gener 2025

Estellés, Vicent Andrés Estellés (Burjassot 1924 - València 1993), és sens dubte el poeta valencià contemporani més llegit, més conegut, més citat i més reconegut en tots els àmbits, fins i tot té l'honor de ser el poeta més versionat per cantants i grups musicals de tots els estils, bé en poemes sencers o bé amb l'ús de versos esparsos molt ben triats. La seua producció és extensa i diversa i no sols feu poesia, sinó que també escrigué novel·la i teatre i algun guió per la cinema.

En aquesta ocasió hem triat un poemari d'Estellés, Llibre de meravelles, per a començar l'any 2025. Com sabem, l'any 2024 va ser l'any Estellés, l'any del centenari del seu naixement. El nostre club de lectura no podia deixar passar una data tan senyalada per a retre homenatge al poeta valencià més gran del segle XX.

En la sessió del dia 10 del nostre club de lectura utilitzarem la tècnica de les "tertúlies dialògiques" a partir de la selecció del poema que cada lector o lectora haurà fet. Recitarem un poema i comentarem què ha significat per a cadascú, sense seguir criteris acadèmics ni cap mètode de crítica literària canònica. Farem una tertúlia al més pur estil d'intercanvi d'opinions, de suggeriments, d'intuïcions, d'identificar lliurement les emocions que ens provoquen les paraules pensades per Estellés i empomades per nosaltres amb passió lectora. 

Farem bo el vers estellesià "Un ram convuls de síl·labes de vidre", com el títol del llibre que Perifèric edicions publicà l'any passat en homenatge a Vicent Andrés Estellés, poeta del poble, el poeta del poble valencià. 

Quin poema podríem triar d'Estellés que represente l'essència del poeta? Triar-ne un entre tants com n'escrigué és una tasca que irremissiblement ens aboca a la reducció i per tant a una visió parcial. Per això ens quedem amb "Cançó de la rosa de paper", un poema que mostra la rebel·lió contra el poder, l'empatia cap als que gairebé sempre perden més que guanyen, però que de tant en tant tenen l'ocasió d'assaborir els petits triomfs que la vida posa al davant amb enginy i força vital.

Va de bo, per Estellés!

CANÇÓ DE LA ROSA DE PAPER

Homenatge a José Martí

Ella tenia una rosa,

una rosa de paper,

d'un paper vell de diari,

d'un diari groc del temps.

Ella volia una rosa,

i un dia se la va fer.

Ella tenia una rosa,

una rosa de paper.

Passaren hivern i estiu,

la primavera també,

també passà la tardor,

dies de pluja i de vent.

I ella tenia la rosa,

una rosa de paper.

Va morir qualsevol dia

i l'enterraren després.

Però al carrer on vivia,

però en el poble on visqué,

les mans del poble es passaven

una rosa de paper.

I circulava la rosa,

però molt secretament.

I de mà en mà s'hi passaven

una rosa de paper.

El poble creia altra volta

i ningú no va saber

què tenia aquella rosa,

una rosa de paper.

Fins que un dia d'aquells dies

va manar l'ajuntament

que fos cremada la rosa,

perquè allò no estava bé.

Varen regirar les cases:

la rosa no aparegué.

Va haver interrogatoris;

ningú no en sabia res.

Però, com una consigna,

circula secretament

de mà en mà, per tot el poble,

una rosa de paper.

Ovidi Montllor, Pau Alabajos, El Diluvi, Miquel Gil, Al Tall, Obrint Pas, Paco Muñoz, Borja Penalva, Andreu Valor... i molta gent més que fa música pensa i diu Estellés amb molt de gust. Mil i un, mil i una, però per damunt de tots, Ovidi Montllor, el seu amic alcoià sabia dir Estellés tan bé que un dia Estellés li digué: "Ets un cabronàs, m'has robat «Els amants»; «Els amants» ja no és un poema meu, perquè ja és teu".