2. Comunitats masculines

2. CENTRES D'ENSENYAMENT CLASSIFICATS PER COMUNITATS MASCULINES

En aquest capítol apareixen totes aquelles comunitats masculines que, en algun moment de la seva història, varen estar presents a la ciutat i es varen dedicar a l’ensenyament en alguna de les seves diferents modalitats. S’indiquen les dades fonamentals de cada comunitat: lloc i data d’origen, fundadors i finalitats fonamentals, a més de totes i cadascuna de les seves cases dedicades a l’ensenyament. El criteri d’ordenació ha sigut cronològic, segons la seva arribada a la ciutat, es dediquessin o no a l’ensenyament des de bon principi.

A mode il·lustratiu, prèviament apareixen agrupades segons la categoria jurídica a la qual pertanyen, vigent segons el Dret Canònic aprovat per la Santa Seu l’any 1917 i àmpliament reformat l’any 1983. La seva numeració es correspon amb l’ordenació cronològica d’arribada a la ciutat:

2.1 COMUNITATS MASCULINES DOCENTS CLASSIFICADES SEGONS CATEGORIA JURÍDICA

I. INSTITUTS DE VIDA CONSAGRADA

1. Ordes

• Ordes Monàstics - Monjos

Associació de vida en comunitat monacal.

1. Benedictins

- Ordes Mendicants

Reforma de l’anterior, com a resultat d’una progressiva corrupció. En general fomenta la pobresa i la manca de bens materials, encara que fossin col·lectius, d’una manera més radical. Apart d’aquests retocs, la seva filosofia de vida conventual és similar.

2. Mercedaris

3. Dominics

4. Franciscans Conventuals

5. Carmelites Calçats

6. Agustins

7. Franciscans Observants

8. Trinitaris

10. Mínims

11. Servites

12. Caputxins

13. Carmelites Descalços

14. Teatins

16. Caracciolins

19. Hospitalaris de Sant Joan de Déu

• Clergues Regulars

Associació de sacerdots. El seu objectiu primordial ja no és la vida conventual, sinó altres activitats més mòbils i diverses relacionades amb el món que els rodeja: predicació, sanitat, beneficència i ensenyament.

9. Jesuïtes

17. Escolapis

2. Congregacions religioses clericals

Associació posterior que segueix en línies generals la mateixa estructura i activitats dels anteriors, amb la diferència d’incorporar laics a més de sacerdots, encara que amb status inferiors.

18. Claretians

20. Fills de la Sagrada Família

22. Missioners del Sagrat Cor

23. Pares Maristes

24. Salesians

25. Sant Pere ad Víncula

27. Religiosos dels Sagrats Cors

28. Missioners dels Sagrats Cors

32. Marianistes

35. Legionaris de Crist

3. Congregacions religioses laicals

Associació posterior amb la mateixa estructura i activitats dels anteriors, però agrupant bàsicament a laics, encara que podien incorporar una minoria de sacerdots. En tot cas, tots gaudien dels mateixos drets.

21. Germans de La Salle

26. Germans Maristes

30. Germans de la Sagrada Família de Belley

31. Gabrielistes

34. Coristes

36. Terciaris Caputxins - Amigonians

II. SOCIETATS DE VIDA APOSTÒLICA

Formalment molt semblants a les congregacions religioses clericals i aparegudes cronològicament al mateix temps, les seves diferències són fonamentalment de tipus estatutari. Com a tret més destacat, es pot dir que els seus membres no fan vots de pertinença a la comunitat, fet habitual i obligatori en qualsevol altra tipus de congregació religiosa.

15. Oratorians / Felipons

III. PECULIARS ASSOCIACIONS PIADOSES

A grans trets es tracta d’una organització cristiana d’homes laics i sacerdots amb voluntat d’influir a la societat, sovint en tràmit d’ésser catalogada com a Congregació.

29. Missioners dels Malalts Pobres

33. Companyia Missionera de Crist-Rei

IV. COMUNITATS PER CLASSIFICAR O DUBTOSES

37. Terciaris Dominics

38. Pares Religiosos de la Caritat Cristiana

39. Opus Dei

40. Cases sense Comunitat definida

2.2 COMUNITATS MASCULINES DOCENTS SEGONS ORDRE D’ARRIBADA A LA CIUTAT

1. ORDE DE SANT BENET

Coneguts com a Benedictins.

Orde monàstic.

Fundat per Sant Benet de Núrsia a Montecasino (Itàlia) l’any 529.

Establerts a Barcelona des de 914 o 1117, varen marxar l’any 1835 i retornaren l’any 1896.

La seva finalitat és la vida monàstica.

• Monestir de Sant Pau del Camp (914-1808; 1814-1820; 1823-1835). Sant Pau, 101. Raval.

Fundat l’any 914, no està clar si seguia la Regla Benedictina, fet molt probable, ja que en aquella època la fundació de monestirs a Catalunya seguien íntegrament aquesta Regla. Després va desaparèixer (segurament l’any 985, amb la Ràzzia d’Almanzor que va destruir Barcelona) i refet posteriorment. Possiblement fou refet poc després, però no és fins 1117 que hi ha constància documental de la seva reconstrucció.

• Col·legi del Monestir de Sant Pau del Camp (1672-1808; 1814-1820; 1824-1833). Sant Pau, 101. Raval.

Convent fundat l’any 914 i refet l’any 1117. Molt després va incorporar noviciat i col·legi, que havien sigut fundats l’any 1592 a Lleida i més tard traslladats a Cervera i que es traslladaren definitivament a Sant Pau l’any 1672. Entre 1808-14 tot el convent fou utilitzat com a hospital militar i fou evacuat de nou durant el Trienni Liberal (1820-23). Ja retornats, el col·legi no va obrir fins 1824 perquè funcionava com a caserna de les tropes reialistes. L’any 1833 el col·legi tancà i poc després els Benedictins també varen abandonar el convent a causa de l’exclaustració. Des de 1842 els edificis de l’antic col·legi foren utilitzats com a escoles i des de 1845 fins 1890 com a casernes. Més tard se’ls va voler tornar a donar una funció educativa, però el seu mal estat va aconsellar la seva demolició l’any 1927 per construir el Grup Escolar Collasso i Gil. Derruït també el convent, actualment només queda l’església a mode de parròquia.

• Casa (1896-1913?). Emplaçament desconegut.

Retorn dels Benedictins a la ciutat, amb una petita residència pels monjos de Montserrat que es trobessin de pas a la ciutat. No es pot considerar que sigui una comunitat erigida com a tal.

• Casa (1913?-1928?). Templers, 12. Barri Gòtic.

Trasllat de la casa anterior. Només està documentada cap a 1915.

• Casa (1928?-1936). Plaça de Tetuán, 2 pral. Dreta Eixample.

Trasllat de la casa anterior. Documentada des de 1928, segurament va desaparèixer amb la Guerra Civil, malgrat que podria haver subsistit fins 1943 sent substituïda per la casa següent.

• Casa (1943?). Av. República Argentina, 2n 2a. Vallcarca.

Trasllat de la casa anterior. És possible que aquest emplaçament ja s’habilités immediatament després de la Guerra Civil com a continuació de la casa anterior, però només està documentada amb claredat des de 1943.

- Anàlisi

La forma de vida benedictina fou, durant els primers seus segles d’existència, més una Regla de vida monacal que no pas una comunitat en expansió (Regola Benedicti). De caire molt flexible, es centrava en els oficis religiosos, treball intel·lectual i manual i oració. És molt probable que a finals del segle VI ja estigués present al Regne Visigot, però de manera molt escassa, ja que a la península estaven més esteses les Regles de Sant Pacomi i Sant Agustí, apart de la influència de Sant Isidor. En tot cas, la manca de qualsevol jerarquia que ordenés i legislés la seva vida monacal fa impossible calibrar amb exactitud la seva presència. Tampoc hi ha cap indici que confirmi la seva presència a l’antiga Barcino.

És a Arles (Catalunya Nord) l’any 785; i a Isona (Lleida) l’any 800, on es troben els primers monestirs regits amb la Regla Benedictina amb seguretat. Des de llavors la seva expansió per la península va ser enorme, especialment des del segle XI quan varen començar a venir monjos d’Europa per fer noves fundacions i especialment amb l’arribada de l’Orde del Císter, que també aplicaven la Regla de Sant Benet. El seu creixement fou constant fins el segle XVIII. Al primer terç del segle XIX patiren molt els trasbalsos polítics; però sobrevisqueren 56 convents, que l’any 1835 foren suprimits totalment i els monjos s’exiliaren o es convertiren en rectors de parròquies. Varen tornar molt aviat (1844) a Montserrat; però fou un fet puntual; fins 1880 no va començar un redreçament que mai ha tingut la força d’antuvi. Actualment només queden a Espanya una dotzena de convents, dos d’ells a Catalunya: Montserrat (1025) i el Miracle (1901).

Els monjos es varen establir a les afores de Barcelona (actual Raval) cap a l’any 917, malgrat que no està documentalment provada la seva presència fins el 1117. Durant varis segles fou un Convent dedicat a la seva estricta vida monacal, fins que es va afegir el col·legi (1672), annex al mateix Convent. A partir del segle XVIII varen viure multitud de circumstàncies adverses que varen afectar a la seva recollida existència: primer varen ser engolits per la nova muralla que va incloure el Raval dintre del recinte de la ciutat (1775), a la vegada que aquest s’anava urbanitzant, perdent l’aïllament i tranquil·litat anteriors. Posteriorment, tots els esdeveniments polítics els varen afectar negativament: la invasió napoleònica i el Trienni Liberal el varen malmetre molt. Va poder sobreviure; però tan debilitat, que va tancar el col·legi (1833) i poc després l’Exclaustració va acabar amb el monestir.

Els Benedictins varen tornar l’any 1896 a la ciutat, amb un modest pis per religiosos de l’Abadia de Montserrat que es trobessin de pas per la ciutat, que no es pot considerar comunitat estable, ni amb cap funció més. Sembla que aquesta presència ha tingut continuïtat fins l’actualitat, salvant el període de la Guerra Civil. En aquesta nova etapa no han tingut cap tipus d’ensenyament, limitant-se a funcionar com a simple sucursal de Montserrat.

2. ORDE DE NOSTRA SENYORA DE LA MERCÈ

Coneguts com a Mercedaris.

Orde mendicant (Orde militar fins 1317).

Fundat per Sant Pere Nolasc a Barcelona l’any 1218.

Establerts a Barcelona des de la seva fundació, varen marxar l’any 1835 i tornaren l’any 1901.

La seva finalitat són les obres de misericòrdia i la redempció de captius.

• Convent de la Mare de Déu de la Mercè (1218-1835). Plaça de la Mercè - Ample - Simó Oller - Passeig de Colom - Boltres. Barri Gòtic.

Convent sense col·legi ni ensenyament. L’any 1835 l’Església fou convertida en Parròquia, el Convent convertit en Capitania General i posteriorment reconstruït del tot. Des de 1265 el Convent va ser doble, albergant també la comunitat de Monges Mercedàries.

• Escola gratuïta del Convent de la Mare de Déu de la Mercè (1816?-1821?). Plaça de la Mercè - Ample - Simó Oller - Passeig de Colom - Boltres. Barri Gòtic.

Escola gratuïta de nens oberta dins el Convent dels Mercedaris, que fins llavors mai havia tingut cap tipus d’ensenyament. Oberta arran la petició de Ferran VII d’obrir escoles als convents (finals de 1815), va desaparèixer en el decurs del Trienni Liberal.

• Col·legi-Convent de Sant Pere Nolasc (1668-1825). Les Rambles, 25 (abans Rambla de Santa Mònica, 2) - Arc del Teatre (abans Trentaclaus). Raval.

Col·legi amb ensenyament de Filosofia i Teologia. Fou utilitzat com a Comissaria de Policia durant l’ocupació napoleònica (1808-14) i durant el Trienni Liberal (1820-23), passant la comunitat a residir al Convent de la Mercè durant aquests períodes. El col·legi fou retornat en ambdues ocasions; però la segona vegada (1824), possiblement pel mal estat de l’edifici, els Religiosos varen decidir traslladar el col·legi a Tarragona. Poc després l’edifici fou enderrocat (1827) i el mateix orde religiós va construir-hi cases al solar que després va vendre.

• Església de Santa Marta (1901-1906). Riera de Sant Joan, 4. Barri Gòtic.

Fundada a la seva tornada a la ciutat, estava dedicada únicament al culte. Però l’any 1917 s’indica que havia una escolania a càrrec dels Mercedaris, amb 1a i 2a ensenyança. És molt probable que fos aquí i existís des del principi, encara que també podria ser a l’Església de l’antic Convent de la Mercè.

• Església del Bonsuccés (1906-1947). Plaça Bonsuccés, 4. Raval.

Trasllat de la casa anterior. Si l’escolania continuava funcionant, és molt probable que continués en vigència fins 1936. Però no està comprovat, ni surt cap esment.

• Església de Sant Pere Nolasc (1947). Plaça Castella, 6. Raval.

Trasllat de la casa anterior. Ja no hi cap esment a l’ensenyament.

- Anàlisi

Els Mercedaris varen néixer a Barcelona com un orde militar, formada per cavallers laics, dedicada al rescat dels cristians empresonats i esclavitzats als territoris sarraïns del sud d’Espanya i Àfrica. Inclús posseïen un vot específic que els permetia intercanviar-se pel alliberat, si així era necessari. La seva forma de vida seguia la Regla de Sant Agustí (rara excepció, ja que els ordes militars solien adoptar la de Sant Benet) i l’any 1327 va deixar de ser una comunitat bàsicament laica per convertir-se en un orde mendicant. Varen tenir una expansió constant durant els segles XIII i principis XIV com orde militar. Després pràcticament s’estancaren a Catalunya, passant a la resta d’Espanya i Amèrica. Al finalitzar la Reconquesta es varen dedicar a l’evangelització d’Amèrica; però amb l’abolició de l’esclavitud al segle XVI varen tenir que reorientar el seu paper d’alliberament de captius, fomentant la seva vida dins els seus monestirs, com el foment de la cultura.

D’aquesta nova orientació es va gestar el naixement de diversos col·legis, entre altres el de Barcelona (1668). La invasió napoleònica i el Trienni Liberal va deixar molt malmès el col·legi, que finalment es va traslladar a Tarragona (1825), tancant la seva etapa docent a la ciutat. L’Exclaustració de 1835 els va eliminar totalment d’Espanya, no retornant fins 1878. Actualment es mantenen a unes 25 localitats espanyoles, quatre d’elles catalanes: Lleida, Solsona, Barcelona i Reus.

Varen tornar a Barcelona l’any 1901. En aquesta nova etapa, apart de la dubtosa direcció d’una escolania, mai han tornat a exercir cap tipus d’ensenyament a cap de les seves dues cases que han obert a la ciutat (1901 i 1972).

3. ORDE DE FRARES PREDICADORS

Coneguts com a Dominics.

Orde mendicant.

Fundat per Sant Domènec de Guzmán a Tolosa de Llenguadoc (França) l’any 1216.

Establerts a Barcelona des de 1219 fins 1835, tornaren l’any 1889.

La seva finalitat és la predicació i salvació de les ànimes.

• Convent de Santa Caterina (1219-1835). Plaça de Santa Caterina - Freixures - Sant Pere més Baix - Mestres Casals i Martorell (abans Claveguera) - Fonollar - Gombau - Giralt el Pellisser - Colomines. Barri Gòtic.

Convent de grans dimensions, sense col·legi ni ensenyament. Establerts des de 1223 en aquest emplaçament, fou acabat de construir cap a 1268. L’any 1835 el convent fou incendiat i poc després totalment enderrocat. Part de la finca fou utilitzada per traçar diversos carrers i la resta l’ocupa l’actual Mercat de Santa Caterina.

• Escola gratuïta del Convent de Santa Caterina (1816?-1821?). Plaça de Santa Caterina - Freixures - Sant Pere més Baix - Mestres Casals i Martorell (abans Claveguera) - Fonollar - Gombau - Giralt el Pellisser - Colomines. Barri Gòtic.

Escola gratuïta de nens oberta dins el convent dels Dominics, que fins llavors mai havia tingut cap tipus d’ensenyament. Oberta arran la petició de Ferran VII d’obrir escoles als convents (finals de 1815), va desaparèixer en el decurs del Trienni Liberal.

• Col·legi-Convent de Sant Vicenç i Sant Raimón (1668-1758). Tallers - Plaça Universitat. Raval.

Col·legi amb ensenyament de Filosofia i Teologia. Establert a unes cases cedides als Dominics per una vídua, properes a la muralla.

• Ídem (1758-1835). Sant Pau, 74 - Cadena. Raval.

Trasllat de la casa anterior, establert en unes dependències prou modestes i reduïdes comparat amb la resta de col·legis-convent contemporanis. Durant l’ocupació napoleònica fou desallotjat en data imprecisa i reocupat l’any 1814. L’any 1835, durant la crema de convents fou incendiat, la comunitat exclaustrada i la propietat desamortitzada. Després de diversos usos i quedar buit, fou habilitat l’any 1845 com convent per les Agustines-Penedides, fins ser enderrocat definitivament l’any 1868.

• Escola Parroquial de Sant Raimón de Penyafort (1904-1906). Sant Pau. Raval.

Escoles regentades pels Terciaris Dominics, a l’empar de la propera Església parroquial que els Dominics tenien al seu càrrec des de 1889, malgrat que la residència dels religiosos corresponia a Bailén, 10. Elemental nocturna per a nens. Alumnes: 70-80 (1914). No foren incendiades l’any 1909. Nomenades l’any 1914, 1920 i 1922.

• Ídem (1906-1910?). Guàrdia. Raval.

Trasllat de la casa anterior.

• Ídem - Església de Sant Josep i Santa Mònica (1910?-1922?). Les Rambles, 9 (abans Rambla Santa Mònica, 22). Raval.

Trasllat de la casa anterior, ara establerta a les dependències de la Parròquia de Sant Josep i Santa Mònica, regentada pels Dominics. Des de 1922 ja no hi ha referència alguna a l’escola. Religiosos: 12 (1927).

• Colegio de niñas de los RR. Dominicos (1920?-1922?). Hostal, 13 (ara Malats). Sant Andreu.

Segurament es tracti d’una errata: l’ensenyament de noies no podia ser competència seva. Però al estar integrat dintre d’un llistat d’escoles de noies, podria ser que existís de veritat. Potser es tractés d’una casa de Religioses Dominiques de l’Anunciata, ja presents al barri; però no els hi consta aquesta fundació. Esmentada l’any 1920 i 1922.

- Anàlisi

Des de la seva fundació l’any 1216, els Dominics varen tenir una difusió i un impuls extraordinari i no és estrany que arribessin tan aviat a la península donada la proximitat geogràfica de Tolosa de Llenguadoc respecte a Catalunya. Als dos anys del seu naixement, varen arribar a Catalunya amb una aparició fulgurant: primer Girona (1218) i després Lleida i Barcelona (1219). Fundaven principalment a grans centres urbans, o prop d’ells. Varen tenir una implantació molt constant, fins el segle XVIII en què es varen estancar. Varen sobreviure als estralls polítics d’inicis del segle XIX, fins que amb l’Exclaustració de 1835 es varen exiliar o es convertiren en rectors parroquials. Però no varen desaparèixer del tot d’Espanya, ja que se’ls va permetre mantenir un Convent de formació de missioners per les missions estrangeres a Oñate (Guipúscoa). No varen començar a restablir-se de fins 1878, retornant a Catalunya amb cases a Barcelona (1889) i Girona (1951). Actualment es mantenen a unes 45 localitats espanyoles.

A Barcelona fundaren un Convent al Barri Gòtic (1219), amb la particularitat de ser d’unes dimensions enormes i segurament el més gran de la seva època durant segles. Posteriorment, varen fer una segona i última fundació a la ciutat: el col·legi-convent del Raval (1668). Aquesta casa afegia l’ensenyament a la ciutat a càrrec dels Dominics, mentre la primera casa es dedicava a una vida únicament conventual. Aquest funcionament només va variar amb el requeriment de Ferran VII (1815) demanant escoles per a nens als convents masculins. Els Dominics varen ser de les Ordes que varen fer cas i durant uns pocs anys (1816-1820) va haver una escola oberta al Convent de Santa Caterina. Amb el Trienni Liberal va desaparèixer. Totes dues cases varen ser incendiades l’any 1835 durant la crema de convents i víctimes de l’Exclaustració.

Varen tornar a la ciutat l’any 1889 obrint un convent, però amb uns mitjans molt més modestos i sense arribar a tenir la importància que l’Orde va tenir en el passat. I mentre a altres llocs d’Espanya varen reempendre la seva antiga activitat docent, a la ciutat es varen limitar als seus ministeris sacerdotals i tasques de pastoral fins l’actualitat.

Les tasques docents sí varen estar presents, però no a càrrec dels l’Orde dels Dominics sinó de la seva Tercera Orde, composada per seglars, que va empendre activitats docents a la ciutat amb una Escola Parroquial al Barri Gòtic (1904). L’Escola va ballar per diversos locals, desapareixent cap a 1920.

Cabria la possibilitat que es tractessin dels Terciaris Dominics de l’Ensenyament, comunitat francesa dedicada a l’ensenyament expulsada l’any 1903 arran la Llei de Combes, però que no arribaren com a comunitat jurídicament reconeguda a Espanya, allotjant-se a les cases dels Dominics ja existents i per això no hi han dades concretes de la seva activitat a la ciutat, si hi varen ser. L’any 1921 se’ls va permetre retornar a França i justament llavors l’escola parroquial va deixar de ser esmentada: això reforçaria aquesta hipòtesi.

4. ORDE DE FRARES MENORS CONVENTUALS

Coneguts com a Franciscans Conventuals o Claustrals.

Orde mendicant.

Fundat per Sant Francesc d’Assís a Assís (Itàlia) l’any 1209.

Establerts a Barcelona de 1229 a 1567, tornaren l’any 1928 i de nou l’any 1940.

La seva finalitat és l’ensenyament i obres pastorals.

• Convent de Sant Francesc (1229-1567). Plaça Portal de la Pau - Josep Anselm Clavé (abans Dormitori de Sant Francesc) - Passatge Dormitori de Sant Francesc - Passeig de Colom (abans Muralla de Mar). Barri Gòtic.

Fundació inicial de l’orde a la ciutat, on no hi ha constància d’ensenyament en aquest convent.El seu caràcter remot i la desaparició de tota documentació escrita ens impedeix saber si tenia funcions docents, que pel caràcter de l’orde sí que podrien haver sigut contemplades. L’any 1567 fou requisat i entregat als Franciscans Observants.

• Residència (1928-1928). Passatge Concepció, 1 2n 2a. Dreta Eixample.

Dels diversos intents d’establiment (1913, 1914, 1923, 1934) només aquest aconsegueix fer-se realitat. Residència de seminaristes, que només va durar tres mesos. No va haver ensenyament.

• Residència (1940-1940). Trafalgar, 58. Dreta Eixample.

Retorn a la ciutat, establint-se a un pis de lloguer. Sense ensenyament.

• Escoles Antonianes (1940-1944). Mallorca, 154 1r 2a. Esquerra Eixample.

Trasllat de la casa anterior incorporant ara sí l’ensenyament. Establerts en un pis de lloguer. Alumnes: 18 (1940); 180 (1943).

• Ídem (1944-1945; 1946-1963). Elisa, 19-21 (ara 23-25). Sant Gervasi.

Trasllat de la casa anterior. Casa on havien estat anteriorment les Filles de Santa Anna, dedicades a la sanitat, fins 1936. L’any 1942 s’instal·la la residència i dos anys després el col·legi. Establert en dues velles cases de planta baixa, una profunda reforma (1949-50) les afegeix dos pisos i un solar enfront de les escoles (Elisa, 28-30), va servir de pati des de 1950. Amb Pàrvuls i 1a ensenyança, des de 1947 va incorporar la 2a ensenyança. Tots externs. Cap a 1960 els locals i mitjans ja eren insuficients, fins acabar en la clausura del col·legi. La comunitat continuà vivint aquí fins 1964. Religiosos: 7 (1950); 9 (1960). Alumnes: 70-80 (1954); 110-120 (1962).

• Parvulari de les Escoles Antonianes (1961-1963). Bertran, 14. Sant Gervasi.

Establert fins llavors a la casa anterior, es trasllada per manca d’espai. Desapareix juntament amb la seva casa d’origen. Posteriorment fou enderrocada per construir la Residència de religiosos que continua vigent en l’actualitat.

- Anàlisi

Els Franciscans Conventuals són el nucli originari de l’Orde Franciscana, dedicant-se a viure en clausura a les ciutats i conreant les arts i la cultura. D’ells va néixer a principis del segle XIV la corrent dels Franciscans Observants, tendència interna que cercava una major puresa del ideal franciscà, vivint fora de les ciutats. Poc a poc la corrent observant va anar creixent, fins arribar al punt de ser erigits com una nova Orde independent (1517) degut al seu gran creixement. A Espanya els Observants varen acabar sent molt superiors numèricament als Conventuals, arribant al punt que Felip II, que desitjava una única Orde Franciscana al seu regne, va confiscar tots els convents dels Conventuals (1567) i varen ser entregats als Observants.

Durant més de tres segles varen estar absents, fins que retornaren establint-se a Catalunya: Granollers (1905) i més tard Barcelona (1940). Posteriorment es varen estendre per tot l’Estat. Actualment es mantenen a una dotzena de localitats, principalment a grans ciutats.

A Barcelona varen arribar l’any 1229, fundant un únic Convent que va durar fins a l’absorció pels Observants l’any 1567. En aquesta etapa mai es varen dedicar a l’ensenyament. A la seva segona estància des de 1940 els temps havien canviat i llavors la docència ja tenia un paper destacat en el seu ancestral mode de vida. Al poc temps varen obrir un col·legi, primer a l’Esquerra de l’Eixample i definitivament al barri de Sant Gervasi des de 1944. Però no varen aconseguir reviure l’esplendor del passat i varen tancar les escoles l’any 1963. Des de llavors els Conventuals han continuat presents a la ciutat; però amb altres finalitats, especialment atenció a immigrants i pastoral de joves.

5. ORDE DE GERMANS CALÇATS DE LA BENAURADA VERGE MARIA DEL MONT CARMEL

Coneguts com a Carmelites Calçats.

Orde mendicant.

Fundat per un grup d’Eremites al Mont Carmel (Palestina) l’any 1209.

Establerts a Barcelona des de 1292 fins 1835, tornaren l’any 1908.

La seva finalitat és la vida contemplativa i l’acció.

• Convent del Carme (1292-1835). Carme - Àngels - Elisabets. Raval.

Primer convent dels Carmelites a la ciutat, sense ensenyament. Fou destruït durant la Crema de Convents de 1835.

• Escola gratuïta del Convent del Carme (1816?-1821?). Carme - Àngels - Elisabets. Raval.

Escola gratuïta de nens oberta dins el Convent dels Carmelites Calçats, que fins llavors mai havia tingut cap tipus d’ensenyament. Oberta arran la petició de Ferran VII d’obrir escoles als convents (finals de 1815), va desaparèixer en el decurs del Trienni Liberal.

• Col·legi-Convent del Sant Àngel Màrtir (1593-1835). Rambles, 43 (abans Rambla de Caputxins, 24). Raval.

Col·legi amb ensenyament de Filosofia i Teologia. Instal·lats inicialment a la Capella de Montserrat (Portaferrissa), molt poc temps després es traslladaren a aquest emplaçament on construïren el seu Col·legi-Convent l’any 1593. Al costat es va construir el Col·legi-Convent dels Franciscans, amb el qual compartirien una rivalitat acadèmica constant. Pel seu estat ruïnós i per obrir el Carrer Nou de la Rambla fou enderrocat i refet del tot, a la vegada que s’alineava amb el nou traçat de les Rambles (1790). Durant l’ocupació napoleònica el col·legi fou desallotjat cap a 1809-10, funcionant com oficines, fonda i cavallerissa, passant la comunitat al Convent del Carme. Reocupat l’any 1814, amb el Trienni Liberal fou desallotjat de nou (1821-24) funcionant com caserna de batallons, Acadèmia i Col·legi de Farmacèutics. La crema de convents de 1835 no el va afectar perquè al costat es trobava l’antic Col·legi-Convent de Franciscans, que des de 1834 era Caserna de Policia; però l’Exclaustració i la Desamortització el varen suprimir. Després de diversos usos, des de 1844 va funcionar com a Caserna de la Guardia Civil. Excepcionalment l’edifici no ha sigut enderrocat i encara subsisteix actualment com a Caserna, ara de la Guàrdia Urbana.

• Casa (1908). Avinguda Mare de Déu de Montserrat, 36. Guinardó.

Retorn dels Carmelites a la ciutat. Després han passat per altres adreces.

- Anàlisi

L’Orde Carmelitana es va fundar inspirant-se en el model de vida eremítica del profeta Elies (segle IX AC), que va ser recuperat després de l’alliberació de Palestina amb les Croades (segle XII). Aquest model de vida es va reiniciar al Mont Carmel, donant com a resultat l’organització d’un orde carmelità basat en un model de vida contemplatiu-eremític a la vegada que en una actitud activa allà on calgués.

Des de 1250 la seva expansió fou constant per tota Europa. La seva primera fundació a Catalunya fou Lleida (1278) i la següent Barcelona (1292), a més d’una dotzena de fundacions més. Amb l’Exclaustració de 1835 varen desaparèixer del tot, no començant a retornar fins 1875 (Palma). En aquesta nova etapa la seva dedicació a l’ensenyament va ser molt reduïda. Actualment es mantenen a unes 25 localitats espanyoles.

Els Carmelites Calçats varen arribar a Barcelona en plena etapa d’expansió de l’orde a nivell europeu. Varen obrir dues cases: la primera, el Convent del Carme (1292), que va estar dedicat a la seva vida conventual. La segona fou un Col·legi-Convent (1593) igualment al Raval, que no nasqué fins a tres segles després i curiosament coincidint amb l’arribada dels Carmelites Descalços a la ciutat (1586), nova Orde que reformava la regla de vida dels Carmelites tradicionals. Sembla que aquesta naixent competència dels Descalços va donar cert impuls als Carmelites Calçats, obrint un col·legi que es va mantenir fins 1835. Però a la vegada aquest Col·legi fou dels primers en néixer a la ciutat, després dels Jesuïtes (1553) i Agustins (1587); i un dels més prestigiosos a la seva època a la ciutat, juntament amb el dels Franciscans.

La crema de convents (1835) va destruir el Convent del Carme i sense temps per refer-se l’Exclaustració els va fer fora de la ciutat. Posteriorment varen retornat a la ciutat, sent una de les antigues ordes que més varen trigar en retornar (1908). Han obert dues cases (la segona l’any 1963), ja sense cap activitat docent. La seva tasca actual es redueix al manteniment de dues parròquies.

6. ORDE DE SANT AGUSTÍ

Coneguts com a Agustins, o Eremites de Sant Agustí.

Orde mendicant.

Regla de vida formulada per Sant Agustí a Tagaste (Tunísia) l’any 388 i reorganitzada com a Orde mendicant l’any 1256.

Establerts a Barcelona des de 1309 fins 1835, tornaren l’any 1881 i marxaren l’any 1976.

La seva finalitat és la vida en comunitat.

• Convent de Sant Agustí (1309-1835). Plaça de Sant Agustí (abans de la Igualtat) - Arc de Sant Agustí - Sant Pau - Robador - Hospital. Raval.

Convent sense col·legi ni ensenyament. Fundat l’any 1309, el convent va tenir diversos emplaçaments fins que s’establiren aquí l’any 1728, acabant-se de construir l’any 1750. L’any 1835 fou incendiat, l’església convertida en parròquia i el convent derruït per construir-hi cases.

• Escola gratuïta del Convent de Sant Agustí (1816?-1821?). Plaça de Sant Agustí (abans de la Igualtat) - Arc de Sant Agustí - Sant Pau - Robador - Hospital. Raval.

Escola gratuïta de nens oberta dins el Convent dels Agustins, que fins llavors mai havia tingut cap tipus d’ensenyament. Oberta arran la petició de Ferran VII d’obrir escoles als convents (finals de 1815), va desaparèixer en el decurs del Trienni Liberal.

• Col·legi-Convent de Sant Guillem d’Aquitània (1587-1835). Elisabets, 10-14. Raval.

Col·legi amb ensenyament de Filosofia i Teologia. Era de petites dimensions i es trobava adossat a les dependències de la Casa Municipal de Misericòrdia. Durant l’ocupació napoleònica, la comunitat va fugir (1808-14). Degut a la seva petitesa, no va sofrir desperfectes durant la Crema de Convents de 1835; també la proximitat a la Casa de Misericòrdia ho va impedir. Sí fou afectat per l’Exclaustració i la Desamortització, quedant buit fins ser integrat l’any 1844 a les dependències de la Casa de Misericòrdia. Poc després es va ubicar la Casa-Hospital d’Infants orfes, a càrrec de les Filles de la Caritat (1846-75) i posteriorment de les Carmelites de la Caritat (1875).

• Casa de Formació i Convalescència (1881-1974). Travessera de Dalt, 31-43 (abans 1 / 63). Vallcarca.

Retorn dels Agustins a la ciutat amb una casa de Formació de missioners i d’Infermeria pels que retornaven malalts. Varen comprar una torre dita Can Moya, comprada a les Religioses Adoratrius, que l’havien desallotjat anys abans. Des de 1957 va canviar d’usos, funcionant com a residència d’universitaris. Mai varen tenir ensenyament.

• Residència d’Universitaris (1974-1976). Santa Maria de Carvello, s/n. Pedralbes.

Trasllat de la casa anterior, tenint molt poca vida.

• Comunitat (1976-1976).Passeig de Sant Gervasi, 4 4t. Sant Gervasi.

Trasllat de la casa anterior, com a simple residència de religiosos. Poc després es varen traslladar a Badalona.

- Anàlisi

Com en el cas dels Benedictins, l’Orde agustiniana va néixer com una Regla de vida en comunitat i no com una comunitat religiosa jerarquitzada i organitzada. La seva finalitat era la vida en comunitat en actitud contemplativa i l’aïllament del món, vivint en monestirs lluny de nuclis urbans. La Regla escrita per Sant Agustí cap a 388 es difongué per Àfrica del Nord (actual Tunis) pel mateix fundador i ja al segle V s’estengué per tota Europa. La Regla de Sant Agustí va ser la que més difusió va tenir per Europa Occidental al seu temps, ja que fou anterior a la de Sant Benet (segle VI) i sent contemporània a les de Sant Basili i Sant Pacomi (segle IV) aquestes varen tenir més influència a l’Europa Oriental. La seva organització (1256) com a Orde mendicant va afavorir la seva expansió. Es va suprimir el seu aïllament, buscant una acció més definida dins la societat cristiana: una comunitat activa, dedicada a l’apostolat, les missions a tot el món i l’ensenyament com a tasques més representatives.

A la península, per la major proximitat geogràfica i l’emigració de monacals agustins a causa de les invasions d’Àfrica pels Vàndals (segle V) i pels Àrabs (segle VI), varen fer que la Regla Agustiniana aviat tingués força pes a la península amb nous efectius humans. Com els convents eren autònoms entre ells, no hi ha gairebé cap notícia de la seva expansió per la península en l’època, però sembla que amb la invasió àrab mai varen acabar de desaparèixer. L’any 1835 tenien 205 convents a Espanya i amb l’Exclaustració varen ser tots suprimits, menys el de Valladolid per formar missioners per les missions estrangeres. Des de 1881 començaren a reobrir la resta, però sense arribar al seu antic esplendor. Actualment es mantenen a unes 35 localitats, estesos per tota la península. A Catalunya tan sols es mantenen a Calella (1881) i Badalona (1976).

