Art Gòtic

Context històric

Al segle XII, feudalisme, religió i monarquia marquen les pautes d'una societat que , gràcies al creixement demogràfic i al perfeccionament dels mètodes agrícoles i comercials, inicia un període d'expansió amb un objectiu clarament unificador i universalista.

Aquest procés de creixement i de millora va culminar al llarg del segle XIII, moment en que s'inicia una etapa de prosperitat econòmica i comercial que dona lloc al creixement dels burgs i de les ciutats i l'aparició d'una nova classe social, la burgesia.

Aquest nou grup social d'influència urbana va facilitar que la cultura, que fins aleshores havia estat controlada pels monestirs rurals, passes a mans dels ordes mendicants a les ciutats. Aquestes ordes ( franciscans i dominics principalment) van crear escoles i universitats que van esdevenir els grans centres de referència cultural i d' ensenyament superior d'Europa.

L'expansió econòmica de segles anteriors s'havia vist interrompuda per l'anomenada crisi de la Baixa Edat Mitjana, a mitjans del segle XIV, causada per la fam, les guerres i les epidèmies com la Pesta Negra del 1348, que van causar un gran daltabaix demogràfic i econòmic en les ciutats europees. Els canvis van afectar a la vivència religiosa que va passar a ser una vivència més sentimental i humana de la fe. Aquest canvi es va reflectir d'una manera evident en la creació pictòrica i escultòrica, i en l'art en general.

Paral·lelament, l'Humanisme va donar lloc a una visió del món basada en l'experiència individual de l'ésser humà i en la reflexió crítica, dos pilars fonamentals sobre els que es va edificar l'època renaixentista.

Localització i evolució estilística

L'art gòtic es va gestar a l' Illa de França (París i rodalies), des d'on es va estendre arreu de l'Europa Occidental i va ser assimilat i adaptat en diversos graus a cada país.

Malgrat que l'art gòtic, en línies generals, queda fixat entre mitjans del segle XII i les primeres dècades del segle XIV, a Itàlia, a inicis del segle XV, el Gòtic va ser substituït pel Renaixement, mentre que a Anglaterra, a Espanya i a Portugal, la tradició gòtica es va mantenir al llarg del segle XV i durant els primers anys del segle XVI.

Els historiadors divideixen l'evolució cronològica de l'arquitectura gòtica en tres grans cicles:

a) Període inicial ( segona meitat del XII i inici del XIII), on partint de models romànics, s'evoluciona cap a la configuració de les noves formes gòtiques.

b) Període clàssic o de plenitud ( segles XIII i XIV) considerat l'etapa clàssica i d'expansió d'aquestes formes.

c) Període final o flamíger (segle XV i inici del XVI), on es per l'harmonia formal de l'etapa anterior que és substituïda per l'exuberància ornamental.

Característiques generals

Van ser els artistes renaixentistes del segle XVI els qui van introduir el terme "gòtic", utilitzant-lo de manera pejorativa per referir-se a aquest tipus d'arquitectura medieval que condemnaven i atacaven perquè els semblava bàrbara i inferior ja que consideraven, erròniament, que era un art inventat per les tribus godes, causants de la destrucció i oblit de la cultura clàssica i del llegat artístic de l'Imperi Romà.

Aquest menyspreu va estar vigent durant segles i l'art medieval va ser tractat despectivament fins l'arribada del Romanticisme germànic, al segle XIX, quan la tradició gòtica va ser reivindicada com a part important de la cultura nacional i europea. Aleshores es va definir l'estil gòtic no només com a referent per a l'arquitectura, sinó també per a les altres arts de la mateixa època.

El Gòtic es desenvolupa fonamentalment en l'àmbit urbà i és per això que la seva expressió artística principal és l'arquitectura. Les noves necessitats de les ciutats van fer que es creessin nous edificis dels que destaquen les catedrals, les construccions més importants i que van esdevenir motiu d'orgull a les ciutats que les tenien. L'allargament de les formes i la lluminositat de l'interior volien crear un espai ideal per a apropar-se a Déu. Aquesta aproximació entre la divinitat i els homes també es va accentuar en els terrenys escultòric i pictòric, arts subordinades a l'arquitectura.

