esperanza. De no ser así, la hubiéramos abandonado ya. Pero sin la colaboración de todos nos reconocemos incapaces de mantenerla a flote.”

L’escola va donar amb prestància les dades actuals que eren:

D’altra banda, la Delegació Episcopal també vetllava per les escoles Parroquials i oferia els seus serveis d’assessorament. Només a tall de curiositat, quan encara tota la correspondència oficial era en castellà, el Bisbat de Vic ja escrivia en català.

Com ja hem dit abans, una de les característiques de l’escola de la postguerra era la separació d’alumnes per sexe, el col.legi Ntra. Sra. de Gràcia no n’era una excepció, però davant la perspectiva d’una certa obertura amb la nova llei d’educació i la bona predisposició d’adaptar-se als nous temps, l’octubre de 1971, la Sra. Corpus Garcia com a directora i el Sr. Ramon Codina com a representant dels pares, havien demanat al Ministerio de Educación y Ciencia el permís per implantar la coeducació a l’escola amb l’objectiu d’aconseguir “una millor graduació” (sic). A principis de febrer d’aquest any els contesten que es necessita la signatura de tots els pares per obtenir el permís per fer la coeducació. Sense demora es trameten les signatures sol·licitades i el 24 de març els contesten que des del 26 de febrer els centres no estatals ja no necessiten permís per implantar-la. Per tant, es considera aquesta data –el 24 de març de 1972- quan es comença l’ensenyament mixt a l’escola, tot i que, el setembre de 1971 ja consten 5 grups d’alumnes mixtes. Pel què sembla no va ser tan fàcil, perquè hi ha moltes cartes i gestions fetes. La gestoria de l’escola era Emilia Navarro.

També a l’abril d'aquest 1972, es van fer gestions per adherir-se a la Federació de Pares de Família de Barcelona.

Però a banda de la burocràcia, mestres i pares continuaven vetllant per l’educació dels infants i joves continuant amb les sortides i organitzant xerrades.

El diumenge 30 d’Abril, la Direcció i la Junta de Pares organitza una conferència amb el tema: “POSTURA DE LOS PADRES ANTE LA FORMACIÓN SEXUAL DE LOS HIJOS” a càrrec de Mn. Joan Reig.

Visita al Zoo de Barcelona

A part de la marxa normal de l’escola, el sentiment d’estima i gratitud cap a Mossèn Joaquim hi era ben present en tots els veïns del barri i es va demanar el canvi de nom de la biblioteca, que es deia Biblioteca de Gràcia. En paraules de Ramon Codina:“Estimat com era pels parroquians del barri, aquests varen avalar la petició i en la sessió plenària de la Diputació del 26 de febrer de 1971, es va prendre l’acord de denominar-la: Biblioteca Popular Mossèn Blancafort”. Per formalitzar el canvi de nom i retre un homenatge a la seva figura, es va fer un acte el 12 de maig del 1972, on a més es va col·locar un bust de Mn. Joaquim a l’entrada del Casal, amb la inscripció: “El seu pas deixà un record perdurable”. En aquest acte d’homenatge, el Sr. Joan Domènech Muns, president de la Junta de Pares del Col·legi i representant del Casal de Gràcia va dir unes paraules d’elogi fent una semblança de Mn. Joaquim.

Un bust a Mn. Joaquim Blancafort

Barri de Gràcia

Dilectes col·laboradors i amics. Senyores i Senyors:

Ens hem reunit per rendir tribut d’homenatge a la memòria de Mn. Joaquim Blancafort i Musull. Una comissió de gent –joves i grans- hem emprès aquesta tasca: Deixar constància a les generacions que vénen, del pas d’un home que com estel lluminós atalaia des del cel les activitats comuns del nostre barri.

Fer una semblança de Mn. Joaquim no és pas massa fàcil. Què diré de Mn. Joaquim?

Doncs mireu, si em diguessin resumeix amb quatre paraules la personalitat d’ell, us faria aquest eslògan:

Va passar pel món fent el bé! Així mateix i prou!

Mn. Joaquim era així: senzill, humil, bo.