Sobre la seva presència a l’antiga ciutat visigoda, àrab i carolíngia, res se sap. No hi ha cap dada documental, malgrat que seria probable la seva existència. Per trobar dades concretes hem d’esperar a la conversió dels Agustins en Orde mendicant. Precisament el Convent de Barcelona, establert al Raval (1309), és el més antic del qual es té noticia a Catalunya. A la ciutat, la seva segona i última fundació fou un Col·legi-Convent (1587), sent el primer Col·legi d’aquestes característiques en sorgir després del dels Jesuïtes. Amb aquestes dues cases es varen mantenir fins 1835, en què el convent fou incendiat i la Desamortització els va obligar a abandonar la ciutat.

Tornaren a la ciutat l’any 1881 (mesos després de retornar a Espanya, fundant al proper municipi de Calella) amb una casa de formació de missioners al llavors municipi de Gràcia, que fou la seva única casa a la ciutat i que als anys 50 es va transformat en residència d’universitaris. Així es varen mantenir fins 1976, en què abandonaren la ciutat i es varen instal·lar a Badalona, municipi limítrof, regentant una parròquia. En tot cas, en aquesta segona etapa a Barcelona i Badalona mai varen emprendre cap tasca docent.

7. ORDE DE FRARES MENORS (OBSERVANTS)

Coneguts com a Franciscans.

Orde mendicant.

Fundat per Sant Francesc d’Assís a Assís (Itàlia) l’any 1209.

Establerts a Barcelona des de 1427 fins 1835, retornaren l’any 1904.

La seva finalitat és el ministeri apostòlic.

• Convent de Santa Maria de Jesús (1427-1714). Consell de Cent - Aragó. Dreta Eixample.

Primera fundació dels Franciscans a la ciutat, llavors situat a les afores del casc urbà. Actualment al mateix lloc hi ha el Col·legi Lestonnac de la Companyia de Maria (1875), però sense que hagi cap connexió entre ambdues fundacions. Fou destruït arran de la Guerra de Secessió.

• Ídem (1722-1835). Gràcia, 3. Gràcia.

Trasllat de la casa anterior. Desaparegut el Convent amb l’Exclaustració, actualment sobreviu l’Església com a parròquia amb el mateix nom.

• Convent de Sant Francesc (1567-1835). Plaça Portal de la Pau - Josep Anselm Clavé (abans Dormitori de Sant Francesc) - Passatge Dormitori de Sant Francesc - Passeig de Colom (abans Muralla de Mar). Barri Gòtic.

Convent fundat l’any 1229 pels Franciscans Conventuals, l’any 1567 fou entregat als Observants.

• Escola gratuïta del Convent de Sant Francesc (1816?-1821?). Plaça Portal de la Pau - Josep Anselm Clavé (abans Dormitori de Sant Francesc) - Passatge Dormitori de Sant Francesc - Passeig de Colom (abans Muralla de Mar). Barri Gòtic.

Escola gratuïta de nens oberta dins el Convent dels Franciscans, que fins llavors mai havia tingut cap tipus d’ensenyament. Oberta arran la petició de Ferran VII d’obrir escoles als convents (finals de 1815), va desaparèixer en el decurs del Trienni Liberal.

• Col·legi-Convent de Sant Bonaventura (1628-1834). Rambles, 45 (abans Rambla Caputxins, 22) - Unió. Raval.

Col·legi amb ensenyament de Filosofia i Teologia. Dintre dels col·legis-convent de l’època, el dels Franciscans gaudia d’una gran reputació a la ciutat com a centre intel·lectualment molt selecte, a més de ser de grans dimensions; i amb certa rivalitat acadèmica amb el dels Carmelites Calçats, establert abans al mateix costat. Fou ampliat l’any 1799 amb motiu de la rectificació del traçat de les Rambles. Durant l’ocupació napoleònica varen ser expulsats (1810-14). L’any 1821 els religiosos varen ser expulsats i es varen unir a la comunitat del Convent de Sant Francesc. L’edifici fou enderrocat l’any 1823 i amb la Restauració els religiosos el varen reconstruir (1824). Finalment, varen ser expulsats definitivament l’any 1834 per establir una caserna de la Policia: això el va salvar de la Crema de Convents a l’any següent. Després es va establir el Cafè Orient, fins ser enderrocat.

• Escola Gratuïta (1914-1922?). Calaf, 16 - Santaló, 80. Sant Gervasi.

Casa fundada l’any 1904, amb una escola de música gratuïta per a nens que funciona des de 1914 aproximadament. Es nombra entre 1914 i 1922 i no hi han notícies d’altres ensenyaments o reformes posteriors. Religiosos: 14 (1927).

- Anàlisi

Els Franciscans Observants varen néixer com una de les primeres ramificacions del nucli originari de l’Orde Franciscana. Fins llavors, a grans trets els Franciscans vivien en clausura a les ciutats; però la nova corrent de l’Observança preferia fer-ho a llocs apartats. Varen néixer a principis del segle XIV com uns simple corrent interna, que cercava una major puresa del ideal franciscà, vivint fora de les ciutats. Amb el pas del temps la corrent va anar creixent fins arribar a ser superiors en nombre als mateixos Conventuals i fins i tot varen ser erigits com un orde independent (1517). A Espanya els Observants varen acabar sent molt superiors numèricament als Conventuals, arribant al punt que Felip II, que desitjava una única Orde Franciscana al seu regne, va confiscar tots els convents dels Conventuals (1567) i varen ser entregats als Observants. Des de llavors, els Franciscans varen formar un únic orde religiós a tota Espanya, sent una de les més nombroses: només a Catalunya varen arribar a tenir uns 40 convents. L’any 1835 quedar totalment extingida i, a diferència d’altres grans ordes (Agustins, Dominics) ni tan sols se’ls va permetre mantenir obert un col·legi de missioners per a missions estrangeres. L’any 1862 sí ho va aconseguir i des de 1878 varen començar a retornar a les seves antigues fundacions. A Catalunya tornaren a Vic (1879) i altres poblacions, però trigant força en arribar a la ciutat.

Actualment es mantenen a ni més ni menys que a 115 poblacions espanyoles, sent una de les comunitats masculines més nombroses a la península; i dintre dels antics ordes (tant monàstics com mendicants), són els més nombrosos amb gran diferència sobre la resta. L’ensenyament continua sent una finalitat encara habitual en algunes poblacions com Vilanova i la Geltrú o Sabadell, dedicant-se a la resta als seus ministeris a parròquies o santuaris propis.

A Barcelona s’establiren a les llavors afores de la ciutat (1427), amb un Convent a la zona de Gran Via-Passeig de Gràcia aproximadament. Posteriorment varen absorbir el convent que els Conventuals tenien al Barri Gòtic (1567) i posteriorment varen fundar un col·legi-convent al Raval, a les Rambles (1628): aquest fou el col·legi-convent de majors dimensions i més prestigi de la ciutat durant gairebé dos segles. No varen fundar cap més casa d’ensenyament, ni tan sols al període 1816-1820. Amb dos convents i un col·legi, els Franciscans varen ser en aquesta època l’orde docent amb més presència a la ciutat: la resta d’ordes tenien un convent i un col·legi (Agustins, Dominics), o un únic col·legi-convent (Benedictins).

El Trienni Liberal va destruir el Col·legi-Convent, que malgrat poder ser reconstruït no va tenir força per mantenir-se i fou tancat l’any 1834. A l’any següent, amb l’Exclaustració, els Franciscans perderen els altres dos Convents. Varen tornar a la ciutat l’any 1904, sent un retorn força tardà comparat amb les altres ordes també expulsades; però a diferència de la resta, han mostrat un vigor poc freqüent; varen obrir un convent (1904) i s’han encarregat de dues parròquies (1949 i 1971), amb un total de tres presències a la ciutat. Ja no es dedicaren a la docència en aquestes fundacions, ni amb col·legis, ni amb escoles; malgrat que a la primera casa apareix una escolania (1914?) on no està gaire clar el seu paper ni les seves activitats. Després de desaparèixer les referències a l’escolania a principis dels anys 20, desapareix tota referència a qualsevol activitat docent.

8. ORDE DE LA SANTÍSSIMA TRINITAT

Coneguts com a Trinitaris.

Orde mendicant.

Fundat per Sant Joan de Mata a Cervfroid (França) l’any 1198. Desapareguda l’any 1894, sent absorbida pels Trinitaris Descalços.

Establerts a Barcelona des de 1529 fins 1835, tornaren l’any 1928.

La seva finalitat són les missions i obres de misericòrdia.

• Convent de la Santíssima Trinitat (1529-1835). Ferran - Trinitat - Lleona - Beat Simó. Barri Gòtic.

Convent sense col·legi ni ensenyament. Originat en una església oberta l’any 1394 i ocupat després per altres religioses, l’any 1529 fou ocupat pels Trinitaris. L’any 1835 l’església es convertí en l’actual Parròquia de Sant Jaume, el convent en caserna de la Guàrdia Civil i posteriorment enderrocat.

• Escola gratuïta del Convent de la Santíssima Trinitat (1816?-1821?). Ferran - Trinitat - Lleona - Beat Simó. Barri Gòtic.

Escola gratuïta de nens oberta dins el Convent dels Trinitaris, que fins llavors mai havia tingut cap tipus d’ensenyament. Oberta arran la petició de Ferran VII d’obrir escoles als convents (finals de 1815), va desaparèixer en el decurs del Trienni Liberal.

• Convent de la Mare de Déu de la Bonanova (1632-1835). Raval.

Convent fundat pels llavors Trinitaris Descalços. Mai va haver ensenyament, ni llavors tenien res a veure amb els Calçats; però posteriorment els varen absorbir convertint-se en una única orde. Fou cremat l’any 1835, construint-se al seu lloc l’actual Teatre del Liceu.

• Col·legi-Convent de la Santíssima Trinitat (1675-1835). Àngels, 1 - Peu de la Creu. Raval.

Col·legi amb ensenyament de Filosofia i Teologia. Es va establir en una modesta casa amb hortet, que un particular va llegar en testament als Trinitaris en propietat l’any 1660; però no en usdefruit, motiu que va retardar l’apertura del col·legi fins la mort de la beneficiària l’any 1674. Habilitat l’any 1675 per la comunitat Trinitària, diverses dificultats varen impedir l’apertura com a col·legi fins 1685. Durant el Trienni Liberal la casa va ser expropiada (1821). Retornada l’any 1824, l’Exclaustració i la Desamortització va acabar definitivament amb el Col·legi-Convent. Llogat i venut posteriorment a propietaris particulars (1844), el seu lloc l’ocupa actualment el Grup Escolar Milà i Fontanals, bastit l’any 1929.

• Escola de la Santíssima Trinitat (1928-1965). Torrent d’en Vidalet, 1-3. Gràcia.

Escola pels escolanets de l’Església dels Trinitaris, fundada entre 10 i 15 anys abans de la guerra. Segurament fundada per un capellà a títol personal, després fou dirigida pels religiosos quan aquests arribaren a la ciutat. Molt petita i poc representativa dins el barri. Alumnes: 15.

- Anàlisi

L’actual Orde dels Trinitaris són en realitat els antics Trinitaris Descalços, ja que els antics Trinitaris Calçats varen desaparèixer l’any 1894 per manca d’efectius humans i materials.

Els Trinitaris (Calçats) varen ser fundats com un orde religiós d’alliberament de captius cristians en terres sarraïnes i que en carta manera varen ser un model pels Mercedaris, fundats poc després a Barcelona. També regien Hospicis per peregrins, pobres i malalts. Creats al Sud de França, molt aviat varen arribar a la Catalunya: Vinganya de Serós (1201), Lleida (1204) i Tortosa (1213), fins mitja dotzena de cases. Poc després varen passar a la resta de la península, on varen tenir una presència més nombrosa. Progressivament varen canviar la seva orientació: al segle XVI abandonen la tasca dels hospicis, dedicant-se més als estudis científics i al segle següent també eliminaren l’alliberament de captius. Tot això afavorí la seva faceta docent, però també havien entrar en una greu relaxació dels seus hàbits que els debilità en altres àrees. això afavorí molt el desenvolupament dels Descalços, fundats l’any 1599 a Còrdova i que aviat els varen superar. Només al segle XVII varen tenir una mica més d’empenta a Catalunya i entre altres varen arribar a Barcelona.

A Barcelona els Calçats varen arribar l’any 1529, coincidint amb la segona fase d’expansió al Principat, fundant un Convent al Barri Gòtic. Un segle i mig més tard el Col·legi-Convent (1675), d’una manera força estranya: ho varen fer en una època en què l’orde ja estava estancat i superat pels Calçats. Però com llavors el factor científic i cultural havia arribat a tenir molt pes pels Calçats, la fundació d’un col·legi no resulta gens estranya, sent aquest l’últim col·legi-convent fundat a la ciutat. Amb l’Exclaustració de 1835 es perden les cases i com a tals els Trinitaris Calçats mai més va tornar a la ciutat.

Els Descalços varen arribar a Barcelona l’any 1632 amb un convent fins l’Exclaustració, però sense cap tipus d’ensenyament. Fou incendiat l’any 1835 i posteriorment desamortitzat, (anecdòticament es pot dir que al seu lloc es construí el Gran Teatre del Liceu), marxant de la ciutat. A Catalunya varen tenir i tenen un pes molt escàs, ja que apart de Barcelona només varen estar a Vic (1636-1835). Posteriorment, ja havent absorbit als Calçats, varen tornar a la ciutat molt tardanament (1928), encarregant-se d’una capella i una escolania que ja estava en funcionament. Tancada l’escolania l’any 1965, els Trinitaris han mantingut la capella i s’han dedicat des de llavors a altres tasques dins el barri i als seus ministeris sacerdotals.

El seu pes segueix sent molt escàs: no han tingut cap més fundació a Barcelona, ni a Catalunya. Ni tan sols han aconseguit igualar la importància dels antics Calçats abans de 1835, que comparada amb la resta d’Espanya també era una presència menor. Actualment estan presents a unes 15 poblacions espanyoles, sent amb diferència la menys estesa de les grans ordes mendicants.

9. COMPANYIA DE JESÚS

Coneguts com a Jesuïtes.

Orde religiosa clerical.

Fundat per Sant Ignasi de Loiola a Roma l’any 1540. Derogada l’any 1773, fou restablerta l’any 1814.

Establerta a Barcelona des de 1545 fins 1767 i després en els períodes 1816-1820, 1823-1835, 1852-1868, 1870-1873, 1879-1932 i des de 1939.

La seva finalitat és la propagació de la Fe mitjançant múltiples vies: ensenyament, predicació, missions, mitjans de comunicació, etc.

• Casa (1545-1553). Hostal de la Parra. Barri Gòtic.

Fundació inicial dels Jesuïtes a la ciutat com residència de religiosos.

• Col·legi de Betlem i Cordelles - Imperial i Reial Seminari de Nobles (1553-1767). Xuclà - Plaça Bonsuccés - Bonsuccés - Les Rambles, 107-119 (abans Rambla dels Estudis) - Carme, 2. Raval.

Els Jesuïtes fundaren el Col·legi de Betlem per primeres lletres (1553) i posteriorment varen afegir-ne Cordelles, Institució promoguda per la família del mateix nom l’any 1530 com a col·legi per nobles, que funcionava en un gran edifici annex a Betlem i que l’any 1635 va ser posada sota la direcció dels Jesuïtes. D’aquesta manera es va afegir la 2a ensenyança, però mantenint-se només per nobles. Més tard (1662), tot el conjunt d’edificacions passaren a ser propietat legal de la Companyia, formant un únic col·legi. Posteriorment es va construir l’església (1681-1729), l’únic edifici que queda de tot el conjunt. Després de l’expulsió l’any 1767, Cordelles es convertí en Seminari Diocesà (1771-1868) i posteriorment fou enderrocat. Mai fou recuperat, malgrat el seu retorn l’any 1815. Actualment només queda l’Església de Betlem, com a parròquia des de 1835.

Betlem fou la primera escola de nens fundada per una comunitat religiosa masculina.

• Noviciat - Reial Casa de Retir (1750-1767). Xuclà, 11. Raval.

L’any 1750 el Noviciat es traslladà al costat de l’edifici de Betlem-Cordelles, unit a ell per una arcada. Posteriorment a l’expulsió es convertí en la Casa de l’Esperança, casa de dones “penedides” que vivien en comunitat, però que mai varen exercir la docència (al contrari d’altres cases semblants, com les Agustines-Penedides).

• Església de Betlem (1816-1820). Rambles, 107 - Carme, 2. Raval.

Retorn a la ciutat intentant recuperar l’antic Col·legi de Cordelles. Però no ho varen aconseguir mai, limitant-se a regentar l’Església de Betlem. Varen ser expulsats amb al inici del Trienni Liberal.

• Casa (1823-1835). Rambles, 107 - Carme, 2. Raval.

Retorn a la ciutat després del Trienni Liberal, mantenint-se l’anterior situació. Varen ser expulsats pel govern de l’Estat l’any 1835.

• Casa (1852-1868). Ripoll, 25. Pis. Barri Gòtic.

Residència de religiosos oberta a la ciutat, després de l’expulsió de l’Estat. Varen tenir posteriorment altres ubicacions impossibles d’esbrinar. En aquesta casa varen estar posteriorment els Claretians. Varen ser expulsats amb el Sexenni Democràtic.

• Església de Sant Miquel Arcàngel (1853-1868). Plaça de Sant Miquel. Barri Gòtic.

Al poc temps de retornar a la ciutat, es varen fer càrrec dels ministeris sacerdotals d’aquesta església, annexa a l’Ajuntament. Igualment, varen ser expulsats amb el Sexenni Democràtic i l’església va ser enderrocada.

• Col·legi de la Sagrada Família i Sant Gervasi (1870-1873). Passeig Bonanova, 5-7. Sant Gervasi.

Varen marxar per culpa de la inestabilitat política del moment i foren substituïts per les Filles de la Caritat que reobriren el col·legi com a obrador de noies.

• Casa de l’Ardíaca (1879-1881). Santa Llúcia, 1. Barri Gòtic.

Nou retorn a la ciutat amb una residència de religiosos. Desapareix per instal·lar-se a la casa següent.

• Col·legi del Sagrat Cor de Jesús - Casp (1881-1932; 1939). Llúria, 13 (abans 21) - Casp, 25 - Pau Clarís, 18 (abans 22). Dreta Eixample.

Col·legi Externat de pagament amb 1a i 2a ensenyança i estudis de Comerç. Retornats a Barcelona l’any 1876, ben aviat els Jesuïtes miraren de tenir una casa pròpia a la ciutat on poguessin treballar amb amplitud. Escollits els terrenys, es varen comprar a tres propietaris diferents (1879-80) i l’edifici es va finançar gràcies als generosos crèdits del banquer Manuel Girona i a una donació igualment quantiosa de Dorotea Chopitea. Primer s’acabà l’edifici del costat de Llúria (1880-81), acabant-se posteriorment el costat de Pau Clarís i finalment l’església cap a 1887. No fou incendiat l’any 1909. Fou requisat l’any 1932 i convertit en Grup Escolar per la República, evitant-se així danys l’any 1936. Des de 1939 funciona amb normalitat i inclús dins seu es va originar l’Escola de Sant Estanislau de Kostka. Alumnes: 420 (1908); 390 (1910?), dels quals 50 eren gratuïts (1914). Religiosos: 61 (1927).

• Col·legi Sant Ignasi (1892-1914; 1927-1932; 1939). Carrasco i Formiguera, 32 (abans Campmany, 12 / Doctor Amigant, 14/31). Sarrià.

Col·legi Internat de pagament. 1a i 2a ensenyança i des de 1905 Comerç. En realitat es tracta de l’antic Col·legi de Manresa, establert a un edifici municipal llogat i que, per manca d’entesa entre l’Ajuntament i els Jesuïtes, es va haver de desallotjar. L’any 1892 es comprà la finca Gardenyes, que constava de casa i extensos jardins. Es va construir un edifici annex i al mateix any començaren les classes. Mentre, entre 1893 i 1896 es construí el magne edifici actual que fou inaugurat l’any 1895 sense acabar i s’anà completant entre 1915 i 1926. Cap a 1905 es comencen a incorporar alumnes migpensionistes i externs. L’any 1914 el Col·legi es tancà per traslladar-hi les facultats de Filosofia i Teologia de la Companyia (dit Col·legi Màxim), però el col·legi torna a obrir-se l’any 1927. Llavors, els interns ja eren una minoria.

Fou requisat l’any 1932, establint-se diversos centres educatius públics que varen continuar funcionant fins l’acabament de la guerra. Reobert l’any 1939, va continuar funcionant amb normalitat i creixement constant. La marxa de les facultats l’any 1949 ho demostrava. L’ensenyament gratuït només va existir des de 1939 fins mitjans dels anys 50 i en proporcions gairebé testimonials, però no eren atesos apart. Alumnes: 217 (1892); 669 (1940); 1066 (1953). Religiosos: 30 (1892); 229 (1927).

• Centre de Sant Pere Claver (1891-1893). València, 355 (abans 443) - Passeig de Sant Joan, 69 (abans 251). Dreta Eixample.

Patrocinat per la “Congregación de la Inmaculada Virgen María y San Luís Gonzaga”, aquest local aviat es va fer petit i va ser traslladat al Clot. Els Jesuïtes encara no tenien una participació directa. Les activitats encara es redueixen a esbarjo per obrers i no hi han notícies d’ensenyament.

• Escola Tècnica Professional del Clot (abans Centro de Nuestra Señora del Carmen i San Pedro Claver) (1899-1932; 1940). València, 680 (abans Carretera del Clot, 210). Clot.

El centre es va traslladar al Clot l’any 1893, amb el nou nom de Centro de Nuestra Señora del Carmen y San Pedro Claver. Des de 1899 fou dirigit pels Jesuïtes i finalment el posseiran des de 1930. S’impartia 1a ensenyança de nens i ensenyament tècnic, motiu que la va fer coneguda també com a Escuela de Aprendices. Incendiat l’any 1909, fou reobert a l’agost del mateix any i les classes començaren en setembre amb normalitat. Requisat l’any 1932. Reobert l’any 1948, des de 1955 començà a dir-se amb el nom actual. Alumnes: 321 (1908); 380 (1909); 325, 82 gratuïts (1951).

• Secció Filial n. 3 del Institut “Ausias March”- ETP Clot (1961). València, 680. Clot.

Incorporació de la 2a ensenyança a la casa abans citada.

• Escola del Centre Montserrat-Xavier (1904-32; 1939-1984). Ermengarda, 11-25. Hostafrancs.

Té el seu origen al Centro de Nuestra Señora de Montserrat y San Francisco Javier, fundat l’any 1904 per la mateixa Congregació que fundà la casa del Clot. Dit per abreviar Montserrat-Xavier. Des del principi fou dirigit pels Jesuïtes. Escola elemental. Fou requisat l’any 1932 i convertit en escola de la Generalitat. L’any 1936, durant la Guerra, hi construïren un nou edifici per a la 1a ensenyança. L’any 1941 s’incorporà l’Escola Tècnica Professional i l’any 1956 la 2a ensenyança, però amb una reorganització del centre ambdós estudis passaren a l’altre seu del Centre l’any 1971. Els Jesuïtes marxaren l’any 1984 i la casa subsisteix com a Escola Montserrat-Xavier, regida per la Fundació Cultural d’Hostafrancs.

• Ídem - Ateneu d’Hostafrancs (1919-1932; 1939-1984). Torre de Damians, 6 - Consell de Cent, 14. Hostafrancs.

L’any 1919, per manca d’espai, l’escola del Centre s’amplià amb aquest altre edifici, l’Ateneu d’Hostafrancs. L’any 1971 la 2a ensenyança i l’ensenyament Professional es traslladaren a aquest edifici, mentre a l’altre seu es mantenien els estudis de caire més elemental. Inclús l’edifici fou enderrocat i bastit un molt més gran. Els Jesuïtes marxaren l’any 1984 i la casa subsisteix com a entitat independent amb el nom de Centre i Ateneu Montserrat, després dit Escola Joan Pelegrí.

• Secció Filial n. 5 del Institut “Ausias March”- Congregació Mariana de Professionals - San Miquel i ETP Hostafrancs (1956-84). Ermengarda, 11-25. Hostafrancs.

Incorporació de la 2a ensenyança a la primera casa abans citada. Després es va traslladar a Torre de Damians, 6.

• Col·legi Sagrada Família (1904-1932; 1939-1979). Sardenya, 339-345 (abans 335-337). Sagrada Família.

Escola portada per una de les Congregacions Marianes de la Companyia amb el nom de Escola del Patronat de la Sagrada Família i Sant Ignasi de Loiola, amb col·laboració dels mateixos Jesuïtes. Per obrers i empleats. 2a ensenyança. Els antics locals varen ser substituïts per una moderna construcció (1975-78), però per inviabilitat econòmica la Companyia va tenir que cedir-lo a l’administració pública l’any 1979, funcionant com a tal fins l’actualitat. Alumnes: 250, 68 gratuïts (1951).

• Escuela catequística del Apostolado de la Oración (1919-1922). Siracusa, 35-41 (abans Voltaire). Gràcia.

Catecisme per a nens obrers, situada en l’escola gratuïta de noies que la Congregació tenia al mateix lloc i regida per les Filles de la Caritat. Apart d’això, no hi ha activitat organitzada d’ensenyament.

• Col·legi del Sagrat Cor de Jesús (1925-1932; 1939-1984). Torrent de les Flors - Encarnació, 49. Gràcia.

Continuació de l’empesa anterior, però amb majors objectius. Ara es tracta d’una escola igualment portada per la Congregación del Apostolado de la Oración del Sagrado Corazón de Jesús i vinculada a la Companyia. En aquest cas la participació dels Jesuïtes sembla que fou molt escassa, fet que la permeté sobreviure a la dissolució de 1932 i funcionar fins 1936. Després de 1939 la implicació dels Jesuïtes fou major. L’any 1948 el centre pateix una profunda reforma i ampliació i incorporà una Escola Professional Textil, però la perd l’any 1961. Poc després afegí la 2a ensenyança. L’any 1984 va desaparèixer. Alumnes: 50 (1939).

• Institut Comercial de la Immaculada (1927-32; 1939-1952). Rosselló, 223-225. Dreta Eixample.

Centre d’ensenyament d’estudis de Comerç. Alumnes: 150, 43 gratuïts (1951).

Al tancar es va convertir en Seu Social de les Congregacions Marianes (generalment nodrides per antics alumnes dels Jesuïtes) que col·laboraven en els centres d’ensenyament vinculats a la Companyia: Sant Pere Claver del Poble Sec, Sagrat Cor de Gràcia, Salut-Canisi del Guinardó, Sagrada Família al barri del mateix nom, Sant Estanislau de Kotska al Col·legi de Casp i Montserrat-Xavier a Hostafrancs. Però aquí mai es varen donar classes, només va fer de seu.

• Escola de Sant Estanislau de Kostka (SEK) (1939-1984). Roger de Llúria, 13-15 4t. Dreta Eixample.

Escola fundada pels escolans i cantors de l’Església del Sagrat Cor del Col·legi de Casp, a mode d’Escolania. Se situà al mateix edifici Col·legi de Casp, però apart del Col·legi. Alumnes: 40, tots gratuïts (1951). Arribà a tenir 320 alumnes. A principis dels 60 el Concili Vaticà II propicià que els escolans i cantors ja no fossin imprescindibles, fent que l’Escola-Escolania perdés sentit. No obstant, es mantingué fins 1984 en que es traslladà a Antequera, 2 (Vallcarca). Però amb una vinculació amb els Jesuïtes ja molt indirecta.

• Col·legi Sagrat Cor (abans Centro Salud Canisio) (1950-78). Plaça Can Baró, 1-3. Guinardó.

Fundat abans de la Guerra com a centre catequístic, després de 1939 va ser dut per una de les congregacions marianes de la Companyia, la Congregación de la Purificación y San Francisco de Borja. Amb la compra del local l’any 1945 i la inauguració de les classes l’any 1950 va rebre el nom de Escuela del Centro de Nuestra Señora de la Salud y San Pedro Canisio (popularment dit Centro Salud Canisio), amb direcció dels mateixos Jesuïtes. Per a obrers i empleats. Alumnes: 150, 38 gratuïts (1951). Des de 1968 també col·laboren les Religioses del Sagrat Cor i és llavors quan canvia el seu nom pel de Col·legi Sagrat Cor. Funcionant com a entitat privada independent des de 1978, no reeixí i va desaparèixer l’any 1984.

• Col·legi Sagrat Cor (1976-78). Molist, 17. Guinardó.

Ampliació de la casa anterior, amb una finca al mateix barri però separada de l’anterior. Al marxar els Jesuïtes va poder seguir funcionant independentment fins 1993 aproximadament.

• Secció Filial n. 11 de l’Institut “Ausias March” - Congregación de la Purificación y San Francisco de Borja (1969-74). Plaça Can Baró, 1-5. Guinardó.

Incorporació de la 2a ensenyança a la casa anterior.

• Col·legi Sant Pere Claver (1950). Vila i Vilà, 14 - Puig i Xoriguer, 31. Poble Sec.

Els orígens de la casa es troben en un local del Apostolado de Señoras para la Preservación de la Fe al xamfrà de Vila i Vilà, 14-16 - Puig i Xoriguer, 31-35. Allà, cap a 1912 es va obrir una escola gratuïta per a nens de 1a ensenyança que surt esmentada fins a 1922 aproximadament. Després de la guerra fou habilitat com a nova Parròquia del Poble Sec (1945) i que posada sota el govern d’un Jesuïta l’any 1948 començà a crear un complex assistencial al barri. La finca es dividí en dos grans equipaments: un Dispensari (Vila i Vilà, 16 - Puigxoriquer, 33-35), obert l’any 1949. I als extrems del xamfrà el Col·legi San Pedro Claver per nois (1950) i l’Escola-Taller Stella Matutina (1955) per a noies que es fongueren en un col·legi mixt únic (1975). El vincle del centre amb els Jesuïtes sempre ha vingut a través del rector parroquial, més moral que legal, però sempre vigent. Alumnes: 150, tots gratuïts (1951).

• Secció Filial n. 1 de l’Institut “Ausias March”- Sant Pere Claver (1959-76). Vila i Vilà, 14-16. Poble Sec.

Incorporació de la 2a ensenyança a la casa abans citada.

• Col·legi Esto Vir (1963). Carrasco i Formiguera, 12 (abans Doctor Amigant). Sarrià.

Fundat per un antic professor de Sarrià. La intervenció dels Jesuïtes fou, com a màxim, de simples promotors, sense intervenir mai al seu funcionament posterior.

- Anàlisi

Els Jesuïtes són la comunitat religiosa més influent de la història de l’Església Catòlica dintre de la seva vessant d’ensenyament. La seva finalitat fonamental és la difusió de la Fe cristiana arreu del món mitjançant la predicació, tant entre els cristians com entre els no creients, els exercicis espirituals (específicament escrits per Sant Ignasi) com a peça de formació interior i el foment de la formació humana i intel·lectual com una eina fonamental de creixement tant cristià com humà. Per tant, els Jesuïtes són la primera comunitat religiosa que dona un paper destacat i prioritari a la formació intel·lectual de l’ésser humà, lligant-la a la humana i com a camí de perfecció cristiana. A la pràctica, aquest aspecte encara fou més accentuat perquè l’ensenyament es va convertir en el camí fonamental per dur a terme la seva tasca de propagació de la Fe, predicació i formació humana dels cristians. Per portar-ho a terme, no varen adoptar cap de les regles de vida habituals (Sant Agustí o Sant Benet, com a més habituals, entre altres), sinó que varen seguir les mateixes Constitucions de Sant Ignasi, molt més innovadores i adequades a l’ús. Gairebé totes les seves fundacions eren creades com a col·legis (excepte les missions a Amèrica i Àsia, que òbviament tenien altres connotacions), es requeria la seva presència pels seus col·legis i varen diferenciar-se dels ordes religiosos clàssics fins llavors presents perquè eren més coneguts com a mestres que com a monjos o frares.

Des de la seva arribada a Espanya, ja com a orde religiós (1544), varen tenir una expansió meteòrica i en poques dècades varen superar en personal i fundacions a qualsevol altra comunitat religiosa. No varen seguir cap criteri d’expansió, ja que els primers col·legis varen sorgir d’una manera totalment aleatòria per tota la península: Gandia (1544), Alcalá de Henares (1545), Valladolid (1550) i València (1552) i a l’any següent a Barcelona: allà on eren cridats hi anaven i peticions mai els faltaren. A principis del segle XVI els Jesuïtes ja tenien una posició preponderant a tots els nivells d’ensenyament: elemental, primera i segona ensenyança i universitària, a més del seu lideratge intel·lectual dins dels més diversos àmbits de la cultura i la investigació: literari, científic, filosòfic i per descomptat el religiós. En els seus col·legis s’impartia ensenyament de pagament en tots els seus graus, mantenint sempre un altíssim grau de qualitat i prestigi arreu.

Una invenció de gran transcendència varen ser les Congregacions Marianes, grups de laics (generalment de classe mitja i alta) tant alumnes com d’antics, que practicaven la vida piadosa amb tasques d’apostolat i obres de misericòrdia. A la llarga, moltes d’aquestes entitats varen ampliar el seu camp d’ensenyament del catecisme i derivaren en Escoles per pobres tutelades pels Jesuïtes, estenent encara més la seva influència dins la societat.

La seva preponderància en tots els camps de la cultura i el seu gran creixement quantitatiu els va convertir en la comunitat amb més influència a Espanya i tota Europa, generant incondicionals suports i també enemics. Al segle XVIII les oposicions varen créixer, fins que varen ser expulsats d’Espanya l’any 1767 i de gairebé tota Europa. La seva persecució va arribar a ser tal, que l’any 1773 el Papa decideix dissoldre la Companyia. No fou restaurada fins 1814, retornant a Espanya aquell mateix any. El segle XIX a Espanya va ser un rosari d’expulsions i retorns inacabable: l’any 1820, retornant l’any 1823; l’any 1835, retornant l’any 1851; i l’any 1868, retornant l’any 1874. En tots els casos recuperaven aviat la seva força, malgrat que no sempre recuperaven els bens perduts en cada expulsió anterior.

El seu creixement es va disparar amb la Restauració Borbònica inaugurant un llarg període sense expulsions, però en el què els Jesuïtes es varen trobar amb una competència molt més aferrissada de nombroses congregacions dedicades a l’ensenyament. Però igualment varen continuar mantenint el seu lideratge a totes els nivells i per tant el centre d’admiracions i odis. L’any 1932 varen ser expulsats de nou (per darrer cop), retornant l’any 1938 a la zona franquista en plena Guerra Civil. Des de llavors han viscut el període més llarg d’estabilitat des del segle XVIII fins l’actualitat. Actualment es mantenen a 67 localitats espanyoles i quantitativament no són la comunitat més abundant; però sí la més influent i mantenint el seu prestigi pedagògic intacte. El seu lideratge dins el món catòlic, tant a Espanya com a la resta del món, sembla indiscutible.

Arribats (per primera vegada) a Barcelona l’any 1545 inicialment varen obrir una simple residència de religiosos. Progressivament, varen crear tot un complex educatiu: varen obrir el Col·legi de Betlem (1553) amb ensenyança elemental; i el Col·legi de Cordelles (1635), annex a Betlem i que ja existia anteriorment com un Col·legi per nobles amb un equivalent de segona ensenyança. Totes dues cases varen formar un tot, a les que se’ls afegí l’actual Església de Betlem (1729), apart del Noviciat (1575). Betlem fou la primera escola de nens de la ciutat a càrrec d’una comunitat religiosa masculina i certament un revulsiu que obligà posteriorment a la resta d’Ordes a obrir els seus respectius col·legis. Però a diferència de la resta, que es limitaven sovint a Filosofia i Teologia, a Betlem (i després Cordelles) les matèries foren molt més variades: Matemàtiques, Geografia, Història, Humanitats, Francès, Dibuix, Música, Religió, etc. L’ensenyament era tant per novicis com per seglars; però de procedència noble.

