CONTEXT

Societat i creixement industrial de Manlleu a la dècada dels 40, 50, 60 i 70

A Manlleu, les seqüeles de la guerra civil van ser molt semblants a les de la resta de Catalunya. Primerament es van produir una sèrie de depuracions i denuncies cap a persones o entitats que havien tingut algun paper polític a l’època republicana i també cap als treballadors que havien participat en l’organització de col·lectivitzacions industrials que van ser acomiadats quan va tornar el propietari de l’empresa. Va passar el mateix al camp, quan alguns masovers van ser desnonats. Per tant primer s’havia d’aconseguir un sistema polític que es basava en una total manca de llibertats, tant individuals com col·lectives i amb una forta imposició ideològica per tal de mantenir el règim.

Durant la dècada dels anys quaranta es va veure un gran retrocés pel què fa a salaris, sobretot en el sector industrial a tot Catalunya, es van reduir gairebé fins a la meitat respecte als d’abans de la guerra. Això era degut a l’aplicació d’una política econòmica intervencionista i autàrquica. Aquestes dificultats agreujaven la situació de la població que havia de viure amb moltes dificultats fins i tot per alimentar-se correctament, es diu que es va retornar a dietes de mitjans de segle XIX. A tota aquesta situació a Manlleu hi hem d’afegir els estralls causats per l’aiguat del 1940.

Les indústries de la vora del riu van quedar molt afectades així com també les centrals que aportaven l’energia per fer anar les màquines.

No obstant, i malgrat tot, Manlleu va ser una excepció, segurament perquè la majoria d’indústries estaven ubicades a la vora del Canal Industrial –construït a mitjans del S.XIX- i es nodrien de la força hidràulica. Per tant, un cop reconstruïdes les grans empreses com Can Serra i C.E. Roqué, que havien quedat derruïdes per l’aiguat, hi va haver una embranzida industrial en tots els sectors; segons consta a l’arxiu municipal, el 1942 s’amplia la fàbrica del Dolcet, la Piara creix, es construeixen noves naus de Can Carandell, continua la seva activitat l’empresa de transformació de la llet que ja existia des de principis de segle i s’anuncia la instal·lació d’una nova industria de productes químics. També es concedeixen llicències per obrir negocis i noves botigues. A part de les industries esmentades, el sector del tèxtil continuava sent el més important, l’any 1947 en el programa de les festes del Beat Antoni M. Claret, patró del Ram del Tèxtil, es parla de les aportacions que fan les fàbriques tèxtils i se’n comptabilitzen 27. Aquest mateix any, la memòria de La Caja de Ahorros de Manlleu informa de l’espectacular creixement que es ve produint des de fa un temps. Segons el programa de la Festa Major, el 1948 a Manlleu hi havia 159 industries, d’aquestes 25 eren tèxtils, 24 metal·lúrgiques i les altres de diferents sectors. El 1949, a la festa de l’aprenent hi van assistir més de 100 joves, el què dóna fe de la gran activitat industrial de la vila.

A partir dels anys 50 i prop dels 60 la indústria es diversifica i el tèxtil va perdent importància però continua essent un sector que ocupa moltes persones. El 1953, un article de “La Vanguardia” es refereix a Manlleu com un lloc destacat a nivell espanyol pel que fa a la producció i exportació de maquinària tèxtil.

Aquesta puixança industrial comporta un creixement gradual de la població; el 1950 era de 7.294 habitants, gairebé els mateixos que el 1936, i el 1960 ja s’havien assolit els 9.000 habitants.

El 1952 ja s’havia fundat la “Hermandad Benéfica Castellana” per atendre la immigració que començava a arribar del sud de la península sense papers ni assegurança. Amb les quotes dels socis es donava una ajuda en cas d’hospitalització, això sí, segons l’article 19 del reglament, “Todo individuo asociado a esta Hermandad no percibirá los beneficiós expresados, en caso de accidente por embriaguez o enfermedades venéreas”.

