Dermacentor marginatus (fot. J. Castellà)
Les paparres són aràcnids que pertanyen al grup dels àcars. La seva considerable mida i la tinença d'un hipostoma dentat (estructura de fixació i alimentació) i dels òrgans de Haller (estructures sensitives, ubicades en el primer parells de potes) són característiques pròpies que les diferencien de la resta dels àcars. Les primeres cites sobre paparres estan documentades en el Papir d'Ebers (1550 a. C.) on s'empra el terme “ricinus”, atesa la similitud de la llavor del ricí (Ricinus communis) amb la de les fases alimentades.
Actualment sabem que les paparres poden transmetre una gran varietat de patògens tant als animals com als humans, però la primera vegada que es va aconseguir demostrar la relació entre una malaltia (Febre de Texas), la seva etiologia (Babesia bigemina) i un artròpode vector - Rhipicephalus ( Boophilus ) annulatus - va ser gracies als estudis realitzats als EEUU per T. Smith i KL Kilborne (1889-1893).
La borreliosi de Lyme, les febres tacades, les piroplasmosis, les anaplasmosis, la febre hemorràgica Crimea-Congo i l'encefalitis vírica transmesa per paparres (TBE) són alguns exemples de malalties que poden vehicular. Malgrat els avenços en diagnòstic, teràpies i control de plagues, les paparres continuen sent un problema d'actualitat. La comprensió correcta de l'epidemiologia de les malalties i dels patògens que vehiculen es fonamenta en coneixements sobre la seva taxonomia, biologia i ecologia.