Tot i que en l'escultura i la pintura s'hi manté la preeminència de temes religiosos, la religió és tractada amb uns trets més suaus i amb una definició de les figures i de les escenes que , en general, són més naturalistes i menys distants que les del Romànic. A més, s'introdueix la temàtica profana com a resultat del sorgiment de la burgesia com a consumidora artística.

Arquitectura

La catedral esdevé l'edifici paradigmàtic de l'arquitectura i és el model francès l'expressió genuïna d'aquest.

La nova espiritualitat religiosa de l'època i les innovacions tècniques i constructives van permetre bastir edificis més alts i molt lluminosos. Els elements que van fer possible aquest canvi van ser fonamentalment l'arc apuntat o ogival, més lleuger que el de mig punt , i la volta de creueria, que resulta de l'encreuament de dos arcs ogivals. Aquesta estructura permetria descarregar el pes directament damunt columnes i pilars, i alliberar així el mur de la funció de suport.

Gràcies a aquests dos elements, els arquitectes tenen la possibilitat d'obrir grans finestrals, que s'ornamentaran amb vitralls de colors. L'alçada i l'amplitud de les naus, així com l'alleujament dels murs, va obligar als arquitectes a reforçar-ne externament l'estructura. Això es va aconseguir amb un complex sistema d'arcbotants i contraforts que compensaven el pes de les voltes interiors.

Pel que fa a la planta, la catedral gòtica presenta una organització molt característica:

a) Tres o cinc naus longitudinals, la central més alta i més ampla.

b) Capçalera amb un transsepte més curt.

c) El deambulatori o girola, circumdat de capellets radials.

A l'exterior, l'element més destacat és la façana occidental , flanquejada per dues altes torres. En la seva estructura s'hi distingeixen generalment diferents franges horitzontals superposades. A la part inferior, i en correspondència de nombre amb les naus interiors, hi ha les portalades, decorades amb rica ornamentació escultòrica. Damunt els portals hi sol haver una gran rosassa i un trifori decorat amb escultures. Aquesta estructura, a més, també es repeteix a les façanes del transsepte.

Altres elements destacats de l'exterior són la coberta a dues aigües que cobreix les voltes interiors, i el cimbori que, de vegades corona el creuer.

Els altres elements arquitectònics destacats, com agulles i pinacles, de forma piramidal o cònica, que coronen el cim de les torres, i els gablets o acabaments en punta a manera de frontó, utilitzats per accentuar la verticalitat dels edificis.

Edificis religiosos

En un primer moment, la reforma de la vida monàstica de l'orde del Cister, al segle XII, va fomentar la pobresa i l'ascetisme. Les característiques constructives dels monestirs del Cister mostren la transició del Romànic al Gòtic, on es configura un estil propi, el cistercenc, amb arcs apuntats i voltes de creueria, basat en uns principis d'austeritat. És un exemple d'aquest estil el Monestir de Santes Creus.

Cap a la segona meitat del segle XII, al nord de França, van començar a sorgir les primeres catedrals gòtiques que configuren el model septentrional o francès. Aquest model confereix més importància a la verticalitat de l'edifici i a la lluminositat interior.

Aquest model francès va ser seguit a Castella ( Catedral de Burgos i de Lleó), a Anglaterra i a Alemanya, on es va potenciar encara més la verticalitat.

A mitjan del segle XIII, a França, l'obsessió per la verticalitat, va donar lloc a un notable alleugeriment de les catedrals, que van poder reduir el gruix dels seus murs i van poder ampliar les superfícies vidriades, alhora que potenciava la traceria (decoració majoritàriament en pedra, amb motius vegetals i geomètrics) i els vitralls. Aquest estil és conegut amb el nom de gòtic radiant.

Posteriorment, els segles XV i XVI, la traceria, les voltes i l'ornamentació es van anar complicant fins a generar l'anomenat gòtic flamíger (els motius del qual recorden a les formes ascendents de les flames).

