L’ensenyament a la ciutat a càrrec de comunitats religioses es va començar a gestar a la primera meitat del segle XVI, tant en el cas masculí com en el femení. Però l’arrel d’ambdues activitats fou desigual i oposada segons el sexe. En el cas masculí la primera casa d’ensenyament va néixer amb els Jesuïtes, primera orde religiosa que donava a l’ensenyament un paper fonamental per a la seva tasca de propagació de la Fe arreu del món, i que posava molta cura en la qualitat de l’ensenyament impartit; però socialment fou molt estricte, ja que fou plantejat per les classes benestants de la ciutat. Per altra banda, en el cas femení l’ensenyança va néixer amb un beateri dedicat a l’ensenyament de tot tipus de noies, però amb unes matèries molt més bàsiques. Aquests punts de partida reflectien un pensament desigual, culturalment i socialment, i que marcaren la progressió posterior.
En el cas masculí no hi ha dubte de que Barcelona era considerada com un centre cultural-religiós de primer ordre: tots els ordes masculins importants a Espanya estaven presents a la ciutat, i la majoria obriren col·legis-convent per formar als seus futurs membres. L’activitat educativa dels ordes masculins va ser molt activa i d’un nivell força elevat. Però a la vegada va ser molt restrictiva, ja que sembla que la presència d’estudiants laics en aquests convents era minoritària o nul·la, segons cada orde i època. Sembla que la seva influència i benefici en la ciutat foren molt reduïts.
Mentre, en el cas femení va haver una activitat oposada però amb molts matisos. Les característiques de la vida religiosa femenina de l’època (vida en clausura) feia inviable qualsevol iniciativa que suposés un contacte amb la societat. No varen ser els ordes, sinó la fórmula dels beateris els que primer varen dur a terme una tasca d’ensenyament. I ho varen fer amb un plantejament obert a les noies de tota classe i condició de la ciutat. Però inversament la qualitat de l’ensenyament impartit fou molt reduïda, limitada a les tasques pròpies de la llar, i als rudiments bàsics per llegir, escriure i contar.
Per tant, en una primera època podem veure que les tasques docents continuaven sent hereves de la tradició iniciada a l’Edat Mitjana. Tancades i closes als convents, reduint l’aprenentatge de la cultura als eclesiàstics, i supeditant-se a la vida religiosa. Així era en el cas masculí, mentre en el femení aquesta universalització de l’ensenyament era permesa al tractar-se de matèries molt limitades i considerades pròpies de la dona.
En realitat, la cultura i l’ensenyament continuaven sent fets absolutament deslligats de la societat malgrat la presència de totes aquestes cases d’ensenyament i fou un panorama vigent entre els segles XVI i XIX. Com a més avantatjats sobresortien els Jesuïtes i les Religioses de la Companyia de Maria pel seu aire renovador, en el sentit que totes dues comunitats varen fundar convents amb finalitats expressament docents i varen donar-li un paper clau en el seu modus vivendi. Totes dues excel·lien en aquest aspecte, però no varen aconseguir fomentar cap aperturisme: l’acció dels Jesuïtes fou limitada als estrats socials més alts, i la Companyia de Maria també fou molt reduïda en la qualitat de l’ensenyament impartit. Amb l’expulsió dels Jesuïtes (1767) la situació encara es va mantenir igual, i durant segles no va canviar.
Durant el segle XVIII l’activitat del Bisbe Josep Climent, fundant diverses escoles gratuïtes a cadascuna de les parròquies barcelonines, va ser el primer intent de crear una xarxa docent generalitzada a la ciutat. Però aquest intent va ser molt breu, reduint-se al mandat del Bisbe (1766-1775). Després del seu trasllat, aquest entramat aviat va desaparèixer. Aquesta iniciativa mostrava que les comunitats religioses a Barcelona encara es trobaven al marge de l’educació del poble, sense cap incidència sobre ell. A principis del segle XIX la situació encara és la mateixa, i no havien símptomes de canvi en cap de les comunitats.
L’ocupació napoleònica (1808-1814) va ser un parèntesi, després de la qual semblava que s’iniciava una època de continuisme. Però aleshores va haver un fet crucial: el requeriment de Ferran VII fet en 1815 demanant l’apertura d’escoles gratuïtes als convents masculins, que fou un fet d’una importància descomunal. Tractant-se Barcelona d’una ciutat amb cap tradició educativa vers la població per part de les comunitats religioses, pot dir-se que el resultat va ser un èxit: la meitat d’ordes masculins de la ciutat en varen fer cas i d’aquesta manera el període 1815-1820 va ser una primera època de activitat docent generalitzada i d’acció directa cap a la població infantil, partint-se d’una situació oposada en què els religiosos s’havien limitat a tasques docents exclusivament de règim intern dins de cada orde. Cal dir que, pel que fa a la població femenina, res va canviar respecte a la situació anterior, i el Decret de 1815 no va suposar cap empenta. Les comunitats femenines continuaven amb la seva vida de clausura, i només el Convent de l’Ensenyança i els beateris oferien classes, però sense que hagués cap interrupció.
