LA PLATJA SENSE ELL
Quan el seu amic els va proposar la platja nudista, tots dos sabien que no podria ser. Aquella tarda ell tenia un compromís i sempre anaven junts. Però aquella vegada, amb el record dels petons mig robats de l’altra nit encara enganxats a la pell, ell va imaginar un joc: amb les seves normes, la manera de ser-hi sense ser-hi. La manera d’estar present sense estar-hi present.
Les normes eren clares:
1. Res de petons a la boca. Volia que en tot moment tinguessin clar que ell tenia el control. Les galtes serien suficients… o això pensava ell.
2. Ell no havia de saber que hi havia normes; si intentava traspassar-les, ella li diria que no. Era un entrenament: la volia empoderada.
3. No podia tocar-li els pits, ni el sexe, ni el cul… algun fre hi havia d’haver.
4. Ell havia de rebre missatges constants. No per controlar, sinó per viure-ho des de la distància, per participar, per gaudir.
5. Cada vegada que algun dels dos volgués traspassar una norma i no ho fes, ella li ho havia de comunicar. Així ell sabia que el seu joc estava funcionant.
Per ell, les normes no eren un fre. Almenys no la majoria. Eren la benzina. La manera de fer créixer la tensió fins al límit, de convertir cada “no” en una promesa futura de “sí”, d’estar present des de la llunyania. Ell sabia que cada límit posat era una manera de marcar territori des de la distància: ella podia jugar, però només fins on ell havia decidit. I aquella contenció els feia cremar més que qualsevol descontrol.
Quan la Yin va acceptar, una escalfor li va recórrer l’esquena.
No duia sostenidors, només una samarreta negra lleugera que es dibuixava sobre els seus pits nus en cada pas. Ell la va venir a buscar. Quan van ser dins del cotxe, ell es va inclinar per fer-li un petó, però ella va girar lleument la cara, per trobar-se amb les comissures dels seus llavis, un contacte tan breu com conegut. El mateix petó que s’havien fet la primera i única vegada quan, entre parelles, va quedar una nit carregada d’energia que no van poder explorar.
El trajecte va ser curt, però intens. La seva mà reposava damunt la cuixa d’ell, pujant cada vegada que canviava de marxa. Ell ho rebia amb satisfacció.
Ella va agafar el mòbil i, somrient, li va escriure:
(17:30) "Guapo, tot ok ❤️"
Un missatge afectuós, sincer… potser escàs de detalls.
Ell va respondre ràpidament, ja que estava esperant el missatge:
(17:31) Què tal?
La resposta no arribava...
La platja nudista, amagada entre roques i custodiada pels corbs marins, semblava aïllada, allunyada del món. Ella va desplegar el gran pareo blanc i blau, com el color d’aquell mar en calma que tenien davant. Es va treure la samarreta amb un sol gest i els seus pits van quedar a l’aire, naturals, sensuals i prohibits. Després va fer lliscar els pantalons i es va quedar completament nua, la pell encara bruna, suau, amb calma deliberada, com un trofeu sense presses. Ell es va despullar més lentament, amb desig latent, expectant, contingut.
Ella va agafar el mòbil i va respondre el missatge:
(17:43) "Bé, ara hem posat la tovallola."
Un missatge ràpid.
Es va asseure al seu costat i, amb les mans plenes de crema, va començar a fer-li un massatge als peus.
(18:03) "M’està posant crema als peus."
Sense paraules, una tensió silenciosa els envoltava, un diàleg íntim escrit només amb mirades i contactes.
Els dits d’ell s’entretenien més del necessari. Ella ho notava, però ja li anava bé. Ell la mirava com si volgués retenir cada moviment, com si el seu desig estigués a punt d’escapar-se-li per la pell. Ella solia incomodar-se amb mirades així… però amb ell no. Amb ell es sentia bé. I ell, en silenci, sabia que l’hauria volgut allà mateix.