L’any 1767 els Jesuïtes són expulsats i les seves possessions a la ciutat varen ser confiscades. Durant el segle XIX, varen tornar a la ciutat en breus períodes (1816-20, 1823-35), però sense recuperar les seves antigues possessions i sempre supeditats a les reiterades expulsions decretades per l’Estat. No varen poder fundar cap casa d’ensenyament fins 1870, quan obriren un col·legi al llavors municipi de Sant Gervasi; però de nou els vaivens polítics varen obligar a tancar-lo l’any 1873.

L’època més profitosa des de l’expulsió es va donar des de 1879. En aquesta època varen fundar dues cases d’ensenyament, però de grans dimensions, que varen aconseguir recuperar aviat la seva gran reputació dins el món educatiu de la seva època: un col·legi externat a la Dreta de l’Eixample (1881) i un Internat a Sarrià (1892), provinent de Manresa. Les escoles gratuïtes varen ser un objectiu posterior i supeditat als seus col·legis a través de les seves congregacions marianes d’alumnes i antics alumnes, que dintre de les nombroses activitats caritatives que duien a terme també es trobava l’ensenyament als barris més modestos i deprimits. Varen arribar a tenir tal força, que aconseguiren fundar escoles als barris del Clot (1899), Hostafrancs (1904), Sagrada Família (1904) i Gràcia (1925). Eren centres vinculats als Jesuïtes, tutelats i inclús dirigits per ells; però no eren propietat de la Companyia. I l’ensenyament impartit era clarament diferent al dels col·legis: de caire caritatiu i pietós, gratuït, elemental i més basat en la moralització catòlica que en la instrucció i educació.

A finals dels anys 20, els Jesuïtes varen viure una nova etapa d’expansió: varen tornar a obrir el Col·legi de Sarrià (que havia estat convertit en Facultat de la Companyia l’any 1914), es va fundar l’Institut Comercial a la Dreta de l’Eixample (1927) i l’Escola del Clot es va integrar com a casa pròpia dels Jesuïtes (1930). D’aquesta manera, els Jesuïtes varen arribar a tenir 6 cases d’ensenyament a la ciutat entre pròpies i vinculades; però aquesta progressió es va veure estroncada sobtadament amb el Decret de dissolució de la Companyia l’any 1932. Però això no va acabar amb la seva activitat, ja que per suplir els col·legis obriren diverses acadèmies externa i legalment laiques, que varen continuar la tasca dels col·legis inclús gairebé amb el mateix alumnat; per altra banda, les Escoles gratuïtes també varen continuar obertes, perquè legalment no estaven a nom de la Companyia de Jesús. Gràcies a aquesta darrera expulsió, les cases dels no varen patir cap tipus de dany al esclatar la Guerra Civil, al trobar-se en mans dels poders públics i no dels religiosos.

Després de la Guerra Civil, els Jesuïtes recuperaren totes les seves cases anteriors a 1932 i inclús varen seguir fundant noves cases a través de les seves congregacions marianes a la Dreta de l’Eixample (1939) i Horta (1950). També al Poble Sec (1950), malgrat que aquesta va néixer a càrrec del rector parroquial, que era Jesuïta. D’aquesta manera, els Jesuïtes arribaren a tenir fins a 10 cases d’ensenyament dirigides (directa o indirectament) l’any 1950, sent en aquesta dècada la comunitat masculina més nombrosa a la ciutat.

Aquesta situació es va mantenir durant força anys, fins que una reestructuració progressiva al llarg dels anys 70 i 80 va fer que es perdessin tots els centres congregacionals: per una part, la viabilitat d’aquests centres estava en joc; per altra banda, s’imposava una igualació jurídica i funcional entre els col·legis (fonamentalment elitistes) i centres congregacionals (de caire caritatiu) coincidint amb la profunda reforma educativa duta a terme al país durant els anys 70. Així, entre 1978 i 1984 els Jesuïtes varen passar de 9 a 4 cases; però totes viables i amb un funcionament intern similar: tots els centres congregacionals varen passar a ser entitats independents o varen desaparèixer i només el centre del Poble Sec mantingué un cert vincle amb la Companyia fins l’actualitat.

Malgrat aquesta dura reconversió que els va fer perdre més de la meitat dels seus centres, els Jesuïtes continuen sent una de les comunitats més nombroses i influents dins la ciutat, ja que la disminució d’efectius ha sigut comuna a totes les comunitats masculines. Només els Germans de La Salle i els Escolapis mantenen més centres que els Jesuïtes. Però sempre el seu prestigi i qualitat han romàs intactes.

10. ORDE DELS MÍNIMS

Coneguts com a Mínims.

Orde mendicant.

Fundat per Sant Francesc de Paola a Paola (Itàlia) l’any 1435.

Establerts a Barcelona des de 1573 fins 1835, tornaren l’any 1901.

La seva finalitat és la penitència evangèlica.

• Convent de Sant Francesc de Paula (1573-1835). Jonqueres - Ramon Mas - Sant Francesc de Paola - Sant Pere més Alt - Hort d’en Favà (desapareguda) - Muralla (ara Plaça Urquinaona - Trafalgar). Barri Gòtic.

Convent de clausura, on no havia inicialment cap ensenyament. Establerts a Sant Beltran (1573) passaren l’any 1589 a l’adreça esmentada. Amb l’Exclaustració de 1835 els religiosos són expulsats, el convent convertit en fàbrica (actualment hi ha el Palau de la Música) i l’església convertida en parròquia.

• Escola gratuïta de Sant Francesc de Paula (1816?-1821?). Jonqueres - Ramon Mas - Sant Francesc de Paola - Sant Pere més Alt - Hort d’en Favà (desapareguda) - Muralla (ara Plaça Urquinaona - Trafalgar). Barri Gòtic.

Escola gratuïta de nens oberta dins el Convent dels Mínims, que fins llavors mai havia tingut cap tipus d’ensenyament. Oberta arran la petició de Ferran VII d’obrir escoles als convents (finals de 1815), va desaparèixer en el decurs del Trienni Liberal.

• Convent de Sant Joaquim - Escola Apostòlica (1901). Oblit, 22 (abans 3). Guinardó.

Seminari, Noviciat i Convent. Incendiat l’any 1909, fou reobert en abril de 1910. La seva Escola funcionà des de 1971 fins 1984. Religiosos: 5 (1927).

- Anàlisi

Els Mínims es dediquen a la vida contemplativa, estrictament marcada per una actitud de penitència i màxima austeritat en la seva existència. Únicament es varen estendre per Itàlia, passant posteriorment a Espanya instal·lant-se a Málaga (1493) i arribant a tenir més de 100 convents al segle XVIII. A Catalunya varen arribar l’any 1573 (Barcelona) i després a 8 poblacions més. Després de la seva desaparició total a causa de l’Exclaustració de 1835, varen tornar a Espanya ubicant-se a Barcelona (1901), però no varen fundar noves cases fins els anys 70. Actualment es mantenen a 4 ciutats espanyoles: Barcelona, Palma, Madrid i Sevilla.

L’activitat docent mai ha format part del seu mode de vida a tots els seus convents, sent aquesta la tònica habitual tant abans com després de l’Exclaustració. Ni tan sols en el període 1816-1820, en el que tantes comunitats obriren petites escoles sense haver-se dedicat mai a aquesta tasca fins aquell moment, es varen atrevir a fer-ho. Només en una etapa molt posterior i sense que hagués cap motivació extrema, varen obrir una escola amb 1a ensenyança (EGB) dintre del seu propi Convent del Guinardó (1971-1984), encara que mai va tenir massa alumnes. Devia ser una necessitat del barri, poc important numèricament, que quan va poder ser satisfeta per altres vies permeté als Mínims tancar l’escola i retornar als seus ministeris parroquials i de màxima penitència.

11. ORDE DELS SERVITES DE MARIA

Coneguts com a Servites.

Institut de vida religiosa.

Fundat per set sants servites a Florència (Itàlia) l’any 1233.

Establerts a Barcelona des de 1576, marxaren l’any 1835.

Les seves finalitats eren el ministeri pastoral i la devoció a la Mare de Déu.

• Convent del Bonsuccés (1576-1835). Plaça Bonsuccés - Plaça Vicenç Martorell. Raval.

Convent sense col·legi ni ensenyament. Establerts definitivament en aquest edifici l’any 1636 després de diversos establiments provisionals i tampoc propis. Amb l’Exclaustració de 1835 els religiosos són expulsats i el convent convertit en caserna militar. Ja no han tornat a la ciutat.

• Escola gratuïta del Convent del Bonsuccés (1816?-1821?). Plaça Bonsuccés - Plaça Vicenç Martorell. Raval.

Escola gratuïta de nens oberta dins el Convent dels Servites, que fins llavors mai havia tingut cap tipus d’ensenyament. Oberta arran la petició de Ferran VII d’obrir escoles als convents (finals de 1815), va desaparèixer en el decurs del Trienni Liberal.

- Anàlisi

Els Servites es dediquen únicament a activitats d’oració i treball en comunitat des de la seva fundació, apart dels ministeris parroquials. A Espanya varen arribar a Cuevas de Cañart (Terol) l’any 1497, obrint des de llavors altres convents per tota Espanya, entre ells Barcelona (1576).

L’ensenyament no té res a veure amb el seu talant, tan recollit i introspectiu. En realitat, la seva experiència docent fou molt breu i obeint al requeriment de Ferran VII (1815) demanant escoles gratuïtes als convents masculins. Malgrat no ser obligatori (no tots en va fer cas), en el cas de Barcelona els Servites ho acceptaren i obriren una escola al seu Convent (1816). Amb el Trienni Liberal (1820) es va acabar, quedant l’experiència com un simple punt gairebé imperceptible.

L’Exclaustració de 1835 fou molt dura pels Servites, ja que no varen aconseguir retornar ni tan sols quan les circumstàncies foren més propícies. Va passar més d’un segle fins que varen tornar l’any 1949, establint-se a Dènia. Actualment es mantenen a 4 localitats: Dènia, València, Madrid i Plasencia. A Barcelona mai han aconseguit tornar, malgrat que va ser aquí on varen tenir un dels seus convents més puixants.

12. ORDE DE FRARES MENORS CAPUTXINS

Coneguts com a Caputxins.

Orde mendicant.

Fundat per Mateu di Bascio a Albacina (Itàlia) l’any 1525.

Establerts a Barcelona des de 1578 fins 1835, tornaren l’any 1884.

La seva finalitat és la vida evangèlica i l’esperit de servei.

• Convent de Sarrià (1578-1835). Passeig de Santa Eulàlia - Desert de Sarrià. Sarrià.

Primer convent dels Caputxins a la llavors Vila independent de Sarrià. Desaparegut amb l’Exclaustració, varen retornar a Sarrià l’any 1887.

• Convent del Montcalvari (1578-1714). Gràcia.

Primer convent dels Caputxins a la ciutat, destruït amb la Guerra de Successió.

• Convent de Santa Madrona (1619-1723). Raval.

Segon convent dels Caputxins a la ciutat, que tampoc va tenir mai cap activitat docent.

• Escoles de la Divina Pastora (1906-1911?). Sant Pere més Baix, 18. Barri Gòtic.

Dintre del Convent de Nostra Senyora de l’Ajuda, fundat l’any 1884, s’organitzaren l’any 1906 unes Escoles Dominicals de la VOT per a serventes. És molt probable que als pocs anys es traslladés al Col·legi de la Divina Pastora de les Caputxines de Bailén, 38 a la Dreta de l’Eixample, on existien unes escoles dominicals del mateix nom ja esmentades des de 1912. Inclús és possible que tinguessin la seu en aquest col·legi ja des de bon principi, ja que estaven dirigides a dones.

• Escoles de Nostra Senyora del Roser de l’Associació de Nostra Senyora de Pompeia (1912-1912).Avinguda Diagonal, 450. Gràcia.

Dintre del Convent de la Mare de Déu del Roser de Pompeia, fundat l’any 1908, es va promoure la creació de l’Associació de Nostra Senyora de Pompeia l’any 1910, amb diversos serveis socials per a la població de Gràcia. Entre aquests es trobava l’organització d’unes escoles gratuïtes. Diürnes per a nois i noies, nocturnes per obrers i dominicals per serventes. Els Caputxins varen tenir una intervenció directa, malgrat no ser la seva finalitat principal. Varen començar a funcionar l’any 1912 i es varen organitzar al mateix convent, però per manca d’espai aviat es va decidir traslladar-les a un nou local més ampli el mateix any.

• Ídem (1912-1926). Travessera de Gràcia, 8 prop Gran de Gràcia- Antic Teatre Coliseu. Gràcia.

Trasllat de les escoles a un local més ampli, en l’Antic Teatre Coliseu i amb dues finques adjacents. L’any 1911 tenl’any 127 alumnes; l’any 1914 tenen 273 nens i 140 nenes diürns i 460 obrers nocturns. L’any 1915 la secció femenina es trasllada a Aribau, 62.

• Ídem (1926-1972). Riera de Sant Miquel, 1 bis. Gràcia.

Trasllat de la casa anterior a un nou edifici més espaiós, construït en terrenys annexes al Convent dels Caputxins.

• Ídem (1915-1920). Aribau, 62. Esquerra Eixample.

Des de 1915 la secció de nenes se situa en Aribau, 62. No s’esmenta la participació directa dels Caputxins en les activitats docents: en aquest cas, se’n feien càrrec unes senyoretes integrants de l’Associació. No tornen a esmentar-se des de 1920.

- Anàlisi

Els Caputxins varen sorgir com una de les moltes variants de l’Orde Franciscana, concretament a Itàlia, aconseguint una expansió fora del que va ser habitual en la resta de ramificacions. A més, varen aconseguir tenir una personalitat molt definida, especialment gràcies a la seva vestimenta (la seva imprescindible caputxa, que els donà el seu nom) i llarga barba, que els conferia una imatge molt concreta i que els va fer més coneguts com a Caputxins que com a Franciscans, pràcticament donant per fet que es tractava d’un orde religiós apart. I així va ser l’any 1525, quan es va convertir en un orde religiós independent. Varen arribar a Espanya l’any 1578 (Barcelona), aconseguint una expansió molt ràpida, especialment als segles XVI i XVII. Amb la Desamortització de 1835 varen desaparèixer totalment i ni tan sols varen poder tenir una casa de formació de missioners. Malgrat això, la seva tornada fou relativament aviat (1863) i varen mostrar una vitalitat poc freqüent dintre de les antigues ordes en el seu retorn.

Actualment es mantenen a unes 45 localitats espanyoles, de les quals 7 són catalanes.

Sembla que el modus vivendi dels Caputxins va generar molta expectació a Barcelona, ja que va ser en aquesta ciutat on varen fer la seva primera fundació espanyola. I encara més, ho varen fer de manera doble i simultània: varen fundar un convent a Sarrià, llavors municipi independent i un altre al barri de la Ribera (posteriorment enderrocat) l’any 1578. Aquest fou l’inici d’una expansió constant per tota Catalunya durant els segles XVI i XVII, arribant a més de 30 localitats.

A la ciutat varen arribar a tenir fins a tres cases: una tercera (1619-1723), durà només un segle. Però cap d’elles es va dedicar mai a l’ensenyament, ni tan sols puntualment en l’època 1816-1820. Malgrat la seva expansió, mai varen obrir cap col·legi-convent.

Amb l’Exclaustració de 1835 varen desaparèixer, com la resta de religiosos. Varen tornar l’any 1884 i varen tenir una vitalitat molt poc habitual dintre dels ordes religiosos retornats amb tres cases obertes en 25 anys: després d’establir-se al Barri Gòtic (1884), varen edificar nous convents a Sarrià (1887) i Diagonal-Gràcia (1908). Precisament, en aquest darrer convent es va fundar una escola l’any 1912, més per la necessitat del barri que per un canvi de plantejaments generals d’acció de l’Orde. L’escola va tancar l’any 1972, dedicant-se a altres treballs. Per tant, l’etapa docent dels Caputxins a la ciutat ha sigut molt recent (malgrat portar més de quatre segles a la ciutat) i justament de 60 anys.

Actualment els Caputxins segueixen mantenint l’ensenyament a algunes de les seves cases a Espanya, però com una de les moltes tasques de servei que els Caputxins duen a terme. Bàsicament es dediquen als seus ministeris a parròquies, a més de pastoral i centres d’acollida per a joves.

13. ORDE DE GERMANS DESCALÇOS DE LA BENAURADA VERGE MARIA DEL MONT CARMEL

Coneguts com a Carmelites Descalços.

Orde mendicant.

Fundat per Santa Teresa de Jesús a Duruelo (Espanya) l’any 1568.

Establerts a Barcelona des de 1586, marxaren l’any 1835 i tornaren l’any 1896.

La seva finalitat és la vida contemplativa i servei d’apostolat.

• Convent de Sant Josep (1586-1835). Rambla Sant Josep, 101 - Passatge Colom - Jerusalem - Passatge de la Virreina. Raval.

Convent sense ensenyança. L’any 1835 tant l’Església com el convent foren incendiats i posteriorment enderrocats, situant-se l’actual Mercat de la Boqueria.

• Escola gratuïta del Convent de Sant Josep (1816?-1821?). Rambla Sant Josep, 101 - Passatge Colom - Jerusalem - Passatge de la Virreina. Raval.

Escola gratuïta de nens oberta dins el Convent dels Carmelites Descalços, que fins llavors mai havia tingut cap tipus d’ensenyament. Oberta arran la petició de Ferran VII d’obrir escoles als convents (finals de 1815), va desaparèixer en el decurs del Trienni Liberal.

• Convent de la Mare de Déu de Gràcia - Josepets (1626-1835). Gràcia.

Segona fundació dels Carmelites Descalços, a la llavors independent Vila de Gràcia.

• Convent dels Carmelites Descalços (1896). Avinguda Diagonal, 424. Dreta Eixample.

Retorn dels Carmelites a la ciutat.

• Col·legi de Nostra Senyora del Carme i Sant Joan de la Creu (1921-1971). Roger de Llúria, 151-153. Dreta Eixample.

Va néixer com a Escolania pels escolans de l’Església del Convent dels Carmelites (situat a Av. Diagonal 424, molt a prop de l’edifici) i després es va ampliar com a col·legi per un alumnat més extens. Malgrat el que diuen algunes fonts, no fou escola parroquial. Va tancar i fou enderrocat.

- Anàlisi

Els Carmelites Descalços es dediquen a una vida contemplativa basada en l’antiga vida eremítica, a la vegada que mantenen una actitud activa davant dels reptes de la vida quotidiana. Varen sorgir l’any 1568 com una reforma dels antics Carmelites, no només a causa d’un relaxament de la seva forma de vida (habitual a aquells temps en moltes Ordes), sinó també molt influenciats pel misticisme de Santa Teresa de Jesús, buscant una forma de vida especialment estricta inclús en comparació amb l’essència del primitiu esperit carmelità. Varen generar gran entusiasme, amb nombroses fundacions durant els segles XVI i XVII. Desapareguts totalment d’Espanya amb la Desamortització, varen tornar l’any 1868. Actualment es mantenen a unes 60 localitats de la península, 6 a Catalunya.

A Barcelona varen arribar l’any 1586, quan l’Orde no tenia ni 20 anys de vida i fou la seva primera casa a Catalunya. Varen fundar dos convents, al Raval (1586) i a Gràcia (1626). Mai varen fundar cap col·legi-convent; per tant, la seva etapa docent abans de l’Exclaustració fou molt discreta, reduïda a una escola oberta al seu Convent (1816-1820) arran el requeriment de Ferran VII als ordes per obrir escoles de nens als convents (1815). No va sobreviure més enllà del Trienni Liberal. El convent fou incendiat i totalment destruït l’any 1835 amb la crema de convents i poc després la Desamortització els va foragitar de la ciutat.

No varen retornar fins 60 anys després, de nou amb un únic convent construït a la Dreta de l’Eixample (1896). De nou varen tenir una etapa docent tardana, però aquest cop més constant amb una escola annexa al Convent (1921), que va durar fins 1971. En aquesta segona etapa, la seva dedicació va ser justament de mig segle.

Des de llavors, els Carmelites s’han dedicat a altres tasques a la ciutat, centrant-se en els seus ministeris parroquials.

14. CLERGUES REGULARS TEATINS

Coneguts com a Teatins.

Orde religiosa clerical.

Fundat per Sant Gaietà de Thiene a Roma (Itàlia) l’any 1524.

Establerts a Barcelona de 1632 a 1835, de 1909 a 1916 i novament des de 1927.

La seva finalitat són els ministeris sacerdotals.

• Convent de Sant Gaietà (1632-1653). Montalegre. Raval.

Primera presència dels Teatins a Barcelona. Realment dit Convent de l’Expectació de Nostra Senyora i Sant Maties, popularment sempre fou conegut com de Sant Gaietà. Mai varen tenir ensenyament.

• Ídem (1653-1666). Cucurulla - Boters. Barri Gòtic.

Trasllat de la casa anterior.

• Ídem (1666-1835). Plaça de Santa Anna (ara Avinguda Portal de l’Àngel, entre Cucurulla-Archs i Comtal-Santa Anna). Barri Gòtic.

Trasllat definitiu de la casa anterior fins l’Exclaustració de 1835.

• Comunitat (1927-1977; 1988). Enric Granados, 6 pral. (abans Universitat). Esquerra Eixample.

Tercera i definitiva presència dels Teatins a Barcelona. Dedicats únicament als ministeris sacerdotals de la propera Església de Sant Gaietà (Consell de Cent, 293), després de la Guerra Civil també obriren un local de pupil·latge per nois. Als darrers anys han obert una Residència d’Estudiants (1996). Però mai es dedicaren a l’ensenyament.

• Comunitat (1977-1988). Consell de Cent, 303 1r.

Trasllat temporal de la casa anterior.

- Anàlisi

Els Teatins es dediquen a tasques d’apostolat del poble, així com a emular la vida dels apòstols, traduït en l’actualitat en els ministeris sacerdotals. Arribaren a Espanya l’any 1629 (Madrid) i molt poc després a Barcelona (1632), obrint posteriorment altres cases: Saragossa, Salamanca i Mallorca. Els segles XVII i XVIII va ser l’època d’esplendor de l’Orde, estesa per tota Europa central i l’Amèrica colonial.

La seva dedicació a l’ensenyament a Barcelona fou indirecta i vinguda per circumstàncies excepcionals. Amb l’Exclaustració de 1835, els Teatins varen desaparèixer de tota Espanya. A la resta d’Europa també varen veure’s molt reduïts en recursos vocacionals i humans i inclús a principis del segle XX estaven pràcticament extingits. El Papa va intervenir per evitar la seva desaparició i dues comunitats s’agregaren als Teatins: els Fills de la Sagrada Família de Tremp, a finals de 1909; i la Congregació de Sant Alfons de Ligori de Felanitx (Mallorca), a principis de 1910. Totes dues dedicades a l’ensenyament. D’aquesta manera l’Orde va sobreviure i pogué ressorgir fins als nostres dies, convertint-se de facto en un orde religiós de naturalesa espanyola.

L’absorció dels Fills de la Sagrada Família va suposar el seu retorn a Barcelona, ja que aquests posseïen diverses cases d’ensenyament a la ciutat. Per tant, els Teatins es dedicaren a l’ensenyament a Barcelona a través d’aquesta agregació. Però l’any 1916 els Fills de la Sagrada Família recobraren la seva autonomia i per tant els Teatins varen tornar a desaparèixer de Barcelona. Cap casa de la Sagrada Família romangué fidel els Teatins.

La seva definitiva arribada a Barcelona fou l’any 1927, aquesta vegada amb efectius humans propis, però dedicant-se únicament als ministeris, fins l’actualitat. Posteriorment afegiren una residència de nois (1996), però mai han retornat a tasques d’ensenyament. Actualment, a Espanya es mantenen a 8 localitats: a Mallorca (Felanitx i Palma), Barcelona, Madrid i petites localitats disseminades per la península.

Per tant, la dedicació dels Teatins a l’ensenyament a Barcelona fou pràcticament casual. En el seu moment, l’agregació dels Fills de la Sagrada Família els va fer revifar, però no va ser la comunitat adequada, ja que les seves activitats poc tenien a veure. Amb el temps, els Teatins ho varen acabar assumir com a tasca pròpia gràcies a les cases dels Ligorians de Mallorca, que també es dedicaven només a l’ensenyament (però no varen acabar separant-se). Però no ho varen aplicar a Barcelona quan varen arribar per tercera i definitiva vegada.

15. CONGREGACIÓ DE L’ORATORI DE SANT FELIP NERI

Coneguts com a Oratorians, o Pares Felipons.

Societat de vida apostòlica.

Fundada per Sant Felip Neri a Roma (Itàlia) l’any 1575.

Establerts a Barcelona des de 1673 fins 1835, tornaren l’any 1853.

La seva finalitat són els ministeris sacerdotals.

• Església-Oratori de Sant Felip Neri (1673-1835; 1853). Plaça Sant Felip Neri, 5-6. Barri Gòtic.

Ubicació dels Oratorians a la ciutat.

• Escola de l’Oratori (1966-1979). Plaça Sant Felip Neri, 6 (abans 2). Barri Gòtic.

Fundada l’any 1966 annexa a l’Oratori, l’any 1979 els Felipons es varen desvincular de l’Escola i aquesta ha seguit funcionant fins l’actualitat. Amb parvulari i EGB.

- Anàlisi

Els Oratorians (o Felipons) varen ser fundats per Sant Felip Neri com una comunitat de Sacerdots seculars units per la seva voluntat de fer la caritat, amb un apostolat al poble sense emetre vots de cap mena. La seva activitat és promoure les obres de misericòrdia, la predicació i específicament fomentar l’oració a través d’una cultura musical: els oratoris són fonts de música sacra. Cada casa és totalment autònoma, sense cap jerarquia superior i només als darrers anys s’ha creat una federació dels Oratoris a instàncies del Vaticà, més formal que representativa. Dedicats a tasques d’apostolat a la societat, l’ensenyament mai ha sigut tasca pels Oratorians i ni tan sols una tasca de segon ordre.

A Espanya varen arribar l’any 1645 (València), amb una difusió progressiva fins arribar a 23 Oratoris, estesos per tota Espanya, sent tots suprimits amb l’Exclaustració. Des de 1843 varen anar reobrint alguns dels Oratoris i posteriorment fundant de nous. Actualment es mantenen a 9 localitats espanyoles, amb 3 a les Balears, 3 a Catalunya i la resta a Sevilla, Alcalá de Henares (Madrid) i Tudela (Navarra).

Establerts a Barcelona amb un oratori al Barri Gòtic (1673) i molt després a Gràcia (1833), sempre han romàs apartats de qualsevol tasca docent fins dates molt recents, tant abans com després de l’Exclaustració de 1835. Tan sols han tingut una escola en dates molt recents, oberta al costat de l’oratori del Barri Gòtic (1966), amb 1a ensenyança (Guarderia i EGB). No va durar massa, ja que la titularitat dels Oratorians va durar fins 1979 i fins i tot tampoc està gaire clar si la seva participació durant aquest període va ser gaire gran.

Actualment els Oratorians es dediquen a les seves tasques de sempre, amb cap tasca docent a totes les seves cases a Espanya.

16. ORDE DE CLERGUES REGULARS MENORS

Coneguts com a Caracciolins.

Orde mendicant.

Fundat per Francesco i Agostino Caracciolo a Nàpols (Itàlia), el 1588.

Establerts a Barcelona des de 1685, marxaren l’any 1835.

La seva finalitat era el culte i els ministeris sacerdotals.

• Convent de l’Esperit Sant (1685-1715). N’Oliver del Pla d’en Llull. Barri de la Ribera.

Primer emplaçament dels Caracciolins a Barcelona. Fou demolit l’any 1715 al trobar-se dintre del barri de la Ribera, enderrocat per construir la fortalesa de la Ciutadella. Així varen passar quatre anys sense casa pròpia.

• Convent de Sant Sebastià(1719-1835). Plaça Antonio López (abans Plaça de Sant Sebastià - Consolat del Mar - Campmany - Passeig d’Isabel II). Barri Gòtic.

Trasllat de l’emplaçament anterior. Primerament va existir l’Església del mateix nom (1507-09) i dos segles després els Caracciolins se’n varen fer càrrec d’ella (1719) i construïren el seu convent annex. Dedicats només a la seva vida de comunitat, durant el segle XVIII varen voler obrir una escola gratuïta per fills de militars, que finalment no va produir-se. L’any 1835 tant l’església com el convent són comprats per la Junta de Comerç de Catalunya, fins el seu enderrocament amb l’apertura de la Via Laietana.

• Escola gratuïta del Convent de Sant Sebastià (1816?-1820). Barri Gòtic.

Escola gratuïta de nens oberta dins el Convent dels Caracciolins, que fins llavors mai havia tingut cap tipus d’ensenyament. Oberta arran la petició de Ferran VII d’obrir escoles als convents (finals de 1815), va desaparèixer amb l’inici del Trienni Liberal.

- Anàlisi

Els Caracciolins varen ser una Orde mendicant de creació tardana al seu temps, dedicats sencerament al culte i als ministeris, tasques ja força ateses per altres ordes i en una època en la que s’imposaven altres dedicacions més diversificades. Es varen difondre fonamentalment per Itàlia i després per Espanya, a on varen arribar amb un marc clerical prou dens. Arribats primer a Madrid (1594), fundaren convents principalment a Castella, les grans ciutats andaluses, Barcelona i finalment València.

Barcelona fou la seva única presència a Catalunya i varen ser el darrer orde mendicant en arribar a la ciutat: ho varen fer molt tard, mig segle després de la darrera en arribar (els Trinitaris Descalços, l’any 1632), quan totes les grans Ordes ja estaven establertes i la majoria tenien més d’una casa a la ciutat.

Encara que l’ensenyament no formava part del seu modus vivendi, la seva iniciativa d’obrir una escola per fills de militars al segle XVIII demostra una predisposició poc comuna en aquells temps, obrint-se a l’exterior i sense emparar-se en l’exclusivitat de la seva vida en comunitat. L’Escola oberta cap a 1816 fou a requeriment de Ferran VII, demanant escoles gratuïtes de nens als convents. Durà poc: als inicis del Trienni Liberal (1820) va desaparèixer.

L’Exclaustració de 1835 els va fer desaparèixer de tota Espanya. Mai més varen tornar, encara que segurament ho intentarien en algun moment. Això explicaria la absoluta manca d’informació sobre l’orde respecte al seu pas per Espanya i la ciutat.

17. CLERGUES REGULARS POBRES DE LA MARE DE DÉU DE L’ESCOLA PIA

Coneguts com a Escolapis.

Orde religiosa clerical.

Fundat per Sant Josep de Calassanç a Roma (Itàlia) l’any 1617.

Establerts a Barcelona des de 1815.

La seva finalitat és, íntegrament, l’ensenyament de nens.

• Escola Pia de Sant Antoni (1815). Ronda de Sant Pau, 70-72 (abans 54-60). Raval.

Col·legi-Escola gratuït i de pagament. El Convent de Sant Antoni Abat fou fundat l’any 1157 per l’Orde dels Antonians. Degut a l’extinció d’aquesta Orde fou traspassat als Escolapis l’any 1806, però les circumstàncies polítiques varen impedir el permís de les autoritats pertinents i ni tan sols varen poder prendre possessió. Per fi, el permís es produí l’any 1815 i a finals d’any ja començaren les classes. Des de bon principi la casa va funcionar com a escola externat gratuïta i internat de pagament, però fou l’any 1827 quan l’internat s’establí com a tal amb un funcionament separat. Funcionà aquí fins 1894, que es traslladà a la sucursal construïda a Sarrià.

L’any 1846-47 s’enderrocà l’antic convent i es construí un nou edifici, ampliat l’any 1862 aprofitant l’enderrocament de les muralles de la ciutat. Basats en l’ensenyament gratuït, els Interns només pagaven la pensió. L’any 1849 ja figura la 2a ensenyança.

Per manca d’espai s’obre una sucursal de l’externat al carrer Ample (1893) i una altra per l’Internat a Sarrià (1894).

Incendiat i destruït l’any 1909, es reconstruí totalment i fou reobert en abril de 1910, malgrat que la reconstrucció encara durà uns anys. L’any 1914 encara són gratuïts dos terços del total dels alumnes. Alumnes: 700 (1836 i 1840); 800 (1842); 963 (1908); 207 (1910); 1038 (1914). Religiosos: 20 (1914); 19 (1927).

• Escola Pia Calassància (abans Centre Calassanci) (1893). Ample, 28 (abans Ancha / General Primo de Rivera). Barri Gòtic.

Col·legi-Escola externat gratuït i de pagament, establert al antic Palau Sessa-Larrard (1772-78). 1a, 2a ensenyança i comercial. Establert a una antiga finca senyorial que fou llogada Fou obert com a sucursal del Col·legi de Sant Antoni, per l’impossibilitat de donar cabuda a tots els externs a un sol edifici. En aquest cas, els alumnes de pagament superaven en proporció als de pagament. L’any 1899 deixà de dependre de Sant Antoni i va passar a ser un centre escolapi més. Alumnes: 338 (1908); 380 (1909). Religiosos: 14 (1927).

• Secció Filial n. 1 de l’Institut “Milá i Fontanals”- Col·legi Calassanci (1969?-1974). General Primo de Rivera, 28. Barri Gòtic.

• Escola Pia de Sarrià (1894). Immaculada, 25-35 (abans Nova de Santa Eulàlia, s/n). Sarrià.

Col·legi internat de pagament. 1a i 2a ensenyança i mercantil. Trasllat de l’internat ja existent a Sant Antoni i que a causa del constant augment dels externs varen obligar a buscar un emplaçament nou dels interns, apartat i que permetés major cabuda. L’any 1890 es compraren els terrenys i es construí un edifici de nova planta (1892-94). Durant les obres, l’any 1893 es compraren la resta dels terrenys que conformaren la finca quadrangular actual. Ja inaugurat, havia d’acollir entre 140 i 160 interns de Sant Antoni; però la demanda va fer que des del principi es superessin aquestes xifres. L’any 1899, l’internat deixà de dependre de Sant Antoni i va passar a ser un centre escolapi més. Des de 1923 hi han alumnes migpensionistes i des de 1927 n’hi han també d’externs.

L’any 1933 es transformà en Mútua Escolar Josep Gispert, per adaptar-se a les noves circumstàncies jurídiques en matèria d’educació a l’Estat. L’any 1936 fou assumit per la Generalitat com a residència escolar de nens, però al poc temps es convertí en Escola Popular de Guerra per formació militar durant la Guerra Civil. Des de 1939 va recuperar el seu tarannà habitual. Alumnes: 200 (1895). Religiosos: 37 (1927).

• Escola Pia Balmes (1899-1912). Passeig de Gràcia, 114. Gràcia.

Col·legi externat de pagament. Originat en l’Acadèmia Balmes de 2a ensenyança, fundada per un Mossèn, Francesc Galí. L’any 1899 els Escolapis se’n fan càrrec de l’Acadèmia incorporant la 1a ensenyança. Primer centre escolapi sense ensenyament gratuït. Alumnes: 230 (1900); 300 (1908); 400 (1909). L’any 1912 es trasllada, encara que es continua esmenant aquesta adreça fins 1918.

• Ídem (1912-1930). Còrsega, 327. Gràcia.

Trasllat de la casa anterior. Es mantenen la 1a i 2a ensenyança.

• Ídem (1930). Balmes, 208 (abans 230-232). Gràcia.

Trasllat de la casa anterior.

• Escoles del Centro Obrero Calasancio (1905-1914?). Ronda de Sant Antoni, 2-4. Raval.

Al costat de Sant Antoni s’instal·la l’ensenyança nocturna d’obrers des de 12 anys. Alumnes: 200 (1914). No hi han més noticies des de 1914. Possiblement desaparegué amb la Setmana Tràgica.

