ITINERARIS



Us proposem tres itineraris megalítics a peu pel terme d'Espolla:

ITINERARI MEGALÍTIC 1:
Espolla - La Cabana Arqueta - Vilartolí - La Murtra - La Gutina - El Pal - Les Creus dels Vilars - Espolla
Durada aproximada 3h 30 min.

ITINERARI MEGALÍTIC 2:
Espolla - Font d'en Bassegoda - Font del Conill - Dolmen del Barranc - Dolmen de Girarols I - Dolmen de Girarols II - Dolmen de Puig Balaguer - Font de Cadecás - Sant Pere dels Vilars - Conillera - Espolla
Durada aproximada 3h.

ITINERARI MEGALÍTIC 3:
Els Vilars - Dolmen de Morelles - Dolmen dels Arreganyats -Font de la Verna - Font del roure - Dolmen de la Font del Roure - Font d'en Siset - Menhir de les Roques Blanques - Els Vilars

Durada aproximada 3h.



ITINERARI MEGALÍTIC 1:

Espolla - La Cabana Arqueta - Vilartolí - La Murtra - La Gutina - El Pal - Les Creus dels Vilars - Espolla

Comencem l'itinerari passant davant del Castell d'Espolla, una construcció que per les seves característiques es data entre els segles XIII i XIV i que ha arribat fins els nostres dies amb notables alteracions.
Sortim d'Espolla tot baixant pel carrer de la Sant Climent —La Pedrera— per anar a trobar la carretera de Capmany a Roses. Un cop som al final del carrer hem de travessar la carretera i veurem com de l'altre costat comença un camí amb un pont sobre el còrrec. De fet fins a principis de segle, quan es construí l'actual carretera, era el camí de Sant Climent. Al llarg de més d'un quilòmetre anirem passejant entre parets de pedra seca i envoltats de vinyes en un itinerari tot planer fins que finalment arribarem a un córrec on el camí enfila una pujada prou marcada. El traçat direcció Sant Climent, que és el que hem d'agafar, ha quedat colgat entre bardisses i parets esllavissades. Travessem el còrrec i, deixant el camí a la nostra esquerra, anirem a buscar la carretera actual en el punt on enfila la Serra de Sant Climent. Un cop siguem dalt la pujada trobarem, assenyalat, el camí que ens portara al Dolmen de la Cabana Arqueta.
Conegut des de molt antic (és documentat al 1110), va ser visitat per un estudiós francès el 1866. Seria, però, Antoni Balmanya i Ros, mestre d'Espolla, qui el donaria a conèixer científicament a l'Associació
Catalanista d'Excursions Científiques el 1879. Va ésser, doncs, un dels primers dolmens publicts a Catalunya i el primer de nom concret a les nostres terres. (GESEART "Dolmens d'Espolla")

Vistes des del dolmen de la Cabana Arqueta
.
Aquest dolmen se situa en un petit pujol de 150 m. d'alçada sobre el nivell del mar. La seva baixa alçada no l'impedeixen ser un magnífic punt de vista de la plana, ja que a partir d'ell el pla comença a ser dominant. Si ens situem mirant el sud, és a dir, en la direcció del corredor del dolmen, per damunt del verd platejat de les oliveres i de les vinyes que comencen a mostrar-se ufanoses, s'obre la plana de l'Empordà, flanquejada pel massís del Montgrí i el Golf de Roses. A primer terme tenim el poble de Mollet de Peralada i més avall hi ha Peralada. La ciutat de Figueres trenca amb les quadrícules dels camps de la plana i Llers observa la plana des de la seva posició privilegiada.

Per la part nord-oest, darrera del túmul del dolmen i sortejant els arbres, podem veure el Canigó com conserva una mica de neu. Davant d'ell les muntanyes de les Salines i, més a l'est, les Alberes que
arrenquen del coll del Portús. A primer terme tenim el veïnat de Vilartolí i l'Anyet marca el paisatge amb la seva horta. Si el seguim cap a les muntanyes veurem on
neix, Requesens, a peu de la característica silueta del Puig Neulós (1260 m.) amb el seu repetidor. Des del Dolmen i mirant a ponent veurem una vall que ja és terme de Sant Climent.

Després de caminar uns cinquanta metres entre estepes trobem un camí que prenem durant uns cinc minuts en direcció nord fins que trobem un punt que ens permeti remontar l'altre vessant de la vall entre olivassos i herms. Un cop arribem a la part alta trobarem el Camí de Muntanya que, de nou cap el nord, ens conduirà a la propietat d'en Torres. Els seus límits són inconfussibles: l'activitat ramadera actual comporta camps tancats per filats i pastors elèctrics. Quan trobeu el primer filat i camps conreats veureu a la vostra esquerra, segons el sentit de la marxa, un camí que enfila cap un racó ple d'alzines i estepes. Allà al bell mig i trobareu el Dolmen del Prat Tancat.

Recuperem el camí que hem deixat i sempre de cares a Puig Neulós —el cim més alt de l'Albera— ens
dirigim cap el Mas d'en Torres a Vilartolí. Quan som a un centenar de metres veiem que a la seva dreta, més al nord hi ha un corral. Prenem la pista en la seva direcció i passem de llarg. En un punt on el camí descriu una semicircumferència trobarem, en l'orígen del seu radi, el Dolmen de les Tires Llargues.