De tota activitat que no fos marcada amb el segell pastoral en fugia, se n’apartava, no era un home de grans recursos oratoris ni de refinaments burocràtics, era senzillament pastor que atalaiava el seu ramat pels pasturatges de la fe, capejant sempre els temporals, i amb la seva humanitat, estimava i es feia estimar, ja justos i pecadors!

Mn. Joaquim era un home que creia en l’Esperança, l’esperança de viure, l’esperança de rectificar, l’esperança d’un món millor. Fe de gegant, un home que creia, home que el seu pas deixava un regueró de bondat i la seva pietat estimulava.

Mn. Joaquim era un home que practicava la caritat, totes les seves homilies es podrien resumir en una paraula: Estimeu-vos, estimeu-vos...

Quantes vegades havia fet de samarità? Déu ho sap! Allà on hi entrava la dissort, la malaltia, la malaurança, allà ell hi era.

Quantes famílies del barri en donarien constància del que dic! Consol i suport trobava sempre qui acudia a ell.

Mn. Joaquim era un home que feia les coses sense fressa, no buscava mèrits ni aplaudiments, ni l’afalac personal, solament es redreçava i es trobava molest quan es sentia adulat.

Recordo que en motiu de beneir i posar les campanes, aquí al barri, en aquest mateix casal, el president de la Diputació en el discurs va dir referint-se a Mn. Joaquim: “Mossèn Joaquim es un hombre que no mete ruido al hacer las cosas”. Quina veritat! Ni per morir va fer fressa.

Mn. Joaquim era un home que no va reposar, va ser el primer capellà del barri i a ell devem reconeixement d’un munt de coses, entre elles:

Va construir aquest Casal

Va ampliar l’Església

Va construir el cloquer o campanar

Va posar campanes

Va proveir d’objectes el servei del culte

Va pintar i decorar la Capella

I també va donar-nos aquest Col·legi preocupat per l’ensenyament de nois i noies.

De disgustos i contrarietats tots sabem que en va tenir, però com que era un home, que com ja he dit abans, creia en l’esperança, no defallia, i donem-ne gràcies a Déu que va fer possible tanta generositat.

Moltes anècdotes o vivències podria contar-vos de Mn. Joaquim, tots els que som aquí en sabem, tots en podríem contar, no obstant, us en contaré una on quedarà reflectida la seva maduresa d’esperit:

Arribava jo a casa meva i el vaig veure venir i l’espero, sortosament havia vist que sortia d’una casa on hi havia un malalt, ens vam saludar i li vaig dir: Mn. Joaquim vostè ja ve de fer una bona obra. Contesta d’ell: “És que Déu no ens demanarà pas compte de les bones obres que fem, sinó de les que podent, hem deixat de fer”. Quina modèstia! i és que Mn. Joaquim es sentia contrariat si es veia alabat.

I finalment us diré que Mn. Joaquim va ser un home que sabia escoltar, escoltava sempre i a tothom i us dic també que va ser sempre i per sobre de tot, sacerdot, sacerdot les vint-i-quatre hores del dia, i fidel sempre a la jerarquia i va entendre tan bé el seu sacerdoci i li va ser tan fidel, que va néixer pobre i va morir pobre, sense res, hi ha testimonis certs que hi havia temporades que vivia precàriament.

Crec que tots el vam veure més o menys com jo he dit. El dia 28 de gener de 1971, festa de Sant Tomàs, patró dels estudiants, després de l’acte eucarístic, es va sentir malalt, aquella mateixa nit moria...

A l’acte del seu enterrament tots hi érem, i tots vam sentir de veritat la seva pèrdua: Havia mort un home bo. El seu esperit però resta.

Mossèn Joaquim va començar una obra, va treballar en un barri, som nosaltres qui ho hem de continuar.

12 de maig de 1972

Va ser un homenatge molt sentit i participatiu.

