El sikhisme avança

Princeses sense tron, castes invisibles i armaris

Les contradiccions culturals del món sikh.
Una cosa és el que diuen les religions, les espiritualitats i els misticismes, i una altra és la pràctica quotidiana dels seus adeptes. D’això se’n diu «divisió o enfrontament entre religió i cultura». El que ara estic escrivint ho faig amb llàgrimes als ulls i la mà tremolosa; són constatacions que mai no s’haurien d’haver donat.

Hi ha poques religions en la història que hagin nascut amb una pulsió tan explícitament revolucionària i trencadora com el sikhisme. Al Punjab del segle XV, un territori fragmentat per les severes jerarquies del sistema de castes hindú i les tensions polítiques de l’Imperi Mogol, el Guru Nanak Dev Ji va sacsejar les estructures socials amb un missatge inaudit: una igualtat radical que no entenia de gèneres, llinatges ni procedències. Malauradament, el temps, la cultura i la geografia sovint pesen més que els textos sagrats. Avui dia, el món sikh viu immers en una paradoxa fascinant i, de vegades, dolorosa: la fractura oberta entre una teologia doctrinal profundament humanista i una praxi cultural quotidiana que arrossega els vicis mil·lenaris del patriarcat i el classisme del sud de l’Àsia.

Princeses sense tron: l'ideal de la 'Kaur' davant del masclisme cultural

Si ens endinsem en les escriptures sikhs, el paper de la dona és d'una dignitat absoluta. En una època en què les dones de la regió eren recloses rere el vel, condemnades a l'analfabetisme o cremades vives en les fogueres funeràries dels seus marits (la pràctica del sati), els Gurus van prohibir taxativament aquestes tradicions. Més tard, el desè Guru, Gobind Singh Ji, va fer un pas històric el 1699: va demanar que totes les dones adoptessin el cognom Kaur (Princesa). L'objectiu no era cosmètic; es tractava de dotar-les d'una identitat jurídica i espiritual pròpia. Una Kaur no necessitava el cognom de cap home —ni del pare ni del marit— per ser sàvia, lliure i sobirana.

La realitat als carrers del Punjab (i en part de la seva diàspora), de vegades, dibuixa un paisatge molt diferent. La cultura panjabi, històricament agrària i obsessionada amb l'herència de la terra, ha perpetuat una estricta preferència pels fills barons. Aquesta pressió social ha derivat, en l'àmbit familiar, en dinàmiques masclistes que limiten l'autonomia de les dones. Tanmateix, el fet que en una casa naixés una nena era motiu de tristor i decepció.

Així, mentre als temples (Gurdwares) es canta que la dona és sagrada i que té dret a liderar qualsevol pregària, a l'hora de la veritat els comitès que gestionen el poder i els diners de les comunitats estan copats i definits de manera gairebé exclusiva per homes. La princesa té el títol, però la cultura li continua disputant el tron.

Castes invisibles: l'orgull del clan en una fe sense llinatges

El segon gran cavall de batalla del sikhisme va ser la destrucció del sistema de castes. Per trencar una jerarquia que determinava el valor d'una persona des del naixement. El Guru Gobind Singh Ji va regalar a tots els homes adoptar el cognom Singh (Lleó) i a les dones el de Kaur (princesa). Si tothom es deia igual, ningú podia saber quina era la teva casta o el teu origen social. A més, ja dos segles abans, s'havia creat el langar (la cuina comunitària): un espai on tothom, des d'un rei fins a un captaire, s'havia d'asseure a terra, l'un al costat de l'altre, a menjar exactament el mateix menú.

No obstant això, la sociologia s'ha resistit a obeir la teologia. Tot i que en el sikhisme no existeix el concepte d'impuresa espiritual de les castes, l'esquema s'ha reconvertit en un classisme de clans (Zats). L'elit terratinent, els Jats, manté un orgull de llinatge molt fort que domina les formes i maneres, la política i, sobretot, el mercat matrimonial. Fins i tot en les comunitats de la diàspora a Occident, la majoria de les famílies continuen exigint que els matrimonis es facin entre membres del mateix clan socioeconòmic, ignorant el mandat original de la fe.

Aquesta divisió és tan evident que s'ha materialitzat en els mateixos espais de culte. A molts pobles del Punjab, i en ciutats de l'estranger, conviuen diferents Gurdwaras separades de fet: el temple dels Jats, el temple dels Ramgarhias (artesans) o el dels Mazhabis (classes històricament més desfavorides). Una fragmentació que trenca directament l'esperit d'Harmandir Sahib (el Temple Daurat), dissenyat amb quatre portes precisament per recordar que tothom és benvingut.

