1787. Arthur Young.
Viatge a Catalunya. Ed Ariel. Barcelona. 1970 (pàg 67-75)
... A Torà mateix veiem que estan fent una casa nova i això em sorprèn, car és la primera construcció que veiem fer. Passat Castle Frollict [Castellfollit de Riubregós]. El país va millorant fins a Calaf, on parem després d'haver fet, en una jornada de calor fortíssima, 40 milles angleses, i després d'haver anat catorze hores a cavall. - 40 milles.
Dia 15, diumenge. - A les quatre de la matinada ja érem a missa. L'església era gairebé plena de mulaters, i tan devots, que es picaven violentament el pit en certs moments de l'ofici. Que altres, no pas jo, diguin com lliga aquesta preocupació anormal per la religió amb la soledat que domina l'ambient. Una cosa que em va sorprendre de debò fou de veure molts homes que sortien del poble, la falç a la mà, com els dies de cada dia. Sens dubte llurs mossens els havien atorgat aquesta dispensa amb un esperit de tolerància que jo no hauria esperat.
Rotació: sembrat i guaret. Una mica de veces; conreu estès; gra millor que el que hem trobat fins aquí. Els blats, en algun lloc, semblaven haver estat sembrats apinyadament i no a eixam; però no vam poder obtenir cap informació sobre aquest punt. Molt sovint les veces reemplacen els guarets. Les planten d'una a una. Els cereals vénen després. La terra és millor que la que vam veure tant de temps ahir. La major part dels cereals són segats.
Passada una immensa garrotxa; pujada una muntanya des de la qual la vista s'allarga sobre un país sempre igual, sense arbres i erm en més de les seves nou desenes parts. Trobats 4 o 5 bous de color de cafè amb llet i 1 o 2 de vermells com la sang. Ho faig notar perquè no n'he vistos d'altres en tot el nostre viatge.
Mongetes en fileres amb una separació de 18 polzades, i 12 polzades entre planta i planta. Bastant conreu, però també immenses garrotxes. Aspecte general inhòspit, amb molt rocam. Molts pins, però esquifits. A quatre hores de Montserrat veiem per primera vegada ceps plantats a 6 peus els uns dels altres, cosa que vol dir que el propietari només hi fa vi, en aquest camp.
Un altre desert, una altra muntanya enterament nua, a l'horitzó de la qual es dibuixen les belles línies de Montserrat. Dinat a Camprat [Can Prat], entre rocs salvatges que deixen a penes lloc a un acre de conreu de cada cent.
Hem arribat al peu de Montserrat, que ens havíem proposat de visitar, després d'haver-ne llegit la descripció feta per M. Thickness. És una muntanya isolada, que recolza, però, sobre una base immensa. Un camí admirable, obert en part dins la roca, condueix al convent situat al cim, descrivint nombroses ziga-zagues. Cal apreciar degudament una obra així pel fet de trobar-nos en un país en què molt rarament es veuen obres semblants. El vam seguir: a la nostra dreta s'aixecava una paret perpendicular coronada de verdor, i al seu damunt pujava el rocam que ha fet tan famós aquest lloc. A l'esquerra s'obria una riba esfereïdora. S'estenia per tot arreu una vegetació espessa, que al nostre país no s'obté més que en hivernacles calents i amb la més extrema cura, però que puja amb un vigor increïble sota la influència d'un dels millors climes del món. Aquests camins tan junts, aquestes plantes rares, ens feien pensar que recorríem els carrerons d'un jardí. L'ull indecís es perd, confós, enmig d'un desordre cada cop més gran de formes, de colors, entre els quals no sap quin triar.
Érem al convent a l'hora dels oficis i cants del vespre. L'església és magnífica; compta amb algunes pintures bones i resplendeix amb diamants, robins i altres pedres precioses; amb molt d'or i llànties i gerros d'argent, etc., que ha rebut com a ofrenes. M'estimaria més, però, no parlar de tot això, car aquestes coses no em desperten altra emoció que la del fàstic. Fàstic per la imbecil·litat dels qui ho donen, i, si els monjos són sincers, fàstic per la imbecil·litat dels qui ho reben.
A l'arribada ens portaren a una dependència del convent amb dues cambres. No hi havia res més que allò estrictament necessari, però els criats de la casa ens lliuraren, a preus molt mòdics, el menjar i el vi que demanàrem. Aquesta hospitalitat ben entesa ens valgué una nit de bon repòs. - 27 milles.
Dia 16. - El nostre objectiu, passant per Montserrat, era de gaudir del panorama sorprenent que es veu des del cim i de visitar les diferents ermites descrites per M. Thickness. Hi pujàrem l'endemà al matí, però un cel de núvols ho espatllà tot. M'hauria quedat amb molt de gust aquí dos o tres dies esperant el bon temps; el meu amic, però, tenia tanta pressa de tornar a Bagnères, per retrobar el comte de La Rochefoucauld, que m'hauria hagut de quedar sol...
[...]
Hem deixat el convent i agafat el camí de Barcelona, que va costa avall durant unes quantes milles; la vegetació ja no és tan exuberant. La solitud continua. Terreny accidentat; poques valls amples. Tot baixant tornem a trobar oliveres. Ens encreuem amb dos magnífics bous de color de cafè amb llet, que el propietari valora en 18 guinees (475 francs, aproximadament). Els dóna palla, a la qual afegeix civada, o bé ordi, quan treballen. Són tan bons, que una de dues: o la palla d'aquí engreixa més que la nostra, o la feina que fan és més lleugera. Els talls que hi ha als troncs dels pins em fan creure que en treuen resina.
