desembre 2025 

12 de desembre de 2025

Encara ara hi ha molts polítics que solen governar el nostre país —o siga, el seu— com si fora una empresa on el que més importa és obtenir beneficis per als qui la gestionen, sense pensar en el bé comú, sense atendre el deure de contribuir al benestar social. Al meu poble, que som de fàbriques, diem que aquests individus manen com si el país fora la seua fàbrica. En altres llocs solen dir que manen com si fora el seu tros. Deu ser per l'educació que han tingut en el partit, per l'exemple que han vist en els líders que els han precedit o per l'escola on han estudiat. I això passa més amb els d'un cantó que amb els de l'altre. Els que es decanten cap a la dreta tenen una predilecció especial a fer-se cacics en tastar el poder, però sovint passa que qui té l'oportunitat, siga del color que siga, se sent posseït d'un designi especial i actua com si fora el soci majoritari o el gerent omnipotent d'un bé de capital privat. Ací s'escau parlar en masculí. El patriarcat amera la política cosa de no dir. Ací i a cals veïns. 

Vivim en democràcia des de fa un grapat d'anys. O sembla que és així. Acabem de fer 50 anys des que morí Franco, al llit i amb una transició cap a la democràcia molt qüestionada. Les herències encara duren, sobretot les fortunes de tota mena covades en la dictadura. Ara hi ha cultura democràtica, en un cert sentit, hi ha controls i també hi ha descontrols. Dia sí i dia també veiem i llegim en les notícies que tal un o tal altre s'ha embutxacat una fotracada d'euros de procedència pública —o siga dels impostos de tothom— i que no hi ha manera que els tornen. Alguns van a la presó, ben pocs. D'altres, se n'escapoleixen. Depén del tribunal que els jutge. Ben segur que encara hi ha casos dels quals ni arribem a assabentar-nos.

Al començament del segon mil·lenni el País Valencià estava en un cicle polític en què manava la dreta de forma generalitzada, tant a la Generalitat com a bona part dels ajuntaments. Especulació ferotge, fanecades de tarongers versus requalificació de terrenys, poliesportius a canvi de bancals urbanitzats, comissions ben sucoses a canvi d'influències, negocis tèrbols que es signaven en un tancat de l'Albufera, gent sense escrúpols al capdavant de la gestió pública que es repartia el país com si fora un pastís de deglució ràpida amb una inversió mínima o feta amb diners públics desviats del seu destí inicial. La televisió autonòmica era un Canal 9 a la baixa en tots els sentits, amb continguts de telebrossa o de brossa directament, amb una credibilitat sota mínims i una viabilitat empresarial nul·la. Els partits de l'oposició tenien poc a fer i ben poc a dir. La societat civil, desencoratjada. Semblava que les eleccions no canviarien gaire les coses. 

Ferran Torrent recrea en Societat limitada escenaris i personatges que poblaven aquest racó de món durant el tombant de segle amb la destresa del novel·lista que mira amb ulls valencians una realitat que coneix perquè hi viu dia a dia i ho fa amb el mestratge de qui domina la tècnica narrativa i sap traure suc de la psicologia dels personatges com si els coneguera de tota la vida. La prosa de Torrent és una crítica àcida, punyent i directa envers les actuacions polítiques d'aquella època, farcida de les misèries que governaven les activitats més fosques que es feien per guanyar vots i diners, esguitada pels excessos, per les impunitats i per les hipocresies que corrompen l'ànima del poder.

Societat limitada és, al capdavall, un recorregut per la ciutat de València, pels carrers de Ciutat Vella, per Russafa, per l'Horta sud, per Albal, per Sant Pius i per clubs nocturns com el Suso's o el Jennifer on es passegen xiques que són un bombonet —en paraules dels parroquians— i sona una cançó de rerefons que es titula Ta mare festeja. Juan Lloris —l'empresari que anhela ser president de la Cambra de Comerç—, el jove Oriol Martí —cadell de la política que ve—, Júlia Alexandre —apegada al Molt Honorable—, Francesc Petit —a la recerca d'un escó com a diputat a les Corts—, l'oncle Granero —que no es devetla per res—, Jesús Miralles i el diari El liberal i un marc de política local condicionada per les aliances i les traïcions a parts iguals circulen entre descripcions que ens recorden on vivim, passatges on identifiquem les vanitats i les vergonyes d'uns i d'altres, diàlegs molt ben construïts que ens mouen unes vegades al somriure i d'altres al fàstic. Si teniu memòria, sabreu identificar fàcilment els personatges que apareixen en la novel·la amb els referents reals —amb els noms canviats, per descomptat: aquell polític que manava o aquell que no podia manar, aquell empresari ambiciós, aquella periodista. 

Pareix com si es tractara d'un retrat social ben actual, perquè aquest argument del 2002 s'assembla massa al que passa ara mateix, amb uns altres actors i actrius i amb uns altres escenaris (o anàlegs), però amb els mateixos pecats o d'altres de ben similars. Ferran Torrent ens mostra en aquesta novel·la el més característic de la seua narrativa i per això trobareu en Societat limitada una història divertida, amena i que fa ganes de llegir: essència torrentina.