La ferida de les castes és tan profunda que ha arribat a provocar escissions religioses reals. El cas més paradigmàtic és el dels temples de Guru Ravidass. Cansats de la discriminació i el menysteniment per part de les castes dominants dins del món sikh, l'any 2010 aquest col·lectiu històricament marginat va trencar formalment els lligams amb el sikhisme per fundar una religió pròpia. Avui, els seus temples llueixen orgullosos el símbol del 'Har' en lloc del tradicional 'Khanda' sikh: un recordatori visual, silenciós i punyent d'una igualtat promesa que mai va arribar a fer-se realitat a causa dels prejudicis culturals.

Aquesta fractura no és un eco llunyà que es quedi a l'Índia o al Regne Unit; la tenim a tocar de casa, aquí mateix, a Catalunya. La distància entre l'ideal de la fe i el pes de la cultura es pot recórrer literalment a peu: a Badalona s'aixeca una de les comunitats Ravidassia, mentre que a amb prou feines tres quilòmetres de distància, a Sant Adrià de Besòs, hi ha una Gurdwara sikh de referència de la comunitat. Dues esglésies separades pel mapa de l'àrea metropolitana que reflecteixen, en silenci, una línia invisible dibuixada pel vell orgull de classe que els textos sagrats no van poder esborrar.

L'ànima sense gènere en un món heteronormatiu

Aquesta distància abismal entre la doctrina i la tradició cultural es fa encara més dolorosa quan s'analitza la realitat de les persones sikhs de la comunitat LGTBIQ+. Des d'una perspectiva purament espiritual, el sikhisme no conté cap base doctrinal per a l'homofòbia o la transfòbia. Les escriptures sagrades es focalitzen de manera gairebé exclusiva en l'ànima (Atma), una entitat divina que no té gènere, sexe ni orientació sexual, i que busca la unió amb el Tot a través de l'amor universal. La igualtat abstracta hi és total.

La cruesa del fet cultural, però, imposa una realitat asfixiant. La societat panjabi està fortament vertebrada al voltant del matrimoni concertat i la perpetuació de l'estructura familiar tradicional, indispensable per al control dels béns i la propietat de la terra. En aquest engranatge, la dissidència sexual o de gènere esdevé un tabú invisible.

Moltes persones queer sikhs viuen dividides entre el seu profund amor per la fe, els seus símbols i la seva espiritualitat, i la por constant a l'ostracisme, viure al «armari» mentre es pugui, el rebuig familiar o la pressió insuportable per haver de contraure un matrimoni heteronormatiu. El silenci imposat per la comunitat converteix la seva existència en una de les contradiccions més colpidores del Punjab contemporani i de la diàspora, fet que causa un profund patiment a innombrables persones.

El retorn als orígens: el jovent i les portes del futur

Malgrat el pes d'aquestes contradiccions, el futur del món sikh s'està escrivint amb una alenada d'esperança innegable, impulsada en gran part per les noves generacions, incloses les d'aquí, a Catalunya. Els joves sikhs, nascuts en societats plurals i educats en un context global, estan protagonitzant una revolució silenciosa però ferma: la de separar el gra de la fe de la palla del prejudici cultural.

Armat amb la lletra original dels textos sagrats, aquest jovent no busca modernitzar o edulcorar el sikhisme, sinó «despullar-lo» dels vells costums colonials i patriarcals que el van anar cobrint. Per a ells, utilitzar el mateix missatge dels Gurus per rebatre el masclisme o per ignorar completament l'origen de classe a l'hora de teixir amistats i relacions no és una rebel·lió, és un acte de coherència espiritual absoluta.

Fa més de quatre segles, el Temple Daurat es va dissenyar amb quatre portes obertes als quatre vents per indicar que ningú en quedaria fora. Avui, molts joves estan recollint aquest testimoni històric. Amb la seva mirada neta, la seva determinació i el retorn a l'esperit trencador de la fe original, són ells els qui tenen la clau per obrir, d'una vegade per totes, les portes definitives cap a la igualtat real que es va prometre fa cinc segles. La història continua, i l'esperança té cara de futur.

Al capdavall, quan una persona es decideix a caminar la senda de la santedat i de la unió amb el Tot, ho fa amb la totalitat del seu ésser: pors, traumes, llums, ombres, ideals... amb tot ha d'esperar que la gràcia del Guru Ji li concedeixi la desitjada santedat. Al sikhisme universal li passa el mateix que a aquella persona. Va per la senda de la unificació total amb el Tot amb les seves llums, ombres, traumes, pors, errades, encerts... fins que Waheguru Ji, amb la seva gràcia, tingui a bé santificar-nos.

Gurdit Singh