El maig i el novembre del 1971, la Jefatura Provincial de Sanidad, a través de l’Ajuntament havia demanat el llistat dels alumnes que havien començat l’escolaritat i dels que l’acabaven per procedir a la vacunació antipolio. Aquesta malaltia havia fet estralls a España i ara es reaccionava i, per fi, es procedia a una vacunació massiva de tota la població escolar a fi d’eradicar-la. Al final es vacunaren, el maig d’aquest 1972, 26 alumnes que començaven l’escolaritat i 30 i 17 que l’acabaven en dos cursos consecutius.

A final de curs plega la mestra Anna Costa i Riera.

En una circular s’informa als pares que el curs acaba el 27 de juny a la tarda, però s’ofereix un curs d’estiu el mes de juliol, als matins de 9 a 12. També els manifesten que “después de consultar, comprobamos que no estaria mal visto que nuestros alumnos usaran batas y guardapolvos para estar en classe”. Diuen que un grup de mares estan estudiant la tela i el model més adient per començar a usar-los aquest nou curs.

En un full adjunt, es donava informació sobre la Llei d’Educació i els canvis que suposava la implantació o l’extinció dels estudis.

A l’estiu, la situació econòmica de cara el nou curs deuria ser molt preocupant i la Corpus –com havia fet abans Mn. Joaquim- busca recursos i demana ajuda a qui creu convenient. En aquest cas, el 14 de juliol es dirigeix directament al Ministerio de Educación y Ciencia i, a part de fer una descripció de l’edifici i l’entorn, exposa:

“Los maestros hemos estado haciendo curso tras curso una labor verdaderamente meritoria, no regateando esfuerzos, sin buscar en ello el beneficio económico. Manlleu, por su gran índice de inmigración experimenta día a día un crecimiento considerable, no dudando del servicio que prestamos a la población. El coste por alumno actualmente en nuestro Centro es de 650 ptas. pero no podemos presentar recibos de tal cuantía a padres obreros peones y algunos, familias numerosas, planteándonos un grave problema económico que nos vemos incapaces de solucionar. En Abril solicitamos subvención para cinco unidades, pero los rumores que circulan son verdaderamente descorazonadores. ¿Existe ante la nueva ley alguna solución de aplicación inmediata?"

El Ministeri no tarda a respondre i li comunica que de moment només existeix aquest tipus de subvenció per a sous de mestres i despeses de funcionament, però que hi hauria la possibilitat de vendre l’edifici de l’Escola al Ministerio de Educación y Ciencia, a través de la Delegació de Barcelona, i es podria impartir l’ensenyament gratuït a tots els nivells.

Aquesta solució no devia ser acceptada perquè no se’n parla més.

Amb tot això s’arriba a l’agost amb “la bona notícia”a través del Sindicato de Enseñanza: el col·legi té concedida la subvenció que s’havia sol·licitat. El Ministeri subvenciona 5 unitats a 184.003’- ptes. anuals per unitat, el que suposa que l’escola rebrà 920.015’- ptes. cada any.

Ràpidament i a través de la Junta ja es va fer tota una planificació econòmica pel curs 1972-73, una comunicació als pares dels alumnes per explicar-los el projecte i l’aplicació de les noves quotes posant més exigència en el pagament ja que hi havia hagut un cert nombre d’impagats el curs anterior i l’escola no podia assumir aquest deute. Per afavorir les famílies amb molts fills matriculats a l’escola, es va decidir que el quart germà pagaria una tercera part del preu establert. També consta en una acta de 8 de setembre que la Parròquia de Manlleu va fer una aportació per a les famílies més necessitades.

Paral·lelament es parla d’un augment de sou del professorat que es venia demanant de feia temps. Aquesta gestió es va encomanar a un gestor que s’havia contractat feia poc, per tal que fes un càlcul de l’augment equitatiu per a cadascú.

Segons explica Mn. Jaume Campalans, la situació econòmica era molt preocupant i conjuntament amb el Sr. Alcalde, Josep Arqués, la Directora Sra. Corpus Garcia i el mateix Mn. Jaume van tenir una reunió a Barcelona amb un alt càrrec del Ministerio de Educación que els va deixar molt sorpresos quan els va dir: "que si feien falta places escolars a Manlleu ja es construirien uns barracons" . En certa manera venia dir que aquesta escola no feia cap falta.