La pressió era precisa: prou forta perquè ella no sentís pessigolles, prou lenta perquè el cos li vibrés amb cada carícia, alimentant el desig que continués explorant el seu cos. Va continuar per les cames, l’esquena, els braços, el clatell… Quan va vorejar els pits, ella va aturar-lo amb veu dolça però ferma.
—Aquí no.
—Ho sento.
—No demanis perdó. No has fet res malament. Però hi ha límits que avui no traspassaràs.
—Hi ha regles?
—No les saps. Les aniràs descobrint… avui serà així. Que jo aprengui a dir no.
El joc havia començat.
Ella, mentre ell li feia lliscar els dits per la panxa, va agafar altra vegada el telèfon. Havia rebut un missatge feia estona:
(18:10) "T’agrada haver vingut? Dius fets, no sensacions."
Ella va mossegar-se el llavi, i va escriure:
(18:21) "M’encanta! Estic, crec que estem, super! I respectant les normes. Estigues tranquil, que es porta molt bé."
Ella estava plenament dins del moment, sense pensar en qui la seguia des de la distància.
Va enviar-ho just abans que ell li passés la mà per l’interior de les cuixes, molt a prop, massa a prop.
El mòbil va vibrar de nou:
(18:23) "Tranquil estic, però tampoc volia que es portés tant bé."
Ella no el va llegir a temps. Havia deixat el telèfon sobre la tovallola, rient sola.
Enmig d’aquell joc silenciós, ell va notar alguna cosa més: un moviment suau, un canvi gairebé imperceptible en l’aire. Un noi s’havia estirat uns metres més enllà, massa a prop per ser casual. El seu cos semblava relaxat, però la mirada no. S’havia quedat mirant-los, atent, com si volgués endevinar fins on arribarien.
La Yin, absorta en la respiració d’ell, no ho va notar. Ell sí.
—Tenim públic —li va xiuxiuejar a cau d’orella, amb un somriure murri.
Ella va girar lleugerament el cap, buscant amb la mirada. El va veure, i en lloc de recular, va riure fluix, excitada per la sensació de ser observada.
—Et molesta? —va murmurar ell, sense deixar de resseguir-li el coll amb els llavis.
—Gens —va confessar ella, amb la veu trencada entre la vergonya i el desig.
I allò va ser prou perquè ell s’hi endinsés més lentament, més atent, com si sense voler, el joc s’hagués obert una mica més, també per als ulls desconeguts que els observaven des de la distància.
Ell fregava el que podia: la panxa, l’interior de les cuixes, el contorn dels pits. Cada vegada més a prop del que no podia tenir. La frontera era molt borrosa, estava limitat, però cremava amb tot el que sí podia fer. En Yang era allà sense ser-hi. Gaudint, patint, confiant.
Ella també jugava. I era més lliure de fer-ho. Li agafava el cul, li passava les ungles pels pectorals, li llepava el lòbul de l’orella… murmurant-li frases a cau d’orella. Provocant-lo.
Un altre missatge d’en Yang que desitjava saber més del que rebia:
(18:39) "Ara hauré de marxar… No hi ha hagut cap norma que coincidíssiu en tenir ganes de trencar? Sembla que estiguis amb algú semblant a un germà."
Finalment ella va mirar el xat:
(18:44) "Unes quantes. O totes."
En Yang estava pendent.
(18:45) "Massa genèric. Concreta’n una en un moment. Recorda que era una norma."
Sense resposta...
A la sorra, ella cremava. Ell li resseguia el cos amb la boca sense gosar besar-la del tot. Ella el marcava amb mossegades petites, amb pessics de les ungles, amb rialles provocadores. Semblaven dos adolescents.
Quan ell va passar la llauna freda pel seu coll, pels pits tibants i vorejant els mugrons, ella reia, però s’ondulava, incapaç d’evitar que el cos la traís. Quan la llauna li va lliscar per la panxa fins al sexe, va tremolar. La fredor i la calor es van barrejar, deixant-la humida.
Ella, ja amb el cor accelerat, va escriure:
(19:07) "M’ha intentat llepar el cony, però li he dit que et posaries nerviós i no ha passat… quasi no ha passat. T’estimo."