El Trienni Liberal va escapçar del tot l’activitat educativa dels convents masculins, ja que totes les escoles varen anar desapareixent durant aquest període. Les causes són diverses: la inestabilitat política i social viscuda a la ciutat, l’actitud generalment poc amistosa del govern municipal amb les comunitats religioses, i la recurrent mala fama de la qual el clergat era mereixedor en èpoques de fam, guerres o epidèmies, i que amb tota seguretat retrauria l’assistència a les seves escoles. També els antics col·legis-convent varen ser clausurats, sobretot des de 1822.
La Dècada Ominosa (1823-33) va restablir la situació anterior; però en aquest cas, la nova Ordre de Ferran VII demanant escoles als convents (1824) no va tenir cap efecte. Pot dir-se que els incidents del Trienni varen produir un canvi d’actitud dels religiosos cap a la població, que varen renunciar a qualsevol activitat exterior. Si durant el període napoleònic el francès era l’enemic comú a tots, durant aquest període és el mateix poble barceloní qui apareix com a adversari enfront els religiosos, i d’aquesta manera la incipient tasca educativa encetada cap a 1815 es va esfumar totalment.
Amb una visió de l’estament eclesial creixentment negativa no és d’estranyar que, amb la instauració del Règim Liberal (1833), les comunitats religioses sortissin molt malparades. La Crema de convents i l’Exclaustració, ambdues de 1835, mostraven a uns religiosos que vivien d’esquenes a la societat, estranys, antiquats, i poc útils per al col·lectiu social.
L’Exclaustració de 1835 no va ser traumàtica pel conjunt de la ciutat, ja que des del punt de vista pràctic la incidència de les comunitats religioses a la població era pràcticament nul·la. Dins la vessant masculina, la desaparició d’uns convents sense escoles i d’uns col·legis-convent limitats a la formació de nous religiosos no comportaven cap perjudici per la població potencialment per escolaritzar. En el cas femení també varen desaparèixer gairebé tots els convents de la ciutat: tots aquells íntegrament dedicats a clausura i igualment sense cap activitat externa.
Malgrat els recels generalitzats que poguessin haver cap als religiosos, l’Exclaustració fou portada a terme des d’un punt de vista més pragmàtic que no pas anticlerical, ja que tant en el cas masculí com en el femení varen haver excepcions: els Escolapis, el Convent de l’Ensenyança, la Casa de Misericòrdia, i els dos beateris ensenyants. El seu denominador comú era tenir tasques actives i útils per la societat, i per això el poder públic les va salvar. Excepte la Casa de Misericòrdia, aquestes cases es dedicaven pròpiament a l’ensenyament de nois i noies.
Després d’aquesta eliminació de presència religiosa a la ciutat, l’Estat hauria tingut que desenvolupar i articular un sistema educatiu públic i eficaç, però per manca de recursos mai es va poder dur a terme. Sí varen haver diverses iniciatives privades laiques (on en general predominava el sistema lancasterià), però varen ser molt escasses i dirigides als sectors socials més privilegiats. La majoria foren escoles de pis i petites, d’escassa envergadura. En general, des de 1835 l’ensenyament masculí existent a la ciutat continuava sent molt escàs, no va rebre cap impuls, i continuava subjecte a (escassos) establiments de pagament. Per altra banda, el femení es mantenia primordialment a les escoles gratuïtes de religioses, amb una qualitat i diversitat de matèries molt minsa.
L’Exclaustració en sí no fou un fracàs des del punt de vista cultural i docent, sinó per la manca d’una resposta eficaç per crear un sistema d’ensenyament públic mínimament accessible i igualitari. En realitat, l’Exclaustració era necessària únicament des del punt de vista econòmic, ja que hauria servit per generar els recursos econòmics necessaris; però només fou útil per a la concentració dels antics convents en poques mans degut a la seva mala gestió.
Després d’uns primers anys convulsos, la vida política i social de la ciutat es va tranquil·litzar des de 1845, dominada en línies generals pel moderantisme a tot l’Estat. Aquesta època va coincidir amb la represa de relacions amb el Vaticà, que havien quedat interrompudes a causa de la Desamortització, i que va culminar amb el Concordat amb la Santa Seu de 1851. Un tercer factor decisiu, també a nivell d’Estat, va ser la Llei Moyano d’Instrucció Pública (1857) que va suposar moltes i àmplies facilitats per l’ensenyament a càrrec de religiosos (per exemple, l’exempció de titulació oficial per poder exercir, que sí fou obligada per als laics), i la seva essència es va mantenir legislativament durant més d’un segle.
