Escultura barroca

L'escultura barroca, al igual que l'arquitectura, té l'origen a Itàlia. És quasi omnipresent ja que es desenvolupa en façanes, retaules i monuments públics de caràcter divers. L'escultura barroca és l'element que dóna el sentit palatí cortesà o simbòlic a les escenografies barroques.

Ús generalitzat de la pedra, a Itàlia destaca l'ús del marbre i a Espanya, en canvi, el principal material escultòric és la fusta.

Es dona diversitat de tipologies i temàtiques de les obres, amb temes religiosos o monuments funeraris de papes, reis o prínceps. També hi ha força temàtica de contingut mitològic però amb un clar sentit simbòlic ( referit a les virtuts humanes).

Es juga amb l'unifacialitat trencat amb la multifacialitat manierista. Aquesta unifacialitat es relaciona amb la teatralitat. Qualsevol obra barroca té valor dins de l'espai per al què va ser concebuda, per tant ha de ser contemplada dintre d'aquest espai i en relació amb un espectador (theatrum sacrum). L'arquitectura es converteix en l'escenari de l'escultura i es posa al seu servei cercant la integració artística  que defineix la unitat del Barroc.

L'artista que millor exemplifica aquest theatrum sacrum, és BERNINI.