El missatge es va quedar allà, ell ja no el podia llegir. Havia marxat.
El cos d’ella deia “sí”. La seva veu deia “no”. I cada “no” era la foguera que els encenia per dins.
Quan tornaven al cotxe, ell va parlar amb una veu baixa però ferma, plena d’aquella seguretat que la desarmava.
—Quan arribem, t’agafaré suaument pel clatell i t’acostaré al meu entrecuix perquè me la mengis —va dir-ho amb calma, com si fos una promesa més que una ordre.
Ella el va mirar, primer sorpresa, després excitada. El silenci dins del cotxe es va omplir d’una electricitat espessa.
—De fet, no incompliríem cap norma —va murmurar ella, sense apartar-li la mirada.
—No. Cap ni una.
Aquella frase, dita amb tanta serenor, la va encendre més. No hi havia pressa, sinó un domini seductor, una confiança sense màscares. Ella es va girar lleugerament cap a ell, deixant que els seus dits juguessin amb la vora del pantaló.
—Potser vull —va dir, amb un somriure murri.
Ell va respirar fons.
—Llavors deixa’t. Et faré apartar els cabells i et diré que obris la boca.
Ella va tancar els ulls un instant. S’ho va imaginar. L’escalfor li va pujar per l’estómac i li va costar no gemegar.
Va treure el mòbil.
—Abans vull assegurar-me que no trenco res… —va dir amb un fil de veu, buscant el nom d’en Yang.
Un to. Dos. Tres. Cap resposta.
La mirada li va canviar. La intensitat seguia, però ara hi havia una ombra de dubte.
Ell va acostar-se, suau, amb un somriure.
—Però tu vols —va repetir.
Ella va respirar a fons, a un centímetre dels seus llavis.
—Vull. Però avui no va del que jo vull… —va dir finalment, gairebé com un sospir.—Va d’aprendre a dir no.
I encara que si aquella trucada hagués estat contestada, ella potser li hauria donat el plaer desitjat, aquell “no” el va posar més dur que qualsevol “sí”.
Quan es van retrobar amb en Yang per anar a fer una cervesa els tres, ell parlava encara excitat.
—Les marques de les teves mossegades em duraran dies... M’ha encantat tastar la teva pell salada, respirant sobre els teus mugrons... Quan t’he fregat amb la cervesa, t’ha agradat. I a mi m’ha posat molt calent... Que cruel que jo no pogués tocar i ella m’hagi magrejat tot el cos.
Ella somreia, satisfeta. Però va veure alguna cosa a la cara d’en Yang que la va fer dubtar. Havia fet res malament? Havia incomplert alguna norma? Potser no l’havia fet sentir prou a prop? Les normes eren clares, les havia seguit. I tanmateix, al sentir-les en boca d’un altre hi havia quelcom diferent.
Quan finalment ell va marxar, l’erecció se li marcava als pantalons. Portava tres hores encès i se n’anava sense poder-la posseïr... avui.
La Yin es va girar cap a en Yang, amb els ulls lluents d'excitació, però amb un punt de dubte.
—He fet res malament?
—No. Al contrari. Ho has fet millor del que havia imaginat.
Ella va somriure, alleujada i excitada.
—Jo ja no aguanto més. Porto molta estona calenta. Anem?
Van marxar directes a la cabanya. El joc havia acabat. Ara tocava desfer la corda de tots aquells “no” acumulats i convertir-los en un esclat de “sí”.
I mentre avançaven pel camí, en un silenci carregat de significat, ella percebia, sense saber ben bé com, que aquella tarda havia deixat una empremta diferent. No sabia exactament què, però ho sentia. Ell, que en certs moments li havien mancat detalls que el portessin a la platja, ara tornava a sentir-se molt a prop d’ella. Uns sentiments nous, estimulants i desconcertants, que el feien sentir viu.
I aquell silenci entre ells era més que paraules: era un pacte d’amor, passió i confiança, impossible de trencar.
Yin i Yang