A la part més elevada del sector anomenada el Serrat del Munt es varen construir les primeres 14 vivendes que foren inaugurades el 4 de febrer del 1941. En aquest lloc ja havien estat projectades un grup de cases a principis dels anys 30 per iniciativa de la Cooperativa Mútua de Pa i Queviures de Manlleu, i estaven destinades als socis de la cooperativa. El 1933 hi havia constituït un comitè local de la “Cooperativa Española de Casas Baratas Pablo Iglesias” i el secretari d’aquesta entitat va venir personalment a Manlleu a l’hora de comprar els terrenys. El projecte estava pensat per 34 cases però a l’esclatar la guerra, va quedar aturat i “l’Obra Sindical del Hogar”(1) el va continuar després del conflicte, però amb menys cases de les previstes.
A finals del 1941 es comença la neteja i el desenrunament d’uns camps del Poquí per començar a construir-hi les cases de l’Avinguda Diputació, les que van de l’estació al carrer Tarafa. Aquestes eren vivendes adossades i se’n construïren 110. També s’edificaren les del carrer Umbert, la plaça de Gràcia i el carrer Vilacetrú. Les del carrer Umbert foren les primeres entregades, el 1943. En total es construïren 153 habitatges a càrrec de la “Diputación Provincial de Barcelona”. No és estrany doncs que a l’avinguda principal que unia l’estació amb el nucli urbà se li donés el nom d’aquesta institució.
D’altra banda, “La Obra Sindical del Hogar” (1) va construir 24 cases aïllades, 9 d’emparellades i 6 individuals, que van constituir “el Grupo Sant Antonio”(2). Aquestes es van inaugurar el 22 de juliol de 1944.
L’import total de les vivendes que va construir la Diputació pujava a 2.277.700 ptes. i les construïdes per ”La Obra Sindical del Hogar”, 1.394.854 ptes. D’aquest cost total, l’organisme que va projectar la construcció, aportava el 10% a fons perdut i feia un préstec a l’usuari de l’immoble per una quantitat del 40% que es podia amortitzar en un termini de 40 anys, passant llavors a ser definitivament propietari absolut de la finca. El 50% restant anava a fons perdut a càrrec de “El Instituto Nacional de la Vivienda”.
El veí Ramon Codina ho explica així:
"En el seu moment, quan el pare em va venir a buscar per ensenyar-me la nova vivenda d’aquell barri nou, construït per la Diputació de Barcelona, acabava de fer sis anys, i per tant no podia saber res del que deien els papers que ens permetien habitar-la. L’única cosa que tenia clara, és que era la nostra casa i estava convençut que mai ningú ens la podria prendre.
Més endavant, ja vaig entendre que pagàvem un lloguer, de seixanta pessetes mensuals (720 cada any), d’acord amb el que figura en un document de contracte provisional, signat pel meu pare el dia 21 de febrer de 1945 i ratificat pel definitiu contracte d’inquilinat del 16 d’abril del mateix any, que es quan jo vaig venir-hi a viure per a quedar-m’hi.
L’esmentat import del lloguer, en cap moment va ésser incrementat, i ens donava dret a que qualsevol desperfecte que es produís a la teulada, al cel ras, etc. fos restaurat i sempre corrent el seu cost a càrrec de la Diputació.
Aquesta situació va durar fins l’any 1964, quan llavors es va produir un moviment col·lectiu, encaminat a que la Diputació traspassés la propietat als llogaters de tota la vida i pel preu del cost que figurava en el Registre Oficial d’aquell Organisme, i que per tant el seu valor inicial hauria de tenir caràcter d’ inamovible. Condició que es va respectar escrupolosament.
Com que tampoc era una qüestió menor, que tothom hi estigués d’acord, es va convenir, que a partir d’aquell moment es podien anar fent entregues a compte, a l’administrador local que era en Rafael Anglada, fins a cobrir la totalitat del valor assignat a cada casa.
A l’accedir tots els veïns del Barri de Gràcia a la propietat de les vivendes, es va desencadenar un moviment col·lectiu per reformar-les, per la confiança que ens donava ara, el poder dedicar uns diners a una casa que definitivament ja era ben nostra".
Com es pot veure, als veïns els sortia relativament econòmic. Durant molts anys el barri se’l coneixia popularment com les “cases barates”. No se sap si era perquè realment tenien un cost reduït, si es té en compte que a part de la casa tenien un terreny on s’hi podien cultivar patates, blat de moro, fer un petit hort, un galliner, etc., si era per la senzillesa de construcció de les cases, o perquè l’inici del projecte anava a càrrec de la “Cooperativa Española de Casas Baratas”. Oficialment, i segons consta en les instàncies que Mn. Joaquim (3) adreçava a les institucions, l’anomenava “las viviendas protegidas de la Excelentísima Diputación Provincial”.
El 1946, degut a la llunyania amb el centre de Manlleu i el creixement continuat del barri fa que s’hi obrin botigues per donar cobertura a les necessitats dels seus habitants.
Aquest barri, com ja s’ha dit, allunyat del nucli urbà de Manlleu, es consolida a l’entorn de l’Església que va ser inaugurada el 6 de maig de 1951 amb el nom de Nostra Senyora de Gràcia, que era l’antiga patrona de Manlleu. Aquesta nova església va ser tot un esdeveniment a Manlleu, tal com es pot comprovar a les diferents edicions de la “Hoja Dominical” del maig d’aquest any (4). També en un diari d’àmbit nacional del març de 1951 es parla de la inauguració del nou temple i que es tenen referències de la intenció de construir una escola.
Més endavant, el 1952, té lloc l’entronització de la Verge de Gràcia. La imatge de la Verge és obra de l'escultor manlleuenc Ramon Pujol i Escalé.