Continuem per la mateixa pista i en un moment donat, al costat d'un vinya, ens en trobem una altra. La prenem en direcció Nord i al cap de poques passes arribem al Dolmen de la Gutina. Documentat per primer cop l'any 1316 fou visitat pel mateix investigador francès l'any 1866. L'any 1879 va ser citat per l'Antoni Balmanya. No fou fins 1923 quan Pere Bosch i Gimpera i Lluís Pericot i Garcia realitzaren la primera excavació. Entre les diverses restes trobades cal destacar un vas campaniforme internacional mixt (bandes impreses i cordes) reconstruït sencer, i un micròlit geomètric en segment de cercle de sílex melat, tots trobats durant l'excavació de l'any 1982 realitzada per Josep Tarrús i Galter i Júlia Chinchilla i Sánchez. Estan dipositats al Museu Arquitectònic de Sant Pere de Galligans (Girona). Data aproximada de
construcció entre 3.500-3.200 a.C.

Sota mateix del dolmen hi ha l'Estany de la Rajoleria. El nom té orígen en l'extracció que antigament es feia dels seu fang negre per fer-ne rajoles. Un bon lloc per esmorçar.

Continuant la pista, sempre en direcció nord, veurem com s'endevina un traçat entre parets i penyes mig perdut entre estepes, argelagues i ginesteres. És el camí vell, abandonat, que podem recuperar ni que sigui per reviure per un moment les passes que al llarg de tants segles el van trepitjar. Per un itinerari o altre arribarem al limit de la finca d'en Torres i allà hi trobarem el Menhir de la Murtra.

També dit "Pedra Gentil". Citat el 1879 per Antoni Balmanya i Ros. El juny del mateix any una comissió de l'Associació Catalanista d'Excursions Científiques (Cèsar-August Torra, Ursino Mitjans i Esteve Sunyer i Gasòliba) el visita i en fa croquis i dibuixos. No ha estat excavat mai científicament. Pel tipus arquitectónic del menhir i sobretot per la cronologia dels sepulcres megalítics de l'entorn podem deduir que fou construit entre el 3.500-3.000 a.C.

Entre vinyes, i sota una coberta de teules trobem la següent fita en l'itinerari. Encara que el propietari s'entesti a dir que és un invent de lletra ferits el Dolmen del Coll del Pal s'identifica per les parets inconfussibles. Per altra part, l'actual utilització, des de fa anys, com a refugi per pagesos i passavolants atrapats per les inclemències climatològiques ens ofereix una justificació històrica per l'estratègia dels "ocupes" d'avui. Joan Calverol i Puquet, d'Espolla, creia que en la cabana agrícola s'hi emmascaraven les restes del que podia ésser una construcció dolmènica i així l'havia mostrada els anys 1971 i 1982 a alguns especialistes sense aclarir-ne gaire res. Part de la teulada de la cabana que emmascara el monument caigué l'estiu de 1986, a causa dels incendis que patí la contrada. Situat cronològicament entre el 3.200 i el 2.700 a.C. (GESEART "Dolmens d'Espolla")

Deixem el dolmen direcció cap a migdia, pel camí de retorn cap a Espolla. A la nostra dreta trobarem els horts de la Gutina i, cinquanta metres més endavant, el camí que ve de Vilartolí. Enfilem una pujada suau, emporlanada, i en el seu punt més alt trobem a l'esquerra un vell camí abandonat que va servir en el seu moment per treure llenya. L'agafem per anar enfilant-nos amb un tros final francament dret cap el cim del Pal. Els darrers metres, que han de servir per coronar el turó, els farem per la cresta altre cop entre estepes i argelagues. Cal parar compte per no caure dins d'una fossa que segueix el cim. De fet es tracta d'una trinxera de la "línia Gutierrez" que es va estendre al llarg dels Pirineus pels anys quaranta. L'objectiu era evitar una invasió d'orígen europeu que avui, a finals de segle s'ha completat sense disparar cap tret. Continuem caminant fins que trobem el camí que prové de l'altre costat i que ens servira per iniciar una ràpida baixada que ens deixarà a l'altre costat del serrat des d'on hem pujat.

Vista des del Pal.
La part nord-est i est de la vista ens la dóna aquesta nova atalaia penjada damunt d'Espolla a 240 m. Al nord tenim la continuació de la serra de l'Albera amb pics que encara assoleixen prou alçada però que després del Puig de Sallfort (980 m.) davalla ràpidament cap al coll de Banyuls.
Tot i la davallada que s'ha fet fins al coll de Banyuls les muntanyes encara tenen vigor per tornar-se a alçar, així tenim el Puig de la Calma que arriba als 719 m. d'alçada. D'aquí en surt la serra Balmeta, cap al sud, creant una muralla en tota la part est. Els dos accidents més destacats d'aquesta són les Barbes del boc (per la gent d'aquesta banda) o les Orelles de la mula (per la gent de la banda marina) amb 672 m. i el Puig d'Esquers (606 m.) amb la seva característica forma arrodonida i culminada per un monticle de pedra calcària. Per acabar, en direcció nord-oest se'ns presenta una de les muntanyes més característiques de la rodalia d'Espolla, el Puig Castellar, amb les dues piques, la gran i la petita, que curiosament tenen la mateixa alçada, 530 m.

Un cop a baix trobarem el camí que volta el Pal i l'agafarem per la nostra dreta fins que, després d'una lleugera baixadeta emporlanada coincidirem,per l'esquerra, amb un altre camí direcció cap a Espolla. El prendrem en sentit nord, cap el Castellà, que és el nom de la muntanya que presideix des de fa bona estona totes les nostres evolucions per la zona. D'immediat afrontem una llarga pujada que es va accentuant a mesura que arribem dalt. Un cop hi som, i abans d'iniciar un lleuger descens, trobem un camí que creua, perfectament marcat per l'anar i venir habitual d'un ramat. El prenem per la nostra dreta i continuem pujant fins que arribem a la Font d'en Met Vicenç.

