DIA A BARCELONA
Camí a Barcelona
Ell havia planejat aquell dia amb cura, sabent que la veritable excitació naixia del misteri i de la confiança d’ella. Tot estava pensat perquè que la Yin només hagués de deixar-se portar, sense saber mai què vindria després.
El cotxe avançava suau per la carretera que baixava a Barcelona. Al principi, només hi havia silenci i música que omplia els espais entre les mirades. Ell conduïa amb aquella calma que l’enamorava, i de tant en tant li deixava reposar la mà a la cuixa, un gest natural que l’envoltava com una promesa silenciosa. Ella no deia res, però la respiració li ballava al pit. Quan ell va fer córrer els dits uns centímetres més amunt, ella va somriure continguda, amb un punt de perversió als ulls.
—Quina por em fas… —va murmurar.
Ell va riure fluix.
—Confia.
La resta del viatge es va perdre entre mirades de retrovisor i llum de matí filtrant pels vidres, dibuixant la silueta de la seva complicitat. Quan van arribar a Barcelona, ell va buscar aparcament sense presses, deixant que ella gaudís de la ciutat que despertava sota els seus ulls.
Van baixar del cotxe. L’aire de carrer els va envoltar immediatament, una combinació de frescor, olor de cafè i de ciutat que feia més intensa la seva presència compartida. Ell li va oferir la mà per sortir, i ella la va prendre amb un somriure carregat de promesa.
Van començar a caminar sense rumb fix. Els carrers de l’Eixample tenien aquella calma d’entre setmana que permet sentir les passes, el murmuri de les terrasses, la vida que passa sense pressa. Ella duia una camisa fosca i unes faldilles lleugeres que seguien el moviment del seu cos. En Yang, darrere seu, l’observava amb un mig somriure, sabent perfectament com l’excitava sentir-se mirada d’aquella manera.
—Et miren —va xiuxiuejar ell, amb veu carregada de suavitat i control.
—No és veritat —va respondre ella, sense convicció.
—Sí que ho és. I jo també. Però la diferència és que ells només poden mirar.
Ella va girar el cap amb aquell gest tan seu que barrejava timidesa i provocació.
—Que dolent ets.
—No fossis tan atractiva —va replicar ell, amb aquella calma que feia que les seves paraules travessessin la pell.
Van continuar caminant, rient fluixet, fins que ell va treure el mòbil.
—M’agrada la llum aquí —va dir—. Posa’t al costat del fanal.
Ella va obeir sense pensar-hi, però el cor li bategava amb força, sentint la tensió del seu control.
—No la penjaré… si tu no vols —va afegir ell.
El clic del mòbil va sonar suau, però el cor d’ella va fer un salt. Sentia com cada mirada d’en Yang l’anava despullant lentament, amb suavitat i seducció. Ell s’hi va acostar prou per xiuxiuejar-li al coll:
—Així no. Descorda’t un botó més.
Ella va fer lliscar el dit pel botó superior de la camisa; l’aire de carrer li tocava la pell i li provocava una calor subtil que només ell podia despertar.
—Ara sí —va dir ell, fent una altra foto.
Ella va contenir el gest d’ajustar-se la roba. Aquella sensació de control compartit, de submissió dolça, li encenia la pell amb cada respiració.
A la cantonada, una parella els va mirar amb curiositat, un record fugisser que només reforçava la seva complicitat sense paraules.
Ell li va allargar la mà.
—Vine.
Ella s’hi va acostar, i ell li va col·locar un floc de cabell darrere l’orella, un gest lent, carregat d’intensitat i promesa.
Van seguir caminant, parlant de coses sense importància, però l’aire entre ells es tornava dens, gairebé palpable, com si el món exterior s’hagués reduït a la seva complicitat. Quan van arribar a una placeta, ella li va preguntar:
—Què tens pensat, exactament?
Ell va somriure sense respondre.
—Ja ho veuràs.
Ella va notar aquella resposta com un pessic a la pell, una invitació a perdre’s en la incertesa del que venia.
Van travessar el carrer i, de sobte, el soroll de la ciutat es va esvair. Els arbres es feien més espessos, la llum més suau i la temperatura semblava canviar.
—On anem? —va preguntar ella.
—A un lloc on tot pot passar.
Van girar una cantonada i, davant seu, apareixia la façana amagada del Bosc de les Fades. La porta entreoberta deixava entreveure un interior de llums tènues, murmuris i ombres que dansaven.
Ell li va agafar la mà amb decisió.
