51. GERMANES DE SANT JOSEP DE CLUNY
Conegudes pel mateix nom.
Institut femení de vida religiosa.
Fundat per la Beata Ana Maria Javouhey a Chalon-sur-Saone (França) l’any 1807.
Arribades a Barcelona l’any 1903, varen marxar l’any 1931.
Les seves finalitats són l’ensenyança als pobres, i especialment les missions.
• Col·legi de Santa Eulàlia (1903-1905). Passatge Méndez Vigo, 4. Dreta Eixample.
Col·legi Externat. Inicialment es dediquen només a donar lliçons de francès, llengua originària de la comunitat de religioses.
• Ídem (1905-1912). Roger de Llúria, 112. Dreta Eixample.
Trasllat de la casa anterior. Dedicades a l’ensenyament, cap a 1907 amplien les seves activitats docents i donen més matèries apart del Francès.
• Ídem (1912-1931). Bruc, 131. Dreta Eixample.
Trasllat de la casa anterior. Se segueixen dedicant a l’ensenyament, però ara també inclouen noies internes. Religioses: 32 (1927).
- Anàlisi
Les Religioses de Sant Josep de Cluny van ser una de tantes comunitats dedicades a l’ensenyament que arribaren a Espanya a consequència de la Llei de Combes a França (1903), a causa de l’èxode que aquesta Llei va provocar al país veí. instal·lades inicialment a Madrid (1903), en pocs mesos obriren nombroses comunitats, principalment a la província de Girona i viles grans de la de Barcelona (Granollers, Sabadell, Terrassa, Mollet, i altres viles menors) i Pamplona, que acolliren totes les religioses provinents de França. Després es replegaren ostensiblement, fins quedar-se amb molt poques cases. Actualment es mantenen a 8 localitats, a Madrid i especialment a Pozuelo de Alarcón, i vàries localitats de Galícia.
A Barcelona arribaren el mateix 1903, sent l’única comunitat docent arribada a la ciutat per motiu de la Llei de Combes. Per tractar-se totalment de nadiues franceses, bàsicament impartiren classes d’aquest idioma. Pel seu origen, sempre es varen moure entorn la colònia francesa catòlica de la ciutat i no anaren gaire més lluny. Això les va restar possibles suports per desenvolupar-se, i sempre visqueren molt precàriament al llarg de la seva estància.
Per diversos motius, les religioses anaven centralitzant tots els seus mitjans a Madrid i voltants (Pozuelo de Alarcón) on es trobava la Seu Provincial de la comunitat a Espanya. Això provocà que des de 1917 es tanquessin progressivament totes les cases a Catalunya, sent l’ultima la casa de Barcelona (1931). La necessitat d’aunar esforços i mitjans a Madrid i la manca d’un futur força més clar a la ciutat les va fer marxar. No han tornat a la ciutat.
52. MISSIONERES ESCLAVES DEL COR DE MARIA
Conegudes com a Esclaves.
Institut femení de vida religiosa.
Fundat per Maria Esperança González Puig a Lleida l’any 1862.
Establert a Barcelona des de 1904.
La seva finalitat és diversa: ensenyança, missions, protecció i rehabilitació de joves.
• Col·legi Cor de Maria (1904). Avinguda Mare de Déu de la Salut, 17-29 (abans Salud, 5-25). Vallcarca.
Col·legi de pagament per a noies. Alumnes: 40 (1910). Religioses: 10 (1927).
- Anàlisi
La comunitat ha tingut sempre finalitats diverses, sempre relacionades amb l’infància: ensenyament, acolliment o rehabilitació. Es tracta d’una Congregació de dimensions bastant petites, que ss varen expandir bàsicament per ciutats grans i mitjanes de Catalunya i València, amés d’algunes cases per Balears i Aragó, i més tard arribaren a Madrid. Les seves poques fundacions es caracteritzen per ser prou estables (molt poques han desaparegut) i molt espaiades en el temps. No tingueren èpoques d’expansió, ni de crisi. Sempre s’han dedicat a l’ensenyament, mentre les tasques de protecció i rehabilitació han derivat cap a tasques dins el món marginal.
Actualment es mantenen a 8 localitats, normalment ciutats grans i mitjanes del llevant i nord espanyol: Barcelona, Lleida, Figueres, Maó, Binéfar, i Pamplona. També són a Madrid i a una localitat de La Corunya.
A Barcelona arriben l’any 1904, dedicant-se a l’ensenyament des de bon principi amb un Col·legi al barri de Vallcarca, sent el primer Col·legi enclavat en aquest barri llavors encara naixent. I com ha sigut la seva tònica habitual dins la seva història, aquesta fundació ha gaudit de gran estabilitat. No han patit trasllats, ni té possibilitats de desaparèixer.
53. ESCLAVES DEL SAGRAT COR DE JESÚS
Conegudes com a Esclaves del Sagrat Cor.
Institut femení de vida religiosa.
Fundat per Santa Rafaela Porras a Madrid l’any 1877.
Establert a Barcelona des de 1908.
La seva finalitat és l’apostolat i el culte eucarístic.
• Casa d’ensenyança (1908-1909). Grases - Remei, 51. Poble Sec.
Primera de les dues fundacions simultànies de l’Institut. Dedicades al culte i possiblement a l’ensenyança. Incendiada durant la Setmana Tràgica, les Religioses l’abandonen i s’uneixen a las de l’altra casa.
• Casa d’ensenyança (1908-1913). Gran Via, 533 (abans Corts). Esquerra Eixample.
Segona de les dues fundacions simultànies de l’Institut. A causa de la Setmana Tràgica, aquesta casa acull les Religioses de la casa del Poble Sec. Més tard, per manca d’espai la comunitat busca un nou assentament.
• Culte del Santíssim Sagrament i Col·legi Sagrat Cor de Jesús (després Col·legi-Hogar de María Niña) (1913-1928; 1961-1976). Mallorca, 234. Dreta Eixample.
Trasllat de la casa anterior. Casa que acull les comunitats de Poble Sec i l’esquerra de l’Eixample, es dedica al Culte i funda un col·legi. En 1961 es torna a fundar un Col·legi, que durà fins 1976 quan va ser transformat en Residència d’estudiants. També fou Noviciat i Seu Provincial.
• Col·legi Sagrat Cor de Jesús (després Shalom) (1928). Rambla Catalunya, 83. Dreta Eixample.
Col·legi femení de pagament. Es tracta del Col·legi fundat a la finca de Mallorca l’any 1913. En 1928 s’adquireix aquesta finca (a la mateixa illa, i comunicada interiorment amb Mallorca) i se situa el Col·legi. Això justifica que el mateix Institut no el reconegui fins 1928. Religioses: 62 (1927).
• Hogar María Niña (1970-1971). Rector Bruguera, 4. Barceloneta.
Intent fracassat d’establir una escola de primària al barri. Pel seu nom, possiblement es tracti d’una sucursal de l’escola de Mallorca, 234.
- Anàlisi
Fundada a Madrid poc després de la Restauració Borbònica, aquesta Congregació té com a objectiu l’apostolat i el foment del culte, fita a aconseguir a través de l’ensenyament. La seva expansió, des de Madrid, es va centrar en les grans ciutats de tota la península, fundant col·legis a totes elles. A Catalunya arribaren primer a Sabadell (1904-31) i després a Barcelona; no arribaren a cap població més. Actualment es mantenen amb força bona salut, a més de 40 ciutats de l’Estat amb altres tants col·legis.
Arribades a la ciutat l’any 1908, obriren simultàniament dues cases: al Poble Sec, i a l’Esquerra de l’Eixample, on no està comprovada la seva activitat docent, que segurament es combinaria amb el culte i es faria molt precàriament. Ambdues haurien derivat en Escola gratuïta i Col·legi, respectivament; però aquesta evolució es veié estroncada a causa dels successos de la Setmana Tràgica un any després: les religioses abandonaren el Poble Sec, i la casa de l’Esquerra finalment es trasllada a la Dreta de l’Eixample (1913). Allà es va fundar un Col·legi de pagament enclavat i adaptat al caràcter mitjà-alt del barri, que s’ha mantingut fins ara sense problemes.
Després d’això, les religioses han conservat la seva posició sense modificacions, inclús després de la Guerra Civil. Només l’any 1970 intentaren obrir una escola a la Barceloneta, però pràcticament no va tenir ressò degut a la seva brevetat. Sí que obriren una Residència d’estudiants (1976) que ha tingut millor sort, annexa al Col·legi.
54. GERMANES POBRES BONAERENSES DE SANT JOSEP
Conegudes com a Josefines Bonaerenses o Monges Argentines.
Institut femení de vida religiosa.
Fundat per Camila Rodón a Mercedes (Argentina) l’any 1880.
Establert a Barcelona l’any 1909, varen marxar l’any 1915.
La seva finalitat és practicar la caritat amb els pobres, i viure igualment en pobresa.
• Asil de San José de Nuestra Señora de las Mercedes (1909-1910). Consell de Cent, 12 1r 1a. Hostafrancs.
Obert inicialment com a establiment d’assistència per a noies gitanes del barri. Posteriorment es va obrir l’Escola diürna, a la qual varen anar concorrent més noies pobres del barri i menys gitanes.
• Ídem (1910-1910). Creu Coberta, 27. Hostafrancs.
Trasllat de la casa anterior. Establertes en una finca de planta baixa, i amb això guanyen una mica d’espai per desenvolupar les seves activitats. Amés, obren també una escola nocturna per a obreres. Sembla que l’Escola diürna continuava funcionant en part a la casa anterior; en tot cas, aviat les dues escoles es varen traslladar a l’emplaçament següent.
• Escoles de la Institución Católico-Social para Obreras de Hostafranchs (1910-1915). Vint-i-sis de Gener, 25 (abans Dos de Maig). Hostafrancs.
Trasllat de la casa anterior. Escoles gratuïtes per a noies i obreres. Institució fundada l’any 1910 en un ampli edifici, sembla que la seva secció escolar la porten les Religioses des del principi. Aquí centralitzaren totes les seves activitats abans dites.
Alumnes: 80 (1909); 70 noies diürnes i 280-300 obreres nocturnes (1914). L’empresa no va acabar de funcionar, i l’any 1915 foren substituïdes per les Franciscanes Missioneres de Maria.
- Anàlisi
Les Argentines arribaren a Barcelona l’any 1909, sent aquesta la seva única presència a Espanya. El seu desenvolupament sempre s’ha circumscrit bàsicament a l’Argentina i països adjacents, quedant la fundació de Barcelona com un intent de saltar al continent que no va tenir continuïtat.
Varen arribar a Barcelona per atendre a la comunitat gitana del barri d’Hostafrancs; i curiosament el local es va inaugurar el 27 de Juliol, primer dia dels incidents de la Setmana Tràgica. Malgrat aquest convuls inici, es varen mantenir al barri fins que l’any 1915 abandonaren la ciutat per raons desconegudes. El problema no fou la viabilitat de les Escoles, ja que ja que romangueren dirigides per una altra comunitat, i això reduiria el problema a un assumpte intern de l’Institut o a la situació internacional (Primera Guerra Mundial). Mai més varen fundar a Barcelona, ni a tota Espanya.
55. GERMANES DE NOSTRA SENYORA DE LA CONSOLACIÓ
Conegudes com a Germanes de la Consolació.
Institut femení de vida religiosa.
Fundat per Santa Maria Rosa Molas a Tortosa l’any 1858.
Establert a Barcelona l’any 1912.
Les seves finalitats són l’ensenyament i la sanitat.
• Casa d’Ensenyança (1912-1913). Saragossa (abans Sant Felip). Sant Gervasi.
Casa de lloguer amb Pàrvuls i 1a ensenyança de noies.
• Casa d’Ensenyança (1913-1916). Puig-reig, 9 (abans Santa Teresa). Sant Gervasi.
Trasllat de la casa anterior. Posteriorment es varen traslladar i la casa va seguir allotjant a comunitats religioses, com la inicial presència a la ciutat de les Serventes de Jesús Sagramentat (1919-27) i les Adoratrius Perpètues del Santíssim Sagrament (1927-36).
• Col·legi de Nostra Senyora de la Consolació (1916-1981). Passatge Concepció, 8 (abans 4). Dreta Eixample.
Trasllat de la casa anterior. Establertes de lloguer en el xalet del banquer Arnús, l’any 1916 compren la finca com a pròpia. Col·legi de pagament per a noies, amb 1a Ensenyança. Religioses: 8 (1927). En 1981 es va transformar en Residència Universitària.
• Asil del Salvador dels Pàrvuls (1913-1936). Modolell, 43. Sant Gervasi.
Orfenat per a nois i noies de 3-15 anys. Originat en el Institut del Salvador dels Pàrvuls, entitat existent des de 1894 i a càrrec d’una Junta de Senyores, es va construir un nou edifici inaugurat aproximadament quan les religioses se’n varen fer càrrec de la Institució. Els nois al sortir anaven als Salesians i les noies a les Filles de la Caritat-Espanyoles. Va desaparèixer amb la Guerra Civil. Asilats: 31 nois i 40 noies (1900); 62+14 (1907).
- Anàlisi
Les Monges de la Consolació són una fundació catalana de caire fonamentalment regional, ja que va tenir una gran expansió entorn de la seva ciutat natal, per les províncies de Tarragona i Castelló. A posteriori obriren algunes cases disseminades, sobretot per la meitat oriental de la península. La seva ubicació s’ha centrat en les poblacions petites, on calia una atenció tant docent com sanitària, i encara ningú havia arribat per oferir. Fonamentalment obriren cases d’ensenyament (majoritàriament col·legis, i alguns asils d’orfes) i en menor grau s’encarregaren d’hospitals; darrerament també han incorporat els asils d’ancians.
Actualment es mantenen a unes 40 localitats, amb 14 a la província de Castelló i 5 a la de Tarragona. També estan molt presents a Andalusia i Madrid.
La seva arribada a la ciutat fou tardana, quan l’expansió de la comunitat estava molt avançada, i degut a la política tradicional d’aquestes religioses d’anar a poblacions petites més necessitades. Ja arribades, es feren lloc ràpidament amb un Col·legi de pagament a Sant Gervasi (1912), que curiosament, malgrat ser un barri molt propici per Col·legis, al poc temps el traslladaren a la Dreta de l’Eixample (barri igualment propici, de totes maneres): la seva condició d’Externat i no d’Internat ho justificaria. A l’any següent també s’havien fer càrrec d’un Orfenat de nens al mateix Sant Gervasi (1913). Mai tingueren cap casa sanitària.
Després de la Guerra Civil perderen l’Orfenat i varen mantenir el Col·legi obert fins 1981; però no abandonaren el mon docent del tot, ja que aquesta casa fou reconvertida en Residència d’Estudiants funcionant així fins l’actualitat.
56. FRANCISCANES MISSIONERES DE MARIA
Conegudes pel mateix nom.
Institut femení de vida religiosa.
Fundat per Hélène de Chappotin a Ootacamund (Índia) l’any 1877.
Establert a Barcelona des de 1915.
Les seves finalitat són les missions, mitjançant la contemplació i l’apostolat.
• Escoles de la Institución Católico-Social para obreras de Hostafranchs (1915-1932). Vint-i-sis de Gener, 25 (abans Dos de Maig). Hostafrancs.
Escoles gratuïtes per a noies i obreres. Institució fundada l’any 1910, la seva secció escolar la porten les Religioses des de 1915 després de la marxa de les Josefines Bonaerenses. Religioses: 12 (1927).
• Guarderia-Preescolar (abans Guarderia Municipal n. 3) (1927-1994). Llorer, 9-11. Gràcia.
Casa fundada com a Escola per a nens pobres del barri del Carmel, a l’any 1960 afegí la Guarderia. Als anys 80 va desaparèixer l’escola, mantenint-se la Guarderia fins 1994. Actualment només serveix de residència de religioses.
• Casa d’Ensenyança (1967-1974). Camp de la Bota. Besòs.
Classes pels nens del barri, a la parròquia. En 1974 es varen traslladar a la Mina, ja dintre del terme municipal de Sant Adrià del Besòs.
- Anàlisi
Comunitat fundada a l’Índia, en realitat té arrel francesa i es va traslladar al poc temps a França. Per tant, el seu hipotètic exotisme no ho és tant malgrat que sigui la única comunitat d’origen asiàtic present a la ciutat fins l’arribada de les Missioneres de la Mare Teresa als anys 80. Però sí que va heretar una vocació missional en el món, entesa com atenció als pobres i marginats. Varen arribar a Espanya a Pamplona (1900) i la seva presència a Catalunya es reduí durant moltes dècades a Barcelona. Actualment es mantenen a unes 30 ciutats, amb una especial concentració a la província de Madrid.
A la ciutat arribaren als barris d’Hostafrancs (1915) i Gràcia-el Carmel (1927). Curiosament, la comunitat tingué un segon període d’expansió als anys 70, en plena època de replegament de la resta de comunitats docents. Això es deu a un plantejament clarament dirigit cap als sectors més marginals, menys atesos (destacant la seva presència al barri de la Mina), tant al barri de La Mina (1967) com a municipis de rodalies (Sant Adrià del Besòs, Esplugues) i sempre dedicant-se a les zones extremadament pobres. En 1994 deixen la docència del tot, dedicant-se a altres activitats de similar atenció social.
Malgrat ser un Institut que té la vida contemplativa com a activitat fonamental, ho fan compatible amb un caràcter molt actiu i participatiu dintre la societat. A la vegada, el seu objectiu missional original es va “adaptar” a Espanya en una presència a les zones més difícils dels nuclis urbans. L’ensenyament l’han exercit com a complement a la seva filosofia de vida, més com a “missions” que com a col·legis o escoles. Això explica la seva retirada a mesura que els organismes públics s’ha anat encarregant d’aquestes tasques, tenint actualment una presència molt puntual, i sense cases assistencials pròpies.
57. CARMELITES MISSIONERES TERESIANES
Conegudes pel mateix nom.
Institut femení de vida religiosa.
Fundat pel Beat Francesc Palau a Ciutadella (Menorca) l’any 1860.
Establert a Barcelona des de 1916.
Les seves finalitats són l’assistència sanitària, missions, i l’ensenyament.
• Clínica Ribas (1916-1971). València, 359. Sagrada Família.
Primer establiment simultani de les religioses a la ciutat.
• Clínica Corachán (1916-1921). Rosselló, 189. Esquerra Eixample.
Primer establiment simultani de les religioses a la ciutat.
• Ídem (1921). Buïgas, 19. Sarrià.
Trasllat de la casa anterior.
• Obra Maternal Infantil. Col·legi i senyores retirades (1941-1949). República Argentina, 250. Vallcarca.
Casa dedicada bàsicament a Residència d’ancianes, que esporàdicament acollí l’ensenyança.
- Anàlisi
També conegudes antigament com a Carmelites Terciàries Descalces de Tarragona, per diferenciar-les de les Carmelites Terciàries Descalces de Barcelona (ara dites Carmelites Missioneres). Totes dues comunitats tingueren un origen comú, però l’any 1872 es varen dividir en dos. Aquestes religioses es varen expandir principalment per les comarques de Tarragona, mentre les segones ho varen fer per Barcelona (on es trobava la seva Casa Mare) i els seus voltants. D’aquí els seus noms populars, que encara perduren. Es varen aconseguir reunir durant un breu període (1925-29), però no va tenir continuïtat.
El seu desenvolupament inicial fou bàsicament regional, tant en cases d’ensenyament com sanitàries, centrat a les comarques de Tarragona durant dècades, passant després a la resta de l’Estat. Actualment es mantenen a unes 35 localitats espanyoles, amb 11 a la província de Tarragona, i es concentren principalment a Catalunya, València, Euskadi i Navarra.
Ja fos per evitar rivalitats o per evitar confusions (el seu Institut bessó s’havia generat a Barcelona), la seva arribada a la ciutat no es produí fins 1916. Varen preferir centrar-se únicament en la vessant sanitària, fent-se càrrec del funcionament de vàries clíniques de la ciutat.
En canvi, l’ensenyança fou una activitat gairebé inexistent. l’única casa oberta per aquesta fi s’obrí a una casa de repòs per a les religioses grans o malaltes (1941), amb espai i mitjans bastant precaris, i que segurament obriren el Col·legi per a satisfer una demanda urgent i immediata del barri. La precarietat econòmica d aquella comunitat també exigia trobar alguns mitjans econòmics, que aquell improvisat Col·legi va proporcionar. Quan la situació d’excepcionalitat va quedar superada, el Col·legi va desaparèixer (1949) i les religioses varen tornar a dedicar-se únicament a la sanitat fins l’actualitat.
58. INSTITUCIÓ TERESIANA
Coneguda pel mateix nom, i abans com Seglares al servicio de la Iglesia.
Associació privada de fidels.
Fundat per Pedro Poveda a Covadonga l’any 1911.
Establert a Barcelona des de 1918.
La seva finalitat és la promoció de l’educació i la cultura cristiana a través de l’ensenyament i residències universitàries.
• Residència de noies (1918-1929). Passatge Mercader. Dreta Eixample.
Primera casa de la comunitat a la ciutat, de moment només dedicada a residència de noies.
• Ídem (1929). Passatge Mercader, 13-15. Dreta Eixample.
Trasllat de la casa anterior. En 1995 la Residència de noies fou tancada, quedant només com a casa de religioses.
• Col·legi Femení (1940-1970). Passatge Mercader, 13-15. Dreta Eixample.
Ampliació de la casa anterior amb un Col·legi.
• Col·legi Femení Padre Poveda (1968-1971). Via Augusta, 300. Sarrià.
En aquesta adreça es va traslladar la 2a ensenyança del Col·legi de Mercader, 13-15. Es va tancar gairebé simultàniament que la seva casa d’origen.
• Col·legi (1958-1960). Felip II, 166, 3r. Congrés.
Possible emplaçament provisional de la casa següent. Però al tractar-se d’un pis és molt probable que es tractés de la residència de les religioses.
• Escola Arrels (abans Grup Escolar Pius X) (1958). Cardenal Tedeschini, 70. Congrés.
Casa d’ensenyament fundada expressament per atendre al alumnat femení del nou barri del Congrés. En 1960 se li afegeix la Residència Santa Teresa, per joves treballadores, que es traslladà l’any 1968. Situat a un costat del centre del barri, la Parròquia de Pius X. En 1980 adquireix la seva denominació actual.
• Secció Filial n. 10 de l’Institut “Maragall” - Seglares al Servicio de la Iglesia (1968-71). Cardenal Tedeschini, s/n. Congrés.
Incorporació de la 2a ensenyança.
- Anàlisi
Fundada inicialment com a associació cristiana de mestres laiques, però que no va acabar desembocar en una congregació religiosa a l’ús. Aconseguí la categoria d’Institut Secular l’any 1951, sent una de les primeres pies unions en aconseguir-ho a Espanya; i l’any 1990 com a Associació de Fidels, fórmula jurídica equivalent a l’antiga Pia Unió, i que suposa un cert retrocés. Dedicades a fomentar l’educació i la cultura des d’una vessant cristiana, ho feren tant des de l’ensenyament com de les residències per a noies (posteriorment reconvertides per universitàries), que ha sigut una activitat de importància similar a l’ensenyament, i que inclús en alguns casos (entre ells Barcelona) l’ha superada en importància.
Arribades l’any 1918 a la ciutat, primer no es varen dedicar a l’ensenyament sinó que obriren una Residència de noies a la Dreta de l’Eixample. L’absència d’ensenyament es perllongà fins després de la Guerra Civil, i això es pot deure a la molt sobrada presència de congregacions dedicades principalment a l’ensenyament. Amés, la fórmula de la Institució Teresiana era tan novedosa que podia ser un obstacle enfront de comunitats canònicament reconegudes.
En 1940 obren un Col·legi a la mateixa residència de noies. Poc a poc obriren noves cases d’ensenyament al nou barri del Congrés (1958) i una sucursal del Col·legi de la Dreta a Sarrià (1968). Des de llavors han anat concentrant esforços al col·legi del Congrés, al tractar-se d’un barri més modest i necessitat d’acció directa. Així, molt aviat tancaren el Col·legi de la Dreta i la sucursal de Sarrià (1970-71), propis de sectors socials més elevats ben i atesos; i inclús la Residència universitària fou tancada (1995).
59. RELIGIOSES DE MARIA IMMACULADA – MISSIONERES CLARETIANES
Conegudes com a Claretianes o Religioses de l’Ensenyança de Maria Immaculada.
Institut femení de vida religiosa.
Fundat per Sant Antoni Maria Claret i Maria Antònia París a Santiago de Cuba (Cuba) l’any 1855.
Establert a Barcelona des de 1926.
Les seves finalitats són diverses: ensenyament, missions, col·laboració parroquial, etc.
• Col·legi de Maria Immaculada - Hospederia del Sagrat Cor de Maria, Refugi de serventes i empleades (1940?-1970). Matilde, 10 (abans 8) - Plaça Rius i Taulet, 14. Gràcia.
Casa portada per les Josefines de la Caritat fins 1926 com a allotjament de serventes, amb les Claretianes manté els seus objectius. Poc després de la Guerra es varen obrir les classes i més tard fou reconvertit íntegrament en establiment d’ensenyança. Així va continuar, fins que cap a 1965 va desaparèixer la 1a ensenyança i l’any 1970 el Parvulari. Només va quedar la comunitat, fins desaparèixer definitivament l’any 1976.
• Col·legi i Noviciat (1940-1944). Arrabal, 44. Sant Gervasi.
Malgrat aparèixer com a tal en algunes fonts, no va ser col·legi: només fou Noviciat.
• Noviciat (1944). Major de Sarrià, 169-171. Sarrià.
Trasllat de la casa anterior, sense modificacions.
- Anàlisi
Comunitat de fundació cubana, pocs anys després arribaren a Espanya (Tremp, 1859). El seu creixement ha sigut molt reduït i espaiat: a Catalunya tan sols fundaren a Reus (1867) i Barcelona; però gairebé 70 anys després de desembarcar a Espanya. El seu nom mostra una dedicació clara a l’ensenyament, però normalment supeditada a altres tasques assistencials amb els pobres i la marginalitat. Actualment es mantenen a unes 20 localitats disperses per tot l’Estat, i apart d’algunes ciutats (Barcelona, Lleida, Madrid), la resta són poblacions petites.