Gràcies a aquestes noves circumstàncies, la vida religiosa a la ciutat es va poder anar normalitzant, malgrat que en un primer moment tan sols amb les comunitats femenines.
A la vessant femenina, des de 1845 començaren a retornar les antigues ordes; però també varen arribar noves comunitats de dones, específicament dedicades a l’ensenyament i en un ordre molt definit: primer varen ser religioses franceses, vingudes per ensenyar als sectors més privilegiats (1845-50); després, de comunitats d’origen català per als sectors socials mitjans o inferiors (1850-60); i finalment, de comunitats també d’arrel catalana pels sectors més pobres, amb una activitat més assistencial que no pas docent (1860-74). Així, entre 1845 i 1865 es va consolidar l’estructura d’internats femenins a la ciutat i als seus voltants: Sagrat Cor (Sarrià), Loreto (Barcelona i Les Corts), Jesús Maria (Sant Andreu) i Dames Negres (Gràcia i Sant Gervasi).
És molt destacable, per la seva brevetat, l’aparició de vàries escoles gratuïtes de noies allotjades en diversos convents d’antics ordes femenins cap a 1863. Sembla que l’empresa tan sols va durar uns mesos, i és difícil mesurar fins a quin punt varen tenir participació les mateixes religioses, el poder públic o altres organismes. La seva aparició simultània fa pensar en algun tipus de conciliació, més enllà dels ordes monàstics que hi varen participar.
En canvi, pel que fa a comunitats masculines la situació no va ser la mateixa: els antics ordes no varen tornar fins molt després. De comunitats noves no en varen arribar fins 1860, i de fet no varen poder dur a terme activitats docents fins 1870.
Aquesta diferència de 30 anys entre l’activitat femenina i masculina es deu a les dificultats que els antics ordes masculins trobaven per poder refer-se, principalment per manca d’efectius humans, materials i econòmics: fins 1860, el personal profés masculí havia anat descendint imparablement. En el cas femení era similar; en canvi, la importació de personal femení de l’estranger (principalment de França) va afavorir la seva ràpida recuperació, amés d’aportar nous conceptes de vida religiosa femenina més enllà de la vida de clausura. En aquest període (1845-1868), a la ciutat les comunitats femenines havien passat de ser 6 a 22 i de 7 cases a 35. Mentre, en el cas dels homes havien passat d’una a dues comunitats amb altres tantes cases. Una diferència abismal.
El Sexenni Democràtic (1868-1874) va suposar un fre generalitzat, una època d’inestabilitat que va frenar tant les arribades com les fundacions. La inicial recuperació de les comunitats masculines, que des de 1870 començaven a fundar cases d’ensenyament a la ciutat, es va veure temporalment tallada en sec. Pel que fa al cas femení l’arribada de noves comunitats es va reduir, al igual que la fundació general de moltes cases; però no va haver un aturament total.
Amb la Restauració (1874) es va donar una estabilització de la situació, amb resultats pràcticament instantanis: des del mateix 1874 es va donar una gran salt, amb una arribada en massa tant de noves comunitats com un creixement general molt sostingut en números absoluts. En el cas masculí es va donar una primera onada d’arribades a la ciutat, que en el cas femení va ser la segona.
Es trasllueixen tendències dispars: en el cas masculí comencen a arribar comunitats franceses, tal com havia succeït amb les dones en èpoques precedents; en canvi, les religioses d’aquest país pràcticament deixen d’arribar. A més, en el cas masculí no es dona un contrapès de fundacions de comunitats religioses fundades a Catalunya o Espanya, fet que sí es donà amb les femenines i amb força. En total, França serà el país que més personal religiós haurà portat a la ciutat des de 1845 enfront de l’espanyol i inclús del català, tant per la proximitat geogràfica al país com per la situació creixentment incòmoda per ensenyar que vivia el clergat d’aquest país. Espanya, al contrari, des de 1845 fou un lloc particularment favorable salvant el període del Sexenni.
Des de 1874 fins 1909 es pot apreciar un llarg període de creixement sostingut sense fissures ni trasbalsos. En total, de les 24 comunitats l’any 1874 es va arribar a 56 de 1909, que es tradueix en un creixement total de 36 a 149 cases; es a dir, varen quadruplicar la seva presència a la ciutat. Cap a 1900 les noves fundacions a la ciutat són en la seva majoria directament protagonitzades per les comunitats ja establertes a la ciutat, mostrant la ciutat certs símptomes de saturació. Això no suposa el fre a nou personal, ja que la Llei de Combes a França (1903) provocaria l’arribada d’una nova fornada de personal francès a la ciutat. Però es tracta de personal adscrit a comunitats ja presents a la ciutat. Curiosament, no va haver gairebé cap nova comunitat religiosa establerta a la ciutat arran d’aquell massiu exili provinent de França, només una femenina.