—A partir d’aquí, només has de seguir-me.
Ella va assentir, amb un somriure que ja no podia amagar el desig que li bategava dins. El joc continuava, i el seu cos, com la seva voluntat, ja no li pertanyien del tot.
Un bosc especial
El local era mig ple, embolcallat per aquella penombra de conte i les llums càlides que feien brillar el coure i la fusta. L’ambient semblava suspendre’s, com si cada murmuri i cada ombra tinguessin una història pròpia.
Van seure a una taula petita i van demanar dues copes. Ella jugava amb el peu de la seva, com si no sabés on mirar. Ell la va observar una estona llarga abans de treure de la butxaca un petit auricular. Ella es va quedar glaçada… això era nou.
—Quan sentis la meva veu, vull que actuïs com si estigués al teu costat —va dir-li amb veu greu.
Ella va assentir, amb inseguretat, però amb aquella espurna d’excitació que ell coneixia massa bé.
—Tinc algú esperant-te —va afegir ell, sense pressa—. Vés a aquella taula del fons. Es diu Ruben. Et farà algunes fotos. Parla-hi… vull que us conegueu.
Ella va parpellejar sorpresa, però el to d’en Yang no deixava lloc a preguntes. El cor li va bategar fort. Es va posar l’auricular i es va aixecar, amb la copa a la mà.
En Ruben era a pocs metres, assegut, amb una càmera penjada al coll. Li va somriure amb naturalitat, i quan ella s’hi va acostar, va aixecar la copa en un brindis silenciós. Ella va notar la veu d’en Yang al seu oïda:
—Seu amb ell. Deixa que et miri com jo ho faria.
Van parlar uns minuts, com si fos una trobada casual. Ell li va fer algunes fotos, senzilles, naturals. Ella reia, però sentia la presència invisible d’en Yang a cada gest, a cada mirada, com si les seves mans fossin allà, marcant el ritme sense tocar-la.
—Ara et faig triar… després ja no ho podràs fer —va dir la veu al seu oïda, pausada però ferma—. Si no estàs a gust, fes-li un petó a la galta i torna amb mi.
Ella va girar lleugerament el cap, buscant-lo entre la gent.
—Però si estàs còmoda… descorda’t tots els botons que t’atreveixis a descordar-te. I pregunta-li si no és millor així.
Ella no va dubtar gaire. Va obeir, lentament, mirant-se els dits que baixaven per la seva pròpia camisa. En Ruben va abaixar la càmera un moment, sorprès, i després va somriure.
—Molt millor.
La càmera va tornar a sonar. Ella sentia com la mirada d’en Ruben s’hi allargava més del que podia veure, com si volgués retenir cada bocí de llum sobre la seva pell. Ell no li demanava res. Només la mirava. Volia capturar-la tal com era.
—Ara digues-li que sigui ell qui et descordi algun botó més… fins on vulgui.
Ella va respirar profundament. En Ruben la mirava, esperant. Amb un somriure tímid, ella va xiuxiuejar:
—Vol que siguis tu qui ara em descordi algun botó més. Tens permís per fer-ho… fins on et vingui de gust.
Ell s’hi va acostar molt a poc a poc. Les seves mans càlides van trobar la tela i la pell, i en van desfer dos botons més. La camisa es va obrir lleugerament, deixant entreveure la corba del pit i la pell viva del coll. La càmera va tornar a sonar.
—Sou massa prudents —va sonar en Yang a la seva orella—. Descorda’t un botó més. Obre la camisa.
La Yin es va ruboritzar, però no va dubtar.
—Ell ho prefereix així —va murmurar ella, buscant en Yang entre la penombra sense gosar aixecar del tot els ulls.
En Ruben va somriure encantat, i no va desaprofitar aquella decisió.
Ella respirava més ràpid, atrapada entre dues presències. En Ruben la mirava com si volgués pintar-la. Es movia al seu voltant buscant la millor llum, el millor angle, acostant-se tant que els braços gairebé es tocaven. En Yang, des de la seva taula, la mirava com si fos ell qui l’estigués immortalitzant.
—Demana-li que et faci una foto mirant-me a mi.
Ella ho va fer amb un murmuri gairebé inaudible. Va girar el cap, buscant-lo, i quan la càmera va fer clic, els seus ulls i els d’en Yang es van trobar. El cor li va donar un tomb.
—No deixis de mirar-me… i escolta’m bé. Ara seràs tu qui s’acosti a ell. El miraràs… i el besaràs.
