Textos

El lent creixement de les formes vives s’emmiralla en el pausat procés de creació de l’obra. Del traç d’una línia en creix una branca o una arrel. Del moviment del grafit neix l’estructura i de la taca de color flueix l’energia. Línies fràgils que connecten la llum, l’aire i la terra. Busco la bellesa primera, l’originalitat de l’origen. Cerco la llum que esdevé vida en els camins que dibuixen els nervis de les fulles. En les trames de la llum tamisada pel bosc. En l’aire diàfan que ens omple. En les fulles de llum i les arrels d’aire.

La meva obra busca el diàleg i els vincles entre la natura i la cultura. En aquesta exposició, amb motiu del premi Lacetània a la projecció artística, presento un recull d’obres realitzades fonamentalment amb pintura acrílica. Les taques de pintura actuen com a espurnes de vida que s’escampen, connecten i es fonen amb la natura. Amb formes radials i obertes, que recorden els axons de les connexions neuronals, visualitzen l’energia que es mou per les arrels i pels nervis de les fulles. Conceptualment treballo la relació del món vegetal amb la llum i l’aire, com a energies vitals. Les fulles d’un arbre actuen com els seus òrgans visuals, que capten la llum i la utilitzen com a energia per generar la vida que omple el nostre planeta. Som fills de la fotosíntesi. L’energia de la llum es converteix en incomptables tons que prenen vida i donen origen a milers de formes orgàniques. És com si la llum blanca, en travessar les fulles, es descompongués en mil colors talment com si passés per un prisma de vidre. Així, la trama de fulles i branques del bosc crea una gran festa cromàtica.

Ser arbre, vol dir alentir el temps i els moviments. Ramificar-se i estendre vincles amb allò que ens envolta. Expandir-se com els anells de creixement i engrandir-se lentament, però tossudament i amb força. Arrugar-se i cargolar-se com un tronc vell. Ser temps sòlid, ser l’energia fràgil de les petites coses. Ser el suport de nius d’idees que volen, es transmeten i arrelen com plantes. Vessar saba destil·lada en fluid creatiu. Buscar la llum i observar impassible el pas de les estacions. Esperar la primavera per despertar-se amb nova força i fer camí per als joves. Ser arbre vol dir arrelar i enlairar-se buscant el sol. Ser arbre vol dir connectar amb tot allò que tenim en comú amb la natura i anar de la terra a l’aire.

La idea que brolla de les imatges d’aquest projecte artístic gira en torn a les llavors com a energia vital en potència. El nostre cervell, formalment semblant a una llavor, també amaga un potencial d’energia i creació. Tant les llavors, com la nostra ment esclaten quan les condicions externes són favorables. Les time capsules, o càpsules del temps són utilitzades per diverses institucions, o també per particulars, per amagar objectes del present i preservar-los per ser descoberts al futur. Normalment es guarden objectes diversos dins de capses resistents pensades per aguantar molts anys. S'enterren o s'amaguen en llocs més o menys segurs. A vegades amb un rètol que indica quan es va guardar la càpsula.

Les càpsules del temps són un camí cap el passat i cap al futur. Permeten un accés directe al passat, que queda suspès, a l’espera del futur. Com la imatge latent capturada en un antic negatiu de fotografia encara sense revelar. Com un àlbum de fotografies guardat en un calaix. Com una llavor a l’espera de les condicions favorables. Com l’energia emmagatzemada d’una bateria.

Les llavors contenen l'origen de la vida. Són força vital en potència i energia oculta. Amaguen arbres de grans dimensions. Explosió latent, invisible al nostre ull. Projectil de vida que cau des de la branca més alta per esclatar en arribar a terra. Del cel a la terra, d'aquí cap al subsòl i de nou cap al cel per tornar a la terra. Cicle d'energia que flueix entre l'aire i la terra, amb un moviment lent, imperceptible. Com les càpsules del temps, les llavors són poderoses mentre no canvien, mentre conserven la seva potència latent. Quan creix l'arbre o la planta, desapareixen. Com un paper fotogràfic exposat, com una targeta de memòria fora de qualsevol dispositiu de lectura... com la nostra memòria adormida i les nostres connexions neuronals inactives. Un rastre sensible perdut al nostre cervell en un laberint de connexions que només s'activa quan rep l'estímul adequat.

El meu procés de creació barreja imatges fotogràfiques convertides en pintures i productes pictòrics convertits en fotografies. Amb una voluntat d’unir llenguatges, hi són presents molts nivells d’iconicitat, des de fragments hiperrealistes fins a les taques més informals. Les mans, dibuixades amb llapis, construïdes traç a traç, es situen en un estrat inferior. Una mà que dibuixa una altra mà, potser la mateixa mà. D’aquesta manera es tanca el cercle, es captura l’essència i es segella amb capes de pintura transparent. Veladures que tenyeixen de sang i carn els traços de llapis. Un procés de desgastat posterior obre ferides, esborra vels i deixa al descobert estructures de nivells inferiors.

Recordo un poema visual de Joan Brossa en què un escarabat sembla acostar-se a una lletra “a” mossegada. D’aquesta manera il·lustra com la natura és mostra més forta que la cultura, fràgil i perenne. Les formes naturals, sempre dinàmiques, evolucionen i s’adapten. En canvi, les manifestacions culturals humanes decauen i es converteixen en empremtes de civilitzacions oblidades. Amb aires d’aparent superioritat i d’ambiciosa pretensió no som més que fills desagraïts d’aquesta natura maltractada.

Les mans, símbols d’acció i de creació, han manipulat el món per fer-lo a la nostra mida. Mans, que fa tants mil·lennis ens van separar de la natura ara volen acostar-s’hi de nou. Un acostament amb por, amb sentiment de culpa pel desequilibri creat. Ens podem sentir propers a allò que hem menyspreat durant tant de temps? La distància ha arribat a ser massa gran, per això aquestes mans es situen en estrats diferents que fan que el contacte sigui impossible. Mans que semblen sortir del fang o enfonsar-se en la foscor. Tancades, mandroses, en mig d’un món desgastat. Fossilitzades o capturades per l’ambre. Despulles humanes, bocins d’un cos incomplet. Petrificades com fragments d’escultures caigudes.

Crec trobar-me en una postmodernitat on es demostra que és possible una síntesi de les diferents avantguardes i tradicions artístiques contemporànies. Als meus quadres hi conviuen llenguatges pictòrics en principi excloents, com el realisme i l’abstracció. També actituds diferents, com ara la valoració del procés i l’atzar junt amb la racionalització i la conceptualització, sense perdre mai de vista la capacitat de seduir i emocionar a través de la visió. L’obra es gesta en un procés additiu però també subtractiu i destructiu que n’elimina parts significatives per deixar-ne només alguns rastres. Com en una mena d’arqueologia pictòrica que busca els estrats més inferiors i primordials de l’obra. 

Les meves creacions tenen el color com a protagonista. Amb influència oriental, busquen un equilibri de plens i buits, de formes i traços sense forma i una voluntat de recerca compositiva que es decanta cap a estructures centrífugues, on el centre perd el seu pes jeràrquic. Les diferents formes parteixen d’una observació minuciosa d’humils elements naturals que dóna lloc a un joc de concrecions matèriques i d’absències. Els continguts giren entorn a la relació entre natura i cultura, entre realitat i caducitat, entre matèria i energia.