Arquitectura renaixentista

El Quattrocento

Durant el Quattrocento (segle XV), la regió de la península itàlica on es va experimentar una atracció més gran per l'arquitectura clàssica va ser, sens dubte, la Toscana i en especial la seva capital, Florència.

El Renaixement trenca amb l'estil gòtic i pren com a model l'art de l'antiga Roma i utilitza els mateixos cànons clàssics.

Habitualment s'utilitzen, com a elements sostenidors, els tres ordres grecs (dòric, jònic i corinti) als quals s'afegeixen els dos ordres romans (toscà i compost) i, com a elements de cobriment, l'arc de mig punt, la volta de canó i la cúpula de mitja taronja en substitució del cimbori medieval. La cúpula de Santa Maria del Fiore, de Filippo BRUNELLESCHI, es converteix en el primer exemple d'arquitectura plenament renaixentista.

El Cinquecento

Durant el segle XVI, els artistes, per decorar les edificacions, creen combinacions de monstres, meitat animals i meitat humans, i motius vegetals que reben el nom de grotescos, en al·lusió al descobriment d'unes pintures amb les mateixes característiques a la Domus Aurea de Neró, un palau les sales del qual semblaven grutes.

Els arquitectes del segle XVI també tenen un gran interès per la normativa clàssica. S'hi escriuen tractats d'arquitectura (com per exemple els de Sebastiano SERLIO, Jacopo VIGNOLA i Andrea PALLADIO) clarament influïts pels tractadistes antics, entre els que destaca VITRUVI , alhora que pera la visió, l'anàlisi i l'estudi dels monuments de l'antiguitat romana. Una de les característiques més importants d'aquests tractats, va ser la inclusió d'imatges per completar les descripcions escrites.

Tipologies arquitectòniques

Les tipologies renaixentistes més comunes són: l'església i el palau, als que cal afegir les vil·les suburbanes. També es van construir altres tipus de menor significació com hospitals, teatres, biblioteques, ponts i arcs de triomf.

Edificis religiosos

Les esglésies renaixentistes bàsicament tenen planta basilical (en forma de c reu llatina, amb tres naus i cúpula al creuer) i centralitzada (en forma de creu grega o circular). El model de la planta de creu llatina és la basílica romana, i els de la planta centralitzada és el Panteó de Roma i els temples bizantins i tardo romans.

És ALBERTI qui representa millor el nou estil renaixentista amb obres que realitza a Màntua, esglèsies de Sant'Andrea i Sant Sebastiano, i a Rímini, temple Malatestià, on aplica la teoria arquitectònica que exposa en el seu tractat de Re aedificatoria.

Al segle XVI, BRAMANTE representa amb el seu templete de Sant Pietro in Montorio, a Roma, el paradigma de l'arquitectura classicista, defensora de la planta centralitzada, clarament relacionada amb els temples circulars romans, com el de Vesta a Tívoli.

Les façanes estan constantment organitzades en tres cossos verticals, el central més alt que els laterals, que s'hi uneixen a través de volutes. El conjunt està coronat per un gran frontó triangular. Exemple d'aquesta solució és la façana de Santa Maria Novella, a Florència i obra d'ALBERTI.

Arquitectura civil

La utilitas vitruviana és la norma que s'imposà en les noves formulacions teòriques i pràctiques de l'arquitectura civil dels segles XV i XVI. El palau i la vil·la suburbana van ser, juntament amb les tipologies de serveis i gaudi (teatres, hospitals i biblioteques), les receptores dels nous corrents artístics.

ELS PALAUS I LES VIL·LES

Els palaus tenen una forma cúbica, coronada per una cornisa i motllures horitzontals que separen els tres pisos, estructurats en tres ordres: toscà o dòric, jònic i corinti.

En la façana destaca la poca importància que es dona a la portalada principal, presenta nombrosos finestres que alleugereixen la sensació de massís, tot i que conserven cert caràcter defensiu. És característica important del palau italià l'organització interna de l'edifici al voltant d'un pati central o cortile.

Urbanisme

Els projectes urbanístics del Renaixement volen trencar amb l'anarquia de la ciutat medieval. L'urbanisme està orientat a l'organització de ciutats ideals o utòpiques en l'àmbit públic, mentre que a l'àmbit privat es tendeix a l'urbanisme de paisatge, a l'organització dels espais oberts o jardins.

Aquestes propostes de dissenys urbans es van articular entre la ciutat ideal dissenyada per FILARETE, anomenada Sforzinda, d'organització radiocèntrica, i la ciutat d'organització reticular o ortogonal, amb carrers encreuats en angle recte, inspirades en el model clàssic.

Aquesta ciutat utòpica s'ha de valorar per les seves aportacions de caràcter social. Aquesta va ser proposada , al segle XVI, per Thomas MORE en la seva obra UTOPIA.