Morfolofologia general
Fases de desenvolupament
Larva
Nimfa
Adults
El cos de les paparres es divideix en dues parts, una anterior o ventral anomenada capítol (gnatosoma) i una posterior coneguda com a idiosoma. El capítol està format per una base, un parell de palps simètrics, un hipostoma central en posició ventral i un parell de quelícers dorsals a l'hipostoma. Els palps estan formats per 4 artells i tenen una funció sensitiva. Els quelícers i l'hipostoma són les estructures que la paparra introdueix a la pell de l'hospedador per fixar-se i alimentar-se. El canal alimentari es forma entre la part ventral dels quelícers i la zona dorsal de l'hipostoma que, a diferència de la part ventral, no és dentada sinó llisa o acanalada.
A la família dels ixòdids el capítol ocupa sempre una posició anterior i és visible en una vista dorsal de l'exemplar. La morfologia del capítol i de les estructures que el formen permet identificar la majoria dels gèneres de paparres de la família dels ixòdids. En els argàsids les nimfes i adults tenen el capítol desplaçat a la zona ventral de l'idiosoma i només una visió ventral permet observar aquesta estructura.
L'idiosoma és la part posterior del cos de les paparres, no està segmentat i s'hi troben estructures com: l'escut, els ulls, els festons, les potes, l'orifici anal, el porus genital en els adults, els espiracles, etc..
A diferència dels ixòdids (= paparres dures) els argàsids (= paparres toves) no tenen plaques ni escuts, la seva cutícula és flexible i arrugada. Quan s'alimenten la despleguen i això els hi permet fer una ingesta ràpida de sang, a diferència dels ixòdids que han de sintetitzar nova cutícula durant els dies que romanen fixats (alimentant-se) a la pell de l'hoste.
Totes les fases de les paparres tenen quatre parells de potes excepte les larves que són hexàpodes. Les potes estan formades per sis segments (coxa, trocànter, fèmur, tíbia, pretars i tars) i acaben en un parell de ganxos i pulvil (estructura membranosa que permet el desplaçament de la paparra en superfícies llises). Les nimfes i els adults dels argàsids no tenen pulvils, per aquest motiu els ixódidos s'enfilen fàcilment quan són introduïts en recipients de vidre mentre que els argàsids rellisquen.
En el primer parell de potes, a la superfície dorsal del tars, totes les paparres tenen l'òrgan de Haller. És una estructura sensitiva complexa que intervé en la localització dels possibles hostes. A través de terminacions sensitives relacionades amb aquest òrgan les paparres poden detectar i calcular gradients d'anhídrid carbònic, àcid làctic i determinats tipus de feromones. Per aquest motiu, quan les paparres busquen o esperen un hostal solen aixecar, estendre i moure el primer parell de potes.
En una posició ventrolateral de l' idiosoma les nimfes i els adults tenen ubicats els espiracles respiratoris. En el cas dels argàsids se situen entre les coxes 3 i 4, mentre que als ixòdids es troben per darrere de la coxa 4 i són fàcilment visibles perquè es troben envoltats per les plaques espiraculars . Les característiques morfològiques de les plaques espiraculars han estat molt estudiades a la família dels ixòdids per la seva utilitat taxonòmica. Les larves, que respiren directament a través de la cutícula, no tenen espiracles ni plaques espiraculars.
L'orifici genital, situat a l'idiosoma en posició ventral, només s'observa en les fases adultes. En els argàsids, que no tenen el marcat dimorfisme sexual dels ixòdids, aquesta estructura permet diferenciar entre nimfes, mascles i femelles. Totes les fases tenen un orifici anal encarregat de l'evacuació d'uns excrements risc en guanina.
Els argàsids, a diferència dels ixòdids, disposen d'unes glàndules coxals que actuen com a òrgan osmoregulador; quan s'alimenten de sang concentren la part cel·lular i evacuen el líquid sobrant a través d'aquestes glàndules que s'obren en uns orificis situats entre les coxes 1 i 2. Aquesta via de sortida és emprada per alguns dels patògens vehiculats per aquest grup de paparres.