Ella va tancar els ulls un segon. El petó va ser lent, contingut. Primer un contacte breu; després, un de més profund. Quan es van separar, la seva respiració ja era irregular.
—Seu a la seva falda i gaudeix. Besa’l i toca’l tant com vulguis… però de tant en tant, mira’m a mi.
Ella ho va fer. Les seves mans es van trobar; els llavis, també, en un ball suau de llengües i desig contingut. Ella estava atrapada entre la proximitat d’en Ruben i la mirada d’en Yang que la governava des de lluny.
Els dits d’en Ruben li resseguien el braç, després el coll, l’escot… amb la cura d’un fotògraf que tem espatllar la llum. Ella deixava fer, però cada moviment estava dictat per una presència que no es veia però governava tot. No era només en Ruben. Era ell.
El petó següent va ser més llarg, més humit, més valent. El desig era compartit pels tres.
Les mans d’en Ruben van trobar la seva cuixa. Ella va respondre amb un lleu moviment de malucs i una mossegada als llavis que el va deixar sense alè. La càmera, oblidada, quedava testimoni muda d’una tensió que ja no era només joc.
Ella el va mirar, i va sentir que el desig creixia dins seu com una onada inevitable. Li va agafar la mà, la va guiar un centímetre més endins, i amb la veu trencada va murmurar:
—Sóc teva per poca estona… aprofita-la.
En Ruben va emmudir un segon, colpit pel desig. Va posar la mà al seu maluc, a la seva pell viva.
—Ho vull. Et desitjo.
Ella va deixar-se anar. Aquella mà va continuar, ferma. Acariciant. Apropant-se. Explorant-la sota la roba.
—Segueixo? —va preguntar ell, amb un fil de veu.
—No paris… no dubtis. Ell vol que gaudeixi de tu. I jo vull que ho facis. Sóc teva per una estona. Aprofita-la.
Ella va tancar els ulls. Un sospir li va escapar dels llavis, i només en Yang va saber interpretar-lo.
El joc va durar només uns minuts més, però el silenci i el batec compartit el van fer etern.
Fins que la veu d’en Yang va tornar, pausada, segura:
—Ara aixeca’t, agafa la copa… i torna amb mi.
Ella va tancar els ulls un segon, respirant com si tornés d’un somni. En Ruben li va acariciar la mà abans que marxés. Ella va somriure, amb aquella barreja de gratitud i vertigen.
Quan va arribar a la taula d’en Yang, ell no va dir res. Només la va mirar, llargament.
Ella encara tremolava. Ell la va agafar per la cintura i la va besar. No era un petó de simple retrobament: era el petó d’algú que havia estat tocant-la sense tocar-la, que havia seguit cada respiració, cada sospir, sense necessitat de contacte directe.
Quan es van separar, ell li va acariciar la galta amb la mà oberta, amb suavitat i precisió.
—Ha estat perfecte —va murmurar, amb un somriure que només ella podia entendre.
Ella va abaixar els ulls, encara estremida.
—He sentit com si fossis aquí… tocant-me.
—Ho era —va respondre ell, pausat—. I t’asseguro que encara no he acabat amb tu.
La Yin va contenir un somriure mentre la seva mà trobava la d’ell sobre la taula, un gest mínim però carregat de complicitat. El carrer els esperava amb la claror del migdia, però entre ells encara quedava l’eco del que havia passat.
Quan es dirigien cap a la porta, la Yin es va aturar, com si temés cometre una falta, però amb la voluntat de reconèixer el que havia passat. Volia mostrar-li a ell el seu agraïment pel que havien viscut amb en Ruben, una manera de retornar una part del plaer que acabava de sentir. Es va girar cap a ell i el va guiar suaument cap al lavabo del local. L’abraçava, el besava, l’acariciava… buscava donar-li un petit fragment del desig que havia passat pel seu cos.
Es va separar uns centímetres i, sense deixar de mirar-lo, es va agenollar davant seu, amb la intenció de descordar-li els pantalons. Però ell la va frenar amb un gest ferm, sense necessitat de paraules.
—No m’has d’agrair res —li va dir—. Jo he gaudit tant com tu. I ha estat gràcies a tu.
La va fer aixecar, col·locant-li la mà a la barbeta, i la va guiar cap a ell. Els seus llavis es van retrobar en un petó llarg, ple de sinceritat, d’amor i de complicitat. Tot el que havien compartit —el control, la submissió, el desig— quedava encapsulat en aquell moment.