L'entorn és dominat per l'ombra de dos grans castanyers, situats damunt d'una feixa. Enganxat a la part inferior d'aquesta feixa sae situa el sortidor, un tub de ferro gruixut enganxat a una petita construcció d'obra acabada amb un arrebossat d'argamassa. En aquest hi ha la inscripció: "P. VICENS 1874", que mostra el constructor i la familia propietària de la font fins no fa gaire. El nom actual li prové d'en Met Vicenç, un muntanyenc que en va fer petites reparacions. (Enric Bassegoda. La Verna nº 8)

Per sobre la font, i sempre direcció nord, trobarem una vinya tota envoltada d'un filat de pastor elèctric que anirem resseguint en el seu perímetre fins trobar, en l'extrem oposat, la sortida de la finca. Prendrem el camí acompanyats per una filada de xipresos a la nostra dreta. Quan comencem a baixar, al peu mateix del traçat, i sobre el rec que separa la propietat colindant trobarem una pedra amb inscultures.
Pocs metres més avall coincidirem amb el camí que ve del nucli dels Vilars. En sentit contrari, cap el sud iniciem el retorn cap a Espolla.





ITINERARI MEGALÍTIC 2:

Espolla - Font d'en Bassegoda - Font del Conill - Dolmen del Barranc - Dolmen de Girarols I - Dolmen de Girarols II - Dolmen de Puig Balaguer - Font de Cadecás - Sant Pere dels Vilars - Conillera - Espolla

Comencem l'itinerari a la Plaça de l'Albera des d'on ens dirigim cap al camí de muntanya, conegut en aquest primer tram com els Corrals, a causa de l'existència de corrals per guardar el bestiar que hi havia hagut fins no fa molt.
Abans d'arribar al dipòsit de l'aigua hem de trencar a la dreta, passant per davant del mas dels Pradells d'en Navarra. Aquí trobarem una nova bifurcació i nosaltres hem d'anar per la dreta, el camí de la Costa d'en Trull. Aquesta zona, com anirem apreciant, és la que té una densitat més alta d'oliveres d'Espolla. Ens anem enfilant pel mig d'aquests olivars fins que trobem la Font d'en Bassegoda.

Amb una vista excepcional sobre la plana de l'Empordà i sobre el vessant de llevant d'Espolla, tenim aquesta font, en un racó que fa la penya, força enlairada, cosa que no sol ser costum en les fonts. La construcció actual data del primer quart de segle, quan el seu propietari, Pere Bassegoda i Geli, va decidir aprofitar una deu fent un dipòsit. El dipòsit és de pedra pissarra dels voltants ajuntades amb ciment i tenia una aixeta a la part de baix, que va ser robada, això provoca que les arrels de les herbes tapin el sortidor de l'aigua.
La vegetació de la font és escassa i el que destaca, al costat de les oliveres pròpies del conreu de la finca i les mates i arbustos del bosc, és la vegetació de zona humida que tenim davant la font, una mata de joncs, els grèixols que tapen, amb les seves arrels el sortidor, i un gatsaule que està davant de la font.
El gust de l'aigua és molt bo i si l'estiu no és molt rigorós pot mantenir aigua tot l'any gràcies al dipòsit. La propietat de la font, lligada a l'olivar que la conté, és de Margarida Bassegoda i Barris.
Sobre la font podem admirar una fabulosa vista que passant per la plana, va des del mar fins a la Serra de la Mare de Déu del Món, les Salines i el Canigó. Val la pena aturar-s'hi per dues raons, respirar una miqueta i delectar-se amb la vista.
Acabem de pujar la petita serra i canviem d'aigües. Ara, sota nostre, tenim la vall de l'Orlina, que neix sota el Coll de Banyuls i s'escola per entremig dels contraforts de l'Albera, obrint valls estretes com aquesta, per continuar cap a Rabós i la plana. Després de passar per un corriol obert entre els matolls ens trobem una pista, la seguim cap a l'esquerra fins que en trobem una altra, ara ens toca anar a dreta i baixar cap a la Font del Conill (que cap al tard és anomenada Font del Gat). Per aprofitar-la ens hi aturem per esmorzar.
En les obagues de la Devesa, prop del terme de Rabós i al costat del riu Orlina, tenim el que avui és el gran complex recreatiu de la Font del Conill.

Abans que es construís la font primogènita al 1950 sota la iniciativa de Francesc Mascort, el paratge era una horta de Can Conill, d'on segur que se n'origina el nom. En un primer moment hi havia la font, que, tot i que ha estat arranjada per aprofitar més l'aigua de la deu, era igual que la construcció que es veu actualment. Tampoc no ha canviat la taula rodona, construïda a partir d'una roda de molí sostinguda per un peu cilíndric que està envoltada per un banc circular, tallat per tal de permetre el pas de la gent cap a dins. Tant la taula com la font estan tancades per un clos, que al igual que el banc de la taula, combina la pedra vista i la rajola per donar qualitat a l'acabat. En el moment de la inauguració, el dia 8 de setembre de 1950, es va posar una ampolla de cavi dins el peu de la taula com a primera pedra. També és d'aquest moment una de les dues barraques que hi ha en l'actualitat, que té una taula interior amb uns bancs adossats a la paret.

