Indicatiu o subjuntiu?
Oració principal
Crec
L’Uri no creu
L’Anna sap
M’agrada
Conjunció
que
Oració subordinada
les enquestes diuen la veritat
les enquestes diguin la veritat
tu dius la veritat
m’escriguis cartes a mà com abans
En canvi, amb el subjuntiu no declarem una informació, sinó que expressem, mitjançant el verb de l’oració principal, influència, dubte o valoracions:
Influència, preferència i desig
Altres verbs d’influència, preferencia o desig:
Per donar ordres en negatiu usem el subjuntiu:
Amb els verbs caldre i fer falta, usem la forma de tercera persona seguida del subjuntiu per indicar obligació o necessitat:
També podem usar tant de bo seguit de perfet, imperfet o plusquamperfet de subjuntiu per expressar desitjos del passat amb una connexió amb el present, desitjos del futur que pensem que difícilment es compliran i desitjos del passat que no s’han complert:
Infinitiu o subjuntiu?
Quan el subjecte de les dues oracions és el mateix, en l’oració subordinada utilizem un infinitiu en lloc del subjuntiu:
Amb alguns verbs, podem fer servir l’infinitiu encara que el subjecte de la principal i de la subordinada siguin diferents. En aquest casos, en la frase hi ha un pronom que indica que els subjectes són diferents:
Demanar permís
Usem l’indicatiu quan la conjunció que usem és si:
Valoracions
Altres expressions de valoració
Dorm en Mixo?
Dubte i probabilitat
Subjuntiu
És probable que dormi
És possible que dormi
Pot ser que dormi
Certesa
Indicatiu
Pel que sembla dorm
Es veu que dorm
Sembla que dorm
Estic segur que dorm
Segur que dorm
És segur que dorm
És cert que dorm
És evident que dorm
És veritat / veritable que dorm
Usem l’indicatiu quan fem referència a alguna cosa que algú ha declarat:
Quan neguem una frase amb potser, probablement i segurament, usem l’indicatiu:
Comunicació, pensament i percepció
Quan afirmen el que pensem o sentim, també fem servir l’indicatiu a l’oració subordinada:
Altres verbs de comunicació, pensament o percepció:
verbs de comunicació
explicar
dir
afirmar
escriure
llegir
comunicar
confirmar
aclarir
assegurar
comentar
negar
verbs de pensament
creure
pensar
considerar
oblidar
opinar
imaginar
saber
semblar
suposar
verbs de sentit o percepció
notar
sentir
percebre
veure
escoltar
descobrir
adonar-se
Persones i coses: que
Indicatiu
Usem l’indicatiu quan parlem d’una persona o una cosa que coneixem i que podem identificar:
Subjuntiu
Usem el subjuntiu quan parlem d’una persona o una cosa que no podem identificar perquè no sabem on és o si existeix:
Persones i coses i situacions: el, la, els, les que
Indicatiu
Fem servir l’indicatiu en frases amb relatiu neutre o amb el nom elidit quan ens referim a persones o coses conegudes i identificables:
Subjuntiu
Fem servir el subjuntiu en frases amb relatiu neutre o amb nom elidit quan parlem de persones o coses que no podem identificar:
Persones: qui
Indicatiu
En les oracions relatives amb qui, utilitzem l’indicatiu quan ens referim a persones identificades;
Subjuntiu
En les oracions relatives amb qui utilitzem el subjuntiu quan parlem de persones que no podem identificar:
Lloc i manera: on i com
Indicatiu
Utilitzem el relatius on i com seguits de l’indicatiu per parlar d’un lloc o d’una manera de fer identificats:
Subjuntiu
Utilitzem els relatius on i com seguits del subjuntiu per parlar d’un lloc o una manera de fer no identificats:
Oracions adverbials
El verb de l’oració subordinada adverbial pot anar en indicatiu o en subjuntiu, segons el significat de l’oració i del nexe (conjunció o adverbi) que enllaça l’oració principal a la subordinada:
Oracions adverbials amb indicatiu
Oracions adverbial amb subjuntiu
Amb les conjuncions abans de, després de, a fi de, per tal de, amb la condició de, en cas de i sense també podem usar un infinitiu. En aquest casos, el subjecte de la frase principal i la subordinada és el mateix:
També podem utilitzar l’infinitiu quan en la frase principal hi ha un pronom que fa referència al subjecte de la frase subordinada:
Nexes de temps: indicatiu o subjuntiu
Causa i finalitat
Concessió
Manera
Quantitat
Subjuntiu passat
Imperfet de subjuntiu
Els verbs acabats en -jar (barrejar), -car (practicar), -çar (començar) i -gar (pagar) presenten canvis ortogràfics: jo barregés, jo practiqués, jo comencés, jo pagués
Els verbs acabats en -air (agrair), -eir (obeir) i -uir (traduir) porte dièresi en algunes persones: tu agraïssis, ells obeïssin, vostès traduïssin.
