ITINERARIS

A primer terme tenim el veïnat de Vilartolí i l'Anyet marca el paisatge amb la seva horta. Si el seguim cap a les muntanyes veurem on neix, Requesens, a peu de la característica silueta del Puig Neulós (1260 m.) amb el seu repetidor. Des del Dolmen i mirant a ponent veurem una vall que ja és terme de Sant Climent. Després de caminar uns cinquanta metres entre estepes trobem un camí que prenem durant uns cinc minuts en direcció nord fins que trobem un punt que ens permeti remontar l'altre vessant de la vall entre olivassos i herms. Un cop arribem a la part alta trobarem el Camí de Muntanya que, de nou cap el nord, ens conduirà a la propietat d'en Torres. Els seus límits són inconfussibles: l'activitat ramadera actual comporta camps tancats per filats i pastors elèctrics.

Quan trobeu el primer filat i camps conreats veureu a la vostra esquerra, segons el sentit de la marxa, un camí que enfila cap un racó ple d'alzines i estepes. Allà al bell mig i trobareu el Dolmen del Prat Tancat.Recuperem el camí que hem deixat i sempre de cares a Puig Neulós —el cim més alt de l'Albera— ens dirigim cap el Mas d'en Torres a Vilartolí. Quan som a un centenar de metres veiem que a la seva dreta, més al nord hi ha un corral. Prenem la pista en la seva direcció i passem de llarg. En un punt on el camí descriu una semicircumferència trobarem, en l'orígen del seu radi, el Dolmen de les Tires Llargues.

Continuem per la mateixa pista i en un moment donat, al costat d'un vinya, ens en trobem una altra. La prenem en direcció Nord i al cap de poques passes arribem al Dolmen de la Gutina. Documentat per primer cop l'any 1316 fou visitat pel mateix investigador francès l'any 1866. L'any 1879 va ser citat per l'Antoni Balmanya. No fou fins 1923 quan Pere Bosch i Gimpera i Lluís Pericot i Garcia realitzaren la primera excavació. Entre les diverses restes trobades cal destacar un vas campaniforme internacional mixt (bandes impreses i cordes) reconstruït sencer, i un micròlit geomètric en segment de cercle de sílex melat, tots trobats durant l'excavació de l'any 1982 realitzada per Josep Tarrús i Galter i Júlia Chinchilla i Sánchez. Estan dipositats al Museu Arquitectònic de Sant Pere de Galligans (Girona). Data aproximada de construcció entre 3.500-3.200 a.C.

Sota mateix del dolmen hi ha l'Estany de la Rajoleria. El nom té orígen en l'extracció que antigament es feia dels seu fang negre per fer-ne rajoles. Un bon lloc per esmorçar. Continuant la pista, sempre en direcció nord, veurem com s'endevina un traçat entre parets i penyes mig perdut entre estepes, argelagues i ginesteres. És el camí vell, abandonat, que podem recuperar ni que sigui per reviure per un moment les passes que al llarg de tants segles el van trepitjar. Per un itinerari o altre arribarem al limit de la finca d'en Torres i allà hi trobarem el Menhir de la Murtra. També dit "Pedra Gentil". Citat el 1879 per Antoni Balmanya i Ros. El juny del mateix any una comissió de l'Associació Catalanista d'Excursions Científiques (Cèsar-August Torra, Ursino Mitjans i Esteve Sunyer i Gasòliba) el visita i en fa croquis i dibuixos. No ha estat excavat mai científicament. Pel tipus arquitectónic del menhir i sobretot per la cronologia dels sepulcres megalítics de l'entorn podem deduir que fou construit entre el 3.500-3.000 a.C.

Entre vinyes, i sota una coberta de teules trobem la següent fita en l'itinerari. Encara que el propietari s'entesti a dir que és un invent de lletra ferits el Dolmen del Coll del Pal s'identifica per les parets inconfussibles. Per altra part, l'actual utilització, des de fa anys, com a refugi per pagesos i passavolants atrapats per les inclemències climatològiques ens ofereix una justificació històrica per l'estratègia dels "ocupes" d'avui. Joan Calverol i Puquet, d'Espolla, creia que en la cabana agrícola s'hi emmascaraven les restes del que podia ésser una construcció dolmènica i així l'havia mostrada els anys 1971 i 1982 a alguns especialistes sense aclarir-ne gaire res. Part de la teulada de la cabana que emmascara el monument caigué l'estiu de 1986, a causa dels incendis que patí la contrada. Situat cronològicament entre el 3.200 i el 2.700 a.C. (GESEART "Dolmens d'Espolla")

