Arquitectura

Catedral de Notre Dame de Chartres

Fitxa tècnica

Títol: Catedral de Notre Dame de Chartres

Cronologia: 1194 - 1220/40 (reconstrucció gòtica s. XIII)

Autor: mestre de Chartres

Tipologia: arquitectura religiosa, catedral

Material: pedra

Localització: Chartres, França

Context

Construïda sobre una antiga catedral romànica que tenia, com a relíquia, una túnica que es suposava que era la que vestia la Verge Maria en el moment del naixement de Jesús.  Aquesta relíquia va propiciar un elevat trànsit de pelegrins que va contribuir a  l'augment del comerç i amb ell, dels burgesos i els gremis. Després d'un incendi, es va iniciar, a finals del segle XII la construcció de l'edifici gòtic per iniciativa del bisbe, grups burgesos, la monarquia  i aportacions de gremis i artesans. 

De la catedral romànica es conserva el Pòrtic Reial. Chartres tindrà gran influència pel culte marià i la seva influència constructiva en edificis posteriors. 

Descripció formal

Presenta una planta de creu llatina i seguint l'exemple de les esglésies de pelegrinatge, té una gran capçalera, amb doble girola i cinc capelles radials que permetia acollir grups de pelegrins.

La catedral mostra tres nivells en alçat, el de les naus amb els arcs apuntats, el dels triforis i el del claristoris ,en un nivell superior, amb finestrals amb vitralls d'una gran riquesa decorativa, que deixen passar la llum.  

El seu sistema constructiu, basat en la repartició de forces cap als murs i els pilars amb columnes adossades, permet la gran verticalitat de l'edifici. Els elements sostinguts són l'arc apuntat o ogival. La volta que genera aquest tipus d'arc és la de creueria, dos arcs apuntats que es creuen en diagonal que permet fer edificis més elevats. Els pilars, qeu recullen el pes de la volta i les columnes adossades al pilar, recullen el pes de la volta. D'altra banda, els arcbotants  (gran innovació tècnica del Gòtic) es fan servir per primera vegada, en aquesta catedral. La seva funció és contrarestar les forces dels murs laterals de les voltes. Aquests arcs de descàrrega transmeten la força de la volta al contrafort exterior.

 L´espai exterior té una triple portalada situada a la part occidental, flanquejada per dues torres que fan de campanars. La façana principal es pot dividir en tres nivells: al nivell inferior es troba la portalada Reial (de triple arcada i d´estil romànic), al nivell intermedi un trifori de grans dimensions, i a la part més elevada una rosassa i damunt la galeria reial. 

 Com a elements decoratius trobem una representació de la Glòria de Crist al timpà central de la portalada Reial, a més d'un conjunt escultòric format per estàtues. Destaquen també els finestrals amb vitralls que ocupen 2550 m2 i omplen un total de 178 finestrals i la gran rosassa. 

A l'exterior, la façana occidental, conserva el Pòrtic Reial romànic de l'antiga església que va sobreviure l'incendi del segle XII. En aquest pòrtic hi apareix el Pantocràtor emmarcat en una màndorla envoltat del Tetramorf en una representació del Judici Final.  Els brancals mostren personatges de l'Antic Testament i els frisos mostren escenes de la vida de la verge.

Funció, contingut i significat

La diòcesi de Chartres era un centre de culte a la Mare de Déu, contenia la relíquia de la suposada túnica de la Mare de Déu, és per això que trobem escultures de temes marians (l´Anunciació, la Visitació). A més, és una església de pelegrinatge que es troba situada en una de les rutes del camí de Sant Jaume i és un dels punts principals d'aturada i acollida de pelegrins.

Models i influències 

La Catedral de Chartres té el model típic de les esglésies de pelegrinatge però amb aquest component de verticalitat proporcionat per les innovacions del sistema constructiu gòtic.

La façana en forma de H, les portalades molt decorades, la rosassa, recorden l´estil del nord de França i pren com a model Notre Dame de París. 

