5 de juny de 2026

A Palma, a Ciutat, cap a finals del segle XVII, uns fets històrics esdevinguts entre el 1688 i el 1691 deixaran una ferida en la societat mallorquina que les generacions futures mantindran en la memòria per sempre més. Els jueus conversos jutjats per la Santa Inquisició, empresonats, torturats sense pietat i en alguns casos cremats vius, per fer pràctiques judaïtzants d'amagat, serveixen a Carme Riera per a fer que Dins el darrer blau siga un relat argumentalment consistent, ple de detalls i de dramatisme, ben documentat i que es troba a mitjan camí entre la creació de ficció i la novel·la històrica basada en fet reals. 

La trama. En el subconscient de la població mallorquina, fins i tot actualment, roman la història dels jueus conversos que vivien al carrer (o siga, el carrer dels jueus), que es deien xuetes de forma despectiva (com a paraula relacionada amb jueu o derivat de xuia, o siga, de xulla). Aquests conversos eren sota la sospita permanent de fer pràctiques judaïtzants, de ser catòlics de conveniència, pragmàtics i hipòcrites per als cristians, fidels a la fe d'Abraham en privat i participants de les misses en públic. Sempre que hi havia algun problema greu, les autoritats civils, eclesiàstiques i militars s’unien per a  cercar la manera de fer-los culpables, la qual cosa significava, en molts casos, la confiscació dels béns, la presó i, sovint, multes que fomentaven les delacions. El Autos de Fe de 1691 dugueren a la foguera el rabí Rafael Valls (Gabriel Valls en la novel·la) i altres correligionaris seus. Les històries que conta Carme Riera, la descripció de la vida quotidiana que fan els conversos, com s'enamoren, com viuen les contradiccions de la seua identitat, com treballen, com mengen i com finalment intenten escapar de l'illa perquè es veuen amenaçats de mort fan que aquest llibre siga una crònica versemblant dels fets ocorreguts en aquell moment. 

Personatges reals i personatges ficticis. Hi ha una barreja de personatges reals, fàcilment identificables (reis, virreis, jueus significats, etc.), amb personatges ficticis que tots junts fan un repertori molt creïble. La novel·la inclou al començament un llistat de dramatis personae que serveix al lector per a no perdre's, per a poder recórrer-hi cada vegada que vulga consultar qui és qui i quin paper fa en la trama.

Les enveges, les misèries. Les converses i els comportaments en les tertúlies dels cercles benestants mostren les rivalitats entre el pare Amengual i el pare Ferrando per aconseguir un càrrec i posen al descobert les misèries que guien els seus comportaments, especialment vil en el cas del pare Ferrando. Els membres del Sant Ofici són conscients dels beneficis econòmics per a la ciutat —i especialment per a les seues butxaques personals— que tindrà la confiscació dels béns dels jueus condemnats. 

La llengua i l’estil. Carme Riera introdueix en la novel·la formes lingüístiques del mallorquí en el seu model de llengua literària, la qual cosa incrementa el grau de versemblança per l’adequació al context històric en què se centren els fets narrats. D’altra banda, les converses en situacions de formalitat baixa són una delícia per a una lectura amb perspectiva dialectològica. No obstant això, qualsevol lector que no estiga familiaritzat amb les variants lèxiques o morfològiques mallorquines és capaç de seguir l’argument si té en compte quatre nocions bàsiques sobre l’ús de l’article salat i les equivalències interdialectals més habituals. Una consulta al Diccionari català-valencià-balear ens resoldrà els dubtes que el context no ens solucione i servirà, alhora, per a aprendre paraules noves.

Pistes per a engrescar-se en la lectura: les delacions entre veïns que propicien els frares, la vida turmentada que duen algunes persones converses per les seues conviccions religioses, els lligams de solidaritat entre els membres de la comunitat jueva, el comportament cruel dels soldats i dels botxins del Sant Ofici, la fatalitat del mal oratge el dia de la fugida, la simpatia que genera la meretriu Beatriu Mas, l’exaltació, la bellesa i la integritat de Blanca Maria Pires, les disquisicions i el lideratge de Gabriel Valls, Liorna com a destí de la utopia, les esclaves que comprometen el virrei i les seues fantasies inconfessables. Tot un seguit de circumstàncies, de fets i de passatges que fan que llegir Dins el darrer blau esdevinga un viatge plaent i delitós.

Apunts de lectura de Josep M. Escolano

Dins el darrer blau

Novel·la de Carme Riera, publicada l’any 1994.

El tema de la novel·la són els processos inquisitorials que l’any 1691 se seguiren a Mallorca contra un grup de jueus que volien fugir de l’illa i no ho pogueren fer per culpa del mal temps. A Dins del darrer blau, doncs, es narra la frustració d’un èxode cap a la llibertat i un pla de fugida aturat per la dissort d’una ventada. El context històric de l’obra s’emmarca en el regne d’Espanya del final del s. XVII, sota el desgovern del darrer rei de la casa d’Àustria —el vergonyant Carles II— i en una difícil conjuntura de crisi social i econòmica endèmiques barrejada amb l’actitud intolerant de l’Església de la Contrareforma, quan el zel dels inquisidors del Sant Ofici es dirigia, amb la seva intransigència habitual, contra els jueus conversos. 

En aquest context històric, Carme Riera desplega una novel·la coral i àmplia de registres, minuciosa i documentada. Per guanyar intensitat narrativa, la novel·la avança al 1688 els autos de fe que tingueren lloc el 1691 i els concentra en una sola execució col·lectiva. Alhora, per poder recrear lliurement, per bé que amb rigor, la societat mallorquina del final del s. XVII, l’autora combina personatges de ficció amb altres que semblen sortir directament dels testimonis de la història. És el cas del jesuïta Vicent Amengual, inspirat en el jesuïta gironí Francesc Guerau (1640-1701), autor d’una relació dels autos de fe del 1691 titulada La Fe Triunfante en cuatro autos celebrados en Mallorca por el Santo Oficio de la Inquisición. 

Sense negar, d’altra banda, que Dins el darrer blau és una novel·la històrica, cal afegir que també es configura com una sòlida obra de ficció, una novel·la habitada per personatges que viuen, estimen i moren, que s’exalten i pateixen, que s’enamoren i dubten, que renuncien o creuen. L’estratègia de la novel·la és coral i de protagonista col·lectiu, i davant dels ulls del lector desfilen algunes dotzenes de personatges de la mena i estirp més diversa: els uns habitats per la follia, els altres que són herois sense grandesa, assassins encoberts, corsaris xerraires, clergues obstinats i virreis viciosos. Entre els més importants, cal subratllar l’enigmàtica Blanca Maria Pires, vídua del mercader Sampol; també l’encert de Beatriu Mas, la Coixa, meuca del bordell i personatge secundari però que es va carregant de força a mesura que avança la novel·la. 

De tota manera, el personatge eix del tramat narratiu és el rabí Gabriel Valls (Rafel Valls, en els fets documentats per la història), el qual, des d’una perspectiva contemporània, encarna la lucidesa i la modernitat del discurs de la tolerància.

Font: Enciclopèdia Catalana (https://www.enciclopedia.cat/diccionari-de-la-literatura-catalana/dins-el-darrer-blau )

Ressenya de Lluïsa Cotoner i Cerdó (Visat, octubre de 2009)

• Carme Riera en l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (AELC)

• Carme Riera i Guilera en la Viquipèdia

• Carme Riera, lletra 'n' en la RAE

• Llibres traduïts de Carme Riera (Visat)