Deixem el dolmen direcció cap a migdia, pel camí de retorn cap a Espolla. A la nostra dreta trobarem els horts de la Gutina i, cinquanta metres més endavant, el camí que ve de Vilartolí. Enfilem una pujada suau, emporlanada, i en el seu punt més alt trobem a l'esquerra un vell camí abandonat que va servir en el seu moment per treure llenya. L'agafem per anar enfilant-nos amb un tros final francament dret cap el cim del Pal. Els darrers metres, que han de servir per coronar el turó, els farem per la cresta altre cop entre estepes i argelagues. Cal parar compte per no caure dins d'una fossa que segueix el cim. De fet es tracta d'una trinxera de la "línia Gutierrez" que es va estendre al llarg dels Pirineus pels anys quaranta. L'objectiu era evitar una invasió d'orígen europeu que avui, a finals de segle s'ha completat sense disparar cap tret. Continuem caminant fins que trobem el camí que prové de l'altre costat i que ens servira per iniciar una ràpida baixada que ens deixarà a l'altre costat del serrat des d'on hem pujat. Vista des del Pal.

La part nord-est i est de la vista ens la dóna aquesta nova atalaia penjada damunt d'Espolla a 240 m. Al nord tenim la continuació de la serra de l'Albera amb pics que encara assoleixen prou alçada però que després del Puig de Sallfort (980 m.) davalla ràpidament cap al coll de Banyuls.

Tot i la davallada que s'ha fet fins al coll de Banyuls les muntanyes encara tenen vigor per tornar-se a alçar, així tenim el Puig de la Calma que arriba als 719 m. d'alçada. D'aquí en surt la serra Balmeta, cap al sud, creant una muralla en tota la part est. Els dos accidents més destacats d'aquesta són les Barbes del boc (per la gent d'aquesta banda) o les Orelles de la mula (per la gent de la banda marina) amb 672 m. i el Puig d'Esquers (606 m.) amb la seva característica forma arrodonida i culminada per un monticle de pedra calcària. Per acabar, en direcció nord-oest se'ns presenta una de les muntanyes més característiques de la rodalia d'Espolla, el Puig Castellar, amb les dues piques, la gran i la petita, que curiosament tenen la mateixa alçada, 530 m.

ITINERARI MEGALÍTIC 2:Espolla - Font d'en Bassegoda - Font del Conill - Dolmen del Barranc - Dolmen de Girarols I - Dolmen de Girarols II - Dolmen de Puig Balaguer - Font de Cadecás - Sant Pere dels Vilars - Conillera - Espolla

Comencem l'itinerari a la Plaça de l'Albera des d'on ens dirigim cap al camí de muntanya, conegut en aquest primer tram com els Corrals, a causa de l'existència de corrals per guardar el bestiar que hi havia hagut fins no fa molt.

Abans d'arribar al dipòsit de l'aigua hem de trencar a la dreta, passant per davant del mas dels Pradells d'en Navarra. Aquí trobarem una nova bifurcació i nosaltres hem d'anar per la dreta, el camí de la Costa d'en Trull. Aquesta zona, com anirem apreciant, és la que té una densitat més alta d'oliveres d'Espolla. Ens anem enfilant pel mig d'aquests olivars fins que trobem la Font d'en Bassegoda.

Amb una vista excepcional sobre la plana de l'Empordà i sobre el vessant de llevant d'Espolla, tenim aquesta font, en un racó que fa la penya, força enlairada, cosa que no sol ser costum en les fonts. La construcció actual data del primer quart de segle, quan el seu propietari, Pere Bassegoda i Geli, va decidir aprofitar una deu fent un dipòsit. El dipòsit és de pedra pissarra dels voltants ajuntades amb ciment i tenia una aixeta a la part de baix, que va ser robada, això provoca que les arrels de les herbes tapin el sortidor de l'aigua.

La vegetació de la font és escassa i el que destaca, al costat de les oliveres pròpies del conreu de la finca i les mates i arbustos del bosc, és la vegetació de zona humida que tenim davant la font, una mata de joncs, els grèixols que tapen, amb les seves arrels el sortidor, i un gatsaule que està davant de la font.

El gust de l'aigua és molt bo i si l'estiu no és molt rigorós pot mantenir aigua tot l'any gràcies al dipòsit. La propietat de la font, lligada a l'olivar que la conté, és de Margarida Bassegoda i Barris.

Sobre la font podem admirar una fabulosa vista que passant per la plana, va des del mar fins a la Serra de la Mare de Déu del Món, les Salines i el Canigó. Val la pena aturar-s'hi per dues raons, respirar una miqueta i delectar-se amb la vista.

Acabem de pujar la petita serra i canviem d'aigües. Ara, sota nostre, tenim la vall de l'Orlina, que neix sota el Coll de Banyuls i s'escola per entremig dels contraforts de l'Albera, obrint valls estretes com aquesta, per continuar cap a Rabós i la plana. Després de passar per un corriol obert entre els matolls ens trobem una pista, la seguim cap a l'esquerra fins que en trobem una altra, ara ens toca anar a dreta i baixar cap a la Font del Conill (que cap al tard és anomenada Font del Gat). Per aprofitar-la ens hi aturem per esmorzar.

En les obagues de la Devesa, prop del terme de Rabós i al costat del riu Orlina, tenim el que avui és el gran complex recreatiu de la Font del Conill.

Abans que es construís la font primogènita al 1950 sota la iniciativa de Francesc Mascort, el paratge era una horta de Can Conill, d'on segur que se n'origina el nom. En un primer moment hi havia la font, que, tot i que ha estat arranjada per aprofitar més l'aigua de la deu, era igual que la construcció que es veu actualment. Tampoc no ha canviat la taula rodona, construïda a partir d'una roda de molí sostinguda per un peu cilíndric que està envoltada per un banc circular, tallat per tal de permetre el pas de la gent cap a dins. Tant la taula com la font estan tancades per un clos, que al igual que el banc de la taula, combina la pedra vista i la rajola per donar qualitat a l'acabat. En el moment de la inauguració, el dia 8 de setembre de 1950, es va posar una ampolla de cavi dins el peu de la taula com a primera pedra. També és d'aquest moment una de les dues barraques que hi ha en l'actualitat, que té una taula interior amb uns bancs adossats a la paret.

Dolmen de Girarols IILes seves lloses són de pissarra i és bastit en terreny de forta pendent. Es tracta d'un sepulcre megalític d'inhumació restringida. Presenta una cambra possiblement trapezoïdal i un corredor actualment desaparegut. El monument va ser emmascarat al convertir-lo en una petita cabana. Queden només la capçalera, part de la llosa lateral nord i potser la lateral de migdia. La probable coberta de la cambra està caiguda al costat de llevant i presenta diverses cassoletes i solcs corbats insculpits , a més d'una incisió moderna. Va ser identificat per membres del GESEART l'any 1986. Època: Vers el 3200-2700 a. C.Continuarem el corriol que ens durà a una antiga fita de terme, que separava Espolla de l'antic municipi de Baussitges. En aquest punt ens trobem el camí de Sant Genís i és aquí on abans es beneïa el terme el dia de la romeria a aquesta ermita. Nosaltres ens hem de dirigir cap a la dreta i continuar pujant. Travessarem una tanca de filferro espinós i no gaire lluny del camí trobarem el Dolmen de Balaguer.Està construït amb lloses de pissarra i en terreny molt pendent. Es tracta d'un sepulcre d'inhumació restringida i reutilitzable. Té la cambra trapezoïdal amb un corredor no visible. La llosa de coberta està caiguda a sobre la cambra que està plegada.

Cal situar-lo entre 3200 i 2700 aC. En l'acta de consagració de l'església de Sant Martí de Baussitges al 946 apareix documentat com archetta. Va ser identificat per Josep Mallart i Bosch i Joan Salvatella i Cristina el 1920, al 1925 va ser excavat per Pere Bosch i Gimpera i Lluís Pericot i Garcia.

Ens trobem als contraforts del Puig Castellar, que duran tota la pujada hem tingut i tenim encara al davant. El camí va vorejant-lo fins que arriba al Collet de l' Esparraguera, amb una bonica barraca de pastors, carboners i passants. Si el dia és ventós potser l'aprofitareu per arrecerar-vos un moment, sinó podreu contemplar la vista de les muntanyes de l' Albera, des del Puig Neulós al Coll de Banyuls. Si us hi fixeu bé es pot veure el Dolmen d'Arreganyats, cap a on ens dirigirem tot seguit. Del Collet en surt un camí de llenyataires amb un pendent molt pronunciat, el prenem tot baixant fins a la riera que està sota nostre. En el pas senyalat la travessem i ens comencem a enfilar per trobar el Dolmen d’Arreganyats.

Sepulcre de corredor de cambra subcircular feta de lloses de granit i passadís fet de murs de paret seca amb dues lloses també de granit. És un sepulcre megalític d'inhumació i en el seu interior s'han trobat restes de ceràmica i una punta de sageta de sílex. Fou restaurat en els anys 1979 i 1986; aquesta última restauració va ser realitzada per Rafael Insa sota la direcció dels arqueòlegs J. Tarrús i J. Chinchilla.Vers el 3450 a.C.