El 1836 torna a patir un incendi que destrueix el sostre de fusta sent substituït per una estructura de ferro i làmines de coure que li donen a l'entaulament, el seu color verd tan característic.

Monestir de Santa Maria de Poblet

Fitxa tècnica

Títol: monestir de Poblet

Autor: desconegut

Cronologia: 1163- 1316

Tipologia: monestir

Materials: pedra i fusta

Estil: gòtic

Localització: Vimbodí, Tarragona

Context

La fundació del monestir de Poblet va començar amb la petició feta pel compte Ramón Berenguer IV a l'abat del monestir cistercenc de Fontfreda (França) l'any 1150 , en la que demanava que desplacés una comunitat de monjos a unes terres acabades de conquerir als musulmans. Els monjos hi van arribar un anys més tard i, després d'explorar el territori i construir-hi una organització monàstica bàsica , van començar els treballs arquitectònics el 1166.

A finals del segle XIV, Pere III el Cerimoniós va fer esculpir als arcs del creuer de l'església les tombes d'Alfons II el Cast i Jaume I el Conqueridor, la seva i la de les seves esposes i fills, convertint així el monestir en Panteó oficial de la Corona d'Aragó.

Descripció formal

El monestir de Poblet és format per una successió de tres recintes emmurallats, el més interior dels quals constitueix l'àmbit pròpiament monàstic. Aquest espai té com a eix principal el claustre , que es constitueix  en el centre de la vida monacal. Les quatre crugies són cobertes amb voltes de creueria apuntada, i els arcs apuntats que delimiten el pati interior presenten una sòbria traceria gòtica, d'acord amb l'austera decoració geomètrica i floral dels capitells.

Davant del refectori, a l'ala nord,  hi ha un templet hexagonal romànic que cobreix la font on els monjos es rentaven les mans abans de menjar. Aquesta font és un element característic dels monestirs cistercencs.

A l'est s'obre la sala capitular, un auster espai quadrat amb quatre pilars octagonals, coronats amb capitells lleugerament decorats, des d'on arrenquen en palmera els nervis de les nou voltes de creueria que formen el sostre de la sala.  El portal i els finestrals són de mig punt amb arquivoltes en degradació i capitells esculpits amb temàtica vegetal. Al terra hi ha les tombes d'alguns abats.

La sala capitular és el lloc on es reuneixen els monjos per celebrar els actes més importants de la comunitat com l'elecció d'abat o el lliurament d' hàbits als novicis. 

L'església del monestir és de planta basilical de tres naus amb capelles laterals en un dels costats. el transsepte, on hi ha els sepulcres reials i dues capelles, i capçalera amb deambulatori o girola i cinc capelles radials. La nau central està coberta amb volta de canó apuntada, reforçada amb sis arcs torals, mentre que les naus laterals presenten una coberta de volta de creueria.

El caràcter auster dels murs es trenca amb l'espectacularitat del cimbori gòtic octagonal del creuer, els panteons reials i el gran retaule d'alabastre del segle XVI, obra de Damià Forment, que decora l'altar major.

Entorn i integració urbanística

L'aïllament respecte dels nuclis urbans era una de les condicions de l'orde del Cister, que amb aquesta mesura volia procurar que els seus integrants estiguessin allunyats del món. Aquesta voluntat d'aïllament és evident en el mur que envolta el conjunt monàstic.

Funció, contingut i significat

L'austeritat i la funcionalitat van ser dos dels valors principals de l'orde del Cister. Per això, i seguint les pautes d'oració i treball (ora et labora) marcades per san Benet, es van determinar les dependències principals del monestir: una església, per poder pregar, una sala capitular, dedicada a la lectura diària dels capítols de l'orde del Cister; el refectori o menjador, per fer els àpats en comunitat, i un dormitori també comunitari. Hi havia també una biblioteca i un celler, a més del claustre.

