CIUTATS
LA CIUTAT DELS FOTÒGRAFS
http://www.cccbeducacio.org/ca_ES/web/guest/activitats/-/institut/a_9202
FOTOGRAFIA EN CURS
http://www.fotografiaencurs.org/
MACBA: Xavier Miserachs
http://www.macba.cat/ca/xavier-miserachs-1954-1998
MAPES
Definicions i reflexions fetes a classe per els grups 2B i 2A sobre els mapes
QUÈ ÉS UN MAPA?
El mapa és una representació d'un espai real fet a escala que serveix per orientar, ubicar i saber on ets. T'ajuda a guiar-te i situar-te.
El mapa representa un espai del món i ens indica tots els territoris d'una país, ciutat, poble, barri, ..
El mapa serveix per situar-te, mitjançant un conjunt de coordenades que indiquen on estàs, et permet localitzar llocs i et dona la possibilitat de saber per on hi pots anar.
SEMBLANCES ENTRE DIFERENTS TIPUS DE MAPES:
Els mapes indiquen on estem, a on volem anar, com hi podem anar, i com és l'espai. Utilitza colors per simbolitzar zones. Els mapes ens mostren els noms dels llocs. Els mapes tenen la funció d'ubicar i orientar i hi trobem llegendes que ens ajuden a discernir les diverses informacions per desxifrar per on ens hem de moure.
ELEMENTS ESSENCIALS DELS MAPES:
Els mapes ens donen indicacions (ex.escala, llegenda), informació de com et pots desplaçar (carreteres, bus, aeroports...). Representen l'espai en vista aèria. Assenyalen els llocs determinats, amb signes, diferent traç de línia o amb zones de colors simbòlics.
MAPES VERTICALS
Laberints subterranis a Turquia (Capadocia)
http://elbauldejosete.wordpress.com/2008/01/09/laberintos-subterraneos-en-turquia/
Laberinth of egypt
Must see video about the recently found legendary Labyrinth of Egypt
LABERINTS
LABERINTS PER PERDRE'T
PER LABERINTS CCCB (Centre de Cultura Contemporània de Barcelona)
Vídeo explicatiu de les diferents tipologies de laberints existents, amb un recorregut per la història
VÍDO PRESENTACIÓ DE L'EXPOSICIÓ "PER LABERINTS" CCCB 2011
REPORTATGE DE L'EXPOSICIÓ "PER LABERINTS" CCB 2011
BREU EXPLICACIÓ DE LA LLEGENDA DEL MINOTAURE
Els fills del Rei Minos, un dels descendents d'Europa i Zeus, van ser, (segons explica la mitologia), Ariadna, Fedra, Glauco, Catreo i Androgeo. Era precisament aquest darrer el favorit del monarca ja que era un jove atleta capaç de vèncer a qualsevol rival que se li oposés. Així doncs, d'entre els fills que va tenir al costat de Pasífae, Androgeo era el seu predilecte.
Però la desgràcia va arribar a la cort del Rei Minos quan, després d'uns importants jocs en honor de la deessa Atenea, deessa de la saviesa, Androgeo, que va resultar vencedor, va caure mort sota la ira del poble d'Atenes que no va poder suportar la seva victòria, (una altra versió explica que va morir sota la ferocitat del Toro de Marató). Quan Minos es va assabentar d'aquesta terrible notícia, la fúria i el dolor es van apoderar d'ell i va jurar venjar-se de tot atenesa que hagués sobre la faç de la Terra. I el primer que va ordenar al seu exèrcit va ser partir cap a la ciutat i posar-la sota el seu control a qualsevol preu.I així va ser ...
Posteriorment, i en ús del seu nou poder, va establir una sèrie de terribles lleis per a Atenes, entre les quals destacava per la seva crueltat la que anualment, i per un període de nou anys, set joves barons i set joves donzelles havien de ser enviades fins Creta per ser introduïdes en el laberint situat a Knossos del qual resultava impossible sortir i en el qual eren oferts per morir devorats per un ésser que era meitat humà i meitat toro, temible Minotaure, nascut de la unió entre Pasífae i un toro blanc, ( aquesta vegada Zeus també va tenir alguna cosa a veure, però ja no era ell transformat en bèstia com quan va raptar a Europa).
Però va passar que, transcorreguts tres anys, el jove Teseu, que era fill del que en aquells dies fou Rei d'Atenes, Egeu, va sentir que havia de fer alguna cosa sobre això i que havia de posar fi a tanta crueltat sobre el seu poble. Llavors es va oferir voluntari per entrar al laberint, esperant així donar-li mort i alliberar qualsevol atenès que es trobés encara en el seu interior. Explica la llegenda que fins i tot el propi Minos va intentar convèncer-lo de no entrar (tenint en compte que pertanyia a la noblesa), però finalment va haver de cedir.
