Un bon dia, en un petit refugi a l’Oceà Pacífic, hi havia una tortuga i un tauró. La tortuga es deia Mila i el tauró Max. La Mila era molt presumida i sempre tenia rèmores al costat que li netejaven la closca. El Max era molt impacient i no tenia por de res. També tenia rèmores que li netejaven el cos i ell les protegia dels altres animals.

Van sortir de la seva cova per anar a buscar menjar i es van perdre. Van trobar una corrent molt forta, es van esperar i allà van trobar molt menjar. Es van posar molt contents! Així ja no haurien de buscar més menjar. Però, de cop i volta, van començar a veure bosses de plàstic i més plàstic que venien de les corrents.

La Mila i el Max van pensar: quin menjar més estrany! No coneixem quins són aquests peixos! No els hem vist mai! El Max va decidir probar-los i li va començar a fer mal la panxa. La Mila li va preguntar: estàs bé, Max? El Max va dir que no, que li feia molt mal la panxa. Aquest peix té gust a plàstic! I la Mila li va dir: és que potser és plàstic! La Mila estava molt preocupada i a en Max cada cop li feia més mal la panxa. Estaven envoltats de plàstic i brossa, el fons marí tan bonic on vivien havia desaparegut!