Un cop la família Mascort es va vendre les seves propietats i després del pas de les propietats per diverses mans, la finca va quedar en possessió de la família Espelt-Garriga. En un principi res no va canviar, tanmateix el 1993 van començar les reformes: Es va netejar el paratge de brolles i bardisses, es va construir una barraca amb graelles, es van instal lar moltes taules de fusta i sobretot una taula molt original d'obra amb una plataforma giratòria. Es van millorar els accessos i es va construir un aparcament vora la font, juntament amb l'arranjament del camí que mena al Dolmen del Barranc i es va construir un pont per tal de poder-hi accedir més còmodament.
Tot aquest procés va portar la cessió desinteressada del paratge per part dels seus propietaris al poble d'Espolla i l'homenatge que el poble els hi va lliurar el 10 d'Abril de 1994, juntament amb una plantada d'arbres.
La vegetació és esplendorosa, tant per qualitat com per quantitat, molts dels arbres són plantats, però no donen gran bellesa al paratge. Abunden les alzines, els suros, els roures, els pins i els plataners. Aïlladament hi ha alguna olivera o boix i prop del riu trobem verns. Destaco, a gust personal, un magnífic ginebró que creix prop de la taula giratòria i un preciós suro, que malauradament es va cremar, situat en el camí que va cap al Dolmen del Barranc.
L'aigua de la font sol tenir continuïtat tot l'any, encara que en els últims anys la sequera i els estius rigorosos hagin fet recular la deu. L'aigua té un agradable sabor, no és excessivament fresca i potser sigui una mica pesada per a la digestió.
Avui som molts els que utilitzem aquesta àrea recreativa per a fins lúdics i d'esbarjo, per tant és cosa de tots mantenir-la en òptimes condicions per poder-ne gaudir a tothora.
Comença ara un dels trams més cansats de l'itinerari, la pujada al Barranc. És dura, però dura poc. Quan som gairebé al capdamunt veiem a la nostra esquerra dues parets seques paral·leles, és tracta d'un vell camí que de tant vell ningú en sap l'origen. Hi ha gent que diu que el va fer l'Hanníbal per poder
travessar els Pirineus amb els seus elefants i hom l'anomena camí de l'Hanníbal, ens ho podem creure. Quan s'acaba la pujada, el suposat camí de l'Hanníbal travessa el nostre. Hem arribat al Barranc i amb pocs minuts som al Dolmen del Barranc.

Es tracta d'un sepulcre megalític d'inhumació múltiple. Les seves lloses són de pissarra i presenta una cambra trapezoïdal i corredor de paret seca amb vestíbul semicircular a l'entrada. La llosa de coberta està trencada per la meitat i s'hi poden observar molts gravats alguns dels quals representen la figura humana i d'altres reprodueixen formes geomètriques. En aquesta llosa també s'hi poden observar inscripcions més modernes com una que diu: ROCA i una data 17... .Fou restaurat l'any 1984 i consolidat l'any 1986 per Rafael Insa sota la direcció de J.Tarrús i J.Chinchilla. Època: vers el 3.200-2700 a.C.


Seguim la pista fins arribar al Coll de Belitres on hi ha una bifurcació de camins, un cap a Rabós, un altre cap a Sant Quirze, nosaltres anirem pel que queda a la nostra esquerra, cap al Mas Girarols, que no trigarem a veure. Travessem l'Orlina i passem pel costat del mas per anar a trobar la pista que des d'Espolla va al Coll de Banyuls. D'aquí surt un camí que s'enfila dret cap als Dòlmens de Girarols.

Dolmen de Girarols I
Les seves lloses són de pissarra i és bastit  en terreny de forta pendent. Es tracta d'un sepulcre megalític d'inhumació restringida. Presenta una cambra trapezoïdal i corredor amb testimonis visibles de paret seca. Conserva la porta que tancava la cambra. Va ser identificat

per Josep Mallart i Joan Salvatella l'any 1920. L'any 1923 va ser excavat per Pere Bosch i Gimpera el qual només hi va trobar fragments insignificants de terrissa. Ha estat excavat modernament per Josep Tarrús , Júlia Chinchilla i altres i restaurat recentment Època: Vers el 3.200-2700 a.C

Dolmen de Girarols II

Les seves lloses són de pissarra i és bastit en terreny de forta pendent. Es tracta d'un sepulcre megalític d'inhumació restringida. Presenta una cambra possiblement trapezoïdal i un corredor actualment desaparegut. El monument va ser emmascarat al convertir-lo en una petita cabana. Queden només la capçalera, part de la llosa lateral nord i potser la lateral de migdia. La probable coberta de la cambra està caiguda al costat de llevant i presenta diverses cassoletes i solcs corbats insculpits , a més d'una incisió moderna. Va ser identificat per membres del GESEART l'any 1986. Època: Vers el 3200-2700 a. C.
Continuarem el corriol que ens durà a una antiga fita de terme, que separava Espolla de l'antic municipi de Baussitges. En aquest punt ens trobem el camí de Sant Genís i és aquí on abans es beneïa el terme el dia de la romeria a aquesta ermita. Nosaltres ens hem de dirigir cap a la dreta i continuar pujant. Travessarem una tanca de filferro espinós i no gaire lluny del camí trobarem el Dolmen de Balaguer.