El verb escriure també es pot conjugar amb -v: escrivís, escrivissis, escrivís, escrivíssim, escrivíssiu, escrivissin
Present
Vull que arribis puntual
Espero que t’agradi
Passat
Volia que arribessis puntual
Esperava que t’agradés
També usem l’imperfet de subjuntiu per expressar hipòtesis de present o futur:
Plusquamperfet de subjuntiu
jo
tu
ell, ella, vostè
nosaltres
vosaltres
ells, elles, vostès
haver (auxiliar) + participi
hagués saltat
haguessis saltat
hagués saltat
haguéssim saltat
haguéssiu saltat
haguessin saltat
També usem el plusquamperfet de subjuntiu per expressar condicions irreals del passat:
Perfet de subjuntiu
jo
tu
ell, ella, vostè
nosaltres
vosaltres
ells, elles, vostès
haver (auxiliar) + participi
hagi saltat
hagis saltat
hagi saltat
hàgim / haguem saltat
hàgiu / hagueu saltat
hagin saltat
Concordança de temps
Quan l’oració principal no és present o en perfet d’indicatiu, només podem utilitzar l’imperfet i el plusquamperfet de subjuntiu:
Verb principal: present i perfet d’indicatiu
Quan expressem anterioritat en l’oració subordinada, podem usar el temps següent: perfet, imperfet, plusquamperfet. Fem servir l’imperfet per accions passades que no tenen connexió amb el present. Utilitzem el perfet per a accions passades amb connexió amb el present. Fem servir l’imperfet per accions passades que no tenen connexió amb el present. I fem servir el plusquamperfet per accions passades acabades o molt llunyanes.
Verb principal: passat perifràstic, imperfet i condicional
Tant de bo
Usem l’imperfet de subjuntiu quan és poc probable que el desig de futur es faci realitat:
Fem servir el plusquamperfet de subjuntiu quan el desig del passat no s’ha complert:
El subjuntiu passat en oracions adverbials
Podem usar el perfet de subjuntiu en les oracions adverbials següents:
En algunes oracions adverbials, quan usem el perfet en l’oració principal, podem fer servir el present o l’imperfet de subjuntiu en la subordinada:
En algunes oracions adverbials, podem fer servir el present o el perfet de subjuntiu amb el verb principal en condicional:
Formes regulars
Present d'indicatiu
(ell, ella, vostè) canta
(vosaltres) canteu
Imperatiu
canta (tu)
canti (vostè)
catem (nosaltres)
canteu (vosaltres)
cantin (vostès)
Present de subjuntiu
(ell, ella, vostè) canti
(nosaltres) cantem
(ells, elles, vostès) cantin
escriure
escriu
escrigui
escriguem
escriviu
escriguin
encendre
encén
encengui
encenguem
enceneu
encenguin
(tu)
(vostè)
(nosaltres)
(vosaltres)
(vostès)
Altres verbs amb canvis a l’arrel: beure, caure, coure, creure, moure, riure, seure...
Formes irregulars
Els verbs tenir i veure tenen dues formes per tu i vosaltres.