A Orevoteau [Collbató] veiem una tanca d'àloes de 4 peus d'alçada. Ja ens devem trobar al camí principal, car, per primera vegada, veiem un cabriolé. Un altre desert de pedres, cobert de plantes aromàtiques i de tristes alzines. Esparagara [Esparreguera] és el primer poble manufacturer que trobem a Espanya: hi fabriquen llençols, teixits lleugers de llana i ampolles. Té a la vora d'una milla de llargada. Els filadors guanyen 6 sous el dia, més la subsistència; els cardadors, 11 s. Hi ha també molta gent que fa punta; guanyen 9 s. de moneda espanyola, en la qual el sou val una mica més que el francès, que equival a mig penic.
Vist, prop de Martorell, l'arc de triomf construït per Hanníbal. L'han adobat fa poc i, per als amants de les antiguitats, massa i tot. Tothom fa punta, i la gent té, de més a més, una altra ocupació menys agradable a la vista: la de cercar-se els uns als altres els polls que els devoren. No hi ha res tan infecte com les seves persones ni tan brut com llurs cases. Veient-los, hom sent el que val la netedat, i encara més sota aquest clima de foc. No hi cap casa nova en aquests pobles. El país és desagradable, i encara el fa més trist l'aspecte desolador dels nombrosos torrents completament eixuts. Els albercocs, les prunes, els melons, etc., etc., ja són madurs, i en venen pels carrers.
Arribat per fi a un gran camí, construït per compte del rei. La calçada té de 50 a 60 peus d'ample i està protegida a cada costat per un mur de contenció. Els homes que el fan guanyen de 18 a 25 sous diaris i, de més a més, els donen un got de vi si ho fan bé. El camp s'anima, les cases són millors, els conreus, les vinyes, es multipliquen.
Ja us adonareu probablement que la gran reputació d'aquesta província ve de les millores que s'han fet a les planes baixes i regades. Caldria fer-ne la distinció, car aquests indrets fèrtils no n'ocupen gaire més de la vuitena part. La resta és coberta de muntanyes. Passem pel costat d'un gran molí de paper. Seguim pel mateix camí, que s'ajunta amb un altre d'igual amplada que porta a Vilafranca. Girem a l'esquerra i ens dirigim a Barcelona, passant per un pont superb de granit vermell, de 440 passes. És una obra que anuncia la solidesa i la durada, peró l'estil és poc elegant, encara que no deu tenir més de vuit anys. Trobem un gran nombre de carros i de carruatges tirats per bells animals. Tot denota la proximitat d'una gran ciutat.
A dues o tres milles es veuen, a cada costat del camí, lluny, enmig dels camps, gracioses torres i boniques construccions de tota mena. Estan llaurant per fer-hi mongetes. El cicle és: 1. Cànen; 2. Blat; 3. Mongetes. Tres collites cada dos anys. Bon aspecte. Un jornal (un acre anglès, aproximadament) de bona terra de secà ve a valer 500 lliures; de regadiu, 1.000. Llauren amb dues mules aparellades, sense conductor. Les menen amb una corda, com a Anglaterra. El braç de l'arada és prou llarg per a atènyer el cercle de ferro a 9 polzades, sota el jou al qual les mules són enganxades. Els jous són semblants als que usen els bous, fora que porten collars en lloc de cercle. Aquest sistema, molt estès a França, té els seus avantatges i els seus inconvenients: hi ha poca empenta quan la llargada del braç és proporcionada a l'alçària de les mules; però si cal, per a corregir aquesta desproporció, abaixar ]a rella, la terra en pateix, i els animals també. No està del tot d'acord amb les bones regles fer passar la línia de tracció pels tirants i l'arbre de l'arada; però val més això que no pas usar els braços ordinaris, sempre massa llargs o massa curts. En aquest cas hom coneix la llargada del braç; però és sobretot ]'economicitat que hom persegueix. L'orelló no està revestit de ferro, i se situa a l'esquerra del cos; la rella és doble, com si hagués de precedir un orelló doble. Absurda disposició; no hi ha més que una esteva. Les llaurades són passables. Les garbes de forment són encara fora, però arrambades a un costat, mentre la resta del rostoll ja és llaurat. Tenen cura, doncs, de l'ordre de les collites.
No he vist, des que vaig sortir de París, una ciutat que projecti al seu voltant una animació tan gran; i quan es pensa que Barcelona no és més que ]a capital d'una sola província, i que París ho és d'un gran reialme, la diferència és del tot a favor de la primera. El camí que agafem fa honor al rei actual. Es un camí que va planejant al llarg de valls estretes i que evita les pujades i les baixades. Algunes palmeres afegeixen per a nosaltres, homes del nord, una nota de novetat al paisatge.
La primera impressió de Barcelona és molt bona; la seva situació, admirable. Vam fer de pressa i corrents la darrera mitja milla, a fi i efecte d'arribar abans de les nou, hora de tancament de les portes. Un trajecte de 40 milles, fet a cavall i sota un sol d'infern, ens havia extenuat. l encara vam haver de fer un examen ridícul, car tot el que entra a la ciutat ha de pagar uns drets a favor del govern. Després, dues milles més pels carrers, cercant un hotel: no trobant lloc al «Corona de França», vam anar a parar a «La Fonda», on vam estar molt bé.