• Impacte de l’activitat humana en el medi ambient.

Us pot semblar que la importància de la biodiversitat estigui lluny de la vostra dia, però en realitat tots depenem d'ella. En aquesta web es plantegen les següents preguntes que ens porten a reflexionar sobre el valor de la Biodiversitat:

D'on trauríem la fusta si no hi haguessin boscos? Què menjaríem si els insectes no pol•linitzessin les plantes? D'on trauríem les matèries primeres per fer la nostra roba? Podríem viure sense aigua neta?

La biodiversitat importa per moltes i variades raons: ètiques, emocionals, mediambientals i econòmiques. La pèrdua de la biodiversitat comporta un deteriorament dels serveis que els ecosistemes ens donen de forma gratuïta i té com a conseqüència un empitjorament de la salut humana, una major inseguretat alimentària, una major vulnerabilitat davant catàstrofes i canvis ambientals i, en definitiva, una disminució de la nostra qualitat de vida.

El Programa per a l'avaluació dels ecosistemes del mil·lenni impulsat per les Nacions Unides, reconeix els béns i els serveis que ofereixen els ecosistemes i els classifica així: serveis de suport, de regulació, d'abastament, socioambientals, i culturals.

Malgrat la importància dels beneficis enunciats, el valor de la biodiversitat encara va més enllà: la diversitat de la vida en si mateixa té un valor fonamental, donant major resistència als ecosistemes i als organismes. Així mateix, la biodiversitat també és important en quant transmet valors socials i culturals.

Les causes de la degradació de la biodiversitat són moltes i molt variades, encara que gairebé totes tenen a veure amb l'activitat humana:

• Destrucció dels habitats naturals: especialment degut al desenvolupament urbanístic, completament desmesurat i també les activitats agrícoles i ramaderes.

• Desertificació: pèrdua de la fertilitat i de l'estructura del sòl a causa de la sobreexplotació d'aquest amb activitats com l'agricultura i la ramaderia. El sòl perd per tant, la capacitat d'albergar i sostenir vida.

• Fragmentació dels hàbitats: no implica una destrucció de l'hàbitat de manera acusada, sinó que es "trenqui" en diverses parts, impedint la comunicació entre elles i per tant la relació natural entre les espècies. Per exemple: carreteres.

• Degradació i contaminació dels hàbitats naturals: sobretot a causa de les activitats industrials, com ara els abocaments de petroli a les costes, i agrícoles (ús de pesticides, per exemple).

• Canvi climàtic global: a causa de les emissions de gasos hivernacle produïdes per l'home.

• Sobreexplotació dels ecosistemes naturals: un exemple molt clar és l'esgotament dels caladors de pesca. Les mesures que es prenen per deixar a les espècies un temps per recuperar-se, no solen ser suficients, de manera que les poblacions van disminuint el seu nombre d'individus fins arribar a un punt en què és inviable la seva recuperació, condemnant d'aquesta manera a la extinció.

• Introducció d'espècies invasores: l'home tendeix a introduir espècies de manera conscient o inconscient en zones on no es donarien de manera natural. En moltes ocasions no suposen un perill, ja que no arriben a reproduir-se (espècies al·lòctones), però en altres no només s'adapten sinó que desplacen les espècies del lloc. Un clar exemple, és el visó americà que, en ser introduït a Europa per a la producció de pells, ha desplaçat al visó europeu, portant a la vora de l'extinció en moltes zones.

• Malalties: quan l'hàbitat es destrueix o fragmenta, o bé s'introdueixen espècies exòtiques portadores d'alguna malaltia, les poblacions d'éssers vius es tornen més fràgils ja que no poden evolucionar normalment i generar els seus mecanismes defensius naturals. És per això que són molt més vulnerables a noves malalties (Font)

Aquest terme indica la capacitat de les comunitats i els ecosistemes per absorbir les pertorbacions, sense que n’alterin significativament les característiques d’estructura i funcionalitat. És a dir, les comunitats i els ecosistemes tornen a l’estat original una vegada la pertorbació ha acabat

Ecosistemes més complexos-> més resiliència

En aquesta línia, s’observa que comunitats o ecosistemes més complexos (que posseeixen un nombre més elevat d’interaccions entre les parts que els componen) solen posseir resiliències més elevades, ja que disposen d’una quantitat més elevada de mecanismes autoreguladores.

La capacitat de resiliència d’un ecosistema està, per tant, directament relacionada amb la riquesa d’espècies. És a dir, un sistema els integrants del qual tenen més diversitat i un nombre més gran de funcions ecològiques és capaç de suportar millor una pertorbació específica (Font)