Les formes té i teniu del verb tenir s’usen quan es dóna directament una cosa a algú:
Imperatiu negatiu
Imperatiu
parla
parli
parlem
parleu
parlin
Imperatiu
encén
encengui
encenguem
enceneu
encenguin
Imperatiu negatiu
no parlis
no parli
no parlem
no parleu
no parlin
Imperatiu negatiu
no encenguis
no encengui
no encenguem
no encengueu
no encenguin
(tu)
(vostè)
(nosaltres)
(vosaltres)
(vostès)
(tu)
(vostè)
(nosaltres)
(vosaltres)
(vostès)
Amb l’imperatiu negatiu. col·loquem els pronoms febles davant del verb:
Usos
Usos del verb ser
Usos del verb estar
Sovint fem servir el verb estar amb un participi, en expressions amb preposició i amb adverbis bé i malament:
Usem el verb estar o estar-se com a sinònim de viure, allorjar-se o treballar:
Ser i estar amb característiques
Ser i estar amb llocs
Ser i haver-ni amb llocs
Utilitzem el verb haver-hi per parlar de l’existència de coses i persones identificades i no identificades:
Quan usem el verb haver-hi podem situar el lloc al principi de la frase o al final:
No utilitzem el verb ser o estar per parlar de l’existència de coses o persones en un lloc:
Perífrasis d’inici i d’acció immediata
Quan ens referim a un fet futur, usem el futur:
Usem anar a+ infinitiu quan en referim al desplaçament d’una persona per fer una acció:
Fem servir la perífrasis anar a + infinitiu en imperfet d’indicatiu per expressar la imminència d’una acció que, al final, no es realitza:
Perífrasis de duració i repetició
Perífrasis de finalització
Perífrasis de freqüència
Usem la perífrasis soler + infinitiu només en present i en imperfet d’indicatiu
La primera persona del present de la perífrasi haver de + infinitiu pot ser he o haig
Utilitzem la perífrasis haver de + infinitiu en forma impersonal quan no concretem el subjecte que ha de fer l’acció, sinó que parlem en general:
Usem caldre que + subjuntiu quan especifiquem la persona que té l’obligació de fer l’acció:
Usem la perífrasi no + haver de + infinitiu per donar consell:
Perífrasis de probabilitat
Perífrasis d’habilitat i de possibilitat
Amb la perífrasi poder+infinitiu també expressem la possibilitat que passi un fet:
Fem servir poder + infinitiu per demanar i donar permís:
Perífrasis de desig o de voluntat
Present, imperfet i futur
També fem servir la perífrasi estar + gerundi amb verbs que indiquen accions puntuals, com arribar, sortir i acabar, per expressar que l’acció està a punt de finalitzar.
Imperfet
Futur
Ahir vaig trucar-te i no vas contestar
Sí, és que estava estudiant
Quan estava estudian dret a la universitat, vaig trobar feina en un bufet d’advocats
Què faràs dissabte al vespre?
Seré a casa. Estaré estudiant per a un examen que tinc dilluns
Què faràs a la Universitat de Califòrnia?
Hi estaré estudiant dret durant dos anys
Passat perifràstic i perfet
Passat perifràstic
A París, vaig estudiar francès
Ahir, vaig estudiar francès durant tres hores
estar (passat perifràstic) + gerundi
A París, vaig estar estudiant francès
Ahir, vaig estar estudiant francès durant tres hores
Perfet
L’Alba ha viscut a Lleida
En Sergi ha corregit els exàmens
estar (perfet) + gerundi
L’Alba ha estat vivint a Lleida
En Sergi ha estat corregint els exàmens
També podem utilitzar la perífrasi en plusquamperfet (jo havia estat estudiant), en futur perfet (hauré estat estudian) i en totes les formes de subjuntiu (és bo que estiguis estudiant; era bo que estigués estudiant, etc.). En tots els casos, quan usem la perífrasi, fem èmfasi en el desenvolupament de l’acció.
Discurs directe
La Marga deixa un missatge al contestador dels seus pares.
Discurs indirecte
Ha trucat la Marga. Diu que molt enfeinada i que trucarà quan pugui
Verbs de comunicació i pensament: aconsellar, afirmar, assegurar, comentar, contestar, demanar, declarar, explicar, jurar, preguntar, prometre...
Canvis de persona, de lloc i de temps
Discurs directe
El conserge diu “Si algú busca unes claus, les tinc jo”
Discurs indirecte
Si algú busca unes claus. el conserge m’ha dit que les té ell.
Discurs directe
En Biel diu una veïna seva “Et pots quedat una estona amb el meu fill?”
