maig 2026 

8 de maig de 2026

Si Pere Centelles no haguera exercit de periodista, hauria fet carrera com a historiador. De fet, la història i el periodisme són les seues passions, a banda del bon whisky, el seu petit racó de món on viu i un amor sincer sense lligams ni gaire formalismes que l’acosten a la sensualitat primigènia de l’enamorament sense condicions. 

Com a periodista, Pere cerca els fets perquè li naix esbrinar el perquè de tot plegat. S’estima la mare i les ties que l’educaren en la infantesa perquè té un bon cor, malgrat la fama de ser un home dur. És complidor en la faena i un gran professional: mai deixarà el seu cap Vicent Baggetto —el director del diari on treballa— amb el cul a l’aire, i sap valorar l’empenta de Raquel, la companya jove que aprén al seu costat i que en realitat en sap més que un gat vell.

Dues línies argumentals serveixen per a teixir els fils que descabdellen una història ben traçada. Per un costat hi ha les peces que encaixen per a entrar en la memòria història vinculada a la guerra, que en realitat és “la nostra memòria”. La troballa d’un crani ens durà cap a la relació adúltera de la tia Consol —dona de casa bona— i l’Ortiga, guerriller antifeixista. Entre tot açò, hi ha el greix que fa que el dia a dia tinga sentit, el periodisme, l’anàlisi de la política contemporània al temps narratiu, la convocatòria de les eleccions del 28 d’abril de 2019 que donaran lloc al segon govern del Botànic. I per descomptat, una i altra línia ens duen a referents del passat dels protagonistes, als comitès afusellament de la guerra, a la saga familiar dels Centelles, a les relacions laborals al diari, a l’amor de Pere i  Júlia.

Salvador Vendrell és l'home que nasqué dues vegades —segons diuen les cròniques— i com a bon immortal sap fer que els personatges de la novel·la vagen cap a on ell vol, encara que potser de tant en tant sembla que se li escapen i que van a la seua, però de seguida tornen al camí traçat. 

Alguns detalls saborosos de la novel·la no ens deixaran indiferents. Hi ha secundaris que mereixen un apunt especial, com ara Enric Lizondo. Inspirat en un personatge real, és el confident que treballa en l'administració valenciana i que conta a Pere Centelles les interioritats d'uns i d’altres abans que esdevinguen una exclusiva en les mans del periodista. Enric Lizondo és un extroskista de la clandestinitat antifranquista que en veure avortada la possibilitat de ser conseller amb el PP —malgrat els serveis de reconversió personal en què participa— decideix ser el talp que tot ho amolla, si molt convé, tant si són primícies relacionades amb el PP com si afecten els socialistes o Compromís. No em direu que un perfil narratiu així no s'ha guanyat el privilegi de ser un personatge sucós i atractiu enmig de les trames que apareixen en Exhumació. 

N'hi ha més. Rafa i Maria —amics de Pere Centelles— tenen una crisi de parella arran d'una infidelitat. Les tibantors i les reflexions sobre l'erosió en la parella que crea el temps, la retrobada, l'amistat que no es perd i el reenamorament —mireu si és difícil això— sembla que no tenen res a veure amb la trama central de la novel·la. Com que no? Les relacions personals són un punt essencial per a entendre el món que es crea en Exhumació. 

Qui no ha sentit parlar de casos com el de les ties fadrines que ho són perquè el pare se les guarda perquè el cuiden en fer-se gran? Ací teniu Vicentica i Joaneta que fan aquest paper. Les ties fadrines i la tia Consol són un amor, són un retrat de les dones que sobreviuen al tràngol amarg de la guerra, que duran sempre l’estigma de la postguerra, perquè tothom hi perd, en temps de guerra. 

I què em direu de les descripcions d’escenes amarades de sensualitat tractades amb una sensibilitat narrativa exquisida. L’aclucada d’ull als amics reals de l’autor amb noms canviats, o no, però identificables, és una tècnica d’escriptura molt ben duta terme per l’autor: Vicent Om, Vicent Baggettto, Josep Furió, Vera (i segur que n’hi ha d’altres que no hem sabut trobar, perquè no ho podem saber tot).

Emocions, intriga, amistat, sexe amb delicadesa, periodisme en fase de canvi, família que s'estima amb secrets i silencis, la dona maltractada, els retorns que poden ser dolorosos i alhora un consol, un assassinat en clau Vázquez Montalbán. Alguna cosa més? Una novel·la dinàmica, divertida, atractiva, amb estil, ben escrita.

Llegiu-la i en gaudireu.