Continuem per un corriol de cinc pams que duia a les finques de suros d'aquesta zona, anomenada els Comuns. Aquest nom prové de la cessió emfitèutica que en van fer els comtes d'Empúries a mitjans del s.XIX a la gent resident d'Espolla, va tocar una finca de sis vessanes arbrada i una altra d' onze vessanes de mata baixa per família. Al final d'aquest corriol ens trobem la Font de la Verna.

Continuem pel camí de la Roureda, a un centenar de metres de la Font i al costat del camí ens trobem una barraca de carboners completament cilíndrica, val la pena entrar-hi i sentir-hi la fresca en aquesta època de l'any. Un cop visitada continuem el camí tot recte, a poc a poc s'enfila fins que, passat el trencant de la Font del Roure, trobem el Dolmen del mateix nom. La font està situada en una solana poc arborada, unes alzines sureres mig cremades i les restes del que havia estat un gran roure l'acompanyen i només la visió d'un pollancre jove alegra la zona, plena de brucs, argelagues i suros cremats.

L'actual font va ser construïda a principis de la dècada dels setanta pels seus propietaris, Joan Cos i el seu fill Jordi i l'ajuda de Jaume Calverol i Agustí Mallart. L'estructura actual està formada per dues grans lloses de pedra, d'entremig de les quals en surt un canó de ferro per on raja l'aigua, que tot travessant el replà que hi ha davant la font va a parar a una basa força gran que alimenta d'aigua el pollancre que he esmentat.

A la dreta de la font hi ha un petit banc de pedra i ben bé al davant hi ha una mica de taula també de pedra. En les dues lloses grans que flanquegen la deu hi ha el nom de la font esculpit amb unes lletres poc habituals per les fonts, però que li donen un toc molt agradable.

Abans d'aquesta construcció la font no era res més que el lloc on aflorava una deu en forma de bassa, un exemple de la qual podria ser Font del General, no gaire lluny d'aquesta i que és una bassa que apareix sota una roca, per bé que en aquella hi ha un rec que l'alimenta.

Degut a estar a una solana l'aigua sol ser poc abundant i a l'estiu es sol assecar o el seu raig és molt dèbil, per això mateix l'aigua no és tot el fresc que hauria de ser quan ho necessites. El gust és potser una mica pesat.

El topònim és degut a un roure molt gran que hi havia prop de la font, però per desgràcia es va cremar el 1986 i segons el que m'havien dit era molt bell. La grandesa del roure encara és apreciable amb les restes que en queden, per bé que cremades són molt grans. Així mateix el nom de la font ha estat donat el dolmen que està en al mateixa zona no gaire més amunt.

Es tracta d'un sepulcre de corredor de cambra subcircular feta de lloses de granit, avant-cambra també de lloses de granit i corredor de paret seca datat vers el 3.500 - 3.200 a. C. Del túmul artificial de tendència circular que el cobriria i del seu peristàlit de blocs ajaguts en queden testimonis visibles. Es tracta d'un sepulcre megalític d'inhumació i en el seu interior s'ha trobat molta ceràmica, una punta de sílex i un gra de collaret verdós.L'any 1988 va èsser parcialment consolidat per Rafael Insa Arroyo, sota la direcció de J. Tarrús i J.Chinchilla i recentment s'ha tornat a consolidar a càrrec de Carles Alonso i sota la direcció de GESEART.

Com que això és un cul de sac hem de desfer el camí que ens ha portat fins aquí, des d'un altre angle el paisatge torna a ser interessant. Passem pel costat del trencant de la Font del Roure, de la barraca cilíndrica i quan siguem de nou a la Font de la Verna prenem la pista de la nostra dreta per baixar pel sector occidental del Puig Castellar. El camí, de pendent pronunciat, transcorre al costat d' afloraments granítics, alguns de gran bellesa, com l'anomenat de l'elefant, per la forma que té. D'aquí tenim bona vista del Canigó i les Salines i, més proper, del Castell de Requesens al nord. Amb una mica de sort també podem veure els pobles d'Agullana i La Vajol.

Al costat del camí, a la dreta trobem la Font d'en Siset

Situada en la falda sud-occidental del Puig Castellar la font es deu a una construcció de la dècada dels setanta realitzada per Agustí Mallart en "Gustinet". Abans de la construcció hi havia una deu d'aigua que aflorava en una bassa durant tot l'any, estiu inclòs, encara que força més migrada.