Discurs indirecte
En Biel ha demanat a una veïna seva si es podia quedar amb el seu fill
Quan la referència a les persones del discurs directe coincideix amb la referència a les persones del discurs indirecte, no fem canvis:
Canvis de referència de lloc
Discurs directe
La Carola escriu una carta al seus pares: “Tot això és súper diferent. Al·lucinareu amb la gent d’aquí, ja ho veureu. Heu de venir
Discurs indirecte
Ens ha escrit la Carola! Diu que tot allò és molt diferent, que la gent d’allà és al·lucinant i que hi hem d’anar
Quan reproduïm les paraules d’una altra persona al mateix lloc on les ha dit, la referència d’espai no canvia:
Discurs directe
“Aquest restaurant té molts premis. Aquí s’hi menja molt bé”
Discurs indirecte
El cuiner em va dir que aquest restaurant tenia molts premis i que aquí s’hi menjava molt bé
Canvis de referència de temps
Discurs directe
28 d’octubre
“Ho sento, ara no el puc esquilar, i la setmana que ve, tampoc”
Discurs indirecte
Dos mesos més tard
“No sé què fer amb el gos. Fa dos mesos el vaig portar al veterinari perquè l’esquilés i em va dir que en aquell moment no el podia esquilar, i que la setmana següent tampoc.tampoc. Total, que ja han passat dos mesos!
Si reproduïm les paraules d’una altra persona en el mateix espai temporal en què les ha dit, la referència de temps no canvia:
Canvis de temps verbals
Discurs directe
Present
“La Montse està embarassada”
“L’Eugènia és una egoista”
Futur
“Al final m’he pogut organitzar i vindre a sopar”
Discurs indirecte
Imperfet
Vaig sentir que la Montse estava embarassada
Present
Em van dir que la Montse està embarassada
Imperfecte
L’altre dia vaig veure el Claudi. Saps què em va dir de tu? Doncs que eres una egoista
Present
L’altre dia vaig veure el Claudi. Saps què em va dir de tu? Doncs que ets una egoista
Condicional
Acabo de parlar amb el Joan Carles. M’ha dit que vindria a sopar
Futur
Acabo de parlar amb el Joan Carles. M’ha dit que vindrà a sopar.
Discurs directe
“Si continua tenint problemes d’insomni, prengui’s una pastilla abans d’anar a dormir”
“Parla més poc a poc, si us plau!
Discurs indirecte
Present subjuntiu
Ahir vaig anar al metge pels problemes d’insomni. Em va dir que em prengui una pastilla abans d’anar a dormir.
Imperfet de subjuntiu
Ahir vaig anar al metge pels problemes d’insomni. Em va dir que em prengués una pastilla abans d’anar a dormir.
Present de subjuntiu
Tu creus que parlo massa de pressa? És que l’Eugeni, a mitja reunió, m’ha demanat que parli més poc a poc
Imperfet de subjuntiu
A la conferència, em van demanar que que parlés més a poc a poc
Preguntes reproduïdes
L’ordre de la pregunta reproduïda és igual que l’ordre de la pregunta directa:
Condicions reals
Utilitzem en cas que seguit de present de subjuntiu per a condicions que és probable que es compleixin en el futur:
Condicions potencials
Condició
Si + imperfet de subjuntiu
Oració principal
Condicional
Exemple
Si dormissis set hores cada dia, aniries més descansat
Quan son condicions molt poc probables o quasi impossibles, utilitzem les oracions condicionals per imaginar situacions:
Per expressar cortesia, també usem l’imperfet de subjuntiu en les frases condicions:
Fem servir en cas que seguit d’imperfet de subjuntiu per a condicions del futur que considerem poc probables:
Condicions irreals
Es impersonals
El complement del verb pot ser present en la frase o en context físic:
Quan el complement del verb de la frase és en plural, el verb en tercera persona concorda:
Fem servir una perífrasi verbal en forma impersonal, la concordança amb el complement del verb no és obligatòria:
Formes impersonals
Frase passiva
Frase activa: La policia va arrestar dos atracadors
Frase passiva: Dos atracadors van ser arrestats
El participi que va després del verb ser concorda en gènere i nombre amb el subjecte de la frase passiva
Frase activa: Un gos va atacar una nena de cinc anys
Frase pasiva: Una nena de cinc anys va ser atacada per un gos
En les estructures amb es, el complement del verb pot anar davant o darrere del verb: