L’ensenyament de nens i nenes a la ciutat de Barcelona ha estat dominat durant varis segles per comunitats religioses catòliques, que durant segles es varen anar establint a la ciutat. El desenvolupament d’un teixit educatiu a la societat barcelonina al llarg del temps ha estat paral·lel i a la vegada inseparable, a la presència de nombroses comunitats masculines i femenines que han dut a terme aquesta tasca. Com a garant de la cultura durant segles, l’Església ha tingut una gran avantatge davant l’Estat i altres individus particulars per dur a terme una tasca educativa, sempre supeditada a la seva ideologia i les seves creences. Amés, en el cas d’Espanya, l’Església ha tingut i mantingut un paper molt present i perdurable en l’estament educatiu. Durant molt de temps, degut a les circumstàncies polítiques viscudes a Espanya als darrers segles, el seu domini ha sigut pràcticament total i encara avui en dia representa una porció molt important de l’ensenyament privat a tot l’Estat.
Fins ara s’ha donat més relleu a l’estudi d’aquelles iniciatives i personalitats que, malgrat ser molt minoritàries en el seu moment, amb posterioritat han demostrat tenir gran valor i significació pel magisteri i la pedagogia moderns, tant pel seu caràcter pioner innovador i revolucionari.
Encara no existia un estudi en detall del paper de l’Església a Barcelona en aquest camp. Això s’ha produït degut al seu gran predomini que es perllonga fins els nostres dies, un fet encara quotidià i sense que calgui retrocedir a èpoques passades per imaginar-nos quina era la situació. La seva falta d’excepcionalitat li treu un punt d’interès. Un altre escull que dificulta el seu estudi és tota la polèmica que envolta a qualsevol dels temes relacionats amb l’Església a Espanya, que fa molt difícil examinar el tema amb certa distància i objectivitat. Convertida durant segles en un poder de gran influència a Espanya, l’Església ha tingut en l’ensenyament un dels seus camins preferits per influir a la societat espanyola.
Amb el pas del temps, el paper educatiu de l’Església s’ha vist com un món creixentment antiquat i endarrerit en uns casos, conservador i elitista en uns altres i sempre com a monopolitzador de la vida educativa espanyola i a la vegada mancat de dinamisme degut a la manca d’un control efectiu de l’Estat i d’opcions alternatives fortes que obliguessin a la seva renovació des del punt de vista pedagògic. La pràctica absència d’iniciativa estatal durant segles, així com d’iniciatives privades, fan que l’ensenyament en mans de comunitats religioses sigui gairebé únic i exclusiu durant segles, des del seu naixement. Tot això ha convertit el tema en molt delicat, poc agradable i interessant inclús amb cert afany de “superar-lo” i deixar-lo enrere.
Apart d’opinions i perspectives d’anàlisi d’aquest fet (que podrien arribar a ser molt dispars), la qüestió és que aquest aparell docent de l’Església va existir, fou immens i fonamental en la caracterització de la societat espanyola durant segles i la seva influència ha arribat fins els nostres dies.
1.1 El cas de Barcelona
L’estudi es redueix a Barcelona, donat que un estudi a nivell català o espanyol faria pràcticament interminable la tasca d’estudi. Amés la ciutat per si sola és, encara avui en dia, un cas d’ensenyament únic a Espanya i inclús a Europa. No destaca només pel gran pes específic que aquest tipus d’ensenyament va tenir, sinó també per la gran varietat de comunitats, tant masculines com femenines, que s’hi varen establir amb aquest objectiu: pràcticament totes les comunitats amb una mínima importància arreu del món catòlic varen tenir o encara tenen una presència a Barcelona. I la gran majoria varen dur a terme tasques docents, fos o no fos la seva finalitat. La ciutat va ser influïda de manera considerable en tots els nivells socials i fou un element definitori i indispensable per entendre la societat barcelonina dels darrers dos segles.
Amb Barcelona només es poden comparar alguns casos a nivell espanyol (algunes poblacions catalanes, o Bilbao), on el paper d’institucions educatives catòliques també fou molt present; però en cap cas va haver la diversitat, la quantitat i el dinamisme fundacional que Barcelona ha arreplegat durant els dos darrers segles.
1.2 Característiques fonamentals de cada establiment educatiu
Cadascuna de les fundacions docents a Barcelona és estudiada en els seus trets fonamentals i sempre dintre del que les fonts trasllueixen i permeten veure o deduir. Però té que ser estudiat acceptant-hi algunes característiques que li han sigut inherents durant molts anys.
A) En primer lloc, les fundacions es distingeixen sempre segons si el seu personal integrant és masculí o femení, ja que fins fa molt poc aquesta divisió es corresponia amb un ensenyament separat i respectiu per nois i noies (a excepció de casos molt puntuals). Aquesta separació s’aplica en tots els capítols de l’estudi, ja que la separació per sexes tant en el professorat com dins l’alumnat ha sigut omnipresent i fins i tot obsessiva.
B) En segon lloc, el caràcter essencial de la fundació. Com aquesta ha tingut diverses fórmules al llarg del temps, es tenen en compte totes aquelles cases on s’hagués impartit qualsevol modalitat d’ensenyament, encara que no fos aquest l’únic objectiu i actualment poguessin semblar molt allunyades d’aquest camp.
* En primer lloc, Monestirs i Convents. Són cases de vida en comunitat, amb una estricta regla de vida i de treball i inclús en clausura en bastantes ocasions (principalment amb els ordes religiosos femenins). Cronològicament varen ser les primeres cases en dedicar-s’hi; però com a activitat afegida, circumstancial i gairebé mai fonamental en el seu modus vivendi. Sobretot durant l’Edat Mitjana, quan aquestes Ordes eren les úniques comunitats presents a la ciutat i a l’Edat Moderna encara eren majoritàries. En el cas concret de Barcelona, varen ser ràpidament desplaçades quan varen aparèixer comunitats creades específicament pel tema educatiu. Els fets de 1835 també varen contribuir a aquesta ràpida transició. A la resta d’Espanya, les cases d’ensenyament a càrrec d’Ordes ja són comptadíssims.
* En segon lloc, les pròpiament dites cases d’ensenyament fundades com a tals. Poden dividir-se en dos grans grups: les de pagament i les de caràcter benèfic-caritatiu:
- Els Col·legis. Aquesta denominació corresponia antigament als centres pels sectors socials mitjans i alts de la societat i pels quals s’havia de pagar (un luxe a l’abast de pocs durant molts anys). Molts d’ells tenien places gratuïtes per part del seu alumnat o els tenien en dependències apart i amb un tracte sovint diferenciat. Solien ser centres propis o de lloguer, en tot cas prou ben equipats per l’època. Podien ser Internats (alumnes que vivien tot el dia al centre, excepte durant les vacances), o Externats (alumnes que només varen per rebre classes). L’ensenyament podia abastar tots els nivells: preescolar, elemental, 1a i 2a ensenyança i comerç (molt en boga llavors). Actualment s’entén per col·legi tot aquell establiment privat d’ensenyament, ja que tots són de pagament, però molt més accessibles. La transició a l’actual concepte de col·legi es va donar als anys 50 i 60 del Segle XX.
- Les Escoles. Eren centres pels sectors mitjans i baixos, amb un component caritatiu i piadós molt accentuat. Les seves places solien ser totes gratuïtes, o part d’elles de pagament molt mòdic. Solien ser locals molt modestos, dependents d’altres organismes: la parròquia, centre obrer, patronat catòlic, un particular mecenes, annex a un col·legi, etc. L’ensenyament sol ser de caràcter elemental. Havien alguns casos intermedis de col·legis assequibles de preu, però normalment les diferències entre les dues categories són molt marcades. Actualment s’han convertit en col·legis, eliminant-se tota diferència segons pagament, qualitat de l’ensenyament o de les instal·lacions i sense esperit caritatiu.