• Escola Pia de Nostra Senyora (1909-1910). Passeig de Gràcia, 7. Dreta Eixample.

Obert com allotjament provisional de l’alumnat del Col·legi de Sant Antoni, cremat i destruït en la Setmana Tràgica. Alumnes: 300 (1910). A l’any següent es trasllada a una finca definitiva, ja com a col·legi nou i independent de Sant Antoni.

• Ídem (1910). Diputació, 277. Dreta Eixample.

Trasllat de la casa anterior. Finca en venda que els Escolapis varen fer seva des del seu inici. Nomenada des de 1913. La 2a ensenyança i comerç ja són nomenats l’any 1920. L’any 1912 va deixar de ser sucursal de Sant Antoni i des de llavors actuà com a casa independent. Religiosos: 22 (1927).

• Ensenyament (1909-12?). Sant Gil, s/n. Raval.

Casa d’ensenyament, possible substitutòria temporal del Col·legi de Sant Antoni incendiat l’any 1909 i temporalment inhàbil. Ocupa una finca abandonada pels Fills de la Sagrada Família arran dels mateixos fets. Alumnes: 300 (1909).

• Asilo de Protección a la Infancia- Protección de Menores (1949-1951). Wad-Ras, 98. Poble Nou.

• Escola Pia Mina-Pekín. Castell de les Quatre Torres. Camp de la Bota (1963-1972). Besòs.

Escola situada al Camp de la Bota, en concret al barri coster i marginal de Pekín. L’any 1972 van-se traslladar al barri de la Mina, a la mateixa zona però al terme municipal de Sant Adrià del Besòs, dedicats especialment a la promoció del món gitano.

• Escola Professional de Sant Josep de Calassanç (1963-1969). Sant Quintí, 5. Camp de l’Arpa.

Escola annexa a la parròquia del mateix nom, regida pels Escolapis des de 1953 i sota la qual nasqué aquesta casa.

• Ídem (1969-1980). Indústria, 268 6è 2n. Camp de l’Arpa.

Trasllat de la casa anterior.

- Anàlisi

Els Escolapis varen néixer com a orde religiós dedicat exclusivament a l’ensenyament, fent especial èmfasi en l’ensenyança elemental i primària i durant molts anys sencerament gratuïta des de la seva fundació i fins ben entrat el segle XIX. La seva primera arribada a Espanya fou l’any 1638, obrint una escola a Guissona (Lleida); però aviat va ser abandonada, a causa de la guerra contra França (1641). Varen tornar l’any 1677, expandint-se bàsicament per la zona nord i pirenaica de Osca i Lleida, on va néixer Sant Josep de Calassanç, el seu fundador: Barbastro (1677) i Benabarre (1681-83), ambdues a Osca. Després passaren a Catalunya: Moià (1683), Oliana (1690-1844) i Balaguer (1699). A posteriori ja es varen estendre per poblacions de tota Espanya, primer petites i posteriorment a localitats de totes dimensions, de manera espaiada i amb alt-i-baixos en el temps durant més de tres segles sense interrupció. Actualment es mantenen a unes 60 localitats d’Espanya, sent unes 15 de Catalunya.

Els Escolapis ja varen tenir Barcelona com a plaça important per a la seva arribada intentant-lo des de finals del segle XVII en diverses ocasions i que no foren autoritzats per l’autoritat competent. Finalment, ho varen poder fer aprofitant el Convent de Sant Antoni Abat, ubicat al Raval, que quedava lliure degut a l’extinció de l’Orde Hospitaler de Sant Antoni. El permís es va obtenir l’any 1806; però la Guerra d’Independència ho va complicar tot i no es va poder prendre possessió fins 1815, obrint immediatament les classes de nens. Inicialment fou només externat, afegint-se l’Internat l’any 1827. Els seus primers temps a la ciutats varen ser excepcionalment tranquils: no varen patir la crema de convents, ni varen ser exclaustrats ni varen patir la Desamortització de 1835 degut a la seva tasca d’ensenyament, considerada com a útil i apreciada tant pel poble com per les autoritats. Però sí que passaren penúries econòmiques constants que impediren cap expansió, ja que l’obligada gratuïtat d’ensenyança que ells mateixos s’imposaven reduïa el seu marge de maniobra: com a molt, varen poder reformar Sant Antoni l’any 1847. Els poders municipals subvencionaven les seves activitats, però això igualment minvava molt la seva capacitat de maniobra i els feia absolutament dependents. Amb el pas del temps, altres comunitats anaven arribant a Barcelona, creixien i fundaven cases d’ensenyament noves. Mentre, els Escolapis continuaven reduïts a la seva casa inicial.

Finalment, amb el temps es varen veure forçats a cobrar a part del seu alumnat. Però les seves cases no evolucionaren fins ser col·legis de pagament amb places gratuïtes, sinó que en essència seguien sent escoles gratuïtes amb alumnes de pagament; i pagava qui podia. Gràcies a això, a la dècada dels anys 1890 varen poder dur a terme una expansió enorme i sense perdre la seva essència: varen obrir un col·legi al Barri Gòtic (1893) i un internat a Sarrià (1894), que inicialment varen funcionar com a sucursals de Sant Antoni. I més tard, es varen fer càrrec d’un col·legi de Gràcia (1899). També, annexa a Sant Antoni, funcionava una escola específicament per obrers (1905-14), que no va tenir massa duració. D’aquesta manera recuperaren el terreny perdut respecte a altres comunitats. Amb la Setmana Tràgica (1909), Sant Antoni fou totalment destruït; però va generar indirectament una nova fundació a la Dreta de l’Eixample (1909), que s’obrí per suplir temporalment Sant Antoni i va acabar sent permanent, demostrant l’acceptació que els Escolapis tenien a la ciutat. Progressivament, el factor de gratuïtat anava minvant: l’any 1900 els Escolapis tenien uns 1750 alumnes en total, amb 736 gratuïts; l’any 1912, 2535 alumnes amb 736 gratuïts. Les despeses ocasionades per l’expansió obligaven a aquesta política de cobrament.

Després de 1910 els Escolapis donen per finalitzada la seva expansió principal, tenint un bagatge gens menyspreable de cinc col·legis a la ciutat, que després de la Guerra Civil varen poder-los mantenir en condicions. Des de 1939 varen sorgir algunes cases noves, de dimensions molt reduïdes, però de caire molt diferent i compromeses amb els problemes socials del seu temps. Cap d’elles subsisteix actualment. Primer es varen encarregar de l’Asil de nois del Poblenou (1949-51), activitat que fou testimonial. I posteriorment varen fundar dues cases: una escola al barri de la Mina-Besòs (1963), que després es va traslladar al municipi proper de Sant Adrià del Besòs l’any 1972. I una escola al Camp de l’Arpa (1963-80) d’estudis professionals.

Els Escolapis aconseguiren el seu desenvolupament amb prou mèrit, donant-se en un orde religiós amb un plantejament prou ambigu: no tenia col·legis per a privilegiats, però tampoc escoles per a pobres. La manca de tracte diferenciat segons criteris econòmics els va dificultar el seu creixement, que podria haver sigut molt més gran de comptar amb el suport econòmic i social que altres ordes sí varen tenir al optar per una clara diferenciació de tracte. Actualment es mantenen els cinc col·legis oberts al període 1893-1910, tenint com a única tasca apart de la docència els ministeris a dues parròquies. No han desenvolupat altres tasques. Destacar que el col·legi de Sant Antoni és l’únic que es manté al Raval, malgrat la decadència soferta per aquest barri.

18. MISSIONERS FILLS DEL COR DE MARIA

Coneguts com a Claretians.

Congregació religiosa clerical.

Fundada per Sant Antoni Maria Claret a Vic l’any 1849.

Establerts a Barcelona des de 1860.

La seva finalitat és el servei de la paraula.

• Col·legi Claret (abans Col·legi i Escoles del Cor de Maria) (1871-1909; 1912). Nàpols, 344-350 - Sant Antoni Maria Claret, 45-49 (abans Coello, 255) - Sicília, 323-333. Gràcia.

Col·legi de pagament i Escola gratuïta amb classes diürnes i nocturnes. L’any 1860 els Claretians fundaren l’anomenat “Convent Nou” a un modest edifici rodejat de conreus a les afores de la llavors Vila de Gràcia; però no fou fins 1871 que començaren les activitats educatives. Aquest edifici inicial es trobava a la cantonada de Claret-Nàpols, però malgrat no estar alineat amb l’Eixample Cerdà (que fou aprovat el mateix 1860), casualment en coincidia i això el va salvar força anys. Sembla que l’escola gratuïta fou establerta algun temps a Travessera de Gràcia, 260-264 en un antic Col·legi Politècnic (1895-1909 aproximadament) i devia ser un annex molt proper a l’edifici. L’any 1904 fou construïda l’actual església al Carrer Claret i que es convertí posteriorment en l’eix central del complex educatiu. Incendiat l’any 1909, es traslladaren provisionalment fins que l’edifici de Nàpols fou reconstruït totalment l’any 1912 (i ja coincidint totalment amb la quadrícula Cerdà). Degut a la demanda, es construí un nou edifici (1926-29) a la cantonada Claret-Sicília, quedant l’església centrada entre els dos edificis del Col·legi. Amb 1a ensenyança, cap a 1920 ja apareixen la 2a ensenyança i Comerç.

L’any 1936 l’església fou incendiada i encara que el Col·legi no ho fou va ser saquejat i va quedar inservible. Tornà a obrir-se l’any 1940. L’any 1960 i amb motiu del centenari de la fundació s’afegiren nous pisos i les instal·lacions esportives. Finalment, l’any 1997 s’enderroca l’edifici de Claret-Nàpols (edificat l’any 1909-12 i ja molt malmès) i es substituí per un de nou.

Alumnes: 165, 65 gratuïts (1910); 140, 40 gratuïts (1914). Religiosos: 20 (1914); 30 (1927).

• Col·legi Claret (1909-1912). Passeig de Sant Joan, 82. Dreta Eixample.

Trasllat provisional causat per l’incendi de la Setmana Tràgica.

• Casa (1868-1936). Ripoll, 25 1r. Barri Gòtic.

No hi ha ensenyament de cap tipus. Va fer de residència i Casa Generalícia, a més de fer de Seu editorial de les publicacions de la Congregació. Va desaparèixer amb la Guerra Civil.

- Anàlisi

Els Claretians varen néixer amb una finalitat doble i molt clara: per una banda la predicació al poble, suplint una tasca que realitzaven les antigues ordes exclaustrades i expulsades d’Espanya l’any 1835. Per altre banda, també tenen un objectiu missioner arreu del món. Posaven molt èmfasi en la formació dels seus membres, que eren considerats tan predicadors com missioners i ja es trobessin a Espanya com a terres americanes o africanes.

Després d’uns primers anys reduïda a un àmbit regional (Vic), al període 1860-1900 va tenir un creixement espectacular amb una expansió de base totalment peninsular i també mundial, de les quals una part varen incorporar també l’ensenyament. Molt aviat varen passar a Amèrica (1870) i posteriorment a Àfrica (Guinea Equatorial). A Catalunya, com s’ha dit, el seu origen català no va significar cap pes especial dins el Principat, fundant a unes 15 localitats i continuant presents a gairebé totes elles actualment. Fou una comunitat religiosa especialment afectada per la Guerra Civil, ja que va ser la que més religiosos va perdre durant el conflicte. Actualment es mantenen a més de 60 localitats, repartides per tota Espanya.

A Barcelona varen arribar l’any 1860, concretament als afores del municipi de Gràcia i va ser la segona fundació de la Congregació després de la casa mare de Vic. De seguida, per poder mantenir la casa es varen dedicar a l’ensenyament amb un col·legi i escola (1871), malgrat no ser una dedicació prioritària. No varen tenir cap més expansió a la ciutat: la formació de missioners i predicadors estava suficientment satisfeta amb aquella casa i el col·legi ajudava a mantenir-la. Malgrat això, la casa va tenir un creixement progressiu i constant fins convertir-se en l’activitat fonamental dels Claretians a la ciutat. Va patir l’infortuni de ser incendiat amb la Setmana Tràgica (1909) i també durant la Guerra Civil (1936), però va poder sobreviure. Actualment continua sent el col·legi més important de la seva zona.

19. ORDE HOSPITÀLARIA DE SANT JOAN DE DÉU

Coneguts com a Hospitalaris de Sant Joan de Déu.

Orde Mendicant.

Fundat per Sant Joan de Déu a Granada l’any 1537.

Establerts a Barcelona des de 1867.

La seva finalitat és la hospitalitat amb pobres i malalts.

• Asil de la Immaculada Concepció (1867-1881). Rosselló, 175. Esquerra Eixample.

Hospital-escola infantil. Instal·lats en una caseta al xamfrà, varen fer una ampliació de l’edifici que va concloure l’any 1875. Ja dedicats a guarir i educar als nens ingressats. Buscant un lloc més ampli i retirat, es traslladen a Les Corts i varen vendre la finca als Missioners del Sagrat Cor.

• Escoles de l’Asil de Sant Joan de Déu (1881-1969). Deu i Mata, 57 (abans San Francisco / Carmelo / Gelabert Coscoll, 30) - Av. Diagonal, 565 (abans 14 de Abril / Av. Generalísimo, 635). Les Corts.

Trasllat de la casa anterior. A més d’Hospital-Escola, és un Asil internat gratuït per a nens malalts i cecs. Reben ensenyament elemental i d’oficis, adequat a les seves possibilitats fins curar-se. De 5 a 15 anys. L’any 1969 es trasllada a Esplugues, transformant-se en Hospital i perdent tota activitat educativa. Interns: 200 (1895); 240 (1900); 204 (1914). Religiosos: 18 (1905); 22 (1927).

• Casa (-1895?-). Comtal. Barri Gòtic.

Efímera sucursal de la casa de Les Corts, nomenada una única vegada i segurament amb els mateixos fins. Molt breu, no hi han més detalls.

- Anàlisi

Els Hospitalaris de Sant Joan de Déu són un orde mendicant de fundació tardana, però d’activitat molt activa i específica: el servei a tot tipus de malalts. Es dedicaren a disminuïts psíquics o físics, vells, nens... i a tot tipus d’establiments sanitaris.

L’Orde es va escindir al poc temps (1608) en dues branques: l’espanyola i la italiana, diferenciades només en tenir els seus Superiors respectius i cobrir àrees geogràfiques diferenciades. En general, es varen expandir principalment per Europa i també per Amèrica colonial amb els anomenats hospitals-missió. En el segle XVIII varen arribar a tenir més de 160 hospitals, que amb l’Exclaustració de 1835 varen perdre totalment fins arribar al extrem de què la branca espanyola es va extingir (1850). Però la branca italiana continuava activa a la resta d’Europa i quan les condicions varen ser força més propícies varen venir a la península, restaurant novament l’Orde (1867). Varen venir precisament a Barcelona, quan mai fins llavors els Hospitalaris havien estat presents a Catalunya, fundant també una altre hospital a Sant Boi de Llobregat (1895). Actualment es mantenen a unes 35 localitats espanyoles, 6 d’elles catalanes.

A Barcelona, els Hospitalaris s’especialitzaren des de bon principi només en la sanitat infantil. Degut a les característiques de les convalescències infantils, l’Hospital també va ser habilitat com a Escola pels seus ingressats. Així, varen construir un Hospital-Escola a l’Esquerra de l’Eixample (1867) que anys després es va traslladar a Les Corts (1881), a un lloc llavors prou retirat del casc urbà. Amb les grans dimensions d’aquesta única casa donaven prou cabuda a les necessitats sanitàries de la ciutat en la seva vessant infantil, sent l’hospital més gran d’aquestes característiques a la seva època. Per això, no necessitaren expandir-se a la ciutat.

Amb la millora de les condicions higièniques i els avenços mèdics, les atencions s’anaven fent cada vegada menys necessàries les llargues convalescències d’antuvi. Això feia que l’ensenyament fos cada vegada menys important davant la manca de llargues estàncies, fins que al ser traslladat a un nou edifici a Esplugues de Llobregat (1969), ja ho va fer únicament com a hospital i la seva vessant docent va desaparèixer del tot.

Últimament han afegit a les seves tasques sanitàries l’acollida d’immigrants.

20. FILLS DE LA SAGRADA FAMÍLIA, JESÚS, MARIA I JOSEP

Coneguts com a Fills de la Sagrada Família.

Congregació religiosa clerical.

Fundat pel Beat Josep Manyanet a Tremp l’any 1864. Extingida l’any 1909, fou restablerta l’any 1916.

Establerts a Barcelona des de 1872 a 1873, varen tornar l’any 1876.

La seva finalitat és l’educació i formació de la joventut i ministeris sacerdotals.

• Escola de la Junta de Damas (1872-1873). Beates, 2 2n. Barri Gòtic.

Escola gratuïta, finançada per aquesta entitat de dones i portada pels religiosos. A finals de 1873, a causa de la inestabilitat del moment i malaltia dels religiosos, abandonen l’empresa i abandonen la ciutat. No tornen fins 1876.

• Escoles de la Junta Diocesana de Enseñanza (1876-1880). Ponent ,18 1r (ara Joaquín Costa). Raval.

Retornats a la ciutat, els religiosos tornen a fer-se càrrec d’unes escoles finançades per una associació caritativa; en aquest cas, els seus mitjans els permeten fer-se càrrec de dues cases.

• Escoles de la Junta Diocesana de Enseñanza (1876-1880). Sant Ferran, 33 1r (ara de la Maquinista). Barceloneta.

Retornats a la ciutat, els religiosos tornen a fer-se càrrec d’unes escoles finançades per una associació caritativa; en aquest cas, els seus mitjans els permeten fer-se càrrec de dues cases.

• Col·legi de Jesús, Maria i Josep (1877-1877). Tramontana, 18. Sant Andreu.

Fundació provisional del Col·legi a una casa anomenada Can Salí, que pocs mesos després fou traslladat a un lloc millor, cedint l’edifici pel Noviciat de les Religioses de la Sagrada Família de Natzaret, branca femenina de la Congregació.

• Ídem (1877). Sant Sebastià, 55. Sant Andreu.

Trasllat de la casa anterior a una casa anomenada Torre Llobet. Col·legi de pagament i Casa generalícia. 1a i 2a ensenyança, aquesta darrera ressenyada des de 1884. L’any 1887 apareix el seu emplaçament especificat per primera vegada. Incendiat l’any 1909, fou reobert un mes després. Alumnes: 320 (1908); 200 (1909). Religiosos: 19 (1927).

• Jesús, Maria i José (1909?-1915?). Gran de Sant Andreu, 335. Sant Andreu.

Escola de 1a ensenyança. No indica orde religiós que el porti, però pot tractar-se d’un trasllat temporal del col·legi del mateix nom obert a causa de l’incendi de l’edifici original l’any 1909. És nombrat fins 1915 i coincideix casualment amb l’època que la comunitat fou absorbida pels Teatins. Alumnes: 95 (1909).

• Escola Catòlica de Sant Josep de la Juventud Católica de Barcelona (1881-1901?). Nou de la Rambla, 69 (abans Conde del Asalto). Raval.

Escola gratuïta finançada per l’associació caritativa del mateix nom, fundada l’any 1869 i fent-se càrrec els religiosos de la seva gestió des de 1881.

• Escola Catòlica de Sant Josep de la Juventud Católica de Barcelona (1881-1901?). Sant Oleguer, 17 1r. Raval.

Escola gratuïta de caràcter similar i mateixes característiques.

• Ídem (1901?-1909). Riereta, 28. Raval.

Escola gratuïta de nens i part de pagament. Escola oberta com a resultat de la reunificació de les dues escoles anteriors. Diürna i nocturna. Alumnes: 255 diürns i 95 nocturns (1901). És possible que l’any 1908 es traslladés a San Gil, 3 al mateix Raval, finca molt més espaiosa i funcional. En tot cas l’escola desapareix l’any 1909, però segons algunes fonts sembla que els religiosos mantenen aquesta casa fins els anys 20.

• Escoles de la Asociación de Católicos de Barcelona (1887-1889). Lledó, 4. Barri Gòtic.

Escoles gratuïtes portades per la Congregació del mateix nom. Molt aviat es traslladà a Riera Alta, 21 al Raval.

• Escoles de la Asociación de Católicos de Barcelona (1887-1889). Ferlandina, 45. Raval.

Escoles gratuïtes portades per la Congregació del mateix nom i els GG. de La Salle fins 1887, que passa als Fills de la Sagrada Família. Es traslladà a Riera Alta, 21.

• Escoles de la Asociación de Católicos de Barcelona (1889-1906). Riera Alta, 21. Raval.

Escoles gratuïtes, diürnes i dominicals. Obertes l’any 1889, es tracta del trasllat de les dues cases anteriors a un local molt més espaiós, ara portades amb ajuda de Las Conferencias de San Vicente de Paúl. Nens obrers de 3-14 anys. Alumnes: 294 diürns (1898). Religiosos: 3 (1901). Igualment desaparegudes amb la Setmana Tràgica.

• Ídem (1906-1909). Sant Gil, 3 1r. Raval.

Trasllat de la casa anterior i és probable que des de 1907 també absorbís la casa de Riereta, 28. En tot cas, tot va desaparèixer amb la Setmana Tràgica. Fins 1912 també apareix com pertanyent als PP. Religiosos de la Caritat Cristiana (orde religiós no localitzat), però es pot tractar d’una transcripció errònia de la Congregació. També surt una escola dominical de la Asociación de los Amigos de los Pobres des de 1907 i fins 1915 com a mínim, però potser fossin entitats diferents a la mateixa finca. Alumnes: 50 (1914).

• Casa d’Ensenyança (1889-1890?). Canuda, 31. Barri Gòtic.

Segurament es tracta de l’emplaçament inicial de la casa següent.

• Casa d’ensenyança (1890-1901). Sant Pere Més Baix, 55. Barri Gòtic.

Possible trasllat de la casa anterior.

• Col·legi Pare Manyanet (abans Col·legi-Taller del Nen Jesús i Col·legi Sagrada Família) (1892).Taquígraf Garriga, 129 (abans San Carlos, 49 / Castellbisbal / Carmelo) - Entença, 301 (abans Riera de Magòria) - Prat Rull - Travessera de les Corts, 331 (abans 3-5). Les Corts.

Col·legi-Taller per a fills d’obrers de Les Corts. Fundat per un sacerdot l’any 1883, l’any 1892 se’n fan càrrec els religiosos. 1a ensenyança i oficis manuals, de 5-14 anys. De pagament, part gratuït. Incendiat l’any 1909, fou reobert en setembre. Des de 1918 l’Escolasticat de Filosofia i Teologia es trasllada a aquesta casa i sembla que el Taller no tanca malgrat no ser nombrada durant uns anys malgrat apareix documentat fins 1932 amb la Casa generalícia. Des de 1929 aproximadament canvia la seva denominació per Sagrada Família.

L’any 1964 hi hagué una profunda renovació amb la construcció d’un nou edifici que és el que hi ha en l’actualitat i adoptant la denominació actual. Alumnes: 126 en total, 36 gratuïts (1899); 61, ? gratuïts (1914). Religiosos: 5 (1927).

• Cúria Provincial (1896-1900). Elisabets, 19 2n 1a. Raval.

Separada temporalment de la casa de Sant Andreu, passats uns pocs anys va tornar al seu antic emplaçament. No va oferir classes.

• Escolania de l’Església de la Mare de Déu de la Mercè (1897-1904). Ample. Barri Gòtic.

Escolania per a nens amb ensenyament de música. Amés, ensenyança elemental gratuïta a càrrec dels religiosos a la mateixa Escolania. 70 alumnes de 5 a 12 anys.

• Asilo Naval Español. Corbeta “Tornado” (1897-1899). Moll d’Espanya. Port de Barcelona.

Asil fundat l’any 1877 i que durà més enllà de 1939 instal·lat a diversos vaixells, especialment a corbetes. Els religiosos se’n encarregaren només un parell d’anys. Per a orfes de marins desitjosos de aprendre l’ofici de mariner. De 10-16 anys. Amb places de pagament i gratuïtes. Asilats: 70-100 (1895); 70 (1901).

• Col·legi Santíssim Redemptor (-1970?-). Montnegre, s/n. Les Corts.

Només varen donar catequesi. No va ser mai un centre depenent i a més el vincle va ser molt breu.

- Anàlisi

Els Fills de la Sagrada Família es dediquen únicament a l’ensenyament des de la seva fundació, amb un especial èmfasi a les classes populars i modestes i amb una voluntat de cristianització de les famílies a través d’aquesta tasca. D’aquí el seu nom.

Després d’uns anys reduïts a la Casa mare de Tremp, l’any 1872 els Religiosos varen arribar a Barcelona; però apart de la capital, gairebé sempre varen ubicar-se en localitats mitjanes i petites catalanes (la més gran fou Reus) i en gran part a la província barcelonina. La seva expansió es va donar principalment des de 1876 (amb la Restauració Borbònica) i la resta del segle XIX, donant-se gairebé únicament al Principat i només en temps molt recents a algunes ciutats de la resta de l’Estat. Actualment es mantenen a 15 localitats peninsulars, de les quals 12 són a Catalunya i majoritàriament a la província de Barcelona. La resta estan a Madrid, Burgos i Alcobendas (Madrid).

A Barcelona es varen centrar en l’ensenyament per les classes més modestes, tant menestrals com obrers, des de la seva arribada a la ciutat, sent el seu principal camí les escoles gratuïtes. Aquestes no eren obertes pels mateixos religiosos, sinó que eren cridats per diverses associacions catòliques de la ciutat que els confiaven les seves escoles respectives. Però en cap cas foren ocupacions estables, fent que els religiosos tinguessin unes escoles tan nombroses com breus durant vàries dècades.

Arribats l’any 1872 per primera vegada, es varen encarregar d’una escola al Barri Gòtic (1872-73), finançada per la Junta de Damas i que fou la seva primera fundació fora de la Casa mare de Tremp; però els aldarulls polítics els varen obligar a marxar de la ciutat a l’any següent. Tornaren l’any 1876, sent des de llavors la ciutat la principal població de la seva expansió. Es feren càrrec de dues Escoles de la Junta Diocesana de Enseñanza (1876-1880), que duraren molt poc. Novament ho varen fer amb dues escoles més de la Juventud Católica de Barcelona (1881-1909) i dues més de la Asociación de Católicos de Barcelona (1887-1909), sostingudes des de 1889 per les Conferències de Sant Vicenç de Paül: totes aquestes escoles varen durar més, però varen desaparèixer amb la Setmana Tràgica. També fundaren una altre escola sense cap patrocinador concret (1889-1901), es varen fer càrrec d’una escolania (1897-1904) i d’un asil naval (1897-1899), que igualment varen durar poc. Totes aquestes cases es trobaven disseminades pel Barri Gòtic, Raval, una a la Barceloneta i inclús una al Port de la ciutat (l’Asil Naval); cap era pròpia i sempre estaven sotmeses als vaivens de l’època.

A la vegada que s’encarregaven de petites escoles confessionals, els Religiosos varen fundar cases pròpies amb més possibilitats de sobreviure i majors expectatives d’acció a la societat: així sorgiren un col·legi de pagament a Sant Andreu (1877) i un col·legi-taller a Les Corts (1892), que combinava la gratuïtat amb el pagament. Totes dues fundacions, malgrat no ser sencerament gratuïtes, s’han mantingut fins ara i a més ajudaren a finançar el sosteniment de la Congregació a la ciutat. Per una banda els religiosos trencaren una regla de gratuïtat, que fins llavors fou un requisit inexcusable; però per altre costat varen poder romandre fidels a les classes socials modestes i treballadores, que sempre fou el seu objectiu. En aquest cas, la renúncia parcial als seus ideals venia justificada per aconseguir la seva supervivència i assolir objectius majors.

Els religiosos tenien 7 cases obertes a la ciutat l’any 1900, sent el seu punt àlgid i convertint-se en la comunitat masculina més nombrosa a la ciutat juntament alb els Germans de La Salle. Però això era molt fictici, ja que la majoria eren Escoles de curta vida i només dues pròpies. Els problemes d’expansió (i inclús de supervivència) que patia la Congregació eren constants i la Setmana Tràgica (1909) fou un cop molt dur: el Col·legi i el Taller varen ser cremats i les escoles abandonades. Havent centrat fins llavors la seva expansió en la ciutat, la Setmana Tràgica afectava directament al cor de la comunitat.

Enmig d’aquesta crisi, a finals de 1909 la Congregació va desaparèixer al ser agregada als Clergues Regulars Teatins, històrica Orde religiosa en perill d’extinció i que ja havien estat a Barcelona (1632-1835). Però no va sortir bé, ja que els Teatins mai havien tingut fins llavors cap tasca docent i es va dur a terme com una solució d’emergència per salvar l’Orde. Les diferències varen portar als Fills de la Sagrada Família a recobrar la seva independència l’any 1916, recuperant totes les seves cases que posseïen abans de l’agregació incloses les de Barcelona. Ja durant el temps de l’agregació, els religiosos varen canviar la seva actitud a la ciutat, limitant-se des de llavors a conservar el Taller de Les Corts i el Col·legi de Sant Andreu, abandonant qualsevol col·laboració en escoles d’altres entitats. També en termes generals, a tot arreu la Congregació va estabilitzar-se, sense créixer gaire més.

Des de llavors han mantingut les dues cases fins l’actualitat com a col·legis, sense obrir cap més casa d’ensenyament (ni tan sols com a pròpia). Només han afegit el seu Seminari (1917) a la casa de les Corts i han convertit en parròquia l’església annexa a la casa de Sant Andreu (1965). Han sigut especialment importants a Sant Andreu, on han sigut els únics religiosos en obrir col·legi i per tant han sigut fonamentals en l’ensenyament masculí del barri.

21. GERMANS DE LES ESCOLES CRISTIANES

Coneguts com a Germans de La Salle, Lasal·lians o Germans de la Doctrina Cristiana.

Congregació religiosa laïcal.

Fundada per Sant Joan Baptista de La Salle a Reims (França) l’any 1680.

Establerts a Barcelona des de 1879.

La seva finalitat expressa és l’ensenyament.

La seva acció es mou mitjançant l’ensenyament gratuït de grau elemental i primari des de la seva fundació. Promoguts i sostinguts a Barcelona per las Conferencias de San Vicente de Paúl durant alguns anys i després amb l’ajuda de prohoms i mecenes com Dorotea de Chopitea, que finança l’obertura de les cases de Les Corts, Barceloneta, Poble Sec i Gràcia. Però a la vegada sostenien col·legis de pagament on a més s’impartia l’ensenyament superior, comercial i industrial.

• Escola de Sant Josep de les Conferencias de San Vicente de Paúl (1879-1884). Pont de la Parra, 3 bis. Barri Gòtic.

La primera escola fundada per La Salle a Barcelona, gratuïta i patrocinada per l’associació del mateix nom. Constava d’una casa particular de 2 pisos i terrat i la regentaven tres germans. Desapareix als pocs anys.

• Escola de Sant Josep de la Asociación de Católicos de Barcelona (1880-1887). Ferlandina, 45. Raval.

Escola gratuïta muntada com a secció escolar de l’associació obrera del mateix nom. Arribà a tenir fins 500 alumnes.

• Col·legi Comercial de Sant Josep (1880-1880). Pont de la Parra, 4. Barri Gòtic.

Per poder sostenir les fundacions abans dites es funda un Col·legi Externat de pagament enfront de l’escola gratuïta de Pont de la Parra. Des d’abril fins octubre estigué en aquesta casa. 1a ensenyança i comerç. Amb 150 alumnes.

• Ídem (1880-1890). Montcada, 19. Barri Gòtic.

Trasllat de la casa anterior.

• Ídem - Col·legi Comtal (1890-1906). Comtal, 35. Barri Gòtic.

Per poder sostenir les fundacions abans dites es funda un Col·legi Externat de pagament enfront de l’escola gratuïta de Pont de la Parra. Des d’abril fins octubre estigué en aquesta casa, on just abans havien estat les Religioses del Servei Domèstic. 1a ensenyança i Comerç. Amb 150 alumnes.

• Ídem - La Salle Comtal (1906). Amadeu Vives, 6-8 (abans Passatge Cameros, s/n). Barri Gòtic.

L’any 1905 s’adquirí una parcel·la per construir de nova planta un nou col·legi que va ser acabat l’any 1906. Ara s’imparteix la 1a i 2a ensenyança i estudis de Comerç. No apareix cap escola gratuïta. Alumnes: 550 (1908); 384 (1909); 480 (1910); 802 (1928). Religiosos: 30 (1927); 34 (1928).

• Escola de Sant Josep (1887-1939; 1940-1946). Carretera de Sarrià, 4. Les Corts.

Escola gratuïta de nens, oberta gràcies al mecenatge de Dorotea de Chopitea. 1a ensenyança des dels 6 anys. També apareixen esmentades classes de dibuix i francès. Una congregació dóna classes nocturnes per a obrers. Alumnes: 212 (1900); 210 (1910); 108 (1928). Religiosos: 3 (1914 i 1927). Incendiat l’any 1909, fou reobert en octubre del mateix any.

• Ídem (1946-1965). Joan Gamper, 16-20. Les Corts.

Trasllat de la casa anterior.

• Escola Parroquial de Sant Joan Baptista de La Salle (1889-1958). Passeig de la Bonanova, 6. Sant Gervasi.

Escola gratuïta per a nens, vinculada a la Parròquia de la Bonanova. Depenent i costejada pel col·legi adjacent, no es pot considerar com a fundació apart. Foren inaugurades a uns locals provisionals prefabricats just abans del col·legi de pagament, que hi era just al costat. Començà amb 25 alumnes, però als pocs anys ja n’hi tenia 200. L’any 1935 s’inauguraren uns nous locals, però sempre apart del Col·legi. L’any 1958 l’Escola desapareix, agregant-se al Col·legi i l’edifici passa a ser d’estudis superiors de Telecomunicacions. Alumnes: 110 (1900); 185 (1914). Religiosos: 46 (1927).

• Col·legi La Salle-Bonanova (abans Col·legi de Nostra Senyora de la Bonanova) (1889). Passeig de la Bonanova, 8-12. Sant Gervasi.

Col·legi Internat de pagament. 1a ensenyança i des de 1916 2a ensenyança. A principis de 1889 es comprà la finca Muntadas, que constava d’una torre i espaiosos terrenys, al costat de l’Església de la Bonanova. Al mateix any s’inaugurà el Col·legi de pagament, situat a la Torre senyorial.

A la vegada, a mitjans d’aquell any es comença a construir l’edifici actual que s’inaugurà l’any 1892, planificat per 400 interns. La capella, construcció apart, s’acabà l’any 1901.

L’any 1933 passà legalment a dependre de LAIPSA i s’anomenà Col·legi Verdaguer, d’acord amb una secularització forçada per la nova legislació. L’any 1936 fou incendiat en part, convertit en caserna (1936-37), escola popular (1937-39) i des de 1938 també fou hospital de guerra. Des de 1939 tornà al seu tarannà anterior. L’any 1951 s’enderrocà l’antiga torre Muntadas i comencen unes obres d’ampliació que finalitzen l’any 1954, donant com a resultat l’edifici actual. Alumnes: 400 (1895); 360 (1909).

En total (Escola i Col·legi), 350 alumnes i 32 religiosos (1906); 760 alumnes i 65 religiosos (1923); 907 alumnes i 70 religiosos (1928).

• Escola de Santa Madrona (1890-1934). Blai, 34 (abans 42). Poble Sec.

Escola gratuïta de nens, oberta a través d’una Junta de Senyores de la que formava part Dorotea de Chopitea. 1a ensenyança gratuïta des dels 6 anys. Cap a 1920 canviaren de nom, dient-se Nostra Senyora del Carme. Alumnes: 200 (1900); 90 (1908); 150/250 (1910); 250 (1928). Incendiada l’any 1909, l’any 1910 es reobrí i els alumnes hagueren de pagar per reconstruir-la. Religiosos: 4 (1927); 5 (1928).