Actualment ens trobem amb una construcció senzilla i malmesa. En "Gustinet" va construir un receptacle perquè l'aigua s'hi conservés i en el moment d'obrir l'aixeta en pogués sortir amb l'abundància que s'espera. Per l'aigua sobrera i aquella que la deu és incapaç de contenir més temps dins de la terra va construir un petit viveret. L'entorn del sortidor va ser completat per una paret de pedra seca col·locada amb l'inconfusible estil del constructor que podem admirar a la Font del Còrrec o a la Font de Cadecàs; aquí, però, l'espai és molt més limitat i la paret és una còpia a escala d'aquestes fonts esmentades suara.

També hi va fer un requadre per poder guardar el vas i on hi havia inscrit el nom de la font i una frase que encara recorden tots aquells que van poder veure l'obra en bon estat: "artiller, respecta'm". Tot i aquesta súplica els artillers no la van respectar i poc després era bombardejada i semidestruïda, causa de l'actual estat malmès de la font. A més hi hem de sumar el robatori d'una aixeta enroscada al dipòsit d'aigua de la deu.

L'estat actual, després d'aquestes vicissituds és prou bo, encara que hi és difícil beure perquè l'aigua brolla degotant per la pedra de la paret i si es vol fer s'ha de recollir del viveret. L'aigua és cristal·lina i molt agradable de gust, contràriament a la zona no és rovellada. L'entorn sec i abrupte es trenca amb una mimosa petita plantada davant la font. De tota manera l'àmbit on se situa la font presenta diferents monticles de pedra granítica dignes de ser observats. I pocs metres més enllà tenim el Menhir de les Roques Blanques o del Puig Castellar.Es tracta d'un menhir de granit fins ara caigut segurament a causa de l'erosió del terreny provocada per les pluges al llarg dels anys. Les seves mides són: 3,45 / 0,90 / 0,75 metres i té un pes aproximat de 3600 Kg. Va ser identificat per Joan Calverol l'any 1971 i fou publicat per Lluís Esteva l'any 1974 i 1977.

Continuem el nostre descens fins a la Font de la Viuda.

Situada entremig de força suros cremats pel foc de l'estiu del 1986, també compta amb l'ombra d'algun plataner. La font s'organitza en dues feixes així s'aconsegueix superar el terreny que ocupa perquè té molt de pendent.

La feixa superior conté el sortidor de la font fet d'obra, al damunt del qual hi ha dues pedres gravades, en una hi ha el nom de la font, l'any i el nom del propietari que la va fer arreglar. En l'altra hi diu: "Bon profit li faci a qui begui d'aquesta aigua". A cada costat del sortidor hi ha uns llargs bancs, també d'obra, adossats al terraplè de la muntanya.

De la font surt un regueró que va fins a la feixa inferior. Abans acabava en un abeurador del qual avui només en queden restes. En aquesta feixa també hi ha dues taules de rajola i és quelcom més gran que no la feixa superior.

L'aigua és ferruginosa però de gust poc destacat en ferro i bastant suau. Tot i que no raja amb abundància conserva el seu raig a l'estiu, si aquest no és molt rigorós.

La font va ser construïda per Pere Pairet en una propietat de Francesc Mascort. Com totes les propietats dels seus hereus, després del pas per diverses mans, la família Espelt la va adquirir. Actualment la és propietat d'Àngel Olivet. En els estius del 1994 i 1995 la font i el seu paratge van ser arranjats pel Camp de Treball de l'Albera, reconstruint i reforçant les taules i netejant el seu entorn.

El topònim prové, segurament, d'una propietària del paratge que era viuda.

Uns cinc-cents metres després de la font ens desviem a l'esquerra, per un mig camí, mig corriol, i arribem a la Font d'en Met Vicenç.

L'entorn és dominat per l'ombra de dos grans castanyers, situats damunt d'una feixa. Enganxat a la part inferior d'aquesta feixa sae situa el sortidor, un tub de ferro gruixut enganxat a una petita construcció d'obra acabada amb un arrebossat d'argamassa. En aquest hi ha la inscripció: "P. VICENS 1874", que mostra el constructor i la familia propietària de la font fins no fa gaire. El nom actual li prové d'en Met Vicenç, un muntanyenc que en va fer petites reparacions.

Arribar als Vilars ja no és massa feina, passem pel costat d'uns camps, d'uns masos, avui derruïts i d'unes vinyes. Per últim, abans d'arribar als Vilars podem contemplar les Creus, unes inscultures en unes roques al costat del camí. El nom els ve per la forma que tenen, creus, que segurament tenen una representació antropomòrfica.

Aquí s'acaba el nostre recorregut.