En el món dels usos habituals de les coses una cadira té una funció ben definida i concreta, serveix per seure-hi. Però tots sabem que en determinats moments una cadira també pot ser molt útil per bloquejar una porta o per protegir-se d’una bèstia salvatge. És a dir, l’experiència ens demostra que els objectes poden tenir usos diferents en un marc de possibilitats tan divers com fàcil d’acceptar.
Tanmateix, aquest horitzó, eminentment pràctic, no és l’únic que ens pot servir de referència a l’hora de relacionar-nos amb les coses. Una cadira, per exemple, en les mans d’un nen pot convertir-se, gràcies a la imaginació, en una illa solitària, la torre d’un castell o un amagatall improvisat. I així és com de sobte l’ús pràctic, el més immediat i comú, es veu desplaçat a un segon pla, i ens deixa veure que hi ha altres possibilitats que poden assumir sense problemes un protagonisme força reeixit.
De fet, i a més del seu ús quotidià com a seient, o com a ingredient imprevisible d’un joc infantil, una cadira també pot ésser revestida d’un ventall de valors molt variats; sentimentals, la cadira on seia l’avi, històrics, la Cadira Barcelona de Mies van der Rohe, simbòlics, la cadira del poder, emblemàtics, la cadira de Charlie Rivel…
És a dir, una cadira, com qualsevol altre objecte que entri en el radi d’acció de la vida humana, adquireix automàticament un potencial de sentits tan ampli i complex com les necessitat pràctiques, el marc de referències culturals, o les capacitats creatives de les persones que es relacionen amb ella.
https://docs.google.com/a/xtec.cat/document/d/1GnaCEC6nKpVr8Dji6WR_nTgCVGm2zXQW7p2yprpO0pc/edit