L'art contemporani als museus locals

Els museus són un producte del segle XIX. Fills d'una menta­litat catalogadora de la realitat i de l'afany de col·lecció dels objectes més variats. A partir de la visió romàntica pel passat perdut es va veure la necessitat de guardar i mostrar les restes supervivents d'aquest passat. Si bé les primeres col·leccions eren acumulacions d'aspecte caòtic i desordenat, aviat es va anar creient oportú de selec­cionar i ordenar les peces, preocupant-se per una presentació més acurada i buscant-hi també funcions més didàctiques. Els museus excessivament plens, segons Umberto Eco, incitaven l'espectador al col·leccionisme i l'acumulació, a la possessió fetitxista encara que sols fos visual. Als museus s'hi ha de gaudir i no pas viure'ls com una obligació turística, o una imposició cultural o social. No hem d'eliminar, en la visió de les obres, el plaer de la contemplació i de la relació emocional profunda, lligada a la reflexió. Tal com una biblioteca, el museu és un espai de lectura, encara que visual. Per això ha de mostrar-se intel·ligible i clar. També, com en una biblioteca, hauríem d'acostumar-nos a seleccionar allò que volem llegir, i no anar-hi amb la intenció de consumir de cop totes les obres exposades.

Un dels problemes dels museus actuals, com també els passa a altres esdeveniments culturals (concerts, teatre, conferèn­cies...) és la competència amb la tendència del públic a quedar-se a casa. Ens volen convèncer que amb Internet i els nous avenços tecnològics i informàtics a l'home del segle XXI no li caldrà moure's de casa ni per relacionar-se o viatjar!. El món ve a buscar-nos a casa, però un món fet d'una realitat cada vegada més mediatitzada. Amb els museus virtuals no podem tenir pas la mateixa experiència estètica que davant d'una obra real, amb tota la seva àura benjaminiana. Encara que amb l'ordinador, amb la pantalla de televisió o amb la fotografia tenim una forta sensació de control i de possessió sobre l'obra que contemplem, aquesta no es veu tan distant. A partir d'una reproducció de la Gioconda, Marcel Duchamp va atrevir-se a pintar-li uns bigotis. Malgrat l'aparent contradicció l'obra d'art virtual sembla més palpable o potser més fàcilment manipulable i assequible que l'obra real, que per culpa del seu caràcter únic ens n'hem de mantenir més apartats.

La casa de les muses ha de ser un lloc de meditació, però no com un temple tancat sinó viu, obert, dinàmic. Abans feia falta la pàtina del temps per erigir una pintura en obra d'art avui hi ha pressa per fer entrar les peces en els flamants museus d'art contemporani. Més que tenir molt clar que es tracta de grans obres d'art que cal preservar com a patrimoni col·lectiu el que inte­ressa és que les obres d'un artista estiguin exposades ben aviat als museus per així augmentar-ne el seu valor artís­tic, però sobretot l'econòmic. És prou sabut que el reco­neixement de les institucions fa que un artista adquireixi més prestigi. És bo utilitzar els museus per exposar les noves creacions artístiques però no amb afany d'esnobisme o per augmentar-ne el seu valor sinó amb la voluntat de fer viure l'espectador en el present i el futur que s'està gestant.

L'art contemporani presenta grans dificultats de comprensió però sobretot de relació amb el gran públic, que normalment el percep com una cosa rara i difícil. Per tant és positiva qualsevol activitat que tingui com a objectiu mostrar-lo, acostar-lo i fer-lo més intel·ligible. El que resulta paradoxal, davant d'aquest distanciament, és que fins ara la creació artística no havia estat mai tant destinada a la con­templació i a l'anàlisi especulatiu de l'espectador. Mai les obres d'art havien necessitat tant de l'espectador per omplir-se, tancar-se, acabar-se. És per això que els espais d'exposi­cions s'han d'obrir a l'art més actual i el públic s'ha de mos­trar més participatiu en la seva contemplació. Les galeries comercials convencionals fomenten la possessió individualitzada de l'obra, a més no senten, malgrat honroses excepcions, la preocupació per divul­gar, educar o enriquir culturalment l'espectador. En canvi els museus, com a institucions públiques, tenen a les seves mans la valuosa tasca de mostrar les últimes creacions artístiques sense preses, sense pressions econòmiques o interessos que no siguin els de crear espais de pensament crític en l'espectador. És per tot això que els museus són àmbits immillorables per posar l'art contem­porani a l'abast del públic tot convertint-se en escenaris dinàmics de contemplació i crítica.