El curs 1972-73 comença l’11 de setembre. S’incrementa el claustre. S’incorpora la Srta. Maria Glòria Brugalla a jornada completa i el Sr. Josep Alaró a dedicació parcial.

La Srta. Glòria Brugalla fa el curs de capacitació per a l’àrea d’experiència religiosa que exigeix el Ministeri i queda com a especialista d’aquesta àrea. Aquesta formació la rep de l’Escola Diocesana de Catequesi de Vic.

La Junta Rectora convoca als pares el 30 de setembre per tractar –a part del pressupost- de la "Proyección actual de nuestro centro".

Es comença a impartir el 6è curs d’E.G.B. i s’assigna a Don Pedro com a tutor i mestre de Matemàtiques, Dinàmica, Plàstica i Geografia i Història. Aquesta tutoria la va exercir fins la implantació a l’escola de la nova llei d’Educació (LOGSE), que va passar a ser tutor de 1r d’ESO.

En el mateix document que es sol·licita que el mestre Pedro Pascual pugui impartir el 6è d’E.G.B. s’informa que encara que el nombre previst sigui de 40 alumnes, a començament de curs no s’hi arriba perquè fins ara alguns cursos es feien junts i aquest ja estava organitzat amb caràcter independent.

Com ja s’ha apuntat, la nova Llei d’Educació estructurava i regulava tot l’ensenyament de P-3 fins a la Universitat. Un cop acabada l’EGB els joves tenien l’alternativa de passar a la Formació Professional, al Batxillerat o al món laboral, ja que l’edat mínima per entrar a treballar era als 14 anys. Tenint en compte aquesta última opció, la Delegació Sindical de Manlleu demanava a l’escola un llistat dels alumnes més grans de dotze anys i les seves aspiracions, per tal de preveure una adequada col·locació per iniciar les seves activitats laborals o l’organització de cursets de promoció i estudi per a l’orientació professional adequada.

Tot i l’alleujament econòmic que va suposar la subvenció, el Ministerio no devia ser gaire puntual en els pagaments perquè a finals de novembre, malgrat haver donat el nom del Banco Zaragozano i el nº. de compte corrent per fer efectiu l’ingrés, no havia arribat la subvenció i la Corpus la reclama adduint que “nuestro descubierto bancario es de alguna consideración y que se agravará considerablemente en las próximas pagas dobles de Navidad”. Li contesten l’11 de desembre que la subvenció quedava supeditada a la classificació definitiva com a centre d’E.G.B. i que és obligació informar-ne als pares, no obstant, en la mateixa circular l’emplacen a presentar-se personalment a la Delegació del Ministeri per rebre 179.550 ptes. que és la quantitat que correspon al primer trimestre del curs. El 19 de desembre es fa efectiu el pagament i pot respirar tranquil.la, ella, els mestres, els pares i el banc.

Però l’alegria dura poc a casa del pobre, a finals de gener, quan ha de justificar la subvenció, els comunica que els diners rebuts el desembre es van destinar íntegrament per a sous del professorat i els detalla la distribució de la subvenció:

a) para el profesorado 731.200’- ptes.

b) para Seguridad Social 253.210’80 “

c) para gastos complementarios No queda nada (faltan 64.410’80 ptes.)

A part de la qüestió econòmica els informa que l’escola havia funcionat com a escola unitària, però que a partir del Decret de la Nova Llei s’han separat els cursos, que tots estan fregant els 35 alumnes, i que en aquests moments només estan junts 4t i 5è i 7è i 8è i que es separaran el proper curs 73-74.

Grup de nens al passadís del 1r pis

Alumnes a l'aula

En paral·lel la part pedagògica funcionava activament malgrat la difícil situació econòmica per la que passava l’escola.