Ariadna, filla de Minos, impressionada pel valor de Teseu, va proposar ajudar-lo. Aprofitant un moment en què es trobaven fora de perill d'ulls i orelles aliens, la jove va posar a la mà del aguerrit príncep un cabdell de fil d'or i un punyal, tot demanat que els portes ocults sota les seves vestidures. I li va pregar que els utilitzés i que confiés en ella.I així ho va fer el valent Teseu. Va entrar en el laberint i va caminar a poc a poc mentre amb cura descapdellava el fil que li havia lliurat la bella Ariadna, i que ella mateixa tibava des de l'exterior.
Quan es va trobar davant el Minotaure, Teseu s’enfrontà a la temuda bèstia amb molt valor, i, empunyant l'arma que portava amagada, va aconseguir donar-li mort.Després tant sols va haver d’enrotllar de nou el fil i desfer el que portava caminat. Després d'alliberar els atenesos que encara quedaven amb vida dins del laberint, en va sortir vencedor.
EL LABERINT I EL MANDALA
El laberint grec a Creta amaga la bèstia, el brau que cal abatre. L'home davant l'animal en un cara a cara on el primer havent superat les dificultats de circular i avançar pel laberint -és a dir els patiments de la vida mateixa- arriba a la fi en una lluita a mort amb un altre ésser vivent, projecció encarnada de la tensió que es manté en l'home entre l'impuls natural, més primari, desfermat, simbolitzat en el brau, i la condició cultural de l'ésser humà que es pretén superior, després de l'aprenentatge del laberint.
La dea Ishtar, en la llegenda Asíria-Babilònica accedeix i avança pel laberint amb la condició de despendre's progressivament de peces de roba arribant generosament nua a la fi del trajecte on habiten els morts. Alliberats de la vestimenta, de la disfressa amb la que ens movem per la terra dels vius, perdent el sentit de possessió, despresos de la carnalitat, del mateix jo, només així accedim a la interioritat del ser, esperit, energia, possibilitat d'unió en la vacuïtat, a la terra del no ésser.
El mandala budista amaga a l'interior l'alliberament. És l'home davant del món, davant els altres, expressa les dificultats d'avançar en i a la llibertat desprenent-nos del sofriment sense per això trencar el fil de la vida que prossegueix dins el mandala, però culminant en la pacificació interior, la de la ment, superant el conflicte del pensament per la unitat en la vacuïtat.
En el mandala volem eliminar el monstre de la contradicció, de la dualitat, sense el trauma de la violència en l'acció. El mandala del Kalachakra per exemple, construït pacientment durant dies amb grans de sorra de diferents colors, acaba en la dissolució física transformant-se en pols. Passant així de creació de la ment a substància confosa en la materialitat anònima del cosmos, que és també difusa energia.
El laberint egipci, antecessor i inspirador del cretenc, construït a l'interior de les piràmides participa d'una comuna significació, el camí que cal seguir a la vida per arribar a transcendir la mort. Intricats passadissos ens poden deixar sense sortida, d'on ens caldrà retrocedir a la recerca, a les palpentes, però també amb la possibilitat de transitar-los acompanyats d'un guia experimentat, coneixedor de les dificultats del recorregut, per arribar a l'objectiu, a la fi dels passadissos, a la cambra de la mort, que és transformació, alliberament d'aquesta vida. També el brau és l'animal sacrificat a Egipte, déu-toro símbol de la natura que necessita morir per rebrotar, com el cicle de les estacions, com les plantes que moren deixant la llavor per a un nou naixement.
De les catacumbes cristianes als refugis subterranis dels vietnamites en la darrera guerra, la fugida interior representa l'enginy humà davant la força salvatge amenaçadora.
En els mandales es simbolitza l'univers, la societat, l'home. En el Kalachacra es representen els diferents passos que cal donar, pujant esglaons, obrint portes, recorrent estances plenes de representacions del cos, la paraula, la ment i la consciència per arribar finalment a la residència del gran goig, el darrer dels edificis recorreguts, el més elevat. La primera estança, és la del cos, fent-nos adonar del finiment de l'ésser humà, per poder oferir-lo amb generositat, alliberant-lo de desigs inútils. L'ascens per entre les estances demanda un procés de purificació, neteja de tot el negatiu, controlant emocions aflictives de desig, odi, etc., en la meditació, per ascendir a la vacuïtat, el gran goig, absència de dualitats, límits, conflictes. Experiència d'unitat, absència del jo.
Entre el laberint egipci i els mandales budistes del segle VII hi ha tot un prolífic recorregut d'ideogrames en les distintes cultures, de Roma fins al Tibet que amb més o menys fortuna han deixat rastre visual o escrit. Diagrames astrològics, mitraistes, gnòstics, maniqueus o cristians, més tardans aquests darrers donada la prohibició iconogràfica entre els jueus. Coincideixen tots ells però en uns mínims elements, són diagrames que partint d'un centre on es simbolitza un inici en el relat de la creació còsmica, s'expandeixen en successives capes perifèriques generades per l'acció del primer, amb figures al·legòriques dels planetes, estacions de l'any, mesos, virtuts o defectes humans, amb intenció a vegades estètica i generalment doctrinal, amb l'objectiu de superació en el trajecte vital d'alliberament que va del cos-matèria a la ment-esperit.