Amb aquest gest, la Yin va sentir que tornava a casa, que el centre del seu món era sempre ell. I mentre els llavis es separaven, amb els dits entrellaçats i els cossos encara a prop, el carrer els esperava amb la claror del migdia, a punt per continuar el seu ritual compartit cap al següent capítol de la seva història.
Entre sospirs i mirades
El sol de migdia il·luminava els carrers amb una llum suau i càlida, filtrant-se entre les façanes dels edificis i dibuixant ombres llargues sobre el paviment. Yin i Yang caminaven agafats de la mà, amb els dits entrellaçats com si fossin una sola presència. El contacte era càlid i ferm, un record constant que tot el que importava es reduïa a ells dos.
La ciutat bullia al seu voltant: el murmuri dels vianants, el xiulet llunyà d’un tramvia, l’olor del pa acabat de forn i del cafè que s’escapava de les terrasses. Però cap d’aquells detalls tenia pes davant del fil invisible que els mantenia units. Cada pas era mesurat, lent, com si el ritme del món s’hagués adaptat al seu propi temps.
Yin deixava que la mà d’en Yang guiés la seva, i ell, a canvi, s’aturava quan ella feia un petit gest, una inclinació del cap o un moviment de les espatlles, perquè cada detall del seu cos fos percebut, capturat, guardat com un tresor silenciós. La proximitat no era només física; era un diàleg constant de mirades, sospirs, petits somriures i respiracions compartides.
—M’agrada caminar així amb tu —va murmurar ella, la veu baixa i plena d’intimitat, gairebé només per a ells.
Ell va respondre amb un somriure suau i un lleu apretó de la mà:
—Sempre hem sabut que això és el nostre. Cap altre moment ni persona importa tant com nosaltres dos.
Les cantonades dels carrers, els portals i els balcons passaven al seu costat, però tot semblava part del mateix escenari dissenyat només per a ells. Yin sentia l’escalfor de la mà d’en Yang pujant pel seu braç fins a l’espatlla, i un corrent subtil de desig i confiança li travessava el cos. Els carrers esdevenien un ritual: cada pas, cada inclinació del cap, cada sospir compartit reforçava que aquell moment era exclusiu, només seu.
De tant en tant, els seus ulls es trobaven i s’hi mantenien, sense necessitat de paraules. Ell observava cada lleu canvi en la respiració d’ella, la suavitat de la seva pell sota els dits, la manera com els llavis es tremolaven quan somreia. Yin s’encongia lleugerament cap a ell, com si la seva presència pogués protegir-la de qualsevol fragment del món exterior que gosés colar-se.
El polze d’en Yang fregava el dors de la seva mà i ella sentia l’escalfor pujar des del centre del cos fins al coll. Una rialla suaument continguda se li va escapar, i ell la va mirar amb aquell somriure que ho deia tot: “sóc aquí. Sempre.”
Van girar un últim racó, i davant seu es desplegava la façana del restaurant, discretament elegant, amb les finestres reflectint la llum del sol i la porta oberta com una promesa de pausa i temps propi. Yin va frenar, i la seva mà es va tancar amb més força a la d’en Yang, com per assegurar-se que la protecció, el centre i la calma que compartien continuarien intactes.
—Només nosaltres dos, com sempre —va dir ella, girant el cap cap a ell amb els ulls lluents i un somriure còmplice.
—Sempre —va contestar ell amb un gest lent i deliberat, assenyalant la porta.
Van entrar, deixant que el món exterior quedés suspès fora. Els passos dins el restaurant eren suaus, mesurats, com si cada moviment fos una extensió de la seva intimitat. El murmuri distant de la cuina i el tintineig de plats es van convertir en un teló que embolcallava el seu ritme, un espai on les mirades, els gestos i la proximitat compartida continuaven sent el seu únic univers.
I mentre es dirigien cap a la taula, Yin va sentir, amb cada respiració, que aquell centre —aquell “nosaltres”— era més fort que qualsevol altre presència o escena que haguessin viscut fins ara. Cap tercer, cap joc, cap distracció podia tocar allò que compartien.
El restaurant
Van arribar a un petit restaurant amagat entre carrerons. Taules de fusta, llum tènue, olors de vi, pa i herbes fresques. En Yang ja ho tenia planejat: sabia que després del joc necessitaven un espai on el temps tornés a respirar.
Es van asseure en una taula al fons, apartats de la resta. El cambrer, un noi jove i somrient, es va acostar amb un to amable, gairebé massa atent.
