DIARI OLÍMPIC DE L'ATLETA ESTHER GUERRERO

La seva vivència als Jocs Olímpics de Río de Janeiro 2016 explicada de forma molt personal

L'atleta Olímpica banyolina va atendre a la Càtedra d'Esport i Educació Física - Centre d'Estudis Olímpics UdG i ens va explicar, de primera mà, els seus pensaments i expectatives davant la primera participació olímpica. Abans d'iniciar els Jocs ens va escriure:

DIA 1. “Esther Guerrero camí de Río amb l'estranya sensació d'anar de colònies”

“Primer de tot, he de deixar clar que fa un any i mig per mi era impensable poder estar aquí, participar-hi... És per això que animo a tothom a no deixar de fer el que us agrada, a gaudir de tot el que feu i sobretot, no deixar de perseguir els vostres somnis. Mai se sap quan pot aparèixer la oportunitat i crec que en sóc un bon exemple.

A la primera entrevista que em van fer després d'aconseguir la mínima olímpica vaig dir-los que el sacrifici i la constància de tots aquests anys valien la pena. Tenia gairebé 365 dies per certificar la meva participació als JJOO i el repte, la il·lusió, la emoció i el desig d'aconseguir-ho m'han acompanyat durant tot aquest any.

Ara estic camí de Rio amb una estranya sensació d'anar-me'n de colònies com quan era petita. Estic en un núvol, feliç de tenir aquesta oportunitat.

Encara em queden 13 dies per competir, de moment no tinc el cuquet previ a la cursa. Això vol dir que tinc 13 dies per assimilar i descobrir el motiu i raó d'aquest viatge. I sobretot, 20 dies per viure i aprendre molt!!”

L' Esther ens va anar explicant de forma molt personal les seves vivències abans d'iniciar la competició, el dimecres 17 d'agost als Jocs Olímpics de Río de Janeiro.

DIA 5

“Els dies passen volant. Ha sigut arribar i moldre i he passat per tots els estadis que poden existir. Primer de tot, alegria desbordada: passar per sobre la Vila Olímpica, fer-nos fotografies amb tothom qui ens creuàvem i viure des de dins la inauguració dels Jocs.

Tothom m'havia parlat de l'encesa del peveter com al moment més emocionant però realment va ser una tarda amb mil sensacions.

Sabeu què és sentir-se per un moment el centre del món? Doncs així va ser!

Des del moment en que ens vam canviar, que vam pujar al bus de la delegació espanyola, la llarga espera al Maracanà, el posicionament dins la rua, l'entrada i les més de dues hores que vam estar sota les llums de l'estadi esperant l'encesa. Tot aquest ritual va valdre la pena, i el millor va ser viure-ho al 100% en un lloc diferent, incomunicats del món però alhora sabent que el que estàvem fent era important. Llavors mirant les fotografies penso que diferent es devia veure des de casa, en cap moment vaig passejar tranquil·lament i saludant amb el barret sinó que vaig cridar, córrer, saltar fins que vam haver travessat el camp!

Després d'això, recuperar-nos d'aquesta festa i començar a agafar hàbits, estem descobrint la Vila (molt gran i encara sense temps per haver-la voltat tota), he fet les primeres sessions d'entrenament i molt bones sensacions fins que per desgràcia també he tingut temps de posar-me malalta. Un dia amb vòmits.... encara em falta molt però ara recuperar-me d'això és el més important!!!”

DIA 10

“Van passant els dies a la vila del pingüí i cada vegada queda menys per competir.

Ja he fet l'últim entrenament fort i alguns companys de selecció ja han complert el seu somni. Per la meva part, ara ja estic com a casa a la Vila. Em conec tots els racons i estic vivint els jocs tant intensament com les meves obligacions m'ho permeten.

He vist la final de gimnàstica masculina, mai m'havia interessat aquest esport, he viscut un Espanya-Brazil de bàsquet i he gaudit i patit l'emoció com a espectadora. Per primera vegada he vist un partit de tennis i no se m'ha fet llarg, al contrari, i fins i tot, veient el bàdminton, he divisat quin seria l'esport que practicaria aquest estiu. Crec que se m'ha encomanat l'esperit olímpic i ara amb esforços m'he de contenir per centrar-me en la meva prova!!!

Els nervis de moment no són presents, ara bé, amb tant de temps "lliure" se m'acumulen les hores perquè em vingui el cap lo llarg que ha estat el camí fins aquí. Espero dimecres, quan surti a l'estadi, poder compensar a totes aquelles persones que m'han ajudat i sacrificat a què jo pugui viure això!!!!! Estic contenta!!!”

De tornada cap a la seva ciutat natal, aliena a l’afectuosa rebuda que van preparar les seves amistats, l’atleta Esther Guerrero ens feu arribar les seves reflexions després de viure un somni olímpic.

DIA 20. «Despertant del Somni Olímpic»

«Quines ganes d'arribar a casa. Fa dos dies que la flama olímpica s'ha apagat i just fa uns minuts he deixat companys de viatge enrere.

Se m’acumula el cansament però no les ganes de desconnectar, ja que el que de ben segur puc assegurar és que aquesta experiència m'ha donat ganes de pensar en la següent competició i el següent repte. Ganes de ser una mica millor, i per això crec que he après com.

Sembla que hagi passat una eternitat des del dia que vaig marxar de casa i alhora ha passat tan ràpid i he pogut viure tantes coses, que no se com descriure-les.

Crec que necessito temps, temps per repassar fotografies i moments. Temps per donar-me compte quan d'especial ha estat el què en aquests 20 dies m'ha semblat tan normal.

Ens veiem en breu!!!!!!!!!!!»

Esther Guerrero en la rebuda dels familiars i companys a l'aeroport. Foto: Pere Hidalgo