Incendis

Els incendis

Autors: Mireia Vallvey Albareda, Aida Fernández Navas, Júlia Moragrega, Maurizio Varela i Aina Caparó Cavallé - Núria Ferré

Pots navegar per cada apartat. Hi ha activitats relacionades amb alguns d'ells, i poden treballar-se mitjançant la Realitat virtual o les Visites virtuals.

Un dels riscos més freqüents i amb més repercussió són els incendis i les explosions. El perill d’incendi el trobem tant en l’àmbit industrial com en l’àmbit domèstic. L’incendi és el resultat d’un foc accidental, que no ha estat dominat en el seu inici i ha adquirit unes dimensions que poden arribar a una part o la totalitat de l’edifici i poden provocar destrucció i/o víctimes.

El foc és una reacció química d’oxidació violenta d’un material combustible, en la qual es desprenen flames, calor, vapor d’aigua i diòxid de carboni. Com que és un procés exotèrmic, el foc és la manifestació visual de la combustió. Aquesta combustió, en principi, controlada en un temps i un espai, quan es propaga sense aquest control, dóna lloc a un ncendi.

En la majoria dels focs, la reacció de combustió es basa en l’oxigen de l’aire, quan aquest aire reacciona a un material inflamable, com per exemple la fusta, la roba, el paper o el petroli. Perquè hi hagi foc es requereixen tres elements, que són coneguts com el triangle del foc. El triangle del foc ens ajuda en l'extinció dels incendis.

Comburent: és una substància, o mescla de substàncies, amb tanta proporció d’oxigen que, en contacte amb un combustible, pot provocar una reacció de combustió. L’oxigen és el comburent més important que es coneix.

Material combustible: és un material capaç d’entrar en combustió després d’un escalfament (la combustió consisteix en un procés d’oxidació en el qual s’absorbeix oxigen i es desprèn calor) per mitjà de la reacció química amb un comburent. El com- bustible pot estar en estat sòlid, líquid o gasós, però tots els combustibles s’han de vaporitzar abans de cremar. La naturalesa del combustible determina el tipus de foc. La fusta, els cartrons, els materials tèxtils, la cel·lulosa, la benzina, els olis, els lubricants o el fòsfor són exemples de combustibles
Calor: és l’element necessari per iniciar la combustió i ha de ser suficient perquè els materials arribin a la temperatura de combustió. És l’energia d’activació. Pot ser una espurna, un curtcircuit, un arc elèctric…

És necessària, però, la presència d’un quart element: la reacció en cadena, és a dir, que hi hagi els tres elements en les condicions i proporcions adequades. Amb la reacció en cadena tenim el tetraedre del foc.

Les mesures de prevenció i protecció aniran encaminades a eliminar o actuar sobre aquest tetraedre del foc ja que, si manca un dels elements, no hi ha foc i, per tant, el podem extingir.

Els sistemes d’extinció estan destinats a extingir o eliminar l’incendi, és a dir, a eliminar la reacció química del foc. L’extinció del foc es pot fer utilitzant diferents procediments segons l’element del tetraedre del foc sobre el qual s’actua. Per tant, segons el factor sobre el qual s’actua tenim les tècniques següents: segregació, sufocació, refredament i inhibició.

Per segregació: consisteix en eliminar el combustible o en tallarli el pas o a interposar elements incombustibles.
Per sufocació: consisteix en eliminar el comburent, habitualment l’oxigen; per exemple, impedint la ventilació de la zona incendiada o utilitzant gasos inerts.
Per refredament: consisteix en eliminar la calor, disminuint la temperatura per sota de la temperatura d’ignició. Podem ruixar substàncies sobre el foc que pel canvi d’estat absorbeixin energia; per exemple, ruixant aigua a les flames.
Per inhibició: consisteix en eliminar la reacció en cadena; per exemple, amb l’ús d’extintors de pols.

La norma UNE 23-010-76 estableix classes d’incendis normalitzades.

Els focs es poden classificar tenint en compte el tipus de combustible i, segons la classe de foc de què es tracta, utilitzem un tipus d’extintor o un altre.

Classe A: incendis que impliquen sòlids inflamables i tenen un desenvolupament lent. Generen vapors i fums abans que es pugui veure la flama. Degut a què generen brases fa que es puguin reiniciar. Alguns exemples de sòlids inflamables serien: la fusta, els teixits, el paper i alguns plàstics.

Classe B: incendis que impliquen líquids inflamables o sòlids liquables, com el petroli, la benzina, els olis, les pintures, les ceres i alguns plàstics. No genera brases. Els extintors de CO2 ens ajuden en l'extinció. dels focs de classe B i elèctrics
Classe C: incendis que impliquen gasos inflamables, com el gas natural, l’hidrogen, el propà o el butà.
Classe D: incendis que impliquen metalls combustibles, com el sodi, el magnesi o el potassi.

Disposem de diferents mitjans per fer front a l’extinció dels incendis. En primer lloc, tenim els extintors, que són uns aparells que contenen un agent o substància extintora que pot ser projectada i dirigida sobre el foc per pressió interna. Els agents extintors no tenen caràcter universal ni tenen capacitat per extingir tot tipus d’incendis.