—Voleu començar amb vi blanc o negre? —va preguntar, mirant-la primer a ella.
Ella va somriure lleu, però els seus ulls buscaven els d’en Yang abans de parlar.
—Avui el que ell vulgui.
El cambrer va assentir, potser sense comprendre del tot la naturalesa d’aquella frase.
En Yang va triar un vi blanc sec i una amanida amb formatge i fruits secs. Avui decidia ell, però coneixent-la: amb cada elecció, semblava despullar-la una mica més.
Quan el cambrer va marxar, ella va recolzar els colzes sobre la taula i el va mirar en silenci. Hi havia en aquell gest una barreja de calma i rendició.
—No m’esperava res del que ha passat —va murmurar ella.
—D’això es tractava —va respondre ell amb un mig somriure—. I per això t’ha agradat.
El vi va arribar, i en Yang va omplir les dues copes, fent sonar el cristall amb suavitat.
—Per nosaltres —va dir.
—Per nosaltres —va respondre ella.
Van beure, mirant-se. L’ambient del local s’havia tornat més càlid, més proper. Entre ells, l’electricitat seguia latent, continguda, esperant el proper moviment.
Quan el cambrer va tornar amb el menjar, van notar com els seus ulls s’aturaven un segon més del normal sobre ella. No era una mirada insolent, sinó curiosa, com si intuís alguna cosa que no sabia explicar-se. En Yang només va somriure, amb aquella serenor que amagava tantes coses.
—Menja, Yin —va dir-li amb un to suau però ple d’intenció.
Ella va obeir, tallant un tros petit de formatge i portant-lo als llavis lentament, gairebé com si fos part del joc. El gust salat, el vi, la mirada d’en Yang: tot se li barrejaven com si la jornada no hagués canviat de registre, només d’escenari.
La conversa va fluir entre rialles lleugeres i silencis carregats de significat. Parlaren de la ciutat, de la llum… del matí. Però entre línies, tot el que deien tenia un altre sentit.
Quan van acabar el vi, la Yin es va inclinar una mica endavant.
—Tinc la sensació que no hem fet més que començar —va dir-li en veu baixa.
En Yang va deixar la copa, la va mirar uns segons i va respondre amb un to mig promesa, mig advertència:
—No t’equivoques. El dia és llarg, i encara hi ha llocs on el temps es pot aturar.
Ella va somriure amb aquella mirada que barrejava inquietud, desig i obediència.
El cambrer s’havia acostat sense fer-se notar i, en viure l’escena, no va poder evitar mirar l’escot de la Yin. Alguns botons del Bosc de les Fades havien quedat pendents de tornar-se a tancar. Quan se’n va adonar, ella es va recolzar enrere de cop, intentant amagar el gest, amb les galtes enceses. El cambrer, sorprès, va marxar amb un somriure incòmode. En Yang, en canvi, estava encantat.
—Pobret, l’has intimidat —va dir, gairebé com un elogi—. I a tu t’ha agradat, oi?
Ella no va respondre. Però ho havia sentit, com una onada breu i càlida que li havia pujat per dins.
Era el moment de demanar els postres, i ell no va poder reprimir les ganes de jugar. Quan el cambrer va tornar amb la carta, en Yang li va somriure amb calma, amagant intenció.
—Em sembla que ella no sap què escollir… Li agrada tot el que veu. Podries ajudar-la?
Ella va obrir la carta amb mans lleugerament tremoloses, sabent que no seria només una decisió gastronòmica. El cambrer es disposava a inclinar-se una mica per sobre de la taula per mostrar-li les opcions.
—Tranquil, no et moguis. Ja s’inclina ella cap a tu.
La Yin va quedar glaçada un instant. Però avui tocava jugar. Es va inclinar deixant al descobert el seu escot, mostrant les corbes dels seus pits i la pell eriçada.
—Tenim mousse de xocolata, trufes, pastís de formatge i crema catalana —va fer una pausa breu, empassant saliva mentre no s’atrevia a deixar de mirar-li els ulls—. O també tenim fruita fresca, si prefereix alguna cosa més lleugera.
En Yang va deixar escapar una rialla suau.
—Què en penses? Segur que estàs indecisa —va preguntar-li amb un to que no admetia indiferència.
Ella va mirar el cambrer, després en Yang.
—No ho sé… —va murmurar, sabent perfectament que ell volia veure alguna cosa més, comprovar fins on s’atreviria per ell.
