Margalef
El petit és bell o per què cal protegir el Bosc de Volpelleres (. pdf)
El Bosc de Volpelleres representa el conjunt de petits espais naturals sovint oblidats
i declarats com a marginals i irrellevants.
Per Ramon Margalef Mir
L'ecòleg Ramon Margalef López (1919-2004) ens ha deixat un llegat immens en la seva obra i en els seus deixebles. Va contribuir, junt amb altres ecòlegs d'Europa i Estats Units, a la consolidació de l'ecologia com a ciència. Des de la Plataforma SOS Bosc Volpelleres, vam convidar el seu fill, Ramon Margalef Mir, biòleg i professor de secundària, a visitar el bosc. A rel d’aquesta visita, ens va enviar l’article que presentem a continuació, en el qual espigola diverses publicacions i entrevistes del seu pare, per mostrar-nos la seva cara més ecologista: la d'un profund sentiment d'afecte i respecte per la naturalesa.
El petit és bell és la traducció del títol d’un llibre molt influent en la dècada dels 70: Small is Beautiful: A Study Of Economics As If People Mattered, l’aposta que l’economista Ernst Schumacher (1911-1977) feia davant la crisi del petroli i la globalització de les economies. Feu fortuna i representà una de les poques incursions llargament esperades de l’economia en la realitat ecològica del nostre planeta. Va ser una obra molt influent i Margalef la cità repetidament en els seus treballs, contraposant els conceptes d’organització i energia en allò de: el que és petit és bell, el que és gran és poderós.
El Bosc de Volpelleres és un símbol, el nom d’un petit espai, màgic en molts sentits, recuperat d’uns camps de conreu abandonats de principi de segle passat, és un exemple únic i interessantíssim de successió ecològica i de recuperació d’un bosc dins d’una illa urbana dinàmica i creixent. Situat en el municipi de Sant Cugat, podria estar a qualsevol lloc i ens mostra el secret de gestionar la natura: deixar-la fer. El text a continuació analitza el pensament més ecologista de Margalef orientat a la conservació dels entorns naturals, a totes les Volpelleres d’aquí i d’arreu. Per aquest motiu s’ha consultat diversos treballs —algun inèdit— dels darrers anys de Margalef en la seva faceta més social, i també les entrevistes fetes per Laia Martín[1] i Zeneida Sardà[2] per a Òmnium i Serra d’Or. Tot plegat una mostra d’un Margalef inusualment vehement en la protecció de la natura.
En un article amb el suggeridor títol de “Manipulació a l’escala de l’ecosistema: gestió de recursos naturals”[3], Margalef defuig el cientisme i ens mostra una vessant força filosòfica. Cita de manera complaent el filòsof Jaume Llopis[4], que esmola la seva idea de parlar de l’Home i la naturalesa versus l’Home en la naturalesa[5]. El punt de vista primer —home i naturalesa— implica que la relació de la població humana amb el seu entorn pot convertir-se en una escalada d’impactes successius creixents que poden acabar en catàstrofe i destrucció. No obstant això, amb aquest posicionament, sembla que també és factible fer un arranjament o un tripijoc amb la natura. En lloc de voler-la entendre, l’obliguem a canviar, a emmotllar-se segons la nostra conveniència.
Quant a la idea de l’Home en la naturalesa, els pobladors d’un ecosistema estableixen una interessant xarxa de relacions entre ells, l’home inclòs, on es poden distingir certs elements reguladors més o menys actius. Correspondria a aquella màxima —pel que es veu, ja passada de moda—: Només obeint-la es pot menar la natura. Per això diu Margalef que l’experiència de sentir-se bé i trobar-se bé en la naturalesa, tal com era i encara és en l’essencial, és insubstituïble.
Seguint amb aquesta mateixa dualitat i/en, els que ens hem dedicat a l’ensenyament sabem prou bé que és molt còmode fer una lliçó magistral descrivint benèvolament
—no sé si seria aquesta la paraula exacta— l’ecosistema com una llista de noms de plantes i animals, cadenes tròfiques i nínxols ecològics, amb fotografies si voleu, o algun PowerPoint espaterrant. Però, la visió de l’Home en la Naturalesa, segons Margalef, demana que es parli més del sentiment i del respecte, i, potser també, de la transcendència. S’interessa per allò més profund que hi pot haver en el gaudi d’un bosc o d’una riera d’aigües cristal·lines. En definitiva, l’home no és aliè a la naturalesa i s’inscriu en un esquema molt més global. Portar els nens a veure els ametllers florits i recitar els versos de Joan Maragall o d’altres poetes que han glossat els arbres i la natura és enormement important per copsar la naturalesa de manera més emotiva i poètica. Això, desgraciadament, va desapareixent de la didàctica a causa de l’excés d’informació en els llibres.
Margalef és així de contundent:
“L’expressió final poètica permet reintroduir les "deixalles" que quedin de la naturalesa dins del món urbà que ens envolta. Un nen, mentre sigui nen, pot entendre la natura. Quan es faci ciutadà, s’haurà acabat.” (.pàg 5.)[6]
Per què serveix l’ecologia?