• Escola de Sant Josep (1890-1936). Mediterrani, 1 (abans Hernán Cortés). Barceloneta.

Escola gratuïta de nens, oberta gràcies a Dorotea de Chopitea. 1a ensenyança des dels 6 anys. Des de 1914 acull també els pàrvuls sortints de l’Asil de Sant Joan Baptista de les Filles de la Caritat, en la Barceloneta. Alumnes: 215 (1900); 250 (1908); 240 (1910); 225 (1914); 200 (1928). Religiosos: 3 (1927); 5 (1928).

• Escola de Sant Joan Baptista de La Salle (1892-1936). Església, 2-4. Gràcia.

Escola gratuïta de nens. 1a ensenyança des dels 6 anys. Alumnes: 212 (1900 i 1914); 150 (1908); 200 (1910); 270 (1928). Religiosos: 3 (1927); 6 (1928). Incendiat l’any 1936.

• Col·legi La Salle-Grácia (1940-1971). Sant Salvador, 44. Gràcia.

Continuació de la casa anterior en un emplaçament diferent, però molt proper. L’any 1967 va rebre l’alumnat de La Salle-Josepets (1912-67), dintre del mateix barri.

• Ídem (1971). Plaça del Nord, 14 (abans 6, s/n). Gràcia.

Continuació de la casa anterior, juntament amb les dues seccions filials.

• Secció Filial n. 3 de l’Institut “Menéndez Pelayo”- La Salle-Gràcia (1963). Sant Salvador, 36-50. Gràcia.

• Secció Filial n. 4 de l’Institut “Menéndez Pelayo”- La Salle-Gràcia (1966). Sant Salvador, 44. Gràcia.

• Escoles Parroquials de Santa Maria del Mar (1897-?). Argenteria, 65 (abans Plateria). Pis. Barri Gòtic.

Escola gratuïta de nois, oberta gràcies a Dorotea de Chopitea però regentada ja anteriorment per seglars. 1a ensenyança des de 6 anys. Alumnes: 150 (1900). Adreça esmentada l’any 1901. L’any 1914 els religiosos deixen l’escola, encara que es segueix anomenant fins 1922.

• Ídem (?-1901?). Mirallers, 9 pral. Barri Gòtic.

Trasllat de la casa anterior. Adreça esmentada des de 1908, quan el trasllat ja s’havia produït.

• Ídem (1901?-1907). Basea, 41 (ara Plaça Jacint Reventós - Argenteria). Barri Gòtic.

Trasllat de la casa anterior.

• Ídem (1907-1914). Montcada, 18. Barri Gòtic.

Trasllat de la casa anterior. Alumnes: 115 (1908); 128 (1910).

• Escola de Sant Josep del Centro Moral Instructivo de Gracia (1903-1914). Ros de Olano, 7-9 (abans Las Gracias). Gràcia.

El Centro Moral, fundat l’any 1869, té entre altres la seva secció escolar per obrers. Escoles gratuïtes, diürnes per a nens i nocturnes per a adults. Des de 1903 els GG. de La Salle se’n encarreguen de la diürna, de 1a ensenyança. Alumnes: 200 (1899); 300 (1908); 200 (1909); 60 (1910); 200 (1914). Fins 1922 segueixen esmentant-se les escoles, però sense La Salle.

• Col·legi Comercial (1905-1918). Provença, 187-193. Esquerra Eixample.

Ja existí un col·legi de noies a la mateixa adreça, documentat de 1902 a 1905. L’edifici fou inaugurat l’any 1905 com a Colegio Comercial, segons els documents d’apertura. Apart de comerç, des de 1906 s’imparteix 1a ensenyança per a nens externs. Alumnes: 220 (1908); 234 (1910). No hi ha escola gratuïta.

• La Salle-Josepets (abans Col·legi de Nostra Senyora de Gràcia) (1912-1967). Marquès de Santa Anna, 5-7 (abans Santa Ana). Gràcia.

Anomenat de dues formes: Colegio de Nuestra Señora de Gracia (1913), o Colegio de San Juan Bautista de La Salle (1920). Fundat al costat de l’Església dels Josepets de Gràcia l’any 1912, possiblement varen substituir a unes escoles parroquials annexes a l’Església dels Josepets (1909-12) al número 3 del mateix carrer. Es tracta d’un col·legi perquè no hi ha referència alguna a caràcter benèfic o caritatiu. 1a ensenyança. Religiosos: 10 (1927).

• Col·legi de Sant Joaquim i Escoles Parroquials Verdaguer (després La Salle-Horta) (1912-1985).Chapí, 74 (abans Combinación, 82). Horta.

Escoles parroquials d’Horta, preses per La Salle a instància del Bisbe de la ciutat l’any 1912 i documentades fins la guerra. S’imparteix 1a ensenyança i, al contrari del que és habitual en les escoles parroquials, és de pagament. Alumnes: 100 (1914). Des de 1920 apareix el nom de Colegio de San Joaquín, segurament nascut a l’escalfor de las escoles parroquials. Possible oferta gratuïta i de pagament per separat.

Posteriorment s’amplià amb la construcció de la casa d’Hedilla 66, situada al mateix barri, passant allà la seu del Col·legi l’any 1966. Encara va acollir diverses dependències fins a la seva desaparició.

• Escola Sant Joaquim - Escoles Parroquials del Carme (1928-1936). Carme - Passatge del Bisbe Laguarda. Raval.

Desapareguda amb la Guerra Civil, l’any 1941 es varen intentar reobrir però no va reeixir.

• Patronat Social Obrer de Les Corts - Escola nocturna (1951-1955). Entença, 206. Esquerra Eixample.

Escola nocturna per obrers originada en l’associació del mateix nom, formada per antics alumnes de La Salle i amb seu al Col·legi de Les Corts. Fundada l’any 1905, va ser una activitat complementària d’aquest col·legi durant anys fins el seu trasllat a aquests locals. Documentat des de 1951, segurament ja hi era abans; com a mínim, des de la desaparició del Col·legi (1948).

• Escola La Salle Bonanova (després EUTT) (1951-1974). Sant Joan de La Salle, 5. Sant Gervasi.

Escola gratuïta. Després de ser tancada, el seu edifici serví per instal·lar l’Escola Superior de Telecomunicacions.

• La Salle-Barceloneta (1957). Balboa, 18-20. Barceloneta.

• Secció Filial n. 2 de l’Institut “Ausias March”- La Salle-Barceloneta (1961-85). Balboa, 18-20. Barceloneta.

• La Salle-Congrés (1959-1960). Felip II, s/n. Congrés.

Casa oberta amb motiu de la construcció del nou barri del Congrés, construït a un costat del centre del nou barri, la Parròquia de Pius X.

• Ídem (1960). Cardenal Tedeschini, 50. Congrés.

Trasllat de la casa anterior.

• Secció Filial n. 1 de l’Institut “Menéndez Pelayo”- La Salle-Congrés (1960). Cardenal Tedeschini, 50. Congrés.

• La Salle-Port (abans Hogar La Salle - Asil Municipal de Nostra Senyora del Port) (1962-1977).Passeig Zona Franca, 56 (abans Paseo Puerto Franco). Zona Franca.

Aquesta casa té el seu origen en l’Asil Municipal de Nostra Senyora del Port, dedicat inicialment a l’acolliment de vagabunds, pobres i alcohòlics i la reforma de dones, tasca que fou a les Esclaves de Maria Immaculada des de 1929. A posteriori es va fundar una sucursal a un edifici apart, dedicada a l’asil i reforma de nois, que l’any 1963 va ser cedida als religiosos fins que va acabar-se quan l’Ajuntament va tancar les instal·lacions. Llar i classes pels interns. No havien classes per externs.

• La Salle-Horta (abans La Salle-Hedilla) (1963). Dr. Letamendi, 63-65 (abans Hedilla, 66). Horta.

Col·legi fundat inicialment com a ampliació de la casa de Chapí, 74 al mateix barri. Posteriorment, al desaparèixer aquella casa aquesta passa a concentrar tots els serveis docents dins el barri i adopta el nom actual, més genèric.

• Secció Filial n. 2 de l’Institut “Menéndez Pelayo”- La Salle-Hedilla (1962). Hedilla, 66. Horta.

• Ciudad de los Muchachos. Casa Puig (1963-1977). Carretera de l’Arrabassada, s/n. Vallvidrera.

Casa d’acolliment de nens. Es tracta d’una sucursal de l’Asil Municipal del barri del Port (Zona Franca), que un any abans havia estat posat sota la direcció dels religiosos i que va escollir aquest emplaçament per ampliar els seus serveis. Només classes per interns.

- Anàlisi

Els Germans de La Salle tenen com a finalitat única i expressa l’ensenyament i varen ser una comunitat pionera en aquest camp: nascuda l’any 1680, la majoria de comunitats franceses nascudes amb aquesta finalitat (principal o única) es varen crear a principis del segle XIX. Per això, la seva implantació a França estava molt avançada en vocacions i cases respecte a altres congregacions; i a la vegada, la legislació de l’Estat francès que restringia creixentment el paper dels religiosos en l’ensenyament els va afectar molt, ja que les seves possibilitats de creixement quedaven molt afectades.

A Espanya varen intentar establir-se en diverses ocasions, especialment des dels anys 1860. Per diverses circumstàncies no es va dur a terme: l’Estat no ho autoritzava, o les condicions ofertes a la Congregació no eren acceptades; però la Restauració Borbònica (1874) i les circumstàncies cada vegada més difícils que es vivien a França varen portar als religiosos a Espanya. Arribaren a Madrid (1878) i des de llavors el degoteig de fundacions va ser imparable: els religiosos es varen caracteritzar per obrir cases en massa des de la seva arribada a Espanya: varen ser moltíssimes (es calcula que varen obrir unes 350 cases en poc més d’un segle), de les quals només ha sobreviscut una part. A Catalunya arribaren primer a Barcelona (1879), però no varen arribar en massa fins 1903 (expulsats de França amb la Llei de Combes), principalment a les províncies de Barcelona i Girona. Actualment es mantenen a 95 localitats de l’Estat, sent 20 a Catalunya.

Barcelona fou el següent destí dels Religiosos després de Madrid. Segons els estatuts de la Congregació, s’havien de dedicar a l’ensenyament gratuït allà on fos necessari. Però com ja havien fet a Madrid, a Barcelona estructuraren la seva tasca educativa en dues branques: col·legis de pagament i escoles gratuïtes, de manera que els primers sostinguessin a les segones. Les primeres cases obertes no eren pròpies, sinó que eren la secció escolar de dues associacions catòliques: l’Escola gratuïta de les Conferencias de San Vicente de Paúl, al Barri Gòtic (1879-1884) i de la Asociación de Católicos de Barcelona, al Raval (1880-1887), que varen durar poc. Paral·lelament, es va obrir un col·legi de pagament al Barri Gòtic (1880), que va servir per sostenir la naixent comunitat.

Aviat els Germans de La Salle varen obtenir grans suports per expandir-se: prova d’això és què als pocs anys s’inaugurà l’Internat de Sant Gervasi (1889). Les quantioses aportacions de particulars (especialment de Dorotea Chopitea) també varen ajudar a obrir vàries escoles gratuïtes en pocs anys, que es situaren a varis nuclis llavors allunyats de la ciutat: Les Corts (1887-1965), Poble Sec (1890-1934), Barceloneta (1890-1936) i Gràcia (1892). També l’Escola Parroquial de Sant Gervasi (1889-1957), al costat de l’Internat.

Des de llavors els religiosos feren fundacions més espaiades, però sense pausa. S’encarreguen de l’Escola parroquial al Barri Gòtic (1897-1914). Varen obrir dos col·legis més: un a l’Esquerra de l’Eixample (1905-18) i un segon a Gràcia (1912-67). Després, s’encarregaren de l’escola del Centro Moral, a Gràcia (1903-14). I dues escoles parroquials més: a Horta (1912-85) i al Raval (1928-36). La Llei de Combes (1903) no va suposar cap alteració a l’alça, ja que el personal vingut de França es dedicà fonamentalment a fundar a poblacions noves. Fins aquest moment, La Salle es caracteritzà per consolidar els dos models educatius d’una manera extremadament diferenciada. Ni tan sols hi han notícies d’alumnes gratuïts als col·legis, ni alumnes de pagament a les escoles: la separació era total. Inclús en el cas de l’Internat i l’Escola Parroquial de Sant Gervasi, que funcionaven un al costat de l’altre; però totalment separats.

Amb l’esclat de la Primera Guerra Mundial (1914), els religiosos varen reduir efectius humans i varen tenir que deixar les cases que no eren seves: el Centro Moral de Gràcia i les Escoles Parroquials de Santa Maria del Mar. Fins la Guerra Civil la resta de cases es varen mantenir, excepte la del Poble Sec, tancada l’any 1934. Durant la República la situació no va canviar, ja que varen passar totes les seves propietats a LAIPSA, societat anònima que va substituir a la Congregació com a personalitat jurídica i aparentment secularitzada. Ja des de 1900, els Germans de La Salle eren la comunitat amb més cases a la ciutat (rang que no han perdut encara avui en dia), amb unes 9-10 obertes fins 1936.

Amb la Guerra Civil varen desaparèixer l’escola de la Barceloneta i les Escoles parroquials del Raval (1936), però aconsegueixen refer la resta de cases. Després d’una etapa de recuperació, als anys 50 es va entrar en una nova etapa de gran dinamisme: apareixen noves cases amb una escola nocturna a l’Esquerra de l’Eixample (1951-55); tornen a la Barceloneta (1957); funden un col·legi al nou barri del Congrés (1959); s’encarreguen del Correccional municipal del barri del Port-Zona Franca (1962-77); de la seva sucursal de Vallvidrera (1963-77); i un col·legi a Horta (1963). D’aquesta manera, arriben a tenir fins a 11 cases actives l’any 1965, màxim històric de qualsevol comunitat masculina en qualsevol època. Però des de 1965 comença el procés invers, amb una lenta disminució que els va portar a perdre gairebé la meitat de les seves cases: varen tancar la casa de les Corts (1965), el col·legi de Gràcia-Josepets (1967), els correccionals del Port (1977) i Vallvidrera (1977) i les antigues Escoles parroquials d’Horta (1985).

Des de 1985 s’han estabilitzat amb 6 col·legis, sent igualment els religiosos amb més cases d’ensenyament obertes a la ciutat de Barcelona, fita que assoliren cap a 1890 i que gairebé mai han deixat de mantenir. Altres comunitats (Fills de la Sagrada Família, Germans Maristes o Jesuïtes) els varen igualar temporalment; però cap d’elles ha mantingut tanta presència durant gairebé un segle. Han gaudit tant de recursos humans com de suports econòmics que els varen ajudar decisivament a expandir-se per tota la ciutat.

Degut a la seva gran activitat, els Germans de La Salle han tingut una presència decisiva a diversos barris de la ciutat. A la Barceloneta han sigut els únics (tant abans com després de la Guerra Civil) en ser-hi presents. També al nou barri del Congrés han sigut els únics. Al Poble Sec i a Horta han viscut només amb La Salle durant dècades, fins que arribà algú altre. Finalment, les presències al Port-Zona Franca i Vallvidrera també varen ser molt excepcionals al seu temps, però no eren escoles sinó correccionals, de funcionament tancat.

22. MISSIONERS DEL SAGRAT COR

Coneguts pel mateix nom.

Congregació religiosa clerical.

Fundada per Jules Chevalier a Isoudun (França) l’any 1854.

Establerts a Barcelona des de 1880.

La seva finalitat és l’evangelització.

• Casa (1880-1881?). Ample, 19. Barri Gòtic.

Residència de religiosos, primera presència a la ciutat.

• Casa (1881?-1882). Sant Elies. Sant Gervasi.

Trasllat de la casa anterior. Va tancar-se al adquirir l’edifici del Seminari.

• Petita Obra del Sagrat Cor - Noviciat (1882-1895). Rosselló, 175 (abans 45). Esquerra Eixample.

Trasllat de la casa anterior. L’any 1882 fou comprat aquest Hospital als Hospitalaris de Sant Joan de Déu per utilitzar-lo com a residència i seminari de formació de religiosos; però sense cap activitat docent. Ja l’any 1887 apareix referit per primera vegada en aquesta direcció com a convent, sense assenyalar cap tipus d’ensenyament.

• Col·legi de Sant Miquel (1895-1898). Duran i Bas, 9 (abans Gobernador). Barri Gòtic.

Col·legi Internat i Externat de pagament. 1a i 2a ensenyança. Establiment obert l’any 1868 per un sacerdot francès, Miquel Clergue, sense dependre de cap orde religiós. L’any 1893 mor el seu fundador i el seu successor, veient-se incapaç de continuar, ho posa en venda. Es llavors quan, l’any 1895, els Missioners del Sagrat Cor el compren i inicien la seva dedicació a l’ensenyament. Als pocs anys decideixen traslladar-ho a l’edifici que fins ara havia servit com a Seminari, més ampli i retirat. Amés, el local del Col·legi era de lloguer i el Seminari ho tenien en propietat.

• Ídem (1898). Rosselló, 175 (abans 45). Esquerra Eixample.

Convent, Església i Internat de pagament. En el costat de Muntaner s’instal·la el Col·legi, mentre al costat de Rosselló s’instal·len les dependències dels religiosos. Al xamfrà havia l’Església. L’any 1901 gairebé desapareix per manca d’alumnat degut al seu trasllat, però pocs anys després arriba als 200 alumnes. Es mantenen els ensenyaments abans impartits i des de 1918 aproximadament ja apareixen estudis de Comerç. Fou incendiat l’any 1909 i destruït l’any 1936, reconstruint-se tal com avui el coneixem. No està clara com fou la transició de l’Internat al Externat. Alumnes: 218 (1910); 500 (1930); 1000 (1959). Religiosos: 14 (1927).

• Casa pels filòsofs i teòlegs (1918?-1919). Capuchinos, 2 (actualment Major de Sarrià, h. 170). Sarrià.

Aquesta casa durà molt pocs anys, dedicada a la formació. Segurament seria una sucursal del Noviciat.

- Anàlisi

Els Missioners del Sagrat Cor, tal com el seu nom indica, tenen una dedicació prioritària a les missions arreu del món. Això explica la seva escassetat de fundacions a Espanya, entès com un país més creador de missioners que no pas com destí final de missions i on es dediquen a l’ensenyament com una activitat accessòria de cara a mantenir i fomentar la seva activitat missional arreu del món. En termes generals sempre ha tingut poca difusió a tot el món.

La seva vinguda des de França va venir motivada per una situació molt desfavorable a França per créixer i desenvolupar les seves tasques docents, decidint venir a Espanya. La seva arribada fou precisament a Barcelona (1880) i Canet de Mar (1889), sent aquestes les úniques cases existents a Espanya durant molt de temps. Posteriorment també arribaren a l’Hospitalet de Llobregat (1957-1996) i algunes localitats de la resta de la península. Per sostenir-se es varen dedicar a l’activitat que generava més demanda: l’ensenyament. Actualment es mantenen a 8 localitats per tot l’estat, a Madrid i per altres poblacions de tota la península, tant grans com petites.

Aviat es va voler convertir Barcelona en una plaça cabdal per a la Congregació. Ja arribats (1880), als primers anys prioritzaren la formació de nous missioners per la Congregació, habilitant el seu Noviciat molt aviat (1882) i només uns anys més tard ampliaren les seves activitats amb l’ensenyament: adquirint un Col·legi de pagament del Barri Gòtic (1895) que poc després fou traslladat a l’Esquerra de l’Eixample (1898), al mateix edifici del noviciat. Des de llavors concentraren els seus esforços a la ciutat en aquesta única casa, sense diversificar més les seves activitats, ni varen obrir més cases a la ciutat (llevat d’una breu sucursal del Noviciat a Sarrià).

23. SOCIETAT DE MARIA - PARES MARISTES

Coneguts com a Pares Maristes.

Congregació religiosa clerical.

Fundat por Jean-Claude Colin a Lyon (França) l’any 1816.

Establerts a Barcelona des de 1882, varen marxar l’any 1991.

Les seves finalitats són diverses: apostolat, missions i ensenyament.

• Convent i Seminari dels PP. Maristes (1882-1909). Balcells (abans San Salvador Nuevo). Gràcia.

La primera casa dels PP. Maristes a Barcelona, que al pertànyer llavors al terme municipal de Gràcia ha originat l’error de considerar com a data d’arribada 1908, quan es traslladaren al Bruc. Es tracta d’un Convent que fou residència i seminari, sense ensenyament exterior. Establert a la zona de Sant Miquel dels Horts, altres descripcions el situen a la Muntanya Pelada o al costat del dipòsit d’aigües de Dos Rius; però sempre a la mateixa zona dins de Gràcia. En qualsevol cas, fou incendiat l’any 1909 i abandonat. En teoria es fusionà amb la casa de Bruc, però segueixen apareixent referències en diverses fonts fins 1915 situant-la a la Travessera de Dalt.

• Capella Francesa (1903-1909). Diputació, 276. Dreta Eixample.

Trasllat o ampliació de la casa de Gràcia, tampoc va tenir ensenyament de cap tipus. Incendiada l’any 1909, desaparegué i es traslladà al Bruc.

• Acadèmia Lourdes - Capella Francesa (1908-1974). Bruc, 94. Dreta Eixample.

Nascuda l’any 1908, aquesta casa reuneix als refugiats de les cases de Gràcia i Diputació a causa de la seva destrucció l’any 1909. Des de 1915 apareix com a centre de 1a ensenyança, sense especificar més. L’any 1918 i 1922 s’especifica com a centre de 2a ensenyança: la Academia Lourdes d’Idiomes, especialment el francès, llengua materna dels religiosos. Des de llavors només apareixen com capella per la colònia francesa resident a Barcelona, tasca que segurament portaren a terme des de bon principi.

• Parròquia de Nostra Senyora de Lourdes (1974-1991). Anglí, 15. Sarrià.

Trasllat de la casa anterior, ja sense cap responsabilitat docent.

• Casa dels PP. Maristes (1909-1921). Rambla Catalunya, 63. Dreta Eixample.

En realitat es tracta dels Germans Maristes. Tampoc especifica ensenyament.

- Anàlisi

Aquesta Congregació provoca moltes confusions per identificar-la, ja que el seu nom és molt semblant a altres dues comunitats masculines amb molta més implantació a tota Espanya: els Germans Maristes i sobretot amb els Marianistes, amb els que a més comparteixen exactament el mateix nom: Societat de Maria. Degut al seu escàs nombre, sovint no se’ls identifica com una comunitat apart i s’agrupen les seves cases com pertanyents als Germans Maristes o als Marianistes.

La seva dedicació des de la seva creació varen ser les missions arreu del món, tenint l’ensenyament com activitat complementària per seguir fomentant la seva activitat principal.

Vinguts des de França degut a unes circumstàncies poc propícies per créixer, arribaren a Barcelona (1882) i Malgrat de Mar (1908), sent aquestes les seves úniques cases durant molts anys. Posteriorment varen saltar a la resta de l’Estat, però amb molt poca incidència. Actualment es mantenen a 7 localitats espanyoles: a Madrid, a petites poblacions de les províncies de León i Huelva i a Malgrat.

A Espanya el seu primer destí fou precisament la Vila de Gràcia. Aquí varen establir la seva comunitat i el Seminari, mostrant la intenció de convertir Barcelona en un nou focus creador de vocacions per a la Congregació. Però sempre varen mostrar un especial arrelament al seu origen francès, demostrant-ho al obrir una capella per la colònia francesa de la ciutat a la Dreta de l’Eixample (1903), posteriorment convertida en Parròquia. Aquesta va ser sempre la seva dedicació fonamental a la ciutat. Poc després varen obrir una mena d’Acadèmia dedicada a l’ensenyament d’idiomes (principalment el francès), a una altra casa de la Dreta de l’Eixample (1908).

La Setmana Tràgica els va afectar molt, veient incendiades la casa de Gràcia i la Capella. Des de llavors es varen mantenir a una única casa, que servia tant d’Acadèmia com de capella fins principis dels anys 20, quan va desaparèixer l’Acadèmia i es varen limitar a la seva capella francesa.

Limitats a tasques de culte s’han mantingut durant dècades fins 1991, quan ho varen deixar i varen marxar de la ciutat. Mai més varen tornar a obrir cap casa d’ensenyament, havent sigut una tasca transitòria i molt puntual.

24. SOCIETAT DE SANT FRANCESC DE SALES

Coneguts com a Salesians.

Congregació religiosa clerical.

Fundada per Sant Joan Bosco a Torí (Itàlia) l’any 1859.

Establerts a Sarrià (Barcelona), des de 1884.

La seva finalitat és l’evangelització i educació dels joves i classes populars.

• Escoles Professionals Salesianes (abans Escoles Salesianes d’Arts i Oficis) (1884). Passeig Sant Joan Bosco, 42 (abans Carretera de Sarrià / Don Bosco, 4). Sarrià.

Col·legi-Taller Internat i Externat d’arts i oficis. Fundat gràcies a Dorotea Chopitea, dona dedicada a promocionar obres de caritat arreu de la ciutat, que buscava la creació d’un centre d’ensenyament d’arts i oficis per fills d’obrers que haguessin acabat l’ensenyament elemental i que fins llavors mancava. Al conèixer la feina dels Salesians, els convida a establir-se a la ciutat. L’any 1883 compra la casa de Can Prats i l’adequà per a les activitats que portarien a terme els religiosos. Aquests arriben l’any 1884 i des de llavors s’han anat obrint les més diverses especialitats: sastreria, fusteria i enquadernació (1884) impremta (1885), tipografia (1887), manyeria (1890), mecànica (1920), electricitat (1940), electrònica (1965) i informàtica (1981). Tant per nois interns com externs, de 12-17 anys. L’Església pública s’inaugurà l’any 1901 i amb aquesta obra s’acabà una primera etapa d’expansions successives.

Als anys 50 i 60 el centre es reestructura i pateix una profunda ampliació i renovació, amb noves construccions. l’Internat desaparegué l’any 1974. Alumnes: 400 interns i 100 externs (1895, Tallers + Col·legi?); 390, 145 gratuïts (1900, Tallers + Col·legi?); 200 (1914). Religiosos (Tallers + Col·legi): 45 en total (1900); 12 i 32 auxiliars (1914); 58 (1927).

• Col·legi del Sant Àngel de la Guarda (1891). Passeig Sant Joan Bosco, 74 (abans Don Bosco, 4). Sarrià.

El Col·legi-Escola fou fundat com a complement als Tallers, per proporcionar 1a i 2a ensenyança als alumnes que no tinguessin edat suficient per accedir als Tallers. Igualment, tenia tant alumnes interns com externs. Per a nens de 7-12 anys. Funcionant al uníson amb els Tallers, des de 1964 ambdues cases tenen un funcionament independent. Combinava el pagament i la gratuïtat. Alumnes: 150 (1914).

• Escoles de Sant Josep - Institut Salesià (després Col·legi de Sant Josep) (1890). Rocafort, 42 - Floridablanca, 41. Sant Antoni.

Escola gratuïta de nens i obrers. Fundat gràcies a Dorotea de Chopitea, que també ajudà a fundar la casa dels Salesians de Sarrià. S’oferia 1a ensenyança, amb classes diürnes i nocturnes i esporàdicament de pàrvuls. Annexa es va construir l’Església, ja que no havia cap al barri (1907-14). Fou incendiat l’any 1909, però obrí l’any 1910 encara que molt precàriament. L’any 1936 l’Església fou incendiada i destruïda. Mentre, el Col·legi fou incendiat en part i va servir com a Grup Escolar i caserna durant la Guerra, quedant molt malmès. Va tornar a funcionar des de 1939, però precàriament ja que la restauració total del centre no es va assolir fins 1958. Posteriorment es va fer el pavelló esportiu (1989-91) i una àmplia remodelació del centre (1990-93). Alumnes: 400 (1890); 650 en total (1901); 450 (1908); 350 (1909); 410 (1910?); 500 (1914). Religiosos: 12 (1901); 9 (1927).

• Escola (-1902?-). Constitució, 116. Hostafrancs.

L’any 1902 apareix l’escola regida pels Salesians amb 111 nens i inclús subvencionada pel Ajuntament. Al any següent desapareix la referència als Salesians i a la mateixa escola.

• Obra Max Bembo. Asilo de Desamparados (-1907?-). Cortes, 18 (actualment Gran Via, 388- esq. Llançà). Hostafrancs.

Asil de nens vinculat als Salesians, amb 12 religiosos al seu càrrec. La seva missió és l’asil de nens i nenes obrers fins que poden valdre’s per sí mateixos. Contaven amb 100 nens i 70 nenes. Segurament els Salesians s’encarregaven de les classes, deixant l’obra assistencial a altres persones, ja que la finalitat dels Salesians no s’inclou els asils d’orfes o pobres.

l’obra no torna a ser referida fins 1912, però llavors els Salesians ja estaven desvinculats. Des de 1917 es traslladen a 26 de Gener, 36, fins la seva desaparició l’any 1925.

• Col·legi Sant Joan Bosco (abans Fundación Planás) (1941). Passeig Vall d’Hebron, 258 (abans s/n). Vall d’Hebron.

• Hogares Ana G. de Mundet(1957-1982). Passeig Vall d’Hebron, s/n. Vall d’Hebron.

Orfenat de nois i noies. Els Salesians donaven classe als nois.

• Escola Sant Joan Bosco. Obra Social de la Caja de Ahorros i Monte de Piedad (1966-1984). Plaça Ferran Reyes, 2-3 (abans Indústria, 563-573). Sagrera.

• Escolania del Temple del Tibidabo. Casa de Formació (1980-96). Santuari del Tibidabo, s/n. Vallvidrera.

Establerts al cim del Tibidabo des de 1912, havia una Escolania per a aspirants a integrar-se dins dels Salesians. No hi han referències de l’Escolania fins 1980 amb 1a ensenyança i tampoc queda clar si s’obren les portes a tot tipus d’alumnat.

- Anàlisi

Els Salesians tenen com a finalitat expressa l’ensenyament, que des d’un primer moment va anar encaminat cap a les classes populars i especialment amb la naixent classe obrera; així fou des del principi i així l’han mantingut sempre. Des de la seva fundació a Itàlia la seva fórmula va tenir una gran acceptació, ja que era tota una novetat trobar una Congregació que s’involucrava de ple en el món de la naixent classe proletària, satisfent les seves necessitats específiques de formació al màxim nivell possible. D’aquí que el seu tret distintiu hagi sigut sempre la importància que han donat a l’ensenyament d’arts i oficis, considerat com un pilar fonamental de cara a la formació de les classes obreres i populars, sense limitar-se a unes primeres lletres ni a l’ensenyança elemental.

Aviat varen aconseguir força renom i prova d’això fou la crida que es féu perquè vinguessin a Espanya sol·licitant els seus serveis. Varen arribar a Utrera (Sevilla) l’any 1881, encarregant-se d’unes escoles. Fou una fundació aïllada, ja que la veritable expansió no va venir fins la fundació a Barcelona (1884). Des de llavors la seva expansió per tota espanya ha sigut constant, sense patir alt-i-baixos ni etapes de crisi i excepcionalment fins èpoques molt recents quan altres comunitats ja s’havien estancat. A Catalunya es varen centrar durant molts anys a Barcelona, fundant només a Girona (1891), Mataró (1905) i Sant Vicenç dels Horts (1931). No fou fins els anys 50 que iniciaren un cicle de fundacions més complet, arribant a Badalona (1956), Terrassa (1957), o Sabadell (1961) entre altres. Actualment es mantenen l’any 107 localitats, disseminades per tota Espanya.

Els religiosos varen arribar a Sarrià (1884), llavors un municipi encara independent de Barcelona. La seva arribada fou fomentada pr una coneguda mecenes de l’època (Dorotea Chopitea), que buscava una comunitat idònia per l’atenció de la creixent classe obrera de la ciutat i ho va trobar als Salesians. Inicialment obren uns tallers d’arts i oficis al mateix any i uns anys després ho varen complementar amb un col·legi (1891). Totes dues cases (que en algunes èpoques han funcionat com una sola) adoptaren un caràcter mixt de pagament i gratuïtat, però sense distinció segons les aportacions, un fet prou insòlit a la època. Posteriorment es varen establir més a prop del casc urbà barceloní, al llavors barri obrer de Sant Antoni, amb una escola gratuïta (1890). Amb aquests plantejaments, els Salesians es varen fer excepcionalment populars per la seva accessibilitat.

Després d’obrir les cases de Sarrià (internat i externat) i Sant Antoni (externat) entre 1884 i 1891, els Salesians varen estabilitzar-se, renunciant a qualsevol futura expansió i es dedicaren a incidir en els respectius barris. Només varen haver algunes incursions a Hostafrancs (1902-03 i 1907-08), que no varen tenir gaire vida i que tampoc eren cases pròpies. La Setmana Tràgica va destruir l’Escola de Sant Antoni, però es va poder refer aviat. Es calcula que cap a 1910 els Salesians atenien a uns 2000 obrers de tota la ciutat.

Després de la Guerra Civil, els religiosos varen experimentar un procés contradictori: en lloc de perdre presència o mantenir-se amb certa precarietat, varen encetar un lent procés de creixement. Així, apart de mantenir les dues cases anteriors, varen sorgir diverses cases: un Col·legi a la Vall d’Hebron (1941); un orfenat al mateix barri (1957); una escola a la Sagrera (1966); i una Escolania al Tibidabo, a Vallvidrera (1980). D’aquesta manera els Salesians varen arribar a tenir mitja dotzena de cases obertes l’any 1980, en un moment en què la majoria de comunitats es veien obligades a reduir efectius. Des de llavors varen entrar en un lent descens, al tancar gairebé totes les cases obertes en aquest període: l’Orfenat (1982), l’Escola de la Sagrera (1984) i l’Escolania (1996). En realitat varen plegar les cases de dimensions més petites i l’Orfenat per manca d’orfes. La resta de cases es mantenen actualment.

Totes les cases dels Salesians destaquen per un paper fonamental als seus barris respectius: la casa de Sarrià va ser sempre per un alumnat popular, en una zona bàsicament de col·legis per èlits socials. Els Col·legis de Sant Antoni i Vall d’Hebron han sigut sempre el centre neuràlgic dels seus barris respectius, ja que mai ha hagut cap altre comunitat masculina a la zona. I també la desapareguda casa de la Sagrera va tenir un paper similar.

25. CONGREGACIÓ DE SANT PERE AD VÍNCULA

Coneguts com a Pares de Sant Pere ad Víncula.

Congregació religiosa clerical.

Fundada per Charles Fissiaux a Marsella (França) l’any 1839.

Establerts a Barcelona des de 1884.

La seva finalitat és l’ensenyament i obres assistencials, sempre amb la joventut.

• Casa Municipal de Correcció - Escola de Reforma (1884-1890). Travessera de Gràcia, costat mar (abans Travesera Solar, 91). Gràcia

La Casa de Correcció Municipal fou inaugurada en el Convent de las Agustines-Beates Magdalenes del Carrer de Jonqueres, l’any 1834. Va ser habilitada per l’ensenyança i correcció d’homes i dones de menys de 20 anys, però separats internament. Fou enderrocat l’any 1854 durant el bienni progressista i al acabar es va plantejar la seva restauració. Així, l’any 1856 es reobrí en l’antic Convent de les Mínimes (Carme, 44) fins que l’any 1875 retornaren les monges i la Casa fou reubicada en una antiga fàbrica de foneria de metalls a Gràcia. Com els reclusos augmentaven, la secció femenina es separà l’any 1880 entregant-la a les Religioses del Bon Pastor. L’any 1883 havien 93 reclusos i l’any 1887 ja erl’any 141: urgia trobar un nou local.