—Als dos ens agrada compartir. Oi que sí, carinyo? Et ve de gust? —va dir en Yang amb un to que tothom va entendre a l’instant.
—Sí, avui és dia de compartir —va respondre ella amb un somriure ple de foc.
La Yin sabia què li demanava en Yang i no treia els ulls del cambrer, somrient, provocant, seduint.
—Tu, què triaries… de tot el que veus? —va afegir en Yang, per acabar de desarmar-lo.
Els ulls del cambrer no podien evitar baixar, tot i la mirada fixa de la Yin. I en veure que el seu somriure augmentava, ell va respirar fons abans de respondre:
—Jo sóc més de postres fora de carta… —va dir amb una valentia tímida—. Però si us n’he de recomanar algun… les trufes. Ideals per compartir.
En Yang va assentir, satisfet.
—Ens agrada el teu criteri. Les trufes, doncs.
El cambrer va marxar, encara una mica desorientat. Quan es van quedar sols, ella el va mirar, mig avergonyida, mig excitada.
—Ets terrible —va murmurar.
—No, Yin —va respondre ell amb aquell to que li arribava directe a la pell—. Només t’ensenyo com pot ser de plaent jugar sense tocar.
A fora, la llum de migdia s’escolava pels finestrals del restaurant, tenyint-ho tot d’un daurat càlid. El món seguia, indiferent. Però per ells, cada minut s’havia tornat part d’un joc silenciós i íntim, on encara quedava molt per descobrir.
Van sortir del restaurant sense pressa. L’aire de la tarda era càlid, amb aquella olor salada que sempre anuncia el mar, fins i tot abans de veure’l. Caminaven costat per costat, en silenci, com si les paraules poguessin trencar alguna cosa que encara vibrava entre ells.
Ell li va passar el braç per l’esquena, gairebé sense pensar-hi. Ella s’hi va recolzar, deixant que el seu cos encaixés amb el d’ell, com si fos el lloc natural on descansar després de tot el que havien viscut aquell matí.
Van trobar un banc en un petit parc, a mig camí del port. Les branques dels arbres filtraven la llum i deixaven petites ombres sobre la pell. No calia dir res. Durant una estona, només van observar la gent que passava: un grup de turistes, una parella que reia massa fort, un nen que feia rodar una pilota. El món seguia, aliè a ells.
Ella va trencar el silenci amb un somriure suau.
—Em quedaría per sempre així…
Ell va girar el cap per mirar-la. Ella va abaixar la mirada, deixant que el cabell li caigués per sobre de la cara. Ell li va apartar suaument amb els dits i li va acariciar la galta, només per recordar-li que era allà.
Durant uns segons, van quedar-se mirant-se. Hi havia complicitat, però també un punt de vulnerabilitat, com si aquell instant els despullés més que qualsevol joc.
Ella va recolzar el cap al seu muscle i ell va tancar els ulls. El soroll llunyà de les onades, les veus del carrer, la llum que s’anava fent més baixa… tot semblava suspendre’s.
—Encara queda dia —va murmurar ell, amb un to mig somrient.
—Ja ho sé —va respondre ella sense moure’s—. Però ara mateix… em quedaria així per sempre.
Ell li va fer un petó breu als cabells i, després, amb un gest suau, la va convidar a aixecar-se. Van reprendre el camí sense pressa, deixant que el vent els acompanyés. La llum daurada s’anava tornant més càlida, preludi d’una tarda que encara prometia. Al fons, el soroll del mar començava a fer-se més clar… i la guingueta els esperava.
La guingueta del desig
Van arribar junts a la guingueta, la brisa suau acariciant-los mentre es feien camí entre les taules. En Yang va demanar sense preguntar: dues copes de la Red IPA, la cervesa preferida de la Yin, i li va passar la seva sense dir res, amb un gest natural però carregat de significat.
Ella va somriure lleu, acceptant la copa amb una mirada que buscava la seva complicitat silenciosa. El sabor amarg i potent li va despertar un estremiment que recorria tot el cos, una calor que cremava les venes i feia vibrar cada pensament com un secret compartit amb ell.
—Com em coneixes —va murmurar amb un to mig rialler, mig conspiratiu—. Quina por em fas.
Ell va deixar escapar una rialleta suau. Només el seu somriure ja era suficient. Els silencis s’estiraven entre ells, plens d’electricitat continguda; el cos de la Yin es movia lleugerament, seguint la brisa i la mirada d’en Yang, atrapada entre desig i paciència.