A la ciutat arribaren al barri de Gràcia (1926) i no fou pròpiament una fundació perquè substituïren a una altra comunitat en una Hospederia per a serventes. Després de la Guerra afegiren l’ensenyament com a complement a la mateixa casa fins 1970 en que va desaparèixer, i tornaren a dedicar-se únicament a tasques dins el mon marginal. Mai s’han pogut dedicar exclusivament a l’ensenyament, i si ho han fet ha sigut com a objectiu secundari i complementari a una tasca assistencial. Fundaren un altra casa (1940) a Sarrià, que només va fer de Noviciat i és l’única que roman oberta. l’etapa docent ha sigut prou llarga (entre 1940 i 1970), però la seva transcendència és molt escassa.
60. ZELADORES DEL CULTE EUCARÍSTIC
Conegudes pel mateix nom.
Institut femení de vida religiosa.
Fundat per Miquel Maura Montaner a Palma (Mallorca, Illes Balears) l’any 1902.
Arribades a Barcelona l’any 1927.
La seva finalitat primordial és la confecció de pa eucarístic.
• Culte a Jesús Sagramentat (1927-1929). Nou de Sant Francesc, 9-11-13. Barri Gòtic.
Convent dedicat al culte i elaboració d’ornaments i hòsties. Primer establiment de les Religioses, sense cap fi educatiu.
• Ídem - Escola Nocturna (1953-1984). Aribau, 290 - Madrazo, 99. Sant Gervasi.
Trasllat del convent anterior l’any 1929, conservant els mateixos fins. Des de 1953 incorporen a la seves activitats una escola d’ensenyança elemental, i també de tall i confecció per a noies joves i senyores als vespres. També hi ha catequesi. La docència anava a càrrec de les religioses juntament amb senyores laiques, i tot era gratuït. Tancades l’any 1984, les religioses han mantingut les seves activitats originals fins l’actualitat.
- Anàlisi
Comunitat fundada a Mallorca, tenen una finalitat tan precisa com poc freqüent dintre de les activitats de qualsevol comunitat: confecció de Pa Eucarístic. Aquesta és la seva feina, principal i fonamental, acompanyada generalment amb el foment del culte a l’Eucaristia (per altra banda, prou lògic). En algunes èpoques això fou compatible amb altres activitats, com en el cas de Barcelona. La seva expansió ha sigut mínima, només estan presents a Espanya, amb 4 cases: Palma, Madrid, Barcelona i Santiago de Compostela. No han tingut més.
Arribades l’any 1927 al Barri Gòtic, molt poc després es traslladaren al Convent de Sant Gervasi (1929) que encara mantenen en l’actualitat i que sempre ha sigut la seva única casa a la ciutat. La seva tasca les va permetre encetar unes classes nocturnes (1953), tant elementals com de tall i confecció al mateix convent. Situades a Sant Gervasi, és molt probable que estiguessin destinades als sectors modestos d’aquest barri, poc representatius; però poc atesos dins un barri de Col·legis de pagament.
Aquesta dedicació, malgrat la seva aparença transitòria i provisional per una comunitat gens especialitzada en tasques docents, va tenir una duració prou considerable: uns 30 anys. No apareixen en gairebé cap font consultada, donat el seu caràcter informal i al no donar cursos escolars legalment reconeguts; però existiren, i varen tenir el seu paper al barri.
61. SERVENTES DEL SAGRAT COR
Conegudes pel mateix nom o com a Germanes de les Obreres. Anteriorment conegudes com a Mínimes del Sagrat Cor.
Institut femení de vida religiosa.
Fundat per Joan Collell Cuatrecasas i Pia Oriach a Vic l’any 1891.
Establert a Barcelona des de 1928.
La seva finalitat és el servei a la classe obrera: col·legis, guarderies, residències, missions i pastoral.
• Col·legi del Patronat Parroquial de Collblanc (després Col·legi Sant Ramon Nonat) (1928).Carretera de Collblanc, 86 (abans General Primo de Rivera, s/n). Les Corts.
Escoles del Patronat a càrrec de les Religioses.
• Pupilaje para obreras (1931-1932?). Avinyó, 7 bis-15. Barri Gòtic.
Casa d’acolliment per a joves obreres, també oberta amb raó de la proclamació de la República i acollir a les religioses de les altres comunitats si n’hagués calgut. Al poc temps, per manca d’espai fou clausurada. En tot cas, no va haver cap tipus d’ensenyament.
• Escola Parroquial del Sagrat Cor de Jesús (abans Nostra Senyora del Roser) (1939). Carretera de Ribes, 65 (abans 41). Fort Pius.
- Anàlisi
La comunitat té com a finalitat el món obrer, sigui des de la vessant que sigui, encara que normalment ha predominat l’ensenyament. Des de la seva fundació a Vic (1891) es va expandir principalment pels municipis del seu voltant i només la seva arribada a Barcelona suposà canviar una política fins llavors totalment regionalista. A llarg termini aquesta tendència regional les ha perjudicat, ja que sent una comunitat dedicada al món obrer es varen implantar en zones bàsicament rurals. Posteriorment varen fer algunes poques fundacions peninsulars. A Catalunya ja han perdut molt pes, mantenint-se només a Barcelona i Vic. Apart, només es mantenen a Madrid, Sevilla i algunes localitats petites de Burgos i La Coruña.
Arribades a Barcelona, no varen fundar cases pròpies sinó que s’encarregaren de regentar les escoles de dos barris obrers de la ciutat. Primer el Patronat parroquial de Collblanc (1928), suburbi de Les Corts, amb un gran creixement en vespres de l’exposició Universal de 1929. I després de la Guerra Civil l’Escola Parroquial del Fort Pius (1939). En tots dos casos varen ser escoles molt necessàries en dos barris de ràpid creixentment aquells anys, de classe obrera, i on mancaven escoles. En el cas de Collblanc les religioses varen ser la primera comunitat en arribar a aquests nous nuclis poblacionals; en quant al Fort Pius, no havia ningú des de feia 25 anys.
També varen obrir una casa d’acolliment per joves obreres (1931), que durà molt poc temps i no va sobreviure a la Guerra Civil.
Totes dues escoles s’han mantingut fins l’actualitat amb les religioses al capdavant, i segueixen sent un referent a cadascun d’aquests barris.
62. FRANCISCANES FILLES DE LA MISERICÒRDIA
Conegudes com a Monges Blaves.
Institut femení de vida religiosa.
Fundat per Gabriel i Josefa Ribas a Pina (Mallorca, Illes Balears) l’any 1856.
Arribades a Barcelona l’any 1929 a 1936, varen tornar l’any 1944 i de nou varen marxar l’any 1993.
Les seves finalitats són múltiples: ensenyança, atenció sanitària a domicili i hospitalera, i residències d’ancians.
• Col·legi de Nostra Senyora del Coll (1930-1936). Santuari, 18. Vallcarca.
Casa d’ensenyança i sanitat.
• Col·legi Sant Francesc d’Assís (1944-1993). Plaça de Flandes, 1. Vallcarca.
Fins a cert punt, continuació de la casa anterior. Almenys es troba al mateix barri, intentant fer el mateix servei que d’antuvi només amb l’ensenyament.
• Secció Filial n. 5 de l’Institut “Maragall” (1966-1976). Plaça de Flandes, 1. Vallcarca.
- Anàlisi
Comunitat d’arrel indiscutiblement balear, la seva existència s’ha mantingut gairebé únicament lligada a ses Illes, on es mantenen sense donar símptomes de debilitat. Apart, únicament han aconseguit certa implantació a la Manxa. A Catalunya varen arribar a Barcelona, i després a Vinyoles d’Orís (1943) i Solsona (1977), desaparegudes als anys 80 i 90. Actualment es mantenen a unes 44 localitats, de les quals 36 són a les Illes Balears (gairebé totes a Mallorca), 6 a Castella-la Manxa (província de ciutat Real, Toledo i Cuenca) i a Madrid.
A Barcelona varen arribar l’any 1929, obrint a Vallcarca una casa dedicada a l’ensenyament i sanitat alhora. Desapareguda amb la Guerra Civil, les religioses no varen tornar fins 1944 obrint una escola al mateix barri de Vallcarca, no gaire lluny de la seva primitiva casa. A diferència d’altres cases d’ensenyament, més pròximes a Gràcia, aquestes religioses es situen mirant cap a el Carmel i Vall d’Hebron, a una zona molt més marginal. L’Escola va estar en funcionament durant uns 50 anys, fins tancar l’any 1993.
També varen obrir un Asil per a vídues de militars, obert a la mateixa època, i que durà uns 20 anys. Després de tancar el Col·legi, les religioses varen donada per acabada la seva presència a Catalunya.
63. ESCLAVES DE MARIA IMMACULADA I FILLES DE SANTA TERESA DE JESÚS
Conegudes com a Esclaves de Maria, protectores d’obreres.
Institut femení de vida religiosa.
Fundat per Joana Condesa Lluch a València l’any 1883.
Establert a Barcelona des de 1929.
La seva finalitat és el servei al món obrer, amb residències o amb l’ensenyament.
• Asilo Municipal- Hogar de Nuestra Señora del Port (1929-1936; 1942-1977). Mare de Déu del Port, 179-183 (abans s/n). Zona Franca.
En 1929 l’Ajuntament va contractar a les Religioses perquè s’encarreguessin d’aquesta institució municipal, destinada llavors a l’acolliment de vagabunds, pobres i alcohòlics, i la reforma de dones. Amb les destrosses causades per la Guerra fou traslladada a Sarrià (1939-42) i al tornar al aquest emplaçament es va incloure oficialment un nou departament: l’acolliment de noies. Principalment n’hi havien de repatriades al acabar la Guerra i que havien perdut les seves famílies o patien seriosos problemes familiars. En principi havien unes 50, però amb la integració de la sucursal de Pedralbes va augmentar molt més. Posteriorment l’Asil varen incorporar nens, però varen ser assignats als Germans de La Salle a un edifici proper (1963-77). Així va continuar, fins que l’any 1977 es va tancar la institució i les religioses es varen dedicar a altres activitats. L’edifici ha funcionat com a equipament escolar públic fins l’actualitat.
• Ídem (1939-1942). Passeig de Sant Joan Bosco, 86. Sarrià.
Establiment provisional de la casa anterior, mentre es reconstruïa i condicionava. Continuava amb les mateixes funcions, però sembla que ja va començar a tenir alguns nens asilats. En concret, es trobaven en instal·lacions prestades per les Salesianes.
• Asilo Municipal de niñas(1943-1948). Cardenal Vives i Tutó, 19. Pedralbes.
Nova fundació, sucursal de la casa del Port. Com la casa del Port no donava a l’abast, a l’any següent s’obre un nou establiment d’acolliment de nenes. Amb 200 asilades. Posteriorment, s’acaba integrant en la casa del Port i passen a formar una casa única.
• Villa Paz. Formación i Residencia benéfica de jóvenes obreras (1963-1981). Avinguda de Vallvidrera, 32. Sarrià.
• Juana María (1978). Rectoria, 34. Horta.
Guarderia.
- Anàlisi
La seva finalitat és la dedicació al mon obrer, en tot tipus de facetes: ensenyament, residències d’obreres, asils d’ancians. A Catalunya únicament han estat presents a Barcelona. Actualment es mantenen a unes 10 localitats, a grans ciutats (Madrid, Barcelona, Valencia, Pamplona) i a petites localitats del sud-est peninsular.
Varen arribar a la ciutat l’any 1929, però amb una tasca no massa relacionada amb el món obrer, sinó per encarregar-se d’un Asil de dones: foren cridades per fer-se càrrec de l’Asil Municipal de pobres instal·lat al barri del Port (Zona Franca), dedicant-se específicament al departament de reeducació de dones. Posteriorment, a causa de la Guerra Civil aquest organisme va incloure també l’asil de noies tant al establiment provisional de Sarrià com novament a el Port, incloent una sucursal a Pedralbes (1943-48). Igualment, tot també va anar a càrrec de les religioses. Així varen estar dedicades a l’asil de noies i al correccional de dones durant anys, fins que aquest organisme va ser tancat per l’administració municipal (1977). Immediatament després obriren una Guarderia (1978), que segurament fou fundada per ocupar a les religioses que havien abandonat l’Asil.
64. GERMANES DELS SANTS ÀNGELS CUSTODIS
Conegudes pel mateix nom.
Institut femení de vida religiosa.
Fundat per Rafaela Ybarra de Villalonga a Bilbao l’any 1894.
Establert a Barcelona l’any 1929, varen marxar l’any 1936.
La seva finalitat és la preservació de noies i joves.
• Col·legi dels Sants Àngels Custodis (1929-1936). Descartes, 3. Sant Gervasi.
Internat de noies i joves, instal·lat en règim de lloguer en un antic Hotel. A diferència d’altres Internats en aquest cas ho era de caràcter benèfic, per a noies de condició modesta i problemàtica. 1a ensenyança. Quan projectaven llogar una casa més gran esclatà la Guerra Civil. Al acabar-se el conflicte l’any 1939 varen intentar refer-se, però fou impossible i abandonaren la ciutat.
- Anàlisi
Aquesta comunitat va néixer amb l’objectiu d’atendre a nenes i joves abandonades amb escassos recursos, donant-les-hi tant allotjament com formació per poder valdre’s. Com aquesta mena de sectors marginals es donaven principalment a les grans ciutats, la seva expansió es va donar principalment per les grans ciutats de la península, allà on els sectors marginals eren més nombrosos. Però a diferència d’altres comunitats dedicades a aquestes activitats, en aquest cas varen tenir poca difusió. Actualment es mantenen a 5 localitats: Madrid, Bilbao, San Sebastián, Málaga, i Santander.
També ho varen provar a Barcelona, on arribaren l’any 1929 establint-se a Sant Gervasi i obriren un Internat per a noies pobres i problemàtiques. Però resulta molt contradictori que obrissin una casa de caràcter exclusivament caritatiu en un barri com era Sant Gervasi una zona plena de col·legis de pagament, fossin externats o Internats. Amés, aquesta mena de servei ja existia a càrrec de les Oblates i de les Monges del Bon Pastor (i, a sobre, dins el mateix barri) amb grans centres.
Això deixava a les religioses en una situació prou feble, en una zona aliena i un escàs marge de maniobra. I efectivament, la Guerra Civil les esborrà de la ciutat, sent l’única comunitat femenina que va desaparèixer de la ciutat per culpa de la Guerra. Acabat el conflicte no varen trobar mitjans ni suports per refer-se, i marxaren. Tampoc han tingut cap altre presència a Catalunya.
65. DAMES APOSTÒLIQUES DEL SAGRAT COR DE JESÚS
Conegudes com a Dames Apostòliques.
Institut femení de vida religiosa.
Fundat per Luz Casanova a Madrid l’any 1924.
Establert a Barcelona des de 1929.
La seva finalitat és l’ensenyança i l’atenció als marginats.
• Ensenyança i atenció de malalts (1929-1975). Calàbria, 12. Sant Antoni.
Escola gratuïta, de caràcter benèfic.
• Col·legi Luz Casanova (1961-1992). Polònia, 14 (abans 12). Guinardó.
• Col·legi Luz Casanova (1973). Almansa, 52-54. Verdum.
- Anàlisi
Aquesta comunitat va néixer a Madrid amb uns fonaments ideològics molt arrelats en la concepció caritativa de la societat amb els pobres i necessitats. Precisament el seu nom de “Dames” fa referència al origen social dels seus membres fundadors: dones de posició social mitjana o elevada, que es consagraren a la vida religiosa des d’un punt de vista pietista i caritatiu. En el fons es tractava d’una de tantes associacions caritatives cristianes pròpies d’aquells temps, però que en aquest cas va arribar a convertir-se en Congregació religiosa de ple dret. Amb aquest punt de partença varen tenir una expansió molt concreta amb poques cases, i dins de barriades pobres de grans ciutats; però amb un abast força limitat, perquè ja havien en circulació moltes altres comunitats amb finalitats similars. Actualment es mantenen a unes 15 localitats de l’Estat, però llevat de Madrid i Barcelona només estan presents a poblacions petites força disseminades.
Així arribaren a Barcelona molt aviat, amb una escola gratuïta (1929), instal·lant-se en una zona a cavall del barri de Sant Antoni i del Poble Sec. Es dedicaren a l’ensenyança de pobres, i secundàriament a la seva assistència sanitària. Més tard les Dames s’estengueren a altres barriades: Guinardó (1961) i Verdum (1973), a la vegada que desapareixien quan les condicions de vida milloraven. Així, les cases de Sant Antoni i Guinardó varen tancar, mentre la de Verdum encara es manté com a Col·legi. A la vegada, aquesta casa es convertí en el principal i únic centre d’ensenyament femení del barri de Verdum.
Recentment han eliminat el terme “Dames” del seu nom, donat el canvi dels temps, i que suggeria una anacrònica estratificació social.
66. GERMANES DE NOSTRA SENYORA DE COESFELD
Conegudes com a Alemanyes.
Institut femení de vida religiosa.
Fundat per Aldegonda Wolbring i Lisetta Kühling a Coesfeld (Alemanya) l’any 1850.
Establert a Barcelona l’any 1930, varen marxar l’any 1960.
La seva finalitat és l’ensenyament i la sanitat.
• Hogar de Santa Teresita (1930-1936). Laforja, 86. Sant Gervasi.
Casa de caràcter benèfic, dedicada a l’educació i preservació de noies d’origen alemany. Establerta a una antiga casa de vetlla de malalts de les Serventes de la Passió. També va servir com a Residència de dones alemanyes que treballaven a Barcelona. Religioses: 3 (1930); 5 (1934).
• Clínica Doctor Soler Roig (1934-1960). Vallmajor, 23-25 (abans Modolell, 12). Sant Gervasi.
Segona fundació de l’Institut a la ciutat, de caràcter exclusivament sanitari.
- Anàlisi
Aquesta comunitat va arribar a Espanya amb l’objectiu de atendre a la comunitat alemanya catòlica present a Espanya, principalment a les ciutats de Madrid (1926) i Barcelona (1930) on estava majoritàriament concentrada. Fou la primera comunitat femenina d’origen i parla alemanya que va estar present a Espanya, dedicades tant a l’ensenyament com a la sanitat.
Arribades l’any 1930 des de Mülhausen (Alemanya), la seva funció fou atendre a la colònia alemanya més necessitada amb una llar per joves alemanyes. Aquesta faceta d’ensenyament caritatiu i assistencial fou molt breu, tallada per la Guerra. En canvi, la vessant sanitària (1934) es va mantenir. La fundació docent i assistencial, de caràcter bàsicament benèfic, no va arrelar en un barri replet de Col·legis de pagament. Amés, des de 1939 va arribar a Barcelona l’Institut de la Benaventurada Verge Maria (també dites Alemanyes) expressament dedicades a l’ensenyament, i que les varen substituir amb més eficàcia amb un Col·legi de pagament al mateix barri. Sembla que l’aparent bonança de la colònia catòlica alemanya a la ciutat feia innecessària una casa d’acollida de joves, i a la vegada era més útil un col·legi de pagament.
En 1960 varen tancar alhora les cases de Madrid i Barcelona, d’on es dedueix que varen ser únicament raons internes de l’Institut les que varen forçar la seva marxa. Amés, aquells temps eren molt favorables a l’expansió, ja que als anys 60 arribaren a Espanya diversos instituts germànics dedicats a l’ensenyament.
67. OPERÀRIES PARROQUIALS - INSTITUCIÓ MAGDALENA AULINA
Conegudes per Magdalena Aulina.
Institut Secular.
Fundat per Magdalena Aulina a Banyoles (Girona) l’any 1916.
Establert a Barcelona cap a 1933.
La seva finalitat és el foment d’activitats cristianes a través de les parròquies o altres organismes de l’Església per a la joventut, emigrants, malalts, i missions.
• Casa (1933?-1958). Emplaçament desconegut.
L’arribada de la comunitat fou en aquesta època, però res més se sap. Duraria fins l’establiment a Sarrià.
• Escola del Patronat de la Parròquia de Sant Joan de la Creu (1958-1971). Carroç, 5. Sarrià.
Escola per a nois i noies modestos del barri. De caràcter molt modest i precari, sostingut amb ajuda de la Parròquia. Alumnes: uns 50. Malgrat les ampliacions i restauracions, a causa d’unes inundacions fou arrasat i va tenir que traslladar-se.
• Ídem (1971-1972). Sant Pere Claver, 2. Sarrià.
Trasllat de la casa anterior. L’Escola es va traslladar a la seu de l’Institut de manera provisional. Però no varen retornar al seu lloc d’origen, sinó que a causa de la demanda de nou alumnat varen decidir construir un nou edifici.
• Col·legi Casa Nostra (1972). Passatge Torras i Bages, 1 - Martorell i Peña, 1-3. Sarrià.
Trasllat de la casa anterior al nou edifici, ja transformat formalment en Col·legi.
• Llar-Escola (1971-1972). Sant Pere Claver, 2. Sarrià.
Casa d’acollida de noies i joves, fundada coincidint amb el trasllat de l’Escola.
• Ídem (1972-1976). Passatge Torras i Bages, 1 - Martorell i Peña, 1-3. Sarrià.
Trasllat de la casa anterior, al mateix edifici que el Col·legi. Va desaparèixer pocs anys després.
- Anàlisi
Comunitat fundada l’any 1916 com a moviment seglar de famílies, al qual afegí un nucli rector: les Operàries pròpiament dites, que viuen pròpiament com a comunitat religiosa. En 1962 foren aprovades com a Institut Secular fins l’actualitat, però no han tingut els mitjans suficients per transformar-se en Institut Religiós. Han obert poques cases, principalment a la província de Girona (Banyoles, Girona i Porqueres) i la ciutat de Barcelona, apart dels membres laics que vivien als seus respectius domicilis. La seva activitat és fonamentalment un apostolat en tot tipus d’activitats, entre elles l’ensenyament si és precís.
A Barcelona arribaren en data imprecisa, però es pot datar durant la República. No consta que tinguessin inicialment casa pròpia a la ciutat, d’on es dedueix que la seva presència constava del domicili d’un particular durant força temps. Poc a poc anaren creixent, als anys 60 ja tenien seu pròpia, i anaren centrant-se en l’ensenyament amb una escola a Sarrià (1958); malgrat tractar-se d’un barri ben atès, l’Escola es localitzava en una zona muntanyosa de transició cap a Vallvidrera, poc accessible i inclús marginal. Transformada en Col·legi als anys 70 i amb edifici nou, s’ha mantingut fins l’actualitat.
68. RELIGIOSES MISSIONERES DE CRIST-REI
Conegudes com a Monges de Crist-Rei.
Congregació religiosa de Dret Diocesà.
Fundada per Francesc Muñoz Izquierdo a Manresa (Barcelona) l’any 1926, fou suprimida l’any 1947.
Establert a Barcelona des de 1934, varen marxar aproximadament l’any 1944.
La seva finalitat era l’ensenyament i assistència a nens pobres.
• Comunitat (1934-1936). Rambla Catalunya, 38. Dreta Eixample.
No hi ha ensenyament.
• Casa Sant Ignasi - Col·legi i Asil de noies (1939-1941). Iradier, 17. Sarrià.
Col·legi i Asil de nenes. En 1940 el Col·legi es traslladà a Via Augusta, 202. En 1941 l’Asil de noies va anar a Avinguda de Vallvidrera, 4.
• Casa Sant Ignasi - Asil de nois (1940-1941). Pomaret, 15. Sarrià.
Ampliació de la casa anterior amb un Asil de nens, que a l’any següent es trasllada a Avinguda de Vallvidrera, 27 al mateix temps que les nenes i a la mateixa zona.
• Col·legi Pensionat de Crist-Rei (1940-1941). Via Augusta, 202 (abans 134). Sant Gervasi.
Col·legi de pagament per a noies. Trasllat del Col·legi d’Iradier, 15. Instal·lat a una monumental finca anomenada Los Pinos, llogada als Comtes de Fígols.
• Ídem (1941-1942). Anglí, 82-84. Sarrià.
Trasllat de la casa anterior. Acaba desapareixent sense deixar rastre.
• Comunitat (1941-44). Vidal i Quadras, 2. Sarrià.
Residència de les Religioses que se’n encarregaven dels dos Asils de l’Avinguda de Vallvidrera. Establertes a una gran casa del Marquès d’Alós.
• Asil de noies (1941-1944). Avinguda de Vallvidrera, 4. Sarrià.
Asil de nenes, filles de presos. Instal·lat a una casa anomenada “Villa Sofía.” Tancat en condicions molt polèmiques. Internes: 30-40 (1941).
• Asil de nois (1941-1944). Avinguda de Vallvidrera, 27. Sarrià.
Asil de nens, fills de presos. Instal·lat a una casa anomenada “Villa Angélica.” Tancat en condicions molt polèmiques. Interns: 27 (1941); 250 (1942).
- Anàlisi
La Congregació va sorgir a Manresa d’un grup de religioses de la Companyia de Maria, que més enllà de les tasques exclusivament docents d’aquesta comunitat, també volien dur a terme tasques amb la infantesa més necessitada. Fou una Congregació de caire tremendament caòtic, poc donada a obeir a les instàncies eclesials superiors, i amb una existència tan breu com intensa. Va suposar un borró considerable dintre de la plàcida activitat expansiva congregacional posterior a la Guerra Civil. Apart de fundar vàries cases a Manresa i els seus voltants, només arribaren a Burjassot (localitat originària del Bisbe que les aprovà) i Barcelona.
Arribades l’any 1934 a la ciutat, no varen poder desenvolupar-se fins 1939, després de la República i la Guerra Civil. Llavors inicien les seves tasques d’ensenyament amb un Col·legi de pagament, i a l’any següent un Asil, tots al barri de Sarrià. Cap a 1942 ja han perdut el Col·legi, i cap a 1944 les tasques d’Asil, després de constants canvis de domicili per la mateixa zona. Pot considerar-se que la Congregació va deixar d’existir a la ciutat poc a poc per descomposició interna pels volts de 1944, quan tancaren l’Asil i no obriren cap casa més.
