ELS ANYS 30: NOVA YORK I L’ERA DEL SWING

Entre el 1929 i el 1934 Amèrica pateix una forta crisi econòmica amb la conseqüent davallada de les borses. Es produeix la segona gran migració de músics, aquesta vegada cap a New York . El barri de Harlem, a l’illa de Manhattan, es converteix en un barri per a gent de color després de haver estat una zona residencial blanca i per tant en una zona d'activitat musical jazzística amb nombrosos clubs de jazz, entre ells el conegut Cotton Club.

Abans dels anys 30 ja es podien trobar musics continuadors del ragtime, que practicaven el piano-stride. (To stride: donar gambades: m.e. notes greus en els temps forts i acords en els febles; m.d. la melodia.) Fats Waller, va ser el principal intèrpret de piano-stride.

El jazz passa a mans de músics blancs. És l’època del swing i de les grans orquestres iniciada abans per Duke Ellington i Louis Armstrong. La gent després de la crísi necessita ballar i disfrutar i ho fan amb aquest nou estil ballable i lleuger:

Característiques principals del SWING

- Big Bands, conjunts de 12 a 16 musics amb una gran importància dels solistes en contrast amb el conjunt. És la formació més gran i complexa del jazz que marcarà una època.

- Secció rítmica: piano, guitarra, tuba o contrabaix i bateria.

- Secció melòdica: dues seccions de vent-metall: trompetes i trombons.Una secció de vent-fusta (saxofons alts, saxofons tenors i clarinets). Els instrumentistes es posen drets quan han de fer solos.Melodies molt més elaborades.

- Estil riff: frases de pregunta- resposta dins de la orquestra.

- Pulsació rítmica marcada en 4 temps. Els estils anteriors marcaven un ritme de dos cops. En el swing el bombo marca els 4 temps però el 2n i el 4t s’accentuen amb un ritme especial: treset de negra i corxera

- Necessitat d’arranjaments per orquestra: es guanya en complexitat orquestral i es perd en espontaneitat i improvisació.- Arranjadors: Duke Ellington, Glenn Miller (aconsegueix una sonoritat especial amb la seva Big Band amb una música més comercial)

- Època de grans solistes:

Veus: Billie Holiday, Ella Fitzgerald

Saxos tenors: Lester Young , Coleman Hawkins

Saxos contralts: Benny Carter, Johnny Hodges

Clarinetistes: Benny Goodman proclamat "Rey del Swing", primer blanc que desafia la segregació racial integrant diversos músics de color en la seva orquestra.

Bateries: Gene Krupa, Cozy Cole, Syd Catlet

Pianistes: Teddy Wilson, Fats Waller, Count Basie (pianista senzill amb poques notes o acords incisius i orquestra de gran riquesa rítmica)Trompetistes: Rex Stewart , Bunny Berigan

Època de grans orquestres o big bands : la de Benny Goodman, la de Glenn Miller, la de Duke Ellington, la de Count Basie i la de Fletcher Henderson.

També es desenvolupa l’estil riff amb frases curtes i incisives de pregunta-resposta i repeticions, seguint l’esquema de la música africana, amb accents als 4 temps.

L’orquestra de Count Basie practica aquest estil i hi actuen personalitats com Billie Holiday i Lester Young (saxo).