Anaven passant les hores i en Max es continuava trobant molt malament.

La Mila, que era molt espavilada, va decidir que aniria a buscar ajuda, però com que estaven perduts no s’havia on anar.

Així que va començar a cridar:

- AJUUUUDAAAAAA, AJUUUUDAAAAAA!!

De sobte, va aparèixer un tauró que no havien vist mai. Es deia Milú i era molt trempat.

En Milú els va explicar que aquell plàstic i la brossa que hi havia al fons del mar era culpa dels humans que eren uns irresponsables.

- Els humans? - van preguntar la Milà i en Max- Qui són els humans?

En Milú els va explicar que eren les persones que vivien a la terra, i que els animals del mar estaven molt enfadats amb elles.

Va explicar que havien de trobar una solució abans no acabés de desaparèixer el fons marí, però que per sort, ja en tenien una de pensada.

Però, que estrany, en Milú no entenia com era que en Max i la Mila no ho sabien, tot això.

- Ahhh! És que vivim en un refugi molt llunyà de l’Oceà Pacífic i allà no ens ha arribat mai aquesta informació! - va aclarir la Mila.

- Aiiiiii, auuuuu! Quin mal! - va cridar de sobte en Max.

- Maxxx? Encara estàs tan malament? - es va preocupar la seva amiga tortuga.

En Milú els va dir que ell sabia fer una medicina per fer passar aquest mal de panxa i que només havien de buscar l’alga màgica

I tot buscant i buscant... la van trobar!!!

Van agafar una pedra, van picar l’alga, hi van afegir brillants d’escates de peix i ho van ben remenar.

En Max s’ho va beure i.....