La seva existència a la ciutat fou bastant breu, però intensa: tingueren una activitat tan desordenada com polèmica. Per començar, gaudiren dels permisos administratius per establir-se a la ciutat; però no dels eclesials, ja que no reiteradament no acataven les disposicions del Bisbat, ni els seus requeriments. Amés, deixaren deutes impagades allà on hi varen ser (això explicaria els seus constants canvis de residència), mostraven greus deficiències internes de funcionament, enormes mancances de formació de les seves religioses i de mitjans materials, i queixes constants dels pares dels asilats.
Finalment, la Congregació fou dissolta pel Bisbe de Vic l’any 1947, però és de suposar que aleshores la seva existència real ja era molt dubtosa.
69. INSTITUT DE LA BENAVENTURADA VERGE MARIA
Conegudes com a Alemanyes.
Institut femení de vida religiosa.
Fundat per Mary Ward a Saint-Omer (Flandes, França) l’any 1609.
Arribades a Barcelona l’any 1939.
La seva finalitat és l’educació i ensenyança de la joventut, i promoció de la dona.
• Col·legi Santa Elisabeth (1939-1947). Laforja, 23 (abans 41) Sant Gervasi.
Primer emplaçament de les Alemanyes a la ciutat, on directament varen obrir el Col·legi.
• Ídem - Col·legi Benaventurada Verge Maria (abans Col·legi Santa Elisabeth) (1947). Copèrnic, 55-59 (abans 10-12 / 52-58). Sant Gervasi.
Trasllat de la casa anterior, ocupant el lloc de l’antic Convent de Sant Antón i Santa Clara de les Benedictines. La finca era propietat d’una família alemanya, que ajudà a les religioses cedint-les part de la seva possessió. Inicialment es va establir tant la comunitat com el Col·legi a la finca que ocupava els números 57-59 del carrer; però poc després es va construir un edifici annex per al Col·legi (1949) i que ha funcionat fins l’actualitat al número 55 del mateix carrer.
- Anàlisi
Aquesta comunitat fou la pionera a plantejar-se una fórmula de vida consagrada externa al claustre, amb una llibertat de moviments molt major, i on l’ensenyament de la joventut fos la seva principal finalitat. Així fou aprovada pel papat, i es difongué per tota Europa. Poc abans s’havia fundat la Companyia de Maria (1606), amb idèntiques finalitats; però que després assumiren la vida claustral, fet que la comunitat de Mary Ward pogué evitar. Ambdues adoptaren les Regles de Sant Ignasi de Loiola, fet que les donà àmplia mobilitat (pel seu temps) i inclús foren conegudes com a “Jesuïtes” durant prou temps.
A principis del segle XIX, i per diverses circumstàncies, nasqueren diverses branques: les Alemanyes, nascudes a Magúncia (Alemanya, 1809), que es reintegraren al tronc comú l’any 1952; les Irlandeses, nascudes a Rathfarnham (Irlanda, 1821) i les Americanes (Canadà, 1847). A tot el món són conegudes genèricament com a Dames Angleses, siguin de la branca que siguin.
A Espanya arribaren, durant pocs anys (1851-56), a Cádiz. Més tard tornaren definitivament l’any 1889 (Castilleja de la Cuesta, Sevilla). En tots dos casos es tractava del ram irlandès, que es difongué principalment per Andalusia, Madrid i el País Basc. Mai varen estar a Barcelona. Actualment es mantenen amb 6 cases: poc col·legis, però amb molt prestigi. són conegudes com a Irlandeses, i abans també eren dites Dames de Loreto.
Per altre costat, les Americanes (també conegudes com Dames de Loreto en aquell continent) mai han estat a Espanya.
En 1939 va arribar a Espanya el ram alemany, provinent de Munich (Alemanya), en un moment políticament convuls, fugint-ne del nazisme i amb la Guerra Civil recentment acabada, i arribaren precisament a Barcelona. A la ciutat només fundaren una casa: un Col·legi al barri de Sant Gervasi (1939). En certa manera substituïren en el pla educatiu a les Germanes de Nostra Senyora (també dites Alemanyes) per atendre a la colònia alemanya de la ciutat, mentre aquelles es limitaren a la sanitat. Les Alemanyes, amb una tradició i un bagatge pedagògic molt més llarg i reconegut, varen ser molt millor acceptades. Residents en un gran edifici, el Col·legi es manté sense problemes. Actualment, es tracta de l’únic Institut d’origen germànic arribat a la ciutat que es manté en l’actualitat.
Les Alemanyes s’han estès per Espanya de manera similar que les Irlandeses: molt poques cases, però amb un renom i un prestigi que es mantenen. Apart de Barcelona, a Catalunya també han fundat a Badalona (1972). I a la resta d’Espanya estan presents a San Sebastián i a la província de Salamanca. Similarment, són conegudes com a Alemanyes.
70. CONCEPCIONISTES MISSIONERES DE L’ENSENYAMENT
Conegudes com a Concepcionistes Missioneres.
Institut femení de vida religiosa.
Fundat per Carme Sallés a Burgos l’any 1892.
Establert a Barcelona des de 1940.
La seva finalitat és l’ensenyança.
• Col·legi de Mares Concepcionistes de l’Ensenyança (1940-1962). Travessera de Dalt, 50. Gràcia.
• Ídem (1962). La Torre, 19. Sant Gervasi.
Trasllat de la casa anterior.
- Anàlisi
Aquestes religioses es dediquen únicament a l’ensenyament, sent conegudes com Concepcionistes de l’ensenyament per ser l’única comunitat de la Concepció a Espanya específicament dedicada a aquesta tasca. A Catalunya varen arribar a Barcelona, i a Arenys de Mar. Actualment es mantenen a unes 15 localitats espanyoles, tant a ciutats grans (Burgos, Madrid, Segovia, Barcelona, Santiago de Compostela), com a localitats petites. Principalment es troben implantades pel centre peninsular.
Varen arribar a la ciutat poc després de l’acabament de la Guerra Civil, amb l’objectiu de fundar un Col·legi. La seva història a la ciutat ha sigut tan senzilla com estable: un Col·legi al barri de Gràcia (1940), posteriorment traslladat a Sant Gervasi (1962) a uns locals més capaços però molt propers a Gràcia. No ha hagut cap més moviment.
Actualment el centre continua en funcionament.
71. COMPANYIA DEL SALVADOR
Conegudes pel mateix nom.
Institut femení de vida religiosa.
Fundat per Maria Félix Torres i Maria del Carme Aigé Corbella a Lleida l’any 1934.
Establert a Barcelona l’any 1940.
La seva finalitat és l’ensenyament.
• Institut del Salvador (1927?-1928?). Passatge Modolell, s/n (ara Lluís Pellicer). Esq. Eixample.
Esmentada l’any 1927 i 1928, el seu nom de “Institut del Salvador” pot portar a la greu confusió de confondre’s amb aquesta comunitat. En realitat es tracta de l’Orfenat de nom semblant (Institut del Salvador dels Pàrvuls); fundat l’any 1894, fou portat per les Religioses de la Consolació des de 1913 fins a la seva desaparició amb la Guerra Civil. Malgrat la manca de dades concretes, sembla que la Companyia del Salvador mai va estar a Barcelona abans de la Guerra.
• Comunitat - Residència universitària (1940-1973). Ganduxer, 59. Sant Gervasi.
Primera presència de les religioses a la ciutat, ubicant-se en una Torre senyorial. Aquí va estar la Casa Generalícia, i més tard també varen establir una Residència universitària (1946-66), posteriorment traslladada a un nou edifici.
• Col·legi Major Mater Salvatoris (1966-1994). Escoles Pies, 21. Sant Gervasi.
Trasllat de la Residència universitària de la casa anterior.
• Ídem (1994).Emancipació, 33. Sant Gervasi.
Trasllat de la casa anterior.
• Col·legi Re-Vir-Cien (1940-1946?). Gran Via, 627. Pis. Dreta Eixample.
Col·legi de primària i Batxillerat. El seu nom vol dir “Religió, Virtut i Ciència”. Fundat res més arribar a la ciutat, no està clar quan va desaparèixer; però és possible que la comunitat passés a ensenyar a l’Escola Social per Obreres, al barri de Gràcia.
• Escola Social per Obreres (1946?-1951). Milà i Fontanals, 47 (abans Cervantes) - Siracusa, 53 (abans Santa Llúcia / Voltaire, 41). Gràcia.
Possible continuació de la casa anterior. Escola per obreres, situada a uns antics locals del Apostolado de la Oración on les Filles de la Caritat ja havien portat una escola. Al deixar-la se’n varen encarregar de l’Escola les Jesuïtines, portant el nom de “Escola Sagrat Cor”.
- Anàlisi
Aquesta comunitat va ser fundada amb una clara vocació docent de la infància i joventut a través de col·legis i residències de noies. Com a tret distintiu (molt llampant a l’època) destaca la formació universitària de totes les seves components, fet revolucionari al seu temps. Fundada a Lleida (1934), a l’any següent es traslladaren a Madrid per formar-se a la Universitat. Després de la Guerra Civil, l’any 1940 arribaren a Barcelona, on la comunitat fou aprovada com a Pia Unió (1944) i finalment com a Congregació Religiosa (1952). La comunitat és molt petita, ja que a Espanya han fundat molt poc, tan sols 4 cases: Lleida, Madrid, Barcelona i Mota del Marqués (Valladolid); però de dimensions considerables i duradores. També s’han establert a Sud-Amèrica.
La seva presència a Barcelona, apart del decisiu paper que suposà de cara al seu desenvolupament com a Congregació, és força paradoxal: a totes les seves fundacions espanyoles tenen col·legis en l’actualitat, menys a la mateixa Barcelona. Només a la seva etapa inicial a la ciutat varen tenir un petit Col·legi a la Dreta de l’Eixample (1940-46?) i posteriorment una escola al barri de Gràcia (1946?-1951). Paral·lelament, obriren una Residència per joves universitàries a Sant Gervasi (1946) que s’ha mantingut fins ara. Mai han provat d’obrir cap altre casa d’ensenyament.
72. MERCEDÀRIES DE LA CARITAT
Conegudes pel mateix nom.
Institut femení de vida religiosa.
Fundat per Juan Nepomuceno Zegrí a Málaga l’any 1878.
Establert a Barcelona l’any 1941.
La seva finalitat és la pràctica de la caritat i obres de misericòrdia amb els pobres, i també en l’ensenyament.
• Prisión Celular (1941-1971). Entença, 155. Esquerra Eixample.
Primera fundació de les religioses a la ciutat, dedicada a l’atenció dels presos de la llavors anomenada “Prisión Celular”, després anomenada Presó Model.
• Guarderia (1971). Santuari, 94. Horta.
Guarderia fundada en ple cor del barri del Carmel, suburbi d’Horta problemàtic i molt mancat de serveis educatius en aquell moment.
- Anàlisi
Des de la seva fundació l’any 1878, les Mercedàries de la Caritat varen tenir una expansió molt considerable, dedicades al servei dels pobres amb finalitats molt variades: hospitals, asils d’ancians o de nens, menjadors de pobres, i escoles gratuïtes. L’ensenyament de pagament no entrava dintre de la seva feina, ja que el seu punt en comú era sempre la pràctica de la caritat.
Primer s’esteneren per tota Andalusia (sobretot per les províncies de Granada i Córdoba) i en alguns punts molt concrets (zones de Madrid i Guipúscoa). Posteriorment varen passar a la resta de l’Estat fins aconseguir una presència tan nombrosa com equilibrada geogràficament. A Catalunya no varen arribar fins la seva darrera etapa, i amb una intervenció molt escassa. Només a Barcelona, i després a Calella (1976), on ja no hi són. Actualment es mantenen a més de 65 ciutats espanyoles, repartides per tota Espanya (predominant lleugerament a Andalusia).
Arribades a Barcelona l’any 1941, es varen dedicar durant 30 anys a l’atenció dels presos de la Presó Model. Inclús vivien a la mateixa presó, amb les seves corresponents dependències. En 1971 canviaren diametralment les seves activitats, i fundaren una Guarderia al barri del Carmel, suburbi d’Horta (1971); però la seva línia d’atenció als sectors més necessitats es va mantenir, ja que fou obreta dintre d’un barri igualment marginal i necessitat. Així han continuat fins l’actualitat.
73. MISSIONERES DEL SAGRAT COR DE JESÚS I MARIA
Conegudes com a Missioneres del Sagrat Cor.
Institut femení de vida religiosa.
Fundat per Maria Teresa Dupoy Bordes a Sant Sebastià l’any 1926.
Establert a Barcelona des de 1941, varen marxar l’any 1991.
La seva finalitat és promoure vocacions sacerdotals i missionals.
• Parvulari - Formació de l’infància (1941-1960). Sagrat Cor, 3. Sarrià.
• Ídem - Parvulari Missioneres del Sagrat Cor (1960-1991). Passeig de Santa Eulàlia, 2-4-6. Sarrià.
Trasllat de la casa anterior.
- Anàlisi
La comunitat fou fundada i amb l’objectiu de promoure vocacions sacerdotals i missioneres, deixant l’ensenyament com una activitat accesòria complementària i per mantenir-se. Com fou fundada per una antiga religiosa de la Societat del Sagrat Cor, això explicaria que haguessin certs vincles de col·laboració entre les dues comunitats. Varen tenir un creixement molt escàs. Actualment es mantenen a 8 localitats, normalment a grans ciutats del nord-est peninsular: San Sebastián, Pamplona, Zaragoza, Almería, i vàries localitats de la província de València.
Així fou el cas de Barcelona, a on arribaren l’any 1941 fundant un Parvulari al barri de Sarrià. Inicialment se situaren al costat del prestigiós Col·legi d’aquestes religioses, a uns metres al mateix carrer, i és molt probable que la seva tasca fos un complement per el Col·legi. A principis dels anys 60, quan aquell Col·legi ja tenia servei de Preescolar, es varen traslladar a unes instal·lacions molt més àmplies i confortables, però sabent mantenir la clientela aconseguida. Així fou durant tres dècades, quan per manca de vocacions es varen veure forçades a tancar i marxar de la ciutat (1991).
A tota Catalunya aquesta va ser la seva única casa, que llevat del trasllat va tenir una vida molt plàcida a la ciutat. En aquests moments la comunitat es troba en franca regressió.
74. RELIGIOSES DE L’ASSUMPCIÓ
Conegudes com a Assumpcionistes.
Institut femení de vida religiosa.
Fundat per Marie Eugène Milleret a París (França) l’any 1839.
Establert a Barcelona des de 1942.
La seva finalitat és l’ensenyança.
• Col·legi Assumpció de Nostra Senyora -Torre Vilana (1942-1946). Escoles Píes, 105. Sarrià.
Lloguer de la Torre del mateix nom, instal·lant-hi un Internat. Alumnes: 60 (1942).
• Ídem - Torre Girona (1946-1975). Dulcet, 12 (abans 7). Pedralbes.
Trasllat de la casa anterior. Adquisició de la Torre Girona l’any 1945 amb els seus amplis terrenys col-lindants per instalar-ne el Col·legi. Gran part de l’alumnat continua sent intern, però s’acceptaven algunes externes. Alumnes: 260 (1947). Des de llavors es varen afegir noves construccions per l’Internat, Capella, i altres dependències.
Des de 1973 es pensà en tancar el Col·legi, davant les exigències de la nova legislació educativa. Es varen llogar part de les dependències per l’Escola Universitària d’Enginyeria i l’any 1975 es ven tota la finca a la nascuda Universitat Politècnica de Catalunya, tancant-se el Col·legi. Les religioses romangueren en unes dependències properes fins 1977 amb diverses activitats.
• Col·legi de Nostra Senyora de Loreto. Vivendes SEAT (1957-1977). Passeig de la Zona Franca, s/n. Zona Franca.
Obert pels fills dels treballadors de la Fàbrica SEAT. Al transformar-se l’empresa, el Col·legi perd assistència i les religioses acaben per deixar-ho, però el centre va continuar com a Escola pública fins l’actualitat.
- Anàlisi
Les Assumpcionistes és una de les moltes comunitats franceses dedicades a l’ensenyament arribades a Espanya durant el segon terç del segle XIX. Després de la fundació inicial de Màlaga (1865) s’establiren bàsicament a Andalusia, Canàries i Madrid; però sempre han tingut molt poques cases. Inclús la Llei de Combes (1903), que hauria d’haver suposat un creixement apreciable, tan sols va suposar un parell de cases noves a Guipúscoa. A Catalunya no obriren cap casa fins la seva arribada a Barcelona. Actualment es mantenen a poc més de 20 localitats espanyoles, 13 d’elles concentrades a la província de Madrid.
Al contrari del que era habitual, aquesta fou una de les comptades comunitats franceses d’ensenyament arribades al segle XIX que no varen instal·lar-se a Barcelona en els seus primers anys, ni posteriorment: la seva presència a la ciutat fou molt tardana, després de gairebé 80 anys de presència peninsular.
Quan arriben a la ciutat funden un Col·legi de pagament a la zona alta de Sarrià-Pedralbes (1942), mantenint aquesta tasca sense més moviments. Poc a poc, anaren fent un viratge en les seves tasques: obriren un Col·legi al barri SEAT, a la Zona Franca (1957), per fills dels seus treballadors, i que suposava un alumnat totalment oposat. Però el seu canvi d’orientació fou més accentuat als anys 70, quan decidiren donar importància priòritària a tasques d’inserció i marginalitat que va culminar l’any 1977, quan tanquen els dos col·legis i es dedicaren només a aquestes tasques amb una única comunitat a la Zona Franca.
En 1970 també havien obert una casa a l’Hospitalet de Llobregat amb idèntiques finalitats.
75. SERVENTES DE SANT JOSEP
Conegudes pel mateix nom.
Institut femení de vida religiosa.
Fundat per Francesc Butiñà i Bonifacia Rodriguez a Salamanca l’any 1874.
Establert a Barcelona des de 1943.
La seva finalitat és l’atenció al món treballador i pobre.
• Serventes de Sant Josep - Casa de beneficència (1895?-1896?). Graciamat, 1 principal. Barri Gòtic.
Esmentada l’any 1895 i 1896, és una confusió: en realitat es tracta de les Filles de Sant Josep, dedicades a l’assistència sanitària. Amb el mateix fundador i un nom molt semblant, sovint se les confonia. Naturalment, no s’esmenta ensenyança.
• Serventes de Sant Josep - Casa de beneficència (1895?). Passatge Bosch i Labrús (abans Bosch). Poblenou.
Esmentada l’any 1895, és una confusió: en realitat es tracta de les Filles de Sant Josep, dedicades a l’assistència sanitària. Amb el mateix fundador i un nom molt semblant, sovint se les confonia. Naturalment, no s’esmenta ensenyança.
• Col·legi Serventes de Sant Josep (1943-1955). Avinguda República Argentina, 25 (abans 19). Vallcarca.
Primer emplaçament del Col·legi actual, que després ha sigut ocupat pel Col·legi de Veterinaris.
• Ídem (1955). Avinguda República Argentina, 85-89 (abans 19). Vallcarca.
Trasllat de la casa anterior.
- Anàlisi
El seu objectiu és el mon traballador i obrer. Inicialment varen tenir una expansió bàsicament regional, a les províncies de Salamanca, Zamora i Badajoz; després s’han estés per la resta de la península. A Catalunya tan sols arribaren a la mateixa Barcelona. Actualment estan presents a unes 30 ciutats, per tot l’Estat.
La seva presència a la ciutat és molt simple, però estable: fundaren un Col·legi al barri de Vallcarca (1943), que apart de patir un trasllat ha tingut una existència plàcida. Molt més tard obriren una comunitat al barri del Carmel (1988), sense ensenyament. Apart d’això, un Parvulari a Sant Vicenç dels Horts (1971) és tot el seu bagatge a Catalunya.
76. FRANCISCANES MISSIONERES DE LA MARE DEL DIVÍ PASTOR
Conegudes com a Franciscanes Pastores.
Institut femení de vida religiosa.
Fundat per Anna Mogas a Ripoll l’any 1850.
Establert a Barcelona des de 1944.
La seva finalitat és diversa: ensenyança, assistència sanitària, i missions.
• Residència i Escoles Parroquials Madre Ana Mogas (1944-1971). Travessera de Dalt, 82 (abans 138) - Cardoner, 27. Gràcia.
• Col·legi Mares Franciscanes Divina Pastora (1950-1988). Passeig Maragall, 162-164 (abans s/n). Congrés.
• Centre Escolar Valldaura (1988). Santa Engràcia, 110. Prosperitat.
Trasllat de la casa anterior. En realitat prenen el relleu de les Filles del Cor de Maria, que havien gestionat aquest centre des de la seva fundació l’any 1968.
- Anàlisi
Les Franciscanes Pastores varen néixer a Madrid (1872), separant-se de la comunitat germana de les Caputxines de la Divina Pastora. Els seus principis són pràcticament similars, coincidint en una tasca missional i d’evangelització; però les Franciscanes també han inclòs tasques sanitàries i amb ancians, apart de l’ensenyament que només exerceixen les Caputxines.
Malgrat considerar el seu origen oficial a Ripoll, varen perfilar-se a Madrid i va ser des d’allà on iniciaren la seva expansió per tot l’Estat. Inclús la seva presència a Catalunya fou molt tardana: després d’arribar a Barcelona i Badalona (1944), varen arribar a Granollers (1956) i Lleida (1957): poques cases, però duradores. Actualment es mantenen a unes 45 localitats repartides per tota Espanya, triplicant a les Caputxines.
A Barcelona, res més arribar, s’encarregaren d’una Escola Parroquial al barri de Gràcia (1944). Més tard obriren un Col·legi al barri del Congrés (1950), però a cavall entre aquest barri (llavors en construcció) i el Guinardó. Així es varen mantenir, fins que començaren a replegar-se: varen deixar l’Escola Parroquial (1971) i tancaren el Col·legi del Congrés (1988). Però no abandonaren la seva tasca docent, ja que simultàniament es varen fer càrrec d’un Col·legi al barri de la Prosperitat (1988), fins llavora a càrrec d’altres religioses.
Apart de l’Escola Parroquial, les religioses s’instal·laren a barris suburbials, construïts en molt poc temps, i mancats tot tipus de serveis. Al Congrés varen ser les primeres en arribar, i varen desaparèixer quan el barri ja estava ben atès. Per altra banda, a la Prosperitat varen mantenir viu l’únic Col·legi vigent.
77. INSTITUCIÓ XAVERIANA
Conegudes com a Xaverianes.
Institut femení de vida religiosa.
Fundat per Manuel Marín Triana a Madrid l’any 1941.
Establert a Barcelona de 1944 a 1947, tornaren l’any 1951.
La seva finalitat és fer apostolat en la joventut.
• Exercicis Espirituals (1944-1947). Lleó XIII, 24. Sant Gervasi.
La seva primera casa a la ciutat, amb tasques d’apostolat. No va haver ensenyament.
• Institut Social per a la Dona (1951-1959). Capellans, 2. Barri Gòtic.
Ensenyament d’arts i oficis per joves obreres.
• Ídem - Escola Tècnica-Professional Xavier (1959). Francesc Cambó, 12 2n (abans Avinguda de la Catedral). Barri Gòtic.
Trasllat de la casa anterior, que cap a 1999 va canviar el seu nom per l’actual. Ensenyament de Formació Professional.
• Secció Filial n. 2 de l’Institut Femení “Infanta Isabel de Aragón” (1971?-74). Francesc Cambó, 12. Barri Gòtic.
Breu docència de 2a ensenyança.
• Formació i Promoció de la Joventut Femenina Treballadora (1969-1988). Mare de Déu del Port, 279. Zona Franca.
- Anàlisi
Les Xaverianes es dediquen específicament a la pràctica de l’apostolat cristià entorn de la dona treballadora, especialment obrera, mitjançant una formació adient (ensenyament tècnic i professional) i residències d’estudiants. Han tingut una expansió molt limitada, donada la seva fundació molt tardana, i a unes activitats molt cobertes per altres comunitats; això ha fet que arrelessin a localitats més petites (excepte Madrid i Barcelona), amb col·lectius de població obrera més reduïts. A Catalunya s’han establert a Barcelona i després a poblacions properes: Sant Cugat del Vallès (1946), Sabadell (1968-1991) i Sant Adrià del Besòs (1982). Actualment es mantenen a unes 25 localitats espanyoles, especialment a localitats mitjanes i petites.
A Barcelona varen arribar l’any 1944, obrint una casa dedicada a la pràctica d’exercicis espirituals a una zona benestant de Sant Gervasi. Per diverses raons varen abandonar la ciutat (1947), però fou una retirada momentània, ja que es varen mantenir a Sant Cugat del Vallès, on l’any 1946 havien fundat una Residència per obreres. En 1951 retornen a la ciutat, amb una activitat més incisiva: amb un pis al Barri Gòtic, dedicada a un ensenyament professional per a noies joves. Posteriorment varen obrir un altra escola per dones treballadores al barri del Port, a la Zona Franca (1969).
Poc a poc varen anar concentrant les seves activitats a la casa del Barri Gòtic, ocupant altres pisos del bloc on vivien, i obrint una Residència per a noies (1983). En 1988 varen tancar l’Escola de la Zona Franca, però mantenint la casa del Barri Gòtic transformada recentment en Escola tècnic-professional. Malgrat la seva precarietat d’espai i mitjans, s’han mantingut fins els nostres dies.
78. RELIGIOSES DE LA IMMACULADA CONCEPCIÓ DE CASTRES
Conegudes com a Monges Blaves.
Institut femení de vida religiosa.
Fundat per Emilie de Villeneuve a Castres (França) l’any 1836.
Establert a Barcelona des de 1945.
La seva finalitat és diversa: obres parroquials, ensenyament, missions, atenció als necessitats, evangelització, assistència sanitària...
• Escola de Puericultura de Barcelona (1945-1960). Muntaner, 544. Sant Gervasi.
• Col·legi Immaculada Concepció (1951). Granollers, 28 (abans 7). Horta.
• Residència d’estudiants (1960). Marquesa de Vilallonga, 19. Sant Gervasi.