L’ecologia tracta d’entendre la naturalesa, formada per estructures inserides dins d’estructures: àtoms dins molècules que formen les cèl·lules, que formen els organismes, i aquests, les poblacions dins de les comunitats i ecosistemes. Pretén entendre, també, insisteix Margalef, quin paper té l’espècie humana: «aquest mico que se sent tan cofoi de la seva capacitat i que l’hauria de complementar amb una mica de prudència. L’espècie humana no hauria de menysprear tant la resta del món que comparteix».
En resum: l’objectiu de l’ecologia és entendre com està construïda la naturalesa; l’ecologia pot servir per interpretar-la i preveure els resultats de les nostres accions aplicant una certa manera de fer i una certa lògica. Podem recórrer a ella en moltíssimes situacions que afecten l'organització de les societats i, per tant, en la qualitat de les nostres vides.
En relació a la gestió del territori, ja sigui en l’àmbit de país, ja sigui en l’esfera d’administració municipal, aplicarem uniformement per tot el territori la mateixa intensitat d’impacte ambiental? O és millor respectar certes àrees i intensificar fins a un límit la urbanització d’altres parts? Margalef s’apunta a la darrera alternativa —que no és trivial— i comporta una sèrie de noves qüestions que van relacionades en com definim els espais dedicats a la conservació o a l’explotació.
Aquestes poden ser:
Es tenen en compte les conseqüències de la creixent erosió? Es consideren prou la biodiversitat i la bellesa? S’ha pensat en els canvis globals que podran ocórrer amb l’escalfament del clima? Es respecten els cursos d’aigua com a font de biodiversitat i com a indicador del benestar de les poblacions naturals, inclosa la humana?
Margalef ens respon que som hereus del cofoisme, de l’orgull d’haver dominat la naturalesa, de disposar d’ella i d’ésser-ne propietaris absoluts. Urgeix que ens adonem que som dins d’un sistema molt més complex. Molt més gran del que imaginem.
La inversió en el paisatge
En els darrers anys de la seva vida activa dedicada a l’ecologia, l’obsessionava un problema del qual ell mateix se sorprenia com ningú encara no havia gosat —o ho havia fet de manera molt tímida— dedicar-hi la suficient atenció. Aquest problema ecològic no és altre que l’increment de la urbanització i de les vies de comunicació (xarxes viàries i d’altres).
S’expressava així:
“[...] es un tema [la inversió del paisatge] que l’he tingut present a la ment, i fins i tot no lluny del cor, des de fa un grapat d’anys. Potser un tema relativament nou per la tardança a esmentar-lo i les reticències a parlar-ne, però el problema té un caràcter general i mostra una evidència dels riscos d’esdevenir un problema global que s’afegeix a molts altres referents a l’evolució de la biosfera sota l’ègida de la humanitat.” (pàg. 1)[7]
De tenir abans una naturalesa més o menys conreada però amb els poblaments esparsos i discontinus, units per carreteres o camins poc freqüentats, s’havia passat a una estructura que invertia les taques humanitzades dins de l’entorn natural. Actualment la xarxa de carreteres s’ha densificat i s’ha humanitzat tant que queden pocs racons en estat natural, i els que resten han esdevingut illes dins d’un mar humanitzat. Alguns d’aquests espais n’hi diem parcs naturals, amb la qual cosa propiciem que s’hi arrossegui més gent allí al damunt. Aquest procés sembla imparable. I la gent que hi circula amb vehicle es multiplica: l’impacte és proporcional al nombre de vehicles i a la velocitat a què hi circulen.[8]
Fent un símil químic amb la naturalesa, els organismes que viuen en un lloc es mouen lliures, com si fossin molècules disperses en un líquid. Enfront de l’impacte humà, però, la dispersió es coagula[9], com la crosta d’una ferida, i impossibilita el moviment. Els organismes es veuen reclosos cada cop més en un espai ínfim fins a la seva desaparició o amb la persistència de poquíssims escollits —entre els quals la pròpia espècie humana.
Aquest és, segons Margalef, el canvi més gran que ha provocat l’home al planeta, més enllà de la contaminació que evidentment se superposa al problema anterior. Reconèixer-ho, un avenç. Margalef blasma la pèrdua d’un món que ell havia conegut, un país on es podien fer excursions i redescobrir racons i plantes gairebé desconegudes. Aquest món s’ha perdut perquè se n’ha capgirat l’estructura. Qui mana és la xarxa de carreteres i els nuclis urbans.
Però no acaba aquí la reflexió. Pel que veiem, a causa de la manca de polítiques conservacionistes, el pas següent —explica Margalef amb un clar sentiment de frustració i tristesa— serà convertir-se en «l’anihilador de les engrunes de natura» que encara queden i que queden aïllades. Quin sarcasme és, per exemple, construir una escola dins d’un bosc per anomenar-la escola del bosc, quan serà la signatura de defunció del bosc mateix, ja que s’hi hauran de construir carrers, aparcaments i tota mena de servituds que obligaran a talar els arbres!