L’any 1884 es confià la seva direcció als RR. de Sant Pere ad Víncula, Orde especialitzada en la gestió d’establiments de correcció de la joventut. La titularitat de la casa seguia sent de l’Ajuntament, que es reservava una quota d’assignació d’ingressats, però poc a poc els religiosos es varen fer amb tot. Varen reduir l’edat d’ingrés de 8 a 15 anys, però encara no donaven abast. Ingressaven joves per desig patern, que pagaven la seva plaça.

• Asil Toribi Duràn-Escola de Reforma (1890-1943). Granada del Penedès, 42 (abans Granada i Lluís Antúnez) - Tuset, 1 - Travessera de Gràcia. Sant Gervasi.

Com l’edifici antic ja no era suficient, els religiosos decidiren construir-ne un de nou i propi. Arribà un prohom, Toribi Durán, que llegà tota la seva fortuna per comprar un terreny i construir-lo i així el problema va quedar solucionat.

L’edifici fou acabat a finals de 1890 i el seu arquitecte fou Josep Pellicer. Ocupava tota l’illa de Travessera de Gràcia-Tuset-Riera d’en Malla (després Balmes)-Granada. Des de llavors la casa portà el nom del seu mecenes i substituí el concepte de correcció pel de reforma. La potestat municipal ja quedava molt minvada: dues terceres parts dels Internats eren enviats pel Ajuntament, però el funcionament intern escapava a la seva jurisdicció i l’edifici tampoc era seu. 1895: 230 asilats; 1902, 271; 1914, uns 300.

Les places designades per la municipalitat eren pagades pel Ajuntament; la resta eren pagades, per les famílies dels Internats.

L’any 1909 s’obrí una granja agrícola en una caseta annexa a l’edifici, que l’obertura del carrer Balmes enderrocà cap a 1928. L’any 1936 fou incendiat, quedant inservible pel seu ús. Restaurat a dures penes, es procedí a buscar un nou lloc.

• Ídem. Torre Vilana (1943-1977). Vilana, 12 (abans 10). Sant Gervasi.

Trasllat de la casa anterior.

• Escola Toribio Durán (1977-1990). Vilana, 12. Sant Gervasi.

Transformació de la casa anterior en una nova fórmula educativa que no reeixí.

• Col·legi Sant Pere Apòstol (1966-1993). Planella, 40. Sant Gervasi.

Col·legi annex a l’edifici de l’Asil Duran, obert per atendre a un tipus de alumnat no problemàtic.

- Anàlisi

La Congregació ha tingut com a finalitat única i exclusiva la reeducació i reforma de nois joves i adolescents considerats com a delinqüents o viciosos. El seu mètode es basava en la utilització de locals per la reclusió i l’ensenyament intentant combinar disciplina amb afectivitat. La seva expansió a nivell mundial va ser molt petita, reduint-se a França i posteriorment a Espanya. També els requisits de la Congregació impedia una expansió més àgil, ja que per dur a terme les seves tasques havien de ser cridats per ajuntaments o governs i així encarregar-se dels reformatoris i correccionals. Amb la Llei de Combes (1903), la Congregació va ser pràcticament eliminada de França i tots varen emigrar a Espanya, convertint-se en el país on sempre han tingut més pes a tot el món amb diferència.

A Espanya la seva expansió ha sigut fonamentalment molt reduïda, limitant-se a Barcelona (1884) i Sant Feliu de Llobregat (1913), on varen tenir respectius reformatoris. A la resta de l’Estat han sigut testimonials. Actualment es mantenen a 4 localitats: Barcelona, Sant Feliu de Llobregat, l’Hospitalet de Llobregat i Benavente (Zamora).

La seva expansió a Espanya es va donar precisament a instàncies de l’Ajuntament de Barcelona, que els va trucar per encarregar-se de la secció masculina de la Casa de Correcció municipal (1884). Als pocs anys construïren un monumental edifici a Sant Gervasi (1890), gràcies a una generosa donació econòmica i que amb tota seguretat va arribar gràcies a la presència dels religiosos al Correccional. Així, la Congregació va portar a terme les seves activitats sense problemes econòmics. Gràcies a això, amb el temps la casa de Barcelona es va convertir en la més important de la Congregació (convertint-se inclús en Cúria General, sent-ho fins ara) inclús per davant de Marsella, Casa Mare de la comunitat.

Amb la Guerra Civil varen traslladar el Correccional (1943) per trobar-se en estat ruïnós, a un nou edifici igualment de grands dimensions i mantenint les mateixes tasques. Des dels anys 60 la Congregació comença a canviar les seves línies d’acció, adaptant-se als temps: varen obrir un col·legi (1966) al costat del Correccional i després varen reconvertir el Correccional en una escola per a joves problemàtics (1977), canviant el concepte de reforma pel d’ensenyament. Els retocs no funcionen i cap de les dues fórmules s’imposen: tancaren l’Escola (1990) i després el Col·legi (1993). De tot l’antic complex d’edificacions només queda la Cúria General.

Actualment la Congregació es dedica a activitats de reinserció i marginats, allotjats en petits pisos per Barcelona i l’Hospitalet. A tota Espanya només la casa de Sant Feliu de Llobregat, reconvertida en col·legi, ha pogut reconvertir-se amb èxit.

26. GERMANS MARISTES DE L’ENSENYAMENT

Coneguts com a Maristes o Petits Germans de Maria.

Congregació religiosa laïcal.

Fundada pel Beat Marcel·lí Champagnat a La Valle (França) l’any 1817.

Establerts a Barcelona des de 1898.

La seva finalitat és, exclusivament, l’ensenyament.

• Seu Provincial i Noviciat (1898-1909). Vallès - Les Monges, 27 - Torrent Parellada. Sant Andreu.

L’any 1897 els Maristes compraren el Col·legi de les Religioses de Jesús-Maria al barri de Sant Andreu, amb Convent i Església. L’any 1898 varen establir-hi la Seu Provincial i el Noviciat, a més de la infermeria per religiosos grans. La casa fou incendiada l’any 1909 i ja no va ser reconstruïda pel seu elevat cost. La Seu Provincial va passar a Roger de Llúria, 58.

L’any 1920 es vengueren els terrenys, que serviren per comprar l’any 1921 un solar per la editorial (Claret-Sicília). Res queda del Convent, traçant carrers i noves construccions. Només sobrevisqué la capella, transformada en l’Església Parroquial de Sant Pacià.

• Col·legi (1908-1909). Vallès - Les Monges, 27 - Torrent Parellada. Sant Andreu.

Continuació de la casa anterior on s’obriren unes escoles per a nens, diürnes i nocturnes, al mateix edifici. Centenars d’alumnes, segons algunes fonts. Varen desaparèixer amb la Setmana Tràgica.

• Col·legi Sagrat Cor (1909-1909). Casanovas, 90 (després Gran de Sant Andreu). Sant Andreu.

Aquest deu ser el local definitiu de l’escola de 1a ensenyança que s’havia establert a la Seu Provincial, o una possible ampliació donada la gran demanda que es parlava. No va poder arribar a funcionar, ja que segurament fou destruïda durant la Setmana Tràgica. La única referència que hi ha sobre ella és la documentació per la seva apertura aquell mateix any.

• Col·legi de la Immaculada (1900-1900). Plaça Urquinaona, 2 pral. Dreta Eixample.

Aquesta és la primera fundació escolar a Barcelona: Sant Andreu quedava molt lluny i possiblement encara no donaven classes. La docència era al principi molt heterogènia, però aviat predomina la 1a ensenyança. Només durà de març a setembre, que es traslladà.

• Ídem (1900-1936). Roger de Llúria, 38-40. Dreta Eixample.

Trasllat de la casa anterior. Col·legi Externat de pagament per a nens. Amb 1a i 2a ensenyança. Inicialment s’establí només al número 38; però tal fou l’èxit que el Col·legi adquireix cap a 1906 la finca adjacent (número 40) del mateix carrer. Més tard afegeix comerç i per manca d’espai torna a ampliar-se i traslladà Secundària i Indústria a Llúria, 58. La casa tenia la seva escola gratuïta vinculada a la Parròquia de la Concepció. Durant la guerra s’organitzà una altra escola en l’edifici. Fou saquejat i encara que no fou incendiat els Maristes ja no varen tornar l’any 1939. Alumnes: 293 (1909); 340 (1910). Religiosos: 17 (1909); 20 (1910); 23 (1927); 11 (1936).

• Col·legi de la Immaculada - Sucursal (1919-1936; 1939-1946). Roger de Llúria, 58. Dreta Eixample.

L’any 1909 la Seu Provincial ocupa un pis d’aquesta finca fins 1919, en què els Maristes ocupen tota la finca traslladant la 2a ensenyança i Indústria des de Llúria, 38. Edifici amb capella, menjador, biblioteca i museus, però sense església. Fou saquejat l’any 1936, però no pas incendiat perquè en la planta baixa havien tendes i fou requisat per la Generalitat. Així l’edifici es va conservar en condicions. Religiosos: 15 (1927); 14 (1936).

L’any 1939 fou residència i escola de 1a ensenyança i Comerç, però aviat es pensà en un trasllat a un altre edifici més espaiós. Abandonat definitivament l’any 1946.

• Col·legi Maristes - la Immaculada (1943). València, 370 - Passeig de Sant Joan, 88. Sagrada Família.

Actual emplaçament dels dos col·legis de Roger de Llúria. Es tracta de l’antic convent de les monges Saleses que el posen en venda degut al seu mal estat. Els Maristes el compren i des de 1940 el restauren. Des de 1943 s’imparteix la 2a ensenyança i des de 1946 la 1a ensenyança i Comerç que s’impartien en Llúria, 58.

• Escola Parroquial de la Concepció (1901-1909). Claustres de l’Església. Dreta Eixample.

Escoles parroquials fundades l’any 1882 pel rector. L’any 1901 els Maristes s’encarreguen d’ella com a sucursal gratuïta del col·legi de Llúria, 38. Alumnes: 75 (1901). Des dels 6 anys. Per manca de lloc són traslladats a un altre local.

• Ídem (1909-1914). Carreró del Mercat. Dreta Eixample.

Trasllat de la casa anterior. Alumnes: 140 (1910).

• Ídem (1914-1936). Passatge de l’Església, 2. Dreta Eixample.

Trasllat a un local més espaiós. Va desaparèixer amb la Guerra Civil. Alumnes: 160 (1914). Religiosos: 3 (1936).

• Acadèmia Champagnat (1904-1905). Rambla Caputxins, 7 (ara Rambles, 33). Pis. Barri Gòtic.

Ensenyament d’idiomes i Comerç, amb documentació acreditativa de la seva apertura l’any 1904. Per manca d’espai es trasllada immediatament.

• Ídem (1905-1916). Rambla Catalunya, 63-65 - Aragó. Dreta Eixample.

Trasllat de la casa anterior, però ara afegeix la 1a ensenyança. Després no hi han més notícies i la casa apareix com a residència marista entre 1909 fins 1915, sense aclarir-ne l’ús. Només l’any 1915 apareix explícitament com establiment d’ensenyament i aquest any deixa d’esmentar-se. L’any 1916 es trasllada a Aragó, 268 i canvia el seu nom per Escola Sant Josep.

• Escoles del Patronato Obrero de San José (1906-1909). Wad-Ras, 206 - Llacuna, 8. Poblenou.

Centre Obrer. Finançat pel Marquès de Comillas, fou fundat l’any 1906 adquirint un local gran que anteriorment fou fàbrica. Els Maristes dirigeixen la seva escola gratuïta de nens, sense indicar si la resta del Patronat estava sota la seva direcció. L’any 1908 s’aconsegueix un nou local, segurament contigu, que amplia la cabuda de l’anterior. La residència dels Maristes estava en Llacuna, separada del Patronat de Wad-Ras per un pont. Fou incendiat l’any 1909. El Centre Obrer fou reobert l’any 1910, però sense la presència dels Maristes. Alumnes: 179 (1905).

• Escoles del Patronato Obrero de San José (1906-1936). Sant Oleguer, 10. Raval.

Funcionant des de 1879, el Patronat no posseeix escoles gratuïtes de 1a ensenyança fins 1906. La de nens és regentada pels Maristes, la de nenes i pàrvuls no s’especifiquen. Alumnes: 390 (1908); 470 (1910); 250 diürns i 100 nocturns (1914). Oscil·lació en torn als 400 alumnes. Religiosos: 6 (1936).

Sembla que l’escola va créixer fins formar local i residència pròpia, ja que els religiosos vivien al costat de l’escola: el nou Col·legi de Sant Olegari. El col·legi és saquejat l’any 1936 però no cremat, per no propagar el foc a habitatges adjacents. Malgrat això, no tornen.

• Germans Maristes del Guinardó (?-1909). Guinardó.

Convent incendiat l’any 1909. I desaparegut, perquè no varen haver més notícies sobre ell. Es desconeix si era escola, cosa molt probable en cada fundació marista.

També podria ser una confusió de l’època que confondria els Maristes amb el Convent dels Mínims.

• Escola Parroquial de Sants (1907-1936). Església parroquial. Sants.

Oberta a instància del rector de Santa Maria de Sants per mancança d’un local docent d’aquestes característiques al barri. Alumnes: 200 diürns i 170 nocturns (1914). Tots gratuïts.

• Col·legi Maristes - Sants (abans Col·legi Sagrat Cor) (1907). Antoni de Capmany, 80 (abans via fèrria) - Fernández Duro, 1 (abans 33) - Olzinelles, 10-12 (abans Mina, 6-8). Sants.

Col·legi Externat de pagament. Oberta l’Escola Parroquial, paral·lelament es construí el col·legi enfront de la Parròquia. Alumnes: 211 (1910) de 1a ensenyança. Cap a 1920 ja ofereix 2a ensenyança. Entre 1928 i 1929 es va construir l’edifici actual a la mateixa finca. Incendiat i destruït l’any 1936, fou reconstruït poc després tal com era durant la mateixa guerra. Aquesta ha sigut l’única casa dels Maristes que va sobreviure a la guerra fins els nostres dies. Religiosos: 7 (1927); 11 (1936).

• Escoles del Círculo Obrero de San Pedro Apóstol (1907-1924). Trafalgar, 48. Barri Gòtic.

Fundat l’any 1891, la seva secció escolar no apareix esmentada fins 1908 amb escoles gratuïtes per a nens, nenes i pàrvuls. Els Maristes s’encarregaren de la secció de nens l’any 1910 amb 1a ensenyança. La seva comunitat depèn de Llúria, 38. Des de 1920 també hi ha ensenyament de comerç. En data indefinida el Centre es trasllada. Alumnes: 90 (1910); 100 (1914). Religiosos: 2 (1936).

• Ídem (1924-1936). Sant Pere més Alt, 25. Barri Gòtic.

Trasllat de la casa anterior.

• Escola Sant Josep / Residència (1912?-1916). Diputació, 274. Dreta Eixample.

Esmentada entre 1912 i 1914 com casa dels Maristes, sense especificar-ne ús. Podria tractar-se de la residència dels religiosos de l’Acadèmia Champagnat i no sembla clar que tingués activitat docent. Va tancar l’any 1916 integrant-se en la casa següent.

• Escola Sant Josep (1916-1925). Aragó, 268. Dreta Eixample.

Trasllat de l’Acadèmia Champagnat amb un nom diferent, rebent a la vegada la Residència de Diputació, 274. Esmentada explícitament des de 1917, a la vegada que es deixen d’esmentar les dues cases precedents. Desapareix l’any 1925 i segurament va tenir continuïtat amb l’Escola Parroquial de Sant Josep Oriol de Villarroel, 91.

• Escola Parroquial de Sant Pere Apòstol (1913-1915?). Lluís el Piadós, 1 - Plaça de Sant Pere. Pis. Barri Gòtic.

Escola Parroquial gratuïta de nens. Vinculada a la Parròquia de Sant Pere de les Puelles, al pis d’una finca propera a l’església. 1a ensenyança. Alumnes: 130 (1914). Va durar molt poc, perquè l’escola apareix esmentada fins 1920 però des de 1915 no s’assenyala als Maristes com a encarregats.

• Escoles del Centro Católico de Sants (-1914?-). Fernández Duro, 35. Sants.

Escola gratuïta per obrers. L’any 1914 els Maristes donaven classes nocturnes per obrers al centre, contigu al edifici del Col·legi del Sagrat Cor. Les escoles s’esmenten fins 1922, però els Maristes només apareixen l’any 1914.

• Escoles del Centro Angélico de Hostafrancs (-1915?-). Sant Roc, 27. Hostafrancs.

Patronat obrer fundat pel rector de Sants l’any 1882 i vinculat a la parròquia, és societat obrera des de 1905. Cap el 1915 comencen a donar classes dominicals els Maristes, fins data desconeguda.

• Escola Parroquial de Sant Josep Oriol (1925-1936). Villarroel, 83 (abans 91). Esquerra Eixample.

Escola Parroquial de nens, molt probable continuació de la casa d’Aragó, 268. També s’esmenta una església i col·legi, que deu ser el mateix. 1a ensenyança. No s’aclareix la seva gratuïtat. Religiosos: 17 (1936).

• Residència Provincial i Procuradoria (1919-1933). Girona, 117. Dreta Eixample.

Des de 1925 la Procuradoria (una mena de magatzem d’abastiment de materials) es va traslladar a Sicília, 400.

• Residència Provincial (1933-1936). Serra, 15 pral. Barri Gòtic.

Trasllat de la casa anterior. Resideixen els provincials, 3 religiosos.

• Editorial (1921-1936). Sicília, 400 - Sant Antoni Maria Claret, 51-53. Sagrada Família.

L’any 1920 es venen els terrenys de Sant Andreu i es compra a l’any següent un solar per la Editorial. L’any 1933 és secularitzada amb el nom de Editorial Luis Vives. Sembla que entre 1919 i 1921 va poder estar la Seu Provincial, però no sembla probable. Des de 1925 també va estar la Procuradoria. Religiosos: 13 (1936).

• Col·legi Maristes - Les Corts (1967). Vallespir, 160. Les Corts.

- Anàlisi

Els Germans Maristes es dediquen, des de la seva fundació a França, a l’ensenyament de la infància sense cap altre finalitat concreta. Degut a aquesta tasca tan precisa, aviat varen tenir problemes per expandir-se i dur a terme les seves activitats docents a França, degut a la legislació creixentment estricta en aquest aspecte des de la dècada de 1880. Per això, es varen decidir a continuar el seu creixement fora de França i un dels destins escollits fou Espanya. A l’Estat varen arribar l’any 1887 i fundant concretament per la zona de Catalunya. La seva primera casa fou Girona (1887) i durant els primers deu anys varen fundar bàsicament per les províncies de Girona i Barcelona. Des de 1897 la seva expansió ja fou general per tota Espanya, sent encara més nombrosa arran de la Llei de Combes (1903), que va comportar una allau de nous religiosos i fundacions. Fins els anys 30 fou contínua, frenant-se amb la Guerra Civil i de nou als anys 60-70 varen viure una darrera època d’expansió. Varen fer més d’un centenar de fundacions, de les quals han desaparegut molt poques. Actualment es mantenen a unes 80 localitats de la península, totalment disseminades per tot l’Estat, encara que mantenen una presència especialment alta a les províncies de Girona, Barcelona, Guipúscoa i Biscaia.

La primera presència a Barcelona es va donar al recentment llavors municipi recentment agregat de Sant Andreu (1898), que es va convertir en la Casa Mare i noviciat, però inicialment sense ensenyament. Des de bon principi, els Maristes varen establir un règim docent a la ciutat que contemplava tant l’ensenyament de pagament com el gratuït i en locals totalment diferenciats segons cada cas. Així, la primera casa d’ensenyament oberta a la ciutat fou un Col·legi, a la Dreta de l’Eixample (1900-46) i poc després una Escola Parroquial al mateix barri (1901-36). A partir d’aquí les fundacions varen ser constants i encara més accelerades arran de la Llei de Combes (1903) que portà molt personal nou a la ciutat: una Acadèmia al Barri Gòtic (1904-16), poc després traslladada a la Dreta; una escola de Patronat al Poble Nou (1906-09) i un altra al Raval (1906-36); una escola parroquial a Sants (1907) i un col·legi al mateix barri (1907); una escola de Patronat al Barri Gòtic (1907-36); una escola gratuïta a la Casa mare de Sant Andreu (1908-09); i una dubtosa al Guinardó (?-1909).

És a dir, en només 8 anys els Maristes havien obert 9 cases obertes a la ciutat, amb una mitjana d’una fundació anual i eren la comunitat masculina més nombrosa juntament amb els Germans de La Salle. Es concentraven especialment a Sants i la Dreta, amb presències duplicades i complementàries (Col·legi i Escola parroquial) dedicades a alumnats diferents segons categoria social. La resta de presències foren a barris bàsicament modestos (Raval, Barri Gòtic, Poblenou, Sant Andreu) i a través de la secció escolar de patronats obrers.

Però la Setmana Tràgica (1909) va marcar un punt de canvi: vàries cases varen ser incendiades i dues d’elles (Sant Andreu i Poblenou) es perderen per sempre. Des de llavors els Maristes varen deixar d’implantar-se en noves zones de la ciutat, per reforçar la seva presència en barris molt concrets (que considerarien com més “aptes”): Sants, la Dreta de l’Eixample i el Barri Gòtic (concretament la zona de Sant Pere). Es varen fer càrrec d’una escola parroquial al Barri Gòtic (1913-15?); de dues escoles patronals a Sants (1914?) i a Hostafrancs (1915?), que varen ser molt breus; varen transformar l’Acadèmia en Col·legi (1916-25) a la Dreta de l’Eixample; i varen obrir una sucursal del Col·legi (1919-36) al mateix barri. Aquesta tendència només va variar quan es varen fer càrrec d’una escola parroquial a l’Esquerra de l’Eixample (1925-36).

En aquesta etapa continuaven fent-se càrrec d’escoles, dues parroquials i dues de patronats, a barris modestos. Paral·lelament, l’ensenyament de pagament també va crèixer, ja que el Col·legi de la Dreta es va ampliar amb una sucursal; però va ser l’única comunitat masculina de gran arrelament a la ciutat que no va obrir cap internat i ni tan sols es va establir a la zona alta de la ciutat (Sarrià, Sant Gervasi): varen ser l’excepció. Continuaven sent una de les comunitats masculines més nombroses a la ciutat, amb 8 cases fins la Guerra Civil, juntament amb els Germans de La Salle.

La Guerra Civil també fou un cop molt dur. La seva presència a la ciutat es va reduir radicalment, passant de 8 a només 2 cases l’any 1940. De ser un dels ordes religiosos més nombrosos a la ciutat, varen passar a gairebé desaparèixer. Tal fou el trasbals que patiren amb la Guerra, que varen abandonar totes les escoles que tenien: tant les de patronat, com les parroquials. Només el Col·legi de Sants i una de les dues finques del Col·legi de la Dreta, es varen poder recuperar. Sense cap dubte, va ser la comunitat masculina que va sortir més malparada de la Guerra. En aquesta darrera etapa ha hagut molt menys moviment. Per una banda, el Col·legi de la Dreta es va traslladar al barri de la Sagrada Família (entre 1943-46), a uns locals més aptes. I per un altre lloc, només ha hagut una nova fundació: el Col·legi de les Corts (1967), sent aquest tot el seu bagatge fundacional després de la Guerra. Amb aquests tres col·legis (Sants, Sagrada Família i les Corts) s’han mantingut fins l’actualitat sense més problemes. Especialment a Sants, on han sigut els únics religiosos en fundar Col·legi.

Els Maristes han tingut una gran facilitat per obrir cases igual que a la resta de l’Estat, però amb una diferència a la ciutat: han tingut molt poca consistència. Els trasbalsos de 1909 i 1936 demostraren aquesta fragilitat, fonamentada en tenir molt poques cases pròpies: donaven molta més importància a regir escoles alienes. També mostraria una gran desproporció entre els recursos humans (amb Combes, molt abundants) i els econòmics. I que la seva tendència a separar alumnats en col·legis i escoles en un mateix barri tampoc els varen fer gaire populars, sent un objectiu a batre amb la Setmana Tràgica i la Guerra.

27. CONGREGACIÓ DELS SAGRATS CORS I DE L’ADORACIÓ PERPÈTUA DEL SANTÍSSIM SAGRAMENT

Coneguts com a Pares dels Sagrats Cors o Picpus.

Congregació religiosa clerical.

Fundada per Pierre Coudrin a Poitiers (França) l’any 1800.

Establerta a Barcelona des de 1927.

La seva finalitat és l’anunciació de l’Amor de Déu als homes.

• Residència (1927). Avinguda República Argentina, 230-236 - Gomis, 23 (abans 33). Vallcarca.

Residència dels religiosos, sense més particularitat que ser la casa fundacional a la ciutat.

• Col·legi Sagrats Cors (1940-1975). Diputació, 250. Pis. Dreta Eixample.

Col·legi Externat. 1a i 2a ensenyança. Establert en un gran pis Principal. L’any 1961 la 2a ensenyança es traslladà a la nova casa de Sarrià. Tancat el Col·legi l’any 1975, encara va fer-ne ús una comunitat fins marxar definitivament l’any 1981.

Alumnes: 170 (1940); 300 (1960); 200 (1970); 120 (1974); 70 (1975). Religiosos: 7-8 (1960); 3-4 (1970).

• Col·legi Sagrats Cors (1961). Avinguda de Vallvidrera, 8-10. Sarrià.

Col·legi Externat. Inaugurat per pal·liar la manca d’espai que es sofria al Col·legi de Diputació, portant-se la 2a ensenyança. Ocuparen un gran xalet amb uns extensos terrenys que serviren per construir el Col·legi actual inaugurat l’any 1966. L’any 1979 es va agregar el col·legi de les Religioses dels Sagrats Cors del Passeig de Reina Elisenda, 18 al mateix barri de Sarrià. L’any 1985 la unió va quedar consumada quan tota la 2a ensenyança va passar a Reina Elisenda i igualment tota la 1a ensenyança de les dues cases es va agrupar en aquest edifici.

Alumnes: 158 (1961); 320 (1966); 1232 (1978); 1737 (fusió dels dos col·legis, 1979). Religiosos: 13 (1961); 15 (1966); 18 (1978); 5 (1995).

• Col·legi Sagrats Cors -Sucursal (abans Col·legi Adoració Perpètua) (1979). Passeig Reina Elisenda, 18 bis (abans 14). Sarrià.

Col·legi Externat. Es tracta del col·legi fundat per les Religioses dels Sagrats Cors, que va ser incorporat a la casa anterior. Al mateix 1979 les religioses abandonaren la seva titularitat, deixant-ho tot en mans dels religiosos, encara que algunes continuaren treballant com a professores. No es pot considerar una nova fundació, ja que des de 1985 tots dos edificis funcionaven com una sola casa.

- Anàlisi

Els Pares dels Sagrats Cors es dediquen, per igual a l’ensenyament i a les missions arreu del món. Varen arribar a Espanya a causa dels creixents entrebancs legals per dedicar-se a l’ensenyament a França i preveient un exili total com així va ser amb la Llei de Combes (1903). Llavors Espanya fou la seva principal terra d’acollida i succeí a França com a país amb major implantació de la Congregació a nivell mundial. Encara avui la seva presència a Espanya és la majoritària a tot el món.

La seva primera presència a la península fou Miranda de Ebro (Burgos), l’any 1880. Primer s’expandiren a Madrid i amb la Llei de Combes a Guipúscoa. Després optaren per les grans ciutats de l’Estat. Actualment es mantenen a unes 15 localitats, principalment a Madrid, Barcelona, vàries ciutats andaluses i algunes localitats de Cáceres i Cantàbria.

Establerts a Barcelona l’any 1927, varen obrir una comunitat sense cap activitat concreta, limitant-se als ministeris. No fou fins després de la Guerra Civil que encetaren activitats d’ensenyament a la ciutat amb un primer Col·legi a un pis a la Dreta de l’Eixample (1940). Posteriorment, ja consolidats, obriren un altre a Sarrià (1961), com a ampliació de l’altre. Poc a poc, la casa de Sarrià va anar guanyant pes específic (disposava de més espai i instal·lacions), fins que va tancar el Col·legi de la Dreta (1975). Posteriorment, es va absorbir el Col·legi de les Religioses dels Sagrats Cors que havia al mateix barri de Sarrià (1979), federant-se totes dues cases i convertint-se en un únic col·legi. Actualment el col·legi de Sarrià es manté sense problemes.

28. MISSIONERS DELS SAGRATS CORS DE JESÚS I MARIA

Coneguts com a Missioners dels Sagrats Cors.

Congregació religiosa clerical.

Fundada per Joaquim Rosselló a Randa (Mallorca, Illes Balears) l’any 1890.

Establerts a Barcelona des de 1928.

La seva finalitat és el ministeri apostòlic i la predicació.

• Parròquia de la Mare de Déu del Coll (1928). Santuari, 28-30. Vallcarca.

Arribada dels religiosos a la ciutat.

• Col·legi Parroquial Mare de Déu del Coll (1949). Santuari, 28-30. Vallcarca.

Els religiosos establiren una residència l’any 1928 i porten la parròquia, però fins 1949 no duen a terme l’obertura, molt precària, d’un Col·legi vinculat a la mateixa parròquia i al servei del barri.

- Anàlisi

Aquesta comunitat té una finalitat encarada fonamentalment al ministeri apostòlic, a través dels ministeri del sacerdoci. Per això, en totes les seves presències sempre tenen (inicialment o únicament) una activitat de servei parroquial, apart d’altres que puguin tenir. Reduïts inicialment a Ses Illes, posteriorment varen donar el salt a la península encarregant-se de parròquies bàsicament a grans ciutats.

A Catalunya varen arribar a Barcelona (1928) i Esplugues de Llobregat (1972), apart d’altres (Vic, la Gleva) que no han sobreviscut. Actualment es mantenen a 10 localitats espanyoles, amb 4 a les Balears i la resta principalment a grans ciutats: Madrid, Barcelona, Valencia i Pamplona, apart d’Esplugues i Artajona (Navarra).

La seva presència a Barcelona a través del camí habitual: encarregant-se dels ministeris de la Parròquia de la Mare de Déu del Coll, al barri de Vallcarca (1928). Aquesta fou la seva tasca única durant 20 anys, que com a part de la seva tasca varen inaugurar molt precàriament un col·legi parroquial, a causa de les greus mancances i marginalitat que patia aquest barri. Aquesta ha sigut la seva única fundació escolar i tampoc han fundat cap més casa a la ciutat.

Arribats en una època en què el panorama docent ja estava prou cobert, els religiosos varen tenir molts problemes per fer-se lloc: no aconseguien recursos i trigaren força anys en poder obrir una casa. Però en aquest cas, directament varen localitzar-se en un barri molt deprimit i no varen buscar barris més propicis per desenvolupar-se. La seva tasca era totalment de barri, amb la parròquia que tenien assignada i l’ensenyament quedava totalment sotmès a aquesta tasca, sorgint perquè era necessari pel barri.

29. GERMANS MISSIONERS DELS MALALTS POBRES, SOTA L’ADVOCACIÓ DE SANT CAMIL I LA SANTA CREU

Coneguts com a Camilians.

Peculiar associació piadosa.

Resultat de la fusió (1971) dels Germans de la Caritat de la Santa Creu, Pia associació laïcal fundada per Jaume Sayrols a Barcelona, l’any 1784. I dels Germans Missioners dels Malalts Pobres, Pia unió fundada per Antonio Jácome Pumar a Barcelona l’any 1946.

En els dos casos, la seva finalitat ha sigut l’assistència en hospitals i als disminuïts psíquics.

• Hospital de la Santa Creu (1784-1936). Hospital, 56. Raval.

Lloc de naixença dels Germans. Continuaren treballant al Hospital al seu actual emplaçament de Sant Antoni Maria Claret, 167 al Guinardó, fins la Guerra Civil.

• Asilo de Protección a la Infancia - Protección de Menores (1951-1966). Wad-Ras, 89. Poblenou.

Fundació a càrrec dels Germans de la Caritat de la Santa Creu. Totalment excepcional, ja que els religiosos es dedicaven fonamentalment a disminuïts psíquics i malalts. Possiblement varen substituir als Escolapis (1949-51) i a la vegada ho varen ser pels Terciaris Caputxins (1972-83).

• Institut Psico-pedagògic per a Adolescents (1966-1988). Carretera de Sant Cugat (abans de l’Arrabassada), Km. 7. Vall d’Hebron.

Possible trasllat de la casa anterior, establerta a una finca dita “Vista Rica”. Ja només dedicada a l’assistència de deficients.

- Anàlisi

La comunitat actual com a tal sorgí com a resultat de la fusió de dues comunitats.

Per una part, els Germans de la Caritat de la Santa Creu, associació de laics cristians fundada l’any 1784 que mai va ser cap comunitat religiosa. Creada per emular el model de les Filles de la Caritat de Sant Vicenç de Paül, la seva tasca principal era fer tot tipus de tasques d’ajuda a hospitals i establiments sanitaris i assistencials. Treballaren al Hospital de la Santa Creu (pel qual varen ser creats) i altres entitats sanitàries de la ciutat. Després de la Guerra Civil tan sols continuaven vigents al Manicomi municipal de la Guineueta i dedicats a l’atenció de disminuïts psíquics. El seu equivalent femení varen ser les Hospitalàries de la Santa Creu, creades l’any 1792 i que, aquestes sí, aconseguiren transformar-se en Congregació religiosa.

Per altra banda, els Germans Missioners dels Malalts Pobres (1946), sorgiren inspirant-se en l’Orde dels Camils, dedicats exclusivament a la sanitat. Fou fundada com a Pia Unió dedicada específicament al tractament de disminuïts psíquics. Com a tals, mai s’han dedicat a l’ensenyament.

Donada la similitud de finalitats que tenien als darrers temps (i la manca de personal dels Germans de la Caritat), l’any 1971 s’uniren en una única comunitat, encara que en la realitat es pot dir que varen ser els Camilians qui absorbiren als Germans de la Caritat perquè la dedicació de la comunitat resultant està més dirigida cap als disminuïts que a una tasca genèricament sanitària i segueixen sent coneguts com a Camils. Actualment es mantenen a 3 localitats, totes a Catalunya: Barcelona (1946), Àlpens (1950) i Tordera (1972).

El paper docent es redueix a una de les tasques dels Germans de la Caritat d’abans de la fusió: l’Asil Municipal de menors del Poblenou, del qual es varen encarregar substituint als Escolapis (1951). Posteriorment ho varen deixar (1966), obrint al seu lloc una casa d’atenció a deficients. Amb la fusió aquesta va passar a ser l’activitat principal. Per tant, l’ensenyament va ser una tasca puntual, no massa breu (15 anys) i més encarada a la reforma.

30. GERMANS DE LA SAGRADA FAMÍLIA DE BELLEY

Coneguts com a Germans de la Sagrada Família, o Safa.

Congregació religiosa laïcal.

Fundada per Gabriel Taborin a Belmont (França) l’any 1835.

Establerts a Barcelona des de 1949.

La seva finalitat és la pastoral mitjançant l’ensenyament cristià.

• Casa (1949-1950). Còrsega, 335 1r. Gràcia

Primera presència de la comunitat a la ciutat, encara sense ensenyament.

• Col·legi Sagrada Família (1950-1955). Còrsega, 335 1r. Gràcia.

Continuació de la casa anterior, ja amb ensenyament. Establert en un pis de lloguer, donat el gran ritme de creixement aviat es va pensar en un nou emplaçament. Des de 1954 s’inicià el trasllat de les dependències i va ser tancat definitivament a principis de 1955. Alumnes: 13 (1950); 215 (1953).

• Ídem (1955-1965). Avinguda Diagonal, 351. Dreta Eixample.