Oberta per col·locar la comunitat que abandonava l’Escola de Puericultura, i a la vegada complementar la feina del Col·legi d’Horta.
- Anàlisi
Comunitat fundada a França, la seva tasca amb els necessitats es tradueix en tasques d’ensenyament entre altres. Això va suposar la seva expulsió arran de la Llei de Combes (1903), que les prohibia aquesta tasca. No era la seva unica activitat, però sí la més important, i això forçà a marxar a bona part de la Congregació. Varen tenir una expansió molt reduïda i específica per la província de Girona, primer a La Jonquera i altres petites localitats, sense anar més enllà. Però als anys 30 i 40 les havien tancat gairebé totes, concentrant esforços a Barcelona, i seguidament obriren altres cases a la resta de l’Estat. Així, a Catalunya es només es mantenen a la ciutat i a Lloret de Mar (1903). En general, a tot l’Estat es mantenen a una dotzena de localitats, tant a grans ciutats (Barcelona, Madrid, Burgos) com a poblacions petites disseminades per tota la península.
A la ciutat arribaren l’any 1945, encarregant-se durant els seus primers anys a l’Escola de Puericultura Municipal establerta a Sant Gervasi (1945). Poc anys després obriren un Col·legi propi a Horta (1951), que ha resultat ser la seva ocupació més perdurable. En 1960 substituïren la seva activitat a l’Escola de Puericultura per una Residència de noies estudiants al mateix barri de Sant Gervasi, però a un edifici nou i propi. Amb el Col·legi i la Residència segueixen actuant a la ciutat fins avui en dia.
Actualment l’Institut ha obert una casa dedicada a l’inserció pels barris de Santa Coloma i Badalona (1996).
79. ESCLAVES DEL DIVÍ COR
Conegudes com a Esclaves Concepcionistes.
Institut femení de vida religiosa.
Fundat per Pedro Legaria Armendáriz a Tudela (España) l’any 1928.
Establert a Barcelona des de 1947.
La seva finalitat és l’ensenyança, exercicis espirituals, i obres de caritat.
• Col·legi Cardenal Spinola (1947-1970). Avinguda del Tibidabo, 16. Sant Gervasi.
• Col·legi Cardenal Spinola (1953). Avinguda Mare de Déu de Montserrat, 86-98 (abans 112). Guinardó.
• Llar Escolar Verge de Montserrat (1970-1981). Nostra Senyora del Coll, 51. Vallcarca.
Asil d’acollida de noies, enviades per la Diputació. Anaven a altres escoles de la zona. Possible continuació de la casa de Avinguda Tibidabo, 16 de Sant Gervasi, tancada l’any 1970.
- Anàlisi
Aquesta comunitat té com a centre del seu apostolat l’adoració i devoció pel Sagrat Cor a través de tot tipus d’activitats, entre les quals es troba l’ensenyament com una de les destacades. Nascudes a Tudela (Navarra), han tingut un creixement molt curiós: tota la seva expansió s’ha centrat al sud d’Espanya, amb cases per tota Andalusia i alguna a Extremadura. Ni tan sols a Tudela, origen de la comunitat, tenen cap radicació. A la vegada, l’única excepció a aquesta política expansiva ha sigut la seva presència a Catalunya, reduïda a Barcelona i al municipi proper de Cornellà de Llobregat (1970-1992). Actualment es mantenen a unes 25 localitats, pràcticament totes situades a Andalusia. Només dues, Coria (Cáceres) i Barcelona, es troben fora d’aquesta àrea.
A Barcelona varen fundar dos col·legis, ubicats en dues zones oposades. El primer a Sant Gervasi (1947), a una zona tan elitista com era l’Avinguda del Tibidabo. L’altre, a un barri molt més popular com era el Guinardó (1953). Al cap d’un temps varen optar per seguir una línia més compromesa, tancant el Col·legi d’elit de Sant Gervasi (1970) i substituint-lo per una casa totalment oposada: un Alberg per a noies al barri de Vallcarca, que també tancà les seves portes l’any 1981.
Actualment el Col·legi del Guinardó és la seva única presència a Barcelona i a tota Catalunya.
80. COMPANYIA DE CRIST-REI
Conegudes com a Monges de Crist-Rei.
Institut femení de vida religiosa.
Fundat per Juana Amalia Cubero Catevilla a El Puerto de Santa Maria (Cadis) l’any 1939.
Establert a Barcelona des de 1948.
La seva finalitat és actualment l’extensió del regnat de Jesucrist.
• Casa (1948-1951). Travessera de Dalt, 98 1r. Vallcarca.
Fundació inicial a la ciutat a un pis, esperant millorar la seva posició.
• Col·legi (1951). Avinguda Coll del Portell, 69-71 - Sostres, 6-8. Vallcarca.
Trasllat de la casa anterior, afegint un Col·legi.
- Anàlisi
Amb un objectiu fonamentalment d’apostolat, les seves activitats havien d’estar canalitzades a través de col·legis i Internats de preservació. Amb el temps, han passat a dedicar-se només l’ensenyament en línies generals tal com avui s’entén. Amés, els seus limitadíssims recursos humans tampoc les han permès dur a terme els objectius que tenien prefixats i com Elles haurien volgut: sempre ha sigut una comunitat petitíssima, ja que actualment només tenen dues cases: Múrcia i Barcelona. I cap casa més a l’estranger.
Arribades al barri de Vallcarca (1948), al poc temps aconseguiren obrir un Col·legi al mateix barri. Curiosament ubicat en un barri prou atès, amb multitud de col·legis regentats per altres comunitats. Tampoc es trobava en una zona del barri més marginal, tocant al Carmel d’Horta, i que hagués sigut més justificable. Malgrat això s’ha sostingut fins l’actualitat tenint en compte que moltes altres comunitats del barri tenien més recursos materials i humans, però varen acabar marxant.
L’escassetat de mitjans materials i humans ha impedit qualsevol altra nova fundació de l’Institut, ja fos a la ciutat o a la resta de l’Estat. Inclús es pot dir que el Col·legi de Barcelona es manté d’una manera excepcional, malgrat la manca de vocacions i la davallada demogràfica des dels anys 70 que tant han afectat a comunitats religioses amb més recursos.
81. FILLES (POBRES) DE JESÚS
Conegudes pel mateix nom.
Institut femení de vida religiosa.
Fundat per Simeon Roucou a Massac-Seran (França) l’any 1854.
Establert a Barcelona l’any 1950, marxaren l’any 1982.
Les seves finalitats són diverses: ensenyança, sanitat, activitats parroquials i orfenats.
• Col·legi Nostra Senyora del Sagrat Cor (1950-1982). Ticià, 40 (abans 30) - Passeig de la Vall d’Hebron (abans Violeta). Vallcarca.
Col·legi i Noviciat. Establertes a una torre dita “Els Penitents”, que varen adquirir en Propietat juntament amb els seus amplis terrenys (números 26-40). Amb 1a ensenyança i Parvulari, i alumnes gratuïtes. Alumnes: 205 (1975); 400 (1979); 320 (1982). Religioses: 3 (1975).
- Anàlisi
Les Filles Pobres de Jesús varen arribar a Espanya arran de la Llei de Combes a França (1903), que expulsava les religioses dedicades a l’ensenyament. Varen tenir una radicació molt escassa al estat, ja que s’establiren a Portbou l’any 1903 (tocant a la frontera francesa) i durant vàries dècades no varen fer cap més moviment. Només als anys 50 obriren dues cases més: Barcelona i Múrcia.
Per tant, la seva arribada a Barcelona és comparativament tardana, coincidint amb una conjuntura general favorable dins la ciutat que afavorí l’expansió de l’Institut. Aquesta fundació feta al barri de Vallcarca es va plantejar com un nou centre d’operacions de la Congregació, instal·lant un Col·legi de pagament i també el Noviciat a Espanya.
Però la presència d’aquesta comunitat a Espanya sempre havia sigut molt feble, i la seva tímida expansió mancada de fermesa. Així, quan als anys 70 les circumstàncies ja no eren tan favorables per les comunitats dedicades a l’ensenyament, varen patir un inexorable replegament fins desaparèixer totalment d’Espanya. La casa de Barcelona fou la darrera en desaparèixer.
Actualment l’Institut ha retocat el seu nom i es diuen simplement Filles de Jesús malgrat les confusions que provoca, ja que són diversos els instituts al món que se’n diuen exactament així. Com les Filles de Jesús de Salamanca, presents a Barcelona entre 1951 i 1996.
82. RELIGIOSES DE LA PURESA DE MARIA SANTÍSSIMA
Conegudes com a Religioses de la Puresa.
Institut femení de vida religiosa.
Fundat per Alberta Giménez Adrover a Palma (Mallorca, Illes Balears) l’any 1892.
Establert a Barcelona l’any 1950, marxaren l’any 1975.
La seva finalitat exclusiva és l’ensenyança.
• Residència (1950-56). Buenavista, 6 1r 2a. Gràcia.
Establiment inicial de l’Institut a la ciutat, sense ensenyament. Limitat a residència de les seves religioses i d’universitàries. En 1952 s’afegí el pis contigu. Després es va afegir també el Noviciat.
• Ídem (1956-1975). Ballester, 59-61 - Ferran Puig - Escipió. Sant Gervasi.
Trasllat de la casa anterior. Es tracta d’una antiga torre molt més àmplia amb sortida a diversos carrers, on es varen traslladar les mateixes dependències.
• Col·legi Puresa de Maria (1960-1974). Ballester, 59-61. Sant Gervasi.
En 1960 s’iniciaren les tasques docents amb un Parvulari a la cantonada de Ferran puig, 2. Més tard, l’any 1963 s’adquirí una casa contigua per obrir la 1a ensenyança, construint-se un nou pavelló i iniciant-se les classes l’any 1965. Posteriorment s’afegí la 2a ensenyança.
En 1972 es va començar a planificar el trasllat del Col·legi a Sant Cugat, i es va traslladar allà al acabar el nou edifici l’any 1974, on continua funcionant actualment. A l’any següent també es va traslladar la comunitat.
- Anàlisi
Les Religioses de la Puresa es dediquen només a l’ensenyament des de la seva fundació. Reduïdes a Mallorca durant vàries dècades, s’expandiren primer per Llevant i després pel sud-est peninsular i Canàries. A Catalunya arribaren en aquesta darrera etapa d’expansió, fundant a Barcelona, Bellaterra (1960-88) i Sant Cugat del Vallès (1974). Actualment es mantenen a 13 localitats de l’Estat, amb especial incidència a Mallorca (Palma, Inca, Manacor) i a les províncies de València i Santa Cruz De Tenerife. També romanen a les ciutats de Madrid i Granada.
La seva estança a la ciutat s’inicià al barri de Gràcia (1950), on de moment només obriren una Residència d’universitàries. En 1956 es varen traslladar a una torre de Sant Gervasi, on poc a poc varen ampliar les seves activitats amb un Parvulari (1960) i un Col·legi (1965). En 1975 les religioses varen marxar de la ciutat, però no es pot parlar d’una supressió o una desaparició, sinó d’un trasllat: es varen construir unes noves instal·lacions al municipi proper de Sant Cugat del Vallès, on es va traslladar el Col·legi (1974) i tota la comunitat a l’any següent.
En aquest aspecte, les religioses varen anticipar-se a un iniciàtic fenomen de migració des de la ciutat cap als municipis perifèrics, oferint serveis docents a aquells sectors que abandonaven el terme municipal de Barcelona, i per als quals Sant Cugat ja era un dels municipis preferits. El fenomen guarda alguns paral·lelismes amb els casos de Sarrià i Sant Gervasi quan eren municipis independents un segle abans, i acolliren força població del casc urbà barceloní. Però les religioses no varen fundar cap col·legi d’elit, ja que els temps eren molt diferents.
83. FILLES DE JESÚS
Conegudes com a Jesuïtines.
Institut femení de vida religiosa.
Fundat per Cándida María de Jesús a Salamanca l’any 1871.
Establert a Barcelona l’any 1951, varen marxar l’any 1996.
La seva finalitat exclusiva és l’ensenyança.
• Col·legi Sagrat Cor (1951-1996). Milà i Fontanals, 47 (abans Cervantes) - Siracusa, 53 (abans Santa Llúcia / Voltaire, 41). Gràcia.
Les religioses no l’obren, sinó que prenen el relleu de la Companyia del Salvador que l’havia portat fins ara.
• Tots petits - Guarderia (1976-1992). Mare de Déu de Lorda, 2. Trinitat Vella.
Patrocinada i propietat de la Caixa de la Sagrada Família.
- Anàlisi
Les Jesuïtines tan sols es dediquen a l’ensenyament. Inicialment es varen estendre dins un àmbit regional, per algunes poblacions de Castella-Lleó, abastant posteriorment tot l’Estat. A Catalunya han arribat en una època tardana, fundant a Barcelona i després a Badalona (1968). Actualment es mantenen a unes 30 localitats, disperses per tot l’Estat.
A la ciutat varen arribar l’any 1951 per fer-se càrrec d’un Col·legi a Gràcia que havia deixat de regentar una altra comunitat. Aquesta va ser la seva casa central a la ciutat durant dècades, fins que obriren una nova casa al barri marginal de Trinitat Vella (1976), sent les úniques religioses presents en aquest barri (encara que tan sols fou amb una Guarderia). En tots dos casos, les cases obertes no eren pròpies.
El seu replegament s’ha donat molt tard, davant la manca d’alumnat i vocacions, però ha sigut fatal: s’han vist obligades a deixar la Guarderia (1992) i el Col·legi (1996), abandonant la ciutat. Però encara es mantenen a Catalunya amb el Col·legi de Badalona.
84. GERMANES DEL SANT ÀNGEL DE LA GUARDA
Conegudes com a Monges del Ángel de la Guarda.
Institut femení de vida religiosa.
Fundat per Louis Ormières i Julienne Marie Lavrilloux a Quillan-Aude (França) l’any 1839.
Establert a Barcelona l’any 1953.
La seva finalitat és l’educació, missions i sanitat.
• Col·legi Sant Àngel (1963?-1978). Avinguda República Argentina, 240. Vallcarca.
Fundat com a Residència femenina, després s’afegí el Col·legi de 1a i 2a ensenyança. Amb la reforma educativa fou reconvertit en Parvulari fins la seva desaparició.
• Escola de barri (1978-1980). Pablo Iglesias, 112-114 Sobreàtic 2a (abans Valldaura). Prosperitat.
Trasllat de la casa anterior. L’escola sembla que fou inviable i no surt esmentada després de 1980, mentre la comunitat continuà oberta fins l’actualitat amb altres finalitats.
- Anàlisi
Es dediquen tant a l’ensenyament com a la sanitat i a les missions. Arribades des de França a Puerto Real (Cádiz) l’any 1864, va tenir una expansió inicial pel terç sud d’Espanya. Amb la Llei de Combes a França (1903) també s’estengueren pel terç nord de la península però mai arribaren a Catalunya. No fou fins després d’un segle d’estància a Espanya que arribaren a Barcelona (1953) i posteriorment a Sant Adrià del Besòs (1977-88) i Premià de Mar (1981). Actualment es mantenen a unes 25 localitats espanyoles, i inclús estan més presents a Espanya que a la mateixa França.
A Barcelona varen arribar l’any 1953, obrint una residència per a universitàries i empleades al barri de Vallcarca. Des de 1963 aproximadament varen afegir-ne un Col·legi, que després fou transformat únicament en Parvulari (1970). En 1978 es va tancar tant la Residència com el Parvulari, limitant-se a viure a un pis al barri de la Prosperitat. Allà s’han dedicat al món marginal i la reinserció, però sembla que als primers anys encara varen adoptar un format d’Escola. Definitivament, a l’any 1980 varen deixar l’activitat docent a la ciutat.
Actualment es mantenen a la ciutat, dedicades a tasques d’inserció i marginalitat.
85. RELIGIOSES DEL SAGRAT COR DE MARIA IMMACULADA
Conegudes com a Religioses de Marymount.
Institut femení de vida religiosa.
Fundat per Jean-Pierre Gailhac i Apollonie Cure Pelissier a Béziers (França) l’any 1849.
Establert a Barcelona l’any 1953, marxaren de la ciutat l’any 1968.
Les seves finalitats són diverses: ensenyament, orfenats, apostolat en parròquies...
• Residència (1953-1968). Sant Pere Claver, 7-15 (ara 15). Sarrià.
Residència de les religioses. Al igual que el Col·legi, es tractava d’una luxosa Torre de grans dimensions.
• Marymount Internacional School - Col·legi per extrangeres i espanyoles d’edat postescolar (1953-1968). Sant Pere Claver, 17-21. Sarrià.
Instal·lades a la torre Santa Margarida. Col·legi femení amb alumnat anglosaxó i espanyol, de caire molt selecte. Les religioses no varen adaptar-se, i tancaren el centre. Actualment la casa serveix com a Residència de les Filles de la Caritat.
- Anàlisi
Institut de gènesi francesa, va ser a Estats Units on va arrelar amb més força fins arribar a tenir una identitat bàsicament anglosaxona. Precisament el seu nom popular Religioses de Marymount ve del Col·legi del mateix nom fundat prop de Nova York l’any 1907, i que fou l’eix de la seva gran expansió posterior.
Per tant, la seva arribada a Espanya la féu com a comunitat anglosaxona i coincidint amb un inici d’apertura política del règim espanyol cap als Estats Units des de 1952. La seva única fundació a tot l’estat fou la de Barcelona, i feta exclusivament amb personal vingut de nord-amèrica i Irlanda. El Col·legi fou obert per atendre a la comunitat anglosaxona catòlica present a la ciutat, però mai va acabar d’adaptar-se. Obert a una luxosa torre de Sarrià (i inclús apartat del mateix barri), sempre tingué un signe social molt selecte i distingit. Les alumnes eren tant barcelonines com anglosaxones; però eren tractades per separat.
En tot cas, les religioses mai s’integraren dintre del marc social del moment: les diferències de mentalitat entre Estats Units i Espanya, en aquell moment, eren abismals. Com a resultat, abandonaren la ciutat després de escassament 15 anys. Tampoc les colònies angleses i nord-americanes, bàsicament protestants o laiques, donaven prou demanda pel Col·legi. No han tornat a Espanya.
86. GERMANES DE L’AMOR DE DÉU
Conegudes pel mateix nom.
Institut femení de vida religiosa.
Fundat per Jerónimo Usera a Toro (Zamora) l’any 1864.
Establert a Barcelona l’any 1953.
Les seves finalitats són l’ensenyança, residències de joves i tercera edat.
• Residència de senyores - Assistència de malalts a domicili (1953-1977). Vilapicina, 49-51. Vilapicina.
Primera fundació de les religioses a la ciutat, encara sense cap tasca educativa. Després d’un breu trasllat a Collserola (1977-1980), varen tornar de nou al barri (Vilapicina, 21). Actualment només fa tasques de Residència d’ancians.
• Col·legi Parroquial de San Francisco Javier. Cases Barates (1954-1968). Turó de la Peira.
Col·legi ubicat al Grup de cases barates Ramon Albó.
• Col·legi Amor de Déu (1963). Teide, s/n. Turó de la Peira.
• Secció Filial n. 7 de l’Institut Femení “Infanta Isabel de Aragón” (1971?-83). Teide, s/n. Turó de la Peira.
- Anàlisi
Des de la seva fundació, aquesta comunitat s’ha dedicat a l’ensenyament i als asils per vells. Inicialment també s’encarregava d’asils per a nens i nenes, faceta que actualment han reconvertit en residències per joves. Han tingut força expansió, centrant-se en principi sobretot a Castella-Lleó, i molt més tard s’han estès més enllà d’aquesta zona. A Catalunya varen arribar a la seva darrera etapa, fundant a Barcelona (1953) i al municipi proper de Sant Adrià del Besòs (1954). fou a Barcelona. Actualment es mantenen a unes 30 localitats, per tota Espanya.
A la seva arribada a la ciutat l’any 1953, es dedicaren inicialment a atendre malalts a domicili i obrir un Asil d’ancians al barri de Vilapicina; però des de l’any següent es centraren en expandir-se amb tasques docents. Les seves presències es varen concentrar en barris suburbials naixents a la ciutat, mancats de serveis i infraestructures, i per descomptat de qualsevol servei educatiu. Així fou com obriren una Escola Parroquial al grup de Cases barates Ramon Albó, al barri del Turó de la Peira (1954-68) i un Col·legi a una altra zona del mateix Turó (1963), zones fins llavors sense cap atenció. A Sant Adrià del Besòs han tingut idèntiques finalitats, i malgrat ser un terme municipal diferent té molta proximitat geogràfica amb les cases barcelonines. Aquestes són les seves úniques cases fundades a Catalunya, centrades en zones urbanes suburbials.
Posteriorment tancaren una de les cases del Turó de la Peira (1968), quan les condicions generals i educatives de l’entorn milloraren. Actualment mantenen la seva presència amb un Col·legi al Turó de la Peira, i també a Sant Adrià.
87. FILLES DE LA VERGE DELS DOLORS
Conegudes pel mateix nom.
Institut femení de vida religiosa.
Fundat per Antonia Hernández i Juan Tena a Trujillo (Cáceres) l’any 1919.
Establert a Barcelona des de 1953.
La seva finalitat és la promoció de vocacions religioses.
• Comunitat (1953-1955). Passeig de Valldaura, 71 2n 1a.
Casa inicial de l’Institut, sense cap activitat definida.
• Col·legi Providència del Sagrat Cor de Jesús (1960). Scala Dei, 5. Horta.
Trasllat de la casa anterior. Continua fent funcions de residència de les religioses des de 1955, fins que l’any 1960 és habilitada com a Col·legi.
- Anàlisi
Des de la seva fundació a Trujillo, la seva expansió ha sigut molt discreta, bàsicament regional, i algunes grans ciutats. Això es deu a la seva activitat principal: foment de vocacions religioses, que no crea els recursos suficients per expandir-se. Tampoc és una activitat que creï suports, ja que altres comunitats amb finalitats més pràctiques i definides podrien fomentar-ne igualment les vocacions. A Catalunya arribaren a Barcelona (1953) i Esparraguera (1955-66). Actualment es mantenen a unes 12 cases per tot l’Estat, a ciutats grans i mitjanes (Cáceres, Salamanca, Madrid, Santander, Barcelona) i a poblacions petites especialment a Extremadura i Galícia.
Quan varen arribar a la ciutat, instal·lant-se al barri d’Horta (1953), no varen decidir-se a apostar per una línia concreta d’actuació. Així varen estar durant uns anys, fins que finalment habilitaren la seva pròpia residència com a Col·legi (1960). Malgrat ser una tasca secundària (el foment de vocacions sempre és seu principal objectiu), el Col·legi ha demostrat una solidesa que l’ha permès funcionar fins l’actualitat.
Després de la desaparició de la casa d’Esparraguera (1966), el Col·legi d’Horta s’ha convertit en la seva única presència a la ciutat i a tot Catalunya.
88. RELIGIOSES DELS SAGRATS CORS DE JESÚS I MARIA
Conegudes com a Religioses dels Sagrats Cors.
Institut femení de vida religiosa.
Fundat per Joseph-Marie Coudrin i Henriette Aymer a Poitiers (França) l’any 1800.
Establert a Barcelona des de 1954, marxaren l’any 1996.
La seva finalitat és diversa: ensenyança, missions, obres de caritat, obres socials.
• Col·legi de l’Adoració Perpètua (1954-1979). Passeig Reina Elisenda, 18 bis (abans 14). Sarrià.
Col·legi Externat. Va estar a càrrec de les Religioses, fins que l’any 1979 va ser agregat al Col·legi dels Pares dels Sagrats Cors (Picpus) de l’Avinguda de Vallvidrera, 8-10 al mateix barri de Sarrià. En 1985 la unió es va consumar, quan tota la 1a ensenyança es destinà a l’Avinguda de Vallvidrera i igualment tota la 2a ensenyança es va concentrar en aquest edifici. Des de llavors la casa va passar a estar jurídicament en mans dels Religiosos, encara que algunes religioses encara continuaren amb tasques docents durant algun temps.
• Hogar “el Pinar”. Delegación Provincial de Auxilio Social (1958-1961). Avinguda Tibidabo, s/n. Sant Gervasi.
• Hogar Escolar Nuestra Señora de Montserrat. Delegación Provincial de Auxilio Social (1961-1968).Mare de Déu del Coll, 41. Vallcarca.
Trasllat de la casa anterior.
• Casa (1978-1996). Mare de Déu de Núria, 5 1r (abans Covadonga). Sarrià.
Residència de Religioses oberta per acollir la comunitat que abandonava el Col·legi de Sarrià, però que encara n’hi treballava en ell. Per qüestions d’avançada edat i manca de personal, finalment la comunitat es va acabar tancant, i les Religioses abandonaren la ciutat.
- Anàlisi
Sorgides per commemorar i fomentar l’adoració als Sagrats Cors de Jesús i Maria (tradició naixent en aquella època), les seves activitats estan centrades en servir i tenir com a referent aquesta adoració. Això les donava un ampli ventall d’acció, que segons països i èpoques podia variar i adaptar-se. A la vegada, aquesta comunitat és la versió femenina dels Pares dels Sagrats Cors-Picpus; de fet, ambdues comunitats foren fundats el mateix lloc i any, pel mateix fundador. Ells varen arribar a Espanya un any abans que elles, i les fundacions respectives (malgrat no coincidir gairebé mai a cap ciutat) es trobaven totes a la vessant centre-nord de la península per facilitar la seva fraternal interconnexió.
Des de la seva arribada a Espanya a Torrelavega (1881), la seva expansió sempre ha sigut desigual i a punts molt concrets. Primer centrades a Cantàbria (Santander) i a la capital de l’Estat (Madrid, San Lorenzo del Escorial), la Llei de Combes (1903) no va suposar un ascens substancial de cases. Posteriorment s’estengueren a altres punts de l’Estat, sempre sense cap uniformitat, entre altres a Barcelona (1954). Actualment es mantenen a unes 15 localitats, de manera molt desigual, especialment a les províncies de Madrid, Santander, Cáceres i Cádiz.
