L’any 1970 surt la Llei General d’Educació de Villar Palasí, a la que ens hem referit en el capítol anterior, i comencen els problemes. Aquesta llei demanava tenir un nombre determinat d’alumnes per poder rebre subvenció. Fins aquell moment l’Acadèmia no tenia cap tipus de subvenció, es nodria de les quotes dels alumnes però era difícil subsistir.
Les acadèmies tenien un règim diferent de les altres escoles. Per Nadal podien cobrar el cost de mitja mensualitat per poder donar la paga extra als mestres. Això s’havia d’explicar molt bé als pares, ja que les altres dues escoles, el Col·legi del Carme i la Salle, no ho feien així.
Quan surt doncs aquesta llei, es va veure que no podrien tenir subvenció i per tant, volia dir tancar portes.
A les escoles nacionals no els afectava econòmicament perquè ja estaven totalment subvencionades, el Carme tenia prop d’un miler d’alumnes, 350 de Preescolar i 498 d’EGB i la Salle uns 700, 391 d’EGB, (2) la resta feien Batxillerat o Oficialia, per tant, l’única escola a qui podia també afectar aquesta llei era la de Ntra. Sra. de Gràcia.
Veient la situació que venia, el Sr. Ramon va començar a treballar a l’Institut Jaume Callís de Vic, que havia sigut inaugurat el 1968 i que era l’únic lloc de la comarca on es podia estudiar el Batxillerat públic.
Per tant, es pot dir que estaven pensant que potser haurien de tancar l’Acadèmia, que feia vint-i-cinc anys que funcionava, i que havia fet un gran servei a molts nois i noies de la població i de la comarca. El total d’alumnes de l’Acadèmia Casals des del 1945 fins el 1969 havia sigut de 1.203.
No obstant, tot i la situació, van sol·licitar la subvenció que va ser ràpidament denegada “por falta de alumnado”. Els va arribar diverses vegades aquesta negació i van arribar a la conclusió que algú (que no van saber mai qui podia ser) ho demanava per ells perquè no es volia deixar perdre aquest centre de formació.
En una trobada amb totes les escoles de Manlleu ja es va parlar de la possible fusió de les dues escoles que es trobaven en aquesta situació, l’escola de Gràcia i l’Acadèmia. De totes maneres, es veia complicat: Ntra. Sra. de Gràcia era del Bisbat (Mn. Enric Vives n’era el delegat) i els Srs. Casals eren persones físiques. A més a més, les Escoles Nacionals eren una mica reticents a aquesta unió. Aquestes últimes el curs 1971-72, tenien 106 alumnes de Preescolar i 335 d’EGB. (2)
A l’Acadèmia tenien 48 alumnes a Preescolar i 173 a EGB. (2)
Mentrestant, es van assabentar que l’escola de Gràcia ja estava subvencionada malgrat no tenir suficients alumnes, 59 a Preescolar i 210 d’EGB, tot i que també els hi retiraven la subvenció si no arribaven al mínim establert. (2)
A l’Ajuntament els preocupava la desaparició d’aquestes dues escoles que considerava necessàries per la població, per tant, es va convocar una reunió on hi havia l’alcalde Sr. Josep Arqués, mossèn Jaume Campalans (en aquell moment rector de la Parròquia de Gràcia, i per tant, representant de l’escola), el Sr. Ramon Casals, el Sr. Joaquim Vivas i l’inspector d’ensenyament, el Sr. Fontseca, per parlar de les possibles solucions. Va ser una reunió llarga i densa. La Sra. Paquita restava a casa preocupada per la durada de la trobada fins que va rebre una trucada de l’Ajuntament a requeriment del seu marit, el Sr. Ramon, per prendre una decisió important. Tot i la reticència inicial, es va arribar a un acord per fusionar les dues escoles i tirar endavant.
Per acabar aquest apartat hem comptat amb la col·laboració d'un ex-alumne prou conegut a Manlleu, el Sr. Pere Prat, que ens ha volgut escriure uns records viscuts amb molta estima cap a l'Acadèmia.
ACADÈMIA CASALS: ELS MEUS FONAMENTS I ELS MEUS RECORDS
La meva història a l’Acadèmia Casals comença quan tenia set anys.
En qualsevol aspecte de la vida tenir uns bons fonaments és molt important. Uns fonaments que s’han d’anar construint sobretot en els primers anys de les nostres vides. I en la construcció dels nostres fonaments són molt importants les persones que coneixes, començant primer de tot pels teus pares, també per la família i pels mestres-educadors que t’ajuden en el teu caminar. Moltes vegades aquestes ajudes no les sabem veure ni tampoc interpretar-les, però quan tens uns quants anys i ho valores li dones molta més importància de la que podies haver-li donat en el seu moment. I jo, des de sempre, als meus mestres, el senyor Ramon Casals, la senyora Paquita Clapé, el senyor Gustau Casals -abans li dèiem Gustavo- i a la senyora Marina els hi dec molt i els estic molt agraït. Han estat uns “grans paletes” en la construcció dels meus fonaments.
Recordar moments viscuts al carrer Horta d’en Font número 1, on hi havia la nostra estimada Acadèmia Casals, és molt agradable, ja que aquells moments també ho varen ser. Amb molta amistat, estimació i respecte que hi havia entre els alumnes i sobretot amb els nostres mestres.
Un cop a dintre, recordar les bates blau marí dels nois i rosa de les noies. El pati que fèiem a les aules i al carrer. Les nostres carreres de formula-1 amb les gomes d’esborrar que semblaven rodes per guanyar les nostres curses.
Tres sales grans amb tota la primària. La classe dels primers cursos, donava al carrer del Pont. La classe on hi havia els cursos dels més grans, donava al darrera del carrer de l’Horta d’en Font. Entre aquestes dues sales hi havia la classe de les màquines d’escriure amb les famoses Olivettis i Underwoods. Després la sala on hi havia tots els cursos de les noies. Al seu davant l’habitatge de la família Casals-Clapé i el despatx del senyor Ramon i de la senyora Paquita. Despatx que també ens hi fèiem les fotos individuals o dels germans. La foto de tot els grup la fèiem a la sala gran.
Recordar també el deixar la nostra infantesa i començar l’adolescència. La cartellera del cine Garcia i els primers “destapes” com “El Graduado”, que com a badocs que érem estàvem encaterinats mirant les fotos i la mitja que pujava cama amunt. I també els exàmens a Barcelona a l’Acadèmia Fontanella, on ens examinàvem de l’Ingrés i de les “Técnicas Mercantiles y Administrativas” al matí, i a la tarda a divertir-nos al Tibidabo mirant de “lligar” amb les noies que també s’havien examinat.
I per acabar un record molt especial d’agraïment al senyor Ramon Casals i la senyora Paquita, mestres i educadors en la meva vida infantil i d’adolescència. Els llibres, els Ducados i el futbol del senyor Ramon i l’amabilitat personificada i el somriure sempre a la boca de la senyora Paquita. No tinc cap dubte, que generosos com eren, ara des d’on són, vetllen per tots nosaltres.
Gràcies Mestres!!!
Pere Prat i Boix, ex-alumne de l’Acadèmia Casals