El creixement industrial, econòmic i sobretot el demogràfic més important va ser durant les dècades dels 60 i 70. Segons dades de L’Ajuntament de 1964, en els últims 25 anys – des de l’aiguat- s’havien creat 63 carrers nous i aixecat 1.100 cases. L’economia agafa formes més liberals i això afavoreix un gran desenvolupament. És l’època de “Los Planes de Desarrollo”, hi ha demanda de mà d’obra i això propicia una onada migratòria. En un principi era la gent del camp o de zones més de muntanya que es desplaçaven a zones més industrials, com en el cas de Manlleu, i més endavant procedien d’altres llocs d’Espanya, sobretot d’Andalusia i d’Extremadura. En aquests moments es produeix un creixement urbanístic ràpid i poc ordenat. L’especulació del sòl, la mala qualitat dels habitatges i la creació de barris que seran petits guetos, no afavoriran la integració de les persones arribades de fora. A Manlleu, el barri de l’Erm sorgeix de cop, ocupat per aquesta immigració. Van aparèixer unes construccions, de tots prou conegudes, els blocs de Can Mateu i els de Can Garcia, uns pisos d’un espai molt reduït -alguns feien poc més de 30 m2- que havien d’encabir una unitat familiar. En un any es van construir més de 70 habitatges en aquest barri. També en aquests anys neix el barri Nou a l’entorn del Cementiri amb les característiques cases d’en Riera d’uns 100 m2. Algunes d’elles van ser ocupades per població rural procedent del Collsacabra, les Guilleries i el Lluçanès. El 1967 s’inaugurà l’espai central d’aquest nou barri, que precisament fou batejat amb el nom de Parc Àngela Roca.

En aquesta època els nens ja no entraven a treballar fins els catorze anys, per tant, l’assistència a l’escola era més constant. Les mares solien treballar a les fàbriques tèxtils i els pares a la construcció o a la indústria (1).

L’educació

Com es pot deduir del comentari de les lleis d’educació de la postguerra reproduït més endavant (2), per al règim franquista l’educació no era la seva prioritat i per tant no donava cap importància a l’ensenyament públic. La normativa que va imposar l’estat era de total adoctrinament tant pel què fa a l’aspecte polític com el religiós i sobretot volia abolir l’esperit i els valors que transmetia l’escola de la República. Deixava l’educació en mans de l’església i les congregacions religioses. També estava prohibida l’escolarització mixta. Manlleu n’és un exemple clar.

Malgrat tot, la llei de “Ruiz Jiménez” de 1953, any de l’inici d’aquesta part de la nostra història, va suposar una certa preocupació per la qualitat de l’ensenyament i sobretot l’obligatorietat de l’escolarització fins els 14 anys.

Segons el cens de 1953, la població de Manlleu era de 7.348 habitants, concretament "3.476 varones y 3.872 hembras".

Pel què fa a l’escolarització, el 1953-54 Manlleu comptava amb dos centres d’ensenyament de referència per la seva magnitud, ubicats en uns edificis sòlids i de certa categoria:

. El Col·legi del Carme, a Manlleu des del 1856, que tenia unes 500 alumnes. D’aquestes, 40 cursaven el Comerç i des del 1954, que va començar el Batxillerat, 30 es van decantar per aquests estudis. Val a dir també que en aquesta escola hi havia un parvulari de nens, evidentment separat del de les nenes, i que passaven normalment a La Salle als 6 anys, quan havien de començar l’ensenyament primari (3).

. El Col·legi La Salle, que havia estat fundat el 1880 i comptava amb 134 alumnes interns, i 374 externs (d’aquests 166 de pagament gratuït) i 65 de Batxillerat (4).

A part de les dues escoles esmentades, i com hem dit ben documentades, a Manlleu la primera referència de l’escola pública (5) apareix a principis del S.XIX i anava a càrrec de l’Ajuntament -tot i que no era una partida econòmica gens prioritària- i ja estava bé tenir una societat ben jerarquitzada. El paper de l’Estat es limitava a fer les lleis.

Segons dades extretes del treball de recerca d’en David Osa (6) amb el testimoni i la col·laboració de la Sra. Conxita Pujol (7), “la escuela nacional” a Manlleu el 1953 no tenia una ubicació concreta. L’escola Unitària de nens 1 i l’escola de nenes era al carrer José Antonio, 18 (l’actual carrer de la Passió), l’Escola Unitària de nens 2 a la Plaza de España, 5 (l’actual Plaça Bernardí) i el Parvulari estava situat a un antic cafè, a la Plaça Quintana. No hem trobat cap referència exacte del nombre d’alumnes de l’escola pública d’aquesta època, sabem però que hi havia un centenar d’alumnes al parvulari de la Plaça Quintana. Per adonar-nos de la poca importància que se li donava a aquestes escoles, només farem notar que, llevat d’un article molt abrandat cap a la figura del “invicto Caudillo” de la Festa Major de 1945, on s’anuncia que “sin precipitaciones y venciendo innumerables dificultades será realidad el Grupo Escolar” –de fet es va complir això de no precipitar-se perquè el grup escolar no va ser realitat fins el 1964- només hi ha dues notícies a la premsa local sobre elles en quinze anys. Una és de l’any 1953 en motiu de l’exposició de final de curs on “admiran y ponderan” el treball de les mestres Doña Maria Molas i Doña De Tera, i l’altre és del 1958 que notifica que es fa un homenatge, en motiu de la seva jubilació, a la mestra Maria Molas i Costa que havia regentat el parvulari de Dalt Vila durant vint-i-cinc anys.