A la ciutat arribaren l’any 1954, aconseguint un assentament ràpid amb un Col·legi propi a Sarrià que obriren el mateix any, i ja no es varen moure del lloc. Poc després assumiren la gestió d’una Llar de nens (1958), que mantingueren deu anys. Després d’això únicament es dedicaren al Col·legi de Sarrià, sense obrir més cases ni intentar diversificar de nou les seves activitats. Més endavant, el traspassaren als Pares dels Sagrats Cors-Picpus que ja tenien un Col·legi al mateix barri, malgrat una certa llunyania geogràfica entre Ells. Presents a la ciutat des de 1927, les relacions entre totes dues comunitats (d’origen comú) sempre havien sigut molt estretes i afavoriren aquesta solució. L’experiment d’unió es va consolidar i va reeixir, mentre les Religioses es mantenien amb activitats docents al Col·legi, però apartant-se progressivament
Quan la manca de personal i vocacions ja fou molt agobiant, es veieren forçades a tancar la comunitat que conservaven i varen marxar de Barcelona (1996). El seu antic Col·legi, però, va continuar obert en mans dels Pares dels Sagrats Cors-Picpus fins l’actualitat sense problemes.
89. AUXILIARS PARROQUIALS DE CRIST SACERDOT
Conegudes com a Auxiliars Parroquials, i abans com a Filles de la Unió Apostòlica.
Institut femení de vida religiosa.
Fundat per José Gurruchaga Castuariense a Irún (Guipúscoa) l’any 1927.
Establert a Barcelona des de 1954.
La seva finalitat és la Pastoral litúrgica i parroquial.
• Col·legi annex a l’Escola de Magisteri de l’Església del Sagrat Cor (1959-1964). Rosselló, 156, Principal. Esquerra Eixample.
Escola de Pàrvuls i formació d’escolans.
• Escola annexa a l’Escola Parroquial de Sant Sever (1969-1984). Sant Sever, 12. Barri Gòtic.
Escola de Pàrvuls i escolans. Conveni amb l’Escola de l’Església del mateix nom, on les religioses col·laboraven.
- Anàlisi
Fundada inicialment com a Pia unió amb el nom de Filles de la Unió Apostòlica, cap a 1966 va poder transformar-se en Congregació Religiosa i va canviar el seu nom per l’actual. Sempre s’han dedicat a col·laborar en la Pastoral Litúrgica, allà on estiguessin, malgrat que en algunes ocasions també duguessin a terme altres activitats si era necessari, com va ser el cas de l’ensenyament. Actualment es mantenen a unes 20 cases per tot l’Estat, tant a poblacions petites com grans.
Efectivament, des de la seva arribada a la ciutat (1954) sempre han portat a terme una tasca de servei pastoral, concretament a la Sagristia de la Catedral, i així s’han mantingut fins ara. Però esporàdicament es varen dedicar a l’ensenyament en dues etapes: primer amb un Parvulari (1959-64) i després amb una Escola Parroquial d’escolans al Barri Gòtic (1969-84). En tots dos casos varen actuar mitjançant convenis amb les respectives institucions, i sempre reduint-se al tracte amb Pàrvuls i escolans. Mai varen tenir cases pròpies ni d’ensenyament més enllà de l’elemental. Per tant, la seva tasca docent fou circumstancial i accessòria, fruit d’unes necessitats molt puntuals, i el seu paper real no ha tingut gaire pes específic.
90. MISSIONERES SECULARS
Conegudes pel mateix nom, i abans com a Missioneres Evangèliques Diocesanes.
Institut Secular.
Fundat per Rufino Aldabalde i Maria Camino Gorostiza a Vitòria (Àlaba) l’any 1939.
Establert a Barcelona l’any 1955, marxaren l’any 1990 i tornaren l’any 1999.
La seva finalitat és ajudar a viure la vida cristiana des de la vida quotidiana.
• Propaganda Popular Católica (1955-1990). Canuda, 9. Barri Gòtic.
Primera comunitat a la ciutat, sense cap tipus d’activitat educativa.
• Secció Filial n. 1 de l’Institut Femení “Maragall” (1957-1964). Pere IV, 398. Poblenou.
• Ídem (1964-1969). Cristòfol de Moura, 223. Besòs.
Trasllat de la casa anterior.
- Anàlisi
Fundada com a Pia Unió l’any 1939 amb el nom de Missioneres Evangèliques Diocesanes, aconseguí el rang d’Institut Secular l’any 1955 i adoptaren el seu actual nom. Justament llavors arribaren a la ciutat, i també a Sabadell durant poc temps.
Als pocs anys d’arribar es dedicaren a l’ensenyament al barri del Poblenou (1957-64) i al Besòs (1964-69). Però amb una excepcionalitat: no es tractava d’una Guarderia, Parvulari o 1a ensenyança, sinó de 2a ensenyança que a sobre fou reconeguda com a Secció Filial d’Institut públic de Batxillerat. Un cas inèdit però fou transitori, ja que la finalitat de l’Institut era dur a terme tasques d’apostolat des de tots els punts de vista possibles a través de les activitats quotidianes de cada membre, sense concentrar-se especialment en cap de col·lectiva ni organitzada.
Varen marxar de la ciutat l’any 1990; però no varen desaparèixer perquè es traslladaren a la població veïna de l’Hospitalet de Llobregat. Continuaren actives, i de nou un canvi de residència les ha fet tornar a la ciutat l’any 1999.
91. APOSTOLAT DE JESÚS
Conegudes pel mateix nom, i abans també com a Dames de la Pau.
Peculiar Associació Piadosa.
Fundada per Josefa R. de Galiana i Rodrigo a Madrid l’any 1945.
Establerta a Barcelona l’any 1955, marxaren l’any 1989.
La seva finalitat és l’apostolat social des de diverses perspectives: promoció cultural de la dona, assistència als pobres, i missions.
• Casa - Residència de noies (1955-1989). Pas de l’Ensenyança, 1. Barri Gòtic.
Casa inicial de la comunitat, on s’obrí poc després una Residència de noies l’any 1958.
• Col·legi Dames de la Pau (1957-1973). José Millán González, 2. Guinardó.
- Anàlisi
Inicialment conegudes com a Dames de la Pau i després pel seu nom real, l’Apostolat de Jesús és una Pia Unió que no ha aconseguit transformar-se en Institut Secular. Per tant, dona a entendre que els seus efectius humans i materials mai varen ser prou nombrosos per aconseguir la categoria jurídica immediatament superior. No obstant, els seus començaments varen ser força esperançadors amb un creixement que va permetre-les anar més enllà de Madrid.
Així varen arribar a Barcelona l’any 1955, i en poc temps aconseguiren obrir dues cases: un Col·legi al barri del Guinardó (1957) i una residència de noies al Barri Gòtic (1958). Així varen consolidar la seva presència a la ciutat, fins que per diverses raons es varen veure obligades a tancar el Col·legi l’any 1973: la nova llei d’Educació, la nombrosa oferta educativa existent al barri, i sobretot l’estancament de la pròpia comunitat. Per substituir-lo obriren un Parvulari a Esplugues de Llobregat, al costat mateix de la ciutat. Lentament els seus recursos humans varen anar minvant, veient-se obligades a tancar la residència de noies (1989) i així varen desaparèixer de Barcelona. I tancant el Parvulari d’Esplugues (1997), va finalitzar la seva presència a Catalunya.
Actualment la Pia Unió es troba reduïda novament a la casa de Madrid, en vies d’extinció irreversible.
92. FILLES DE MARIA IMMACULADA
Conegudes com a Marianistes.
Institut femení de vida religiosa.
Fundat per Adela de Trenquelleon i Joseph Chaminade a Agen (França) l’any 1816.
Establert a Barcelona des de 1957.
La seva finalitat és l’educació cristiana de la joventut mitjançant l’ensenyament, convivències, i exercicis espirituals.
• Col·legi Adela de Trenquelleon (1957). Guipúscoa, 24 (abans 58). Verneda.
- Anàlisi
Les Marianistes tenen com a finalitat exclusiva l’ensenyament, i a través del qual impartir una sòlida formació cristiana. Es tracta de l’equivalent femení de la Societat de Maria-Marianistes, fundats a Bordeus un any després, i amb el mateix fundador. Aquest fet les va ajudar, malgrat que no varen arribar a tenir la nombrositat i el prestigi de la branca masculina a Espanya. Varen arribar l’any 1900, instal·lant-se a Deva (Guipúscoa) i des d’allà es varen estendre lentament per tota Espanya. A Catalunya només varen fundar dues cases: a Figueres (1956), absorbint una altre comunitat ja existent; i a Barcelona (1957). Actualment es mantenen a unes 12 poblacions, destacant les ciutats de San Sebastián, Madrid, Zaragoza, Barcelona i Badajoz; la resta són poblacions petites disperses per tot l’Estat.
La seva història a la ciutat és molt senzilla. Des de la seva arribada es varen ubicar al barri marginal de la Verneda amb un Col·legi que s’ha mantingut sense problemes fins l’actualitat. I a Elles s’ha d’atribuir l’únic Col·legi que ha existit al barri apart d’algunes guarderies, i que segueix sent el principal centre educacional de la Verneda. Recentment, també li han afegit una Residència d’estudiants.
Les Marianistes han fundat molt poc a Catalunya: dues cases. Però la seva estabilitat i regularitat ha sigut màxima.
93. GERMANES DEL SANT ÀNGEL CUSTODI
Conegudes pel mateix nom.
Institut femení de vida religiosa.
Fundat per Ramona torres i Salvador Casañas a Puigcerdà (Girona) l’any 1887.
Establert a Barcelona l’any 1957, varen marxar l’any 1993.
La seva finalitat és la cura de malalts.
• Assistència i vetlla de malalts (1957-1993). Sant Eudald, 22. Vallcarca.
Primera fundació de l’Institut a Barcelona, i que a la llarga fou l’única amb durada. Mai tingueren ensenyament.
• Guarderia Infantil (-1963?-). Sant Miquel, 83-85. Barceloneta.
Només hi ha una referència, i per això degué ser molt breu.
• Escola Parroquial (1971?-1973). Leiva, 41-43 (abans Leyva). Hostafrancs.
Anomenada com Escuela Graduada de niñas de la Parroquia, la seva breu experiència docent no va reeixir, i molt aviat varen tornar a les seves ocupacions sanitàries originals.
- Anàlisi
Aquesta comunitat fou fundada expressament per encarregar-se del Hospital de Puigcerdà des del seu naixement, i gairebé sempre aquest ha sigut el seu únic camp d’acció. No han fundat gairebé cap altra casa afora de Puigcerdà, i sempre han tingut la sanitat com a activitat exclusiva.
Davant una activitat tan reduïda a una única població, resulta sorprenent que la Congregació encetés una fundació a Barcelona, sent un fet excepcional. Segurament s’aprofità una època d’important creixement en efectius humans per anar més enllà de Puigcerdà, i s’escollí Barcelona per la seva importància en tots els sentits. A la ciutat obriren una casa d’assistència de malalts a domicili a Vallcarca (1957), que funcionà fins la seva marxa de la ciutat. Però tal era la seva empenta, que també iniciaren activitats absolutament noves per elles: un Parvulari a la primera meitat dels anys 60; i una escola a principis dels 70. Però la brevetat d’ambdues va demostrar que la seva formació i vocació era, eminentment, sanitària. A això es varen dedicar exclusivament fins que la disminució de personal actiu a la comunitat les obligà a marxar de la ciutat i tornar a Puigcerdà (1993).
Actualment l’Institut es troba novament reduït a la seva casa de Puigcerdà i en procés d’extinció, fet que es consumarà quan desapareguin físicament les poques membres que continuen amb vida.
94. INSTITUCIÓ FILIPENSE
Conegudes pel mateix nom.
Peculiar Associació Piadosa.
Fundada per Maria del Carme Nolla a Barcelona l’any 1959.
La seva finalitat és l’apostolat i la caritat amb els infants.
• Guarderia de la Parròquia de Nostra Senyora del Port (1959-65). Avinguda Mare de Déu del Port, 207 - Foc (abans Camí Antic de València). Zona Franca.
Guarderia. La Parròquia va projectar l’any 1958 una ampliació dels seus serveis, amb un Dispensari nou i l’afegiment d’una Guarderia. Es varen construir les noves dependències encarades al Carrer del Foc (1958-60), dependents de la Parròquia, i per encarregar-se de la Guarderia es va fundar la Institució Filipense. En 1965 es traslladaren a Sant Gervasi però la Guarderia va continuar funcionant. Actualment s’ha reconvertit en un centre educatiu públic, al número 209 de l’Avinguda i annex a la Parròquia.
• Parvulari Estela (1965). Saragossa, 101. Sant Gervasi.
Trasllat de la casa anterior. La Institució es va traslladar aquí l’any 1965, establint la seva residència. Amés, la varen reformar i ampliar per convertir-la en un Parvulari privat. Actualment el centre continua funcionant. Alumnes: 75-80 (1968).
- Anàlisi
La Institució Filipense és una Pia Unió inspirada en la figura de Sant Felip Neri, amb un ideari apostòlic similar, per atendre amb un Parvulari parroquial a les criatures del barri del Port (Zona Franca) des del seu naixement (1959). Posteriorment, el projecte va modificar-se substancialment quan varen traslladar-se a Sant Gervasi (1965), amb un Parvulari privat i a un barri radicalment diferent. Des de 1968 la Institució ja no apareix com a titular, i segurament el Parvulari es va convertir en una entitat privada de caràcter cristià.
La comunitat continua registrada formalment com a tal, d’on es dedueix que el Parvulari és una entitat privada més d’aquesta mena, amb les mateixes persones, però sota una categoria legal diferent. Tot indica que la comunitat s’extingirà alhora que desapareguin físicament totes les seves membres, ja que no ha tingut un mínim desenvolupament.
95. INSTITUT FILLES DEL COR DE MARIA
Conegudes pel mateix nom.
Institut femení de vida religiosa.
Fundat per Pierre-Joseph Picot de Clorivière i Maria Adelaïde de Cicé a París (França) l’any 1791.
Arribades a Barcelona l’any 1962.
Les seves finalitats són les obres socials i la reinserció en la societat.
• Llar Cor de Maria (1962-1972). Terré, 2-16. Sarrià.
Servei d’acolliment de noies joves i dones. Al contrari del que indiquen algunes fonts, mai va haver ensenyament; ni tan sols guarderia. Donat de baixa com a centre d’acolliment l’any 1972, les religioses es traslladaren l’any 1974.
• Centre Escolar Valldaura (1968-1988).Santa Engràcia, 110. Prosperitat.
Fundat per les Religioses l’any 1988 és cedit a les Franciscanes Pastores.
- Anàlisi
Comunitat d’origen francès, en aquest país té un gran arrelament a França. La seva tasca és dedicar-se a tasques de reinserció, atenció als sectors marginals, i als pobres. Abasten tot tipus d’activitats, i principalment dins els sectors socials més desvalguts. L’ensenyament és una manera més de dur a terme aquests objectius. Arribaren a Espanya l’any 1937 (Sant Sebastià) i la seva expansió abasta tot l’Estat, principalment a les grans ciutats. A Catalunya es varen establir a Barcelona (1962), Girona (1965-74) i Cerdanyola del Vallès (1965). Actualment es mantenen a 8 localitats de l’Estat: Madrid, Barcelona, Valencia, Múrcia, i altres localitats més petites.
A la ciutat funden dues cases: primer una Llar d’acolliment de joves i dones al barri de Sarrià (1962). I després un Col·legi al barri de Prosperitat (1968), barri prefabricat mancat de tot tipus de serveis, i on es convertí en el principal centre docent femení d’aquest barri. Posteriorment tanquen la Llar (1972), concentrant-se en el Col·legi, i als anys 80 les religioses varen començar a afrontar tasques més directament centrades en problemàtiques de reinserció social, i varen decidir abandonar el Col·legi quan les circumstàncies del barri ja havien millorat molt. Però no el varen tancar, sinó que el varen traspassar a una altra comunitat religiosa.
Actualment es mantenen a la ciutat amb varis pisos, amb religioses dedicades a tot tipus de tasques relacionades amb el mon marginal.
96. CREUADA PRO PAU
Coneguda pel mateix nom.
Peculiar Associació Piadosa.
Fundada per María del Carmen Suárez Español a Barcelona l’any 1962. Va desaparèixer cap a 1978.
La seva finalitat era la recristianització de la societat.
• Comunitat (1962-1978?). Verdi, 301. Vallcarca.
Residència de la comunitat, desapareguda possiblement l’any 1978 quan la finca fou enderrocada.
• Acadèmia-Col·legi ORAC (1962?-1978). Verdi, 301. Vallcarca.
Casa d’ensenyament oberta en data poc clara, a la mateixa residència de la comunitat. La finca fou enderrocada l’any 1978, fent desaparèixer l’Acadèmia.
- Anàlisi
Aquesta comunitat fou fundada com a Pia unió l’any 1962, aplicant la Regla de vida dominicana i amb l’empar de l’Orde dels Dominics. Estava dividida en dos grups: un dedicat a la vida contemplativa, i un altre dedicat a les tasques d’apostolat a l’exterior. El seu ideal es resumia en quatre paraules: Oració, Reparació, Apostolat i Caritat (ORAC). No hi ha més referència que la de la seva fundació, sense que hagi cap més rastre documental de la seva evolució ni desaparició. Tot indica que formalment va tenir curta vida, fet que no descartaria la continuació del mateix grup de dones cristianes vivint en comunitat, dedicant-se a qualsevol tasca.
La seva dedicació a l’ensenyament és gairebé segura, ja que l’Acadèmia-Col·legi duia les sigles de l’ideal de la Pia Unió (ORAC), oberta en data imprecisa. Això fa pensar que la comunitat es va dedicar a l’ensenyament; però no es pot precisar quin era el grau de participació dels seus membres. Tampoc es pot dir si, quan es va obrir l’Acadèmia, continuava existint la Pia unió, i si va ser oberta pel mateix personal o per nous inquilins. En tot cas, l’enderrocament de la finca l’any 1978 va suposar la desaparició de l’Acadèmia; i segurament de la comunitat, si encara no havia desaparegut com a tal.
97. MISSIONERES CROADES DE L’ESGLÉSIA
Conegudes com a Croades.
Institut femení de vida religiosa.
Fundat per Nazaria Ignacia March a Oruro (Bolívia) l’any 1925.
Establert a Barcelona des de 1963.
La seva finalitat és l’evangelització.
• Apostolat catequístic i Ensenyança (1963-1966). Barriada sud-oest del Besòs, Casa C, n. 3, 4t 4a. Besòs.
• Col·legi i Centre de Formació Professional Santa Maria dels Apòstols (1966). Pere IV, 560-562. Besòs.
Trasllat i ampliació de la casa anterior.
- Anàlisi
Comunitat d’origen bolivià, va passar els seus primers anys a Bolívia fins que varen arribar a Espanya l’any 1935 (Madrid), convertint-se Espanya en el principal país d’expansió d’aquestes religioses. Arribaren a Espanya l’any 1935, establint-se a Madrid, i d’allà passaren a tota Andalusia. A Catalunya varen fundar una sola casa, a Barcelona. Actualment es mantenen a 18 localitats, 10 a Andalusia i 7 a la província de Madrid. L’altra es troba a Barcelona.
A Barcelona s’instal·laren l’any 1963, amb l’objectiu d’atendre el nou Polígon d’habitatges del barri del Besòs, sorgit a principis dels anys 60 i mancat de tot tipus de serveis, entre altres de l’educatiu. Precisament s’ubicaren en un dels molts pisos del nou barri residencial, i allà mateix obriren una escola de manera provisional. Al cap de pocs anys varen aconseguir aixecar un edifici ex professo com a Col·legi al mateix barri. La seva missió docent estava clarament destinada a un alumnat de classe baixa, immigrada, resident al nou barri, i donant especial èmfasi a l’ensenyament tècnic i professional per a la dona. Aquest fou un centre fonamental en el desenvolupament del barri des de la seva erecció, tant pel ensenyament elemental com pel professional. Així s’han mantingut al Besòs, fins l’actualitat. No han obert cap més casa a la ciutat.
La casa de Barcelona és una excepció dintre del repartiment geogràfic de l’Institut a Espanya, únicament present a Andalusia i Madrid. Això es deu a la ingent arribada a la ciutat de milers d’andalusos immigrants als anys 50 i 60: les religioses, en certa manera, també varen emigrar amb aquesta població degut al gran arrelament que tenien a Andalusia. Les Creuades podien comprendre millor que qualsevol altre comunitat de la ciutat als immigrants, ja que venien igualment de la mateixa zona peninsular, i a la vegada Ells les varen correspondre amb la mateixa afabilitat, veient-les especialment properes i compartint amb ells la seva realitat d’immigració.
98. VITA ET PAX IN CHRISTO JESU
Conegudes per Vita et Pax.
Institut Secular.
Fundat per Cornelio Urtasun Irisarri a Pamplona l’any 1943.
Establert a Barcelona l’any 1965.
La seva finalitat és l’apostolat seglar en tots els camps de la societat.
• Escoles de la Parròquia de les Santes Juliana i Semproniana (1966-1973). Via Trajana, 1. Sant Adrià del Besòs.
Poc després d’establir-se al barri de La Pau, estableixen l’Escola Parroquial. Com aquesta estava situada en el terme municipal de Sant Adrià del Besòs, en principi no conta per aquest treball; però l’Escola atenia íntegrament a aquest barri, ja que la Parròquia hi estava al costat i no havia altres nuclis propers de població.
• Guarderia (1966-1973). Via Trajana, s/n. Verneda.
Poc després d’establir-se al barri de La Pau, s’encarreguen d’un Parvulari depenent d’Auxili social. Les religioses l’abandonen l’any 1973, però encara existeix en l’actualitat.
• Guarderia la Pau (1973). Empordà, 1. Verneda.
Trasllat de la casa anterior. Situada al cor del Polígon d’habitatges del mateix nom, al costat de la parròquia de Sant Ambrós i ja dintre de la ciutat.
- Anàlisi
Comunitat fundada a Pamplona l’any 1943, fou aprovada com a Pia Unió (1950) i després com a Institut Secular (1966). El seu objectiu és l’apostolat, tant individual com comunitat, deixant gran llibertat de moviments per portar-ho a terme.
En el cas de Barcelona, l’Institut arriba a la ciutat amb un objectiu molt clar i prefixat: atendre als habitants del Polígon d’habitatges de La Pau, construït l’any 1964 per immigrants a cavall del barri de la Verneda i del municipi veí de Sant Adrià del Besòs. S’encarregaren del funcionament de l’Escola Parroquial del Polígon (1966), dintre del terme municipal de Sant Adrià del Besòs, però de fet dintre del nou barri. Allà també varen assumir tasques sanitàries i assistencials, de les quals el nou barri n’estava molt mancat, i la Parròquia havia de cobrir sense més recursos. Simultàniament, es varen encarregar també d’una Guarderia (1966), en ple centre del barri i dintre de Barcelona. L’Escola Parroquial va tancar l’any 1973, però la Guarderia continua fent el seu servei encara avui en dia.
Actualment les afiliades continuen vivint en comunitat en un pis al barri, ocupant-se de la Guarderia i de qualsevol altra tasca d’apostolat que es presenti.
99. FILLES DEL DIVÍ ZEL
Conegudes pel mateix nom o com Rogacionistes.
Institut femení de vida religiosa.
Fundat pel Beat Annibale di Francia a Messina (Itàlia) l’any 1887.
Establert a Barcelona des de 1968.
La seva finalitat és l’ensenyança i la caritat amb els pobres i necessitats.
• Parvulari Cor de Jesús (1968). Immaculada, 19. Sarrià.
- Anàlisi
La comunitat té com a raó de ser l’ensenyament i practicar la caritat amb els necessitats. Es tracta d’una de les poques comunitats italianes arribades a Barcelona, i de fet la seva implantació es situa bàsicament a Itàlia, sent Espanya un destí de pes molt reduït. Després d’arribar a Alzola (Guipúscoa) l’any 1959, des d’allà han tingut una expansió pràcticament testimonial. A Catalunya es varen establir a Barcelona (1968) i Granollers (1976) i juntament amb la casa de Madrid aquesta és tota la seva presència actual a l’Estat.
A Barcelona varen arribar amb un panorama absolutament saturat, així que la seva vocació docent es va reduir a obrir un Parvulari al barri de Sarrià (1968), que ha continuat funcionant fins als nostres dies. No han obert cap més casa.
100. MISSIONERES BENEDICTINES DE NOVA NÚRSIA
Conegudes com a Missioneres Benedictines.
Institut femení de vida religiosa.
Fundat a New Norcia-Perth (Austràlia Occidental) l’any 1930.
Establert a Barcelona l’any 1968, varen marxar l’any 1977.
La seva finalitat són l’ensenyament i les missions.
• Guarderia Infantil i Noviciat - Casa del Niño (1968-1977). Carretera de Sant Cugat, Km. 7 (abans Carretera de l’Arrabassada). Vall d’Hebron.
Establertes a una casa anomenada Vista Rica, adquirint part d’una propietat dels Germans de la Caritat i la Santa Creu. Guarderia establerta en una zona molt retirada, de difícil accés i tampoc massa poblada. Per això la fundació no va prosperar, malgrat la manca d’establiments educatius similars a la zona.
- Anàlisi
Aquestes religioses varen ser fundades a Austràlia (1930), partint d’un Convent existent de Benedictines a Perth i inspirades en l’ideal benedictí, dedicant-se a l’ensenyament i activitats missionals. A Espanya varen arribar l’any 1968, precisament a Barcelona, segurament plantejada com a punt de partença per a una futura expansió. Varen fundar una altra casa a Parla (Madrid) i aquí es va quedar tota la seva presència a Espanya.
A Barcelona varen obrir una Guarderia des de la seva arribada, instal·lada en plena Serra de Collserola. Al poc temps, la seva feble presència a Espanya en efectius humans les va obligar a reunir esforços, tancant uns de les cases espanyoles. Finalment, es va decidir tancar la casa de Barcelona per reforçar la de Parla (1977). Així abandonaren la ciutat, després d’una presència de menys d’una dècada. Foren l’única comunitat australiana (i transoceànica) present a la ciutat, i la segona de parla anglòfona després de les Religioses de Marymount (presents de 1953 a 1968). En tots dos casos, la seva vida a la ciutat fou curta.