- Els Tallers o Obradors. Molt semblants a les escoles, amb un ensenyament específicament tècnic o diversos oficis artesanals per sectors socials modestos. També podien incorporar ensenyament elemental, però amb un paper secundari. Equivalents a les actuals Centres de Formació Professional o Instituts Politècnics.
Actualment aquestes tres categories pràcticament s’han fos entre elles convertint-se en col·legis, limitant-se a diferenciar-se pels respectius cicles formatius que imparteixen.
* Després hi havien diverses cases de tipus sanitari o assistencial que incloïen l’ensenyament com un apartat accessori dintre de la seva activitat:
- Les Sales d’Asil. Eren per a nens i nenes molt petits, o inclús nadons. Apart dels cuidats elementals corresponents, sovint rebien ensenyança dintre de les possibilitats del centre. Han sigut els únics centres que podien ser mixtes des de bon principi. Equivalents a les actuals Guarderies.
- Els Orfenats. Centres d’acollida per a nens i nenes sense pares, o sense un d’ells. Com la seva permanència al centre és constant, rebien una formació completa i constant on l’ensenyament era una faceta més de la seva vida. Actualment no queda gairebé cap i aquestes competències han sigut assumides per l’administració pública. La baixada de la natalitat i noves formes d’atenció al menor també han afavorit la seva desaparició.
- Els Asils. Es corresponen amb la descripció anterior, però també poden acollir nens i nenes que no siguin orfes i que han sigut separats dels seus pares per diverses circumstàncies adverses. Actualment es correspondrien amb els centres d’acollida de menors.
- Els Hospitals Infantils. Establiments sanitaris, específics per a la infància. Degut a la manca dels mitjans mèdics actuals, les malalties eren més abundants i difícils de curar. Això obligava a internaments amb llargues convalescències, durant els quals rebien l’ensenyament adequat a la seva edat. Actualment això està pràcticament eradicat i per tant centres d’aquestes característiques ja no en queden.
- Els Correccionals. Es tracta de centres d’acollida de nens i joves, que tant podien ser d’acollida voluntària com de reclusió forçosa. De caràcter reclusiu i tancat, oferien serveis de protecció per a nens sense torçar i de reeducació per joves ja torçats. En el cas dels homes solien ser delinqüents; amb les dones, prostitutes. En tots dos casos, vagabunds i mandrosos. Actualment aquesta actuació ha derivat en altres fórmules de reinserció, contràries a la reclusió i que estan tant en mans de l’administració pública com en comunitats religioses dedicades específicament a aquesta tasca.
C) Nom de la fundació. En tots els casos s’exposa el nom de la casa. Si no va tenir-ne, s’intenta denominar-la amb un nom el més aproximat a les seves funcions (casa d’ensenyança, residència, noviciat...). També es diu l’antiga denominació si es que va ésser canviada. Si l’antic nom estava en castellà, simplement es tradueix. Si aquest tenia unes peculiaritats molt remarcables, s’obvia la traducció i se li posen cometes.
D) L’adreça intenta especificar al màxim la localització de cada casa, fet gens fàcil sobretot amb les fundacions més remotes i ja desaparegudes. També s’esmenten els canvis de denominació de carrers i de numeració, si han escaigut.
E) També es dona una cronologia corresponent a l’apertura i la clausura de cada casa, amb una precisió si no exacta molt aproximada. Només hi ha una puntualització que, per la seva reiteració, no ha calgut ressenyar. Es tracta del període 1936-1939, durant el qual el 100% de les cases varen desaparèixer. Per tant, no ha calgut especificar-lo en tots els casos perquè es dóna per entès. Només en alguns casos, en què la casa es reobrí més tard de 1939, ha calgut especificar-lo.
1.3 Criteris de classificació dels establiments educatius
Amb aquestes premisses, els centres es classifiquen segons tres criteris: jurídic (segons les comunitats religioses a les que hi pertanyen), geogràfic (segons els barris de la ciutat) i cronològic (segons el moment de la seva fundació).
