Introducció

Els termes de Mura, Talamanca i Rocafort han compartit de sempre trets característics comuns. Ja a l’alta edat mitjana aquests territoris de la riba esquerra del Llobregat fins al Montcau van ser coneguts amb el nom de “Vall de Nèspola” topònim que fa referència a l’actual riera de Nespres que uneix els tres termes. Ja en època més moderna l’accidentat relleu, les difícils comunicacions (la majoria dels camins eren de bast) i el seu isolament, els han mantingut com a territoris que encara conserven força característiques que ens recorden temps passats: els boscos afeixats, les vinyes, les barraques… i les tines a peu de vinya.

Diferents factors, però sobretot l’obertura del mercat americà per als catalans i l’arribada de la fil·loxera a França, van fer que durant el s. XIX la vinya tingués una gran expansió a la comarca i a tot Catalunya.

Durant el s. XIX el Bages fou la comarca de Catalunya que més hectàrees de vinya tenia plantades i més hectolitres de vi produïa. El 1860 el 64 % de les terres conreades de la comarca eren de vinya. En canvi, a Rocafort de Bages on les terres conreades declarades només eren el 44% de la superfície municipal, el 82% d'aquestes ho eren de vinya, 15% de cereals i 3% d'olivera.

El creixement de la producció vitícola anà lligat al contracte de rabassa morta. Mitjançant aquest, el propietari cedia unes terres al parcer o rabassaire amb l’obligació de plantar-hi vinya i de conrear-la mentre visquessin els ceps, a canvi d’una part dels fruits, normalment la quarta part. La pràctica de colgats o capficats per suplantar els ceps morts per evitar que disminuís la producció va fer que aquest contracte esdevingués indefinit.

En el cas particular d’aquest vast territori entre Mura, Talamanca i el Pont de Vilomara i Rocafort es van donar unes circumstàncies especials que varen afavorir aquesta alta concentració de tines. Era un territori relativament desert: no hi havia gaires masos (l’aigua no hi abunda) i els que hi ha de difícil accés, els boscos ocupaven la major part de l’abrupte i pedregós terreny gens apte per a cap més conreu que no fos la vinya. L'amo de mas podia conrear la vinya al voltant del mas i portar la verema a les tines del mas amb l'ajuda de jornalers; però si es volien posar en conreu zones més allunyades calia cedir les terres a petits pagesos mitjançant els contractes de rabassa a llarg termini per tal que els parcers els compensés l'esforç que suposa plantar la vinya de nou. Tanmateix, aquests rabassaires van haver de solucionar el problema derivat del transport de la verema amb la construcció de tines i l’obtenció del vi al peu mateix de les vinyes, allunyades del mas.  

D’aquesta manera, i per tal que la fermentació fos homogènia, es reduïa considerablement el temps que va des de la recollida del raïm fins a la conversió en most. D’altra banda, una vegada elaborat el vi, el seu transport es podia fer sense pressa i amb una considerable reducció del pes i volum (fins a un 30 %)  (170 kg de raïm haurien donat uns 120 l de vi).

En un contracte de rabassa del 1770 en el terme de Talamanca s’especifica per part del propietari les raons de l’autorització per construir una tina: “Dono llicència al mateix adquisidor, de fer y edificar una tina en la mateixa terra, al casalot que se encontra en ella, a fi de que per ser tan lluny no li costia tant los ports del vi, com li costaria lo port dels rahims”. Aquest seria el model de tina única o solitària que trobem en els tres municipis. L'altre model, característic i peculiar del terme, seria la construcció d'un conjunt de tines entre diferents rabassaires, tal com s'explica a les tines dels Tres Salts.

Jaume Plans ha trobat, en els contractes de rabassa més exemples de l'autorització de construir tines: Així Joan Farell del mas Farell de Mura l'any 1794 estableix una peça de terra amb la condició que l'adquiridor: "me dega fer en dit tros de terra a sos gastos una tina de sexanta carregas de vi la qual hauran de tenir feta dins dos anys la qual hauran de cobrir ab llosas o teulas".

I l'any 1805 en el mateix mas s'especifica : "It donam facultat adquisidors per fer una o mes tinas y las que vullan en lo dit tros de terra y puesto o habitacio per ells per conduhir las aynas y recullirsa ells en dita habitacio o barraca donantlos tambe facultat de pendrer la pedra per fer cals per fer ditas obras prenent aquella del puesto mes prop los acomodie y tambe la fusta que necessitian per ditas". 

I tot i que en alguns contractes s'esmenta que quan els ceps morin les construccions realitzades quedaran per a l'amo, en aquest cas s'especifica que quedaran per l'adquisidor: "It. al arribar a rebassa morta o al ser infructiferos los primers seps dega tornar a nosaltres dita terra no empero las tinas y habitacio o barraca que en ella faran o construhiran perque esta han de quedar perpetuament a favor de dis adquisidors".

Les tines

En els pergamins medievals dels s. XI i XII pel que fa als utensilis utilitzats per elaborar el vi apareixen sovint el nom de cups i tones. El seu estudi fa suposar que el cup era el lloc on s'elaborava el vi, i la tona el lloc on es guardava i que més endavant s'anomenarà bota.

A final segle XIV al Bages, juntament amb la bota, comença a aparèixer la paraula tina substituint el mot cup, i el follador o petit recipient on es xafa el raïm. Aquests utensilis que apareixen en els inventaris detallats dels béns mobles de les cases, fa suposar que eren de fusta i que es podien transportar d'un lloc a altre o vendre. A partir del s. XVII quan les tines siguin de pedra ja apareixeran en els inventaris com a béns immobles, i comportarà la desaparició dels folladors, ja que les tines de cairons ja porten el follador incorporat.