En tot cas, les escasses associacions religioses que arribaren fins l’any 1936 a la ciutat es trobaven amb poc marge de maniobra i ja creixien molt poc: vers l’any 1900 ja s’havia produït una certa jerarquització i presa de posicions a la ciutat, que fonamentalment s’ha mantingut inamovible fins l’actualitat. En el cas masculí ja estava prou clara la preponderància de 5 comunitats, tant numèricament com qualitativament: Jesuïtes, Escolapis, Salesians, Germans de la Salle i Germans Maristes. En el cas femení la preponderància és més quantitativa que qualitativa, si exceptuem l’excepcional cas numèric de les Filles de la Caritat. En tot cas, el domini femení va estar sempre molt repartit entre una dotzena de comunitats que seria difícil de jerarquitzar segons diferents criteris d’anàlisi.
Fins ara, totes les comunitats tenien un desig de cobrir i atendre a tots els sectors socials de la ciutat amb la seva activitat. La voluntat de servei existeix, amb el desig de millorar les condicions de vida de la població. Però per altra banda, per portar a terme els seus objectius calien suports i mitjans. En el fons, el concepte d’escola gratuïta no va néixer com una finalitat per sí mateixa. L’ensenyament per pobres sorgeix generalment com a activitat subordinada a les seves creences i pràctiques catòliques, en funció d’un pensament religiós molt present i que no podia ser discutit. En suma, l’ensenyament i religió anaven íntimament lligats. De resultes de tot això sorgia un ensenyament molt ideologitzat i de menys qualitat, amb una tendència a inculcar els valors d’ordre i estabilitat, fent-lo molt coincident amb els sectors dominants que, a més, eren els qui afavoriren la seva expansió. Inconscientment, l’Església va consagrar una desigualtat social existent i es convertia en un ens més de separació.
Els religiosos arribats es veieren amb el problema de actuar amb gran precarietat i davant la necessitat tenien dues vies de supervivència. Una via era rebre aportacions i ajudes, amb el risc de subsidiarietat i obligada reciprocitat amb aquells que ofereixen la seva ajuda. Acceptar les ajudes suposava assumir una càrrega ideològica afegida que es transmetia a tota una concepció de la vida i la societat a través de la seva tasca. El pensament rebut corresponia al de les classes benestants de la ciutat basat en el conservadurisme, el manteniment de l’ordre i la pau social a ultrança en detriment de la justícia social, i la diferenciació classista en tots els aspectes de la vida.
Una altra via era implantar l’ensenyament de pagament per subsistir, fet que per a molts religiosos era incompatible amb el seu ideari; però que no varen tenir més remei que adoptar per subsistir. En part ho varen fer per aquest fet, però també per haver assimilat implícitament el pensament social del país i considerar el pagament com a habitual en una ciutat amb una aguda diferenciació social. Aquesta mena de pacte o mitja renúncia va ajudar a portar a terme els objectius dels religiosos. Acceptant les regles del joc del país, els religiosos aconseguiren els mitjans i suports adequats per portar a terme la seva acció evangelitzadora (=educadora).
Fins aquí es comprèn que el principi d’atenció a les persones de tota classe i condició suposava certes renúncies, però algunes comunitats anaren més enllà. Varen aconseguir uns suports creixentment grans amb la condició de dedicar més i millor atenció als sectors que oferien aquests recursos. Això suposava que no només podien subsistir, ara també podien oferir un ensenyament més selecte a gust de qui els hi donava suport. Com a resultat, es va refermar un ensenyament de pagament de gran vitalitat, mitjans i inclús luxe, comparat amb la pobresa de les escoles gratuïtes. Els recursos no només serviren per expandir-se, sinó també per a grans construccions (de vegades molt luxoses) de costosa factura. La diferència amb l’ensenyament gratuït quedava marcada: per un costat els religiosos aconseguien prosperar, però deformant ostensiblement els seus objectius inicials.
El pagament va consagrar la diferència i es va trencar tot principi d’atenció igualitària. El camí estava ja traçat, i les comunitats nouvingudes amb posterioritat no podran fer res per canviar aquestes estructures fermament establertes, sota risc de quedar molt reduït el seu abast d’acció. Amb aquest pensament desigualitari es va consolidar un teixit social basat en la discriminació social, gestat des d’un eficaç sistema dissuasori i d’adoctrinament combinat amb l’ensenyament.