A) La classificació jurídica agrupa els centres segons la comunitat religiosa a la que pertanyen. A la vegada, les associacions estan ordenades segons la seva arribada cronològica a la ciutat. També s’especifica la seva categoria jurídica (Orde, Congregació, Institut, Societat de Vida Apostòlica, Institut Secular...), una divisió que en el fons no és decisiva, ja que cada associació té el seu caràcter propi. En cada cas es donen unes breus pinzellades molt superficials a mode il·lustratiu, tenint en compte els plantejaments de cada comunitat en l’educació i la seva evolució a la ciutat.
B) L’àrea geogràfica estudiada es basa en l’actual terme municipal de Barcelona, molt diferent al que existia a principis del Segle XIX, afegint els antics termes municipals de Sants, Les Corts, Sant Gervasi, Gràcia, Sant Andreu i Sant Martí (agregats l’any 1897), Horta (1904), Sarrià i Vallvidrera (1921) i l’afegiment de la Zona Franca (anys 30). Per a l’estudi, l’abans i el després de les agregacions no suposa cap modificació.
La classificació agrupa les cases segons la divisió actual per barris, que té l’avantatge de definir amb prou precisió tant l’àrea dels antics nuclis urbans com dels nous barris que nasqueren posteriorment a les agregacions. L’àrea dels antics termes municipals té la dificultat de ser massa grans, progressivament heterogènies i poc tenen que veure amb la configuració urbana actual. Les divisions per districtes tampoc serveixen: responen a un criteri purament administratiu, sovint parteixen antics barris, han canviat massa vegades de forma i són massa diferents entre elles. D’aquesta manera es poden donar unes dades estadístiques prou homogènies i susceptibles de nombrosos anàlisis posteriors.
En tots dos casos, cadascuna de les fundacions apareix amb la mateixa informació tant en una classificació com en una altra. Només hi han petites variacions, en funció de les necessitats de cada ordenació, que permeten matisar o revelar alguns detalls imperceptibles a primera vista (per exemple, a l’ordenació per barris s’especifica la situació anterior i posterior del centre, si és que havia patit trasllats).
C) En el cas de la classificació cronològica, per evitar reiterar la informació abans dita, es limita a oferir-se a mode de quadre estadístic. Les fundacions apareixen classificades per ordre cronològic de fundació, precisant la seva duració, comunitat a la que pertanyen i el seu barri. Si es vol més informació sobre cada fundació, és millor anar a les dues classificacions anteriors.
1.4 Principals efemèrides
Apart de la pròpia dinàmica de les comunitats religioses establertes a la ciutat, sempre han estat subjectes a nombroses circumstàncies tant pròpies de la ciutat com d’àmbit estatal i tant de caràcter legislatiu com polític i social. Totes varen influir en la seva mesura i expliquen la particular evolució de la ciutat en aquest camp.
1766-1776: El Bisbe de Barcelona, Josep Climent, durant el seu mandat organitza deu escoles gratuïtes a la ciutat a les respectives parròquies.
1809: Reial Decret de Josep Bonaparte que suprimeix totes els ordes religiosos i expropia els seus bens.
1812: La Regència dona beneplàcit a aquesta situació dintre del nou règim.
1814: Decret de Ferran VII autoritzant a tots els religiosos per reintegrar-se als seus convents i recuperar les seves propietats.
1815: Reial Decret de Ferran VII convidant als superiors de tots els convents d’Espanya perquè obrin escoles gratuïtes per a nens (novembre). A Barcelona va tenir seguiment per la meitat de comunitats aproximadament. Retorn de la Companyia de Jesús i retorn de totes les seves propietats.
1820: Expulsió dels Jesuïtes (agost). Supressió dels ordes monacals (octubre), excepte els Escolapis i cases per missioners. Desamortització dels seus bens (setembre).