Trasllat de la casa anterior. A principis de 1953 es va comprar un antic hotel abandonat, començant les obres a finals de l’any. L’edifici fou pràcticament refet, afegint varis pisos. L’any 1954-55 i mentre duraven les obres, es va fer el trasllat progressiu de les classes consumant-se el trasllat aquell mateix curs. Aquí funcionà el col·legi durant 10 anys. Amb 1a i 2a ensenyança. Novament, per manca d’espai fou clausurat i totes les seves dependències foren traslladades al Col·legi d’Horta, nascut com a sucursal i que ara es convertia en casa central dels religiosos a la ciutat. Alumnes: 500 (1955); 600 (1965).

• Col·legi Sagrada Família-Horta (abans Col·legi Sant Josep) (1956). Peris i Mencheta, 26-46. Horta.

Sucursal de la casa anterior. Preveient-se que el nou Col·legi de Diagonal no podria donar abast en un futur, es varen fer gestions per adquirir una propietat més àmplia. Finalment es fixaren en Can Carabassa, també dita Maryland, Torre senyorial d’estil neoclàssic amb espaiosos jardins. Fou comprada l’any 1956 i després d’alguns arranjaments provisionals va començar a funcionar com a Col·legi aquell mateix any. Inicialment dit Col·legi Sant Josep, va funcionar com a sucursal de Diagonal fins 1960 i posteriorment, l’any 1965, va absorbir-lo i adoptà el seu nom. Amb aquesta integració la Torre era insuficient, però els amplíssims jardins havien permès ampliar el Col·legi amb 4 pavellons bessons (1965). Posteriorment, un pavelló nou (1974-75) i el progressiu arranjament de tota la finca amb patis i jardins va donar la fesomia actual al Col·legi. Alumnes: 132 (1957); 989 (1965); 1500 (1970); 1954 (1990). Religiosos: 10 (1960); 22 (1964).

- Anàlisi

Els Germans de la Sagrada Família tenen com a única i exclusiva finalitat l’ensenyament. Curiosament, malgrat haver nascut i desenvolupar-se a França, no arribaren a Espanya en cap dels moments especialment crítics en aquest país per les comunitats ensenyants (especialment a principis dels anys 1880 i a 1903, amb la Llei de Combes), preferint exiliar-se a altres països limítrofs.

Fou poc després quan arribaren a Espanya, establint-se a La Horra (Burgos) l’any 1909 i expandint-se principalment per Castella i Lleó. La presència a Catalunya va ser bastant posterior i no feta des de França sinó des de la Meseta peninsular: Barcelona (1949), Gavà (1952) i Begues (1985). Totes tres es mantenen. Actualment es mantenen a unes 10 localitats espanyoles, tant a ciutats grans (Burgos, Valladolid, Madrid, Barcelona) com a petites localitats fonamentalment del centre peninsular i de Catalunya.

El projecte de fundació a Barcelona sorgí arran del tancament del Col·legi de Valladolid (1949), que s’aprofità per buscar una fundació amb més possibilitats de reeixir. Així, la comunitat íntegra de la casa desapareguda fou enviada a Barcelona fundant un Col·legi a Gràcia (1950). Després d’uns anys de certa provisionalitat aconseguí un creixement ràpid i progressiu, traslladant-se a un nou edifici a la Dreta de l’Eixample (1955) i finalment al seu emplaçament definitiu a Horta (1965), on continua actualment. El seu establiment a Horta respongué a la necessitat d’un espai més ampli per ampliar les instal·lacions (com així es va anar fent a posteriori), apart d’atendre escolarment un barri poc atès per comunitats masculines. No han obert més cases a la ciutat.

31. GERMANS DE SANT GABRIEL

Coneguts com a Gabrielistes.

Congregació religiosa laïcal.

Fundats per Sant Lluís Grignon de Montfort a Saint-Laurent-sur-Sèvre (França) l’any 1716.

Establerts a Barcelona des de 1953.

La seva finalitat exclusiva és l’ensenyament.

• Col·legi Parroquial de Sant Josep Oriol (1953-1976). Villarroel, 83. Esquerra Eixample.

El Col·legi continuà funcionant l’any 1976, malgrat que els Gabrielistes el deixessin.

• Col·legi Sant Gabriel (1969). Gran Via, 1196 - Bernat Metge, 5 (abans s/n). Besòs.

• Escola l’Esperança (-1970?-). Quito, 1. Bon Pastor.

Escola situada al polígon de Baró de Viver, depenent del Patronat Parroquial de Nostra Senyora de l’Esperança. Sembla que els Gabrielistes varen tenir una vinculació molt breu i potser de simples promotors: només hi ha una referència i pot ser errònia.

- Anàlisi

La dedicació dels Gabrielistes és exclusivament l’ensenyament des de la seva fundació a França, on degut a la seva antiguitat varen tenir una llarga tradició docent.

Varen arribar a Espanya, com moltes altres comunitats, exiliats de França arran de la Llei de Combes (1903) i en aquest cas concret varen escollir la zona de Catalunya per establir-se. Degut a la gran quantitat de personal expulsat del país veí, des de la primera casa oberta a Girona varen fer moltes fundacions pel Principat, gairebé totes desaparegudes als pocs anys, o amb la Guerra Civil). Actualment es mantenen les fundacions més recents i més properes a Barcelona: Viladecans (1925), Sant Adrià del Besòs (1930), o Ripollet (1961). Posteriorment varen arribar a Barcelona, a Madrid i algunes altres localitats de l’Estat. Actualment es mantenen a 8 localitats espanyoles, bàsicament a Barcelona i la seva província i també a Madrid i algunes localitats de Girona i Burgos.

La presència a Barcelona va ser pràcticament la darrera població catalana on arriben els Gabrielistes (1953), ja que fins llavors preferiren poblacions més petites. Res més arribar a la ciutat, es varen fer càrrec d’una escola parroquial a l’Esquerra de l’Eixample (1953) i uns anys més tard varen fundar un col·legi propi a la necessitada barriada del Besòs (1969). Després de deixar l’Escola Parroquial (1976), han concentrat tots els seus mitjans en el Col·legi fins l’actualitat, que continua obert. Una altra intent de fundació gairebé simultani es va donar a un barri igualment necessitat com era el Bon Pastor (1970?), que va durar molt poc o va quedar en un simple intent.

Queda clar que, després d’uns anys d’assentament a la ciutat, els religiosos varen apostar clarament per dedicar-se únicament a l’ensenyament a barris realment necessitats. L’empresa del Besòs va sortir bé i és això el que els manté vius a la ciutat.

32. SOCIETAT DE MARIA - MARIANISTES

Coneguts com a Marianistes.

Congregació religiosa clerical.

Fundada per Joseph Chaminade a Bordeus (França) l’any 1817.

Establerts a Barcelona des de 1956.

La seva finalitat és l’ensenyament i missions en general.

• Col·legi Nostra Senyora del Pilar de la Factoría SEAT (1956-1977). Habitatges Seat. Passeig de la Zona Franca (abans Paseo Puerto Franco). Zona Franca.

• Col·legi Parroquial del Bon Pastor (1970?-77). Sant Adrià, 134. Bon Pastor.

• Escola d’Educació Especial Nostra Senyora de Montserrat (1980). Energia, 17-19 (abans s/n). Zona Franca.

- Anàlisi

Els Marianistes es dediquen única i exclusivament a l’ensenyament, entenent-lo com una activitat missional arreu del món i sent una de les comunitats dedicades a aquesta tasca amb més difusió arreu del món.

Després de diversos intents per fundar a Espanya (el primer fou ja l’any 1830), finalment es va aconseguir: la situació a França, cada vegada més limitada legalment per fundar escoles de religiosos, va facilitar la seva arribada. La primera casa fou a Sant Sebastià (1887), primer concentrant-se a Euskadi i a la província de Cadis (contradictori, però cert) i des d’allà a nombroses poblacions de la península sempre dedicant-se a l’ensenyament en tots els seus graus i tant a escoles com a col·legis de pagament. En l’actualitat només sobreviuen a les grans ciutats, però amb col·legis de renom i força prestigi dintre del marc docent de cadascuna de les ciutats on es troben (destacant el Col·legi del Pilar, a Madrid, potser el més famós de la capital); no han tingut moltíssimes fundacions a l’Estat, però sí de fama i qualitat. Actualment es mantenen a 18 localitats de tota Espanya, sempre en grans ciutats.

Juntament amb els Jesuïtes, Escolapis, La Salle, Salesians i Germans Maristes, els Marianistes són una de les comunitats masculines fonamentals en l’ensenyament a Espanya, tant en quantitat com en qualitat. En canvi, en el cas de Barcelona no es pot dir el mateix. Molt actius al conjunt d’Espanya, on mantenen importants col·legis, a Barcelona varen arribar molt tard i amb molt poca força, preferint obrir cases petites a barris modestos i sense gaire continuïtat.

S’ubicaren a la Zona Franca on varen obrir un col·legi (1956) i varen assumir la parròquia del barri. Anys més tard, també se’n feren càrrec de l’Escola Parroquial del Bon Pastor (1970?). Totes dues cases varen ser clausurades l’any 1977, limitant-se a tasques parroquials. Però al poc temps varen obrir una escola d’educació especial per deficients psíquics (1980), actualment en mans d’un patronat però amb supervisió dels religiosos.

33. COMPANYIA MISSIONERA DE CRIST-REI

Coneguts com a Crist-Rei.

Peculiar associació piadosa.

Fundada per Pere Ruscalleda Ribas a Barcelona l’any 1958. Desapareguda cap a 1985.

La seva finalitat és el foment de vocacions sacerdotals.

• Col·legi Crist-Rei (1958-1985). Passeig Vall d’Hebron, 28-34 (abans Azucena, 2). Vallcarca.

Col·legi de nois, fundat per atendre la manca d’escolarització d’un barri mancat de serveis educatius. Des de 1985 fins 1986 fou Diocesà, passant després a ser una entitat privada independent que va plegar definitivament en 2000.

• Secció Filial n. 10 de l’Institut “Ausias March” (1969?). Azucena, 2. Vallcarca.

Incorporació de la 2a ensenyança al projecte educatiu.

- Anàlisi

Aquesta comunitat va sorgir bàsicament com a iniciativa personal del seu fundador, davant la necessitat de proporcionar una adequada educació dels infants de la zona de Vall d’Hebron-Vallcarca, encara molt desatesa i també d’una barriada del municipi proper de Cerdanyola del Vallès. Així va néixer el Col·legi (1958) com a sostenidor de la futura comunitat i no al revés, servint per sostenir econòmicament la naixent comunitat i a la vegada formar els seus futurs membres. Sol·licitada l’aprovació canònica, finalment no fou aprovada pel Bisbat (1963). El Col·legi va continuar funcionant sota la titularitat de la comunitat, malgrat no haver sigut aprovada, com una mena de societat cristiana, sota la direcció del mateix fundador. Pot dir-se que la pròpia comunitat, de manera extraoficial, encara existia.

El projecte de comunitat religiosa va ser abandonat definitivament després de la mort del promotor (1981), quedant només el Col·legi com a residu de l’antic projecte. L’any 1985 la titularitat del Col·legi deixà de ser de la Companyia de Crist-Rei, passant a ser titular el propi director del Col·legi, antic membre de la comunitat, d’on es dedueix que la comunitat com a tal desapareixia definitivament. Finalment, el Col·legi va desaparèixer i fou enderrocat en 2000.

34. GERMANS DEL SAGRAT COR DE JESÚS

Coneguts com a Coristes o Corazonistas.

Congregació religiosa laïcal.

Fundada per André Coindre a Lyon (França) l’any 1821.

Arribats a Barcelona l’any 1963.

La seva finalitat exclusiva és l’educació.

• Col·legi Sagrat Cor (1963). Eduard Conde, 17-23. Sarrià.

Col·legi de 1a i 2a ensenyança. L’any 1963 els religiosos, provinents del País Basc, compren uns terrenys amb una caseta de jardiner en la qual instal·len les primeres classes aquell mateix any. L’any 1967 es varen construir diversos pavellons prefabricats per pal·liar la gran demanda existent. Per fi, entre 1971 i 1973 es va construir el gran edifici actual i les instal·lacions adjacents, enderrocant totes les construccions provisionals. Alumnes: 29 (1963); 85 (1964); 250 (1967); 895 (1986). Religiosos: 4 (1963); 12 (1988).

- Anàlisi

La finalitat exclusiva dels Coristes (o Corazonistas, com habitualment se’ls coneix) és el ensenyament. Malgrat les dificultats que trobaven a França per dedicar-se a l’ensenyament des dels anys 1880, es varen mantenir al seu país. I no fou fins 1903, amb la Llei de Combes, que no varen tenir un altre remei que emigrar, fent-lo massivament cap a Espanya. Després d’arribar a Jaca (1903), obriren multitud de comunitats al Pirineu Aragonés, Navarra, Guipúscoa i Àlaba. Més tard s’allotjaren a grans ciutats de la resta de l’Estat: Zaragoza i més tard Madrid i finalment Barcelona. Actualment es mantenen a 12 localitats espanyoles, principalment al nord peninsular: Sant Sebastià, Vitòria i vàries localitats de Navarra, Guipúscoa i La Rioja. També estan presents a Saragossa, Madrid i província i Barcelona.

Fins mig segle més tard els Coristes no arriben a Catalunya, amb una fundació a Amposta (1952), que fou molt breu. En un segon intent (1963) varen arribar a Barcelona, aquesta vegada amb més èxit, ja que al poc temps varen obrir un col·legi al barri de Sarrià. A diferència de la tendència habitual en aquest barri, el Col·legi no va ser habilitat per sectors mitjans-alts de la societat, sinó per un alumnat més senzill i que tingué èxit. Des de la seva arribada la seva tasca es va concentrar únicament en fer créixer aquesta casa, amb molta precarietat i lentitud, però aconseguint-ho finalment. Actualment el Col·legi perviu perfectament. Els religiosos no han intentat cap més fundació a la ciutat, ni a la resta de Catalunya.

35. LEGIONARIS DE CRIST

Coneguts com a Legionaris.

Congregació religiosa clerical.

Fundada per Marcial Maciel a Mèxic DF l’any 1941.

Establerts a Barcelona des de 1967.

La seva finalitat és l’evangelització arreu del món.

• Casa (1967-1970). Passeig de la Bonanova, 11. Sant Gervasi.

Primera residència dels religiosos a la ciutat, sense cap tipus de tasca educativa.

• Casa (1970). Passeig Manuel Girona, 6 1r. Sarrià.

Trasllat de la casa anterior.

• Col·legi del Reial Monestir de Santa Isabel (1993). Rocabertí, 12 (abans Montserrat, 7). Sarrià.

Convent de clausura, originàriament ubicat a la cantonada Elisabets-Xuclà, al Raval. Fundat l’any 1554 com a alberg de dones, l’any 1564 es convertí en Convent de Monges Clarisses i sense ensenyança en cap moment. Expulsades l’any 1835, retornen l’any 1849; però al trobar-se l’edifici en estat ruïnós s’estableixen en una caseta a Sarrià (1878), mentre es construïa el nou convent que inauguraren l’any 1880. Únicament de clausura, l’any 1946 es fundà el Col·legi del Reial Monestir de Santa Isabel, de caire diocesà, per donar viabilitat econòmica a l’edifici. Les monges romangueren totalment apart del seu funcionament i es traslladaren definitivament l’any 1990. El centre docent ha continuat vigent com a entitat diocesana dirigida pel seu fundador, fins que poc després de la mort d’aquest (1992) se’n feren càrrec del centre els Legionaris de Crist.

- Anàlisi

Comunitat d’origen mexicà, la seva principal tasca és l’evangelització a través dels més diversos camps. De totes les comunitats masculines dedicades a l’ensenyament és una de les de creació més recent i a la vegada d’un pensament més tradicional i conservador. Simultàniament, les seves activitats poden ser molt diverses però sempre d’acord amb una actitud evangelitzadora a tot arreu.

La seva primera presència a Espanya es va donar a les localitats de Ontaneda i Alceda, a Cantàbria (1952), des d’on han tingut una reduïda expansió. A Catalunya la seva presència es redueix a Barcelona i recentment a Calldetenes. Actualment es mantenen a 6 localitats espanyoles: Ontaneda, Madrid, Barcelona, Salamanca i a petites localitats de les províncies de Sevilla i València.

A Barcelona estan presents des de 1967, amb una comunitat que sempre s’ha dedicat a les més diverses tasques d’apostolat i evangelització. No han tingut cap altre casa a la ciutat, llevat dels darrers anys. La seva tasca docent ha sigut molt tardana i a la vegada molt recent en el temps, amb un Col·legi a Sarrià (1993). No es tracta de cap fundació, sinó d’un Col·legi ja existent fundat a un antic Convent de Clarisses i de ideari clarament cristià. Fou fundat per un sacerdot, el Pare Francesc Ros Vendrell (1907-91), que el dirigí des de la seva creació l’any 1946, fins a la seva mort. Des de llavors fou regit per un Patronat, fins que poc després va passar a estar sota la tutela dels religiosos i encara que el vincle jurídic entre el Col·legi i els Legionaris no és gaire clar, la seva presència i guiatge és ben palès.

36. TERCIARIS CAPUTXINS DE NOSTRA SENYORA DELS DOLORS

Coneguts com a Amigonians.

Congregació religiosa laïcal.

Fundada per Lluís Amigó i Ferrer a Massamagrell (València) l’any 1889.

Establerts a Barcelona l’any 1972, marxaren l’any 1995.

La seva finalitat és la reeducació de la joventut.

• Escoles Professionals de Nostra Senyora de l’Esperança (1972-1974). Wad-Ras, 85. Poblenou.

• Ídem (1974-1983). Wad-Ras, 98. Poblenou.

Trasllat de la casa anterior.

• Col·legi de l’Esperança. Reeducació (1983-1995). Carretera de Vallvidrera al Tibidabo, s/n. Vallvidrera.

Trasllat de la casa anterior. Dedicats a l’ensenyament de joves mitjançant la reeducació i prevenció. Internament, ensenyament i cura.

- Anàlisi

La comunitat és una Orde Tercera dels Caputxins, basada en l’esperit de servei caputxí i amb unes activitats molt determinades: des del principi la seva dedicació ha sigut l’ensenyament d’arts i oficis per a joves problemàtics i marginals, procurant la seva reinserció a la societat. A la seva primera època adoptaren el sistema de reclusió, encarregant-se de grans edificis dits correccionals o cases de reforma per joves de grans ciutats instal·lats en localitats apartades dels grans nuclis urbans. Allà els religiosos impartien ensenyament d’arts i oficis. Posteriorment els sistemes d’acció han canviat, prioritzant els mateixos objectius de reinserció i atenció a la marginalitat que a l’ensenyament en sí.

El seu naixement es va donar a Massamagrell (València) l’any 1885, expandint-se inicialment per la província de València i després per localitats petites properes a ciutats grans: Carabanchel (prop de Madrid), Dos Hermanas (de Sevilla), Amurrio (de Bilbao), etc. Actualment es mantenen a unes 20 localitats de la península, sobretot a poblacions mitjanes i petites, bàsicament a la província de València i Biscaia i a la ciutat de Madrid.

La seva presència a Catalunya es redueix a la ciutat de Barcelona, on varen arribar molt tard (1972), obrint una casa al barri del Poblenou dedicada a l’ensenyament professional i encara mantenint l’internament. Després de traslladar l’Escola a Vallvidrera (1983) varen continuar amb les mateixes tasques fins que per diversos motius tancaren l’Escola i varen abandonar la ciutat l’any 1995.

2.3 CASES I COMUNITATS PER CLASSIFICAR O DUBTOSES

37. CONGREGACIÓ DE TERCIARIS DOMINICS DE L’ENSENYAMENT

Coneguts com a Dominics de l’Ensenyament.

Institut religiós masculí.

Fundat per Henri Lacordaire a Oullins (França) l’any 1852. Va desaparèixer l’any 1957, absorbits per l’Orde dels Dominics.

Possiblement establert a Barcelona entre 1904 i 1921 aproximadament.

La seva finalitat exclusiva era l’ensenyament.

• Escola Parroquial de Sant Raimón de Penyafort (1904-1906). Sant Pau. Raval.

Escoles regentades pels Terciaris Dominics, a l’empar de la propera Església parroquial que els Dominics tenien al seu càrrec des de 1889, malgrat que la residència dels religiosos corresponia a Bailén, 10. Elemental nocturna per a nens. Alumnes: 70-80 (1914). No foren incendiades l’any 1909. Nomenades l’any 1914, 1920 i 1922.

• Ídem (1906-1910?). Guàrdia. Raval.

Trasllat de la casa anterior.

• Ídem - Església de Sant Josep i Santa Mònica (1910?-1922?). Les Rambles, 9 (abans Rambla Santa Mònica, 22). Raval.

Trasllat de la casa anterior, ara establerta a les dependències de la Parròquia de Sant Josep i Santa Mònica, regentada pels Dominics. Des de 1922 ja no hi ha referència alguna a l’escola. Religiosos: 12 (1927).

• Colegio de niñas de los RR. Dominicos (1920?-1922?). Hostal, 13 (ara Malats). Sant Andreu.

Segurament es tracti d’una errata: l’ensenyament de noies no podia ser competència seva. Però al estar integrat dintre d’un llistat d’escoles de noies, podria ser que existís de veritat. Potser es tractés d’una casa de Religioses Dominiques de l’Anunciata, ja presents al barri; però no els hi consta aquesta fundació. Esmentada l’any 1920 i 1922.

- Anàlisi

Els Terciaris Dominics varen ser fundats a França com una Congregació dedicada a l’ensenyament. La seva expansió es va reduir a França durant el seu primer mig segle de vida, fins que la Llei de Combes (1903) els va forçar als a exiliar-se fora de su país per poder continuar ensenyant. Es varen establir a Suïssa, Espanya i Argentina. Aquesta situació va durar gairebé vint anys, fins que l’any 1921 la legislació francesa es va fer més flexible i els Terciaris Dominics varen poder tornar a exercir a França. Sempre varen ser una comunitat amb pocs membres i cases (no passaren de mitja dotzena de col·legis en els seus millors moments) i això va causar que acabessin sent absorbits per l’Orde dels Dominics l’any 1957.

El seu exili causat per la Llei de Combes els va portar a Espanya, tenint-se constància de la seva presència només a dues poblacions de Guipúscoa: San Sebastián i Igueldo. Però a Barcelona hi ha constància de l’existència d’una escola vinculada a la Parròquia de Sant Josep i Santa Mònica regentada per l’Orde dominicana. Hi ha clara constància de la presència dels Terciaris Dominics regentant aquesta Escola des de 1904 i sent esmentada per darrera vegada cap a 1920. Aquesta cronologia encaixa amb el període d’exili dels Terciaris de França, que reforçaria la hipòtesi de la seva presència. L’absència de qualsevol altra indici de presència a la ciutat podria justificar-se pel fet que els Terciaris no varen formar cap comunitat pròpia a Espanya, sinó que varen allotjar-se als convents dels Dominics ja existents.

Així i tot no es pot assegurar que es tracti precisament d’aquesta Congregació de religiosos, ja que la fórmula jurídica de la Tercera Orde Dominicana ja funcionava amb antelació a la ciutat amb els anomenats Terciaris laics, seglars sense cap vida en comunitat. Per tant, la confusió de termes fa que no es pugui assegurar la presència dels Terciaris francesos a la ciutat i aleshores l’Escola abans dita dependria de l’Orde dels Dominics regentada pels Terciaris laics.

38. PARES RELIGIOSOS DE LA CARITAT CRISTIANA

• Escola (1906?-1912?). Sant Gil, 3. Pis. Raval.

Escola de 1a ensenyança. A la finca de Sant Gil, 3 també han hagut mencionades altres escoles dels Fills de la Sagrada Família i també va funcionar l’escola dominical de la “Asociación de los Amigos de los Pobres” (1907?-1915?). Però com es tracta d’una finca amb varis pisos, podria haver hagut més d’una activitat educativa simultània. Tot indica que les Escoles estaven a càrrec d’una Associació catòlica, però sense ajuda de cap orde religiós dins un edifici amb diverses activitats semblants i simultànies que alimenten la confusió. Alumnes: 350 (1908); 300 (1909).

- Anàlisi

Esmentats amb una escola (1906-1912), no s’ha pogut trobar cap comunitat masculina amb aquest nom a la ciutat. Hi han vàries comunitats amb aquest nom, o semblant: els Rosminians, Canossians i l’Institut Cavanis són els que més s’aproximen en la seva denominació. Totes tres es dediquen a l’ensenyament, però no consta cap fundació de cap d’ells a Espanya, ni a la ciutat. Es podria tractar d’una Associació caritativa: la Congregació de la Caritat Cristiana sembla la més probable.

39. OPUS DEI

Coneguts pel mateix nom.

Prelatura personal.

Fundada per Josemaría Escrivá de Balaguer a Madrid l’any 1928.

Establert a Barcelona des de 1939.

La seva finalitat és la santificació dels seus membres, a través de la vida quotidiana.

- Anàlisi

L’Opus sempre ha sigut objecte de polèmiques al seu voltant, degut a la influència que té i ha tingut en tots els àmbits de la societat. Mancat de cases de vida en comunitat i amb un ideari que permet fer una vida seglar i pública absolutament normal, el seu peculiar caràcter obliga a especificar amb molta precisió la seva actuació dins la societat. Un d’ells és l’ensenyament, on a grans trets s’han de distingir tres línies bàsiques d’acció:

- Els centres promoguts i sostinguts directament per l’Opus Dei, jurídicament reconeguts com a propis i on la comunitat hi té plena potestat.

- Els centres privats que confien les tasques pastorals o la formació religiosa a l’Opus, reduint-se la seva presència a aquesta tasca. El centre no té cap més lligam i pot desfer aquest conveni quan vulgui.

- Els centres privats fundats o dirigits per membres a títol personal, sense que l’Opus com a entitat tingui cap intervenció directa. Són iniciatives personals dels seus membres amb cap vinculació legal amb l’Opus.

En el cas de Barcelona, l’Opus no té ni ha tingut cap centre escolar propi. Només cal ressenyar el Col·legi Major Bonaigua (Jiménez i Iglesias, 3), al barri de Pedralbes, com a residència per estudiants. Dintre dels centres que han confiat tasques internes a l’Opus únicament trobem el Col·legi Canigó (Císter, 23), al barri de Sant Gervasi. Fundat l’any 1964, és mixt per a noies. Finalment, la presència de centres fundats o dirigits per membres de l’Opus a títol personal és difícilment ponderable, donat la manca de dades concretes. La seva localització és una tasca poc rigorosa i en tot cas es tracta d’escoles sense cap vinculació amb l’Opus Dei com a tal.

Actualment l’Opus es troba estès per tot el món. La presència de l’Opus a Catalunya i Espanya és difícilment quantificable, ja que com s’ha dit els seus membres fan vida normal, sense comunitats organitzades. Només es poden identificar aquelles institucions promogudes o amb participació de l’Obra. A Catalunya destaquen dos col·legis a l’Hospitalet de Llobregat (Xaloc i Pineda) i un a Girona (Bell-lloc del Pla), apart d’altres institucions.

40. Cases sense comunitat definida

• Escola-Convent (1909?-1912?). Santa Ana, 3 (ara Marquès de Santa Anna). Sant Gervasi.

Escola de nens de 1a Ensenyança, on no s’indica cap Orde. Per la seva situació, la possibilitat més versemblant seria que es tracta de l’Escola Parroquial de Sant Josep de Gràcia (Josepets) inaugurada cap a 1909, annexa a l’Església i que per diverses raons no va reeixir. En tot cas, sembla molt lògic pensar que el seu lloc va ser ocupat pel Col·legi de La Salle-Josepets (1912-67), amb més mitjans humans i materials per mantenir-se. Alumnes: 19 (1909).

2.4 ANÀLISI GENERAL

1. Primeres presències (segles V-XVI)

Durant els primers segles de la cristiandat no hi ha cap dada de les cases de vida en comunitat masculines a la ciutat. En aquells temps no existien ordes centralitzats i organitzats tal com avui els coneixem, sinó agrupacions que seguien les regles de vida inspirades per alguns dels primers personalitats de vida cristiana i d’una manera molt lliure. Les Regles de vida més habituals d’aquells temps a la península eren les de Sant Agustí, Sant Pacomi i Sant Basili; en canvi, la de Sant Benet sembla que no va penetrar fins la Reconquesta, durant l’etapa Carolíngia. A l’antiga ciutat visigoda i carolíngia no s’han trobat dades concretes de cap cenobi i conseqüentment tampoc de qualsevol tipus d’activitat docent, si es que hi va haver.

No és fins el segle IX que es tenen dades concretes de les primeres comunitats arribades a la ciutat. Varen ser canonges regulars, ordes monàstics i ordes militars, les primeres modalitats de vida religiosa nascudes al llarg de la Història. Però a grans trets no fou fins els segles XIII i XV que es varen establir gran part dels ordes religiosos masculines que estigueren presents a la ciutat durant segles, passant llavors a predominar les anomenades Ordes mendicants.

Sent Barcelona una ciutat populosa i important durant segles, destaca molt el fet que només els ordes mendicants varen tenir una presència important i amb gran varietat de presències. L’únic orde militar (els Templers) varen desaparèixer a principis del segle XIV, la darrera comunitat de canonges va desaparèixer al finals del segle XVI i els ordes monàstics varen aguantar fins 1835, però en clara minoria. No hi ha cap rastre de cap comunitat de vida eremítica. En canvi, la presència d’ordes mendicants va ser molt majoritària durant varis segles, desplaçant progressivament a la resta de comunitats més presents amb anterioritat.

2. Els inicis: els Jesuïtes i els Col·legis-Convent (1553-1815)

Cap de les comunitats dites va arribar amb un paper expressament docent, ni tan sols secundari. Aquesta faceta va sorgir a posteriori, com una activitat afegida, sempre secundària i supeditada a les necessitats de cada orde. Tots els ordes monàstics, ordes militars i hospitalers i comunitats de canonges regulars mai varen tenir cap tasca docent en els segles que varen estar presents a la ciutat (amb l’excepció dels Benedictins). En canvi, la gran majoria d’ordes mendicants sí varen tenir una evolució, acabant incorporant unes tasques docents adaptades a les seves necessitats.

Totes aquestes ordes ja portaven força anys a la ciutat abans de fundar els seus respectius col·legis: com a mitjana, l’interval entre la seva arribada a la ciutat i l’obertura del col·legi respectiu era d’entre dos i tres segles. En tots els casos varen practicar l’ensenyament com quelcom d’accessori i sempre en funció de la seva vida d’oració i treball en comunitat. La resta d’ordes mendicants que no varen incorporar l’ensenyament no es diferencien gens de les primeres, ja que no hi ha cap tret distintiu basat en l’ensenyança durant segles.

La valoració de l’ensenyament com a eina de formació (encara que fos d’àmbit intern, sovint reduïda als membres de cada comunitat) fou extern i a càrrec d’un orde religiós absolutament nou: els Jesuïtes, arribats l’any 1545 amb finalitats molt més actives, obertes i diverses respecte a les anteriors comunitats. Varen donar a l’ensenyament una trascendència que ningú fins llavors havia arribat a entendre i així poc després d’arribar a la ciutat varen obrir el primer col·legi de la ciutat (1553). Així la cultura sortia dels convents, per ser compartida pels seglars, fita que els Jesuïtes assoliren a molts altres punts de la península; però a Barcelona aquesta tasca va adoptar unes característiques socialment tancades, ja que el Col·legi estava destinat als sectors més poderosos de la ciutat: nobles, clergat i burgesos. Gràcies als Jesuïtes l’ensenyament deixava de ser patrimoni exclusiu del clergat, però a la ciutat aquesta revolució va quedar força apaivagada, va que no arribar a ser compartida per tots els estrats de la societat. Amb aquesta tasca els Jesuïtes varen obrir línies de penetració dins la societat civil, amb més eficàcia i rapidesa que la resta d’ordes mendicants, encara que principalment dirigida als estrats superiors i als ressorts del poder civil.

Aquest model de modus vivendi va tenir a la llarga conseqüències importants, ja que la resta d’ordes establertes a la ciutat varen comprendre la necessitat d’adaptar-se als nous temps i progressivament les més importants varen anar obrint els seus col·legis: Agustins (1587), Carmelites Calçats (1593), Franciscans (1628), Mercedaris (1668), Dominics (1668), Benedictins (1672) i Trinitaris (1675). Però aquestes cases sorgien d’unes ordes que no podien comparar-se amb l’empenta renovadora dels Jesuïtes i per això varen heretar uns fonaments de funcionament més arcaics, amb un plantejament molt semblant al de les universitats del moment. Així, al igual que amb el model Jesuític, aquests col·legis-convent varen imitar unes estructures de funcionament tancat i encara amb més limitacions: no es varen basar en criteris socials i estamentals, sinó que varen estar reduïts a l’alliçonament de futurs religiosos. Cap la possibilitat de què alguns tinguessin una part d’alumnes laics en èpoques determinades, però no s’ha pogut comprovar.

Aquest plantejament va ser molt petri durant segles i evolucionà molt poc durant l’existència dels col·legis-convent. Només a partir del darrer terç del segle XVIII es podria haver donat una transformació en l’entramat docent de la ciutat impulsat des del Bisbat incidint en l’ensenyament popular amb la creació de diverses escoles a les parròquies (1766-1776) i la desaparició del Col·legi bàsicament elitista dels Jesuïtes (1767). Però això no va suposar cap transformació aparent dels Col·legis-Convent, que varen continuar funcionant amb els mateixos criteris endogàmics: davant la desaparició del Col·legi dels Jesuïtes ningú va prendre el relleu en la seva fórmula educativa i després del fracàs de l’entramat d’escoles parroquials els ordes religiosos tampoc varen prendre posicions noves. Tot això va deixar als ordes en un desfasament creixent en relació a la població, la qual segurament n’era conscient i va arribar a ser tal que durant el primer terç del segle XIX varen ser víctimes de tots els trasbalsos socials i polítics a la ciutat fins acabar desapareixent.

En total, fins a 8 col·legis diferents varen funcionar a la ciutat entre els segles XVI i XIX, sense que els esdeveniments socials, polítics o militars tinguessin cap incidència sobre ells, mantenint-se amb plantejaments molt rígids i tancats.

3. Etapa de transició: els Escolapis i decadència de l’antic model (1815-1835)

El model dels Col·legis-Convent havia quedat absolutament antiquat a principis del segle XIX. Durant l’ocupació napoleònica varen ser ocupats i varen estar inactius, però l’any 1814 tots varen tornar a funcionar amb normalitat. L’any 1815 es va donar un fet que seria clau a la ciutat: amb una Real Ordre, Ferran VII exhortava a totes els Ordes religiosos masculines a oferir ensenyament gratuït per nois, encara que aquesta no fos la seva finalitat. A la ciutat, més o menys la meitat dels ordes religiosos presents a la ciutat varen fer cas de la recomanació i així aparegueren diverses escoles. D’aquesta manera apareix a la ciutat, per primera vegada, un senzill entramat d’escoles populars a càrrec de comunitats religioses masculines.

Per una banda, les escoles les varen obrir les comunitats que ja tenien un bagatge docent a la ciutat: Mercedaris, Dominics, Franciscans, Agustins, Trinitaris i Carmelites Calçats. Curiosament, cap de les escoles es va obrir als col·legis-convent, sinó que ho feren als convents de vida en comunitat, més espaiosos i amb més personal. Únicament els Benedictins no varen obrir cap escola, possiblement per haver sortit especialment malmesos de l’ocupació napoleònica i perquè era l’únic orde religiós que agrupava Convent i Col·legi-Convent en un sol edifici. Per altra banda també s’incorporaren noves comunitats, que fins llavors mai havien contemplat la docència com a tasca: Carmelites Descalços, Mínims, Caracciolins i Servites. Totes varen ser obertes als respectius Convents.