A principis de segle aquest sistema desigualitari ja estava consolidat. De rebot s’anava generant un creixent ressentiment i frustració que va acabar esclatant durant els avalots de la Setmana Tràgica a finals de Juliol de 1909. Destaca que gairebé tots els edificis cremats durant aquests dies fossin de religiosos, incloent les seves cases d’ensenyament si les tenien. Per tant, havia un objectiu clar que s’havia anat gestant durant els anys precedents i que va esclatar tràgicament: com en altres ocasions, l’Església va ser presa com a culpable dels mals de la població i fou la principal víctima. Però en aquesta ocasió també varen rebre els seus establiments educatius, fossin o no esglésies o convents, reflectint que el sistema docent creat no era del grat de la majoria de la població. Numèricament, les seves conseqüències immediates varen suposar una pèrdua d’efectius materials, ja que de 150 cases d’ensenyament l’any 1909 es va passar a 142 l’any 1910 (i això sense comptar els religiosos morts). En 1910 i 1911 la situació s’havia normalitzat del tot, i inicialment tot va tornar a ser com abans.
Però les conseqüències a llarg termini sí varen ser importants. Primer, el ritme fundacional es va ressentir molt. Això queda palès a les xifres: l‘any 1925 havia 145 cases a la ciutat i fins a finals dels anys 20 no es varen superar les 150 cases de 1909. A més, l’estancament tenia arrels més profundes: cap a 1900 ja s’havia cobert la demanda existent pels sectors socials mitjans i alts; però en canvi bona part de les fundacions posteriors als avalots de 1909 seguien estant dirigides a aquests sectors. I aquest tímid creixement es va veure compensat per la desaparició d’altres cases més modestes: als barris pobres les comunitats religioses marxen, o ja no funden cases (Hostafrancs, Poblenou, Poble Sec, Fort Pius o el Clot). A les noves barriades tampoc apareixen malgrat la necessitat (Bon Pastor, Montjuïc o Can Tunis), especialment per part dels homes.
Això indica un altre punt fonamental: va haver un canvi d’actitud de l’estament religiós respecte als sectors socials modestos. La situació límit viscuda va fer que les comunitats religioses prenguessin partit a favor dels sectors socials que fins llavors els havien ajudat i finançat en detriment dels més modestos, dels quals es varen distanciar, jutjant-los com a violents i desagraïts. No els varen abandonar totalment, ja que varen continuar mantenint cases obertes a barris pobres i proletaris; però va haver un recel palès des de llavors en el sistema d’implantació de noves cases a la ciutat, que va variar sensiblement degut al recel ocasionat pels avalots de 1909. El trencament entre part de la societat barcelonina i l’Església ja era irreversible.
Finalment, tampoc no va haver cap tipus de modificació dels plantejaments educatius, que continuaren sent discriminatoris segons categoria social, incidint més en la formació catòlica que en la intel·lectual. En resum, els religiosos es varen tancar en les seves posicions, sent incapaços de fer una lectura constructiva dels avalots, sense analitzar en profunditat les seves causes i els possibles remeis, reduint-se a fer una lectura d’enemics de la religió. El plantejament educatiu i social dels religiosos no va canviar, bàsicament, en res.
Aquesta situació es va mantenir inamovible durant uns 15 anys, fins que des de 1925 aproximadament hi ha una revitalització. Tant de homes com de dones, comencen a arribar noves comunitats. Inicialment aquest fenomen respon a raons demogràfiques, degut al creixement de població especialment massificat a causa dels preparatius de l’Exposició Universal de la ciutat (1929). Com a resultat, uns barris creixen espectacularment, i també se’n creen de nous (Bon Pastor, Cases Barates del Turó de la Peira, etc.). Però l’onada d’arribades també respon a l’actitud generalitzada des de 1909, en una ciutat on els desequilibris s’havien accentuat molt amb zones afines i molt ben cobertes, generalment de classes altes i mitges, amb altres molt abandonades. La resposta d’aquests religiosos davant les noves exigències no va ser suficient (és difícil dir si havia o no voluntat, o era una qüestió de manca d’efectius humans o materials a nivell general). En qualsevol cas va ser necessari afavorir l’arribada de noves comunitats amb noves energies i efectius, aconseguint-se una gran resultat, especialment en el cas femení.
La Segona República (1931) va suposar una paralització del procés anterior, encara que no va tenir incidència greu en les comunitats ja presents. Llevat de l’expulsió dels Jesuïtes i la reconversió de les seves cases com a Escoles públiques, per la resta de comunitats de la ciutat la nova situació va ser ràpidament assimilada amb diversos canvis limitats a una modificació del seu estatus legal i d’imatge. Els fonaments del seu currículum docent pràcticament no varen variar, sense canvis de fons. D’aquí que, apart dels Jesuïtes, no hagués gairebé cap desaparició en aquest període. En canvi, la situació vigent sí va provocar que no arribés cap comunitat nova durant els anys 30. Les úniques comunitats docents que arribaren durant els anys 30 varen ser dues comunitats femenines alemanyes, fugint del Nazisme.