Com ja hem comentat, amb la nova llei començaven aires de renovació a tot el país, i l’escola de Gràcia no en volia quedar al marge. A part de la immersió en català i la coeducació, els mestres tenien molt interès en la renovació pedagògica. Com a mostra, el grup de 3r i 4t de Batxillerat va realitzar una Fira de Nadal, on ja hi trobem innovacions en la manera de preparar-la: d’entrada es fa una assemblea per posar les idees en comú; es divideix la classe en petits grups per fer tallers amb diversos materials: estany, fusta, cartró, etc; hi ha diferents responsables: del bon funcionament del grup, de material, etc; valoració dels diferents treballs i costos; posades en comú sobre la marxa dels tallers... És a dir, un bon treball cooperatiu. La Fira va tenir lloc el diumenge 17 de desembre al matí, junt amb un Festival on hi participaren tots els alumnes de l’escola. Val a dir que la circular dirigida als pares per explicar el projecte estava escrita en castellà, però les actuacions del festival eren quasi totes en català.

També es treballava amb els pares proposant temes de formació que els poguessin interessar en funció de l’edat escolar dels seus fills; es procurava tenir una petita biblioteca d’aula amb llibres en català i també funcionava un intercanvi de llibres, podríem dir-ne, d’autoajuda, de cara als pares.

Però no tot eren flors i violes. Els pares també van rebre una carta anunciant que el 13 de març l’escola restaria tancada: "He aquí un comunicado que jamás, hasta ahora, habían Vds. recibido: MAÑANA, MARTES, nuestro Colegio permanecerá cerrado". Les escoles no estatals protestaven perquè no es complien alguns objectius de la nova Ley General de Educación, que els havien despertat grans esperances:

La GRATUITAT, que feia possible la democratització de l’ensenyament i la llibertat de pares i alumnes.

La DIGNIFICACIÓ de la professió docent i el reconeixement dins la societat espanyola i, L’EQUIPARACIÓ del professorat estatal i no estatal.

La LLIBERTAT d’iniciativa de la societat en la creació de centres docents.

I sol·licitaven al Ministerio de Educación y Ciencia, al d’Hisenda i al de Governació que es donessin clares i urgents respostes a l’aplicació dels CONCERTS per a aconseguir aquests grans principis de DEMOCRATITZACIÓ I LLIBERTAT.

No obstant, junt amb la reivindicació, els Centres d’Ensenyament Privat de Vic i Comarca, recomanaven tenir en compte una sèrie d’aspectes entre direcció, mestres, i pares d’alumnes, que són un exemple de diàleg, unitat i bona convivència, com es pot apreciar en el document següent:

Amb tot, la línia d’apropament a la cultura no defallia. Per Sant Jordi, la Biblioteca Mn. Blancafort convoca el 1r Concurs Juvenil-Infantil de dibuix o pintura, dirigit a tots els alumnes de 7 a 14 anys de les escoles de Manlleu. El lloc per realitzar el certamen és la Plaça de Gràcia.

Però continuaven els problemes econòmics perquè la subvenció no arribava puntualment i s’havia de fer front a una sèrie de despeses. Pel maig la Junta de Pares d’Alumnes reclama al Ministerio una altra part de la subvenció i exposa que el Banc fins ara els ha anat deixant els diners pels pagaments més imprescindibles, però que al veure que el deute es feia més gran i que no hi havia ingressos, els ha cridat l’atenció, i que a més a més, han de pagar interessos. També demanen que els informin dels terminis previstos per fer efectius els pagaments parcials, per tal que la Junta es pugui organitzar.

Pel setembre és mossèn Jaume Campalans qui es dirigeix novament al Ministerio per reclamar una resposta a la carta del maig, dient que, malgrat haver rebut la segona i tercera part de la subvenció, els hi falta l’última partida que és totalment necessària, doncs els mestres no han pogut cobrar ni el mes de juliol ni l’agost, i que està a punt de començar el nou curs. Es devien creuar els correus, perquè la mateixa setmana els diuen que ja poden anar a cobrar.

Pel proper curs ja es demana la subvenció per a 7 cursos d’EGB.

Aquest curs s'organitzen classes voluntàries de matí, durant el mes de juliol.

El curs 1973-74

A partir d’aquest curs es comença a fer classe de Llengua Catalana com assignatura a tots els cursos. També es passa una prova de Literatura Catalana als alumnes de 4t de Batxillerat i de 8è d’EGB.

