Quan es planifica un mostreig de paparres els objectius solen anar dirigits a conèixer:
Les espècies presents en una determinada zona geogràfica,
la seva dinàmica estacional,
les variacions poblacionals davant determinades variables (climàtiques, faunístiques, actuació sobre el medi, etc.) i
la implicació de determinades espècies en la transmissió de patògens i malalties.
L'obtenció dels exemplars es pot fer a partir de les fases de vida lliure que es troben al medi ambient o bé sobre els mateixos hostes. Quan s'estudia la capacitat vectorial la captura d'exemplars de vida lliure té l'avantatge que la paparra encara no ha ingerit sang i sol estar més “neta” d'aquells patògens que no transmet.
Les paparres, quan són abundants i estan actives, es poden observar directament sobre les plantes o als terres i parets de les instal·lacions. Quan les poblacions són escasses un dels mètodes més emprats per a capturar espècies exòfiles consisteix en arrossegar per la vegetació, una peça de teixit (lona, franel·la, tovallola) de color blanc d'aproximadament 1 m2 que simula el pas de un potencial hoste (Fig.15). El mètode d'arrossegament permet quantificar el nombre d'exemplars capturats en un temps determinat o en funció de la distància recorreguda entre dues observacions. Aquesta tècnica generalment permet capturar les espècies i fases que basen la seva estratègia en esperar el pas d'un hoste. El manteig o arrossegament no és tan eficaç en la captura de paparres que realitzen una cerca activa de l'hoste (espècies del gènere Hyalomma). La climatologia també condiciona l'eficàcia d'aquest mètode, en dies de vent, pluja o terres molls el maneig de les mantes es veu dificultat.
En la captura de fases de vida lliure també es poden emprar paranys de CO2. Es pot utilitzar neu carbònica o ampolles de CO2 que alliberin lentament el gas amb la finalitat d'atreure les paparres cap a una superfície de color clar (safata, fusta, lona). En alguns casos la superfície es voreja amb cinta adhesiva, així les paparres que s'apropen a la font de CO2 queden enganxades. Quan la densitat de paparres és baixa aquest mètode resulta poc eficaç. El gradient que genera el gas només pot atreure els exemplars situats en un radi d'uns pocs metres. Per raons obvies, els dies de vent no és convenient considerar l'ús daquest tipus de paranys. Les trampes de CO2 també són adequades per atreure espècies endòfiles, en aquest cas, la instal·lació en espais tancats i restringits elimina els problemes comentats anteriorment.
L'obtenció d'exemplars fixats en els hostes ens permet conèixer les espècies i fases que els parasiten en cada època de l'any. Els hostes a inspeccionar poden ser animals domèstics o silvestres i això condicionarà la metodologia a seguir quant a tècniques de captura i estratègies de maneig. Per altra banda, aquest tipus de mostreig requereix conèixer les zones corporals de l'animal que són d'elecció per a les diferents espècies de paparres que el poden parasitar.
Les paparres poden ser conservades directament amb alcohol etílic al 70%, però si volem fer un estudi morfològic i fotografiar-les és convenient fixar-les primer durant 24 h amb la solució de Boardman (preparar alcohol etílic al 20%, utilitzant aigua destilada, i barrejar-ne 97 parts amb 3 d'eter). D'aquesta manera les potes queden ben esteses i això facilita l'observació posterior. En espècies ornamentades, per exemple les Hyalomma i les Dermacentor, és pot barrejar un 1% de cloroform a la solució d'alcohol 70% amb l'objectiu de coservar la coloració. No es recomanable utilitzar formol com a conservant perquè endureix en excés els teixits de la paparra.
Per a poder realitzar aïllaments i cultius de patògens és convenient mantenir les paparres vives o congelades en nitrogen líquid. La congelació a -25 ºC és adequada si els exemplars es volen destinar a tècniques de biologia molecular.