Està construït amb lloses de pissarra i en terreny molt pendent. Es tracta d'un sepulcre d'inhumació restringida i reutilitzable. Té la cambra trapezoïdal amb un corredor no visible. La llosa de coberta està caiguda a sobre la cambra que està plegada.
Cal situar-lo entre 3200 i 2700 aC. En l'acta de consagració de l'església de Sant Martí de

Baussitges al 946 apareix documentat com archetta. Va ser identificat per Josep Mallart i Bosch i Joan Salvatella i Cristina el 1920, al 1925 va ser excavat per Pere Bosch i Gimpera i Lluís Pericot i Garcia.
Acabarem de pujar el Puig Balaguer i si no ens fan por els rat-penats podem entrar a la mina que hi ha al capdamunt. Ara toca baixar, començarem per la tartera artificial que hi ha davant de la mina i anirem a trobar un corriol que va paral·lel a la tanca de filferro espinós. Anirem baixant i en un moment donat la travessarem per trobar un altre corriol. Amb aquest arribarem a l'antic Molí fariner de l'Orlina.
Continuem per la pista en direcció a Espolla, però pocs metres més endavant ens desviem cap a la nostra esquerra, al Camp Ganyota. Travessarem un petit rierol que discorre per la dreta i entrarem en uns olivars. Aquí, mig amagada pel pas del temps, per l'oblit i per un ús agrícola ens trobem l'església de Sant Pere dels Vilars.
Després d'una intensa recerca documental i territorial, l'hivern de 1993, l'Enric Carreras i en Miquel-Dídac Piñero aconsegueixen identificar les restes de l'església de Sant Pere dels Vilars. Els dos autors, juntament amb en Joan Badia, Benjamí Bofarull i Pere Gay, tots membres del GESEART, en un article publicat als Annals de l'Institut d'Estudis Gironins de l'any 1994, donen a conèixer el procés d'estudi, identificació i descripció de les ruïnes. D'aquest article i de la visita sobre el terreny n'hem extret unes breus notes que ens permeten acostar-nos a la realitat i història d'aquest monument.
De l'edificació original en resten, únicament, els murs perimetrals de la nau amb una alçada irregular que no sobrepassa els 3 m. L'absis està colgat sota un pedregar que només permet entrellucar un tram del mur, de molt poca alçada, al costat de tramuntana. L'orientació de l'edificació és al SE. A la banda de migdia, on probablement hi havia l'entrada a l'església, el mur original ha desaparegut i hi trobem restes d'edificacions posteriors corresponents a un antic habitacle. Per aquest costat s'accedeix a l'interior de la nau, avui parcialment ocupada per una barraca agrícola. La façana de tramuntana no presenta cap obertura, almenys en la part de mur que es conserva. A la façana de ponent es poden apreciar les bases dels muntants d'una petita finestra.
L'església fou bastida amb pedra del país, preferentment pissarra, i rierencs sense treballar. Com a morter s'utilitzà l'argila o fang. En conjunt presenta un aparell constructiu molt rústec. En el conjunt destaquen les cantonades construïdes amb blocs de granit de dimensions considerablement més grans que la resta de pedra dels murs. El paviment de la nau és de terra, la qual cosa fa suposar que l'original està destruït o soterrat.


Consideracions cronològiques. Conclusió
Els escassos elements de judici que ens forneixen les ruïnes, tal com han arribat a nosaltres, permeten, com a mínim, esbossar alguna hipòtesi o proposta d'aproximació. La planta semicircular passada de radi de l'absis, juntament amb l'existència d'un arc triomfal força destacat i la finestra d'un sol biaix, són elements que semblen portar-nos de manera clara vers moment alt-medieval força reculat.
Les esglésies catalanes amb absis de ferradura (de semicercle ultrapassat o allargat) són, normalment, anteriors a l'any mil. Per posar, només, un exemple ben datat podem esmenar les absidioles de la basílica de Sant Miquel de Cuixà, que fou consagrada l'any 974. Per a l'església dels Vilars caldria pensar, per tant, en una cronologia probable de vers el segle X, sense menystenir, però, la possibilitat d'una datació encara més antiga. L'aparell, tant rústec, dels murs, ens recorda algunes parts d'altres temples pre-romànics de la mateixa zona de l'Empordà i el Rosselló, com ara Santa Fe dels Solers, Sant Martí de Vallmala o Santa Maria de Torreneules.
Sant Pere dels Vilars és un cas excepcional de temple alt-medieval construït amb pedres i fang o argila, encara conservat parcialment.
Pel mig dels olivars trobarem una pista que ens cal prendre. L'anirem seguint, vora el riu Orlina, més endavant se separa del riu i comença a pujar fins que troba el camí de muntanya, al pas de Dalt. El prenem en direcció a Espolla, que ja veiem al fons. Quan trobem el trencant de la Font del Conill hem de deixar la pista per dirigir-nos a un camí que surt a la nostra dreta. L'anem seguint i abans de travessar un rierol nosaltres el deixem per agafar un corriol que surt a mà esquerra i que voreja aquest rierol. Anirem a parar a unes vinyes i a pocs metres arribarem als horts de la sortida d'Espolla, amb un moment tornarem a ser a la Plaça de l'Albera, el nostre lloc de sortida.




ITINERARI MEGALÍTIC 3:
Els Vilars - Dolmen de Morelles - Dolmen dels Arreganyats -Font de la Verna - Font del roure - Dolmen de la Font del Roure - Font d'en Siset - Menhir de les Roques Blanques - Els Vilars

Durada aproximada 3h.