1821: Decret que reduïa el nombre de cases religioses a Espanya a aquelles que tinguessin un mínim de membres (maig). Això va suposar la desaparició de tots els col·legis-convent de Barcelona, més reduïts en efectius humans respecte a la resta de cases. També varen ser closos molts altres convents, ja que el Decret fou aplicat amb força arbitrarietat.
1823: Restabliment dels ordes religiosos inclosos els Jesuïtes.
1824: Ferran VII reitera la invitació a obrir escoles gratuïtes als convents. En aquest cas, el seguiment a Barcelona fou nul.
1835: Supressió dels Jesuïtes (juliol). Crema generalitzada de convents a Barcelona (25-26 de juliol).
Supressió dels ordes monacals i altres (octubre). A Barcelona, exclaustració de totes les comunitats masculines i femenines. Tan sols varen quedar exemptes les dedicades a l’ensenyament.
1836: Reial Decret de supressió de tots els ordes i congregacions religioses i confiscació de tots els seus bens i possessions (març). Es mantenen les cases d’Escolapis i dels Hospitalaris de Sant Joan de Déu, per dedicar-se a l’ensenyament i sanitat respectivament; però supeditades a l’Estat i jurídicament ja no existents com a comunitats religioses legalment reconegudes.
1837: Llei que confirma el Decret anterior.
1843: Llei que també converteix en bens de l’Estat les possessions del clergat regular.
1845: Comença a buscar-se una reconciliació amb la Seu Apostòlica.
Llei que retorna al clergat els seus bens (abril). Els Escolapis tornen a ser considerats legalment com un orde religiós. A Barcelona, les comunitats femenines comencen a retornar als seus convents a Barcelona.
1851: Concordat amb la Santa Seu. Totes els ordes religiosos tornen a la legalitat i reprenen les seves activitats (dintre de les possibilitats de cadascuna), malgrat que les comunitats masculines encara pateixen certes restriccions per a la seva expansió. Retorn de les propietats confiscades en mans de l’Estat; però com en bona part ja havien sigut venudes a particulars, la mesura tingué poc efecte.
1857: Llei Moyano d’Instrucció Pública. Els religiosos d’ambdós sexes varen ser autoritzats a exercir la 1a i 2a ensenyança sense la titulació corresponent i sense gairebé restriccions legals. Sense grans modificacions, aquesta situació es va mantenir durant gairebé un segle.
1868: Supressió dels Jesuïtes (octubre). Supressió de les fundacions de religiosos i religioses fetes des de 1837, exceptuant les dedicades a l’ensenyament i beneficència (les de 1836, més les Filles de la Caritat). Confiscació dels bens dels ordes religiosos suprimits. El Concordat queda virtualment derogat. Autorització als Escolapis per continuar en funcionament (novembre).
1874: La Restauració ressuscita la vigència del Concordat de 1851 i per tant totes les disposicions aprovades des de 1868 queden derogades.
1900-03: Diverses disposicions legals (decrets i ordres) que legislen i intenten reordenar el panorama docent a l’Estat amb un clar objectiu de reduir l’ampli camp d’acció dels religiosos. El paper predominant i independent dels religiosos, en tots els casos, no varià.
1909: Setmana Tràgica de Barcelona (juliol). Incendi de nombrosos edificis, temples i escoles en mans de religiosos i associacions catòliques.
1910: Ley del Candado. Prohibició d’establiment de noves associacions religioses al Estat sense autorització prèvia. Fou pràcticament inoperant.
1923: Reial Ordre que subvencionava a ordes i congregacions dedicades a l’ensenyança.
1932: Decret de dissolució dels Jesuïtes (gener). Confiscació dels seus bens i propietats, que normalment són reoberts com a Escoles públiques de l’Estat.
1933: Llei de Confessions i Congregacions Religioses (juny). Es prohibeix a tot estament eclesial d’exercir l’ensenyament en tots els seus nivells, excepte per als seus ministeris (noviciats i postulantats). Com les cases i propietats dedicades a aquests fins no foren confiscades, l’activitat docent va continuar legalment, encoberta sota fórmules laiques.
