Pel·lícula Nell
El doctor Lovell és l'encarregat de comprovar la mort d'una dona gran que vivia reclosa en un bosc de les muntanyes de Carolina del Nord. Quan arriba al lloc descobreix que hi ha una jove d'uns vint anys i entén que és la filla de la difunta. Nell, que així es diu la noia, ha estat educada en el temor als homes, parla una mena de llenguatge incomprensible i no coneix res del món exterior, tret dels boscos que envolten la seva cabana.
Lovell, sense saber gaire bé què ha de fer i amb intenció d'ajudar-la, sol·licita la col·laboració d'una psicòloga, Paula Olsen, que suggereix internar-la.
Tot i que es tracta d'una obra de ficció, està inspirada en la història real de Genie (Susan Wiley), i és un film que mostra la problemàtica que genera la falta de socialització.
Llegeix el següent article i després fes les activitats del Bloc!
NELL I LA SOCIALITZACIÓ
Sempre hi ha hagut socialització, gràcies a la qual les criatures humanes adquireixen la capacitat de viure segons les normes socials; no obstant això, l'educació, entesa com un procés destinat a la gran majoria de la població, és un fet de la modernitat. Si mirem enrere, ens adonem ràoidament que l'educació escolar generalitzada per a tota la població és un fet de creació molt recent en la història. Va haver-hi un temps que la societat estava definida per papers socials i econòmics que canviaven lentament. La tasca de la socialització consistia a preparar les noves generacions per reemplaçar les antigues, per assumir els llocs que les persones anaven deixant lliures a mesura que es morien. En la producció, els camperols succeïen els camperols, i les tasques es duien a terme amb un saber fer heretat per la tradició. El fill havia de succeir el pare, i actuar com ell havia actuat, fer els mateixos gestos, les mateixes tasques; qualsevol canvi podia ser catastròfic, atès que es desconeixia el perquè dels processos naturals. Només l'experiència oferia alguns elements en els quals basar-se per saber què era correcte. En la família passava el mateix: la filla succeïa la mare, n'heretava fins i tot el nom, la roba, la vaixella i els estris domèstics. I, per descomptat, les funcions, que es consideraven eternes. Qualsevol variació era un perill, perquè podia alterar equilibris fràgils, laboriosament construïts a través de generacions que havien preservat el més útil de la seva experiència per tranmetre-la i perdurar. (...)
La socialització, en aquesta situació, necessitava insistir en la importància de la repetició de la tradició, i sancionar negativament qualsevol intent de variació. La tradició tenia un caràcter sagrat, fos quina fos la base de la seva legitimació: els avantpassats, la llei divina, la religió, el poder polític, el poder patriarcal. (...)
En el món occidental, no obstant això, aquesta situació va comançar a variar ja fa molts anys. (...). El procés de socialització, com a procés d'absorció i desenvolupament de les capacitats bàsiques per viure en una societat determinada, havia de completar-se amb un procés d'educació, és a dir, de transmissió conscient i ordenada d'uns coneixements i habilitats considerats indispensables per millorar i desenvolupar aquesta societat. Ja no es tractava només de reproduir la vida col·lectiva, sinó de canviar-la perquè fos millor.
MARIA SUBIRATS, dins Contra el sexisme.
Coeducació i democràcia a l'escola (2001)