En total, 26 comunitats masculines i 65 femenines varen dur a terme la docència en algun moment fins 1936 en alguna de les seves modalitats. Durant aquest llarg període de cent anys (1835-1936) l’ensenyament de l’Església no va aconseguir formar un sistema educatiu igualitari, eficaç i universal. Apart dels matisos propis de cada comunitat i dels períodes fluctuants d’expansió i de crisi, genèricament els religiosos no varen implantar un sistema educatiu conciliador i homogeni en el conjunt de la societat. El seu desenvolupament va estar sempre subjecte als desitjos del poder econòmic i social de la ciutat, i sempre varen tenir que adaptar-se a les exigències implícites d’aquests estaments per poder implantar-se i desenvolupar-se. D’aquesta manera aconseguiren les seves fites, però estructuralment molt mediatitzades per l’estructura social classista.
De totes maneres, la interacció entre societat i Església en el mon educatiu va ser tal que és difícil poder dir que les comunitats religioses varen cedir als plantejaments classistes. És a dir: els plantejaments basats en la caritat (deure dels rics) i submissió (deure dels pobres) varen trobar perfecte encaix en el model social espanyol i barceloní, convertint-se en difusors i d’un model social desigual i discriminatori, que a més va trobar en l’Església un continuador i legitimador idoni a través del seu poder dissuasori. L’ensenyament era el millor sistema d’inculcació possible i un punt de complicitat perfecte: les comunitats aconseguiren expandir-se i els sectors privilegiats mantingueren el seu control social. D’aquesta manera totes dues parts difonien i mantenien el seu model de societat, estretament unit en els seus fonaments, a través de l’ensenyament.
Como a resultat un sistema docent que girava entorn del factor econòmic tant per néixer, desenvolupar-se, i participar-ne. Un sistema que es va mantenir petri, sense modificacions durant anys (paral·lelament a les estructures polítiques i socials de l’Estat Liberal i del restauracionisme) i que va anar quedant progressivament desfasat dins una societat creixentment secularitzada i moderna. La Segona República fou l’únic intent de reforma, però com s’ha pogut veure va ser més polèmic en els seus plantejaments teòrics que no pas efectiu en la pràctica.
El trasbals que suposà la Guerra Civil (1936-39) s’aconsegueix superar molt aviat, malgrat les pèrdues materials i humanes ocasionades. Naturalment, totes les comunitats varen estar inoperants durant el període bèl·lic i pràcticament totes varen retornar a la ciutat des de 1939. Malgrat les destrosses i dificultats viscudes als primers anys de la postguerra no va desaparèixer cap comunitat masculina, fos docent o no. En el cas femení va haver un molt lleuger descens: va desaparèixer una comunitat dedicada a l’ensenyament i dues amb altres finalitats. A més es reincorporaven els Jesuïtes recuperant totes les seves cases de 1932.
Les circumstàncies tornaren a ser extraordinàriament propícies per a l’Església a partir de llavors, ja que el règim Franquista va depositar en les seves mans la responsabilitat de l’ensenyament amb poders gairebé il·limitats. Amb un ampli marge de maniobra i unes lleis molt afavoridores es va viure un nou procés de gran expansió, malgrat les precarietats viscudes i les dures condicions de vida. Fou la darrera onada fundacional viscuda a la ciutat.
Segons sexes la recuperació va ser més o menys ràpida. En el cas masculí, els anys 40 encara varen ser de lenta represa, i no va ser fins els anys 50 que varen començar l’arribada de noves comunitats i la fundació de noves cases. La presència dels Jesuïtes (absents als anys 30) donen una imatge numèricament més positiva que pot portar a engany. Mentre, en el cas femení, des del mateix any 1939 començaven a arribar comunitats a la ciutat, i l’any 1940 ja hi havien més que l’any 1936. Per tant, la represa de la vida religiosa a la ciutat va recuperar la normalitat gairebé immediatament.
En total, una quarantena de noves comunitats varen arribar a la ciutat entre 1939 i 1975.
Quant al nombre de cases totals d’ensenyament pot dir-se gairebé el mateix, encara que la recuperació va trigar una mica més. El trasbals de la Guerra va fer desaparèixer relativament poques cases (es va passar de 148 en 1936 a 145 l’any 1940), però als primers anys hi ha un cert estancament. No obstant, per 1945 ja es donen símptomes d’una gran recuperació amb 159, sobrepassant-se àmpliament el nivell de 1936.
En aquesta etapa també destaca la desaparició definitiva de les velles ordes religioses com a docents, tant les monàstiques com les mendicants, donant pas a les modernes congregacions dedicades expressament a l’educació. Al contrari del que passava en altres ciutats espanyoles, on aquestes ordes encara mantenien un paper educacional prou representatiu, a la ciutat varen desaparèixer totalment gràcies a l’arribada periòdica de noves comunitats més adients per aquesta finalitat. En aquest sentit, Barcelona sempre ha sigut una ciutat molt moderna gràcies al gran nombre de comunitats rebudes i a la seva gran varietat.
