Biomes
Les regions de la Terra amb un paisatge natural i unes característiques ambientals pròpies, reben el nom de biomes. Depenen d'un conjunt de paràmetres ambientals i geogràfics, dels quals cal destacar:
la latitud
l’altitud
la continentalitat o la proximitat a la costa.
Cada bioma duu associat un paisatge i una biocenosi característics. I en cadascun d’aquests biomes s’hi desenvolupen ecosistemes amb les seves especificitats pròpies.
Es poden distingir dues grans categories en els biomes: els biomes terrestres i els aqüàtics.
Distribució geogràfica dels principals biomes de la Terra
Els biomes terrestres
Els biomes aquàtics
Podem classificar els diferents organismes en quatre categories, segons el seu mecanisme de desplaçament:
Plàncton. Si suren i no poden avançar nedant contra corrent. Molts són microscòpics. N’hi ha de fotosintètics (fitoplàncton) i d’heteròtrofs (zooplàncton).
Bentos. Si romanen fixos al substrat, en el fons marí, o bé s’hi desplacen amb moltes limitacions.
Nècton. Si són capaços de nedar i desplaçar-se autònomament, sense dependre del sentit del corrent marí, com els peixos.
Nèuston. Si romanen surant a la superfície de l’aigua, com ara la llentia d’aigua i els sargàs.
A més a més també trobem biomes aqüàtics: del medi marí i d'aigua dolça.
Medi mari
Representa, aproximadament, el 70 % de la superfície del planeta.
Les seves aigües presenten una salinitat d’uns 35 g/l i tenen una profunditat mitjana d’uns 3.000 m.
La major riquesa biològica s’agrupa en les zones costaneres i poc profundes.
Podem classificar les espècies en funció de les condicions de vida a on viuen de la següent manera:
Zona intermareal. Representa la franja de la línia costanera on trenca l’onatge. És una zona que resta periòdicament coberta i descoberta per l’aigua, per la fluctuació de les marees.
Zona nerítica (o litoral). És una franja d’amplada variable que discorre paral·lela a la costa i que arriba fins a uns 200 m de profunditat, just en el límit de l’anomenada plataforma continental.
Zona oceànica (o pelàgica). És el conjunt d’aigües que van més enllà dels límits de la plataforma. Són aigües més pobres en nutrients que les de la zona nerítica; per això són més transparents i la llum pot arribar a penetrar fins a uns 200 m de profunditat.
Zona abissal. S’estén en els fons marins, més enllà de la plataforma continental. Es troba a grans profunditats i pot arribar fins als 11 km de fondària. Aquí, la vida és molt més escassa perquè no hi arriba la llum, no constitueix veritables ecosistemes. Tot i això, apareixen puntualment i de manera temporal els anomenats oasis de les profunditats, on sí que es troben productors primaris (bacteris), que utilitzen un mètode diferent de la fotosíntesi per produir la matèria orgànica (es diu que són quimiosintètics). A partir d’aquests oasis, es poden generar uns petits ecosistemes, poc desenvolupats i amb una durada bastant limitada
Medi aquàtic continental o d'aigua dolça
Aquests medis no representen ni l’1 % del total de les aigües del planeta, però esdevenen uns ecosistemes amb unes característiques pròpies.
Cal distingir entre els medis d’aigües calmades (llacs, basses i estanys) i els d’aigües en moviment (rius, deltes i estuaris).
Aigües calmades:
A les basses i els estanys: tota la columna d’aigua presenta una temperatura molt homogènia i, fins i tot, en condicions de molta calor i manca de pluges, poden arribar a la dessecació.
En els llacs, com que són més profunds, s’estableix una franja intermèdia que s’anomena termoclina, que delimita les aigües superficials, més càlides, de les profundes i fredes.
Aigües en moviment:
Rius. A causa del corrent continu que produeix una barreja constant d’aigües, hi ha força disponibilitat d’oxigen. La principal dificultat per als organismes que hi viuen és com poden combatre i adaptar-se a la força que pot arribar a tenir el corrent. En els cursos alts dels rius, on els corrents són més forts, es troben principalment organismes bentònics i certes larves que han desenvolupat mecanismes (ganxos, ventoses, etc.) per fixar-se al fons i vèncer la força del corrent. En les zones de curs baix, zones més calmades i de corrent feble, hi ha més presència de peixos com ara el barb, la carpa i la truita, entre altres.
Deltes i estuaris. Es formen en les desembocadures dels rius, quan es produeix el contacte i la barreja entre les aigües dolces i les marines. Són zones riques en nutrients, que afavoreixen la presència d’algues. Tot i això, la diversitat d’espècies animals i vegetals és baixa, ja que les condicions de temperatura i, sobretot, de salinitat són molt variables i exigeixen una gran capacitat d’especialització i adaptació (els organismes que s’adapten als canvis de salinitat es diuen eurihalins, i els que s’adapten als canvis de temperatura, euriterms).