La tina moderna és, en conseqüència, un dipòsit de pedra, quadrat o circular, folrat amb cairons de ceràmica vidriada, amb un relleix prop la part superior on se situen unes posts de fusta (brescat) damunt de les quals es xafava el raïm. A la part inferior una pedra foradada (boixa) servia per evacuar el vi resultant de la fermentació del most.

El tipus de tines que trobem avui a l'antic terme de Nèspola són, per tant, el resultat evolutiu de superposar en una sola construcció els dos processos que des del temps dels romans es realitzaven en recipients diferents: Aixafar el raïm per obtenir el most i la fermentació del most per obtenir el vi. 

Si bé és cert que hi ha tines aïllades, la major part de les tines solen estar reunides en grups i escampades pels tres termes. Tot i això, la més alta concentració es troba en el terme del Pont de Vilomara i Rocafort i especialment a la vall del Flequer i a la riera de Mura o de Sant Esteve (nom amb què es coneix la riera de Nespres en el seu tram final, quan ja és a prop d’arribar al Llobregat). Se n’han inventariat més d’un centenar. En algunes s’hi han trobat dates a les llindes o interiors (1828, 1866, 1873, 1880, 1896 i 1911). Aquests són els trets que distingeixen aquest patrimoni d’altres llocs de Catalunya: la construcció de tines en grups i la producció de vi al peu mateix de les vinyes és una peculiaritat exclusiva d'aquests termes.

Les tines solen ser de forma cilíndrica, tot i que se'n troben també de planta quadrada, fetes amb pedra i morter de calç i revestides interiorment amb cairons o rajoles de ceràmica envernissades de color vermell de 40x40 cm. i lleugerament corbades en les tines cilíndriques. La seva capacitat oscil·la entre els 5.000 i els 31.000 l. La capacitat mitjana sol ser d’unes 87 càrregues de vi (uns 10.500 l). La part superior de la tina, la barraca que solia protegir la boixa i les construccions annexes, eren totes fetes amb la tècnica constructiva de pedra seca, com la majoria de les barraques de vinya de la comarca.

L’arribada de la fil·loxera, i la recuperació de la producció a França que havia empeltat els ceps sobre peus americans, va comportar el primer gran abandonament de la superfície conreada de vinya. Amb la mort dels ceps els propietaris de la terra van considerar que quedaven anul·lats els antics contractes de rabassa i van aprofitar per establir nous contractes de parceria amb arrendaments d'una durada limitada i definida (30 o 60 anys). Els rabassaires es convertiren en parcers.

La crisi agrícola iniciada els anys 60 del segle passat, va acabar de deixar pocs testimonis de vinya en aquests municipis.

El procés

Quan es collia el raïm es ficava a la portadora, que era transportada amb l'ajuda dels semalers per dos homes fins a la part superior de la tina. Allí hi ha unes fustes travesseres, anomenades brescat. El raïm era abocat sobre el brescat. Una o més persones aixafaven el raïm amb els peus. El suc que en sortia: el most, s'escolava a través del brescat i queia al fons de la tina. Quan es considerava prou aixafat, el que quedava, la brisa, una part es tirava dins la tina perquè fermentés amb el most. Una altra part es reservava per la posterior premsada. Un cop plena la tina el most fermentava dins la tina i al cap d'uns dies es convertia en vi (entre 15 i 20 dies).

La brisa que es ficava a la tina podia bullir o fermentar amb el most fins al final o podia ser retirada al cap d'un dia o dos. El most fermentava igualment també sense la brisa. Una manera o altra donava vins diferents: negres i rosats els més freqüents, o vi clar en el cas de raïms blancs. En tots els casos, però, calia una premsa per poder treure tot el suc que quedava a la brisa. Si la brisa era molla de vi (del final de la fermentació), sortia un vi premsat d'inferior qualitat. Si era molla de most (perquè havia estat retirada per fer vi clar) se solia barrejar amb aigua i es deixava que fermentés; el vi que en resultava, de poc grau, es destinava sobretot a fer aiguardent. Els pans de brisa que sortien de la premsa, també es destil·laven per fer-ne aiguardent.

A la part inferior de la tina hi havia la boixa, una pedra amb un forat que la travessava (com que la paret feia més de mig metre de gruix, les boixes, sovint, feien gairebé un metre de fons). Quan es volia treure el vi s'introduïa una aixeta per la boixa que solia estar tapada amb un tap de suro ben fermat.

L'any 2017 El Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya va tramitar l'expedient de declaració de béns culturals d'interès nacional (BCIN), en la categoria de zones d'interès etnològic, a tretze conjunts de tines enmig de les vinyes dels tres municipis de la Vall de Nèspola, al Bages: Talamanca, Mura i el Pont de Vilomara i Rocafort.

Al municipi del Pont de Vilomara i Rocafort: tines del Bleda, tines del Tosques, tines de l'Escudelleta, tines d'en Ricardo, tines del Camí del Flequer I, II i III, tines de les Balmes Roges, tines de Juan Arnau e Hijo i tines de les Solanes.

Al municipi de Talamanca: tines del Pla de les Generes, tines del Camí de les Generes II, la Casa de les Tines o dels tres Salts i la tina del riu Llobregat.

Al municipi de Mura: tines del Docte.