Fixant-nos en la seva procedència geogràfica el personal arribat a la ciutat és gairebé exclusivament peninsular i especialment de la resta d’Espanya. Tant podien ser comunitats nascudes a Espanya de manera recent com d’estrangeres ja implantades i amb personal autòcton. Es dona una intensa espanyolització, fet que ja s’estava produint a finals dels anys 20, i que ara s’intensifica pel gran nombre de religiosos arribats i la llarga durada del període. Tant en el cas femení com en el masculí el personal arribat d’arreu d’Espanya fou molt quantiós.
Apart del factor numèric, que en aquests anys va tenir una continuïtat molt regular, també pren rellevància durant aquesta època el progressiu canvi de mentalitat operat a l’Església. Als anys 40 i part dels 50, el pensament i l’acció havien sigut una simple prolongació de l’anterior a 1936. En general, aquest canvi d’actitud a gran escala se sol atribuir a l’àmplia corrent renovadora introduïda pel Concili Vaticà II. No obstant, el canvi a Barcelona començà a donar-se abans, segurament gràcies a la influència del Congrés Eucarístic Internacional (1952). Observant les tendències a la distribució geogràfica de fundacions a la ciutat en aquest lapse de temps es pot observar clarament que als anys 50 les fundacions de cases d’ensenyament es varen repartir per tot tipus de barris, tant en els obrers i proletaris ja existents (i que sovint havien tingut un grau d’anticlericalisme molt actiu abans de 1936) com en els nous barris de barraquistes i immigrants. És a dir, la tendència discriminatòria iniciada amb la Setmana Tràgica se supera i les comunitats d’ensenyament prenen la iniciativa d’oferir un servei a tots els estaments socials, independentment de la seva procedència, estatus social o pensament. I pel contrari, aquells barris tradicionalment ben atesos (com la Dreta de l’Eixample) deixen de créixer i inclús varen anar perdent pes en el conjunt de la ciutat. La redistribució geogràfica de cases d’ensenyament al llarg de tota la ciutat és un fet des dels anys 50, aconseguint-se un progressiu reequilibri territorial molt més coherent.
També s’ha de tenir en compte que l’anticlericalisme, present fins 1936, havia estat totalment desactivat i perseguit, eliminant qualsevol rastre d’oposició o bel·ligerància en tot tipus de barris. D’aquesta manera l’Església trobava un camp d’acció molt més propici per expandir-se. En poc temps els progressos realitzats varen ser molt més apreciables que els d’abans de 1936; però de totes maneres, malgrat la gran activitat desplegada en aquests anys, l’escolarització plena no es va produir perquè l’estament públic continuava totalment inhibit.
D’aquesta manera, el creixement va ser constant als anys 50 i 60. Tan sols cal remarcar que, en el cas masculí, a la segona meitat dels anys 60 es va produir un estancament en l’expansió inicialment poc explicable. La raó més factible serien les conclusions del Concili Vaticà II (1963), que varen provocar la renúncia de molts membres del clergat a la seva vida religiosa, limitant les possibilitats de creixement de aquestes comunitats a la ciutat (efectivament, entre 1963 i 1966 no es va fundar cap casa a la ciutat, mentre abans i després l’activitat expansiva va ser constant).
El punt àlgid de creixement es va donar a principis dels anys 70, amb 216 cases d’ensenyament a tota la ciutat en funcionament (1970). Des de llavors va començar un lent declivi fins les 124 cases de l’any 2000. Aquesta etapa ve indubtablement marcada per la nova Llei d’Educació (1969) que va marcar unes pautes molt més estrictes amb la tasca de l’Església i que no podien ser complides amb la facilitat d’abans.
A la vegada, durant el nou període destaca que varen desaparèixer més cases femenines que no pas masculines, ja que les femenines solien tenir més personal però gaudien en conjunt de menys recursos. Un fet molt habitual en totes les èpoques, en que les dones mostraven amb més claredat els períodes d’expansió i crisi, amb tendències inversament proporcionals molt més accentuades que amb els homes. Novament, aquí fou on varen tornar a fer-se paleses les febleses de les cases femenines: les seves deficiències varen quedar paleses en aquests 30 anys, perdent-se més d’un 40 % de les cases obertes (de 164 l’any 1970 a 92 l’any 2000), fins 25 comunitats femenines abandonen les tasques docents o inclús marxen de la ciutat. Això posava al descobert la insuficiència dels equipaments escolars femenins, més quantiosos que els masculins, però en general més precaris. Mentrestant, les cases masculines varen anar desapareixent d’una manera més lenta i sense arribar a límits preocupants (de 52 a 32).