Model i influències

El monestir de Poblet respon a l'ideal de monestir de l'orde del Cister, nascut a Citeaux (Borgonya Francesa) el 1098 com a resposta a l'ostentació de poder en què havia caigut l'abadia de Cluny.

La introducció d'aquest orde monacal a Catalunya va portar al Principat l'anomenat gòtic de transició o estil cistercenc, que es caracteritza fonamentalment per la funcionalitat i l'austeritat. Aquests principis arquitectònics van ser els que van definir els paràmetres que posteriorment van ser utilitzats en el gòtic meridional de la Corona d'Aragó, tal com es pot observar a la Sala del Tinell de Barcelona.

Santa Maria del Mar

Fitxa tècnica

Edifici: Santa Maria del Mar

Autors: Berenguer de Montagut i Ramon Despuig

Cronologia: 1329- 1383

Tipologia: església

Materials: pedra i vidre

Estil: gòtic

Localització : Barcelona

Biografia dels autors

La construcció de Santa Maria del  Mar s'atribueix a BERENGUER DE MONTAGUT i RAMON DESPUIG, que van ser contractats per dirigir les obres l'any 1329. Considerats dos dels arquitectes més rellevants del gòtic català, MONTAGUT va ser també l'arquitecte de la Seu de Manresa, i DESPUIG, el responsable del claustre de la catedral de Vic.

Vinculats també a la construcció de Santa Maria del Mar hi ha PERE OLIVER, mestre d'obres a partir del 1336, i GUILLEM METGE, que es va fer responsable de la reconstrucció del temple després de l'incendi esdevingut el 1378.

Descripció formal

Santa Maria del Mar presenta un aspecte robust amb predomini de línies horitzontals. La volumetria exterior s'estructura en tres nivells superposats que es corresponen amb les capelles, en les quals s'obren finestrals estrets apuntats; les naus laterals, sostingudes per contraforts amples, i la nau central.

La façana principal, flanquejada per dues altes torres octagonals, es divideix en dos nivells en el pla horitzontal. El cos inferior està dominat per una gran portalada, coronada per un gablet i una decoració escultòrica discreta al timpà i als laterals. Al nivell superior hi domina la gran rosassa de traceria flamígera del segle XV, acompanyada per dos poderosos contraforts coronats per pinacles.

L'interior, cobert per una volta de creueria, presenta una planta de saló de tres naus, separades per vuit esveltes columnes octagonals que divideixen l'espai longitudinal en quatre trams.

 El presbiteri, definit per un semicercle, format per vuit columnes, està envoltat per un deambulatori amb nou capelles radials creat a partir de la prolongació de les dues naus laterals. En aquestes naus s´hi obren 22 capelles disposades sense continuïtat, que omplen l'espai deixat pels contraforts.

L'absència de transsepte, el nombre reduït de columnes, l'ornamentació escassa i la poca diferència d'alçada entre la nau central i les laterals aconsegueixen crear un espai molt ampli, vertical i diàfan. Hi ajuda la il·luminació natural de l'interior, que s'obté gràcies a les moltes finestres dels murs i als òculs situats entre la coberta de la nau central i les naus laterals.

Entorn i integració urbanística

Santa Maria del Mar està situada al nucli del barri barceloní de la ribera, centre de l'activitat econòmica de la ciutat ja a l'Edat Mitjana. L'entorn monumental de Santa Maria del Mar el conformaven en aquella època una sèrie d'edificis situats entre l'església i la muralla del Mar, de la qual només s'ha conservat, parcialment, la Llotja.

Funció, contingut i significat

L'edificació de Santa Maria del Mar s'inscriu en el procés d'expansió urbana i d'intensa activitat constructiva que va experimentar Barcelona durant el segle XIV. Al mateix lloc hi havia hagut un temple anterior (Santa Maria de les Arenes) que havia estat consagrat a la devoció mariana i que, amb el desenvolupament de la ciutat es va anar fent insuficient. Gràcies al creixement econòmic derivat de l'expansió catalana pel Mediterrani, al segle XIV se'n va poder construir un de nou al mateix emplaçament. Segons la llegenda, al lloc on s'aixecà el temple, va ser enterrada, al segle IV, santa Eulàlia, patrona de Barcelona.

