Fa calor. M’endinso al bosc, seguint la remor del riu, que em porta fins a la cascada d’aigua cristal·lina. El meu racó secret, el meu tresor. Despullada, noto les pedres més punxants clavant-se als peus tot i anar amb compte, però m’és igual, la llibertat de caminar despullada sota l’ombra de l’alzinar és tan exclusiva, que la resta no importa. Sé que és mental, però a mida que m’hi apropo, sento la fredor a la pell, com si l’aigua abastés més enllà dels seus dominis, i l’atracció per mi, fos un delit que només la natura i jo entenem. A qui em regalo en cos i ànima, sense normes, sense límits.
Quan arribo a la vora del riu, la resta del món desapareix. El soroll de l’aigua em captiva, i el salt d’aigua m’hipnotitza, fins al punt de perdre la noció del temps. Res passa, res esdevé, només present. De puntetes, pujo pel tronc on m’agrada estirar-me. Hi sec i m’hi repenjo a poc a poc, adaptant el meu cos a les seves formes, fins a fusionar-nos l’un en l’altre, i tanco els ulls, encarada al cel, amb una mà per sobre el cap i l’altra a l’alçada dels malucs. L’aire m’humiteja la pell amb les gotes vaporitzades que resulten del caient d’aigua. Mica a mica, la fredor m’abraça, i els mugrons trempen agosarats, recorrent la pell de gallina que m’adorm els sentits quan ressegueixo el meu cos amb els dits, fins arribar al capdamunt de les cuixes. Jugo amb els dits al triangle de pèl ros, encenent-me, imaginant el què estic a punt de sentir. I m’obro de cames, deixant-les penjar a cada costat del tronc... mmm... em sento flotar, com si una força intangible m’alcés. Els dits, em segueixen despentinant cap als llavis, cada vegada més inflats, més calents.
I llavors, sento gent que s’acosta, passa a menys de cinc metres, pel camí que hi ha a l’altre costat dels esbarzers. Segueixo tocant-me, mentre de refiló, veig com dues parelles col·loquen tovalloles encatifant el sòl, despullant-se, quedant en banyador i bikini. Són a uns vint metres. No em moc. Només un dit.
Torno a tancar els ulls, aïllant-me del què m’envolta, silenciant les veus foranes, un xiuxiueig indesxifrable, fins que ni les sento. La humitat fa que el dit llisqui més entre els llavis, que ressegueixo per dins i per fora, ara amb dos dits. Per inèrcia, alçaria les cames, flexionant-les, ben obertes, però estic prou calenta per escórrer-me, i amb les cames penjant, trigaré més. Sento els meus gemecs fent pessigolles al paladar, la pell eriçada per la fredor de l’aigua, contraresta el foc intern que em comença a ennuvolar la raó.
Activo més la mà, prement fort el clítoris, les cames bateguen quan l’acaricio, però encara la sensació és molt vaga, i em faig patir el desig, repetint els moviments lentament, per tornar a accelerar, intermitent, allargant el plaer.
Lady Wits