En aquesta ocasió sortim dels Vilars per estalviar-nos la pista que hi ha per arribar-hi, que tot i la bonica vista de les vinyes, sempre es fa pesada a l'excursionista. Els Vilars és un veïnat situat al costat de la riera del seu mateix nom i que està format per una dotzena de masies dels s.XVII al XIX, però que ja apareix esmentat a l'acta de consagració de Sant Martí de Baussitges del 946: Valle Bonne de Gentis, cum fines et terminos suos de Villaribus. Avui dia només un parell de cases estan habitades, abans però hi havia molts olivars i vinyes. Sortim del veïnat pel camí vell que porta als Comuns, el lloc per on discorre el nostre itinerari megalític.
El camí discorre, en el seu primer tram, pel costat de la riera dels Vilars, molt ben ombrejada. De seguida, però, el camí comença a enfilar-se d' una manera pronunciada. Fixeu-vos en com les roderes dels carros estan marcades damunt la penya. Quan passem pel costat d' un corral ens desviem a la dreta i arribem a la Font del Prat.

Uns immensos i, sovint torçats, suros entreguen la seva ombra a la solana on es situa aquesta font. Aquestes magnífiques ombres es situen en un terreny pendent, però que és aprofitat per unes feixes. El sortidor de la font, fet per un tub ample de ferro, es situa al costat de dalt d'un gran viver que recull l'aigua que d'ella en surt. El viver ens demostra la utilitat que havia tingut, no gaire temps enrera, aquesta font: regar l'hort que se situava a aquestes feixes i per donar de beure al ramat de cabres, tancades al corral veí, situat a uns vint metres i avui enrunat.
Així no estem parlant d'una font com a lloc d'esbarjo, sinó com una deu que era aprofitada per a uns usos agrícoles i ramaders. Tot el que és el voltants dels Vilars tenim moltes propietats que aprofiten l'aigua d'una deu per regar el bocí d'hort, com és el cas en aquest mateix vessant de muntanya d'en Josep Mallart, Font d'en Carles o Font d'en Segalà, entre altres. Com totes aquestes fonts, al Prat l'aigua en surt ferruginosa, encara que el gust de ferro no sigui molt intens.
La propietat actual és Maria Salvatella i Amiel; el seu avi, Narcís Salvatella, va ser el constructor d'aquesta font a finals del segle passat, per als usos suara esmentats. Des d'aquest punt, en un paratge ombrívol, es té una vista increïble, des de la frondositat dels camps verds que hi ha sobre els Vilars, el campanar d'Espolla arrenglerat amb el de Mollet, fins a les casetes blanques de Roses i l'amplitud de la plana Empordanesa.

Travessem el paratge de la font i prenem la pista que s’origina aquí i la seguim, trobem un trencant i prenem el de la nostra esquerra. Continuem per la mateixa pista i ens desviem una miqueta a la nostra dreta per anar a veure el Dolmen de les Morelles.

En assolir tot just el primer coll, sota el pla de Sant Pere, anomenat collet de les Morelles, a poc més de 3 kms. d'Espolla, cal anar uns 300 metres bosc a través vers el nord-est, fins els vessants superiors de la serra on, enlairat damunt del camí que des dels Vilars duu a Sant Genís d'Esprac, trobem el monument a 350 ± 10 metres d'altitud. Les seves lloses són de pissarra i és bastit en terreny amb fort pendent. Es tracta d'un sepulcre megalític d'inhumació restringida, reutilitzable des de la vora del túmul. Presenta una cambra trapezoïdal i corredor de lloses i paret seca (mixt). La coberta de la cambra també es conserva, desplaçada al pau del monument, vers llevant. S'hauria atrinxerat en el mateix terreny pel costat oest i en un túmul artificial de tendència circular, potençat vers l'est, amb un peristàtil de blocs ajaguts, avui desaparegut. L'orientació de l'entrada és de 170º±5º i caldria situar-lo cronològicament vers el 3.200-2.700 a.C.
Aquest dolmen va ésser identificat l'any 1970 per Andreu Mach i Pujol, pastor d'Espolla, que ho comunicà a Joan Calverol i Puquet i Joan Bosch i Abellà els quals en donaren notícia.
Fou primerament publicat per B. Trèmols en una notícia a "La Vanguardia" el 23-3-1971 i excavat per Joan Ruiz i Solanes. També fou excavat darrerament per Josep Tarrús i Galter/Júlia Chintilla i Sánchez/Josep Castells i Camp/Rosó Vilardell i Pasqual.
Darrerament s'han realitzat feines de rehabilitació.

Ens trobem als contraforts del Puig Castellar, que duran tota la pujada hem tingut i tenim encara al davant. El camí va vorejant-lo fins que arriba al Collet de l' Esparraguera, amb una bonica barraca de pastors, carboners i passants. Si el dia és ventós potser l'aprofitareu per arrecerar-vos un moment, sinó podreu contemplar la vista de les muntanyes de l' Albera, des del Puig Neulós al Coll de Banyuls. Si us hi fixeu bé es pot veure el Dolmen d'Arreganyats, cap a on ens dirigirem tot seguit.
Del Collet en surt un camí de llenyataires amb un pendent molt pronunciat, el prenem tot baixant fins a la riera que està sota nostre. En el pas senyalat la travessem i ens comencem a enfilar per trobar el Dolmen d’Arreganyats.

Sepulcre de corredor de cambra subcircular feta de lloses de granit i passadís fet de murs de paret seca amb dues lloses també de granit. És un sepulcre megalític d'inhumació i en el seu interior s'han trobat restes de ceràmica i una punta de sageta de sílex. Fou restaurat en els anys 1979 i 1986;  aquesta última restauració va ser realitzada per Rafael Insa sota la direcció dels arqueòlegs J. Tarrús i J. Chinchilla.Vers el 3450 a.C.