Models i influències

Santa Maria del Mar recull la tradició de la cultura arquitectònica gòtica catalana del segle XIII, influïda en gran manera pel Cister, que concretava la seva proposta en el sentit racional de les proporcions dels elements arquitectònics i l'austeritat decorativa.

El model arquitectònic i espacial de Santa Maria del Mar, en la qual s'utilitza la planta de saló, va tenir una gran influència, evident per exemple en la catedral de Palma , en la qual a mitjans del segle XIV intervingué Berenguer de Montagut, que eixamplà l'espai interior entre nais i aixecà unes columnes octagonals que tenen una semblança evident amb l'església barcelonina.

Llotja dels mercaders o de la Seda

Fitxa tècnica

Edifici: Llotja de València o de la Seda

Autor: Pere Comte i Joan Ivarra, Sala de Contractació; Pere Comte, Joan Corbera i Domingo Urtiaga, Consolat de Mar.

Cronologia: 1482-1498 (Sala de Contractació ); 1500-1548 (Consolat de Mar)

Tipologia: llotja

Materials: pedra i fusta

Estil: gòtic

Localització: València, Espanya

Biografia dels autors

El 1481, els arquitectes Pere Comte i Joan Ivarra van ser elegits com a mestres d'obres de la nova Llotja de València o de la Seda, els treballs de la qual es van iniciar el 26 d'octubre de 1482. La mort de Joan Ivarra va deixar com a únic responsable de la construcció a Pere Comte.

Acabats els treballs de la Sala de Contractació, Comte va iniciar les primeres obres del Consolat del Mar entre el 1498 i el 1503.

El 1506 va morir Pere Comte i el càrrec de director va passar a Joan Corbera, que va finalitzar els treballs de la tercera planta i, a partir del 1533, amb el seu col·laborador Domingo Urtiaga, va acabar l'edifici i hi va afegir els elements decoratius complementaris.

Les referències més antigues de la Llotja daten del 1344, quan el Consell de la  Ciutat  es reuní per acordar una ampliació de l'edifici ja existent. Per aconseguir erigir-la ràpidament, s'assignà un impost de mercaderia per cobrir les despeses, es van comprar les edificacions properes i es van expropiar alguns terrenys per poder construir tot el que s'anomenat "programa de la Llotja": el Saló de Contractacions, la torre i l'hort conegut com el pati dels taronjers. 

Malgrat les escasses referències que hi ha sobre aquesta institució, sabem que al seu interior es reaalitzaven nombrosos tipus d'accions i transaccions comercials, així se l'anomena "de la seda" de manera equivocada ja que es feien operacions comercials de diversa índole i no únicament d'aquesta activitat. 

Cal assenyalar que, la seva localització al centre de la València medieval ve justificada per raons de caire funcional: concentració a l'entorn de comerços i mercats i la seva proximitat respecte l'antiga llotja.

Descripció formal

La Llotja està dividida en quatre espais: la Sala de Contractació, la Sala del Consolat de Mar, el Pati dels Tarongers i la Torre. Des de l'exterior es distingeixen dos cosso separats per una torre. A la dreta, la Sala de Contractacions presenta una façana amb una porta monumental d'arc apuntat, flanquejada per relleus escultòrics i grans finestrals decorats amb traceries.

A l'esquerra, en l'edifici del Consolat de Mar, s'hi veuen els tres pisos que el componen:

- planta baixa, amb finestres quadrangulars senzilles; 

-planta noble, amb grans finestrals tripartits mitjançant columnes fines coronades per riques traceries,

- i un tercer pis format per una galeria de finestres d'arc flamíger separades per contraforts coronats per pinacles, entre els quals hi ha vuit parelles de medallons amb figures d'herois, reis i déus.