Margalef rebla el clau preguntant-se què en diríeu de fer una autopista i pretendre que els animals es moguin per les passeres que alguns benintencionats dissenyaran? Com si volguéssim ensenyar els animals a conviure amb nosaltres! Més valdria ensenyar els humans: som els que tenim pretensions de ser ensenyats, no?
“[...] cal saber percebre la natura; mirar un arbre, copsar-lo com un ésser meravellós, amb les seves arrels, la seva convivència amb el cel i la terra. La contemplació porta a una admiració i a un coneixement. El coneixement generat per l’admiració és molt diferent del coneixement generat per les pàgines d’un llibre o de l’estudi per a un examen.” (.pàg 6)[10]
Sabem que molts dels anomenats problemes ecològics són més aviat conflictes en o entre grups humans, que sovint queden encallats; però ara ens trobem amb la qüestió afegida: la invasió dels espais naturals pel reticle urbà.
I les petites coses compten:
“... [sobre el principal problema ecològic] Jo potser diria és l’erosió, la petita erosió que fem tots. Els parcs [com el Parc de Collserola] estan molt bé, però hi ha tota una zona de petites coses: un raconet a la carretera, un munt de runes en una autopista molt llarga, petites coses que anem deixant...Hi ha una tasca de conservació de la natura que no consisteix a fer grans coses. Ens tranquil·litza pensar: allí dalt tenim un parc, doncs aquí baix ja podem fer de tot! El neguit de vigilar aquesta àrea d’interacció entre l’home i la natura, en tots els punts, és el que demostra veritablement l’amor a la natura i una certa cultura naturalista. Del que cal tenir cura és d’aquests petits espais, entorn de les ciutats. Aquesta mena d’aspecte de suburbi que va prenent el país fa una mica d’angúnia!” (pàg 23-24)[11]
Ara tenim engrunes de naturalesa disperses en un entorn humanitzat. Cada dia que passa, aquestes àrees són recorregudes a major velocitat. La inversió del paisatge, aquella coagulació de la natura per l’asfalt i els vianants, com ens ha demostrat Margalef, té un gran impacte en la naturalesa; entendre-ho és la base per judicar el futur; no malmetre-ho més, la nostra responsabilitat.
Ramon Margalef Mir
rmargalefmir@gmail.com
Barcelona, 11 de maig de 2021
Recomanem també:
MARGALEF, R. (1990) «La diversidad biológica y su evolución». Panda. Núm. 29. Marzo 1990. 4-11.
MARGALEF, R. (2000) «Organització de la biosfera i reflexions sobre el present i el futur de la nostra espècie i de la ciència ecològica». A: J. Bertrantpetit, ed. «La biologia a l'alba d'un nou mil·leni». Treballs de la SCB. Vol 50 (2000) 47-59.
[1] Martin, L. (2003) «Una invitació a entendre(‘ns) més enllà del cofoisme». Entrevista a Ramon Margalef López. Escola Catalana-Òmnium cultural, Núm. 403. 26-32.
[2] Sardà, Z. (1984) «Les raons d’un ecòleg». Serra d’Or, Núm. 302. 15 de Novembre 1984. 19-24. (Fotos de Barceló).
[3] MARGALEF, R. (1988) «Manipulació a l’escala de l’ecosistema: gestió de recursos naturals». 13è Congrés de Metges i Biòlegs de Llengua Catalana (Andorra). IEC.
[4] Jaume Llopis Pérez. Professor de la Universitat de Barcelona, defineix Margalef com un presocràtic pur.
[5] Aquí ironitza sobre el programa de la UNESCO Man And the Biosphere (MAB versus un inexistent MIB, Man In the Biosphere)
[6] Martin, L. (2003) «Una invitació a entendre(‘ns) més enllà del cofoisme». Entrevista a Ramon Margalef López. Escola Catalana-Òmnium cultural, Núm. 403. 26-32.
[7] MARGALEF, R. (2001) «La superfície del planeta i especialment la biosfera sota el domini del humanitat: Canvis accidentals o modificació de les regles del joc?» Inèdit. Conferència a la Residència d’Investigadors (Carrer de l’Hospital, 64). 15 de novembre de 2001.
[8] MARGALEF, R. (2004) «De com la civilització modifica l’entorn i accelera la dinàmica d’una evolució global amb inversió de la topologia original dels espais continentals humanitzats». A: C. Marrasé i J.E. Llebot. «Un tast de canvi global». Treballs de la SCB. Vol 54 (2004) 9-12.
[9] En química diem que es produeix una inversió de fase quan una dispersió col·loïdal passa de sol (dispersió líquida) a gel (dispersió sòlida).
[10] Martin, L. (2003) «Una invitació a entendre(‘ns) més enllà del cofoisme». Entrevista a Ramon Margalef López. Escola Catalana-Òmnium cultural, Núm. 403. 26-32.
[11] Sardà, Z. (1984) «Les raons d’un ecòleg». Serra d’Or, Núm. 302. 15 de Novembre 1984. 19-24. (Fotos de Barceló).