—Et vull a tu —va dir ella finalment, amb una veu que tremolava—. I confio en tu… coneixes millor que jo els meus límits.
Ell va acostar la mà al clatell d’ella lleugerament, sense pressa, mostrant-li el camí sense paraules.
—Només… vine amb mi —va dir, i els seus ulls ho deien tot.
Van seure, gaudint del ritme tranquil de la terrassa. La Yin observava els detalls: la llum que tocava el seu coll, la calidesa de les mans d’en Yang al seu costat, el so de la cervesa que es trencava a la copa. Cada gest del seu cos se li mostrava amb nitidesa, tot barrejat amb els seus pensaments, un cos que volia i un cap que s’abandonava.
Quan va tornar del lavabo, la Yin es va trobar al desconegut assegut on abans hi havia en Yang. A la taula hi havia una nota:
“Si t’agrada, queda’t una estona amb ell. Jo et miro des de la distància.”
Va aixecar el cap i va veure en Yang a la barra, observant-la tranquil·lament. Un escalfor subtil li va pujar per l’estómac; cada respiració del desconegut, cada mirada d’en Yang, feia vibrar els seus nervis com cordes estirades. El món es reduïa a aquest triangle, mentre la resta de la guingueta semblava dissolta en ombres i sorolls difusos.
Va agafar la copa i van brindar des de la distància. L’home li parlava amb naturalitat, i ella responia amb lleugera rigidesa al principi, sentint cada mot com una fricció sobre la pell, un pols que feia ballar el cor. La conversa va fluir, amb mirades, somriures i lleus roçades de mà. La Yin sentia un corrent invisible: cada contacte era un fil que la connectava a ell, mentre el seu cos començava a parlar en silencis.
Es va seure al costat del desconegut, mans recolzades sobre els genolls, observant cada gest amb una intensitat que feia que la pell s’escalfés. Els seus ulls recorrien el rostre, les mans, els dits del desconegut, buscant permís i resposta en cada microgest, mentre la ment oscil·lava entre desig i prudència. Cada sospir, inclinació o lleu moviment de la mà era un missatge silenciós, una temptació que la deixava atrapada entre voler avançar i contenir-se.
El desconegut li somreia, sense pressa, amb una mirada que la feia tremolar per dins; la distància entre ells semblava una corda invisible plena de tensió. Cada lleu roçada del braç al seu provocava un estremiment, i ella sentia com la calor li pujava des del centre del cos fins al coll.
Els seus dits van fregar accidentalment amb els del desconegut mentre agafava la copa, i aquell contacte va fer que tot el seu cos s’encongís amb un lleu sospir interior. Va girar el cap cap a en Yang, buscant aprovació silenciosa, i va notar com una onada de desig contingut la travessava.
Un petit moviment del desconegut cap a ella la va fer inclinar-se lleugerament, gairebé sense adonar-se’n, amb els llavis entreoberts i el cor accelerat. La respiració es va fer més profunda, i cada petit toc semblava multiplicar-se infinitament dins d’ella. El món desapareixia; només existien gestos, mirades i respiració compartida.
Finalment, en Yang es va acostar i els va fer asseure junts: la Yin al costat del desconegut, ell davant dels dos. La Yin notava com la seva respiració s’alentia i s’accelerava alhora; cada cop que el desconegut es movia, el seu cos responia abans que la ment, i cada mirada d’en Yang era un permís silenciós que feia que se sentís lliure i subordinada alhora.
Els primers petons eren subtils i exploratoris: galtes, llavis, coll. La Yin jugava amb el desconegut sense presses, mordent-se lleument els llavis, sentint la textura de la seva pell, el batec accelerat del seu cor i la calor que la travessava com una onada que la feia desaparèixer del temps.
Les carícies sota la taula començaven a ser insinuants: lleus pressions i friccions subtils. El desconegut s’atrevia més amb cada gest, deixant-se portar, mentre en Yang observava amb un somriure que no interrompia però marcava qui dirigia.
La Yin sentia el cos del desconegut, però la ment anava amb en Yang: cada sospir, inclinació i gemec era compartit amb ell, i el cos es movia com si tingués dues presències alhora: la dominació dolça i el desig lliurat.
Quan el desconegut, amb més decisió, va agafar la Yin pels cabells per conduir-la cap al seu coll, ella va respondre amb lleus inclinacions i sospirs de plaer i rendició. En Yang va intervenir amb una sola frase, breu i contundent:
—Seguiu, però l’únic que la dirigeix sóc jo.