La decoració exterior es complementa amb merlets (almenas)  i 28 gàrgoles, utilitzades per desguassar, que representen animals fantàstics i persones en actituds indecoroses. 

En planta es distingeixen els quatre espais, tots de superfície quadrangular. La Sala de Contractació es divideix en tres naus a partir de vuit columnes helicoïdals sense capitell que, juntament amb les 16 columnes adossades als murs, sostenen la volta de creueria i deixen un espai molt ampli i diàfan. 

A l'interior del Consolat del Mar destaquen els magnífics cassetonats de fusta poligonals i quadrats que decoren els sostres de la planta baixa i noble.

La Torre acull una capella a la planta baixa i una presó, a la qual s'accedeix mitjançant una espectacular escala de cargol sense eix central. Finalment, al Pati dels Tarongers hi destaquen una font central i els treballs de filigrana als finestrals ogivals.

Entorn i integració urbanística

La Llotja de València està situada al centre de la capital valenciana, davant del Mercat Central i de l'església dels Sants Joans, molt a prop de la catedral.

La integració urbanística de l'edifici en l'entorn gòtic de la ciutat és perfecta i s'ha de veure com un exemple magnífic de l'esplendor cultural  viscuda a la ciutat durant l'Edat Mitjana.

Funció, contingut i significat

Les llotges acollien les activitats comercials d'una ciutat. A la Casa de les Contractacions s'hi duien a terme les transaccions i, al Consolat del Mar  s'hi resolien els diversos litigis que hi havia entre mercaders. Als pisos superiors de la torre hi havia una presó destinada als comerciants que incomplien les seves obligacions.

La Llotja de la Seda  es va convertir en un símbol econòmic de la ciutat de València, ja que representava el seu gran potencial marítim i comercial en un moment en què la corona catalanoaragonesa gaudia de grans riqueses i prestigi.

Models i influències

La Llotja de València és una de les arquitectures més singulars i destacades de la Península Ibèrica. La seva construcció, a mig camí entre el Gòtic i el Renaixement, va fer que s´hi ajuntessin les millors propostes de la tradició medieval i les noves solucions renaixentistes.

La Llotja de Palma fou la referència per construir tant la façana com les columnes helicoïdals de l'interior de la Sala de Contractació . Igualment, cal assenyalar la influència de la cultura àrab, que es fa evident en la voluntat de proveir l'edifici d'un pati amb una font i tarongers per refrescar l'ambient,

D'altra banda, a l'edifici del Consolat del Mar hi ha elements decoratius renaixentistes, com els cassetonat interior o els medallons que ornamenten la façana.

Escultura

Pou de Moisès de Claus Sluter

Fitxa tècnica

Títol: Pou de Moisès

Autor: Claus Sluter (Haarlem o Utrecht, c. 1350 – Dijon, c. 1405) i el seu taller. 

Cronologia: 1395-1403

Estil: Gòtic

Tipologia: grup escultòric

Tècnica: escultura en relleu, amb restes de policromia

Material: pedra

Localització : Cartoixa de Champmol , Dijon, França

Funció: devocional i religiosa

Context

L’obra es situa a final del s. XIV i començaments del XV. Europa comença a recuperar-se de la crisi provocada per l’epidèmia de pesta negra que va assolar el territori; encara continua la guerra dels Cents anys, 1337- 1457, però a pesar d’això la recuperació econòmica es veure en el ressorgir del comerç a les ciutats flamenques i també en algunes ciutats del nord d’Itàlia. La regió de Borgonya es troba en la ruta Flandes i el nord d’Itàlia. És una zona agrícola molt desenvolupada i  on es celebraven fires importants. El ducat de Borgonya, estat medieval que entre el s. IX i el s. XV, passa per diferents vaivens. La seva situació estratègica el portarà a ser objecte de disputa entre la corona francesa i els Habsburg. Els avis paterns de Carlos I van ser Maximilià d’Habsburg i Maria de Valois, última duquessa independent de Borgonya, de manera que aquest comtat va formar part de la herència imperial. En el s. XV aquest ducat va ser una de les grans potències europees, sobretot des de que va incorporar el comtat de Flandes, i va desenvolupar un gran mecenatge artístic. Un dels moments més importants va correspondre als temps del duc Felip l’Atrevit, fill del rei de França, Joan II. Durant el seu mandat es va construir la Cartoixa de Champmol destinada a panteó real. La revolució francesa(1790) va acabar amb la vida monàstica en la Cartoixa. La propietat es va vendre i ara és un centre assistencial on es conserven les restes de la Cartoixa gòtica: l’església i el pou de Moisès.

