A continuació hi ha un fragment del llibre "Els papalagi" uns discursos de Tuiavii de Tiavea, el cap samoà, a la seva tribu de la Polinèsia després de fer un viatge per l’Europa de començament de segle XX. Amb les seves paraules pretenia alertar el seu poble del perill de perdre els seus costums si imitaven les formes de vida occidentals.
Després de llegir el fragment, expressa la teva opinió sobre la forma de vida a les ciutats occidentals.
Els Papalagi (els homes blancs) viuen com a crustacis, a les seves cases de formigó. Viuen entre les pedres, igual com un centpeus: viuen a dins de les esquerdes de lava, amb pedres damunt, el voltant i a sota. La seva cabana sembla un cistell de pedra, un cistell amb forats i dividit en cubicles [...]. Normalment, gairebé no coneixen els noms dels altres i quan es troben en el forat pel qual passen furtivament, se saluden amb un ràpid moviment del cap o grunyen com insectes hostils, com si estiguessin enfadats per viure tan a prop [...]. La gent com nosaltres s'angoixaria ràpidament en cistells com aquests, perquè mai no hi ha la brisa fresca de les cabanes samoanes. Els fums de les cabanes-cuina tampoc no poden sortir. La major part del temps, l'aire que ve de fora tampoc no és gaire millor. Costa d'entendre que la gent sobrevisqui en aquestes circumstàncies, que no es converteixin en ocells per desig, els creixin ales i volin per buscar el sol i l'aire fresc... Però els Papalagi s'estimen molt els seus cistells i ni tan sols noten com en són de dolents.
[...] De tant en tant, els Papalagi surten dels seus cistells privats, com ells mateixos els anomenen, i se'n van a un altre cistell en què treballen i no volen que els molestin ni la muller ni els fills. Mentrestant, les dones i les noies estan tabalades a la cabana cuina preparant menjar, fent netes les pedres dels peus o netejant tapacues. Quan són prou rics per mantenir criats, llavors aquests són els que fan la feina, mentre elles fan visites o surten a comprar menjar fresc.
A Europa hi viu així tanta gent com viu a Samoa, o potser fins i tot més... Quan hom se sent infeliç en aquesta vida pedregosa, els altres diuen que no és natural [...].
Malgrat tot, els Papalagi caminen per aquestes esquerdes des del matí fins a la nit. N'hi ha alguns que fins i tot ho fan amb una certa passió... En aquests carrers hi han construït enormes caixes de vidre en què hi ha tota classe de coses exposa des, coses que els Papalagi necessiten per viure: tapacues, pells per a peus i mans, ornaments per al cap, coses per menjar... Aquestes coses estan exposades per tal que tothom les vegi i, a és, semblen molt temptadores. Però ningú no en pot agafar res, encara que ho necessiti urgentment, fins després de demanar permís i de fer un sacrifici.
Hi ha moltes esquerdes en què el perill sotja per totes bandes, perquè la gent no només camina ben arran de les altres persones, sinó que també s’envesteixen, de vegades des de grans caixes de vidre que llisquen sobre guies metàl·liques. El soroll és terrible. Les orelles ens comencen a xiular per culpa dels cavalls que colpegen el paviment amb les peülles i de les persones que caminen amb força amb les pells dels peus, pels nens que gemeguen i els homes que criden. I tots criden, per alegria o per por. És impossible fer-te escoltar llevat que tu també cridis... Els Papalagi estan orgullosos d'haver ajuntat tanta quantitat de pedra? No ho sé. Els Papalagi són gent amb gustos estranys. Sense cap motiu especial, fan tota mena de coses que els fan estar malalts, però tot i així se'n senten orgullosos i canten odes a la seva pròpia glòria.