Posteriorment, la comunitat es va veure tan disminuïda que la presència espanyola va optar per ser absorbida per una altra congregació femenina d’arrel benedictina: les Benedictines Missioneres de Tutzing (1982). Les Missioneres de Núrsia continuen existint com a tals al món; però a Espanya han desaparegut, malgrat que la comunitat no va marxar ni es va desfer, sinó que va ser agregada a la Congregació abans dita.
101. FRANCISCANES DE SEILLON
Conegudes pel mateix nom o com Franciscanes Germanetes dels Orfes.
Institut femení de vida religiosa.
Fundat per Jean-Marie Griffon a Bourg-en-Bresse (França) l’any 1867.
Establert a Barcelona des de 1971.
La seva finalitat és viure l’Evangeli segons l’espiritualitat franciscana.
• Casa (1971-1978). Sant Ramon del Call, Pral. 1r.
Primera fundació de les religioses a la ciutat, sense cap tipus d’ensenyament.
• Escola de Suburbi (1975?-1978). Viladrosa, 129. Pis. Roquetes.
Escola molt breu. Les seves activitats, inicialment dirigides en part a l’ensenyament, varen anar orientant-se cap a l’assistència social fins acabar tancant l’escola.
- Anàlisi
Les religioses varen arribar a Teià (Barcelona) l’any 1885, en una època encara propícia per les comunitats franceses que buscaven fer-se un lloc a Espanya. Però aquesta era una comunitat de creació molt recent, encara poc estesa, i li mancava la força necessària per una aventura exterior. Al contrari que varen fer moltes altres, aquestes religioses es varen quedar estancades: no fou fins gairebé un segle després quan varen tenir un mínim creixement arribant a Piera (1965) i Barcelona (1971). Actualment es mantenen a 3 cases: Piera, Barcelona i a una localitat sevillana.
La seva arribada a Barcelona fou molt discreta, i la vessant docent absolutament anecdòtica: una escola al barri de Roquetes (1975?-78), molt breu. Des de llavors les religioses s’han mantingut a la ciutat, però dedicades a altres tasques.
Durant molts anys varen ser conegudes com a Germanetes dels Orfes, per la seva activitat a Teià. L’atenció als orfes no és l’activitat principal de les religioses (però sí una d’elles), però al ser-ho de la seva única casa a Espanya durant mols anys varen rebre aquest apel·latiu genèric.
3.3 CASES I COMUNITATS PER CLASSIFICAR O DUBTOSES
102. ORDE DE NOSTRA SENYORA DE LA MERCÈ
Conegudes com a Mercedàries.
Orde monàstic.
Fundat per Santa Maria de Cervelló a Barcelona l’any 1261.
Establert a la ciutat des de la seva fundació, varen marxar l’any 1835.
La seva finalitat és la vida contemplativa i l’ensenyament.
• Beateri de la Mare de Déu de la Mercè - Beates Mercedàries (1261-1265). Ample. Barri Gòtic.
Casa de vida en comunitat, creada al costat del Convent dels Mercedaris. Molt poc després es va convertir en Orde monàstic i s’integraren dins el Convent masculí. Només es dedicaven a la vida contemplativa, sense cap tasca docent.
• Convent de la Mare de Déu de la Mercè (1265-1835). Plaça de la Mercè - Ample - Simó Oller - Passeig de Colom - Boltres. Barri Gòtic.
Trasllat de la casa anterior, ja com a Convent de clausura. Fundat per l’Orde Mercedària masculina l’any 1218, des de 1265 el Convent va ser doble, albergant també la comunitat de Monges Mercedàries. Totes dues comunitats varen desaparèixer amb l’Exclaustració de 1835: l’Església fou convertida en parròquia, el Convent convertit en Capitania General i posteriorment reconstruït del tot.
• Escola gratuïta del Convent de la Mare de Déu de la Mercè (1816?-1821?). Plaça de la Mercè - Ample - Simó Oller - Passeig de Colom - Boltres. Barri Gòtic.
Escola gratuïta de nens oberta dins el Convent Mercedari, que fins llavors mai havia tingut cap tipus d’ensenyament. Oberta arran la petició de Ferran VII d’obrir escoles als convents (finals de 1815), va desaparèixer en el decurs del Trienni Liberal. No està clara quina va ser la intervenció de les Monges Mercedàries, si va haver.
- Anàlisi
L’Orde femení de la Mercè va néixer a Barcelona, al igual que la branca masculina. Inicialment fou un Beateri creat per la fundadora a prop del mateix Convent dels Mercedaris (1261), que poc després els seus membres varen professar com a Religioses de ple dret, quedant constituït l’Orde monàstic que posteriorment es va estendre per tota Espanya. Les religioses sempre s’han dedicat a la vida contemplativa fins el segle XIX que varen començar a incorporar altres tasques, principalment docents, de tal manera que gairebé tots els Convents actuals s’hi dediquen. Actualment es mantenen a unes 10 localitats de l’Estat, especialment al Sud d’Espanya (Sevilla, Málaga, Lorca), Madrid capital, i a vàries localitats de Biscaia.
A diferència de la resta d’Ordes femenins de l’època, a Barcelona les Mercedàries no varen obtenir Convent propi: sovint els Convents Mercedaris solien ser dúplices, albergant tant la comunitat masculina com la femenina, i sempre sota l’autoritat i representativitat de la branca masculina. A altres localitats espanyoles les Mercedàries sí varen tenir casa pròpia en Convents fundats en èpoques posteriors; però inicialment, com a Barcelona, això no es va donar. Davant de tot això, és molt difícil mesurar quin va ser el paper de les Mercedàries a la ciutat, encara que sembla molt segur que varen mantenir-se a la ciutat fins l’exclaustració dels Mercedaris l’any 1835.
Igualment, el seu possible paper docent tampoc es fàcil d’esbrinar; i si va existir, estaria supeditat a l’activitat dels Mercedaris en aquest camp. Per una banda, el Col·legi-Convent de Sant Pere Nolasc (1668-1825) no fa pensar en cap presència de les Mercedàries, donades les reduïdes dimensions d’aquesta casa (característiques de la majoria dels Col·legis-Convents de la ciutat), i la seva activitat formadora únicament de monjos masculins. L’altre cas d’activitat docent mercedària masculina va ser una breu Escola gratuïta de nens al mateix Convent de la Mercè entre 1816 i 1821 aproximadament: aquí no és possible saber fins a quin punt les Mercedàries tindrien alguna intervenció. En tot cas, les característiques de l’època fan pensar en una activitat reduïda, més d’ajuda als Mercedaris que no pas activa, i tot això en el cas que les Monges no restessin totalment apart.
La importància que les Mercedàries han donat a l’ensenyament es demostra al sorgir per Espanya vàries comunitats femenines dedicades, nascudes a partir d’antics Beateris o Convents de Mercedàries. L’exemple més clar són les Mercedàries Missioneres de Barcelona (1860), fundades amb l’objectiu de restablir l’Orde mercedària femenina a la ciutat i dedicades a l’ensenyament.
103. ORDE DE CAPUTXINES
Conegudes pel mateix nom.
Orde monàstic.
Fundat per Maria Longo a Nàpols (Itàlia) l’any 1538.
Establert a Barcelona des de 1599 a 1835 i de 1846 a 1868, varen tornar l’any 1875.
La seva finalitat és la vida contemplativa.
• Beateri de Santa Margarida (1599-1604). Carme. Raval.
Casa de vida en comunitat. S’indica ensenyament de manera molt dubtosa mentre la casa funcionava com a Beateri.
• Convent de Santa Margarida la Reial (1604-1835; 1846-1868; 1875-1880). Carme, 86. Raval.
Trasllat de la casa anterior, ja convertida en Convent de clausura. Des d’aquesta etapa mai més torna a parla-se d’ensenyament.
• Ídem (1880-1911). Travessera de Gràcia, 196 (ara Plaça Francesc Macià - Calvet). Sant Gervasi.
Trasllat de la casa anterior. Incendiat amb la Setmana Tràgica, fou venut per obrir la Diagonal.
• Ídem (1911-1943). Major de Sarrià, 169-171 (abans Caputxins, 35-37 / 67-69). Sarrià.
Trasllat de la casa anterior.
• Ídem (1943-1956). Panamà, 7. Pedralbes.
Trasllat de la casa anterior.
• Ídem (1956-1990). Camí Antic de Sant Genís, 20. Vall d’Hebron.
Trasllat de la casa anterior.
• Ídem (1990-1992). Sant Eudald, 22. Sant Gervasi.
Trasllat de la casa anterior.
• Ídem (1992). Pomaret, 34. Sarrià.
Trasllat de la casa anterior.
- Anàlisi
Les Caputxines varen néixer com branca femenina dels Caputxins, reforma de l’Orde Franciscana. Al contrari de la branca masculina, les Religioses varen tenir una expansió molt lenta al seu primer mig segle de vida, fundant només a Nàpols i Roma (1575). Fou al arribar a Espanya que va començar la seva veritable expansió: primer varen instal·lar-se a Granada (1588) i després a Barcelona (1599) i altres ciutats. Actualment es mantenen a uns 35 localitats espanyoles, disseminades per tota la península.
A Barcelona no va arribar cap comunitat de Monges Caputxines, sinó que es va formar un Beateri (1599) que, als pocs anys, va ser transformat en Convent religiós i integrat dintre de l’Orde (1604). Pel que fa a la seva activitat docent, mai han tingut cap activitat, ni tan sols isolada. Si exceptuem una referència puntual a una guia de la ciutat (1853) que indicava que les Caputxines es dedicaven a l’ensenyament de noies pobres a la seva etapa inicial (1599-1604), desapareixent tota referència quan varen reubicar-se. En principi tot indica que podria ser una errata, ja que a cap altra font escrita anterior o posterior surt esmentada aquesta activitat.
L’única possibilitat factible d’activitat docent seria que, als seus primers anys de funcionament encara com a Beateri, la comunitat de dones es va dedicar a l’ensenyament per poder subsistir fins la seva conversió en Orde monàstic. No és una opció descartable, tenint en compte que aquesta tasca ja funcionava dins el Beateri de Dominiques des de 1522, i posteriorment amb les Beates Agustines des de 1705. Després de la seva conversió en Convent monàstic, la comunitat s’hauria dedicat a la vida contemplativa sense cap referència més a la docència. Però no es pot afirmar res.
104. GERMANES DE LA SAGRADA FAMÍLIA I SAGRAT COR DE JESÚS
Institut desconegut.
Esmentades a Barcelona entre els anys 1877 i 1888.
• Casa de recollida i educació de joves (1877?-1888?). Carrer de Les Corts (abans Mayor). Les Corts.
Correccional de noies joves. Instal·lat a la masia de Can Duran o Feló, dedicat a acollir i educar noies joves, ensenyant-les a treballar. En realitat es tracta de l’Asil del Bon Consell, portat per les Adoratrius (1864-70), i per les Dominiques de la Presentació (1870-1936) sense cap dubte.
- Anàlisi
Anomenades a una guia de Barcelona de 1877 amb el nom complert, des de 1884 fins 1888 apareixen dites com a Germanes de la Sagrada Família en altres guies de la ciutat. Tot indica que es tracta d’un error inicial que va ser copiat per publicacions posteriors (activitat molt habitual llavors), sense comprovar la font original. No hi ha cap Institut a Espanya amb aquest nom, ni l’ha hagut mai. Tampoc cap de les comunitats dites de la Sagrada Família o del Sagrat Cor han tingut aquesta casa. Per tant, no es tracta més que d’una errata. Si realment s’hagués tractat d’una nova comunitat, hauria deixat algun rastre més.
105. FILLES DE SANT JOSEP
Conegudes com a Josefines.
Institut femení de vida religiosa.
Fundat per Xavier Butiñà i Isabel de Merangues a Calella (Barcelona) l’any 1875.
Establert a Barcelona des de 1886.
La seva finalitat és l’evangelització i promoció de la dona treballadora.
• Casa de Vetlla (1886). Hèrcules, 3. Barri Gòtic.
Casa de vetlla de malalts. l’any 1914 apareixen altres activitats benèfiques com l’empar d’òrfenes i joves per corregir, però que només apareix esmentat en aquesta ocasió.
• Casa de Vetlla (1896). Ganduxer, 102 (abans 40). Sant Gervasi.
Casa de vetlla de malalts. l’any 1914 apareixen altres activitats benèfiques com l’empar d’òrfenes i joves per corregir, però que només apareix esmentat en aquesta ocasió.
- Anàlisi
La comunitat s’ha dedicat fonamentalment a l’atenció a la dona treballadora, principalment a través de l’assistència sanitària. La seva expansió es va centrar inicialment per les províncies de Girona i Barcelona, normalment per localitats mitjanes i grans, després per grans ciutats del Nord-est peninsular, i altres localitats petites. Actualment es mantenen a unes 35 localitats, amb 10 de la província de Barcelona; a grans ciutats (Lleida, Zaragoza, Logronyo, Pamplona, Bilbao, Madrid), i petites localitats de la resta de la península.
Inicialment es dedicaven fonamentalment a la vetlla de malalts, dedicant-se posteriorment amb més força als hospitals. A les darreres dècades les seves cases s’han reconvertit, abandonant totalment tasques sanitàries, i dedicant-se als asils d’ancians, residències de treballadores, albergs d’immigrants, i tasques d’inserció de marginats. Només puntualment tenen un Parvulari, precisament a Calella, la seva localitat natal.
La seva dedicació a qualsevol faceta d’ensenyament a Barcelona només apareix en una ocasió: cap a 1914 (segons Ramón Albó), amb un Orfenat de nens i un Correccional de noies joves a les dues cases que les religioses han tingut a la ciutat des de 1886. Podria tractar-se d’una ocupació transitòria que no va tenir continuïtat; però la mateixa comunitat nega que existís cap tipus d’acolliment de nens ni joves, ja que des de bon principi totes dues es varen dedicar únicament a la vetlla de malalts. Per tant, és un error que pot confondre i cal remarcar.
106. GERMANES DE LA CREU
Conegudes pel mateix nom o com a Religioses del Bon Pastor.
Institut femení de vida religiosa.
Fundat per Marie Euphrase Pelletier en Angers (França), l’any 1835.
Establert a Barcelona l’any 1888.
La seva finalitat és la vida contemplativa, combinada amb l’evangelització del món marginal de noies i dones.
• Vida contemplativa (1973-78). Císter, 36. Sant Gervasi.
Casa dedicada a la clausura, però amb activitats similars a la resta de religioses del Bon Pastor; i sempre compatibles amb el seu estricte règim.
- Anàlisi
En realitat no es tracta d’una comunitat religiosa independent, sinó d’una subdivisió de les Germanes de Nostra Senyora de la Caritat del Bon Pastor, arribades a Barcelona l’any 1880. Aquesta branca va arribar a la ciutat l’any 1888, però mai foren esmentades apart fins 1973. Surten en el Butlletí de l’arquebisbat sense obeir a cap raó concreta, ja que les estrictes divisions internes de les Religioses del Bon Pastor foren abolides amb el Concili Vaticà II.
En tot cas, no es tracta de cap comunitat diferent. l’any 1978 es traslladaren a un nou convent en Girona.
107. MISSIONERES APOSTÒLIQUES
Comunitat desconeguda.
Esmentades a Barcelona els anys 1918 i 1919.
• Comunitat (1918?-1919?). Ganduxer, s/n. Sant Gervasi.
Establertes a una Torre, anomenada “Villa Joaquina”.
- Anàlisi
Surten únicament esmentades al Anuario Eclesiástico de España de 1918 i 1919, i com no tornen a aparèixer a cap altra font podria tractar-se d’una errata. Podria tractar-se d’una comunitat fundada amb una curtíssima vida, o d’una estrangera que va estar breument a Espanya, o d’una associació laica de catòliques; però l’abscéncia de qualsevol altra indici confirmaria la hipòtesi de l’errata. També s’ignora si, havent existit realment, dugueren a terme alguna tasca docent.
108. INSTITUCIÓ NOSTRA SENYORA DEL PERPETU SOCOR
Conegudes com a Institut del Perpetu Socor.
Peculiar Associació Piadosa.
Fundada per Matilde Massana Bardés a Barcelona l’any 1924. Va desaparèixer l’any 1981.
La seva finalitat era l’apostolat social amb serventes.
• Comunitat (1924-26). Betlem, 57. Gràcia.
Local inicial de l’Associació.
• Ídem (1926-1981). Vallirana, 61. Sant Gervasi
Trasllat de la casa anterior. Dedicades a organitzar diverses activitats de caire catequístic per serventes joves serventes grans i desvalgudes, i acollir-ne de grans. Però no hi han indicis d’activitats pròpiament formatives. Religioses: 7 (1948).
• Parvulari (1972-1974). Saragossa, 101. Sant Gervasi.
En realitat es tracta d’una errata del Butlletí de l’Arquebisbat. Aquest Parvulari fou fundat per la Institució Filipense l’any 1965, i per equivocació va ser atribuït al Perpetu Socor ja que ambdues institucions apareixien seguides al llistat del Butlletí.
- Anàlisi
Es tracta d’una Pia Unió fundada adoptant la Tercera Orde de Sant Francesc que es va dedicar a l’atenció de serventes, tant a la catequització de joves com a acollir-ne de grans. Realment el seu paper docent no va existir, ja que el Parvulari que se les atribuïa entre 1972 i 1974 al Butlletí de l’Arquebisbat pertanyia realment a una altra comunitat.
L’any 1981 quedaven dues membres que varen ser hospitalitzades per edat, i la casa es va tancar. Pot dir-se que llavors l’associació quedava pràcticament extingida, encara que l’Arquebisbat no la va dissoldre oficialment fins 1994.
109. INSTITUT DEL SALVADOR
Comunitat inexistent.
• Institut del Salvador (1927?-1928?). Passatge Modolell, s/n (ara Lluís Pellicer). Esq. Eixample.
Es tracta de l’Institut del Salvador dels Pàrvuls, que per error fou esmentat a l’Anuari Eclesiàstic d’Espanya de 1927 i 1928 com a congregació religiosa.
- Anàlisi
Mai va existir una comunitat amb aquest nom, es tracta d’una errata. En realitat es tracta de l’Orfenat denominat Institut del Salvador dels Pàrvuls, fundat l’any 1894 i regit per les Religioses de la Consolació des de 1913 fins la seva desaparició amb la Guerra Civil. És un misteri perquè apareix com una Congregació més, i no com pertanyent a la comunitat dita. La direcció també era errònia, ja que la institució estava situada al Carrer Modolell, 43 del barri de Sant Gervasi, i no al Passatge del mateix nom. El seu nom podria portar en un primer moment a la greu conclusió de que es tractaria de la Companyia del Salvador en els seus inicis, quan realment aquesta comunitat no va arribar a Barcelona fins 1940.
110. CASES SENSE COMUNITAT DEFINIDA
• Ensenyança de monges (1909-1912?). Santaló, 55 baixos. Sant Gervasi.
Escola de noies, portada per monges. 1a Ensenyança. Alumnes: 60 (1909).
L’única explicació que es pot donar seria que es tractés del trasllat temporal d’una casa de religioses, a causa de la Setmana Tràgica. Però aquesta adreça sempre s’ha correspost amb el Mercat d’en Galvany, i mai amb cap altra edificació.
3.4 ANÀLISI GENERAL
1. Els precedents. Els Ordes monàstics (segles V-XVII)
Durant els primers segles de la cristiandat no hi ha cap dada de cases de vida monacal femenina. No existia cap orde com a tal, sinó Regles de vida seguides de manera molt lliure, i sempre amb algun tipus de tutela masculina. Les Regles de vida més probables d’aquells temps podrien ser les de Sant Agustí, Sant Pacomi i Sant Basili, mentre la de Sant Benet seria molt més improbable. Però no han deixat rastre a l’antiga ciutat visigoda i carolíngia. Tampoc sembla probable cap activitat docent, faceta més reservada a les comunitats masculines.
Entre els segles X i XVII es varen establir gairebé totes les comunitats femenines de vida contemplativa que han estat presents a la ciutat, i de les quals ja en tenim referències. Gairebé totes eren ordes monàstics, majoritàriament sorgits com a branques femenines d’ordes masculines ja existents. Però fos quina fos l’activitat dels ordes masculins, la regla de vida femenina es basava sempre en la vida contemplativa en rigorosa clausura, un modus vivendi que encara es distanciava més de la vida quotidiana de la ciutat. Tots eren ordes monàstics, excepte una comunitat de Canongesses que tan sols va durar un parell de segles, i que igualment es dedicaven a la vida contemplativa. Tots els ordes es varen establir amb aquesta finalitat de vida en clausura, sense contemplar el pla educatiu en cap moment.
En total, fins a 15 comunitats de Monges i Canongesses es varen establir a la ciutat entre els segles X i XVII. I només una de les últimes en arribar, la Companyia de Maria, va arribar amb la finalitat expressa de l’ensenyament des de bon començament. De la resta, poc més de la meitat varen tenir ocupacions d’ensenyança, principalment al llarg dels segles XIX i XX, però de manera intermitent i molt poc representativa, quedant com a comparses secundàries d’altres comunitats femenines posteriors arribades a tal efecte. Tan sols les Clarisses varen tenir un paper més perllongat i remarcable dins el conjunt dels antics ordes monàstics. Però tots els ordes varen prendre’s l’ensenyament com a quelcom d’accessori, supeditat a la seva vida de clausura, i pràcticament no variaren gaire el seu modus vivendi per adaptar-s’hi. En general, la clausura i l’ensenyança resultaven ser tan incompatibles com ineficaces, i l’activitat docent desenvolupada no tenia un desenvolupament palpable, a excepció de la Companyia de Maria, Orde que ja havia sorgit adaptant-se a la tasca docent.
El model de vida contemplativa va anar quedant obsolet durant el segle XIX, deixant pas a noves comunitats amb una formulació més flexible, activa i innovadora en la seva època. Prova d’això fou que durant el segle XVIII cap Orde es va instal·lar a la ciutat, i al segle XIX només vingueren dos: les Clarisses de la Providència (1847) i les Saleses (1874), que amés també es varen dedicar a l’ensenyament per subsistir. En el decurs del segle XX, la clausura i la docència varen quedar definitivament separades, quedant la vida contemplativa com un opció de vida religiosa secundària.
2. La Companyia de Maria i els Beateris (1522-1835)
L’apertura de cases d’ensenyament a la ciutat entre els segles XVI i XVIII fou molt reduïda. Com s’ha dit, l’únic orde religiós femení dedicat exclusivament a l’ensenyament a la ciutat fou la Companyia de Maria i el seu Convent de l’Ensenyança (1650), casa que fou fonamental en l’ensenyament de noies de la ciutat. Fou l’única comunitat femenina reconeguda canònicament que va dur a terme aquesta tasca durant dècades. Però s’han de tenir en compte també les dones de vida en comunitat agrupades en els anomenats beateris (cases de dones beates), que malgrat tenir una categoria jurídicament inferior des del punt de vista eclesial, varen ser un complement fonamental al Convent de l’Ensenyança: les Beates Dominiques (1522), que començà classes en data indefinida; i les Beates Agustines (1678), que ho varen fer des de 1705. De les tres cases, sense dubte la més important era el Convent de l’Ensenyança, tant per la quantitat d’alumnes com pels recursos disponibles i l’unànime reconeixement social rebut. Els beateris eren més petits i amb mitjans més escassos; però rebien ajudes del govern municipal pel servei ofert a la població, i així poder sostenir-se.
Destaca molt l’existència d’aquestes escoles femenines, obertes a tota la població, contraposades amb la total absència d’establiments equivalents per a nois durant tres segles (els Col·legis-Convent es limitaven a l’alumnat intern de cada Orde, i els Jesuïtes es varen especialitzar en els estaments privilegiats). Però s’ha de tenir en compte que aleshores l’ensenyança femenina era diametralment oposada a la impartida per a nois, es limitava a feines de la llar i (de manera secundària) a rudiments bàsics d’escriure i comptar. Per tant, l’existència d’una oferta femenina a priori molt més present que la masculina quedava compensada per la restricció de coneixements imposada per la diferència de sexe pròpia de l’època.
Apart d’aquestes tres escoles, gratuïtes per a tothom, es trobaven els organismes caritatius que, indirectament, oferien un servei d’ensenyament en funció d’altres objectius: en primer lloc, l’orfenat de la Casa de Misericòrdia (1593), portat des de 1696 per les Clarisses. I després la Casa Provincial de Caritat (1802), des de 1829 portada per les Carmelites de la Caritat. Tots dos acollien tant a nois com noies, apart d’altres seccions dedicades als adults. Les característiques de l’ensenyament impartit eren molt semblants a les cases anteriors.
A finals del segle XVIII es comencen a donar alguns signes de canvi, al perdre els ordes religiosos el seu protagonisme absolut a la ciutat, d’acord amb l’evolució de la vida religiosa femenina a Europa, on naixien comunitats molt més actives i versàtils. La primera comunitat amb aquest caràcter arribada a la ciutat (i a tota Espanya) foren les Filles de la Caritat (1790-1792), però molt breument. No fou fins l’arribada de les Carmelites de la Caritat (1829) que comença a gestar-se el canvi: arribades al final del període absolutista, demostraren tal capacitació que s’encarregaren d’un organisme tan important com era la Casa de Caritat. S’anunciava una nova època.
3. L’Exclaustració (1835-1845)
L’Exclaustració de 1835 fou traumàtica per a tots els ordes femenins de la ciutat, ja que va expulsar a totes les comunitats dels seus convents. El poder municipal, però, es va reservar el dret de comptar amb excepcions. I així ho va fer amb aquelles comunitats que executaven activitats jutjades com a útils i beneficioses pel conjunt de la ciutadania. D’aquesta manera es varen salvar el Convent de la Companyia de Maria, els dos beateris de Dominiques i Agustines, i les Carmelites de la Caritat. La resta d’ordes monàstics varen ser totalment escombrats, amb excepció de la comunitat de Clarisses de la Casa de Misericòrdia, que gràcies a la seva feina es varen poder salvar. Les monges exclaustrades varen haver d’exiliar-se en uns casos, o viure precàriament a la ciutat sense clausura. La inestabilitat política dels anys posteriors (a nivell municipal i estatal) i el manteniment d’una legislació adversa a l’estament eclesial va fer que aquesta situació es perllongués durant deu anys: ni les antigues comunitats podien tornar, ni de noves es podien instal·lar.