De cara a les festes de Nadal, i vetllant per l’educació integral dels alumnes, l’escola s’adreça als pares perquè reflexionin sobre les joguines que cal posar a les mans dels seus fills i adjunta una llista de les més adequades. Recomana apartar-se de la joguina bèl·lica tan anunciada per TV, perquè força al nen a desenvolupar el seu instint de violència. També recomana deixar de banda la joguina cara, quasi de luxe, que és més per guardar que per jugar, i proposa joguines per entretenir, divertir i ajudar a potenciar les seves aptituds intel·lectuals.

També, davant l’èxit que havia suposat el festival de Nadal del curs anterior, es torna a repetir amb noves actuacions i amb els alumnes de Parvulari, els 7 cursos d’EGB i els de 8è i 4t de Batxillerat que compartien programa. Aquest cop ja tot és en català. És l’últim festival amb el nom de Ntra. Sra. de Gràcia i l’últim amb alumnes de Batxillerat a l’escola.

Pel març el Ministeri comunica que els han concedit la subvenció per a les 7 unitats d’EGB, que aquesta és d’un import de 1.640.800’- ptes., que es cobrarà tota de cop el 4t trimestre i que es farà a través de la “Caja de Ahorros Comarcal de Manlleu”.

Per Sant Jordi la Biblioteca convoca de nou, el concurs de dibuix i pintura a la plaça de Gràcia. A sota unes imatges de tot el procés.

Dibuixant a la Plaça de Gràcia, el jurat deliberant i l'entrega de premis a càrrec de Mn. Jaume Campalans i la Sra. Corpus directora de l'escola

També aquesta primavera els alumnes de la segona etapa d’EGB fan una visita al Museo de Arte de Catalunya, convocats per l’ICE (Instituto de Ciencias de la Educación).

Seguint amb la línia de preocupació per l’oci dels alumnes, pel maig l’escola es torna a dirigir als pares a través d’una carta signada pels mestres per manifestar-los-hi que, després d’una reunió amb tots els docents, exposen que:

- hi ha nens i nenes que s’adormen a la classe per haver anat a dormir tard per culpa de la televisió

- que, encara que ben presentats, hi ha programes amb una bona dosis d’agressivitat

- i que, inclús els més petits, el diumenge veuen pel·lícules “para mayores”.

Després ve un llistat de conseqüències i finalment, les possibilitats. Entre altres, recomanen els grups d’esplai que hi ha a Manlleu per passar unes hores el diumenge: l’Escoltisme i el Moviment Junior.

Però el fet més important, a nivell pedagògic, d’aquest curs, és la realització per primer cop de Colònies. L’escola s’adreça als pares explicant “la importància pel nen de passar uns dies fora de l’ambient escolar per fer possible el desenvolupament de la capacitat de conviure, d’amistat, de diàleg i creativitat amb els seus companys i professors” i els cita a una reunió per ampliar la informació. Les Colònies tenen lloc al Mas Blanc (Centellas). Es fan dos torns: del 10 al 13 de juny i del 13 al 16 de juny. El transport anava a càrrec de pares voluntaris i el cost total de les Colònies fou de 475 ptes. No tenim dades pel que fa a l'assistència.

Imatges de les primeres colònies al Mas Blanc

Aquesta nova activitat de Colònies no s’ha deixat mai de portar a terme. Canvien els llocs, els dies i l’edat dels alumnes, però persisteix.

I fins aquí arriba la Història del Col·legi Ntra. Sra. de Gràcia.

Referències

(1) “De l’escola unitària de nens fins al Puig-Agut” de David Osa Fernández

(2) B.O.E. 1 y 16 de junio de 1954

(3) Registro de Cartillas de Escolaridad, va de l’any 1954 al 66

(4) Àlex Roca 2 d’octubre de 2009 Conferència llegida amb motiu de la commemoració del

cinquantenari de la Biblioteca Mossèn Blancafort (barri de Gràcia) de Manlleu

www.bibliotecamanlleu.cat/pdf/ArticleAlexRoca.pdf

Google Sites

Report abuse