Un cas a part era l’Acadèmia Casals, que tanta importància tingué al cap d’uns anys per la continuïtat de la nostra escola, i que en parlarem exhaustivament més endavant. No era ni religiosa ni pública, era fruit de la iniciativa privada i en aquells moments comptava amb 54 alumnes. L’any 1945 s’havien començat les classes nocturnes i el curs 1946-47 les classes diürnes, i cobria una demanda social i de formació d’adults d’àmbit comarcal.

Referències:

(1) Del llibre Manlleu diversos autors: Aproximació a la història, l’entorn, l’economia i l’estructura territorial. Diversos autors, EUMO any 1990 i Arxiu Prat Pujol

(2) Ley sobre ordenación de la Enseñanza Media. 26 de febrero de 1953 y Ley sobre Construcciones escolares, 22 de diciembre de 1953.

Evolución del sistema educativo español. Ministerio de Educación, Cultura y Deporte (2004)

LA DICTADURA DEL GENERAL FRANCO. 1936-1975. El régimen político que se impone en España a partir de la guerra civil no se preocupa de diseñar un sistema escolar distinto del preexistente. En los primeros años, la educación sólo interesa al Gobierno como vehículo transmisor de ideología, sin importarle en exceso su organización y estructura interna. Así, proliferan decretos y órdenes ministeriales con una sola idea: la educación debe ser católica y patriótica. Hay, por tanto, un rechazo frontal a la política educativa de la República. Podría caracterizarse someramente el sistema escolar de la posguerra por una serie de rasgos. En primer lugar, se define una enseñanza confesional católica basada en tres premisas fundamentales: educación de acuerdo con la moral y dogma católicos, enseñanza obligatoria de la religión en todas las escuelas y derecho de la Iglesia a la inspección de la enseñanza en todos los centros docentes. Se observa igualmente una politización de la educación por medio de una orientación doctrinaria de todas las materias. En tercer lugar, se establece la subsidiariedad del Estado en materia de educación, porque es la sociedad la que asume las competencias en este terreno; ello no se entiende como subsidiariedad en el sentido liberal, sino que significa que el Estado se desentiende de la tarea educativa y la deja plenamente en manos de la Iglesia. Como ya se ha dicho, se produce una ruptura total con la época anterior, rechazándose todos los avances de la república en cuanto a la renovación de los métodos pedagógicos y mejora del nivel intelectual de la enseñanza. También es importante la separación de sexos, debida a la prohibición de la escolarización mixta. Y, por último, se incrementan el elitismo y la discriminación en la enseñanza, manifestados principalmente en la existencia de un sistema educativo de «doble vía»: el Bachillerato para las elites y otra vía para las clases más desfavorecidas.

En este período se promulgan cuatro leyes importantes en materia de enseñanza. La primera, la Ley de Reforma de la Enseñanza Media, de 20 de septiembre de 1938, pretende regular el nivel educativo de las elites del país. En esa misma línea, el 29 de julio de 1943 se promulga la Ley que regula la Ordenación de la Universidad. La tercera ley, que afecta a la Enseñanza Primaria, deberá esperar hasta el 17 de julio de 1945, y la cuarta, la Ley de Formación Profesional Industrial, hasta el 16 de julio de 1949. En la década de los 50 se observa una cierta Ley sobre Ordenación de la Enseñanza Media llamada «Ley de Ruiz Jiménez», de 26 de febrero de 1953. Esta normativa significa un nuevo enfoque de la educación, menos dogmático y más atento a la calidad intelectual de la enseñanza; además, supone un primer paso hacia la generalización de la escolaridad hasta los 14 años, aunque se mantiene la doble vía. La segunda ley fundamental, decisiva en este caso para la escolarización real de la población infantil, fue la de 22 de diciembre de 1953 sobre Construcciones Escolares, donde se establece un sistema de convenio entre Estado y ayuntamientos y diputaciones para la construcción de escuelas.

(3) El Carme-Vedruna Manlleu; Des de 1856 fent escola.

(4) La Salle Manlleu (1880-2005)

(5) “El Manlleu del S.XIX” d’Esteve Gaja i Molist (1983)

(6) “De l’escola unitària de nens fins al Puig-Agut” de David Osa Fernández.

(7) Conxita Pujol Molas. Mestra de l’escola pública de Manlleu des dels inicis dels anys 60 fins a principis dels 90, fou directora de l’escola Puig-Agut i regidora de l’Ajuntament de Manlleu del 1987 al 1995.