ELS ANYS 40: EL BE-BOP (1943-53)

El be-bop va ser la primera gran revolucio estilística que va viure el jazz, i fins avui, la que majors conseqüències ha tingut i segueix tenint.

La crisi que segueix a la segona guerra mundial (1939-1945) fa que les grans orquestres (big bands) desapareguin i es formin grups més reduïts: combos.

El be-bop és un rebuig del comercial swing que intentarà buscar noves sonoritats i noves harmonies (utilitzant acords mai utilitzats fins llavors) que suposaran una ruptura amb els atributs que fins llavors havien definit la música de jazz. Surgeix també com a protesta dels músics negres contra els blancs intentant tornar una mica a l'essència del jazz.

Característiques del BE-BOP

. Deixa de banda la regularitat de fons de la bateria i es converteix en un instrument autònom dins del conjunt: això fa que el be-bop sigui només per escoltar i no per ballar

1. Els instruments toquen les frases a una velocitat tant ràpida que s’elimina qualsevol comparació amb la veu negra. Gran habilitat tècnica dels intèrprets.

2. Interval de 5ª disminuïda descendent: és el més popular d’aquesta època i caracteritza harmònicament a aquest estil.

3. Improvisacions emmarcades pel tema principal presentat a l’uníson a l’inici i final de la peça generalment tocat per trompeta i saxofon.

4. L’harmonia i els ritmes del be-bop són més complexes i la seva interpretació requereix més virtuosisme per part de l’intèrpret i més esforç intel·lectual per part de l’oient.

6. El piano té una faceta més percutiva

Representants més importants: Charlie Parker, de sobrenom "bird" (saxo) , Dizzy Gillespie (trompeta), Thelonius Monk (piano) i Kenny Clarke (bateria)

A aquest estil també se l'anomena, per abreviació, bop i als seus músics boppers.