Amb trenta-cinc anys, Claus Sluter  s’instal·là a Dijon (França), per treballar amb Jean de Marville durant quatre anys. A la mort d’aquest mestre, Sluter ocupà el seu càrrec com escultor dins la cort de l’Atrevit, pel qual va realitzar aquest original sepulcre.

Descripció formal

L'obra més famosa de Claus Sluter, és aquest anomenat Pou de Moisès que, en realitat, és la base d'un monumental calvari, actualment pràcticament perdut, que s'havia de situar dins el claustre del monestir.

El pedestal prismàtic havia de suportar un Calvari del que només es conserva el cap i el bust de Crist. S’ha assumit que entorn la creu, a la seva base, hi havia tres figures de dimensions reals de la Mare de Déu, sant Joan i Maria Magdalena, i tot el que hi havia es va destruir entre el 1736 i el 1789 a causa del col·lapse del sostre de l’estructura que aixoplugava el conjunt. La manca de referències escrites o visuals de l’obra abans de la seva destrucció ha fet que els historiadors de l’art hagin donat diverses propostes interpretatives sobre com devia de ser originalment. Més recentment es proposa que no hi haguessin ni Sant Joan ni la Verge, i que només Maria Magdalena estaria representada, agenollada, als peus de la creu. La seva representació era clau en la composició per una qüestió tècnica, assegurar l'estabilitat de la creu, i per la devoció que li professaven els promotors i destinataris del conjunt, els ducs de Borgonya.

La forma del basament, un prisma  hexagonal, al·ludeix simbòlicament a la font vitae, de la qual sorgeix la vida. 

A sobre d'aquesta base, hi ha un pedestal, també hexagonal, ocupat per patriarques i profetes de l'Antic Testament entre columnetes ( Moisès, David, Daniel, Zacaries, Isaïes i Jeremies) amb capitells vegetals i, sobre ells, àngels que estenen les seves ales. 

En les escultures del Pou de Moisès podem observar els trets generals del gòtic: tendència a un major naturalisme, coherència en la composició de les escenes, influència clàssica en actituds, expressions o el tractament dels vestits, importància dels monuments funeraris...

Funció i significat

La seva funció és religiosa però també vol transmetre missatges que facin reflexionar al visitant, com per exemple les frases dites pels profetes: Jeremies,” tot vosaltres, que passeu per qui, mireu i vegeu, si hi ha un dolor com el meu” ; Zacaries: “ Judes vendrà a Jesús per trenta monedes d’argent”. 

La cartoixa tenia una funció funerària ja que era destinada a ser el panteó reial. 

Tanmateix el pou vol establir una vinculació entre l’Antic i el Nou Testament ja que la passió i mort de Jesús havia estat profetitzada pels grans patriarques i profetes. Vol mostrar també el canvi religiós de l’època on es vol transmetre un humanisme més accentuat,  els profetes es mostren com persones humanes, amb gestos i expressions naturalistes.

Models i influències

Claus Sluter va ser qui va introduir l'esperit patètic i d'angúnia que va tenir gran influència a Europa , influència que va arribar tant a Castella com a la Corona d'Aragó. 

S'inspira en l'Antiguitat i en la Itàlia Renaixentista i exercirà influència en generacions posteriors. 

Capella Scrovegni o l'Arena. Giotto

Mare de Déu dels Consellers. Lluís Dalmau