Context històric

Cronologia i context històric

Fa uns 6000 anys, gràcies a les millores agrícoles que es van donar al Creixent Fèrtil, molts poblats neolítics es van transformar en ciutats i van sorgir les primeres civilitzacions urbanes, Mesopotàmia i Egipte. 

La civilització egípcia es va constituir i desenvolupar al darrer tram de la conca fluvial del Nil.  Durant l'Edat dels Metalls, fa uns 6000 anys, va haver-hi dos regnes: un al Baix Egipte, a la zona del Delta,  i un altre a l'Alt Egipte, al sud del país. La mitologia egípcia explica que va ser el rei Menes qui va unificar els dos regnes i va ser el primer faraó. 

La història de l'Antic Egipte abasta un període de més de 3000 anys que els historiadors divideixen en: Imperi Antic, Imperi Mitjà i Imperi Nou. Aquesta periodització de la història d'Egipte va ser establerta pels egiptòlegs a partir de la que, ja en l'antiguitat,  havia fixat el sacerdot egipci Manetó (s.III aC). Manetó va dividir la seva obra en trenta dinasties de faraons. Els criteris pels canvis dinàstics que va fer no sempre estan clars, i són d'ordre històric i cultural.  Aquesta divisió no és nova sinó que es va basar en documents anteriors, d'època faraònica. 

L'egiptologia ha reprès la divisió de Manetó en trenta dinasties i les ha organitzat en les tres etapes : els regnes (antic, mitjà i nou) corresponen a èpoques de centralització del poder polític i plenitud del poder faraònic. 

En canvi, les èpoques de fragmentació politicoterritorial i debilitat de la monarquia s'anomenen períodes intermediaris, marcats per crisis i invasions.

De finals del període  predinàstic (3300 - 3100 aC) daten els primers noms coneguts de reis i una escriptura incipient lligada als rituals funeraris reials.  Com he dit abans,  els  antics egipcis inicien la seva història amb el rei Meni (Menes en grec) qui creien que havia unit els dos regnes de l'Alt i el Baix Egipte; els egiptòlegs actualment pensen que, de fet, el rei Menes podria haver estat el faraó Narmer, representat a la paleta de Narmer  en un acte simbòlic d'unificació. 

Un cop acabat el procés d'unificació, els reis funden Memfis i s'hi instal·len. Allà coneixen les creences teològiques i soteriològiques de la ciutat veïna d'Heliòpolis. Els faraons continuen amb el ritual ctònic dels seus avantpassats i continuen construint tombes a Abidos, on ho feien abans de la unificació dels dos Egiptes , però incorporen les influències que coneixen d' Heliòpolis inaugurant la necròpolis memfita a la localitat de Saqqara (on es fan construir una segona tomba dedicada al ritus solar). En tots dos casos es tractava de mastabes.

Durant l'Imperi Antic (3100- 2200 aC) és quan es desenvolupen les piràmides. Una de les èpoques de major esplendor polític i cultural de la història d'Egipte. L'Estat és centralitzat i apareix una administració central dirigida pel visir  o primer ministre, i una altra , més perifèrica, controlada des de la capital per funcionaris nomenats pel govern central.

La mastaba

La mastaba, banc en àrab,  va ser utilitzada per faraons, nobles i alts funcionaris durant l'Imperi Antic. La seva forma era de piràmide truncada i era construïda amb pedra. A l'interior hi havia una capella funerària on, una vegada es dipositava el difunt, es tapava amb una gran llosa. 

A partir de la III dinastia, el desig de magnificar les tombes va fer que es superposessin les mastabes donant lloc a la piràmide esgraonada

La piràmide

El faraó Djoser, de la III dinastia, es fa construir a Saqqara una magnífic complex funerari, delimitat per un mur d'entrants i sortints i dominat per la piràmide esgraonada, de 60 m. que s'alça al mig.

El faraó Snefru , primer faraó de la IV dinastia, es fa construir el primer complex piramidal canònic format per una temple de la vall, una rampa, el temple funerari i la piràmide. Aquests elements estan disposats seguint un eix est-oest, que simbolitza l'itinerari del sol. 

Els seus successors Kheops, Kefren i Micerí, es van fer construir complexos piramidals a Guiza, al nord de Saqqara. La gran piràmide de Kheops, de 150 m. d'alçada, va ser una de les set meravelles dels grecs.

Amb Mentuhotep II comença l'Imperi (o Regne) Mitjà (2050 - 1800 aC). Ell va fer de la seva ciutat,. Tebes, la nova capital d'Egipte. Es va enterrar a la necròpolis de Tebes, no ja un complex piramidal sinó en una monumental tomba temple construïda a Deir el-Bahari.

En aquest Regne mig es conquereix la Baixa Núbia i s'hi construeixen fortaleses defensives i de control. Econòmicament, els faraons de la dinastia XII, es dediquen a bonificar l'oasi del Fayum on van obtenir grans extensions de noves terres de cultiu.

El regne mitjà és molt dinàmic culturalment, sobretot en l'àmbit literari.  És l'època de l'egipci clàssic.

Al final de la dinastia XII, l'Estat  i la monarquia es comencen a debilitar donant lloc al segon període intermediari. Al Baix Egipte es dóna la invasió dels anomenats hicsos, nous grups d'asiàtics semites, alguns dels quals arriben a proclamar-se faraons (dinasties XV i XVI).  A l'Alt Egipte, són novament els senyors de Tebes els qui aconsegueixen el control de la regió. També es proclamen reis i funden la dinastia XVII. Hicsos i tebans s'enfronten en una cruenta guerra que acaba amb l'expulsió dels primers. 

Amosis, vencedor dels hicsos, funda la dinastia XVIII, la primera del Regne Nou (1550 - 1085 aC).

La capital es fixa a Tebes i Amón, el déu de la ciutat, esdevé la divinitat més important del panteó egipci, el pare de tots els déus. Representa el poder polític i militar de la monarquia, i els reis li reten homenatge i li dediquen les victòries.

El principal santuari d'Amón és el tempe de Karnak on tots els reis del regne nou van edificar alguna cosa o com a mínim, van deixar inscripcions amb el seu nom. Un segon santuari és el temple de Luxor.

El Regne Nou és l'època de l'imperialisme i l'expansió egípcies. Es conquereixen territoris i es creen càrrecs que governen aquests territoris en nom del faraó.

Dos fenòmens històrics tenen lloc durant la dinastia XVIII: l'accés al tron d'una dona, la reina Hatshepsut (que va començar a governar com a regent del seu fillastre) i la reforma religiosa d'Amenhotep IV o Akhenaton. Aquest trenca amb tota tradició politeista anterior i proclama l'existència d'un déu únic, omnipotent i creador, manifestat en el disc solar, l'Aton.  El faraó, que sempre havia tingut un paper de mitjancer, passa a exercir un paper completament nou, el profeta de déu davant dels homes. Mort Akhenaton tot va tornar a la "normalitat".