No obstant, malgrat el període de crisi es va mantenir una actitud prou coherent, realitzant-se un replegament molt consensuat per evitar desequilibris territorials. Al contrari del que podria semblar més fàcil de fer són els barris de classe mitjana i alta, amb una demanda més estable i segura, els que varen perdre part de les seves cases d’ensenyament; mentre, les zones més necessitades varen mantenir o inclús veieren augmentar les presències als seus barris. No era una tasca fàcil, ja que tradicionalment les cases obertes en barris més modestos eren les que tenien les deficiències estructurals més patents, mentre era als barris més acomodats on existien els edificis més còmodes i ben equipats. Però això es va acabar als anys 50 i 60, incidint-se molt en crear establiments educatius de qualitat, i sobretot que eliminessin les abismals diferències existents fonamentades en criteris socials i econòmics. Així, un barri com la Dreta de l’Eixample va passar de 21 cases (1965) a 11 (1985), tractant-se del barri model de les classes mitjanes i altes de la ciutat, sempre ben atès per les comunitats docents.
La tendència descendent va continuar fins l’actualitat, passant-se de 216 cases (1970) a 124 (2000) i gairebé la meitat de cases d’ensenyament desaparegudes en 30 anys: una mitjana de tres per any. Malgrat que els efectes de la nova Llei d’Educació s’havien fet notar només als anys 70, posteriorment varen entrar altres factors com la manca de vocacions religioses, el reforçament del paper de l’ensenyament públic, i el descens general de la natalitat que havia fomentat que aquest procés de davallada s’hagués allargat i agreujat. Sembla que des de mitjans dels anys 90 el procés de davallada es redueix i que definitivament els centres que queden tenen més possibilitats de mantenir-se. Després de varis quinquennis que veieren la desaparició de fins a una vintena de cases, entre 1995 i el 2000 la reducció ha sigut únicament de 128 a 124 unitats.
Però a diferència d’altres ciutats espanyoles, aquest descens de l’ensenyament privat religiós combinat amb el reforçament de l’ensenyament públic encara no ha suposat una inversió de papers. A l’any 1970 l’ensenyament públic tenia un pes dominant a totes les províncies espanyoles, excepte Madrid, Biscaia i Barcelona. Però si a Madrid i Biscaia no predominava per molt poc, a Barcelona la seva presència no arribava al 30%. Als darrers decennis, malgrat els esforços realitzats, l’ensenyament de comunitats religioses segueix tenint un pes cabdal a la ciutat, un cas únic dintre de les grans ciutats de tota Espanya.
En conjunt, l’expansió dels anys 40, 50 i 60 combinada amb la crisi i selecció des dels 70 ha donat com a resultat un reequilibri territorial d’acord amb la nova configuració urbana i demogràfica de la ciutat, a més de molt més repartit i just. Malgrat que el nombre de cases existents l’any 2000 està inclús per sota del nivell de 1900, les seves característiques qualitatives són molt diferents que les de fa cent anys. Tampoc el sistema docent és el d’abans, eliminant-se la separació per sexes i segons pagament o gratuïtat. En conjunt, l’ensenyament és més democràtic, igualitari i accessible. A més, el desenvolupament de l’ensenyament públic i privat laic ha tret el protagonisme absolut al ensenyament de l’Església, convertint-lo en una oferta més per al sector escolar que ha deixat de ser exclusiva i excloent; però que encara continua sent clarament dominant a la ciutat.
Barcelona segueix reflectint actualment el paradigma de desenvolupament d’un model escolar íntimament lligat a l’estament eclesiàstic hereu dels estats liberal, restauracionista i franquista, que s’ha anat adaptant i desenvolupant segons cada època històrica. La seva presència ha estat constant després d’un segle i mig, transformant-se i renovant-se, i determinant la configuració urbana i cultural de la ciutat actual.
Totes les grans comunitats catòliques d’ensenyament d’abast mundial, presents a Espanya, han tingut Barcelona com a plaça primordial per la seva expansió. Hem d’exceptuar els Marianistes (presents molt tardanament, i amb poc pes), les Ursulines (semblants a la Companyia de Maria en molts aspectes) i les Monges Irlandeses (branca germana de les Alemanyes). De la resta totes estan a la ciutat, gairebé cap ha desaparegut, i mai han tingut un paper reduït o marginal.
A Barcelona sempre s’ha mantingut un gran nombre i una gran varietat de comunitats ensenyants en relació a la resta de ciutats de l’Estat i a totes les èpoques. La ciutat antiga i actual s’ha format tal com és gràcies al paper d’un total de gairebé 150 comunitats religioses dedicades com a educadores de vàries generacions de barcelonins. Deixant de banda visions favorables o crítiques del seu paper, sense dubte la seva presència ha estat vital per arribar a formar la Barcelona que avui coneixem.