Aquest model francès mai va ser acceptat a Itàlia i, malgrat que a les esglésies italianes en podem trobar elements com els arcs apuntats, gablets i pinacles, mai es va anar més enllà d'una simple influència formal, en la transició del Romànic al Renaixement que va experimentar l'arquitectura italiana.

Edificis civils

L'arquitectura civil també va tenir molta importància en aquest període, principalment a partir del segle XIV. L'ús de l'arc apuntat i la volta de creueria facilitaven extraordinàriament els treballs de construcció alhora que permetien abastar superfícies cada vegada més grans. Això va permetre gran versatilitat de solucions arquitectòniques.

En línies generals, el gòtic civil, seguint la mateixa evolució estilística que el religiós, va anar complicant cada vegada més les estructures i les ornamentacions ( sense arribar a la complexitat de les catedrals).

Escultura

L'escultura gòtica es va anar alliberant de la subordinació al marc arquitectònic del romànic tot i que es va mantenir estretament lligada a la decoració dels edificis religiosos. Igual que l'arquitectura, l'escultura es va convertir en l'element principal d'ornamentació de les façanes. Els timpans, les arquivoltes, els muntants, la llinda i el mainell o trencallums es van poblar d'estàtues que representaven temes religiosos amb una certa intencionalitat didàctica. Així s'ha configurat l'anomenada portalada reial , de la que trobem els millors exemples a les catedrals de Chartres i de Reims.

A l'interior dels temples la decoració escultòrica es limita als relleus dels púlpits i del cor.

Les figures escultòriques d'aquest període (originalment policromades) es van humanitzant a través de l'ús de diferents recursos:

• Estilització i arrodoniment de les línies.

• Elegància dels moviments.

• Plasmació de cert naturalisme en els gestos i l'expressió dels rostres.

• Preocupació pel volum i corporeïtat dels vestits i els cossos.

Paral·lelament s'observa un sentit narratiu molt accentuat en la composició i les figures. Les temàtiques més recurrents en l'escultura en pedra van ser el Judici Final i la Mare de Déu, que es converteix en la imatge simbòlica de l'Església (gràcies a la influència de l'orde del Císter)

Al segle XIII proliferen un tipus d'escultura exempta, les anomenades estàtues columna que decoraven els muntants i els trencallums de les portalades de els catedrals. Aquest és el primer pas cap a la independència de l'escultura respecte del marc arquitectònic.

Aquest procés d'independència culmina durant el segle XIV, principalment de la ma de l'escultor Claus SLUTER. Finalment, el segle XV, l'escultura es va fer totalment autònoma amb l'aparició de retaules escultòrics de caràcter monumental i la proliferació de les imatges de devoció exemptes i els sepulcres. Aquestes noves tipologies escultòriques van utilitzar diversos materials com fusta, pedra o alabastre, normalment policromats i daurats.

França va liderar, des del principi, l'evolució de l'escultura gòtica, i va ser un model força imitat a la resta de països europeus amb l'excepció d'Itàlia. Allà l'escultura , tradicionalment deslligada de l'arquitectura, va fer gala d'un llenguatge expressiu ric en obres exemptes, en púlpits de marbre i en portes de bronze, mostrant un estil inspirat en l'antiguitat clàssica i amb certes influències bizantines.

La singularitat de l'escultura gòtica italiana va tenir en en Nicola PISANO i Giovanni PISANO (pare i fill respectivament) els millors representants, juntament amb Andrea PISANO (cap relació familiar amb els anteriors). Andrea PISANO va fer una obra que es considera l'avantsala de del renaixement florentí del segle XV.

Pintura

Durant el gòtic es va substituir la pintura mural pels vitralls, fets que va suposar una enorme reducció de l'espai que al romànic es dedicava a la pintura. Això va suposar l'abandonament progressiu de la pintura mural de frescos (excepte a Itàlia) i la generalització de la pintura sobre fusta (retaules) i la pintura de vitralls.

Paral·lelament, la miniatura va tenir una gran difusió . Malgrat que la miniatura es realitzava al principi exclusivament als monestirs, poc a poc va passar a produir-se a tallers especialitzats a les ciutats donada la gran demanda de textos il·lustrats a les universitats.