1936: Esclat de la Guerra Civil (juliol), quedant Barcelona dins la zona republicana. Moltes cases de religiosos són incendiades i algunes totalment destruïdes.
1938: Restabliment dels Jesuïtes a la zona nacional.
1939: Derogació pel govern franquista de la Llei de Confessions i Congregacions Religioses (febrer) i de totes les disposicions aprovades durant la República.
1952: Congrés Eucarístic Internacional celebrat a Barcelona, que va suposar una decisiva revitalització i impuls de l’acció i pensament docent de l’Església barcelonina.
1959-63: Concili Vaticà II. Profunda transformació de l’Església Catòlica ens els seus fonaments formals, doctrinals i pràctics que no fan més que confirmar i potenciar la trajectòria de l’Església a Barcelona.
1969: Llei d’Educació (Villar Palasí). Llei radicalment diferent als plans d’estudi anteriors, molt més exigent i menys indulgent amb l’Església. Va suposar un fre generalitzat.
1975: Comença un descens progressiu de la natalitat, provocant i aguditzant el retrocés de l’ensenyament de l’Església a Barcelona. Des de llavors, han desaparegut moltes cases.
1.5 Les fonts utilitzades
Les fonts es divideixen, bàsicament, en quatre vessants: les genèriques, les específiques, d’organismes oficials o vinculats a l’Església i estadístiques.
A) A les fonts genèriques destaquen amb llum pròpia les extenses obres de Ramón Albó (1901 i 1910) i Cayetano Barraquer (1905-17), que ofereixen substancials dades dintre dels camps que cobreixen. Dintre de les publicacions més recents destaquen elDiccionario de Historia Eclesiástica de Aldea, Gatell i Marín (1972), molt útil en el seu moment però actualment força superat. I sobretot el Catalònia Religiosa (1991), primer gran esforç de síntesi per presentar totes les fundacions eclesials a Catalunya en tots els àmbits. També és exemplificador el llibre d’Ana Yetano (1988) com a únic intent recent que intenta dur a terme la realització d’un directori de centres docents a Barcelona (1900-1920), però molt senzill i sense entrar en profunditat en cada cas.
B) Les fonts específiques corresponen a les publicacions dedicades en a una comunitat religiosa en concret. En aquest cas les dificultats no eren menors, ja que en molts casos no havien publicacions monogràfiques d’aquesta mena. En altres sí que n’hi havia, però per la seva antiguitat o escassa difusió ha sigut difícil o impossible trobar algun exemplar.
C) A les fonts d’organismes eclesiàstics sobresurt el Butlletí anual de l’Arquebisbat de Barcelona (vulgarment dites gallofes), que des de 1929 i amb escasses interrupcions ens ofereixen una complerta relació de les cases existents a la ciutat, amb una fiabilitat i una renovació anual prou fiable.
Per altra banda, tenim les Guies d’organismes d’àmbit estatal com són la CONFER (Conferencia Española de Religiosos) i la FERE (Federación Española de Religiosos de la Enseñanza). En el cas de la CONFER les seves publicacions no apareixen fins els anys 50 del Segle XX i serveixen per corroborar tot allò extret dels Butlletins de l’Arquebisbat. En el cas de la FERE, únicament dedicada a establiments educatius, dona moltes més dades sobre cada fundació; però fins 1970 només contempla els col·legis d’ensenyament secundari i això limita molt la seva ajuda. El cas les Guies de la URC (Unió de Religiosos de Catalunya), és l’equivalent català de la CONFER; però tan recent (1988), que aporta ben poc a un treball tan ampli en sentit cronològic com és aquest.
D) Dintre de les fonts estadístiques destaca l’Anuari Estadístic de Barcelona, que des de 1902 fins 1920 és la principal font que cobreix aquest període. La dificultat era més gran, ja que la seva fiabilitat és molt menor.
