novembre 2025

Dilluns ens estimaran va ser premi Nadal 2011. Najat El Hachmi ha dit que escrigué les versions en català i en castellà alhora, de forma paral·lela, com a repte lingüístic autoimposat, per un interés personal com a escriptora, que li dugué a esmerçar un gran esforç i que li va permetre gaudir d'un procés creador molt satisfactori. L'autora dedica el llibre «A les valentes que van sortir del camí recte per ser lliures. Encara que els fes mal.», una declaració d'intencions que ens ha de fer fixar la mirada en les protagonistes —la narradora, gairebé sense nom fins al final, i Sam— dues xiques joves d'origen magribí que viuen en una ciutat europea i anhelen la vida que veuen al seu voltant, al carrer, molt més que la que veuen a sa casa i a l'entorn familiar.

Podríem dir que la novel·la tracta el viatge iniciàtic cap a la vida adulta de dues joves educades en famílies musulmanes a la cerca d'una vida millor —volen aconseguir una llibertat personal que no senten que tenen— i que transita per infinitat de temes: la interculturalitat, el feminisme (especialment vist des del punt de mira musulmà en una societat occidental), la necessitat del jovent d'aconseguir canvis respecte a la generació dels progenitors, l'actitud de trencar barreres, la voluntat de superar les limitacions que veuen en els seus pares, el qüestionament del concepte «honor» que els ve imposat, la gestió del desig, el cos, la precarietat laboral, la dificultat de la inserció social de les persones immigrants. També és una novel·la sobre l'amistat, sobre les complicitats que comparteixen dues amigues que tenen la necessitat d'eixir d'un ambient familiar i social asfixiant i que es trobaran un món complex i gens alliberador on no tot són flors i violes. En aquesta lluita per la llibertat hauran de prendre decisions que els condicionarà el futur.

La narradora i l'amiga viuen en un barri perifèric d'una gran ciutat en cases de «pisos alts i sostres baixos», un barri sense nom —perquè n'hi ha molts a totes les ciutats, que són espais invisibilitzats, lletjos i gens desitjats— on s'exerceix el control social —especialment cap a les dones i molt particularment de les joves— de la mateixa manera que si estigueren al nord del Marroc. És per això que els barris són alhora espais de frontera. Deixar el barri és fer passes cap una altra vida, que ha de fer encarar reptes com trobar una faena, assumir els cànons de la societat que desitgen i qüestionar-los.

D'altra banda, el diàleg entre la narradora i l'amiga ens aporta dues visions diferents, perquè les dues xiques són individualitats amb les seues particularitats pròpies.

Per damunt de tot açò —explica Najat El Hachmi en les entrevistes que ha fet sobre el llibre—  plana el context limitador d'un «fonamentalisme islamista com a proposta ideològica, religiosa i política» que té com a conseqüència l'intent de naturalització dels missatges reaccionaris sobre les dones musulmanes. 

El dilluns és el millor dia de la setmana per a començar una nova manera d'eixir al carrer, per a empomar els reptes i per a cercar vies que ens duguen a acomplir els propòsits que desitgem. Probablement. Encara que també podria ser un bon dia el diumenge o el dijous. Dilluns, per descomptat, és tot un símbol. 

Esperem que ho passeu bé amb la lectura de Dilluns ens estimaran, que arribeu al final i en passar l'última pàgina us trobeu amb ganes de no haver-la acabada tan prompte.