Els temes tractats per la pintura gòtica van ser bàsicament religiosos, amb preferència per les representacions de les vides de Jesús i Maria, així com els episodis narrats als evangelis apòcrifs i en l'hagiografia (vides de sants), la principal font literària va ser la Legenda sanctorum de Iacobus de Voragine. La temàtica profana es va anar introduint gradualment on va destacar el retrat.

La pintura gòtica es va caracteritzar per:

• la plasmació d'un cànon i d'unes proporcions naturals

• gran expressivitat facial i gestual de les figures

• captació de la llum que va començar a utilitzar-se per modelar els cossos

• marc espacial de les composicions cada cop més definida per mitjà d'arquitectura i paisatges

Pel que fa a la tècnica, destaquen l'ús de la pintura al tremp, i , a Itàlia, al fresc, així com la innovadora pintura a l'oli, generalitzada a partir del segle XV a Flandes gràcies a Van Eyck.

Destaquem quatre estils marcats no només per l'evolució cronològica i pel factor geogràfic:

1. Estil francogòtic o lineal (finals s. XII i s. XIII). Corts franceses de París i Borgonya. Amb clara influència de l'art dels vitralls i de la miniatura. Es caracteritza pel predomini de la línia sobre el color. Les figures són menys hieràtiques que les del Romànic tot i que encara són figures sense volum. Únicament és el traç negre (bastant marcat) que perfila el contorn de les figures i objectes, que recorda a l'estil dels vitralls, i que fa que els motius representats ressaltin sobre el fons que encara és daurat o monocrom.

2. Estil italogòtic (1250-1400) Iniciat a Itàlia com a herència de l'art bizantí (monumentalitat, simetria i hieratisme), es va anar barrejant amb un cert naturalisme. Pintura de colors clars, amb predomini de la línia corba i sinuosa, cerca de volum en les figures i voluntat comunicativa a través del gest i la mirada.

Dintre d'aquest estil es van fer els primers exercicis de perspectiva i es van combinar fons daurats amb decoracions arquitectòniques o paisatgístiques molt simples.

Dos centres artístics van destacar: Siena amb el DUCCIO i Simone MARTINI i Florència, on van exercir CIMABUE i GIOTTO, les obres dels quals, especialment la capella dels Scrovegni a Pàdua, han arribat a ser considerades les manifestacions més primerenques del Renaixement.

A la Península Ibèrica, la Corona d'Aragó va ser un altre centre important de la pintura italogòtica. FERRER BASSA i Pere SERRA van ser els artistes més representatius.

3. Estil internacional o cortesà (1375-1425) Desenvolupat en l'ambient de les corts europees. Aquest estil va combinar l'estilització pròpia del gòtic lineal francès amb el naturalisme desenvolupat pels pintors italians. El resultat és una conjugació de formes i figures aristocràtiques elegants, amb detalls naturalistes, delicats i anecdòtics, presentats en una alternança de fons daurats i ambientacions paisatgístiques, juntament amb una gran predilecció per la intensitat cromàtica.

Alguns dels artistes més destacats d'aquest estil van ser l'italià Gentile DA FABRIANO, els Germans LIMBURG ( miniaturistes francesos) i el flamenc Robert CAMPIN. A la Península Ibèrica cal esmentar a Ramon DE MUR, Lluís BORRASÀ, Bernat MARTORELL i Nicolàs FRANCÈS.

4. Estil o escola flamenca (s. XV) Aquesta escola fa referència bàsicament a Flandes i Països Baixos. i va derivar tècnicament del gòtic internacional. El perfeccionament de la pintura a l'oli va permetre als artistes flamencs representar la realitat amb un alt grau de detallisme i obtenir lluminositats inèdites fins aleshores.

Són també característiques detallades d'aquesta escola l'absència generalitzada de moviment i l'ús d'un fort simbolisme.

Pel que fa als temes, són característiques les mescles de temes religiosos i profans i un gran interès pel retrat.

L'artista més important és Jan VAN EYCK. Considerat un gran retratista, va mostrar un gran detallisme i minuciositat a les seves obres.