La constant evocació de Waheguru Ji o del Naam allunya la ment dels objectes externs i la concentra en allò diví i transcendental. Fa que la ment se centri en si mateixa, evita que els desitjos i les fantasies la distraguin i fa que els cants de sirena del món perdin tota la seva atracció màgica. A aquesta pràctica, el Guru Nanak Dev Ji li dona el nom de SIMRAN.

La comunió o connexió amb el Guru Ji, la Música Eterna, només és possible mitjançant una vida de Simran, és a dir, de record constant del Senyor. No es tracta d'una pregària mecànica qualsevol murmurada entre dents, una pràctica que el mateix Guru Nanak Dev Ji descarta del tot.

Kabir ho va afirmar així:

«Mentre el rosari gira a les mans i la llengua es mou a la boca, la ment continua concentrada en les coses exteriors. Això no és Simran.»

I també va dir:

«En una ocasió, el rosari va discutir amb mi dient-me: "Per què, oh, home, em fas girar una vegada i una altra? Gira el rosari de la teva pròpia ment i et presentaré el Déu que tot ho xopa."»

El Simran és el record del Senyor fet des de l'interior (amb la llengua del pensament) i amb el cor ple d'un amor fervent. És un acte de centrar el propi ésser i d'ocupar la ment amb la idea constant de Déu, tot rebutjant qualsevol distracció del món objectiu. El problema que cal combatre és el tracte constant amb l'entorn, el qual pren tal possessió de la nostra ment que no ens permet, ni per un moment, foragitar els pensaments mundans.

El Simran predisposa la persona a rebre i gaudir del dolç nèctar del Sagrat Naam. El Guru Nanak ho explica amb detall a l'estrofa XX del Jap Ji:

«Per mitjà del Simran, hom escolta la dolça música de l'interminable Cant de l'Univers (el Verb) i viu experiències inefables.»

Es diu que el costum és la segona naturalesa de l'ésser humà. Quan volem començar a fer Simran, alliberar la ment dels objectes mundans pot ser difícil. Com més ho intentem, més s'inquieta la ment i més tendeix a fugir cap als afers quotidians. Ha creat una aliança molt forta amb l'exterior: sempre pensa en allò que li és aliè i es deixa arrossegar per la fascinació del món. Tanmateix, qualsevol hàbit que hàgim creat el podem desfer amb la nostra voluntat i amb la Gràcia divina. Els pensaments mundans són una font de servitud i d'alienació que ens converteixen en esclaus d'allò extern.

La pràctica del Simran comença amb la repetició dels noms del Senyor, de manera lenta i amb la ment serena. Al principi el procés és extern, però amb el temps es torna intern i profund; aleshores, el record constant del Senyor flueix sense aturar-se. El Guru Nanak hi fa referència quan diu:

«Oh, Nanak, un Gurmukh comença la repetició del Naam una sola vegada. Quan el procés s'inicia, el record es torna automàtic, continu i constant, i hom ja no oblida mai el Senyor.»

«Oh, Kabir, hi ha un gran misteri en la repetició del nom del Senyor i cal intentar descobrir-lo: molts repeteixen aquest nom sense cap fruit, però d'altres ho fan amb resultats meravellosos.»

Així mateix, el Guru Nanak Dev Ji diu:

«Tothom repeteix el nom de Déu, però ningú no pot desentranyar-ne el misteri. Només en collim el fruit si, amb el favor d'un Home-Déu, aquest nom queda gravat a la ment.»

Resum de la doctrina

Fem una pausa per resumir el que s'ha dit fins ara:

D'acord amb el Guru Nanak Dev Ji, el propòsit de la vida humana és aconseguir la unicitat completa amb el Senyor: reunir-nos amb la font de la qual emanem. Però, com podem assolir aquesta fita?

La unió amb el Senyor s'assoleix mitjançant el coneixement de la seva Voluntat, la qual es revela a través de la comunió amb el Sagrat Naam. Això, al seu torn, s'aconsegueix amb una vida de Simran. La dissolució de l'egoisme i la pràctica de la humilitat són el camí per conèixer aquesta Voluntat. L'ascens de l'ànima cap a plans espirituals més elevats només és possible quan ens retirem completament dels desitjos, de les fantasies i dels autoenganys.

El Simran proporciona un coneixement veritable, una meditació elevada i una intuïció infal·lible. Fa que la persona perdi el sentit d'individualitat, ja que aquesta es dissol en l'Ésser Infinit i crea un estat de consciència en vigília. Aquest estat va més enllà de les paraules: és una realitat ferma que transcendeix la mort. En dissipar-se el domini de l'ego, l'esperit s'enlaira en un halo de llum; el cos deixa de sentir-se com a propi i la vida individual es revela com una simple espurna en comparació amb la grandesa del Sol.