On, quan, qui, què?

Un conte és una narració curta que explica fets o accions protagonitzats per uns personatges. Els fets es desenvolupen en un temps i en un espai que poden ser determinats o indeterminats, reals o fantàstics. Poden ser més o menys llargs, però es considera que els contes pertanyen al gènere literari de la narrativa breu, en contraposició a les novel·les, que són narracions més llargues i d’arguments més extensos. Els contes es publiquen sovint en reculls que n’inclouen un conjunt –d’un mateix tema, època o autor–, cadascun amb el seu títol. En canvi, una novel·la sol explicar una història que ocupa tot un llibre i, encara que puguin presentar-se dividides en capítols, totes segueixen una línia argumental, des de les primeres pàgines fins al final.

En aquest apartat ens familiaritzarem amb els contes.

1. Visualitzeu ael conte animat «En Timoon i el narval» i responeu les preguntes de sota. El trobareu amb anglès i podeu posar subtítols.

Les respostes a les preguntes pengeu-les al Drive en un document del vostre grup de narradors:

a) Quants personatges hi apareixen, en aquesta narració?

b) Qui l’explica?

c) Quina és l’acció principal i quin esdeveniment la motiva?

e) En quina època situaries l’acció? Per què ho penseu?

f) En quin país situaries l’acció? i en quina regió d'aquest país? Per què ho penseu?

g) Quin missatge es desprèn d’aquest conte?

2. Llegiu atentament aquesta narració i després escriviu el comentari que se us demana a sota.

La sopa de pedres

Diu que una vegada, fa molt temps d’això, hi havia un país que estava en guerra. I sabeu que les guerres sempre porten problemes, porten rancúnies, enveges...; hi ha molts morts, molta sang. I, a les guerres, sobretot hi falta el pa. La gent passa gana: no es cull el blat, no es fa farina, i la gent es mor de gana. Un bon dia, un soldat, fart de fer anar les armes, va decidir fugir de la guerra. I fugint, fugint, cansat i afamat, va arribar a un poble. Era alt com un sant Pau i xuclat com un clau, i anava brut, esparracat i polsós. Semblava un sac d’ossos. Un fideu. Mort de fam, arribà a una casa, trucà a la porta i, quan surt la mestressa, diu:

–Mestressa, no teniu pas un tros de pa per a aquest soldat que ve de la guerra, mort de fam?

La mestressa de la casa se’l mira i diu:

–Però, que estàs tocat del bolet? Que t’has begut l’enteniment? No ho saps, que no hi ha pa? Però... com t’atreveixes...? Mal llamp t’arreplegui...!

I a guitzes i empentes el treu fora de la casa. Pobre soldat! Prova fortuna en una altra casa, truca i diu:

–Mestressa, no teniu pas un tros de formatge per a aquest soldat que ve de la guerra, mort de fam?

La mestressa se’l mira de fit a fit i li diu:

–Però, que estàs boig? Que no saps que no n’hi ha, de menjar? Com t’atreveixes a demanar-ne?

I també, a puntades de peu i a empentes, el treu fora de casa. Pobre soldat...! Ho va provar en una altra porta, en dues, en tres, en quatre, en cinc... I a totes les portes va rebre la mateixa resposta:

–Estàs tocat del bolet! Estàs boig! Fora, fuig d’aquí...!

I és que en aquell poble n’estaven tips, de la guerra miserable que els havia cremat els camps i se’ls havia endut els nois; és per això que, del soldat, no en volien saber res. Li tancaven la porta pels nassos i li deien que se n’anés. Ah!, però el soldat no es va donar per vençut... Travessà el poble de cap a cap i se n’anà a una plaça on hi havia un safareig públic. Hi troba unes quantes mosses, i els diu:

–Ei, mosses! No em voleu pas ajudar a fer una sopa que faig de pedres?

Les mosses van riure.

–Una sopa de pedres...? Però, que estàs boig?

I se li’n reien. El nostre soldat, cansat, afamat i deprimit, es va asseure al costat de la font de la plaça del poble i, com que ja no sabia què fer, es va posar a plorar. Plorava i plorava fins que un nen se li va acostar, i després un altre, i un altre encara...

–Soldat, què tens? Per què plores?

–És que jo volia fer una sopa de pedres, que és una sopa que jo sé fer i que em surt molt bona, però no puc ferla –respon el soldat.

–Que et podem ajudar? –preguntà en Martí.

–I tant, mainada...! Mireu, necessito que em porteu una perola grossa, aigua, un grapat de pedres i llenya per fer foc.

En un tres i no res tots els vailets van anar a buscar les coses que havia demanat el soldat. Encenen el foc, hi posen la perola al damunt i hi fiquen aigua i pedres. L’aigua es començà a escalfar. Els vailets estaven impacients i deien:

–Podem tastar la sopa?

–Calma, calma! –exclamà el soldat. La sopa s’anava escalfant, i al cap de poc, el soldat posà els dits a dins, la tastà i digué:

–Mmmmm...! Que bona... Jo diria, però, que hi falta un punt de sal.

Una noia que es deia Elisabet digué: –Però, si jo en tinc a casa meva...!

–Es posà a córrer cap a casa seva i, d’amagatotis de la seva mare, agafà la sal i la portà al soldat, que la tirà a l’olla. Al cap d’una estona, el soldat tornà a tastar la sopa i digué:

–Que bona...! Però jo diria que hi falta una mica de tomàquet.

Un noi que es deia Lluís li fa: –Però, si jo en tinc a casa meva! Hi vaig de seguida!

–I també faltarien patates i arròs.

–Doncs jo puc treure les patates de l’hort –digué l’Anna.

–I jo, a casa, hi tinc arròs. El vaig a buscar! –exclamà l’Ester.

Mentrestant, la Fina es preguntava què podia portar.

–No tens pas api? –li va demanar el soldat.

–Sí, que en tinc! Ara hi corro! –respongué la Fina. I aquells vailets van anar portant pastanagues, cebes, mongetes, cigrons, naps, cols, llenties... fins i tot un va portar un tros de pollastre. La plaça ja era plena de tots els nens del poble; al mig, hi havia el soldat que remenava l’olla amb molta cerimònia. La tornà a tastar, en tragué les pedres amb una cullera i digué:

–Aquesta sopa ja està. Mmmmm...! Quina sopa més bona! Ens ha quedat boníssima! És la millor sopa de pedres que he tastat mai!

Tots els nens aplaudien i saltaven fent crits per la plaça.

–Ara aneu a casa vostra i digueu als pares, avis i oncles que vinguin amb plats i culleres, que avui hi ha sopa de pedres per a tothom! –va exclamar el soldat.

Va haver-hi sopa per a tothom. Ningú no es va quedar sense. I així va ser com, gràcies als nens, aquell soldat i tot el poble van poder menjar per tota la gana que tenien, contents i fent festa. I des d’aquell dia, tota la gent del poble, grans i petits, van aprendre a compartir una mica més el que cadascú tenia.

(Versió catalana de Xesco Boix)

Comentari del conte "La sopa de pedres"

Escriviu amb les vostre paraules un comentari que penjareu al Drive sobre aquest conte. El comentari ha de respondre aquestes preguntes (no ha de ser una llista de respostes! El text ha d'estar ben cohesionat).

a) Quina intenció devia tenir Xesco Boix en escollir un soldat com a protagonista?

b) Creus que la gent del poble va aprendre una lliçó? Quina?

c) Podries relacionar el missatge del relat amb la nostra època i el nostre país? Com?

d) Hi ha activitats de l’institut en què queda clar i evident que «posant-hi cadascú una mica, hi guanyem tots»? Quines són?