Al contrari del que passa a les grans capitals, a un modest museu comarcal li resulta difícil especialit­zar-se. Així ens trobem amb l'obligació d'haver de barrejar en un mateix edifici obres de pintura i escultura del passat, peces d'arqueologia, mobiliari, exposi­cions temporals d'obres més actuals etc. De tota manera podem trobar aspectes positius en aquesta situació i aprofitar-ho per crear itineraris que relacionin obres d'èpoques diverses i d'aquesta manera entendre millor el fil que uneix l'art de tots els temps. És important que el fil no es trenqui i que hi hagi obres de cada període, però sobretot que arribi als nostres dies. És clar que sempre hi haurà moments de més es­plendor, o més concentració artística, com és el cas del barroc al museu de Manresa. Per això pot ser interessant uti­litzar aquest període com a reclam o com a eina principal de treball museístic, però sense que es converteixi en l'únic objectiu del museu. Hem de saber valorar el nostre patrimoni i donar-li la importància cultural que es mereix, sense complexos ni submis­sions a d'altres zones. No podem estar atents només a les produccions d'al­tres llocs, oblidant o menyspreant els artistes del país, però tampoc hem de tancar-nos dins el melic de les mediocres produccions lo­cals. Una manera dinàmica de valorar les peces barroques del museu de Manresa podria consistir en organitzar periòdicament mostres d'art contemporani, encarregades a artistes de llocs i tendències diverses, que tinguessin com a objectiu l'actualit­zació i reinterpretació d'aquestes obres. L'art contemporani ens ha de permetre crear lligams amb el passat que ens projectin cap al futur. Fer els museus més vius, amb menys obres però amb més moviment, amb possibilitats de lectu­res diverses, interrelacions o diàlegs entre obres d'èpoques diferents, amb informació documental, i fins i tot amb possibilitats d'interacció. I també més lúdics amb un bar, un jardí, una botiga, amb tallers, xerrades i debats amb participació d'especialistes d'àmbits diversos.

Pot semblar difícil accedir a artistes importants i convèncer-los per exposar o realitzar actuacions o ins­tal·lacions específiques en un museu de comarques. Però val la pena intentar-ho. Els artistes d'art contemporani són joves i amb ganes de mostrar la seva obra i fer conèixer les seves idees. Es poden fer encàrrecs d'exposicions i ins­tal·lacions a artistes catalans de les últimes tendències. Fer coincidir les exposicions amb tallers, cursos o debats. També és molt important involucrar-hi activament els mitjans de comunicació, que tenen la gran responsabilitat d'explicar al públic què s'està gestant en l'art actual. Complint una veritable funció informativa, divulgativa i didàctica, amb comentaris fets per entesos en la matèria. Que no fossin simples descripcions de les peces exposades, o explicacions biogràfiques de l'artista sinó acostaments crítics a les seves idees i que ajudessin a apropar el fet artístic al públic. Es podria demanar la col·laboració de museus importants d'art contemporani per organitzar exposicions temporals amb obres que sovint passen llargues temporades guardades als seus magatzems. Pot ser també interessant la convocatòria d'un concurs d'art contemporani consistent a oferir com a premi l'espai d'exposicions. Una idea que caldria aprofitar més és la del Museu més Gran de Catalunya -que aglutina diversos museus comarcals- per organit­zar un concurs ben dotat amb l'oportunitat de muntar exposicions itinerants amb els guanyadors del concurs o amb artistes més importants partint d'un pressupost comú entre els diferents museus participants.

Evidentment per complir tots aquests objectius i molts d'altres fan falta, a més d'idees i de bona voluntat, diners i una bona gestió econòmica. Es per això que potser s'hauria de buscar un tipus d'esponsorització o mecenes fent una combinació entre gestió pública i privada. Però això ja és un altre tema, tot i que força important.

Josep Morral