En èpoques d'engany com ara, dir la veritat és revolucionari. Front el feixisme, ni un pas enrere! Viure sense llibertat, no és viure, és sobreviure.
Segons la Viquipèdia, El cinema (del grec Kino, moviment) o cinematografia és l'art de realitzar films cinematogràfics. El seu procediment consisteix en la il·lusió de moviment produïda per la projecció d'imatges fixes enregistrades en continuïtat sobre una pel·lícula de cel·luloide a una freqüència habitual de 24 fotogrames per segon. La sensació de moviment es genera al cervell de l'observador gràcies al fenomen de la persistència a la retina.
Segons aquest principi, com a conseqüència d'un defecte en l'ull humà, "...que es basa en el fet que la sensació de lluminositat després d'una excitació lluminosa no desapareix immediatament, sinó que tarda un temps en desaparèixer (Exemple: quan apaguem un televisor, durant un instant de temps seguim veient la imatge en pantalla)..." som capaços d'interpretar moviment si en un segon veiem un mínim de 12 imatges molt semblants.
A partir d'aquest descobriment, la tècnica de l'animació d'imatges ha anat evolucionant fins a arribar al cinema o al vídeo actual, on la percepció que tenim de la continuïtat del moviment en qualsevol pel·lícula és absolutament real. En aquest vídeo s'aprecia aquesta evolució:
Per tant, entenem que tant el cinema com el vídeo, es basen en la presa d'un nombre important d'imatges per segon, que després es reprodueixen a la mateixa velocitat.
Aquest fet determina per exemple que:
La qualitat d'una seqüència de vídeo depèn de la qualitat de les imatges que el composen.
L'espai que ocupi un vídeo en un ordinador és la suma de l'espai que ocupen cadascuna de les seves imatges.
A major nombre d'imatges per segon, major és la qualitat en què es veu un vídeo.
Píxel: S'entén per píxel la unitat bàsica per formar imatges. La seva funció és similar als punts de tinta en una impressió.
Resolució: Mostra la quantitat de píxels que conté una imatge. Com més elevat és el nombre de píxels existents per unitat de superfície en pantalla, major és la qualitat de la imatge.
Ja sabem que un vídeo, tècnicament parlant, és el conjunt d'un seguit d'imatges anomenades fotogrames o frames posats un al costat de l'altre. Aquests fotogrames o frames tenen una alçada i una amplada determinada que es mesuren amb la quantitat de files horitzontals que es dibuixen i la quantitat de píxels que té cadascuna d'aquestes línies.
Al llarg dels anys i a diferents llocs del món, s'han establert unes resolucions estàndards pels fotogrames, per tant podem veure una pel·lícula amb mides molt diferents, tenint en compte les seves resolucions.
Profunditat de color: La formació de color a la imatge es basa en la barreja dels tres colors primaris: vermell, verd i blau. És el que es denomina RGB. Treballar amb vídeo digital requereix un mínim de 24 bits per píxel, ja que proporciona una paleta de colors gairebé real a l'ull humà: 8 bits per al color blau, 8 bits per al vermell i 8 bits per al verd (3 x 8 = 24 bits per píxel). Les dades exposades al quadre següent ajudaran a entendre-ho millor:
La proporcionalitat o el ràtio d'aspecte: És la relació existent entre l'amplada i l'altura de les dimensions de la imatge. Es calcula dividint l'amplada per l'altura de la imatge visible en pantalla, i s'expressa normalment com a «X:I». Segons la ràtio que es triï, la imatge es veurà d'una manera o d'una altra.
Comparació de les tres relacions d'aspecte més comuns. La blava (2,35:1) i la verda (1,85:1) són les més usades al cinema. Per la seva banda, el requadre vermell és 4:3 i és la relació més normal en televisió, ara com ara, ja que es comencen a emetre habitualment programes en panoràmic (16:9).
La mesura del temps: Els clips de vídeo i àudio no sols ocupen un espai, també un temps. Aquest cal mesurar-lo i per a tal fi s'utilitza, en general, el sistema d'hores, minuts, segons i fotogrames. Així ho veurem en qualsevol reproductor i als diferents programes d'edició (a les finestres de monitors, de projectes o pistes de construcció). Per intervals menors a un segon, el sistema de mesura és el del número de fotogrames per segon.
L'entrellaçat i no entrellaçat: Per poder visionar les imatges d'una pel·lícula, utilitza el procediment de camps, anomenat entrellaçat.
L'entrellaçat es realitza dividint la imatge en línies horitzontals i es llegeixen de dreta a esquerra i de dalt a baix. Primer es llegeixen les línies senars i després les parells, obtenint així dos camps anomenats camp parell i camp senar. La proximitat entre línies consecutives fa que l'ull de l'espectador integri els dos quadres com a imatges completes i obtingui la sensació que aquestes es van refrescant al doble de la freqüència real. Amb aquest mètode s'aconsegueix mantenir un cabdal d'informació reduït, és a dir, un menor ample de banda a transmetre, però suficient perquè en recepció tinguem la representació de les imatges sense que aparegui el fenomen de parpelleig (flicker).
Els sistemes de compressió de vídeo: El principal problema que té el vídeo digital és el gran pes dels arxius que es generen. Si a més quan editem sumem el pes d'afegir text, sons, filtres, títols, transicions o qualsevol altre efecte especial, el pes dels arxius es multiplica. Les dades següents ajudaran a entendre-ho millor:
Un fotograma (una imatge) de vídeo amb milions de colors, sense cap tipus de compressió, pot pesar al voltant d'1,2 Mb.
Un segon de vídeo en sistema PAL té 25 fotogrames, sense comprimir, que seran al voltant de 30 Mb.
Un minut (1.500 fotogrames), llavors el pes d'un minut de vídeo serà 1,75 Gb, aproximadament.
És evident que es necessitaria un disc dur amb molta capacitat per poder emmagatzemar tots els vídeos que es volen editar, molta RAM i un processador molt ràpid.
Com en altres casos, el problema de capacitat i la velocitat de transmissió es resol mitjançant la compressió, imprescindible per reduir el pes del vídeo. Per aconseguir aquest objectiu, sense que perdi la qualitat, es recorre a diferents algoritmes de compressió, anomenats còdecs, compressors o codificadors, elements que formen part del programari de les targetes capturadores de vídeo i àudio.
El codificador més utilitzat és l'MPEG (Moving Picture Experts Group): És un sistema de compressió de vídeo i àudio implantat per la Unió Internacional de Telecomunicacions. Comprimeix completament diversos fotogrames alhora, i crea dependència entre ells. És un sistema més complex on en el procés de digitalització, comprimeix uns fotogrames principals, són els de vídeo i s'anomenen KeyFrames i uns altres de secundaris, els que contenen la informació de les imatges, s'anomenen DeltaFrames. Hi ha 3 tipus d'MPEG:
MPEG 1. Dissenyat per poder introduir vídeo en un CD-ROM, amb una qualitat d'imatge i so raonable.
MPEG 2. Pensat per a televisió digital i per als DVD, per la seva alta resolució.
MPEG 4. Amb un format i una resolució baixa per facilitar la seva transmissió. Està ideat per a videoconferències i Internet.
Els arxius de vídeo:
Audio Video Interleave (AVI): és un format d'arxius que conté de dades en forma d'àudio i de vídeo.
MOV: és un format d'àudio i vídeo desenvolupat per Apple per emmagatzemar àudio i vídeo.
Windows Media Video (WMV): és un nom genèric que es dóna al conjunt de algorismes de compressió de vídeo desenvolupades per Microsoft, que forma part del Windows Media.