La Yin mantenia els llavis i el cos units al desconegut, amb gestos lleus de rendició, gemecs subtils i petites inclinacions que combinaven excitació i complicitat. Ell començava a explorar més directament; les mans del desconegut acariciaven els seus mugrons i la zona interna dels malucs, insinuant-se amb decisió però encara contingudes. La Yin responia amb lleus pressions, moviments coordinats amb el seu ritme, creant un joc de reciprocitat sensual que elevava la tensió psicològica i física.
Els gemecs del desconegut es feien més evidents, les carícies més intenses, mentre la Yin combinava el contacte amb llavis, mans i cossos. Els seus pits fregaven el tors d’ell, els mugrons pressionaven i acariciaven la pell, i la mà dreta començava a explorar amb confiança per sota del pantaló, sentint la resposta immediata del seu cos i la pròpia excitació.
El clímax del desconegut va arribar quan la Yin, amb gest decidit però sensual, va intensificar els moviments de la mà sota del pantaló, portant-lo a l’apogeu del plaer. El seu cos es mullava amb el plaer de provocar-lo i amb la consciència de la mirada d’en Yang, la seva devoció compartida i el poder del desig compartit, tot superposant-se en una sola experiència absorbent. Va mostrar-li la mà com una ofrena, plena de complicitat silenciosa.
Els llavis seguien atrapant els del desconegut en petons profunds, mentre el cos de la Yin es movia lleugerament sobre ell, combinant confort i provocació. La seva mirada es tornava cap a en Yang, lluent i plena de submissió eròtica; aquell clímax no era només del desconegut, sinó també una manera de demostrar-li a ell la seva devoció i capacitat de provocar plaer intens, entregant-se sense reserves però mantenint la sensualitat intacta.
Finalment, després del clímax, la tensió es relaxava. Els tres compartien la complicitat silenciosa: lleus somriures, mirades carregades de significat i petites carícies que ja no eren intenses, només gestos d’aprovació i unió. La Yin i en Yang intercanviaven mirades i gestos de reconeixement, mentre el desconegut respirava encara entrecortadament, satisfet i plenament part del joc que acabava de compartir amb la parella.
El retorn a la cabanya
La nit s’havia fet profunda, i la ciutat brillava entre llums i ombres que es reflectien als vidres del cotxe. Ella mirava per la finestra, la pell encara calenta, els pensaments embriagats del que havien viscut. Cada reflex de les llums semblava dibuixar petjades de mans i sospirs, rastres de la complicitat que només ells compartien.
Ell va deixar la mà sobre la seva cuixa amb un gest lent i natural, sense pressa, només per sentir-la, només per recordar-li que tot el que havia passat encara vibrava dins seu. La Yin va respirar profundament, el cor accelerat, i es va inclinar lleugerament cap a ell, com si busqués la seva calor i la seva proximitat sense necessitat de paraules.
Quan van aparcar, el silenci del cotxe semblava més dens que mai. Cap paraula era necessària: els ulls de la Yin brillaven amb confiança i submissió, amb l’expectativa continguda d’allò que vindria. Ell va obrir la porta i la va deixar sortir primer; la llum de la lluna il·luminava la seva silueta mentre avançaven cap a la cabanya.
La cabanya s’alçava discreta entre els arbres, amagada del món, com el refugi perfecte per a la seva intimitat. La Yin es va treure la jaqueta amb un gest lent i deliberat, els dits acariciant la tela abans de deixar-la caure. Cada moviment era natural, sensual i carregat de promesa, com si la seva pell ja s’hagués preparat per a l’aire fresc de la nit.
Ell la seguia amb passos mesurats, amb un desig latent i contingut, com si esperés que cada gest seu marqués el ritme del que seguiria. L’aire nocturn els envoltava, carregat d’olor de fusta, humitat i pins. La Yin sentia com el món s’esvaïa darrere dels arbres: només existien ella, en Yang i la promesa de la cabanya que els esperava.
Ell li va passar la mà pel braç mentre obria la porta, un contacte suau i deliberat que li va fer tremolar tot el cos. La Yin va entrar i va deixar que els ulls recorreguessin l’espai amb calma, contemplant cada ombra i cada racó, com si es preparés per al silenci íntim que la cabanya contenia.
No hi havia presses, només la tensió continguda, la consciència del desig i aquella calma deliberada en què cada gest era una promesa. El dia havia arribat al final, però dins d’aquell refugi el món es reduïa només al que passava entre ells. La cabanya era el marc perfecte per continuar la història que ja havien començat.