4. La Primera gran onada de fundacions (1845-1868)
L’inici l’any 1845 d’una llarga etapa de governs moderats a Madrid marca un nou punt de partença, i una represa de la vida religiosa a la ciutat sense sobresalts. En poc temps, entre 1845-46 varen tornar pràcticament tots els ordes exclaustrats l’any 1835, retornant a la seva vida claustral amb més o menys normalitat segons cada cas.
Però les circumstàncies no eren totalment favorables: els trasbalsos viscuts durant el segle XIX havien fet que el personal femení disminuís molt en efectius humans, impedint que es produís quelcom més que un simple restabliment. A més, la presència de noves formes de vida religiosa femenina a Espanya encara era molt escassa pel mateix motiu, reduint-se a comunitats inspirades en el model de les Filles de la Caritat nascudes a nivell local en moltes poblacions del nord-est peninsular (principalment catalanes i balears).
Davant la manca de personal i escassetat de comunitats de plantejaments innovadors, a Catalunya i Balears (i en menor grau a la resta de l’Estat) es va donar un procés febril de creació de noves comunitats religioses i reclutament de personal nou. Aquest procés, ja iniciat tímidament a finals dels anys 20 (Carmelites de la Caritat l’any 1826, Escolàpies l’any 1829), va ser escapçat l’any 1835 i ara tornava a ressorgir amb força. Així, a les dècades següents sorgiren multitud de comunitats religioses amb tot tipus de dedicacions (ensenyament i sanitat principalment). D’aquesta manera, a les dècades següents es va donar una ràpida ampliació i renovació del personal femení, més participatiu en la vida social, i a la vegada menys estranyes a la població.
A la ciutat aquest fenomen va anar arribant a mig termini, ja que aquestes noves comunitats solien néixer a poblacions mitjanes i petites, produint-se un fenomen camp-ciutat. Per això, als primers anys de tolerància, a Barcelona no es va notar aquesta renaixença, i aquesta manca va portar a la importació de personal estranger.
4a. Les comunitats franceses –arribades per als sectors més selectes (1845-1850)
Com s’ha dit, les primeres comunitats arribades a Barcelona en aquesta nova època varen ser estrangeres:
* Les Religioses de Loreto, amb un Externat a la ciutat (1845) i un luxós Internat a Les Corts (1863).
* Les Religioses del Sagrat Cor, amb un Internat a Sarrià (1846) i un Externat a la ciutat (1888).
* Les Religioses de Jesús-Maria, amb un Internat a Sant Andreu (1850) i un Externat a la ciutat (1882). Després traslladen l’Internat a Sant Gervasi (1894).
* Les Dames Negres fundaren l’Externat a la ciutat (1861) i poc després l’Internat a Sant Gervasi (1865). Foren més tardanes, però el pensament era el mateix.
Aquestes comunitats varen ser cridades a Barcelona amb un objectiu d’atenció docent a les classes privilegiades. No tenien altra opció, ja que varen ser suportades i finançades per desenvolupar aquesta tasca. Totes tres havien nascut a França a principis del segle XIX, i tenien un bagatge extens i experimentat en l’ensenyament (en aquest país ja s’havia donat el fenomen de proliferació que a Espanya ara començava). La gran reputació que llavors tenia l’idioma francès també va afavorir que fossin d’aquesta nacionalitat. Per altra banda, les naixents comunitats autòctones a Catalunya tenien un arrel rural poc distingit pels estaments alts urbans, apart de haver-hi encara poques i amb poc bagatge.
L’estratègia que seguien les comunitats franceses consistia en fundar dues cases, una d’internat a les afores i una altra d’externat a la ciutat –no importava l’ordre. La primera casa s’aconseguia gràcies als seus benefactors i estava molt mediatitzada per aquest fet. El següent pas era aconseguir els mitjans suficients per sobreviure i fundar una segona casa, fita que es va aconseguir en tots els casos. Al tractar-se de les primeres comunitats vingudes amb aquesta tasca, la demanda solia ser superior a la seva oferta, i així la supervivència quedava garantitzat. Gràcies a la seva feina, progressivament guanyaven adeptes dins dels mateixos sectors privilegiats: això suposava cessions, donacions, dots o testaments favorables. Amb el temps aquestes comunitats es varen identificar amb aquests estaments socials, fet que es plasma en l’aixecament de luxosos edificis propis. Un cas paradigmàtic varen ser les Religioses de Loreto, que aviat varen ser sinònim d’exquisida formació educativa i social.
Prova d’aquesta íntima unió va ser la ubicació dels seus externats, inicialment ubicats al Barri Gòtic, i que progressivament anaven reubicant-se a la Dreta del Eixample, paral·lelament al trasllat de les classes socials més altes. Amb els Internats també es va donar un fenomen similar, marcant-se una preferència pels municipis del nord-oest (Sant Gervasi i Sarrià). En principi (mitjans segle XIX), la fundació de l’Internat no requeria condicions massa precises. Bàsicament es busca la tranquil·litat, fàcil de trobar en una perifèria poc urbanitzada i escassament poblada. Posteriorment es va accentuar la urbanització i la proletarització de determinades zones del pla, i amb això l’augment de la conflictivitat social i inclús brots d’anticlericalisme. Com a exemple les mateixes Religioses de Jesús-Maria, amb l’Internat a Sant Andreu, no varen dubtar en rectificar i allotjar-se a Sant Gervasi quan el municipi andreuenc va proletaritzar-se. En canvi, les Religioses de Loreto es varen mantenir a les afores de Les Corts, un entorn creixentment urbanitzat i proletaritzat. Com a resultat, l’Internat fou incendiat l’any 1909 i destruït l’any 1936.
En el període 1844-1850 es va passar de 6 a 10 cases d’ensenyament. No és un creixement espectacular, però si qualitatiu en comparació amb les cases ja existents i amb els objectius a assolir de les noves comunitats.
4b. Comunitats autòctones catalanes per als sectors alts i mitjans (1850-1860)
Des de 1850 l’arribada de comunitats a la ciutat continua amb les incorporacions següents:
* Les Carmelites de la Caritat, ja presents des de 1829 dedicant-se als pobres (Casa de Caritat), ara obren dos col·legis al Barri Gòtic (1857) i Gràcia (1862). Mai varen tenir cap Internat.
* Les Concepcionistes varen obrir dos col·legis a Gràcia (1851), Raval (1860) i Dreta de l’Eixample (1880). I un internat a Sant Gervasi (1900).
* Les Escolàpies obriren l’externat al Barri Gòtic (1857) i l’internat al Camp de l’Arpa (1861), petit i a una barriada pobra. L’externat es va traslladar a la Dreta de l’Eixample (1873).
* Les Mercedàries varen néixer a la ciutat l’any 1860, obrint l’internat a Sant Gervasi i l’externat al Barri Gòtic (1877). L’externat va sobreviure dificultosament fins situar-se a la Dreta de l’Eixample (1919).
* Les Caputxines varen obrir un externat al Barri Gòtic (1862) i es traslladen a la Dreta de l’Eixample (1877). L’internat neix a Sarrià (1898), després d’haver fundat altres col·legis.
A diferència de les religioses anteriors, totes són comunitats fundades a poblacions catalanes i amb personal igualment autòcton. Per tant, es produeix un fenomen d’immigració camp-ciutat com a resposta a les comunitats estrangeres recentment arribades. És una mena de resposta al distingit afrancesament dels estrats superiors a través de les seves religioses ensenyants. Es tracten de comunitats més properes a la gent, que parlaven el seu mateix idioma, i malgrat la seva joventut no tenien l’aire de privilegi.
Aquestes comunitats també segueixen l’esquema d’expansió abans dit, però ara preval l’externat com a primera fundació (exceptuant les Mercedàries). Els internats són posteriors, i quan més temps passa després de la creació de l’Externat més grans aconsegueixen ser gràcies a una acumulació millor de recursos. Però els seus primers anys a la ciutat revelen unes dificultats majors que no superen amb tanta facilitat com les comunitats estrangeres: els seus externats pateixen dificultats per mantenir-se i créixer. Al final, totes varen sobreviure i inclús aconseguirien construir edificis propis com les religioses franceses, però trigant més temps. El seu desenvolupament posterior no canvia: ubicades primer al Barri Gòtic i al cap d’uns anys es traslladaren a la Dreta de l’Eixample, acompanyant a les classes socials que els nodrien i donaven suport.
D’aquí es conclou que aquestes comunitats varen tenir uns suports per arribar i créixer, però quantitativament menors als de les comunitats franceses. Pot dir-se que en aquest cas els estrats socials eren els immediatament inferiors a les classes més selectes, i el seu pensament no passava per rebre un ensenyament elitista d’arrel francesa. Pot parlar-se de classes altes i mitjanes, amb matisos en cada cas. Així, els suports materials i econòmics varen ser inicialment menors, però sí foren constants, afavorint que finalment es produís una consolidació en un període de temps més llarg. L’estabilitat econòmica trigà més en assolir-se, i l’aparició dels Internats reflecteixen l’evolució d’aquest concepte a la ciutat: els més prematurs foren petits i a barris més heterogenis (com el de les Escolàpies, al Camp de l’Arpa). En canvi, els més tardans ja es situen a la zona alta: Caputxines (1898) i Concepcionistes (1900), i proven la consolidada tendència a preferir Sarrià i Sant Gervasi per fundar cases d’aquesta mena.
En aquest període s’ha passat de 12 cases d’ensenyament l’any 1850, a 18 l’any 1860. La progressió continua amb un creixement sostingut, però posant-se de manifest que s’imposava un procés piramidal de dalt a baix. En aquesta etapa han sigut els estrats socials intermedis els que han buscat i obtingut la seva resposta educativa, ja fos per l’abscència material d’una oferta educacional ferma, ja fos per oposició a l’afrancesament de les classes més selectes.
5. Comunitats autòctones per als sectors socials més baixos (1860-1874)
Sembla que cap a 1860 ja són presents a la ciutat totes aquelles comunitats femenines que, amb els idearis particulars corresponents, donaven i satisfaran en un futur les necessitats educatives dels sectors socials alts i mitjans de la ciutat.
Però això no fa que es deturi l’arribada de noves religioses, ja que els sectors socials baixos i desvalguts també necessitaven aquest tipus d’atenció. Fins ara, les escoles disponibles per a ells eren el Convent de l’Ensenyança i els dos beateris, però des del segle XVIII no havia hagut cap incorporació més i aquestes cases ja no donaven abast. S’imposava una ampliació. Per tant, des de 1860 es comença a propiciar l’arribada de noves comunitats a tal efecte.
Ara, les característiques són molt definides. Primer, aquestes noves comunitats tenien l’ensenyament com a finalitat, però supeditat a una acció caritativa, amb uns objectius específicament dirigits cap als sectors més baixos de la societat. Això fa que la seva formació com a docents sigui menor que en aquelles religioses expressament dedicades a ensenyar. Segon, les noves comunitats arriben amb l’ajuda i suport dels mateixos sectors socials que havien portat les comunitats anteriors fins ara. Això va comportar que es trasplantés al naixent teixit educatiu per a les classes modestes un model desigualitari, d’alliçonament, control i submissió. L’emergent proletarització i la propagació d’idees considerades com a revolucionàries va motivar el foment i creixement d’aquestes comunitats com a mitjà apaivagador. L’autoritat moral i espiritual que representaven les religioses accentuava la seva efectivitat, barrejant-se eficaçment educació i religió. Com a resultat, sorgeix un ensenyament absolutament diferenciat de l’implantat entre 1845-1860, que posava més èmfasi en la formació cristiana que en la intel·lectual, en inculcar un esperit submís i resignat en el comportament social, despolititzat i d’acord amb el paper de la dona a la societat, mitjançant l’eficaç i convincent suport de la Fe catòlica. D’aquesta manera es varen consolidar unes diferències formals i de tracte que encertaren a mantenir la desigualtat social, consolidant-la en el pensament i en els comportaments a través de l’estament eclesial.
En general, així va ser. Amb els obligats matisos de cada cas concret, les noves comunitats donaren un servei específic per a les classes baixes, tant a través de cases d’ensenyament gratuït com dels establiments d’acollida, reforma i assistència sanitària. Totes varen aconseguir els suports suficients que asseguraren la seva supervivència i expansió, consolidant una estructura educativa de caire classista. Amb el temps, però, va haver una evolució molt diferent segons els casos:
5a. Les que es varen mantenir fidels als sectors pobres
Algunes d’aquestes comunitats es varen mantenir de manera constant a l’atenció dels més pobres. La seva feina era més assistencial i caritativa que no pas educativa, fet que justifica la seva fidelitat. varen ser les següents:
* Les Adoratrius, que varen fundar un correccional de noies joves a la ciutat (1860). l’any 1875 inauguraren un edifici nou a l’Esquerra de l’Eixample. Sempre es varen dedicar a la reforma de joves.
* Les Carmelites Missioneres, arribades l’any 1862, varen fundar cases en barris modestos combinant ensenyança i sanitat. Les seves cases varen eren força breus i inestables.
5b. Les que varen evolucionar
A la llarga, la majoria de les comunitats varen patir un cert procés d’acomodació. Inicialment dedicades als més modestos, posteriorment varen obrir cases que incorporaven dintre del seu radi d’acció a estrats mitjans de la societat, i inclús alts en algun cas. No pot dir-se que renunciessin als seus objectius, sinó que ampliaren el seu ventall d’acció per poder créixer i expandir-se. Cap a finals de segle apareixien els primers col·legis de pagament, arribant inclús a fundar Internats en els anys 20.
Són les següents:
* Les Germanes de la Sagrada Família de Urgell, arribades l’any 1866, inicialment fundaren un orfenat i algunes escoles. En una segona etapa funden un externat (1880) i un internat (1926).
* Les Dominiques de la Presentació, arribades l’any 1870, primer funden un orfenat i una guarderia. Després funden varis col·legis de pagament. Ja a la seva casa inicial aplicaven diferències de tracte.
* Les Franciscanes Missioneres, arribades l’any 1874, funden cases mixtes: col·legis a barriades pobres, però per a les seves petites elits. L’ensenyament gratuït estava convenientment segregat. Finalment, varen obrir un internat a Sant Gervasi (1920).
* Les Filipenses, arribades l’any 1869, varen obrir una escola gratuïta (1875) transformada en internat a Sant Gervasi (1879). Després varen fundar varis externats a la ciutat.
* Religioses de la Sagrada Família de Natzaret, arribades l’any 1884 inicialment amb una escola gratuïta, després funden un externat (1895) i un internat (1926).
Totes les comunitats són d’origen català (excepte les Dominiques de la Presentació, que són d’origen francès, però d’adopció catalana i personal ja autòcton) i confirma la sorprenent puixança de la vida religiosa a Catalunya. S’ha de fer notar una constant fins ara inamovible: totes aquestes comunitats varen tenir un desenvolupament inicial molt precari, fins que al modificar els seus plantejaments i amplien els seus horitzons amb cases de pagament aconseguien reeixir. També es varen veure frenades per culpa de la inestabilitat del Sexenni Democràtic (1868-1874), però la seva mutació i creixement es va produir bastant després d’aquesta etapa.
Les Filles de la Caritat mereixen un capítol apart pel seu funcionament absolutament independent d’etapes i tendències. Entren dintre d’aquest capítol per la seva dedicació expressa als més pobres, mantinguda sempre sense fissures. Com a màxim, varen arribar a dedicar-se a sectors mitjans-baixos en aquells barris més propicis, però mai varen abandonar la seva filosofia. Mai varen tenir col·legis de pagament, ni Internats. Arribades breument l’any 1790, varen retornar l’any 1846 i des de 1855 ja es varen convertir en la comunitat femenina més nombrosa de la ciutat, privilegi que han conservat fins l’actualitat i amb una distància respecte a la resta que en alguns moments va arribar a ser de nivells aclaparadors. l’any 1874 ja tenien un orfenat (1846), la Casa de Maternitat (1853), dos parvularis (1861 i 1872), i dues escoles-obrador (1868 i 1872). Apart, la Societat també posseïa altres cases d’àmbit exclusivament sanitari, i des de 1874 també se’n va fer càrrec d’altres. Malgrat la creixent competència posterior d’altres comunitats similars, mai perdrien el seu predomini ni la seva enorme popularitat dins la societat civil. La seva implantació fou especialment intensa en el període 1870-1895, quan varen passar de tenir 4 cases a tenir-ne 20 (i això sense tenir en compte les cases exclusivament sanitàries). Des de llavors varen oscil·lar entre 18 i 23 cases a la ciutat, gairebé fins l’actualitat en què han reduït els seus recursos.
En total, fins a 16 comunitats dedicades a l’ensenyament varen arribar a la ciutat entre 1845 i 1874. En canvi, pel que fa a altres tipus de comunitats, en aquests 30 anys tan sols va arribar una que no es dediqués a l’ensenyament: les Germanetes dels Pobres (1863), provinents de França.
Aquesta etapa ens mostra un creixement de consideració: de 18 cases d’ensenyança en funcionament l’any 1860, s’ha passat a 41 l’any 1874. Un creixement vertiginós, i això tenint en compte que el Sexenni Democràtic va frenar molt les seves aspiracions.
6. Segona onada de fundacions (1874-1909)
Passada la inestabilitat política i social del Sexenni Democràtic, la Restauració Borbònica va obrir un llarg període de tranquil·litat que dóna com a resultat una repetició, a grans trets, del procés de la primera onada viscuda entre 1845 i 1868. Fins ara hem viscut un inicial afrancesament d’elit, respost immediatament amb una reacció de personal religiós autòcton, primer per a estaments mitjans i després pels més modestos.
Respecte al període anterior, pot dir-se que es repeteixen certes actituds: continua havent una clara divisió entre comunitats docents de pagament i les de caràcter assistencial i caritatiu. Ara totes arriben de manera simultània, tant les comunitats ensenyants de pagament com les comunitats caritatives de caràcter gratuït: no hi ha una separació per etapes tan clara com abans, les arribades barrejades són el denominador comú. Ara les comunitats franceses desapareixen gairebé per complet, destacant el predomini de comunitats catalanes ensenyants i de comunitats espanyoles en el pla caritatiu i assistencial, una divisió segons origen peninsular molt clara. A més, en molts casos, continuaven sent comunitats creades recentment que demostraven l’excel·lent salut del clergat espanyol en recursos humans, ja plenament recuperat del sotrac de 1835-1860.
En aquesta etapa es continua donant una allau de fundacions: de les 41 cases existents l’any 1875, es va passar a 85 l’any 1895: les xifres es varen duplicar.
6a. Comunitats per als sectors socials alts i mitjans
Arriben noves comunitats dirigides a aquests sectors socials, dedicades únicament a l’ensenyament de pagament, sense tasques benèfiques ni assistencials de cap tipus. O si de cas, com a activitat complementària formativa del seu alumnat. Són les següents:
* Les Saleses, antic Orde monàstic Italià, però amb personal de Madrid. Funden un internat a Gràcia (1874), traslladant-se a un luxós edifici en la Dreta de l’Eixample (1884). Ensenyaren fins la Guerra Civil.
* Les Teresianes, fundades a Tarragona, varen fundar varis externats al Barri Gòtic i la Dreta de l’Eixample entre 1880 i 1887, i un internat a Sant Gervasi (1886).
* Les Salesianes, provinents d’Itàlia, funden un internat a Sarrià (1886) i l’externat a l’Esquerra de l’Eixample (1896). De caràcter més popular, no funden l’externat on era habitual, i pot dir-se que són un cas apart de la resta.
* Les Missioneres del Cor de Maria, fundades a Olot, varen fundar dos externats (1895 i 1897). Arriben més tard, amb una demanda a cobrir ja és prou atesa; però varen aconseguir obrir dues cases.
Respecte a les comunitats similars establertes entre 1850 i 1860, el procés d’implantació continua sent un Externat en el centre i l’Internat a la perifèria, en aquest ordre o l’invers. Però ja queda manifest que els nous externats són patrimoni de la Dreta de l’Eixample en detriment del Barri Gòtic, que gairebé desapareix com a destí. Similarment, els Internats es concentren a Sarrià i Sant Gervasi. I el seu procés d’arribada continua sent escalonat, entre 6 i 9 anys d’interval entre unes i altres. S’ha de destacar que totes són comunitats d’arrel catalana o estrangera, amb absència total de comunitats espanyoles, fet que si es donava amb les comunitats d’àmbits més modestos (vid. infra).
Des de 1895 l’arribada d’aquest tipus de comunitats va cessar gairebé completament, tant en aquesta etapa com en un futur. Les necessitats de les classes mitjanes i altes ja havien sigut prou cobertes, i el gran nombre de comunitats garantia opcions prou versàtils per a tots els gustos. A més, els ja existents continuaven la seva expansió, fet que absorbia les noves demandes.
6b. Comunitats per als sectors socials més modestos
Les comunitats de caràcter caritatiu també varen rebre un nou impuls des de 1874, paral·lelament a l’estabilització de la vida política amb la Restauració. Les seves activitats eren molt més heterogènies, amb el denominador comú d’una activitat assistencial. Són les següents:
* Les Carmelites Tereses, fundades a la ciutat l’any 1878, s’encarregaren d’un orfenat a Gràcia.
* Les Religioses del Bon Pastor, arribades l’any 1880 de França, s’encarregaren de la Casa de Correcció femenina (1880). De propietat municipal, el seu control fou cedit a les religioses.
* Les Mares dels Desemparats, arribades l’any 1887 des d’Andalusia, varen obrir un orfenat a Gràcia (1887).
* Les Religioses del Servei Domèstic, arribades l’any 1888 des de Madrid, es dedicaven a atendre i ensenyar a les serventes. Indirectament contribuïren a consolidar i controlar aquest sector, donant-li certa forma i professionalitat.
* Les Hospitàlaries del Sagrat Cor, vingudes l’any 1888 des de Madrid, varen obrir un hospital infantil a Les Corts.
* Les Franciscanes dels Sagrats Cors, vingudes l’any 1888 des d’Andalusia, es varen dedicar a l’ensenyament gratuït al Barri Gòtic i sanitat infantil al Camp de l’Arpa.
* Les Oblates, vingudes l’any 1894 des de Madrid, varen obrir un correccional de noies joves a Sant Gervasi.
* Les Trinitàries, vingudes de Madrid l’any 1894, varen obrir una escola-taller d’ensenyament tècnic per a obreres.
Apart de totes aquestes arribades, les absolutes protagonistes d’aquesta mena de serveis són les Filles de la Caritat, que mantenen el seu lideratge fent-se càrrec de deu escoles, tres orfenats i dues guarderies entre 1874 i 1895.
Destaca moltíssim el fet que totes les religioses venen d’Andalusia i de Madrid, fenomen fins ara pràcticament inèdit (salvant una comunitat de naixença barcelonina). També s’ha de tenir en compte que aquest fenomen no es produïa amb les comunitats dedicades únicament a l’ensenyament. Una curiosíssima divisió segons el seu origen.
També s’ha de ressenyar, que, a diferència de les comunitats caritatives implantades entre 1860 i 1875, ara cap d’aquestes va evolucionar ni va ampliar les seves tasques: no va haver cap procés d’acomodació. No es varen obrir cases de pagament, ni externats ni internats, no varen alterar el seu modus vivendi. S’ha de dir, però, que les comunitats del període 1860-75 donaven més importància a l’ensenyament com a tal, i varen evolucionar en funció d’aquest objectiu per sobre de paràmetres socials i econòmics. Ara, aquestes es cenyeixen més a l’àmbit caritatiu, fet que impedí aquesta evolució cap als sectors mitjans i alts de la societat.
En resum, en aquesta etapa es continua donant una allau de fundacions: de les 41 cases existents l’any 1874, es va passar a 85 l’any 1895: les xifres es varen duplicar. En la seva totalitat, 12 comunitats es varen dedicar a l’ensenyament en qualsevol de les seves facetes. Mentre, en comparació tan sols es varen instal·lar 4 comunitats femenines dedicades a altres activitats, principalment a la sanitat.
7. Estabilització (1895-1909)
Aquesta etapa difereix fonamentalment de l’anterior en l’origen de les comunitats, ja que desapareix el predomini madrileny i andalús, i els orígens passen a ser absolutament dispars. També es nota que el tipus de fundacions solen ser d’abast i dimensions més discretes, ja que es pateix una manca de recursos major que anteriorment: cap d’aquestes religioses arriba a fundar més d’una casa en la ciutat. En general la seva presència és menys representativa, i la seva tasca assistencial i caritativa mai va tenir tant de pes com la de les comunitats anteriors, arribant a donar-se un fenomen fins ara insòlit: algunes varen acabar per marxar de la ciutat al cap d’uns anys. Això és reflex d’una certa saturació de religioses a la ciutat; però degut a que la tasca caritativa i assistencial ja suposava certes limitacions i pobresa de mitjans, les arribades continuen malgrat les petites possibilitats de reeixir. Aquestes religioses tenen que dedicar-se a uns sectors encara per cobrir (com va ser amb els sord-muts), a sostenir cases que eren complement d’altres ja obertes anteriorment, i sobreviure amb gran precarietat.
Un fet crucial en aquesta etapa fou la Llei de Combes a França (1903), que prohibia l’ensenyament a les comunitats catòliques, i que va provocar l’exili de moltes d’elles fora del seu país. Curiosament, mentre a Espanya varen arribar multitud de comunitats noves, a Barcelona tan sols ho va fer una: les Religioses de Sant Josep de Cluny. La resta de personal religiós arribat a la ciutat pertanyia a comunitats ja presents.
