Art renaixentista

La Itàlia renaixentista era un mosaic format per petites ciutats estat, com Florència o Milà, dominades per famílies d'aristòcrates o de banquers (com els Mèdici a Florència). 

Al segle XVI, hi ha constants lluites entre Francesc I de França i l'emperador Carles V que van convertir Europa en un camp de batalla. Carles d'Habsburg havia aconseguit el títol d'emperador del Sacre Imperi Romanogermànic en contra de Francesc I. Aquest conflicte va tenir grans repercussions a Itàlia , perquè el suport del papa Climent VII al monarca francès (intentant alterar l'equilibri de poder en la regió), va provocar l'assalt de la ciutat de Roma per les tropes imperials l'any 1527 (il sacco di Roma). Aquest fet va ser la causa principal de la decadència del papat i de la posterior diàspora de pintors, escultors i arquitectes.

A la Itàlia del Quattrocento, les dinasties de prínceps o tirans, com els Sforza a Milà, van ser capaces de mantenir-se en el poder d'algunes ciutats durant molts anys. A la resta d'Europa, sobretot a partir del segle XVI, els monarques governaven amb el suport de la burgesia urbana que, progressivament, anaven guanyant influència en relació amb la noblesa.

Econòmicament, al final del segle XVI es va produir un creixement notable a conseqüència de les activitats manufactureres i comercials d'Alemanya i dels descobriments geogràfics d'Espanya i Portugal, gràcies als que van començar a arribar a Europa l'or i la plata procedents d'Amèrica. Aquesta nova riquesa va repercutir en l'art ja que gràcies al poder econòmic es va produir un major desenvolupament cultural a les corts dels reis i a la residència dels mecenes dels segle XVI.

Al segle XVI, la Reforma protestant de Martí Luter canvià el mapa religiós europeu; el cisma d'Anglaterra promogut per Enric VIII en fou un dels episodis més notables. El papa Pau III va convocar, amb el suport de Carles V, el Concili de Trento (1541- 1563) i va intentar la reforma de l'Església de Roma, la Contrareforma, la ideologia de la qual va nodrir l'art realitzat durant l'època barroca als països catòlics.

Característiques generals

Ideològicament, el Renaixement representa la recuperació de l'Antiguitat i  la desaparició d'allò medieval com a resultat de la influència cultural del classicisme romà. Té una influència decisiva l'Humanisme, un corrent ideològic, filosòfic i cultural que s'imposà entre els intel·lectuals i els escriptors de l'època i que va tenir com a característica notable la valoració de l'art clàssic de la Grècia i la Roma antigues, que els artistes i els intel·lectuals humanistes prenen com a model de perfecció a imitar.

Des d'un punt de vista formal i compositiu, hi ha una renovació dels sistemes de representació: s'aplica la perspectiva artificial a les representacions plàstiques, utilització dels mòduls, transformació dels espais arquitectònics segons l'ésser humà. Això porta a una nova concepció del món: l'antropocentrisme, és a dir, l'home com a centre i mesura de totes les coses.

La plàstica es fixà en els models de l'arquitectura de les ruïnes i en els relleus dels arcs i columnes commemoratius. L'aparició dels Deu llibres d'arquitectura de VITRUVI i la  teorització d'ALBERTI en els seus tractats ( De pictura, De statua  i De re aedificatoria) van ser fonamentals per a l'assimilació del nou estil renaixentista.

Des d'una perspectiva social, es pot afirmar que es va passar de l'artista artesà a la figura de l'artista creador que es considera responsable de l'obra. Sorgeix també la figura del mecenes que , a més de fomentar l'art, se'n serveix per a les seves pròpies finalitats, ja siguin econòmiques, polítiques o de prestigi social.

Manierisme

Encara que els principis renaixentistes continuen vigents, al segle XVI sorgeix un art que produeix la ruptura dels cànons formals i busca noves formes d'expressió formal i conceptual: el Manierisme.

Aquest terme de Manierisme, és un terme encunyat durant el segle XX per diferenciar el període d'art europeu que es va donar entre el Renaixement i el Barroc ( 1515 - 1590).

Té l'origen en les últimes obres escultòriques de MIQUEL ÀNGEL i dels seus deixebles. A grans trets, aquest moviment es caracteritza per la distorsió de les figures, la creació d'espais irreals i la utilització de colors molt clars o molt vius.

Els temes del Manierisme són preferentment fantàstics o esotèrics, així com també eròtics i cortesans. La plàstica i l'arquitectura es tornen capricioses, estranyes i conceptualment críptiques. El seu públic és l'aristocràcia que cerca obres en les quals destaquin l'elegància formal, el virtuosisme en l'execució i la recerca d'una bellesa artificiosa. Es tracta, en definitiva, d'un art frívol, refinat, luxós, teatral, ampul·lós, decadent i sensual.