Cal que els extintors es mantinguin en bon estat i els treballadors ha d’estar formats en la manera d’utilitzar-los. Cal que l’emplaçament que tenen sigui accessible i visible, preferentment en suports verticals.

Segons la substància extintora que utilitzin, podem distingir les següents classes d’extintors:

Extintors d’aigua: l’aigua té l’avantatge de no ser tòxica però és conductora de l’electricitat. La utilitzarem en focs de classe A, tot i que és acceptable en focs de classe B.
Extintors de pols seca: tenen l’inconvenient de deixar residus però no conduexen l’electricitat. La utilitzarem en focs de classes B i C.
Extintors de pols antibrasa: els utilitzarem en focs de classes A, B i C.
Extintors de pols especials: és adequat per els focs de classe D.
Extintors d’escuma: no és tòxica i s’elimina fàcilment. Els utilitzarem en focs de classe B i també són acceptables per a fusta, paper i teixits.
Extintors de CO 2 (neu carbònica): els utilitzarem en incendis petits de classe B i instal·lacions elèctriques.
Extintors d’haló i els substituts de l’haló: els utilitzarem en focs elèctrics i també són adequats per a la classe B i acceptables per a les classes A i C.

A més dels extintors, tenim els dispositius següents:

Les boques d’incendis equipades (BIE): són instal·lacions fixes contra incendis amb punts de pressa d’aigua que han d’anar muntades en un suport rígid, generalment un armari encastat o de superfície i amb una tapa de vidre.

Els hidrants: als extrems de la xarxa hi tenen preses d’aigua. Són exteriors a l’edifici i tenen un diàmetre més gran que les BIE.
La columna seca: és d’ús exclusiu dels bombers, està formada per una conducció normalment buida que, partint de la façana de l’edifici, va per la caixa de l’escala i té boques de sortida als pisos i de presa d’alimentació a la façana.
Les barres aspersores mòbils: són dispositius d’extinció automàtica distribuïts pel sostre del local i que s’accionen amb la calor produïda per l’incendi i llancen aigua com si plogués.

MANTENIMENT- SENYALITZACIÓ

La senyalització és una eina per facilitar informació valuosa als ocupants i usuaris d’un edifici per tal que aquests puguin estar alerta davant un determinat perill, recordin com actuar o disposin d’indicacions en cas d’emergència. La senyalització és una informació i, com a tal, la manca, l’excés o la no univocitat del seu significat, pot donar lloc a confusió.

Tot i que ha estat un dels primers aspectes que s’aborden en matèria de prevenció de riscos laborals per la seva aparent senzillesa i immediatesa, la realitat ens demostra que no sempre s’implementa de manera adequada i efectiva. En aquesta tasca de manteniment s'ha avaluat la senyalització de totes les instal·lacions i laboratoris.

Al RD 485/1997 s’indica que “la senyalització d’emergència ha de facilitar als treballadors i usuaris dels edificis la localització del mitjans de protecció, d’evacuació en cas d’emergència i de lluita contra incendi”. Tal i com es pot comprovar, la senyalització d’emergència indica als ocupants de l'edifici:

Quin és el camí a seguir per sortir d’un edifici.
On es troben els equips de protecció contra incendi i d’alarma.
On es troben els equips de socors.

Cal comprovar en situació de foscor si aquesta es fluorescent, i si les llums d'emergència són visibles.

Un bon sistema de senyalització d’emergència requereix un manteniment bàsic. La realització d’inspeccions visuals periòdiques serveix per reposar senyals sostrets o trencats, per verificar que no hi ha senyals tapats per canvis de mobiliari o equipament, alhora que ajuda a detectar els possibles desajustos que solen produir-se en les reformes d’espais. Per facilitar un bon manteniment és important disposar de plànols actualitzats del sistema de senyalització.

La senyalització de les sortides i recorreguts d’evacuació disposa de la Senyalització vertical d’evacuació; Altra senyalització vertical associada a l’evacuació. i la Senyalització a baixa alçada: Abalisament fotoluminescent.

El pla de manteniment de la senyalització s'ha basat en l'experiència d'una instal·lació de laboratoris docents similars a la del nostre centre i disponible a les fonts.

MANTENIMENT- EQUIPS DE PREVENCIÓ D'INCENDIS

En els dossiers de pràctiques de laboratori, normalment ja s'incorpora un apartat de Seguretat específic de les pràctiques que es desenvoluparan en aquella mòdul, i informació específica sobre els potencials riscos que cada pràctica comporta. Així mateix es recomana, en el seminari introductori de cada sessió de pràctiques, fer un recordatori de les Normes Bàsiques de Seguretat.

Anualment s'organitza per a professors i alumnes cursos d'extinció d'incendis, i de primers auxilis. En l'apartat d'ACTUACIONS DE SEGURETAT, s'ha fet un tractament de cada una de les actuacions en cas d'incendi amb focs poc importants, molt importants, sobre persones, vessaments, etc. Es recomana revisar aquest apartat.

En el pla de manteniment anual s'ha treballat i avaluat la presència, estat, condicions, i contingut normatiu dels següents equipaments dels laboratoris. Els laboratoris s'han numerat, i s'ha relacionat amb la senyalització.