El Anuario Eclesiástico de España és molt fiable, malgrat que sent publicat durant més de 20 anys (1815-1936), només ofereix dades entre 1916-19 i 1926-28.
Les altres fonts són menors, ja que solen ser puntuals i referents a un únic any. Potser caldrien destacar el Anuario Católico Español (1953-68), amb 6 volums però només el primer ofereix dades. I la Guía de la Iglesia en España (1954-), que ofereix dades soltes a molts dels seus números però que en conjunt són útils; des de 1970 no ofereix res.
També ha tingut un paper fonamental (apart de feixuc) la utilització de dades de totes les guies de Barcelona publicades a la ciutat des del principi del gènere (1778) fins els anys 40 del Segle XX quan altres fonts ja oferien dades amb més assiduïtat i precisió. En total, unes 140 guies de les quals la meitat oferien dades d’algun tipus. Malgrat les seves imprecisions (i el recurrent vici de copiar-se unes a les altres, sense renovar-se ni contrastar els canvis donats), aquest és recurs principal per omplir tot el Segle XIX. A força de comparar i interrelacionar, l’esquema resultant ha sigut més fiable del que es podia pensar a priori.
En resum, es pot dir que totes les fonts utilitzades han sigut suficients per formar un directori prou rigorós que han deixat poques incògnites i incerteses per descobrir (almenys, moltes menys de les que cabria esperar) i que no malmeten l’estructura del treball. No cal dir que l’amplitud i fiabilitat de les dades disminueix quan més antigues són les fonts i a la vegada han quedat petits forats cronològics que han sigut difícils d’omplir. Òbviament, el període millor cobert és el Segle XX, on combinant les principals fonts abans citades es poden omplir tots els forats. Els segles anteriors han tingut que ser omplerts amb les guies de Barcelona i les fonts específiques. Tot això ha portat a fer un treball fonamentalment més estadístic que analític o d’assaig, encara que no falta el plantejament d’algunes qüestions i possibles respostes d’una manera molt genèrica sense entrar en detalls.
En tot cas, el treball ofereix una exactitud suficient com per comprendre un fet tan present dintre de la societat civil catalana i convertir-se en una eina útil per historiadors i investigadors, tant de l’Església com del món de l’ensenyament i en conjunt de la Història de Barcelona i els seus barris.
1.6 Els quadres estadístics
Els quadres resumeixen a grans trets l’evolució en el temps de l’ensenyament eclesiàstic a la ciutat, vist des de múltiples òptiques. A la vegada, també s’inclouen alguns comparatius entre Barcelona i Espanya, a mode il·lustratiu.
A) Comunitats masculines i femenines dedicades a l’ensenyament a Barcelona.
B) Centres d’ensenyament masculins i femenins classificats per barris.
C) Evolució cronològica dels centres masculins i femenins a Barcelona, segons comunitats.
D) Evolució cronològica dels centres masculins i femenins a Barcelona, segons barris.
E) Evolució cronològica conjunta a Barcelona, segons barris.
F) Evolució cronològica del nombre de comunitats dedicades a l’ensenyament a Barcelona.
G) Nombre total de comunitats docents presents a Barcelona per períodes.
H) Centres masculins i femenins a Barcelona, ordenats per ordre cronològic fundacional.
I) Comunitats masculines i femenines establertes a Barcelona, no dedicades a l’ensenyament.
J) Comunitats masculines i femenines dedicades a l’ensenyament, a Barcelona i Espanya.
K) Comunitats masculines i femenines establertes a Espanya, no dedicades a l’ensenyament.
L) Comunitats masculines i femenins desaparegudes, dedicades a l’ensenyament a Espanya.
M) Comunitats masculines i femenins desaparegudes, no dedicades a l’ensenyament a Espanya.
N) Total de comunitats masculines a Espanya, per ordre alfabètic.
O) Total de comunitats femenines a Espanya, per ordre alfabètic.