octubre 2025 

La pell freda (2002) va ser la revelació d'Albert Sánchez Piñol com a escriptor per al gran públic. Ja havia escrit un llibre abans, diu la seua biografia, però és amb aquesta obra emmarcada dins del gènere fantàstic que arribava a molts més lectors, que esdevenia un autor conegut. En realitat La pell freda fou un èxit de vendes, se'n feu molta promoció i de seguida es traduí a diverses llengües (actualment en són 37). També se'n feu una pel·lícula l'any 2017.

Amb una base argumental que posa de manifest la formació antropològica de l'autor, ens presenta la personalitat singular d'un independentista irlandés, el suport o no de l'oficial de senyals Batís Caffó, monstres amb una tirada a les granotes (els granotots), relacions sexuals interespècies (la gronotota Aneris és l'amant de l'irlandés i viceversa), comunicació o falta de comunicació entre dues espècies, amistats i enemistats, gaudi i soledat, relacions complexes al servei de la ficció i que alhora ens fa analitzar el comportament humà. Tot això forma part d'un món ideat per la fantasia d'un escriptor que fa possible que les fabulacions siguen versemblants, si més no en una creació literària. 

Albert Sánchez Piñol és autor d'altres obres que també han tingut molt d'èxit, com ara la novel·la Pandora al Congo (2005) --molt anhelada pels lectors, que l'esperaven amb avidesa i expectativa; l'esperaven amb candeletes, vaja--, el llibre de relats Trezte tristos tràngols (2028), Victus (2012), Vae Victus (2015), Fungus (2018) i d'altres de més recents com Les tenebres del cor (2024).

Va crear molta polèmica la publicació de Victus (2012), bàsicament perquè presenta un fets i uns personatges contextualitzats en la Barcelona de 1714 i que en alguns casos juga amb la interpretació que contradiu els estudis històrics, però també per una qüestió editorial. Fins al moment sempre havia publicat primer l'obra en català i posteriorment la versió en castellà. En el cas de Victus fou al contrari, la versió en català es publicà un temps després de presentar la versió en castellà; de fet l'obra en català és una traducció de Xavier Pàmies. Els seus lectors més incondicionals, i bona part de la crítica, ho consideraren una falta de compromís amb la literatura i la llengua catalana, cosa que també significà un minva en el nombre de lectors i especialment una pèrdua de prestigi entre els escriptors en català. No sabem si va ser per la decisió editorial o pel contingut, però el cas és que la polèmica estava servida; probablement per les dues variables.