Totes aquestes escoles varen ser obertes d’una manera força provisional, atenent ràpidament un requeriment reial que fins a cert punt era un gest d’assentiment i de suport al nou monarca absolut i al qual encara no se li podia preveure quina podia ser la seva actitud si es feia cas omís a la seva recomanació. Per això, dona la sensació que l’apertura d’aquestes escoles fou massa sobtada i precipitada, no va suposar la creació d’una infraestructura estable ni eficaç, ni existia una preparació adequada per atendre un alumnat socialment baix, modest i principalment analfabet. I tampoc es pot calibrar la veritable vocació docent dels mateixos religiosos.

Però a la vegada que es formava aquesta efímera xarxa d’escoles, una nova concepció d’ensenyament va arribar a la ciutat: els Escolapis (1815), que varen obrir una casa d’ensenyança gratuïta elemental i oberta a tota la població de la ciutat. La seva dedicació i preparació anaven encaminades únicament a aquesta tasca, fita que era tota una novetat des del punt de vista ideològic i de plantejament, amb dedicació expressa.

El Trienni Liberal (1820-23) va enfonsar la feble xarxa d’escoles gratuïtes dels Convents. El nou Ajuntament liberal va dur una política molt bel·ligerant amb les antigues comunitats religioses, provocant que aquestes fessin una vida creixentment difícil. Així, sembla que cap a 1821 les escoles obertes als Convents ja no existien, fruit de la pressió que els ordes religiosos sofrien i probablement per manca d’alumnat, fruit de la seva creixent impopularitat (freqüent en períodes d’inestabilitat, epidèmies o carestia, com va ser aquest). Poc després, l’any 1822, l’Ajuntament va requisar els col·legis-convent i foren utilitzats per altres usos. Només els Escolapis varen continuar en funcionament.

El criteri del poder municipal en aquell moment no pot dir-se que fos anticlerical, sinó fonamentalment pragmàtic, combatent aquells religiosos que no tinguessin una activitat considerada com a pràctica o profitosa amb la població. Això explicaria l’expropiació dels col·legis-convent, sense cap activitat portes enfora i l’excepció dels Escolapis que varen continuar funcionant sense problemes, a més de obtenir ràpidament una gran estima dins la població. L’entramat d’Escoles gratuïtes va desaparèixer de manera indirecta, fruit de la inestabilitat del moment i de la seva pròpia feblesa.

Durant la Dècada Ominosa (1823-1833) es va restituir l’estatus quo anterior al Trienni. De nou, el Monarca va fer un requeriment demanant escoles gratuïtes als convents, però en aquesta ocasió el seguiment va ser absolutament nul: l’antic entramat d’escoles gratuïtes havia desaparegut per sempre. Pot dir-se que els ordes religiosos varen continuar amb les seves antigues posicions i si cap encara més distanciades respecte a la població: les escoles eren un bon instrument d’interacció entre Ordes i població, però voluntàriament es varen abandonar totes. A través de l’ensenyament (o, més ben dit, de la seva absència) es traslluïa un conflicte clergat-societat com a mons creixentment oposats.

En tot cas, a la llarga aquesta situació de tancament respecte al món havia d’acabar per esquerdar les bases de funcionament dels ordes religiosos, que de retruc varen començar a fer desaparèixer els antics col·legis-convent. Per una raó o altra, comencen a desaparèixer els col·legis-convent dels Mercedaris (1825), dels Benedictins (1833) i dels Franciscans (1834). Paradoxalment, no fou el Trienni Liberal sinó la Restauració de Ferran VII la que va accelerar aquest procés d’erosió, amb un posicionament creixentment militant amb l’antic règim absolutista i d’esquenes a la població. Això va quedar de manifest amb la Crema de Convents de 1835.

4. L’Exclaustració. Etapa d’absència (1835-1860)

Una fita fonamental a la ciutat va ser 1835, per partida doble: la Crema de Convents i poc després l’Exclaustració, apart de la posterior Desamortització de bens eclesiàstics (1837) a nivell estatal. Tots els ordes religiosos masculins varen desaparèixer de la ciutat, llevat d’un: els Escolapis, que novament es varen salvar gràcies al seu plantejament de vida docent; però les seves cases varen passar a dependre dels poders públics, deixant als Escolapis com a simples gestors. Durant 25 anys (1835-1860) l’activitat a la ciutat va ser nul·la, apart del Col·legi dels Escolapis i sense signes de recuperació. Ni tan sols les disposicions legals favorables encetades pel governs moderats des de 1845 ni el Concordat amb la Santa Seu (1851), varen provocar cap recuperació del daltabaix de 1835, a diferència del cas femení (en ràpida recuperació des de 1845).

Un altre factor agreujant (no només a la ciutat) va ser la progressiva disminució de personal religiós a Catalunya i Espanya fins 1860, tant de clergat secular com del regular, que té el seu reflex a Barcelona. La davallada va arribar fins a límits alarmants, que inclús anunciaven una pròxima desaparició d’aquest estament (fet que no succeïa en el cas femení, en gran part gràcies a personal vingut de l’estranger).

Això també demostra que tant els antics Convents com els Col·legis-Convent tenien una incidència molt escassa al gruix de la societat barcelonina i la seva absència no fou cap trauma, excepte per les Ordes afectades.

Aquesta època va veure aflorar altres fórmules d’ensenyament, fonamentades en el seu caràcter laic, privat i de pagament per sectors mitjans i alts, destacant el famós Colegio de Carreras (1841?-1894) i el Instituto o Colegio Barcelonés (1836), a més de multitud d’escoles de pis. Així començava a formar-se una alternativa docent ferma, capaç de substituir a l’Església com a monopolitzadora de l’àmbit educatiu en tots els seus nivells, tal com ho havia sigut durant l’antic règim a tota Espanya. Però aquest aflorament fou principalment en mans privades, sense que els poders públics actuessin a fons per estendre l’ensenyament a tots els estaments socials. D’alguna manera, la situació continuava sent la mateixa d’abans de 1835, però en altres mans. Un fet que té un clar paral·lelisme amb la Desamortització, que va acabar amb idèntic resultat i que a Barcelona va fer que tots els bens del clergat passessin a mans particulars i fessin impossible el retorn dels antics ordes.

5. Tímida recuperació (1860-1875)

L’any 1860 la situació comença a canviar i comencen a arribar algunes comunitats, però amb moltes limitacions. Els primers en arribar varen ser els Claretians, ubicant-se a les afores de Gràcia (1860) i dedicats a la predicació com a principal finalitat. I els Hospitalaris de Sant Joan de Déu, que malgrat ser un antic orde hospitaler, varen poder establir-se gràcies a la seva tasca sanitària que varen poder fer compatible amb l’ensenyament, al fundar un Hospital Infantil a l’Esquerra de l’Eixample (1867).

Aquestes dues arribades, a més de ser gairebé testimonials, des del punt de vista educatiu varen representar molt poc: els Claretians no varen obrir escola fins deu anys més tard i els Hospitalaris eren bàsicament sanitaris.

Pot dir-se que cap a 1870 hi ha un tímid renaixement de l’ensenyament de religiosos a la ciutat. Retornen els Jesuïtes (1870), obrint un col·legi a Sant Gervasi; els Claretians obren escola a Gràcia (1871); i arriben els Fills de la Sagrada Família a la ciutat (1872), amb una altra escola. Però de nou els trasbalsos polítics i socials viscuts a la ciutat varen escapçar el tímid procés, obligant als Jesuïtes i als Fills de la Sagrada Família a marxar de la ciutat (1873). La irregularitat de l’època va impedir un creixement unilineal, però des de 1870 ja es manifestaven uns indicis de recuperació i creixement que trobarien millor terreny a partir de la Restauració de 1874.

S’ha de destacar que en aquest període de 40 anys (1835-75) no va arribar cap altra comunitat masculina a la ciutat dedicada a altres activitats (ministeris sacerdotals, vida contemplativa, sanitat...). Tot el bagatge que hagué es troba en aquestes línies, donant fe de l’enorme depressió que va viure la vida religiosa masculina a la ciutat en aquestes quatre dècades.

6. La plena expansió (1875-1900)

La Restauració Borbònica va suposar una estabilització de la situació política i social a la ciutat i, per extensió, a tot l’Estat, donant-se unes circumstàncies idònies per donar cabuda a la recuperació i desenvolupament de les comunitats masculines, tant de les noves com de les antigues ordes. Aquest fet es va donar amb gran força a tot l’Estat i Barcelona no va ser una excepció.

En primer lloc, gairebé tots els antics ordes expulsats l’any 1835 retornaren: de les 18 Ordes expulsades l’any 1835, varen retornar 14 en diferents moments (només els Servites, Caracciolins, Cistercencs i Jerònims varen absentar-se per sempre). En el seu retorn, fins a 8 d’ells varen tenir alguna activitat docent en diferents èpoques; però sempre fou d’abast real molt reduït i cronològicament breu. Cap d’aquestes Ordes va tenir la importància global que varen arribar a tenir a la ciutat abans de 1835.

En segon lloc, el canvi dels temps havia impulsat la creació de nomes comunitats configurades jurídicament de manera molt diferent, tant en el seu funcionament intern com en la seva tasca activa. Així havien sorgit comunitats amb finalitats més actives i definides i entre altres dedicacions amb l’ensenyament com a tasca principal, o fins i tot com l’única. En el cas de Barcelona, l’arribada va ser aclaparadora i amb un desenvolupament incontestable. El bagatge fou el següent:

* Els Escolapis, presents ininterrompudament des de 1815 iniciaren a finals del segle un procés d’expansió amb 3 externats a la ciutat (1893, 1899 i 1909) i un internat a Sarrià (1894).

* Els Hospitalaris de Sant Joan de Déu, presents des de 1867, es varen mantenir amb el seu hospital-escola infantil traslladant-lo a Les Corts l’any 1881.

* Els Fills de la Sagrada Família, vinguts de Tremp i presents breument entre 1872 i 1873, retornaren l’any 1876 i varen fer-se càrrec de vàries escoles gratuïtes, generalment breus. Tan sols es varen consolidar el Col·legi de Sant Andreu (1877) i el Taller de Les Corts (1892).

*Els Germans de La Salle, vinguts l’any 1879 des de França, varen fundar dues escoles gratuïtes (1879 i 1880) desaparegudes als pocs anys. L’externat del Barri Gòtic (1880), ha sobreviscut fins ara. A partir de llavors varen fundar mitja dotzena d’escoles gratuïtes, dos externats i un internat a Sant Gervasi (1889).

* Els Jesuïtes varen retornar (per cinquè cop) l’any 1879, fundant dues cases de colossals dimensions: un externat a la Dreta de l’Eixample (1881) i traslladen l’internat de Manresa a Sarrià (1892). Després varen obrir mitja dotzena d’escoles gratuïtes a barris modestos, dependents de les seves congregacions marianes.

* Els Missioners del Sagrat Cor varen venir des de França l’any 1880 i varen assumir un col·legi del Barri gòtic (1895), poc després traslladat a l’Esquerra de l’Eixample.

* Els Pares Maristes, arribats de França l’any 1882, fundaren una casa a Gràcia. L’ensenyament el varen incorporar a posteriori i breument, ja traslladats a la Dreta de l’Eixample, entre 1908 i 1922 aproximadament.

* Els Salesians varen venir des d’Itàlia l’any 1884, fundant un taller externat i internat a Sarrià (1884) i un externat a Sant Antoni (1890).

* Els Pares de Sant Pere ad Víncula varen venir des de França l’any 1884 per fer-se càrrec de la Casa de Correcció Municipal a Gràcia, poc després traslladada a Sant Gervasi i funcionant fins 1990.

* Els Germans Maristes, vinguts de França l’any 1898, arriben més tard en relació a la resta; però progressaren amb rapidesa. Varen fundar un externat a la Dreta de l’Eixample (1900) i des d’aquí diverses escoles gratuïtes per tota la ciutat.

Resumint, pot dir-se que l’any 1875 havien 3 cases obertes a càrrec dels Escolapis, Hospitalaris i Claretians. Mentrestant, l’any 1900 havien 28 cases d’ensenyament obertes a càrrec de 10 comunitats, amb un ritme d’una fundació anual. Especialment important fou el període inicial entre 1876 i 1884, en què arribaren gairebé totes les principals comunitats masculines a la ciutat, gairebé una per any i que motiva el posterior creixement numèric en nombre total de cases.

Igualment és molt destacable que, de les comunitats noves arribades a la ciutat, absolutament totes es varen dedicar totalment o parcialment a l’ensenyament. La majoria es dedicava expressament a ensenyar i a això varen venir exclusivament; mentre una minoria, com els Missioners del Sagrat Cor o els Pares Maristes, dedicats primordialment a formar missioners, també varen adoptar aquesta tasca per sobreviure. Per altra banda, els pares de Sant Pere ad Víncula eren més reeducadors de adolescents en reclusió que educadors de nens, però la seva tasca era molt més semblant als antics Internats que a les presons. No va haver cap comunitat que obviés aquesta feina de manera taxativa. Només algunes de les antigues ordes retornades es varen mantenir totalment al marge.

L’estratègia d’aquestes comunitats és gairebé sempre la mateixa: obrir un externat en el centre de la ciutat, o un internat a la perifèria (municipis independents després absorbits per Barcelona), o fer ambdues coses si havia mitjans humans i econòmics. Assolit aquest objectiu, el següent pas seria una nova etapa expansiva basada en escoles gratuïtes per les classes modestes; i si no, romandre amb les cases de pagament assolides.

En els casos inicials, les comunitats fonamentades en l’ensenyament gratuït no aconsegueixen prosperar: les seves cases amb prou feines duren ni tenen viabilitat, forçant-se a canviar els seus plantejaments. Inclús en algun cas varen infringir el seu propi ideari, el qual contemplava la gratuïtat de l’ensenyament gratuït com una obligació exclusiva i inamovible. Els primers religiosos de cada comunitat en arribar són precisament els que més pateixen aquestes penúries, fins que la fundació d’un col·legi de pagament salva la situació i reeixen. Justament, la via de l’ensenyament pagat els posa en contacte amb aquells sectors que poden permetre’s aquesta despesa (que en aquella època gairebé era un privilegi per pocs). D’aquesta manera es produeix una interacció mútua entre ambdós mons, que afegeix un suport social i econòmic que serà clau pel desenvolupament de cadascuna de les comunitats. La renúncia dels religiosos a determinats punts i l’assumpció d’altres suposaria la consecució dels suports necessaris per sobreviure i créixer. A partir d’aquí la situació de cada comunitat millora i aconsegueix estabilitzar-se i inclús a la llarga alguns religiosos pogueren portar a terme els seus plans d’obrir altres escoles gratuïtes a la ciutat; però ja mediatitzats per un model segregacionista, amb unes diferències en el pla educatiu que reflecteixen les ja existents a la societat, reflectides en una ensenyança gratuïta i una de pagament des del punt de vista formal, de continguts i de tracte. Per tant, els mateixos sectors socials poderosos que donen suport i fomenten l’expansió dels religiosos dedicats a l’educació varen aconseguir implícitament imposar el seu model social a través del model pedagògic. Arran d’aquest procés varen néixer els monumentals internats (alguns de gran valor arquitectònic i artístic) i els grans externats, tots ells dedicats a les classes mitjanes i altes que, en gran part, han sobreviscut fins ara. Paral·lelament sorgien les petites escoles gratuïtes fundades en modestos edificis (o pisos) per les classes baixes, que per la seva feblesa sovint desapareixien o subsistien precàriament i gairebé cap ha subsistit fins l’actualitat.

Cada comunitat va rebre ajudes i suports diferents segons els seus matisos de acció i pensament, que va permetre a unes desenvolupar-se i prosperar més que altres; però la filosofia social assumida era bàsicament la mateixa, amb un denominador comú basat en la desigualtat social. Salvant les característiques i matisacions pròpies que cada comunitat plasmava a la pràctica, aquest esquema es repeteix una i altra vegada durant anys i sense gairebé mobilitat fins 1936.

Un altre detall molt a tenir en compte és que, amb aquest procés, es va donar un important “afrancesament” de l’ensenyament a Barcelona. En un primer moment totes les arribades són comunitats espanyoles, tant noves com retornades (Jesuïtes) i amb personal primordialment català. Però des de 1879 la situació canvià radicalment, amb una allau de comunitats d’origen estranger. Totes venien directament del seu país d’origen, sense personal nascut i format a Espanya i que a excepció dels Salesians venien de França. Això es deu a les lleis creixentment limitadores de l’acció educadora a França, on l’Estat francès adoptava una posició creixentment laica des de la dècada dels anys 1880 i que va culminar amb la Llei de Combes (1903). D’aquesta manera pot dir-se que el model educatiu clerical francès va imposar-se a Barcelona, gràcies a les comunitats noves i a la gran quantitat de personal nou que importaven periòdicament (aguditzant-se l’any 1903). Aquesta tendència d’arribades es va perllongar fins a finals dels anys 20, provocant que l’afrancesament es mantingués viva com una constant.

Curiosament, aquest ambient tan favorable i propici va afavorir que algunes comunitats arrelessin molt, de manera que la ciutat arribés a ser una plaça cabdal per algunes comunitats en la seva expansió mundial. Amés, pel seu origen majoritàriament francès, Espanya es va convertir en el principal centre d’operacions de les comunitats franceses expulsades per la Llei de Combes, com en el cas dels Pares de Sant Pere ad Víncula, ja que la casa de Barcelona va convertir-se en la Joia de la Corona de la Congregació a tot el món i Cúria General.

Tot això demostra que l’ambient era excepcionalment propici a Barcelona per la implantació de qualsevol comunitat masculina, sempre fent via docent: els suports i mitjans necessaris acabaven per aparèixer, però donant com a resultat importants xarxes d’actuació docent adaptades a l’estructura social de la ciutat. En comparació amb les comunitats femenines, el nombre de comunitats no va ser tan gros en el mateix període; però en relació a la situació existent a 1875 el creixement va ser enorme.

7. Creixement interior (1900-1909)

Aquesta etapa continua mostrant una clara expansió pel que fa al nombre de fundacions de cases d’ensenyament, que se segueixen donant gairebé amb una mitjana d’una anual, gràcies al desenvolupament intern de les comunitats ja establertes a la ciutat. De les 28 cases existents l’any 1900, es va passar a 40 l’any 1909.

En canvi no hi ha cap comunitat nova, ja que el flux d’arribada cedeix del tot. Només és remarcable el retorn a la ciutat dels Teatins (exclaustrats l’any 1835) al haver absorbit els Fills de la Sagrada Família (unió que durà molt poc temps) i per tant la situació va continuar sent la mateixa. També es reincorporaren a tasques docents algunes de les antigues Ordes retornades a la ciutat, amb un pes específic molt escàs: Dominics (1904-22?), Caputxins (1912-72) i Franciscans (1914-22?). La seva rellevància fou escassa, però demostra les facilitats que tenien les comunitats religioses per obrir qualsevol tipus d’establiment educatiu a la ciutat, com era acceptat i l’existència d’unes possibilitats reals per omplir (i que altres estaments públics no encertaven o no podien complir). D’aquesta manera, les comunitats docents actives varen passar de ser 10 a ser 13; però com s’ha dit, el pes de l’expansió ho duien els religiosos establerts en el període anterior.

En aquesta etapa tan sols s’incorpora una comunitat nova i que mai s’ha dedicat a l’ensenyament: els Operaris Diocesans (1905), que llavors no eren Congregació.

8. La Setmana Tràgica (1909)

En un primer moment, dona la sensació de que la Setmana Tràgica no va incidir greument en el funcionament de les comunitats d’ensenyament masculí, almenys en un primer moment. Tan sols varen desaparèixer 3 cases, passant-se de 40 a les 37 cases de 1910. Varen ser menys que les femenines, però en percentatge les pèrdues varen ser majors en el cas masculí. La recuperació fou inversament proporcional als estralls soferts, ja que gairebé totes les cases incendiades varen reiniciar el seu funcionament als pocs mesos i l’any 1915 gairebé s’havia tornat al mateix nombre de cases que existien l’any 1909.

Però mirant més en detall es pot veure que els incidents sí varen tenir greus conseqüències. Moltes cases varen ser incendiades; però tres d’elles no ho varen ser i varen desaparèixer. Aquestes es situaven en tres barris: Raval, Poblenou i Sant Andreu, tots ells barris modestos, convulsos i bàsicament proletaris. Des de llavors i durant moltes dècades, aquests barris no varen rebre cap més casa i això mateix va passar amb molts altres barris de característiques similars. La situació límit viscuda va derivar en una clara presa de posició definitiva per part de les comunitats religioses en favor dels sectors socials que fins llavors els havien ajudat i finançat, a la vegada que es distanciaven dels més modestos, jutjant-los com a violents i desagraïts. Això va provocar que als anys següents hagués molta aversió a fundar en barris poc propicis, encara que necessitessin els seus serveis. La Setmana Tràgica va provocar que determinats barris quedessin abandonats a la seva sort i que els religiosos seleccionessin les seves noves empreses, donant més importància a buscar un entorn propici, que no pas atendre una zona veritablement necessitada.

9. Estabilització, substitució i represa (1909-1931)

Després de recuperar-se dels estralls de la Setmana Tràgica es produeix un estancament en les xifres, passant-se de 37 cases l’any 1910 a 40 l’any 1930. Tampoc s’incorporen noves comunitats docents a la ciutat, exceptuant una de les antigues Ordes: els Trinitaris (1928-65), que varen tenir una presència molt petita.

Malgrat la sensació d’aparent estancament que les xifres ens donen, en aquest període es manté un ritme de fundacions similar al de èpoques anteriors, fet que es compensa amb un ritme de desaparicions similar. Per tant, es va donar un procés de substitucions que, en conjunt, va agreujar els desequilibris territorials: les comunitats reforçaren la seva presència a aquells barris més propicis, mentre varen abandonar aquells altres més bel·ligerants. Sembla inevitable que els religiosos varen fer una presa de posició després de la Setmana Tràgica, que no es va traslluir en un primer moment, però sí al llarg dels anys. Prova d’això és que el fort creixement demogràfic que va patir la ciutat als anys 20 amb els preparatius de l’Exposició Internacional i que va provocar un gran creixement als barris modestos i el naixement de nous, no va obtenir una resposta amb una redistribució geogràfica dels centres d’ensenyament, ni un canvi d’estratègia en funció de la nova situació. Aquelles zones urbanes que més varen augmentar no varen rebre cap atenció i les zones modestes ja existents havien de conformar-se amb les cases ja existents abans de 1909. Així, barris com la Barceloneta, Sants, Sant Andreu o Horta s’havien de conformar amb una única casa; i altres com el Poblenou, Hostafrancs, la Sagrera o Can Tunis no varen rebre a ningú malgrat el seu important creixement demogràfic i les seves imperants necessitats.

Malgrat que les xifres no ho mostrin aparentment, des de la segona meitat dels anys 20 s’estava donant clars símptomes de recuperació de l’activitat expansiva. En primer lloc, en aquells moments gairebé ja no havien desaparicions, frenant-se el procés de substitucions i redistribució geogràfica vigent des de 1909. Després, també es va reprendre el flux de noves comunitats, però que momentàniament no varen fundar cases d’ensenyança: els Pares dels Sagrats Cors (1927), que no fundarien fins 1940; i els Missioners dels Sagrats Cors (1928), que no ho faran fins 1949; així com els Trinitaris, abans esmentats (1928). També varen arribar altres comunitats que mai s’hi dedicarien: Redemptoristes (1926) i Cooperadors Parroquials (1928).

Tot indicava que s’estava gestant una nova etapa d’expansió impulsada gràcies al fort creixement demogràfic de la ciutat i a una situació política i social molt favorable per l’Església gràcies a l’estabilitat addicional aconseguida per la Dictadura.

10. La Segona República (1931-1936)

Les circumstàncies de la Segona República varen suposar un fre a la naixent època expansiva. El seu plantejament laic a ultrança i la voluntat de crear una ferma ensenyança pública de qualitat la va fer extremadament bel·ligerant amb el paper docent de l’Església, el seu principal rival i oponent ideològic. Això es va traduir en un fre rotund a la tasca de les comunitats, veient-se clarament a la ciutat: es va interrompre en sec l’arribada de noves comunitats a la ciutat, fos quina fos la seva activitat i també va cessar totalment el naixement de noves cases. De les 40 cases en funcionament l’any 1930, només quedaven 32 l’any 1936. Aquesta forta davallada s’explica en gran part per l’expulsió dels Jesuïtes l’any 1932; però els seus centres no varen ser clausurats, sinó que varen seguir funcionant en mans dels poders públics.

Malgrat l’adversa situació, les comunitats ja presents a la ciutat realment no varen veure perillar la seva situació, retocant aspectes formals i jurídics. Primerament, totes les comunitats varen adoptar una imatge i unes formes aparentment laiques (per exemple, abandonar l’hàbit en públic), que els va permetre continuar les seves activitats sense aixecar suspicàcies, o al menys no ferir unes susceptibilitats creixentment presents cap a tot allò clerical en l’educació. També s’ha de destacar que amb aquells sectors afins que gaudien dels seus serveis havia una mútua complicitat, mantenint-se un mutu pacte discrecional que afavoria a les dues parts: uns per la seva supervivència, els altres per reble els seus serveis com abans. Després, des del punt de vista jurídic, la creació de societats anònimes i acadèmies va servir per adaptar-se al nou status legal, salvar totes les seves propietats i no perdre el seu pes específic dins l’ensenyament de la ciutat. D’aquesta manera no es va tenir que tancar cap casa d’ensenyament, a excepció d’algunes que com a mal menor varen tenir que canviar de domicili.

Tot això va fer que en aquest període no fos tan decisiu com cabria esperar en un principi, apart del fet fonamental de l’expulsió dels Jesuïtes. Va haver un cert trasbals inicial, més envoltat de soroll i polèmica, però què en la pràctica les repercussions varen ser molt més suaus del que cabria esperar: malgrat els retocs jurídics i formals, les persones i les matèries eren les mateixes. I malgrat l’evidència, les comunitats religioses (aparentment seglars) varen continuar exercint sense més problemes. Per tant, ni la República ni la Generalitat varen aconseguir el seu objectiu de laïcitzar l’ensenyament a Barcelona.

11. Recuperació i progressió (1939-1970)

La Guerra Civil va tenir un impacte evident, amb l’incendi i destrucció de moltes de les cases existents l’any 1936. L’any 1940 havien 34 cases en funcionament, per les 32 de 1936; però s’ha de tenir en compte que s’incorporaven 8 cases dels Jesuïtes, absents durant la República. Això suposava un descens real de 34 a 26, és a dir, pràcticament una quarta part dels antics centres havia desaparegut. Fins 1950 no hi va haver una recuperació total del sotrac de la Guerra Civil, arribant-se a 40 cases (menys les 8 dels Jesuïtes) i igualant-se el nivell de 1936.

Malgrat la crueltat de la Guerra, no va haver cap comunitat docent que desaparegués per culpa de les circumstàncies viscudes i totes es varen mantenir amb més o menys pèrdues. Però entre totes destaca especialment el cas dels Germans Maristes, que es varen veure sensiblement disminuïts en efectius materials, passant de 8 a només 2 cases.

Els religiosos masculins varen trigar una dècada en recuperar-se del cop rebut (a diferència de les dones, amb molta més facilitat per obrir un munt de cases en petits intervals de temps), però des de llavors demostraren de nou una gran vitalitat expansiva després d’un període de reconstrucció. El règim polític, molt favorable a depositar la responsabilitat de l’ensenyament en mans de l’Església, va acabar de afavorir una nova etapa d’esplendor que, en bona part, es pot considerar continuació de la iniciada a finals dels anys 20 perquè les circumstàncies de fons seguien sent les mateixes. Tampoc el pensament ni els plantejaments d’acció s’havien modificat.

El fet més destacat del nou període no és només l’augment de fundacions, sinó també la reobertura del flux de noves comunitats dedicades a l’ensenyament. Des de 1898, amb els Germans Maristes, no havia arribat cap comunitat nova dedicada a l’ensenyament, o no havien començat la seva tasca; però el procés ara es reprèn amb força:

* Els Pares dels Sagrats Cors, arribats l’any 1927, obriren un col·legi a la Dreta del Eixample (1940-75) i a Sarrià (1961).

* Els Franciscans Conventuals, vinguts des de Granollers, obriren un col·legi a Sant Gervasi (1940-63).

* Els Missioners dels Sagrats Cors, arribats l’any 1928 des de Mallorca, varen obrir un col·legi a Vallcarca (1949).

* Els Germans de la Sagrada Família, arribats l’any 1949 vinguts de Valladolid, amb un col·legi obert a l’any següent.

* Els Gabrielistes, amb una escola parroquial a l’Esquerra de l’Eixample (1953-76) i un col·legi al Besòs (1969).

* Els Marianistes, amb un col·legi a la Zona Franca (1956-77) i una escola parroquial al Bon Pastor (1970?-77).

* La Companyia de Crist-Rei, fundada a la ciutat, amb un col·legi a Vallcarca (1958-85).

* La Creuada Pro Pau, fundada a la ciutat, amb un col·legi a Vallcarca (1962-78).

* Els Coristes, vinguts del País Basc, amb un col·legi a Sarrià (1963).

* Els Amigonians, amb un internat al Poblenou i després a Vallvidrera (1972-95).

També algunes de les antigues Ordes religioses es varen dedicar durant aquest període a la docència uns quants anys, amb la particularitat de que mai ho havien fet fins aquell moment, ni tan sols en moments especialment propicis: els Oratorians (1966-79) i els Mínims (1971-84). En total, una dotzena de noves comunitats docents s’havien incorporat en poc més de 30 anys (1940-72), d’una manera constant i repartida. Com a contrapartida, només varen deixar d’exercir-ne dues: els Franciscans Conventuals (1963) i els Trinitaris (1965).

Aquesta nova fornada es caracteritza per comunitats que funden no més de dues cases, però de dimensions grans, estables i de llarga duració. Hi ha un equilibri entre comunitats d’origen francès i espanyol i no predominen unes sobre altres en cap moment concret; però ara totes porten personal espanyol, sigui quin sigui el seu origen, provinent de tot tipus de regions espanyoles. També destaca la presència d’algunes comunitats nascudes a la ciutat, que varen poder subsistir amb la docència. La progressió és constant, especialment entre 1950 i 1965, que es va passar de 40 a 52 cases d’ensenyança. Des de llavors, les xifres s’estabilitzaren als anys posteriors.

Però durant aquest període de creixement aparentment homogeni es va donar un canvi d’orientació fonamental. Fins principis dels anys 50 aproximadament, el pensament i l’acció de les comunitats fou una simple prolongació d’allò fet abans de 1936, donant prioritat a l’atenció dels sectors socials afins en detriment dels necessitats. En canvi, l’augment que es va donar fins 1970 repercutí als barris més necessitats de la ciutat. Això suposa una redistribució geogràfica generalitzada al llarg de tota la ciutat, d’acord amb la nova configuració urbana emergent. Com a resultat, un reequilibri territorial que va eliminar la gran concentració de centres educatius en zones molt determinades i l’absència en zones molt necessitades. Ara sí, les comunitats adquiriren un caràcter més social, més compromès amb els sectors modestos i intentaren arribar a tot arreu, amb la dificultat afegida de la immigració galopant dels anys 50 i 60. Decisiu en aquest canvi d’orientació seria la influència que va tenir el Congrés Eucarístic de 1952 a Barcelona i confirmat per l’indubtable importància de les tesis del Concili Vaticà II (1963). Per les xifres és prou eloqüent que el procés ja s’estava donant des dels anys 50, mostrant-se a la ciutat uns senyals implícits de renovació confirmats al Concili uns anys després.

Malgrat aquests esforços, l’escolarització plena no es va produir, degut a que l’Estat encara inhibia la seva responsabilitat i deixava en mans de l’Església la responsabilitat de l’ensenyament, pràcticament sense límits ni control.

12. Estancament i lent descens (1970-2000)

Entre finals dels anys 60 i principis dels anys 70 es produeix una congelació del creixement i des de 1975 un decreixement constant que no es va aconseguir deturar fins els anys 90. L’any 1970 havien 52 cases, mentre en 2000 havien només 32, que suposà el tancament de dues cinquenes parts de les cases d’ensenyament existents, però comparat amb les cases femenines el descens va ser molt pausat.

Els factors que provoquen primer un estancament i posterior declivi de les xifres són dos. Per una banda, la nova Llei d’Educació (Villar Palasí, 1969), on per primera vegada els religiosos havien d’afrontar unes condicions més estrictes que retallaven el seu fins llavors ampli marge de maniobra i es veien obligats a dur a terme tota una sèrie de reformes estructurals afegides, que en bastants casos els varen forçar a concentrar recursos en poques cases i tancar. Per altra banda, la progressió de l’ensenyament públic ja començava a ser (per fi) palpable i, apart d’escolaritzar a aquella població que l’Església encara no havia aconseguit absorbir, ja començava a ser una alternativa de ple dret enfront de l’ensenyament de l’Església.

Aquestes circumstàncies adverses varen posar a prova la capacitat de resistència i adaptació de les comunitats masculines, que varen saber adaptar-se millor amb la concentració de recursos en poques cases i, probablement, a una millor capacitat de renovació enfront de les cases femenines. El seu ascens fins 1970 havia sigut lent, però ben fonamentat. Això explicaria que les cases masculines encara es mantinguessin fins 1975 i que des de llavors el seu descens fos tan lent i reduït (i fins a cert punt, calculat).

Coincidint amb aquesta etapa de reajustament ja no arriba cap comunitat d’ensenyament més i pel contrari es varen retirar vàries: els Caputxins (1972), Creuada Pro Pau (1978?), Felipons (1979), Mínims (1984), Crist-Rei (1985) i Amigonians (1995). En general desapareixen aquelles comunitats de petites dimensions i escassos recursos materials humans, o que havien acollit l’ensenyament com una dedicació secundària. Per tant, en una etapa de crisi la desaparició de totes elles va ser inclús lògica, degut a la seva escassa importància dins del conjunt. Apart d’aquest casos, en general les comunitats es varen veure obligades a concentrar esforços i adaptar-se al nou marc legal no sense dificultats; però no es veieren obligades a desaparèixer. A la llarga, totes es renoven i inclús enceten nous camins, com varen fer els Marianistes, que es varen especialitzar en l’ensenyament per deficients. A darrera hora, com a incorporació únicament tenim els Legionaris de Crist (1993), fet bàsicament anecdòtic, perquè es varen encarregar d’un centre ja existent amb anterioritat.

Tot això no va suposar cap desequilibri territorial, ja que les desaparicions es varen repartir ordenadament per tot el mapa de la ciutat, des dels barris obrers a la zona alta. Prova d’això és que a la Dreta de l’Eixample va haver un sensible descens (de 5 a 2 cases) i només Sarrià aconsegueix créixer (la seva idiosincràsia és un cas apart a la ciutat en tot moment).

El descens de la natalitat és un factor posterior que no va tenir influència fins els anys 80 i que va allargar un procés de selecció fins llavors causat pels nous requeriments legals. Després d’uns anys de forta crisi (1975-1985), als darrers quinze anys del segle el descens ha mantingut unes xifres molt reduïdes, passant-se de 37 cases l’any 1985 a 32 en 2000. L’agreujament del problema de la natalitat a la dècada dels 90 s’ha convertit en la principal amenaça de supervivència de bastants centres, a més de la creixent manca de vocacions religioses; però l’aposta de l’Estat per assolir la plena escolarització de la població espanyola en edat escolar amb ajuda i complement dels centres privats, sense cap afany de substitució d’uns pels altres, ha afavorit l’atenuació del descens. D’aquesta manera, s’ha evitat la precipitació dels esdeveniments i la més que probable desaparició massiva de molts d’aquests centres. Amb tot això, la desaparició de centres d’ensenyament encara continua als anys 90 de manera molt lleu: el procés de selecció dels centres més forts i preparats encara no sembla haver-se acabat, ja que el degoteig de desaparicions no s’ha detingut totalment.