Les paparres són àcars ectoparàsits de vertebrats que necessiten ingerir sang (hematòfags) per a completar els seus cicles biològics. El seu desenvolupament passa pels estadis (o fases) de larva, nimfa i adults (mascle i femella). El tipus de cicle biològic pot variar segons l'espècie de paparra.
És el primer estadi i es caracteritza per tenir 3 parells de potes ( Figs. 6a i 6b ). A diferència de les nimfes i dels adults no tenen espiracles respiratoris. Els ixòdids (paparres dures) fan postes d'ous molt nombroses, quan les larves eclosionen romanen juntes i formen els anomenats nius de larves. Quan entren en contacte amb un hoste es fixen i s'alimenten. Després de la ingesta de sang, que esdevé en pocs dies, les larves de les espècies trifàsiques (o de cicle de 3 hostes) es desprenen com larves alimentades i al terra muden a nimfes. En algunes espècies les larves romanen a l'hospedador, muden a nimfes i es segueixen alimentant del mateix hospedador, desprenent-se com a nimfes alimentades. En aquest cas l'espècie es diu difàsica o de cicle de 2 hostes.
En els argàsids el nombre de larves eclosionades per posta és molt menor. Les larves, com la resta de les fases d'aquesta família, solen ser endòfiles i romanen a l'espera que un hoste accedeixi al niu, refugi o cau. En algunes espècies d'argàsids les larves s'alimenten en pocs minuts (15-30'), però altres poden necessitar varios dies. En alguns argàsids la larva no s'alimenta i després de l'eclosió muda directament a nimfa.
Les nimfes tenen 4 parells de potes i són morfològicament similars a les femelles, però no tenen porus genital ( Fig. 7 ). En els ixòdids hi ha un únic estadi de nimfa i és d'una mida clarament més petita que la femella. Les nimfes quan han finalitzat l'alimentació es desprenen, cauen a terra, busquen un refugi i muden a la fase adulta. En determinades espècies les larves i les nimfes romanen a l'hospedador fins a la fase d'adulta i s'anomenen paparres monofàsiques o de cicle d'un hoste.
En argàsids el nombre d'estadis nimfals pot variar (inclús en una mateixa espècie). Les nimfes s'alimentaran i mudaran diverses vegades fins assolir una mida que els permeti transformar-se en adults. Les últimes fases nimfals són similars en mida i morfologia a mascles i femelles però no tenen un porus genital desenvolupat. Aquest pas per diversos estadis nimfals (2-7 segons l'espècie) pot dilatar, fins i tot diversos anys, els cicles biològics d'aquesta família de paparres.
Els ixòdids adults manifesten un clar dimorfisme sexual. En les femelles, a l'igual que les larves i les nimfes, l'escut dorsal només cobreix la part anterior de l'idiosoma, en canvi en els mascles és una gran placa que protegeix tota la zona dorsal. Aquesta característica es fa més evident en aquelles espècies que tenen escuts ornamentats (Fig. 8).
En la majoria dels ixòdids tant mascles com femelles cerquen un hospedador. L'aparellament té lloc una vegada la femella ha iniciat la seva alimentació, de manera que només les femelles que fecundades completaran la ingesta de sang. En algunes espècies del gènere Ixodes els mascles no necessiten sang per a iniciar l'espermatogènesi i la còpula pot tenir lloc al terra abans de trobar un hoste.
Les femelles, un cop plenes de sang, es desprenen de l'hospedador, cauen al terra i busquen un lloc protegit on fer les postes d'ous. Els ixòdids realitzen una única i generalment nombrosa posta d'ous (2000-15000) que variarà segons l'espècie de paparra, del volum de sang ingerit i de la resistència de l'hoste (Fig. 9 ) . Un cop completada la posta d'ous les femelles moren. Els mascles poden romandre durant un temps sobre l'hoste alimentant-se de forma intermitent i buscant femelles a les que fecundar, finalment també moren.
En els argàsids la còpula generalment té lloc fora de l'hoste, en el moment de la muda de l'última fase de nimfa o després d'haver realitzat les ingestes de sang. Tant mascles com femelles són hematòfags i realitzen alimentacions ràpides (<1 hora) i repetides. Les femelles fan vàries postes d'ous durant la seva vidavida. El nombre d'ous per posta (50-600 ous) és molt inferior a l'observat en els ixòdids.