Continuem per un corriol de cinc pams que duia a les finques de suros d'aquesta zona, anomenada els Comuns. Aquest nom prové de la cessió emfitèutica que en van fer els comtes d'Empúries a mitjans del s.XIX a la gent resident d'Espolla, va tocar una finca de sis vessanes arbrada i una altra d' onze vessanes de mata baixa per família. Al final d'aquest corriol ens trobem la Font de la Verna.

La font està situada a l'obaga del Puig Castellar en una finca dels comuns d'en Joan Mach, aquí hi abunden els verns, alguna que altra alzina i uns pocs castanyers que contrasten amb els arbres del voltant que són suros cremats. Abans se'n deia la "Verna del Bosqueret" ja que hi havia uns importants suros.
Abans de la restauració de l'any 1978 realitzada pel Coto de Caça d'Espolla, la font estava formada per un sortidor de ferro per l'aigua i una inscripció feta amb ciment ràpid, a més hi havia un abeurador pel bestiar fet d'un soc de vern. L'obra actual pretén recollir la màxima aigua possible de la deu, està feta de rajol arrebossat i teules al damunt. Sobre el sortidor hi ha la inscripció actual, també s'hi va instal·lar una taula, que malauradament es va cremar. L'aigua té molt bon gust i encara que el raig de la font a l'estiu sigui petit, raja amb continuïtat. Potser el raig està situat massa avall i t'has d'ajocar molt per poder beure de la font. L'entorn és molt acollidor i ha estat recentment acondiconat pels treballs del Paratge de l' Albera i la col·laboració desinteressada d'en Carles Alonso que ha arreglat el sortidor de la font molt malmès. Prop de la font, en una finca d' en Joan Riera, hi ha un refugi petit però molt ben arreglat amb una llar de foc interior i una taula a l'exterior.
En quan a toponímia hi ha dues versions, una la més senzilla és que el lloc està envoltat de verns i d'aquí sorgeix el seu nom. L'altra versió ens fa anar a l'etimologia i ens diu que "Verna" prové de "Vereda", un camí, que possiblement degués el seu nom al lloc on portava "Portus Veneris" (Port de Venus), l'actual Port Vendres.
Continuem pel camí de la Roureda, a un centenar de metres de la Font i al costat del camí ens trobem una barraca de carboners completament cilíndrica, val la pena entrar-hi i sentir-hi la fresca en aquesta època de l'any. Un cop visitada continuem el camí tot recte, a poc a poc s'enfila fins que, passat el trencant de la Font del Roure, trobem el Dolmen del mateix nom.

La font està situada en una solana poc arborada, unes alzines sureres mig cremades i les restes del que havia estat un gran roure l'acompanyen i només la visió d'un pollancre jove alegra la zona, plena de brucs, argelagues i suros cremats.

L'actual font va ser construïda a principis de la dècada dels setanta pels seus propietaris, Joan Cos i el seu fill Jordi i l'ajuda de Jaume Calverol i Agustí Mallart. L'estructura actual està formada per dues grans lloses de pedra, d'entremig de les quals en surt un canó de ferro per on raja l'aigua, que tot travessant el replà que hi ha davant la font va a parar a una basa força gran que alimenta d'aigua el pollancre que he esmentat.

A la dreta de la font hi ha un petit banc de pedra i ben bé al davant hi ha una mica de taula també de pedra. En les dues lloses grans que flanquegen la deu hi ha el nom de la font esculpit amb unes lletres poc habituals per les fonts, però que li donen un toc molt agradable.

Abans d'aquesta construcció la font no era res més que el lloc on aflorava una deu en forma de bassa, un exemple de la qual podria ser Font del General, no gaire lluny d'aquesta i que és una bassa que apareix sota una roca, per bé que en aquella hi ha un rec que l'alimenta.

Degut a estar a una solana l'aigua sol ser poc abundant i a l'estiu es sol assecar o  el seu raig és molt dèbil, per això mateix l'aigua no és tot el fresc que hauria de ser quan ho necessites. El gust és potser una mica pesat.

El topònim és degut a un roure molt gran que hi havia prop de la font, però per desgràcia es va cremar el 1986 i segons el que m'havien dit era molt bell. La grandesa del roure encara és apreciable amb les restes que en queden, per bé que cremades són molt grans. Així mateix el nom de la font ha estat donat el dolmen que està en al mateixa zona no gaire més amunt.

Es tracta d'un sepulcre de corredor de cambra subcircular feta de lloses de granit, avant-cambra també de lloses de granit i corredor de paret seca datat vers el 3.500 - 3.200 a. C. Del túmul artificial de tendència circular que el cobriria i del seu peristàlit de blocs ajaguts en queden testimonis visibles. Es tracta d'un sepulcre megalític d'inhumació i en el seu interior s'ha trobat molta ceràmica, una punta de sílex i un gra de collaret verdós.L'any 1988 va èsser parcialment consolidat per Rafael Insa Arroyo, sota la direcció de J. Tarrús i J.Chinchilla i recentment s'ha tornat a consolidar a càrrec de Carles Alonso i sota la direcció de GESEART.