7a. Estancament de les comunitats d’ensenyament per als sectors alts i mitjans
Des de 1895 hi ha un estancament generalitzat de l’arribada de noves comunitats a la ciutat d’aquest tipus, sense que sigui cap símptoma de crisi. Continua havent un desenvolupament molt remarcable, però per part de les comunitats que ja s’hi trobaven a la ciutat. Només hi destaca una comunitat:
* Les Esclaves Cor de Maria, que varen obrir un col·legi a Gràcia (1904).
En total, l’any 1895 havien fins a 20 comunitats femenines dedicades principalment a l’ensenyament de pagament, que any rere any fundaven col·legis nous. Momentàniament, la demanda estava suficientment coberta per les religioses ja presents, que gaudien dels mitjans i suports suficients per cobrir noves exigències.
7b. Continuació de l’expansió de les comunitats amb finalitats més modestes
Pel contrari, les comunitats que tenien unes finalitats especialment caritatives i assistencials continuen la seva arribada a la ciutat. Són les següents:
* Les Josefines de la Caritat, arribades de Vic l’any 1892, que s’encarregaren d’una guarderia per a pobres entre 1896 i 1913. Més dedicades a la sanitat.
* Les Carmelites de Sant Josep, creades a la ciutat l’any 1900, fundaren una guarderia a Gràcia.
* Les Dames Catequistes, vingudes de Madrid l’any 1900, varen obrir diverses escoles per a obrers a Sants, Gràcia i el Raval dedicades al catecisme d’obrers.
* Les Franciscanes de la Immaculada Concepció, arribades de València l’any 1903, varen fundar un col·legi per a sord-mudes i cegues a la Dreta de l’Eixample.
* Les Religioses de Sant Josep de Cluny, vingudes de França l’any 1903, varen obrir una casa de pagament a la Dreta de l’Eixample. Va ser l’única comunitat arribada a la ciutat arran la Llei de Combes a França.
* Les Josefines Bonaerenses, vingudes d’Argentina l’any 1909, varen tenir una escola per a obreres a Sants.
Les Filles de la Caritat varen estabilitzar-se, limitant-se a fer-se càrrec de només quatre escoles.
En total, s’havia passat de 85 cases existents l’any 1895 a 110 l’any 1909 amb 7 noves comunitats. Com es pot veure, el nombre de creació de noves cases d’ensenyament es manté ens uns guarismes molt regulars. En percentatge l’augment és menor, però sense cap símptoma de crisi. En tot cas, l’expansió segueix sent molt activa tenint en compte que determinat tipus de comunitats han deixat de venir a la ciutat durant el període. Tan sols varen arribar 3 comunitats amb altres fins.
I a grans trets, en el període 1874-1909 s’instal·laren a la ciutat fins a 23 noves comunitats dedicades a l’ensenyament. Paral·lelament, en el mateix període també arriben 7 comunitats dedicades a altres fins, principalment tasques sanitàries i atenent a les classes obreres i pobres. Per tant, ara no es dona un desequilibri tan fort com del període anterior, en el qual varen arribar 16 i 1 respectivament.
8. La Setmana Tràgica (1909)
La Setmana Tràgica, després dels traumàtics moments viscuts, va suposar un important trencament en la progressió a l’alça de les diferents comunitats femenines. Va haver un inicial retrocés, passant-se de 110 cases obertes a 105 a l’any següent: 5 cases varen desaparèixer (per les 3 cases masculines), malgrat que en percentatges la pèrdua masculina fou major. Similarment, varen desaparèixer principalment a barris obrers, com al Poble Sec i el Poblenou. La recuperació fou molt ràpida, ja que en pocs mesos pràcticament totes les cases estaven en funcionament novament. També destaca el fet que cap comunitat va abandonar la ciutat per culpa dels incidents, ni tan sols transitòriament: d’una o altra manera, totes les religioses es varen mantenir a la ciutat. Per tant, els moments convulsos semblen ser purament anecdòtics al cap de pocs anys, i que no va modificar la contínua arribada de noves comunitats amb noves fundacions.
Però l’evolució immediatament posterior demostra que la Setmana Tràgica sí va tenir una greu influència. Apart de refer-se les cases ja presents, varen tenir que passar dues dècades fins que a finals dels anys 20 que la ciutat va arribar a igualar i superar les 110 cases existents l’any 1909. També el flux de comunitats noves es va deturar molt, tenint en compte que l’ascens havia sigut constant des de 1835, per sobre de tot tipus de circumstàncies. Des de 1909, determinats barris de la ciutat varen quedar proscrits, especialment aquells de població marcadament obrera: Poble Sec, Poblenou, Clot o Hostafrancs, on igualment els avalots varen tenir especial virulència. Apart de la frenada viscuda, la presa de posició de les comunitats femenines va ser similar a la de les masculines: pràcticament no es va tornar a fundar cap casa més en aquells barris considerats menys propicis, es va adoptar amb un criteri més selectiu i donant més importància a buscar zones propícies, que no les veritablement necessitades. Per altra banda, les cases que l’any 1909 varen sobreviure en aquests barris poc propicis, es varen mantenir gràcies al suport de minories adeptes. En uns casos l’associacionisme i la vida cultural de barri suplí aquesta mancança; en altres, el barri quedava abandonat.
9. Estancament generalitzat (1909-1925)
Entre 1910 i 1925 el nombre de cases a la ciutat va romandre pràcticament estancat, interrompent una tendència al alça de gairebé 70 anys. Només varen arribar dues comunitats:
* Les Germanes de la Consolació, d’arrel catalana, que varen fundar un col·legi (1912), i un orfenat (1913).
* Les Franciscanes Missioneres de Maria (1915), provinents de l’Índia però amb personal francès, s’encarregaren d’una escola gratuïta deixada per una altra comunitat (1915).
Inclús les Filles de la Caritat també varen aturar la seva inesgotable activitat expansiva, i només es fan càrrec d’una casa en aquests 15 anys.
Pot dir-se que varen arribar una comunitat de cada: una dedicada a l’ensenyament de pagament, i una altra al gratuït, de fonament més caritatiu.
Aquí podem observar com la Setmana Tràgica va afectar desigualment a les comunitats religioses, segons fossin les seves finalitats: aquelles dedicades a l’ensenyament de pagament continuen absents, no hi han de noves, però continua havent una expansió interna de les ja existents. Per altra banda, l’ensenyança de tipus caritatiu i benèfic sí es va veure afectada per un fre, no perquè proporcionés un ampli servei a tota la població necessitada, sinó pel canvi d’actitud adoptat des dels incidents de 1909: passen a conformar-se amb atendre a aquella població adepta, que estava d’acord amb la fòrmula oferta, i deixant postergada aquella part de la societat crítica amb el seu sistema. Es consolida una exclusió basada en criteris ideològics i morals que, a la llarga, va provocar que no hagués un augment d’establiments docents de tipus caritatiu.
El procés de fundacions de cases noves va continuar, encara que prou minvat, i va servir per anar configurant la redistribució sobre el territori ja dita, que prioritzava barris més favorables, accentuant els desequilibris ja existents. Per tant, la fundació de noves cases no va servir per cap tipus d’expansió, sinó per amagar les desaparicions i anar accentuant les desigualtats segons barri, classe i entorn social.
Entre 1910 i 1925 hi ha entre 105 i 110 cases obertes a la ciutat i en total només 2 comunitats noves a la ciutat dedicades a l’ensenyament. En canvi, sí arribaren 3 dedicades a altres finalitats, bàsicament sanitàries. En aquests altres àmbits no es nota a primera vista una frenada tan forta; però sí s’ha de ressenyar que cap d’elles no va arribar a la ciutat fins 1920, fent palesa una represa que per a les religioses de l’ensenyament fou cronològicament una mica posterior, com seguidament veurem.
10. La tercera onada (1925-1931)
Aquí finalitza un període d’estancament que havia durat quinze anys, tornant-se a emprendre la dinàmica de fundacions i d’arribades de noves religioses a la ciutat. Això assenyala una important reactivació, en tant que s’aconsegueix superar el traumàtic estancament sofert amb la Setmana Tràgica. Amés, aquest procés suposa una gran renovació d’espais educatius, que continuen redistribuint-se per la nova ciutat en dos àmbits oposats: d’aquelles religioses que s’allotgen a barris exclusivament propicis, i les que varen arribar per satisfer les noves necessitats generades a aquelles zones més necessitades, però menys ateses. En qualsevol cas, aquesta nova onada no és comparable a les precedents degut a la seva brevetat: no hi ha un augment massiu de la presència eclesial a l’ensenyament, limitant-se a un certa diversificació que tampoc modifica en absolut la secular divisió entre religioses dedicades a l’ensenyament de pagament i el gratuït.
10a. Reactivació dels instituts alts i mitjans: noves fundacions
A primera vista no es registra cap més comunitat dedicada a aquests estaments. De fet, des de 1895 el flux es va donar pràcticament per acabat durant dècades. Però les ja existents recobren la seva antiga força, i inicien un nou desplegament. Des de 1925 torna a haver moviment a la ciutat, destacant el procés de trasllat dels pocs col·legis que quedaven al Barri Gòtic cap a la Dreta de l’Eixample, culminant un procés de trasllat interromput amb la Setmana Tràgica. Amés es reprèn la fundació de nous Internats, reforçant-se la zona alta de la ciutat per aquest destí, dinàmica interrompuda cap a 1900, i que ara va rebre un nou impuls.
També és molt interessant el fet que aquesta nova empenta la lideraren especialment aquelles comunitats dedicades en els seus orígens a la ciutat als sectors socials més baixos, que han anat reconvertit i ampliant les seves activitats, i aconsegueixen prosperar amb aquestes noves dedicacions. En tot cas, això també respon al creixement d’una demanda que ressuscita i afavoreix aquest procés, en lloc de ser satisfeta amb noves comunitats de fora de la ciutat.
10b. Reactivació dels instituts modestos: fundacions i arribades (1926-1931)
Des de mitjans dels anys 20 torna a reactivar-se amb molta força l’arribada de noves comunitats femenines, després d’un estancament gairebé total. Varen arribar les comunitats següents:
* Les Missioneres Claretianes, d’origen català, que donen ensenyança gratuïta a Gràcia (1926).
* Les Serventes del Sagrat Cor, de fundació catalana, amb una escola parroquial a Collblanc (1928).
* Les Dames Apostòliques, vingudes de Madrid, amb una escola gratuïta a l’Esquerra de l’Eixample (1929).
* Les Esclaves de Maria Immaculada, de València, amb una escola a Can Tunis-Zona Franca (1929).
* Les Germanes dels Sants Àngels Custodis, del País Basc, amb una casa de Beneficència a Sant Gervasi (1929).
* Les Franciscanes Filles de la Misericòrdia, vingudes de Mallorca, amb una escola al Carmel (1930).
* Les Germanes de Nostra Senyora, vingudes d’Alemanya, amb una casa de beneficència a Sant Gervasi (1930).
Totes aquests comunitats destaquen per ser gairebé totes d’origen peninsular, tant català com de la resta d’Espanya. Com a excepció una comunitat alemanya (per primer cop), que tampoc va durar gaires anys al pla docent. Totes funden cases d’unes dimensions i possibilitats molt reduïdes, fundant una única casa en tots els casos, sempre dedicades al mon obrer i pobre, i continuen combinant l’ensenyament gratuït amb l’assistència sanitària i la beneficència. La principal raó que pot justificar aquesta allau viscuda és la gran massa immigratòria motivada per la propera Exposició Universal de 1929, que originà un creixement demogràfic encara més abundant que en dates anteriors. Aquesta circumstància porta al desmesurat creixement d’uns barris i el naixement de nous (Collblanc, Bon Pastor, Carmel, etc.), que necessitaven algun tipus de servei.
Curiosament, per altra banda les comunitats ja establertes a la ciutat per a aquests fins no es varen moure: no varen fundar cases noves, deixant així el camí lliure per l’expansió d’aquestes noves comunitats. Sembla que les reserves generades durant la Setmana Tràgica continuaven vives, i tota la massa immigratòria va tenir que ser coberta principalment per religioses de fora. Pot dir-se que la immigració que rep la ciutat també té el seu paral·lelisme amb les religioses que arriben en aquest moment, amb personal de tota Espanya.
Tot aquest dinamisme es reflexa en un creixement generalitzat, i de les 109 cases existents l’any 1925 es va passar a les 121 de 1931. Amb 7 comunitats noves dedicades a l’ensenyament, totes dedicades a la vessant socialment modesta. Apart també s’incorporen 4 comunitats amb altres finalitats, però on la sanitat ja no predomina.
11. La Segona República (1931-1936)
Les circumstàncies de la Segona República, malgrat el seu caràcter laic a ultrança, no va canviar l’estatus vigent en el moment de proclamar-se. Si més no, només va afectar als aspectes merament formals. Totes les comunitats adoptaren una sèrie de canvis basats en la imatge i les formes (per exemple, abandonar l’hàbit en públic), que les va permetre continuar les seves activitats sense aixecar suspicàcies, o al menys no ferir unes susceptibilitats creixentment presents. En general, existia una mútua complicitat amb els sectors socials afins que gaudien dels seus serveis, mantenint un mutu pacte discrecional. Jurídicament, la creació de societats anònimes i acadèmies laiques varen servir per adaptar-se al nou pla jurídic, salvant totes les seves propietats i mantenint les tasques d’ensenyament amb un vernís secularitzador.
El nou règim polític sí va afectar l’evolució en el fet que va provocar que l’arribada de noves comunitats s’interrompés en sec: les circumstàncies no eren propícies per establir-se, i si ho feren varen romandre inactives. Tan sols les Filles de la Caritat es varen fer càrrec d’una escola parroquial, sent l’única novetat d’aquests cinc anys.
Tot això fa que la presència de l’ensenyament femení de l’Església a la ciutat aturés el seu creixement; però tampoc que perdés terreny, ni molt menys. No va haver cap crisi ni desaparició, cap comunitat va marxar per culpa del règim republicà, i com a màxim alguns col·legis varen tenir que canviar d’ubicació per no ocultar prou bé el seu caràcter clerical. Les noves circumstàncies polítiques varen ser menys contundents del que podria semblar en un principi.
Això va fer que en el període no hagués gairebé cap trasbals estadístic: entre 1931 i 1936, la ciutat es manté exactament amb 120 cases, ni puja ni baixa. Com s’ha dit, no arriba cap comunitat dedicada a l’ensenyament; sí arriben dues dedicades a altres fins, bàsicament dedicades a la sanitat.
12. La quarta onada (1939-1970)
La Guerra Civil va tenir un impacte molt considerable. Quantitativament, de les 120 cases existents l’any 1936 varen quedar 112 acabada la Guerra. Malgrat els enormes estralls causats, amb la pèrdua d’efectius materials i humans, a diferència del cas masculí la recuperació de les religioses es va produir en un període sorprenentment breu i amb una prodigiosa vitalitat. Així, l’any 1945 ja havien 125 cases obertes, inclús superant les existents durant la República. En poc temps es varen reconstruir o traslladar les cases d’ensenyament, inclús trobant-se en condicions per fundar-ne de noves.
A la vegada també es va reprendre amb molta força l’arribada de noves comunitats, que ho varen fer amb una freqüència tan gran, que era similar a la de finals del segle XIX.
Varen ser les següents:
* Magdalena Aulina, arribades cap a 1933, amb un col·legi a Sarrià (1958).
* Missioneres de Crist-Rei, arribades l’any 1934, amb dos asils de nens i nenes a Sarrià entre 1940 i 1944.
* Les Alemanyes, vingudes del mateix país l’any 1939, amb un col·legi a Sant Gervasi.
* Les Concepcionistes Missioneres, vingudes de Castella, amb un col·legi (1940).
* La Companyia del Salvador, arribada l’any 1940 des de Madrid, amb un col·legi.
* Les Mercedàries de la Caritat, vingudes d’Andalusia l’any 1941, amb una guarderia (1971).
* Les Missioneres del Sagrat Cor, vingudes de Guipúscoa, amb un parvulari a Sarrià (1941).
* Les Assumpcionistes, d’origen francès però vingudes d’Espanya, amb un col·legi a Pedralbes (1942).
* Les Serventes de Sant Josep, vingudes de Castella, amb un col·legi a Vallcarca (1943).
* Les Franciscanes Pastores, amb dos col·legis a Gràcia (1944) i el Congrés (1950).
* Les Xaverianes, arribades de Madrid l’any 1944, amb un col·legi al Barri Gòtic (1951).
* Les Monges Blaves, vingudes de 1945 d’origen francès però amb personal de Catalunya, obriren un col·legi a Horta (1951).
* Les Esclaves del Diví Cor, arribades de la resta d’Espanya, obren dos col·legis a Sant Gervasi (1947) i Guinardó (1953).
* Les Religioses de Crist-Rei, vingudes d’Andalusia l’any 1948, amb un col·legi a Vallcarca (1951).
* Les Filles Pobres de Jesús, vingudes de Catalunya, amb un col·legi a Vallcarca (1950).
* Les Religioses de la Puresa, vingudes de Mallorca l’any 1950, amb un col·legi a Sant Gervasi.
* Les Filles de Jesús, vingudes de Castella, amb un col·legi a Gràcia (1951).
* Les Germanes del Sant Àngel de la Guarda, arribades l’any 1953 d’origen francès però amb personal espanyol, obren un col·legi cap a 1963 a Vallcarca.
* Les Religioses de Marymount, d’origen francés però amb personal nord-americà i irlandès, arriben l’any 1953 fundant un col·legi a Sarrià.
* Les Germanes de l’Amor de Déu, vingudes de Castella, funden dos col·legis al Turó de la Peira (1953 i 1963).
* Les Filles de la Verge dels Dolors, vingudes l’any 1953 i d’origen castellà, amb un col·legi a Horta (1960).
* Les Religioses dels Sagrats Cors, d’origen francès però amb personal espanyol, obren un col·legi a Sarrià (1954).
* Les Auxiliars Parroquials, vingudes l’any 1954 i d’origen basc, obren dues breus escoles (1959 i 1969).
* Les Missioneres Seculars, vingudes l’any 1955 i d’origen basc, amb una secció filial d’institut de Batxillerat (1957).
* L’Apostolat de Jesús, vingudes l’any 1955 d’origen madrileny, amb un col·legi al Guinardó (1957).
* Les Marianistes, d’origen francès però amb personal espanyol, amb un col·legi a la Verneda (1957).
* Les Germanes del Sant Àngel Custodi, vingudes l’any 1957 i d’origen català, amb dues breus cases.
* La Institució Filipense, fundada a la ciutat l’any 1959, amb un parvulari.
* Les Filles del Cor de Maria, arribades l’any 1962 i d’origen francès però amb personal espanyol, amb una llar de nois (1962) i un col·legi a la Prosperitat (1968).
* Les Croades, d’origen bolivià i personal andalús, amb un col·legi al Besòs (1963).
* Vita et Pax, d’origen navarrès, amb una guarderia a la Verneda-la Pau (1966).
* Les Filles del Diví Zel, vingudes d’Itàlia, amb un parvulari a Sarrià (1968).
* Les Benedictines de Nova Núrsia, vingudes d’Austràlia, amb una guarderia a la Vall d’Hebron (1968).
* Les Franciscanes de Seillon, vingudes l’any 1971 i d’origen francès però personal català, amb una breu escola a Roquetes (1975).
S’han de tenir les circumstàncies excepcionalment favorables del nou règim polític que afavoria la propagació de l’ensenyament de religiosos a tot l’Estat, i tot això tenint en compte les precàries condicions econòmiques i socials del país fins els anys 60. Però com sempre ha sigut habitual en el funcionament de les comunitats femenines, l’apertura de noves cases era una tasca molt més profusa que en cas masculí gràcies a la disposició de més mitjans humans i un requeriment menor de mitjans materials, però amb l’inconvenient de ser fundacions poc consistents en moments poc propicis i desaparèixer proporcionalment en etapes més crítiques, problema que es faria palès des de 1970.
El pensament i plantejaments d’acció a la societat varen ser inicialment els mateixos d’abans de 1936, consagrant un plantejament docent basat en la desigualtat social i accentuant tant la formació catòlica com la intel·lectual. Des dels anys 60 la manera de pensar va anar canviant: el Concili Vaticà II (1963) fou fonamental en la formació d’un nou pensament més socialment igualitari i compromès; però el fenòmen ja s’estava donant des dels anys 50 gràcies en bona part al Congrés Eucarístic de Barcelona. Els antics paràmetres desapareixien adquirint-se un missatge més proper i conciliador, d’un caràcter més compromès amb els sectors modestos, i amb la dificultat afegida d’una immigració galopant des dels anys 50. La facilitat de creació de cases per les comunitats femenines (amb uns mitjans humans sempre molt superiors als masculins) afavoreix el fet de poder estar presents a gairebé tots els barris de la ciutat, inclosos els més recents i marginals. L’anticlericalisme havia desaparegut com a posició ideològica, fet que també va facilitar el cobriment de totes les contrades de la ciutat. Inclús alguns dels barris més deprimits arribaren a tenir més d’una casa present, fet insòlit, i impossible en el cas masculí. Aquesta profusió de fundacions només és comparable a la viscuda al darrer terç del segle XIX. De totes maneres, el creixement pot dividir-se en dos períodes interns, ja que als anys 60 va minvar lleugerament en la seva inusitada rapidesa; malgrat que es va continuar a bon ritme, amb una mitjana d’una fundació per any.
En total, el creixement aconseguit en aquests 30 anys va ser fulgurant: de les 112 cases existents l’any 1939 es va passar a 164 l’any 1970, una mitjana de creació de dues cases d’ensenyament per any. A la vegada, l’arribada de noves comunitats també va ser molt important: fins a 34 comunitats femenines a la ciutat dedicades a l’ensenyament, gairebé una anual (entre 1910 i 1936 només havien arribat 12). Un nombre idèntic varen arribar-ne amb altres finalitats.
13. Replegament generalitzat (1970-2000)
Després d’arribar-se al punt àlgid de 164 cases l’any 1970, comença un procés de replegament irreversible es passa a 92 en el 2000: gairebé la meitat de les cases d’ensenyament desapareixen. L’evolució entre decennis ens mostra un descens entre 25 i 30 cases, enfonsant-se tot el progrés aconseguit anteriorment. En aquesta etapa final, no hi ha dubte que la nova Llei d’Educació de Villar Palasí (1969) va tenir unes conseqüències nefastes en les comunitats femenines. Aquesta Llei, per primera vegada, imposava uns requisits estrictes que retallaven considerablement les prerrogatives de les cases d’ensenyament de l’Església. Però en el cas de les cases femenines va ser encara més traumàtic que amb les masculines: fou llavors quan varen sortir a la llum les deficiències estructurals de moltes d’elles. La seva facilitat per aparèixer i estendre’s per tot arreu es veia contraposada per una manca de consistència de les seves fundacions. No havien prou mitjans ni condicions apropiades per renovar-se, reciclar-se i adaptar-se al nou status legal, massa exigent per arribar-ne. Com en el cas masculí, les religioses es veuen obligades a tancar cases per concentrar recursos, i mantenir aquelles més assequibles de mantenir-se en regla. Però en aquest cas el resultat és gairebé catastròfic, desapareixent més de 70 cases en 30 anys, i retornant a uns nivells quantitatius semblants als existents a finals del segle XIX.
Malgrat el gran nombre de desaparicions, les pèrdues no es reflecteixen de la mateixa manera segons zones a la ciutat. Es pateixen principalment a aquells barris amb un gran nombre de cases (per exemple, Gràcia passa de 14 a 3 cases en 30 anys), i també als barris mitjans i alts (per exemple, la Dreta de l’Eixample passa de 16 a només 9 cases en 25 anys). A la vegada, les fundacions en els barris modestos es mantenen i desapareixen molt poques; en aquest cas, si ho fan es dona quan l’ensenyament públic ja té una presència suficient per absorbir la demanda existent. Això vol dir que a la crisi iniciada des de 1970, les cases que es tanquen no només son aquelles que pateixen una major precarietat, ja que també s’intenta mantenir una certa lògica en la distribució general resultant de centres docents a la ciutat i mantenir l’ensenyament allà on calgui, atenent a tothom, i a tot arreu dins la ciutat. Com a resultat, la desaparició de centres es va fer amb un cert ordre general i provocant un reequilibri que acabava amb les grans concentracions de centres en zones molt determinades, tradicionalment addictes i favorables, i es manté la seva presència en zones més modestes. Inclús barris com Sarrià i Sant Gervasi, zones particularment selectes i afins, perden cases i deixaren de tenir preponderància numèrica, encara que el seu caràcter de barris escolars va desaparèixer només en part.
Després de la forçada reestructuració del panorama educatiu durant els anys 70, es varen afegir dos factors negatius més: per una banda el descens de la natalitat, que ha anat guanyant protagonisme durant els anys 80, i s’ha aguditzat als 90. A la vegada, la manca d’efectius humans i de vocacions religioses ha portat inclús a la marxa i desaparició d’algunes comunitats de la ciutat. Això ha provocat que el descens hagi continuat a un ritme similar, amb una mitjana d’una dotzena de desaparicions per quinquenni excepte al període 1995-2000 en què el descens és nomes de 94 a 92 cases, mostrant-se certs símptomes d’estabilització. Sembla que el procés de reestructuració ja està tocant a la seva fi, i en cap moment pot dir-se que es produeixi un fenòmen de substitució a càrrec del sector públic o de l’ensenyament laic privat.
La diferència amb l’etapa anterior és abismal: no es va establir ni una sola comunitat més dedicada a l’ensenyament, comparat amb les 34 anteriors. En canvi, una dotzena de les ja presents deixen aquesta tasca durant aquesta època, abandonant la ciutat o dedicant-se a altres activitats. Sí va continuar la implantació de comunitats dedicades a altres finalitats que, igualment, també ha sofert un fre gairebé total des de principis dels anys 90. En aquests darrers temps la dedicació primordial és el món marginal, deixant l’ensenyament com una tasca sobradament coberta per les comunitats presents.
Definitivament, el futur del sector educacional han passat a estar sota càrrec d’altres fòrmules més dinàmiques (iniciativa pública, i laica privada), quedant les comunitats femenines en un paper encara predominant; però encara per estabilitzar-se i consolidar-se.