Te'n contaré mil i una

Sovint sentim dir, de manera pejorativa, que la literatura juvenil és un subgènere, com si fora un gènere menor, de vàlua inferior a la narrativa per a persones adultes, que deu ser per a qui pensa així una narrativa de "primera categoria".  Un error massa comú, sens dubte.

Lliris Picó escriu narrativa i últimament, sobretot, escriu llibres en què els protagonistes són adolescents que viuen en un món particularment complex i polièdric, amb desitjos, fantasies, il·lusions, frustracions, alegries, estimes, amistats, paraules definides i futurs en construcció permanent, talment com les persones adultes. Per això, l'apel·latiu de "juvenil" en aquest cas vol dir que la literatura de Lliris Picó se centra en el món del jovent, apte per a tots els públics, per a tots els paladars desacomplexats que vulguen acostar-se a històries de la vida vista pels ulls observadors i fabuladors d'una escriptora amb un estil que és incisiu quan toca i sorneguer a estones, de sintaxi amena i l·lustrada, particularment detallista, divertida i didàctica en intenció a parts iguals.

El públic destinatari de la majoria dels llibres de Lliris Picó pot ser lector de totes les edats, per descomptat. Tant se val que Moisés no pare quiet o que al voltant del kebab no paren de pul·lular papallones efusives.

Una de joves que volen: Les papallones del kebab

Llegir una novel·la protagonitzada per joves de 16 anys i que van cap als 17 --ja sabeu, els que fan el pas pels anys tz i anhelen l'arribada, sempre provisional, en evolució permanent, cap als nombres que signifiquen "més llibertat"-- és en alguns casos una faena poc motivadora, sobretot per als que hi accedim amb el xip professor de secundària, que tan bé coneixem l'univers juvenil d'aquestes edats. En realitat coneixem només aquella part que els joves volen que coneguem, però això és un altre tema. El cas és que la novel·la Les papallones del kebab de Lliris Picó és tot el contrari. Els i les protagonistes del llibre de Lliris Picó són de carn i ossos, tenen pujades i baixades, saben les seues limitacions, aspiren a fer altres coses que no fan, tenen projectes a curt termini, fan moltes burrades que tenen conseqüències, es penedeixen i es tornen a enganyar, compleixen càstigs i també s'escapoleixen, saben què està bé i què està malament, tenen famílies que estimen i amistats que van i venen des del menyspreu i la gelosia a la solidaritat i les abraçades. A partir d'una Akila intel·ligent, filla d'una família multicultural, amb un creuament de pertinences heretades i llengües i d'identitats múltiples en construcció, ens conta el seu dia a dia passat per un garbell que deixa solatges per a la interpretació del lector. Mila, l'amiga estimada de tota la vida, una princesa; Layla, la germana bessona que vol ser més gran del que és; Sadiq el cambrer pacient; el pare i la mare, les àvies, la colla i les colles; els joves de comportaments execrables, molt mascles ells; les confidències dels setze; sexe en grup; fer-ho per darrere; fer-se parella d'un home de 40; l'ambient d'un poble que s'assembla a Sant Vicent del Raspeig; el maltracte masclista més salvatge que viu al replà de l'escala; la vida a l'institut: les anèdotes tan reals i senzilles. Tot açò són ingredients d'una novel·la protagonitzada per joves i escrita per a totes les edats amb un mestratge que domina la prosa fluida, les converses versemblants, el tractament normalitzat dels temes que semblen pors i tabús per als adults quan es parla de joves, especialment dels fills i filles dels anys tz. Una novel·la escrita per l'autora transmutada en un xica de 16 que té prou trellat per a fer-se preguntes i intentar solcar les ones emocionals que es troba a cada pas amb honestedat i criteri.  Fins i tot fa ganes de saber què diuen al club de lectura de l'institut. I per als docents, aneu alerta quan demaneu que els vostres alumnes facen booktrailers: costen molt de fer!

"Mama, a les xiques els han d'agradar els xics necessàriament o els poden agradar les xiques. Això està malament?" [...] Ma mare es va traure la pinça de la boca, la va posar sobre el llençol amb parsimònia i, després d'un silenci que no sé si va ser molt llarg o molt curt, em va passar la mà per la galta i pels cabells i va respondre: "Estimar sempre està bé Akila, siga a qui siga. Estimar sense fer mal". Li vaig allargar una altra pinça i vam continuar posant llençols sobre les cordes sens dir ni una paraula més.

Si voleu saber com acaba, ja sabeu què heu de fer. I si voleu saber què en pensen els membres del Club de lectura "Com aigua en cocó" de la Biblioteca Pública Azorín d'Aalcant, el divendres 4 d'abril a les 18:00 hores tenim una cita.