Com que això és un cul de sac hem de desfer el camí que ens ha portat fins aquí, des d'un altre angle el paisatge torna a ser interessant. Passem pel costat del trencant de la Font del Roure, de la barraca cilíndrica i quan siguem de nou a la Font de la Verna prenem la pista de la nostra dreta per baixar pel sector occidental del Puig Castellar. El camí, de pendent pronunciat, transcorre al costat d' afloraments granítics, alguns de gran bellesa, com l'anomenat de l'elefant, per la forma que té. D'aquí tenim bona vista del Canigó i les Salines i, més proper, del Castell de Requesens al nord. Amb una mica de sort també podem veure els pobles d'Agullana i La Vajol.

Al costat del camí, a la dreta trobem la Font d'en Siset

Situada en la falda sud-occidental del Puig Castellar la font es deu a una construcció de la dècada dels setanta realitzada per Agustí Mallart en "Gustinet". Abans de la construcció hi havia una deu d'aigua que aflorava en una bassa durant tot l'any, estiu inclòs, encara que força més migrada.
Actualment ens trobem amb una construcció senzilla i malmesa. En "Gustinet" va construir un receptacle perquè l'aigua s'hi conservés i en el moment d'obrir l'aixeta en pogués sortir amb l'abundància que s'espera. Per l'aigua sobrera i aquella que la deu és incapaç de contenir més temps dins de la terra va construir un petit viveret. L'entorn del sortidor va ser completat per una paret de pedra seca col·locada amb l'inconfusible estil del constructor que podem admirar a la Font del Còrrec o a la Font de Cadecàs; aquí, però, l'espai és molt més limitat i la paret és una còpia a escala d'aquestes fonts esmentades suara.
També hi va fer un requadre per poder guardar el vas i on hi havia inscrit el nom de la font i una frase que encara recorden tots aquells que van poder veure l'obra en bon estat: "artiller, respecta'm". Tot i aquesta súplica els artillers no la van respectar i poc després era bombardejada i semidestruïda, causa de l'actual estat malmès de la font. A més hi hem de sumar el robatori d'una aixeta enroscada al dipòsit d'aigua de la deu.

L'estat actual, després d'aquestes vicissituds és prou bo, encara que hi és difícil beure perquè l'aigua brolla degotant per la pedra de la paret i si es vol fer s'ha de recollir del viveret. L'aigua és cristal·lina i molt agradable de gust, contràriament a la zona no és rovellada. L'entorn sec i abrupte es trenca amb una mimosa petita plantada davant la font. De tota manera l'àmbit on se situa la font presenta diferents monticles de pedra granítica dignes de ser observats.
I pocs metres més enllà tenim el Menhir de les Roques Blanques o del Puig Castellar.

Es tracta d'un menhir de granit fins ara caigut segurament a causa de l'erosió del terreny provocada per les pluges al llarg dels anys. Les seves mides són:  3,45  /  0,90  /  0,75 metres i té un pes aproximat de 3600 Kg. Va ser identificat per Joan Calverol l'any 1971 i fou publicat per Lluís Esteva l'any 1974 i 1977.

Continuem el nostre descens fins a la Font de la Viuda.

Situada entremig de força suros cremats pel foc de l'estiu del 1986, també compta amb l'ombra d'algun plataner. La font s'organitza en dues feixes així s'aconsegueix superar el terreny que ocupa perquè té molt de pendent.
La feixa superior conté el sortidor de la font fet d'obra, al damunt del qual hi ha dues pedres gravades, en una hi ha el nom de la font, l'any i el nom del propietari que la va fer arreglar. En l'altra hi diu: "Bon profit li faci a qui begui d'aquesta aigua". A cada costat del sortidor hi ha uns llargs bancs, també d'obra, adossats al terraplè de la muntanya.
De la font surt un regueró que va fins a la feixa inferior. Abans acabava en un abeurador del qual avui només en queden restes. En aquesta feixa també hi ha dues taules de rajola i és quelcom més gran que no la feixa superior.
L'aigua és ferruginosa però de gust poc destacat en ferro i bastant suau. Tot i que no raja amb abundància conserva el seu raig a l'estiu, si aquest no és molt rigorós.
La font va ser construïda per Pere Pairet en una propietat de Francesc Mascort. Com totes les propietats dels seus hereus, després del pas per diverses mans, la família Espelt la va adquirir. Actualment la és propietat d'Àngel Olivet. En els estius del 1994 i 1995 la font i el seu paratge van ser arranjats pel Camp de Treball de l'Albera, reconstruint i reforçant les taules i netejant el seu entorn.
El topònim prové, segurament, d'una propietària del paratge que era viuda.

Uns cinc-cents metres després de la font ens desviem a l'esquerra, per un mig camí, mig corriol, i arribem a la Font d'en Met Vicenç.

L'entorn és dominat per l'ombra de dos grans castanyers, situats damunt d'una feixa. Enganxat a la part inferior d'aquesta feixa sae situa el sortidor, un tub de ferro gruixut enganxat a una petita construcció d'obra acabada amb un arrebossat d'argamassa. En aquest hi ha la inscripció: "P. VICENS 1874", que mostra el constructor i la familia propietària de la font fins no fa gaire. El nom actual li prové d'en Met Vicenç, un muntanyenc que en va fer petites reparacions.

Arribar als Vilars ja no és massa feina, passem pel costat d'uns camps, d'uns masos, avui derruïts i d'unes vinyes. Per últim, abans d'arribar als Vilars podem contemplar les Creus, unes inscultures en unes roques al costat del camí. El nom els ve per la forma que tenen, creus, que segurament tenen una representació antropomòrfica.

Aquí s'acaba el nostre recorregut.